“EL Paisatge

amb Sentiment”  

 

 

Gràcies  Maite  Batalla,  per  cedir-­‐nos  aquest  racó  amb  tant  caliu   de   l’Hotel   Suís,   i   enhorabona   per   la   teva   empenta  artística  que  vetlla  per  l’art  sabadellenc  i  els  seus  artistes.  Avui  som  aquí  per  un  d’ells,  que  m’estimo  molt.    

Amigues,   amics,   amants   de   l’art,   la   pintura   i   la   natura  bona   tarda   i   benvinguts   a   una   nova   conversa   artística   a  l’Hotel   Suís  de  Sabadell.  A  partir  d’ara  estan   convidats   a  endinsar-­‐se   en   el   paisatge   de   l’artista   pintor   Albert  Carnicé  i  el  sentiment  que  ha  viscut  i  ha  transmès  amb  la  seva   obra,   al   llarg   de   la   seva   carrera.   Prenguin   alè….  mirant-­‐s’ho   amb   perspectiva   i   sobretot,   posin   tots   els  sentits.  Esperem  que  sigui  un  gaudi  per  a  tots!    

Aquesta  és  la  història  d’un  amant  del  Paisatge.    

Albert   Carnicé   va   néixer   a  Sabadell   amb   un   do   per   la  pintura,   un   do   que   no  coneixeria   fins   l’adolescència  quan  va  començar  a  dibuixar  i  a  sentir   els   colors.   En   la   seva  primera   entrevista   com   a  “artista  pintor”  ja  ho  va  afirmar:    

“  Per  mi  el  paisatge  és  una  Font  d’inspiració   inesgotable.   És   la  

realització  personal,  el  tot”.    

De   ben   jove,   l’Albert   va   compaginar   la   destresa   de   les  seves  mans  entre  la  fusteria  i  aquells  dibuixos,  a  carbonet.  A  sobre,  hi  posava  colors,  pintura  a  l’oli,  un  hobby  que  el  feia   viatjar   a   altres   mons,   a   escenes   diferents,   a   vistes  Increibles…   i   tenia   empenta,   i   emprenedoria…   però  sobretot  molta  il·∙lusió.      

 

Ell   mateix,   va   decidir   que   volia   adquirir   una   tècnica,  lliçons  dels  grans  cracks  d’aquella  època,  i  què  millor  que  a   través   de   pintors   de   la   “ceba”   de   la   ciutat….   Així   fou  com….   l’Albert   als   seus   18-­‐20   anyets,   cursà   estudis   de  pintura   a  Belles  Arts,   ben  atent   a   les  nocions   artístiques  de   Mestres   com   Alfons   Gubern,   Rayo,   Salanguera,  Bonada….  I  el  seu  gran  ídol,  en  Serrassanta.  

ELS INICIS

Carnicé,  ja  dóna  forma  al  seu  cognom  amb  pintura  a  l’oli  negra,  a  peu  de  quadre,  unes  lletres  comencen  a  posar  en  relleu   a   un   futur   artista…   un   primerenc   pintor   que   ja  comença   a   creure   en   ell   mateix.   En   aquell   llavors,   la  pintura  cada  vegada  envaïa  més  la  seva  vida,  es  convertia  mica   en  mica   en   la   seva   passió.   El   feia   sortir   al   carrer,   i  plantar   el   cavallet   davant   l’atenta   mirada   de   vianants  curiosos.  Però  ell  estava  absort  en  allò  que  sortia  de  dins  seu  i  allò  que  veien  els  seus  ulls.    

 

Com  aquest  bon  dia,  participant  a  un  concurs  de  pintura  ràpida  a  Sabadell,  concentrat  pintant  el  GLOBUS,  carrers  endins  sota  l’església  de  Sant  Fèlix  que  queda  al  fons.      

 

BELLES ARTS

I  arriba  l’any  del  debut.  1974,  un  any  per  emmarcar,  i  mai  millor   dit.   Carnicé   es   deixa   aconsellar   pels   amics   i  companys   de   l’Acadèmia   de   “Belles   Arts”   de   la   ciutat.  Tots  estan  impregnats  d’art,   i  d’una  vitalitat  artística  que  s’encomana.  I  l’Albert,  s’enrola  al  seu  manifest!  

Amics  belles  arts:  ““Car  la  vida  és,  en  definitiva,  allò  que  nosaltres   voldríem   que   regalimés   per   cada   pinzellada.    Per  a  tothom  que  vulgui    escoltar-­‐ho,  heus  ací   la  nostra  obra,  la  nostra  lluita,  la  nostra  veu  feta  color”.  

 

 

I   el   jove   Carnicé   vol   un   altaveu   per   expressar-­‐se,   petit  altaveu  encara  que  sigui.  Les  seves  obres,  algunes  encara  humides,   amb   l’última   capa   de   pintura   que   correspon   a  l’última   sessió   encara   fresca,   surten   de   l’habitació   de  casa,   i   fan  un  viatge   fins  a   la  que  serà   la  primera  galeria  on  penjats  d’uns  fils,  seran  observats  per  ulls  i  ulls  i  ulls….      

 

 

 

EL DEBUT    

Corrents   cap   a   la   impremta.  Un  bon  catàleg,   clar   i   concís  (en   aquella   època,   corrien  rius   de   tinta,   però   blanca   i  negra!)   Això   ja   és   una  realitat,   qui   ho   havia   de  dir!!!   Dues   setmanes   en  cartell   i   varietat   de  temes…….  

El   quadre   escollit,   no   va   ser  un  paisatge,  era  un  carrer.  La  

vida,  la  tertúlia  al  carrer  d’aquells  temps,  era  preciosa.    

PRIMERES REACCIONS

El  dia  15  de   Juny  del  74  una  munió  de  gent  va  assistir  a  aquella  exposició,  Carnicé  rebia  les  primeres  reaccions  de  públic,   família,   entorn   proper,   ….   I   també,   de   la   crítica!  Felicitacions   i   critiques   constructives   que   l’autor   anava  digerint  mica  en  mica!    

 

 

 

 

 

 

 

 

El  seu  mateix  professor,  Gubern  constatava:  

Carnicé  dibuixa,  sent  el  color,  interpreta  sensible  la  llum  i  l’ombra  i  pinta  valent  i  decidit.  Constitueix,  per  tant,  un  prometedor   intèrpret   i   transmissor,   i   aquest   present  d’avui,   avalat   ja   per   tantes   valuoses   concrecions,  garanteix  un  demà  assaonat  del  tot”.      

Aquella   primera   bona   experiència   a   Belles   Arts   es   va  repetir   al   cap  d’un  parell   d’anys   a   la  Galeria  GADEA,  del  carrer  Sant  Antoni,  amb  una  mostra  atrevida  emmarcada  de  color  blanc.  Carnicé  treia  suc  als  seus  quadres,  i  gaudia  compartint   aquell   talent   amb   un   públic   que   s’estava  convertint  amb  fidel  seguidor.    

SEMBRANT LLAVOR

A LA “GALERIA ROVIRA”

I   a   partir   d’aquí  vindria   la   seva  primera  aparició  a  les   Galeria   Rovira  del   Carrer   Sant  Pere   de   Sabadell,  on   posaria   la  llavor  d’una  collita  fidel,   i   ben   plena  

d’èxits   al   costat   de   galerista   Rossita,   marit   i   equip.   Una  cita   anual   que   fa   més   de   30   anys   que   s’espera   amb  candeletes,   i  que  ha  esdevingut  per  a  molts,  un  element  més  de  les  festes  nadalenques  a  Sabadell.    

 

 

Una   porta   sempre   oberta   a   tothom,   una   invitació  simpàtica   al   paisatge:   “Aquestes   festes   quin   regal   faré,  perquè  no?  Un  Carnicé....”    

UN BRINDIS AMB VI BO

DE LA COLLA DEL RIBOT

Les   inauguracions  de   les  exposicions  del  Carnicé,  sempre  són   un   dia   de   festa,   un   dia  senyalat.   Un   brindis   amb   cava,   o,  com   en   aquesta   fotografia,   un  brindis  de  vi  bo  que  raja  d’un  ribot  fet  per  l’ocasió,  i  fent  equilibris  per  no   tacar-­‐se,   un   pitet   a   banda   i  banda.  Que   a  més  d’un   li   queia   la  bava,   contemplant   els   olis  d’aquelles   sortides   de   la   Colla   de  Pintors  del  Ribot.    

AL NATURAL

Carnicé  sempre  ha  estat  un  pintor  atret  per  la  natura,  un  pintor   natural,   d’exteriors,   de   sortir   a   cercar   el   tema,  d’empapar-­‐se   d’allò   viu,   de   parlar   amb   la   gent,   de   tenir  converses   creatives   i   un   feedback   amb   aquella   persona  que   nota   darrera,   respiració   al   clatell   mirant-­‐li   l’obra….  Rarament   no   se   li   escapa   amb   un   somriure   murri,   un  ….”Què  et  sembla?  “  

Què  els  sembla???  Aquí  a  la  propera  foto,  al  Concurs  de  Pintura   Ciutat   de   Sabadell,   amb   un   tema   de   ,la   plaça  Sant  Roc,  davant  l’Església  de  Sant  Fèlix,  no  podia  deixar  de  somriure.    

 

 

I   no   era   per   menys,   aquest   quadre   li   duria   el   Primer  Premi,  el  primer  atorgat  a  un   pintor   local  Sabadellenc,  en   la  història  d’aquest  certamen!!    

I   en   aquest   punt,  permetin-­‐me  un  “asterisc”  per   afegir-­‐hi   una   de   les  seves   pròpies   expressions  de   satisfacció   personal,  una   expressió   que   ens   fa  molta   gràcia   als   que   el  coneixem   de   prop.   “Ui  aquí,   aquí   estava   al   meu  APOGEEEEOO!!!”.    

PINTANT A L’EXTERIOR

Segur   que   dels   presents   a   la   sala,   si   hi   ha   pintors,  excursionistes  i  rodamóns,  l’hauran  trobat  alguna  vegada  al  mig   del   bosc,   entre   camins,   al   costat   d’un   riu   plantat  davant  el  cavallet….  Joan  Cuscó  ja  ho  deia  als  80’s….  

Albert   Carnicé   és   un   esperit   inquiet,   agosarat…  Veure’l  composar   un   quadre,   captiva.   En   veure’l   a   qualsevol  marc  de   la  naturalesa,  se’ns  presenta  com  un  altre  ens,  una  part  essencial  del  mateix  entorn.  El  trasllat  fidel  del  paisatge  a  la  tela”.  (Cuscó,  1982)  

Sempre   troba   la   mirada   adient,   quelcom   que   l’atrapa,   i  allà  s’hi  queda  durant  hores  i  hores.    

 

 

 

Ell   mateix   quan   veu   imatges   com   aquestes,   ho   té   molt  clar.   Que   aquesta   experiència   s’ha   de   viure,   la   vivència  pictòrica  al  natural  és  única,  és  una  motivació  que  no  hi  entén  de  paraules,  només  de  sensacions,  sentiments.    

I    l’Albert  té  la  pell  mol  curtida!    

FENT FRONT LA NATURA

Molts   dels   365   dies   de   l’any   l’Albert   se’ls   passa   a   la  intempèrie,   pintant.   Ja   sigui   primavera,   estiu,   tardor   o  hivern.   Enfrontat   al   temps,   sigui   fred,   nevat,   plujós,  xafogós…     Inquiet   i   amb   un   repte   natural   sempre  constant.   I  Malgrat   el   pa   que   s’hi   doni,   i   la   inclemència  que   li   planti   cara,   ell   com   aquest   tema   de   pel·∙lícula,  sempre  ha  pintat   sota   “El   cel   protector”.   En   un  paisatge  rural,  agresta,  o  paisatge  urbà,  civilitzat.    

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I  és  que  és  així  de  cert,  Carnicé  no  va  tenir,  no  té  ni  tindrà  obstacles  meteorològics   ni   climatològics   que   el   privin   d’  arribar   a   ls   seus   objectius   pictòrics!   Fa   front   a   tot….   I   la  seva   pell   ho   fa   palès,   amb   un   morè   saludable   de   tant  rodar  i  rodar.    

Amb  aquest   tarannà  mogut,  a  més  de   tota  Catalunya  de  nord   a   sud   i   d’est   a   oest,   també   ha   recorregut   força  Espanya,  centrant-­‐se  en  els  paisatges  d’Aragó,  Andalusia,  Cantàbria,  Galícia  i  el  País  Vasc.  La  més  recent,  Itàlia,  amb  els  seus  Alps  i  canals  venecians,  que  ara  també  tenen  un  espai  a  la  seva  obra.    

Quan  un  està  concentrat,  abstret   I  abduït  per   la  passió…  no  sent  el  fred  ni  el  calor.    

Esdevé   immune   i   només   pensa   en   el   pinzell.   Recordem  que  als  artistes,  les  Musses  els  han  de  trobar  treballant…  i  si   Picasso   va   complir,   serà   per   alguna   cosa.   Amb   en  Carnicé,  no  tenen  problema!  Sempre  penca,  és  patidor  de  mena,  i  encara  més,  exigent.    

Que   no   fa   patxoca   del   tot?   Doncs   Pintem-­‐li   unes  maraques  a  l’oli,  va!!!!  

COMPARTINT EL PAISATGE

Sonen   els   primers   acords   d’un   tema   del   mític   Antonio  Machin,  un  artista  que  Carnicé  duu  molt  al   record.  És   la  música  que  sonava  a  la  seva  infància  amb  la  seva  família,  al   seu   barri,   als   envelats,   aquell   cantant   morenet   que  dedicava  un  cant  al  “Pintooooor  que  pintas  con  amor…..  aquell  que  pintava  angelitos  negros….”.    

 

 

Si   totes   aquelles   inclemències   climatològiques   que   hem  vist   abans   els   semblen   dures   de   suportar.   Carnicé  superats  els  30  anys,  i  amb  algunes  exposicions  exitoses  a  les  espatlles,  va  haver  d’encarar-­‐se  a  una  decisió  personal  molt   important   a   la   seva   vida.   Un   assumpte   que   no  admetia  una  resposta  a  lo  Machin  “Quizas  quizás  quizás”,  sinó  un  camí  vital,  un  futur.    

Els   amics   pintors   i   banquers   li   cantaven   com   a   la   cançó  un…  “Estàs  perdent  el   temps  Carnicé,  pensant  pensant….  En   què   fer”   .   Endavant!   Tu   pots   fer-­‐ho,   tu   t’hi   pots  dedicar-­‐   de   totes   totes!   Carnicé   havia   de   fer   un   cop   de  cap.    

O  bé   continuar   treballant   al   Banc  de   Sabadell   (inspector  de  caixes),  amb  una  feina  estable  i  compaginar-­‐la  amb  la  pintura?   O   llançar-­‐se   de   ple   a   la   seva   gran   passió,   i  dedicar-­‐se   única   i   exclusivament   a   ella?   I   Carnicé,   amb  molts   “potsers”  al   cap….  Va  decantar-­‐se  per   la   segona.   I  

aquí   el   tenim   després   de  30   anys   de   paisatges.  Bravo!   SI   fins   ara   Carnicé  havia   volat   arran   de  terra….   Amb   bon  paracaigudes….   Ara  emprenia   el   volt   més   alt  de  tots,  el  de  “viure  de  la  pintura”,  i  convertir-­‐se  en  ARTISTA,   qué   gran   que  sonava   la   paraula….  ARTISTA  PINTOR.      

 

 

I  aquí  va  passar  a  ser  assertiu  de  totes  totes,  com  sempre  decidit  a  preparar  les  teles  i  sortir  a  pintar  per  tenir  “BON  MATERIAL”.  I  moltes  d’aquestes  sortides,  les  feia  amb  Mestres,  però  per  sobre  de  tot,  amb  AMICS.  Ell  era  el  més  jove  de  tots,  jove….  Però  sobradament  preparat,  que  li  deien  els  amics!  

 

Ho   tenia   tot   controlat;   pinzells,   tubs   de   pintura,   paleta,  draps  per  eixugar,  aiguarràs,  teles,  etc  etc  etc….  I  un  bon  abric  i  gorra  pel  maleït  vent  i  fred.    

Acudits,  cançons,  imitacions,critiques  I  rumors….  Omplien  les   hores   davant   les   teles.   Uns   més   lents,   altres   més  ràpids   però   tots   ajudant   l’altre,   aconsellant-­‐se  mútuament…  Però  la  gana  sempre  arribava!  I  el  moment  puro  o  pipa  també  i  quadre  fresc  cap  dins  el  cotxe…  i  “un  moment   o   altre   ja   l’acabarem”   això   és   un   parell   de  sessions  i  ja  ho  tindríem!  Un  dels  seus  amics,  Joan  Soler  i  Gil,   i  el   “caliqueño”  en  boca,  com  a  company  de  viatge   i  de   fatigues   pictòriques,     no   s’amagava   de   reconèixer-­‐ho  així  en  aquella  època:  

 

 

´´Al   Carnicé   se   la   de   conèixer,   és   un   pintor   modest,  sincer,   il·∙lusionat   com  si   fos  un  xaval,  que  sap  pintar   la  natura  com  ningú.”    

Carnicé  ha  compartit  el  paisatge  amb  els  seus  col·∙legues,  ja   sigui   al   natural   en   expedició   o   bé   a   les   seves  exposicions   i   expedicions,   expedicions   per   anar   a   veure  exposicions   i   saber   fer   d’altres..   De   tot   i   de   tots   se  n’aprèn!  Però  Carnicé   també  ha  compartit  el   sentiment  per  aquest  paisatge  amb  el  que  més  s’estima.  

COMPARTINT EL SENTIMENT

La   seva   família.   Pares   quan   els   tenia,   germana   Conxita,  però   sobretot   aquest   parell.   La  Mercè,   la   meva   mare,   i  l’Elisabet,una   servidora.   S’imaginen   la   combinació   de  dues   passions,   la   de   la   pintura,   amb   la   d’allò   per   qui  donaries     la   vida?   Una   explosió   de   sentiments   que   no  s’expressen   ni   amb  paraules  ni  amb  pinzells.    

 

 

 

 

 

 

 

La  dona,  Mercè.                                                  La  filla,  Elisabet.  

 

 

La   Mercè   va   ser   una   musa   pel   Carnicé,   però   també   un  amulet.   El   va   fer   inspirar   i   li   va   portar   sort.   Feia   unes  hores   que   s’havien   conegut   i   ja   la   duia   a   un   concurs   de  pintura   ràpida,  concurs  que  va  endur-­‐se  el  primer   lloc  al  podi!  I  al  segon  concurs,  va  passar  el  mateix,  i  al  tercer….  Mercè,   agafa   el   pinzell   que   sembla   que   el   beneeixis!!!!  Caram!   Aquí   hi   havia   TEMA…..   I   quin   tema!   Mai   millor  dit….  No  hi  havia  “Quizás”  que  valguessin,  Sí  a  toooooot  i  endavant,   que   al   cap   d’uns   anys   d’exposicions,   de  perfecció,  de  sortides  i  més  paisatges,….  Va  treure  el  cap  una   nova   pintora   que   també   li   prendria   el   pinzell.  L’Elisabet   es   va   sumar   a   aquella   parella   que   recorria  concursos,  i  dinars  de  germanor  i  molt  bon  rotllo.    

-­‐ I  a  tu  no  t’agrada  pintar,  nena???  No  pintes???    

Quants   cops   havia   aguantat   el   xàfec   de   la   mateixa  pregunta??  Quants?  

El   cert   és  que,   aprofito   l’estar   aquí   dalt   davant  de   tots   i  davant   de   l’artista,   per   donar-­‐li   un   agraïment.   Gràcies   a  un  pare  pintor  com  ell,  he  vist  la  vida  amb  un  altre  color  i  una  altra  llum.  M’ha  fet  adquirir  una  mirada  més  acurada  al  meu  voltant,  a  agafar  perspectiva,  l’angle  més  correcte  i   a   trobar   la  bellesa  a   llocs  on   sembla  que  no  hi  hagi  de  ser.   I   a   estimar   l’art,   les   tècniques,   la   nostra   terra,   i   el  paisatge  de  Catalunya  i  el  de  cims  més  enllà.      

Des  de  ben  petita,  els  records  d’entrar  a  casa  i  sentir  l’olor  a  pintura  i  a  vernís,  a  fusta  dels  marcs,  i  a  tenir  finestres  a  la  natura  des  del  carrer  Ribot  i  Serra.    

Sempre  he  pensat  que  el  Carnicé  seria  un  bon  mestre  de  pintura.    

 

Segur   que   així   com   al   Bonada   o   al   Gubern,,,,   ell   tindria  algun   alumne  entusiasmat,   precoç,   un  petit   Carnicé.   Per  cert!   De   petita,   en   aquelles   sortides   i   certàmens   de  pintura   ràpida   de   poble   en   poble,   la   tornada   en   cotxe  sempre  era  en  companyia.    

REI DE COPES

I  qui  ens  acompanyava  al  cotxe  a  les   tornades?  Una   gran   copa   de  primer   o   segon   premi,   o   una  placa,   o   fins   i   tot   en   una   ocasió  ben  surrealista,  un  BÈ  de  quatre  potes.   Béeeee   Carnicé,   aquell  Jurat  es  va  prendre  el  cognom  a  la   valenta   oi   senyor   Carnicé???  

on  ho  posaràs   tot   això?  A   l’estudi   on  hi   ha   col·∙lecció  de  mencions   i   guardons,   la   col·∙lecció  de   tota  una   vida.I   per  mencions   també,   les   de   La   crítica   d’art,   que   seguia   fent  els  seus  deures…    

Una   de   bona,   per   tan   sincera   i   espontània,   la   del  MERCADÉ:  En    art,  no  existeixen  les  mitges  tintes.  Es  pot  ésser  més  o  menys  pintor,  bo,  mediocre,  o  senzillament  desafortunat.  Però  artista,  el  que  se’n  diu  artista,  és  un  do  innat  de  l’individu.  I  Carnicé  ho  és,  ja  es  prou  sabut  i  comprovat!”  

I   Carnicé   feia   sortides,   i   continuava   amb   les   seves  exposicions,  cada  cop  ampliant  més  el  radi  de  promoció.  Sabadell,   Terrassa,   Sant   Cugat,   Castellar   de   Vallès,   els  clàssics,   les   exposicions   que   més   s’estima   per   la   seva  gent,  el  seu  públic  vallesà.  

 

I  va  començar   la   incursió  a  Barcelona  (Passeig  de  Gràcia,  galeries  Augusta),  a  les  altres  províncies,  cap  a  Andorra….  I  més  amunt  fins  a  enfilar  Madrid  i  Bilbao,  i  obrir  portes  al  seu  talent.    

CAVALLET…..

I  Pinta  que  pintaràs,  tan  sols  li  cal  el  cavallet,  la  paleta  i  el   paisatge….  Ben   lliurat   a   ell,   amb  una  Tècnica  que  ell  sempre  ha  definit  com  “Impressionista  realista”.  

I   a   dia   d’avui,   podem   dir   que  les   seves   obres   han   travessat  el   bassal,   ja   que   formen   part  de  col·∙leccions  d’Europa,  Àsia  i  Amèrica.  I  així  com  en  aquesta  fotografia,  el   reflex  de  Carnicé  es  va  repartint  arreu.  No  calen  llengües,  a  l’hora  d’entendre  la  pintura,   un   art   mundial,   que  per  molts   kms   de   distancia,   el  recorregut  més   curt   que   fa   és  el   d’arribar   al   cor.   La   nostra   estimada   crítica   Rosa   Ten,  sempre  tenia  bones  paraules  per  l’Albert:  

ROSA  TEN  

“Treballador   i   entusiasta,   s’entrega   a   la   pintura   amb  amor  i  devoció.  Sempre  va  en  busca  de  la  perfecció  i  de  l’art  amb  majúscules.”  

 

 

 

L’ESPERIT DE SUPERACIÓ

El  que  sí  que  sempre  ha  tingut  ben  present  en  Carnicé,  és  l’esperit  d’auto  superació,  de  mai  dir  prou,  d’anar  a  més  i  més  i  més….  Piano  a  piano….  Però  in  crescendo!!!    

D’un  poble   acompanyat   d’un   riu   dels   70’s   a   un   paisatge  similar   de   segle   XXI.   Els   dos   són   Carnicés,   viscuts   i  celebrats.    Cada  quadre,  el  seu  moment.    

 

Paisatge  1974.                                                          Paisatge  2000.  

Com   els   cracks.   De   lluitar   per   superar   els   reptes,  d’aconseguir   la   llum   que   vol,   de   fer   més   proper   el  paisatge,    d’alimentar-­‐se  de  la  crítica  constructiva  i  la  que  no   ho   és   tant,   i   sobreviure   a   qualsevol   crisis,   creativa   i  econòmica.   Perquè   per   damunt   de   tot   hi   ha   el  SENTIMENT  vers  la  seva  pintura.    

 

 

Com  deia  l’artista  pintor  i  escultor  Antoni  Tàpies,  que  ens  deixava   fa   uns   dies   amb   un   gran   llegat,   “Encara   no   he  pintat   l’obra   que   estic   buscant”…..   Doncs   traslladin   la  frase  a   l’imaginari  del  Carnicé   i  el   seu  caràcter  sacrificat,  de  millora  constant.  Aquest  esperit  de  superació,  aquesta  persistència   que   tenen   els   cracks!   I   ell   també,   demà   es  llevarà  ben  d’hora  ben  d’hora  ben  d’hora….    

Perquè  ha  de  començar  un  quadre  que  té  al  cap,  d’acabar  un  altre  que  li  falta  un  retoc,  marxar  a  pintar  noséon,  o  ha  de   compartir   amb  els   seus,   les  exposicions  de  galeries  o  de  la  GALERIA  que  és  la  vida,  perquè  els  negres  siguin  més  grisos,  i  els  blancs  tinguin  tota  la  lluminositat  possible.    

CONCENTRACIÓ

I ESTUDI

Quan   Carnicé   està   concentrat,  no  existeix  per  ningú.  A  l’estudi  només   sona   música   o   la   ràdio  de  fons….  I  el  fi  so  del  pinzell  o  el   carbó   rascant   la   tela   en   ple  dibuix.   No   hi   ha   lloc   per   a  l’estorb.    

Amb   l’erosió   del   vent,   de   la   pluja,   del   seu   públic,   de   la  seva   història,   de   la   seva   tradició,   els   quadres   de   carnicé  s’erigeixen  com  una  formosa  muntanya  de  Montserrat.    

 

Com   SERRASSANTA,   que   també   li   va   dedicar   unes  paraules:  

Mi  colega  Albert  Carnicé  tuvo  la  gentileza  de  enseñarme  las  obras  que  expone  en  la  actual  exposición.  Mi  opinión  sobre  ella  es  que  sabe  captar  la  poesía  y  el  colorido  del  paisaje,  con  un  dibujo  recio  y  preciso,  condiciones  que  le  permiten  alcanzar  un  alto  nivel  en  el  arte  de  la  pintura.    

 

CARNICÉ.

 

Més   de   35   anys   de   llum   i  sentiment   al   pinzell,   en   honor   i  devoció  al  paisatge.    

L’Enhorabona   Carnicé,   gràcies  pare,  per  arribar   fins  aquí   i   seguir  al   peu  del   cavallet   amb  el  mateix  sentiment.    

 

Elisabet Carnicé Domper

9 Febrer 2012

Sabadell

www.carnice.net