La novagent granLa novagent gran

Assumpta Montellà,la història de lamaternitat d'Elna

"Diversitat cultural,globalització i novestecnologies"de Roser Loire

"Diversitat cultural,globalització i novestecnologies"de Roser Loire

Assumpta Montellà,la història de lamaternitat d'Elna

FOTO

: XEV

I NOY

A

Any IINúm. 20Octubre

20052,50 euros

Any IINúm. 20Octubre

20052,50 eurosvalorsvalorsvalors.orgvalors.org

L'augment de l'esperança de vida ide la població d'edat avançadasuposa tan aspectes positius comnegatius per a la nostra societat

L'ARTICLE DEL MES

momentVALORS

L'ARTICLE DEL MES

momentVALORS

18 d'octubre · 2/4 de 9 de vespre · La Peixateria (Mataró)

ACTE INCLÒS

DINS LA 4A

SETMANA DE

LES NOVES

TECNOLOGIES

Diversitat cultural, globalitzaciói noves tecnologies. El cas dels zàpares

Entrevista a Josep Maria Fericgla, antropòleg iprofessor de gerantologia

A CÀRREC DE ROSER LOIRE, COOPERANT

9 de novembre · A les 8 del vespre · Sala d'actes Caixa Laietana (C/ Santa Teresa)

Taula rodona

Ética ecològica, el per què i el comINTERVINDRÀ BEGOÑA ROMÁN, COORDINADORA DEL LLIBRE "POR UNA ÉTICA ECOLÓGICA"

L'augment de l'esperança de vida ide la població d'edat avançadasuposa tan aspectes positius comnegatius per a la nostra societatEntrevista a Josep Maria Fericgla, antropòleg iprofessor de gerantologia

3valors

X.NEN PORTADA

valors

EDITA Associació Cultural ValorsDIRECCIÓ Maria Coll i Joan SalicrúCONSELL DE REDACCIÓ Joaquim Brustenga,Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Xavier Manté,Eulàlia Puigderrajols, Marc de S. Pedro i Roser TrillaREDACCIÓ Laura Arias i Xavier NoyaCAP D'OPINIÓ Joaquim BrustengaHI HAVIA UNA VEGADA... Roser Trilla

4 Editorial | La gent gran, els oblidats.

5-6 L'article del mes | Diversitat cultural, globalització

i noves tecnologies. Roser Loire

7-9 Fòrum | Opcions. Joaquim Valls. Creixement. Joan

Codina. Allau d'ofertes. Sílvia Amor. Les coses que

importen. Raul García. Infants discapacitats. Engràcia

Carlos. Unes vacances a la República Dominicana. Aurora

Angulo, Teresa Feliu i Santos Martínez.

8 Des de l'altar | La bona educació. Manuel Pérez.

8 ContraVALORS... | I on era Déu?. Xavier Manté.

REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEGNúmero 20. Octubre 2005Pàgina web: http://valors.org

COL·LABORADORS Joaquim Amargant,Ramon Bassas, Josep Maria Cusachs, NicolauGuanyabens, Xavier Manté, EulàliaPuigderrajols, Ramon Salicrú, Josep Maria Solài Judith VivesHAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMEROSílvia Amor, Aurora Angulo, Antoni Bosch,Engràcia Carlos, Joan Codina, Raul García,Teresa Feliu, Roser Loire, Santos Martínez,Manuel Pérez i Joaquim VallsDIBUIXOS Àlex Valls i Javier GarcíaEDICIÓ Anna Olm i Rita Tudela

FOTOGRAFIA Toni Canal, Xavier Noyai Laia AlonsoCOMPAGINACIÓ Joan SalicrúPÀGINA WEB Víctor Sancho i Jonatan LópezIMPRESSIÓ Impremta PrimsCOMPTABILITAT Engràcia CarlosPUBLICITAT Carme ItxartDISTRIBUCIÓ Raul GarcíaADREÇA C/ Sant Josep, 18-20 08302-MataróTel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.orgDIPÒSIT LEGAL B-6206-2004

La nova vellesa

A partir d'aquest mes, larevista que teniu a les manspassa a tenir 36 pàgines senseaugmentar el seu preu deventa, que es manté a 2,50euros. I ho fa amb una novasecció científica, amb unmomentVALORS reforçat iamb més espai pels contingutsmonogràfics.

sumari | octubre 2005PER COMENÇAR

MONOGRÀFIC

11-24 La nova vellesa

12-16 "La manera ideal d'envellir és també la ideal de

viure". Entrevista a Josep Maria Fericla. Maria Coll.

17 Carta dels drets i deures de la gent gran.

18-23 La vellesa d'avui en dia. Lauria Arias.

24 "La gent compromesa". Antoni Bosch.

'Valors' creixa 36 pàginesLa cooperant Roser Loire avança els

continguts de la xerrada que farà el18 d'octubre a La Peixateria perinvitació de Valors.

5El cas dels zàpares

La crítica de cinema Judith Vives ensrelata els punts principals d'aquestapel·lícula coreana de 2002 dirigida perLee Jung-Hyang.

23'Sang woo y su abuela'

PROPOSTES25 Cinema |'Sang woo y su abuela'. Judith Vives.

25 Llibres |Una política sense país. Josep Maria Solà.

26 Art|Finestres obertes a Catalunya. Ramon Bassas.

26 Viatges| L'Alguer, l'altra Catalunya. Joaquim Amargant.

27 Propostes atípiques |Deixa't perdre pels camins

de Ronda. Eulàlia Puigderrajols.

28 Excursions | El Camí del Nord o del Canigó. Miquel

Torner.

28 Sabies que... | els molins servien per confirmar les

sequeres? Nicolau Guanyabens.

28 Petites coses per canviar el món | Fer neteja.

Ramon Salicrú.

28 L'altra cara de la ciència | Àvia, un lisosoma.

Marina G. Bufí.

29 Una carta des de... | Nova Yotk (Estats Units).

Vicky Solé.

31 momentVALORS | Assumpta Montellà. La

maternitat d'Elna. Maria Coll.

PER ACABAR...

11-24Els anys passen itots ens fem grans.I resulta que cadacop ens fem mésvells perquè vivimmés temps; laciència i elsconeixements aixíens ho permeten.Aquesta novarealitat amaga tanaspectes positiuscom aspectesnegatius. Elsrepassem en unreportatge deLaura Arias i en unaentrevista ambl'expert JosepMaria Fericla.

La gent gran, els oblidats

MEDITORIAL

ai hi havia hagut tants vells en el món, i tenint en compte que augmental’esperança de vida, aquesta tendència es mantindrà a l’alça. D’altrabanda és evident que a la majoria de gent el fet d’envellir li provoca ungran disgust. La cultura contemporània ha imposat el culte a la joventuta uns cànons de bellesa molt restrictius i en contraposició imposa una

gran ignorància envers l’ancianitat considerant-les com una etapa residual i decadent.Al mite de la joventut hi va lligada la innovació. Els vells sembla com si fossin unséssers lligats a un passat ple d’incompetència, ja superat. La vellesa mirada d’aquestamanera és font de marginació. Els ancians no produeixen, són antieconòmics. Sónmassa carregosos pels estats i pels qui els han de sostenir amb el seu treball. Somdesmemoriats i no volem recordar que les pensions no és altra cosa que retornar-los elque ells han pagat al llarg de la seva vida. Aquest visió és font d’injustícia i de solitud.

A molts vells se’ls arracona. Els avis es troben sols. Amb aquesta sensació de dis-gust, marginació i injustícia, molts ancians es deixen morir. Es més forta la pena quequalsevol altra malaltia. La nostra societat ha oblidat un dels preceptes més importants:honorar a la gent gran. Això no s’ha de fer per complir un manament religiós o unes lleiscivils. Tenim necessitat de vetllar pels ancians perquè són una part de la nostra historiapersonal, són causa de la nostra existència, són valuosos per ells mateixos, com apunts de referència ètica, com a font de meditació, des costums i de tradicions. Sónéssers plens de mèrits; tota la seva vida l’han dedicada a treballar, ho han donat tot i aranomés esperen el just reconeixement pel que han fet. Les persones jubilades, sovintexclamen: “Ara es quan tinc més experiència de la vida i per tant és quan puc ser mésútil a tothom. Però ara la societat prescindeix de mi o la mateixa malaltia o la mortfrustraran aquest moment”. La vellesa és una etapa que demana quelcom més quedistreure’s o divertir-se. Els ancians tenen dret a tenir una vida digna, a omplir-la decontinguts i activitats, d’amistat i d’afecte. La societat ha d’escoltar les seves deman-des i enriquir-se dels seus coneixements i experiències. Son autèntics parternairessocials, i han de sentir-se útils. És cert que molts ancians cauen en un estat de decadència i que ja no són ellsmateixos. Es tornen irritables, obsessius, perden la memòria, el coneixement. Encaraaixí, són relíquies humanes, vencedors del temps, homes i dones de plena dignitat ihem d’aprendre a tractar-los amb veneració, amb paciència, amb una cura exquisida.La societat no pot ser mesquina amb qui ha estat tan magnànim envers ella.

VALORS A L'ALÇA

VALORS A LA BAIXA

La infantesa:Eliminar eltreball infantil aAmèrica Llatinaproduiria unsbeneficis nets de236.000 milionsde dòlars (OIT,23/9/2005)

4va

lors

L'ACUDIT. Àlex Valls

Educació:El 58% delspares aprobala bofetadacom a mètodeeducatiu(Metro,14/9/2005)

i tot algunes publicacions els van donar perextingits. Però els zàpares no estaven extingits,i des del 1997 lluiten pels seus drets i la sevasupervivència, organitzats en la NacionalidadZápara del Ecuador (NAZAE), i participantactivament en les confederacions d’organitza-cions indígenes d’àmbit sectorial (Confedera-ción de las Nacionalidades Indígenas de laAmazonía Ecuatoriana, CONFENIAE), nacio-nal (Confederación de las Nacionalidades In-dígenas del Ecuador, CONAIE) i regional (Coor-dinadora de Organizaciones Indígenas de laCuenca Amazónica, COICA). Els zàpares de"dentro" de la selva han de sortir "fuera", aPuyo, per dir al món la seva existència. L’any 2001 la UNESCO va distingir a la llen-gua i la cultura zàpares com a Obra Mestra delPatrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. Desde llavors el suport de la UNESCO ha permès,per exemple, la realització del primer cens po-blacional zàpara, la celebració del "Segundoencuentro binacional Zápara Ecuador-Perú" ol’inici d’un programa de rescat de la cultura iels coneixements ancestrals a les escoles zàpa-res amb la participació dels ancians. Tot i aquests intents i reconeixements, sónavui i encara, un poble amenaçat. La seva llen-gua pròpia, el zàpara, està en greu perill d’ex-tinció. No més de deu persones molt grans, se-parades en petites comunitats aïllades l’en-tenen o el parlen. I petit: no gaire més de 1.400persones entre el Perú i l’Equador, de les qualsnomés tres-centes serien famílies totalmentzàpares. Les fonts d'amenaça són clares: nousi vells conqueridors: empreses fusteres, pe-troleres, turisme ecològic, inculturació, consu-misme, cooperació, etc. I us preguntareu... Què tenen a veure els

Z

L'ARTICLE DEL MES

àpara vol dir, en l’idioma zàpara,"éssers humans, gent de la selva".Es tracta d'una comunitat i culturaen perill d’extinció. El poble zàparaés una de les nou nacionalitats in-dígenes que habiten actualment a

l’Amazònia equatoriana i una de les set que espoden trobar a la província de Pastaza, on s’esténel seu territori ancestral de 350.000 hectàrees,en procés encara de legalització. La provínciade Pastaza té una superfície similar a la deCatalunya (29.520 km2) però hi viuen nomésseixanta-mil persones, és a dir cent vegadesmenys que a casa nostra. A la capital, Puyo,se’n concentren trenta mil. I l’altre meitat s’es-campen en un territori quasi verge: un mar verd,un mar de diversitat inacabable. A les comunitats zàpares (Witsawke, Masara-ka, Muricha Arimanu, Numanakao Tarishino,Shiona, Balsaura, Pindo i Torimbo) no s’hi arri-ba per carretera, ni per riu; només s’hi pot arri-bar en avioneta. L’entrada a la selva és una expe-riència inoblidable. Es fa ben visible la maneracom ells ho expressen: hi ha un "mundo de den-tro y un mundo de fuera". Els zàpares són un dels pobles originaris de laselva equatoriana i en van ser un dels més nom-brosos. Cròniques de l’època dels segles XVI iXVII parlen d’una població zàpara de quasi centmil habitants. Conquesta, evangelització, colo-nització, esclavatge, malalties, conflictes inter-ètnics i més recentment la guerra del 1941 entrePerú i Equador van conduir a la dispersió i quasia la desaparició del poble Zàpara. "La coloni-zación por parte de los españoles y las incur-siones de miembros de la Iglesia disminuyerondrásticamente nuestra población" (Zápara,una cultura viva). A principis dels anys 90, fins

L’any 2001 laUNESCO vadistingira la llenguai la culturazàpares com aObra Mestradel PatrimoniOral iImmaterial dela Humanitat

Diversitat cultural, globalitzaciói noves tecnologies

Roser Loire

per començar5

valors

Diversitat cultural,globalització

i noves tecnologies.El cas dels Zàpares a l’Amazònia Equatoriana

per començar6

valo

rs

zàpares amb la diversitat cultural, la globalització i les novestecnologies? Amb la diversitat cultural, molt. Són diversitatcultural i biològica i són, al meu entendre, el signe de l’únicaoportunitat d’aquest planeta. Arreu del món, des de la nit delstemps, gairebé des del “passat”, els pobles indígenes ensavancen el futur: hi ha selves al món perquè hi ha indígenesque les habiten i les conserven. Nosaltres hem hagut d’inventarun mot per donar nom al que ells han fet des de sempre: sos-tenibilitat. Idea estesa però tal vegada marginada i marginalencara, com els mateixos pobles indígenes. Amb la globalització i les noves tecnologies, també hanavançat molt. De la globalització no se’n poden escapolir. Perdefensar els seus drets han de posar un peu al "mundo defuera" (i mantenir l’altre "al mundo de dentro"!), i "el mundode fuera" és tan llaminer com poc sostenible: consumista, ho-mogeneitzador, uniformitzador, desvaloritzador, monetarista,vertiginós, polititzat, marginador. Saber trobar l’espai per fer-se presents al món des dels seus llocs d’origen, en contacteamb el món no indígena i sense perdre la seva identitat i laseva oportunitat de continuar vivint com a indígenes, és elgran repte. Però si la globalització vol dir no només consumglobal sinó pensament global (que no únic), pensament detots, llavors pot ser una gran oportunitat per als pobles in-dígenes: creix també al món la consciència de comunitat glo-bal, de consciència global, de drets humans globals, per atothom i a tot arreu, revaloritzant la diferència. Diversitat i mul-ticulturalitat són riquesa, són futur. I els pobles indígenes ensón l’estendard. Les noves tecnologies de la comunicació i la informació (TIC)són un mitjà que es fan present, inevitablement, en el quotidiàdels pobles indígenes. Quasi bé sempre associades als projec-tes de cooperació, els zàpares a Puyo tenen mòbils i ordinadors,i càmeres digitals i es connecten a Internet. D'aquest ús sorgei-xen reflexions i preguntes. Per a ells, les noves tecnologies són:

- una eina, que ha millorat enormement la capacitat decomunicació i d’organització dels pobles indígenes, que elsajuda a enfortir la seva lluita, donar-se a conèixer i obtenirrecursos. - quelcom d’intangible (efímer, digital), com la seva culturaque només es transmet de manera oral. - una finestra oberta a un món infinit, tal volta com els seussomnis que els fan de guia, una finestra on mirar i ser mirats,on donar i rebre, però de manera «lliure» i «democràtica». - també són quelcom d’incontrolable i incomprensible queve molt de fora i que els fa depenents i manipulables (elszàpares al Google, el perill permanent dels virus, etc.) Tots són dubtes: oportunitat o "amenaça", "dentro" o "fue-ra", local o global, propi o extern. Noves tecnologies i poblesindígenes: queda molt camí per recórrer, entre cables i canoes! Dos anys de col·laboració i convivència amb ells m’han servitper aprendre’n moltes coses, moltes més de les que puc i séescriure. I viure’n encara més. "Selva es selva", diu la Gloria Ushigua, una dirigent històricazàpara que mig parla l’espanyol. I vida. I biodiversitat. I cultu-ra. I esperits i animals sagrats. I somnis. I "ayawasca". I, perquè no? També mòbils.

Roser Loire és biòloga, cooperant i membrede la Comissió Dindori de Cooperació

Internacional de Vilassar de Dalt

"Les noves tecnologieshan ajudat a enfortirla lluita dels poblesindígenes"

Dimarts dia 18 d'octubre · 2/4 de 9 de vespre · Cafè La Selva (La Peixateria, C/ Barcelona, 50. Mataró)

ACTE INCLÒS DINS LA

4A SETMANA DE LES

NOVES TECNOLOGIES

XERRADA DE ROSER LOIRE, SOCIÒLOGIA I COOPERANTDURANT DOS ANYS A L'EQUADOR

ORGANITZA: ASSOCIACIÓ VALORS, GRUP TERCER MÓN, COMISSIÓ DINDORI VILASSAR DE DALT

créixer és l’únic camí?Jo em pregunto: no hi ha límits al crei-

xement? Hi ha algú que s’hagi plantejatquè farem quan arribem als límits? Unagran guerra per tornar a començar?

Amb la escassetat de recursos es creaun altre problema: el de la solidaritat i laresponsabilitat. Aquest estiu de seque-ra, ens han demanat moderació en el con-sum d’aigua, ja que sinó hi haurà restric-cions. El que passa és que tant si jo estal-vio com si malbarato l’aigua patiré lesrestriccions el mateix dia que el veí. Anivell més gran: perquè el nostre país hade fer aturades biològiques si els altrespaïsos segueixen pescant? I sobretot calevitar que acabi sent un problema de di-ners. No pot ser que l’únic límit per ac-cedir als recursos sigui el preu, no podempermetre que els rics omplin les piscines iels pobres no puguin rentar-se la cara.

La televisió mostrà i els diaris, l'endemà,comentaren la gran manifestació que tin-gués lloc a Washington contra la guerra al'Iraq, fa pocs dies. No hi fa res que haginestat tres-cents mil o un milió les personesque hi feren cap. El tema és que el conflictesegeuix obert i que, les perspectives de re-solució, malgrat eleccions a la vista, noqueden, amb tot, prou clares. Atenent-nosa la incertesa del desenllaç, un es preguntaquè hagués passat si, en els ajustadíssimsresultats de les eleccions nordamericanesdel 2000 la balança, en lloc d'inclinar-se capa Bush, s'hagués decantat cap al seu opo-nent. Hagués Gore encetat una guerra? Pot-ser hi hagués pogut haver una petita sin-tonia per tornar a parlar del famós em-bargament. Podria haver succeït que, dia-logant, les coses haguessin donat un tombi, en Saddam, un gir a la seva trajectòria.Cal considerar, doncs, on ens ha portat ladecisió del gabinet Bush. El que no s'enténés com es poden prendre decisions d'a-quest caire en consells on abans de delibe-rar es prega a Déu. Es pot arribar a entendrequè se li demana? Però Bush persevera:"God bless America", diu al final de lesseves intervencions. És possible que s'in-voqui a Déu perquè beneeixi tot aquestdesgavell? No serà que no ha descobertl'home primigeni que porta dins?

OpcionsJoaquim Valls

Joaquim Valls és jubilat

CreixementJoan Codina

Els economistes diuen que per tot fun-cioni cal que la economia creixi, que lapoblació creixi, que el consum augmenti,que la producció s’incrementi, que hi ha-gi una mica d’inflació... Potser ens hauríem de plantejar queno tot pot augmentar sempre i que calbuscar uns models econòmics que per-metin una població constant, amb unconsum constant.

Més i més població, més i més consumimplica sobreexplotar mars i oceans, re-cursos miners, forestals i energètics. Ipodem trobar-nos en dues situacions:

A-. Que l’augment es vagi moderant iadaptant al límit. És a dir, que la societats’autolimiti abans de exhaurir els recur-sos.

B-. Que ens passem i fem una caigudaen picat: Què menjarem quan els marss’hagin exhaurit? Què beurem quan nohi hagi aigua per tots? Amb què mouremles nostres indústries si no tenim prouenergia? Han de ser els recursos i la famqui reguli el creixement de la població?

El capitalisme o neoliberalisme senseregles globals ens porta a carrerons dedifícil sortida ja que l’únic objectiu ésdel benefici d’avui, el món avança per-què creix, i creix perquè tots els nostresgoverns treballen per que sigui així, però: Joan Codina és informàtic

7valors

Allau d'ofertesSílvia Amor

d'armari, qui anirà a recollir els nens al'escola, la lliga de futbol... i ens obliga aprendre decisions importants: cursetd'anglès o d'informàtica? Reiki o la dansadel ventre? Comprem l'abonament per alteatre? Si aconseguim distribuir aquesta pre-sa de decisions al llarg de l'any, resistintl'allau d'ofertes per a començar algunacosa que ens envaeix aquest mes, no pa-tirem la “síndrome de setembre”. Men-trestant, i per anar pal·liant els símptomes,recomano entretenir-se a mirar com cauenles fulles; així us estalviareu un curset derelaxació al vostre centre cívic.

Però no us penseu que aquest és unfenomen aïllat. Segons una enquestarealitzada entre els meus amics, l'insom-ni, el sentiment de llunyania respecte elmes d'agost i les vacances, i la tendènciaa planejar fins a l'últim detall les activitatsque durem a terme durant l'any són elssímptomes més habituals de la que po-dríem anomenar “síndrome de setembreo del nou curs”. La pròpia societat con-tribueix a concentrar en aquest mes l´inicide les nostres preocupacions: el canvi

Aquest mes em treu el son: a mitjanit emdesperto amb les darreres tempestes del'estiu i, al matí, amb el xivarri dels nensque van a l'escola; i al breu espai de tempsque em queda entre una cosa i l'altra, emsobrevenen angoixosos pensaments so-bre la nova feina, quins cursets faré aquestany, com els hi hauran anat les vacancesals meus amics... O sigui que, en lloc decomptar ovelles, em dedico a omplir men-talment l'agenda de la setmana i així,evidentment, és impossible dormir. Sílvia Amor és estudiant

"Hi ha algú ques'hagi plantejatquè farem quanarribem als límits?"

Hi ha pares que pensen que aquestsnens i nenes no entenen res i no els calanar a la catequesi. Nosaltres, conscientsde què sí, us volem mostrar la visió delSecretariat Interdiocesà de la Catequeside Catalunya i les Illes en el departamentde Catequesi Especial. “En mig dels ho-mes, sovint embriagats pel rendiment il’eficàcia, us féu presents amb la vostrasimplicitat i la vostra joia, amb la vostramirada que cerca un amor gratuït, amb lavostra capacitat meravellosa de com-prendre els signes d’aquest amor i derespondre-hi amb delicadesa. I dintrel’Església, que és abans que tot una llarde pregària, ocupeu un lloc privilegiatper poder comprendre els secrets de Déuque sovint resten amagats als savis i alsentesos (LC. 10,21)” (Missatge de Pau

Infants discapacitatsEngràcia Carlos

VI a Lourdes l’any 1965). Davant a-questes paraules de Llum ens fem aques-tes pregunta: La catequesi adreçada aaquests infants ha de ser especial?Creiem que no. La catequesi ha de ser lamateixa, és l’infant qui és l’especial, méslent; però aquesta lentitud, a l’hora d’as-similar conceptualment alguns contin-guts sovint queda compensada per lariquesa del seu món intuïtiu i afectiu. Ells comprenen més allò que els diemque no pas nosaltres els comprenem aells. Per això és necessari que compren-guem bé cadascun d’aquests infants. Avegades només ens aturem a veure lespossibles carències de les seves facul-tats. Aquesta és una visió parcial. Calsaber veure també les possibilitats quetenen d’aconseguir una bona qualitat de

vida i de fer seu el missatge evangèlic.La fe no es transmet a través d’una solaforma d’expressió. Al costat d’una for-ma conceptual de raonament, la conei-xença també pot ser intuïtiva, afectiva,simbòlica. S’ha de raonar, però es fa vidaa través de la pregària, la contemplació,la sensibilització, el cos... I cal tenir pre-sent que aquests nens són molt sensi-bles al silenci a la interiorització, i aquestés un bon camí per trobar a Déu. JoanPau II deia als pelegrins de Fe i Llum aLourdes l’any 1981: “Vosaltres, tot fentcostat a aquests infants, sou testimonisi col·laboradors de la tendresa de Déu”.A Mataró, des de fa quasi quaranta anys,justament per ajudar a les famílies d’a-quests nens i nenes, tenim la Catequeside Santa Bernardeta.

Engràcia Carlos és coordinadora dela Catequesi de Santa Bernardeta

per començar8

valo

rs

nosaltres qualificaríem de pobresa, l’a-profitament de les riqueses natural quetenen i que contrasta amb el malbarata-ment que fem sense ni adonar-nos i lainnocència ja que en els seus rostresnomés hi havia una serenor que pensoque nosaltres amb el nostre actual ritmede vida hem perdut en el sentit que nosom capaços de gaudir de les coses sen-zilles com una gota de rosada, una pos-ta de sol, la mirada innocent d’un infant,l’escalfor de l’amistat, el record d’aquellsque vam estimar i ja no hi són i dels quetenim la sort de poder estimar i ser a lavegada estimats. En considerar això ens adonem quetots els luxes i comoditats no són mésque coses d’importància relativa ja queles coses que veritablement importencom l’amor, l’amistat, una bona conver-sa al voltant del foc, una abraçada, unamirada comprensiva, un somriure, algúque t’escolti en moments difícils, la màque et pugui oferir algú... prenen la sevaveritable dimensió quan ens trobemdespullats d’artificis, fora del nostre en-torn habitual.

no és més que el reflex de la nostra so-cietat: som pel que tenim i podem com-prar i no per nosaltres mateixos. Mentre veia aquest anunci recordavaque en el transcurs d’un viatge haviatingut la sort de compartir durant unspocs dies experiències amb gent d’unpoblat situat en un riu on vivien en unescabanes fetes de troncs sobre l’aigua.Les cases sense parets, tan sols un sos-tre fet de fulles de palmera entreteixida,i com a úniques pertinences una canoa,unes hamaques com a tot mobiliari i al-guns estris de cuina i cacera. No obstantrecordo la tranquil·litat i serenor tot i viu-re sense les més elementals comoditatssegons els nostres estàndards i sorprènla senzillesa de la vida que porten que

Les coses que importen

Quan arriben les vacances ens dedi-quem a viatjar a llocs cada cop més llu-nyans i el més exòtics possible, buscantels indrets més fantàstics per poder ferfotografies en un lloc ben visible i aixípoder generar enveja als nostres cone-guts. En el transcurs d’aquests viatgesperò molt sovint podem tenir la sort detrobar-nos completament fora de lanostra rutina, en situacions en què lescoses sense les quals creiem que no ensen podem sortir perden la seva impor-tància i altres coses de les quals no enfem el nucli de la nostra existència aga-fen una nova dimensió. L’altra dia assegut al sofà en un anuncid’una coneguda marca de vehicles uncotxe de mida descomunal com un ge-gantesc “Godzilla” avançava pels car-rers d’una ciutat veient-se la seva enor-me silueta per les finestres d’oficines si-tuades en gratacels. El missatge venia aser que tu ets gran, ets gran si però...perquè tens aquest cotxe. En definitiva

Raul García

Raul García és funcionari

"Tots els luxes icomoditats no sónmés que coses derelativa importància"

llibertat i responsabilitat en els afers delmón per poder actuar a favor de la saluti de la felicitat de totes les persones co-mençant per les més necessitades. Si es van trencar els dics no va serperquè Déu badés; va ser perquè elsdiners que hi havia per la seva cons-trucció algú se’ls va embutxacar o elsva destinar a armes de destrucció i no aarmes de construcció. Si hi ha morts defam i de SIDA, és perquè encara no hemimplantat el regne de la justícia i del’amor. I això no s’implanta per decretcelestial sinó pel treball i la lluita. La pre-gunta correcte seria "i on és mentrestantl’Home?".

I on era Déu?

quins valors hauria d’infondre a la filla ien què hauria de canviar la vida. Vaigobservar que en aquest jove no predo-minava el Credo de la joventut “yo, me,mi, conmigo, yo solo, para mi”, sinó queestava disposat a canviar ell mateix. Me'nvaig alegrar. Penso que el principal problema estroba en el nucli familiar. En molts am-bients familiars els joves creixen sols,s’eduquen sols, trien ells el seu camísense cap criteri de selecció. Allò queens convé, a la societat del segle XXI,és posar interès i prioritat a la família. Calsaber que sense una família amb valors,com puguin ser l’estimació, el respecte,la solidaritat, l’amor a un mateix, latolerància amb els altres, no es podràconstruir una societat més justa. Cal queels pares dediquen temps als fills. Nocarreguem a l’escola allò que pertoca perdret als pares. Cal, urgentment, una bona educació.Sempre dic als joves amb els qualstreballo que si volen ser bons cristians,abans han de ser bones persones. I perfer això només cal confiança. Confiançaamb un mateix i confiança amb Déu. Però com podem saber si l’educacióque transmetem és bona? Em fa moltagràcia quan es destrueix allò que l’Esglé-

geix la pregunta "i on és mentre tantDéu?". Als homes ens costa afrontar larealitat de les desgràcies sobre tot quanla seva magnitud ens depassa i se’ns fafàcil eludir la nostra responsabilitat itraspassar-la al més enllà. Sembla quees demani una intervenció miraculosaconstant per salvar-nos d’aquestes des-gràcies. Però al llarg de l’historia l’home haaconseguit autonomia, coneixements,

La bona educacióManuel Pérez

Fa poc més d’un mes que vaig llegir aldiari que Espanya era el primer país ambmés violència juvenil d’Europa. Vaig en-tossudir-me a pensar quina causa aque-lla que provoca aquest fenomen. Sí hepogut observar, i per mi és fruit de laprovidència, ja que tinc una visió cris-tiana de la realitat, que en una majoriadels casos aquesta violència es manifestad’una manca de formació familiar i de res-pecte que abans es vivia als nuclis fami-liars. Fa uns anys, a les famílies predo-minava el respecte mutu, la tolerànciaben entesa, una sembla consistent devalors humans i cristians. Ara fa unes setmanes vaig estar alMonestir de la Oliva, a Navarra, i vaigviure un fet molt important per mi: trobar-me amb un jove molt preocupat, sana-ment, sobre com hauria d’encarar la sevapaternitat, ja que feia pocs dies que haviasabut que seria pare. Es preguntava

Manuel Pérezés vicari de laparròquia de

Vilassar de Mar

L’huracà Katrina va entrar a Nova Or-leans, va desfer els dics de contencióde les aigües del riu que protegien elsbarris pobres de la ciutat. Milers de per-sones, sobretot les més pobres, hanmort o ho han perdut tot. També veiemdia rera dia la destrucció i la mort d’in-nocents pel terrorisme i per les bombesa l’Iraq o els ofegats a l’estret de les pa-teres o els nens morts de fam a l’Àfrica.I aleshores, de creients i agnòstics, sor-

per començar9

valors

des de l'altar

Xavier Mante

contraVALORS

sia ha predicat molts anys, l’examen deconsciència. Examinant la nostra vida ila nostra forma d’actuar ens adonaremsi actuem correctament o no. Ja no emrefereixo només en l’actuació segons elmodel cristià, que és bàsic, sinó en qual-sevol model d’humanitat responsable. Cal fer una escala de valors en la nostravida, i així descobrirem que és prioritat ique és secundari. Quanta raó tenia SantPere quan deia al paralític: “No tinc ni orni plata, però et dono el que tinc. En nomde Jesucrist aixeca’t i camina”. No se’nsdemana impossibles, donem sempre elque tenim, sobretot amor entranyable alsnostres contemporanis, fent allò quepodem fer. No estem obligats a més, peròfem allò que puguem.

"Si fem una escalade valors en la nostravida sabrem queés prioritari"

"Allò que ens convéa la societat del segleXXI és posar prioritata la família"

na que fa disset anys que viu allà, fanprojectes de futur. Creuen que l’educacióés l’eina clau per tirar endavant el país.Així hi ha en marxa dos projectes: un decara a la formació d’adults per a orga-nitzar granges de bestiar; i l’altre de jovesdestinat a donar l’oportunitat als nois inoies que viuen al camp, i que no tenenrecursos econòmics per seguir estu-diant, a tenir accés a la universitat. Tots ells ens han mostrat la riquesa i labellesa d’aquest país, però també la quo-tidianitat i la realitat pura i dura de moltsdominicans. Per a aquests projectes es necessitarecolzament. Nosaltres tres, com a mes-tres que som i que creiem en l’educació,ens posem les piles per a treballar-hi.

Presentació del llibre

"Por una ética ecológica"DE FRANCESC TORRALBA, BEGOÑA ROMÁN,

JORDI GIRÓ, FRANCESC LOZANO I LUÍS DE SEBASTIÁN.

solució l’emigració. Algun membre de lafamília emigra a Europa o als Estats U-nits a treballar i així poder enviar partdels seus ingressos millorant la situaciófamiliar. Altres emigren amb tota la famíliaper donar als fills altres oportunitats.Tots d’una manera o altra senten el fetdel desarrelament. Però malgrat aquests contrastos hi hauns aspectes comuns: l’acolliment quedes d’un principi et mostren. Un acolli-ment sincer, amb unes ganes enormesde compartir els seus àpats i el seu tempsamb ells, familiars i amics. La música és un element essencial deldominicà. A tot hora, als carrers, a les gua-guas, als cotxes atrotinats immersos en elcaos circulatori, als colmados sonavenbachatas i merengues a tot volum, i des deben petits els nens i nenes, en sentir elritme, comencen a moure el cos.. Malgrat tots els problemes del país a-quests quatre mossens tenen esperan-ça en el seu poble, se l’estimen i no per-den l’energia. Junt amb en Domingo Le-gua (mestre de tots quatre) i una col·la-boradora, l’Anna Maria Ollé, una catala-

Unes vacances a República DominicanaAurora Angulo, Teresa Feliu i Santos Martínez

Atzars de la vida van fer que se’ns oferísla possibilitat de poder viatjar a aquestailla amb dos membres de l’AssociacióAmics de la República Dominicana i aixípoder conèixer la realitat de les comu-nitats d’en Nelson, en Joselito, en Papoloi en Lucas, els quatre mossens que pelfebrer van visitar en Jordi Cussó i tota laparròquia de Sant Josep de Mataró. Ca-da matí, cap allà a les sis, el cant d’ungall rogallós o una música de fons tren-cava la calma i s’iniciava així el traginarde la gent. La vida s’havia iniciat a SantoDomingo, una gran ciutat amb evidentscontrastos i problemàtiques socials. Pobresa i exuberància; grans aglome-racions i “campitos”, petits poblats dis-persos i lluny de les ciutats amb moltpoques oportunitats d’accedir a les ne-cessitats més bàsiques de sanitat o decultura. Aturades contínues de subminis-trament elèctric, i manca d’aigua quanes necessita. Però aquest és un fet usuali poc important, ja que la seva màximapreocupació (adults i nens) és satisferles necessitats d’ alimentació pròpia i dela família. Sovint veuen com a via de

Aurora Angulo, Teresa Feliu i SantosMartínez són educadors

"Malgrat elscontrastos hi ha unaspecte comú:l'acolliment"

per començar

A les 8 vespre a la sala actes Caixa Laietana (carrer Santa Teresa)

9 de novembre

organitza: Associació Cultural Valors i Prohom Edicions

10

valo

rs

Belsky, J.K Psicología del envejecimiento. Paraninfo ThomsonLearning. Madrid, 2001. Fericgla, Josep Maria; El món dels vells i la cultura de l’ancianitat,Fundació La Caixa, 1991. Fericgla, Josep Maria; Envejecer. Una antropología de la ancianidad,ed. Anthropos, 1992, Herder, 2002. Hamilton, Stuart: Psicologia del envejecimiento. Editorial Morata. 2003.320 pàgs. Hesse, Herman; Elogi de la vellesa. Editorial Empuries. Barcelona,2001.

La vellesa avui

TONI CANAL

MONOGRÀFIC9

valors

El 1990 les NacionsUnides van designar

l'1 d'octubre com adia Internacional dela Gent Gran.

L'envellimentpoblacional que viuel món desenvolupat

planteja moltsreptes de futur decara aquest sector.

Sabem acceptar elpas dels anys?Sabem comprendre iatendre els nostresancians? L'incrementde persones grans ésun problema o unanova situació que calacceptar com un fetnatural?

PER SABER-NE MÉS

Murià, Anna; Reflexions de la vellesa. Publicacions de l’Abadia deMontserrat. Barcelona, 2003. Salvarezza, Leopoldo; Una mirada gerontológica actual. Ed. Paidós.Barcelona, 1998. 406 pàgs. Tul·li Ciceró, Marc; La vellesa a debat. Edicions STJ. Barcelona 1994 Carta dels Drets i Deures de la Gent Gran de Catalunya:http://www.gencat.net/benestar/gentgran/drets.htm Sociedad Española de Geriatría y Gerontologíahttp://www.segg.es/segg/index.html

La vellesa avui

12

valo

rs

"La manera ideald'envellir és també la

ideal de viure"

odríem definir la vellesa o es tracta d’un conceptemassa personal? La vellesa es pot definir, però no té una únicadefinició. Cada societat defineix la vellesa segonsels paràmetres d’un moment històric i d’una cul-

tura. Actualment, en la nostra societat, la definició de vellesa,com tantes altres límits o categories socials del món en quèvivim, està marcada per la situació laboral de la persona:tècnicament parlem de vell com a persona jubilada. Avui, ellímit laboral condueix la nostra vida: els horaris, la manera devestir, la disponibilitat econòmica, l’habitatge, l’estil de vida,...tot això ens ve marcat no pel nivell econòmic, sinó per l’o-cupació laboral. Els nivells econòmics només són una derivacióde les ocupacions laborals. Per exemple, hi ha ocupacionslaborals de molt prestigi, però de pocs ingressos econòmics.Seria el cas d’un catedràtic; cobra menys que un empresariperò és més respectat. Aleshores, com que la nostra ocupaciólaboral és el punt de referència central de la nostra vida, pertant, no és una bajanada pensar que la definició de vellesatambé prové del nostre estat ocupacional. Per tant, repeteixo:oficialment, un vell és tota persona en edat d’estar jubilada,encara que tècnicament no ho estigui, com és el cas de lesmestresses de casa. Una altra qüestió és que els jubilats avuidia encara estiguin bé de salut i tinguin ganes d’estudiar, ini-ciar projectes nous a la seva vida o tenir noves parelles.

Però aquesta imatge, de vell igual a jubilat, no coincideixamb el concepte mental que tenim en referència a una perso-na vella... El problema és que no sabem distingir entre vellesa i senilitat.Una persona que deixa de treballar a l’edat de 65 anys és un

PER MARIA COLL

P

JOSEP MARIA FERICLA, EXPERT EN ANTROPOLOGIA DE LA VELLESA

vell, malgrat tingui bona salut, una elasticitat envejable i enca-ra pugui gaudir de quinze o vint anys. En canvi, en altres so-cietats, consideren una persona vella quan té el primer nét,quan li cau la primera dent per qüestions d’edat o quan lespersones que formen part del grup d’edat, amb els quals vanfer conjuntament ritus iniciàtics, van morint. La definició devellesa sempre és cultural, no biològica.

Per tant, podríem afirmar que en la nostra cultura ensqualifiquen legalment de vells més aviat de quan personalmentens sentim vells? És un problema de definició de límits. La meva àvia tenia 92anys, vivia en un pis i sempre es queixava que estava sola.Quan jo l’animava perquè anés a un casal d’avis, ella semprehem deia: “No vull anar-hi, allò està ple de vells!”. No sé comse sentia interiorment, perquè no s’identificava amb aquellsvells del casal, però amb 92 anys, és clar que era vella! Avui esdiscuteix sobre si la vellesa s’ha de limitar per criteris sub-jectius, és a dir, segons com se sent cada individu, o per criterisobjectius. Però aquesta discussió és bajanada perquè cadacultura acaba definint els seus propis criteris per marcar qui ésvell i qui no ho és. I en la nostra cultura no hi ha dubte, els cri-teris són laborals. Potser per ajustar més els conceptes a larealitat avui hauríem de parlar de jubilats i jubilades.

En què es distingeix la vellesa i la senilitat? Si el primer és un terme cultural, el segon és un terme de ca-ràcter estrictament biològic. L’Organització Mundial de la Salut(OMS) a la dècada dels setanta ja va definir qui era senil a lanostra societat. Van confeccionar una llista de deterioramentsfísics i problemes de mobilitat i van estipular que si una perso-na en tenia dos o més per raons d’edat havia de ser considerat

ENTREVISTA | la Vellesa

13

valorsla Vellesa | ENTREVISTA

"La saviesa no ens ladóna Déu quan ens femvells, es treballa cadadia de la vida"

un individu senil. Hi ha persones que encara no estan jubiladesperò són senils i, contràriament, hi ha jubilats no senils. Sóndos conceptes confosos que s’han d’aclarir. En aquests mo-ments però estem treballant amb molta terminologia nova, perexemple, parlem de generació frontissa: són aquelles perso-nes que cuiden dels seus pares molt grans i al mateix tempsdels seus néts.

Si el concepte de vellesa depèn de cada cultura, podem trobaruns valors específics d’aquesta etapa de la vida? Sí, sobretot són valors derivats de l’impediment legal deseguir actius en el món laboral. Haver de deixar l’ocupaciólaboral implica una transformació general de la vida quotidianade les persones: canvien els horaris, la forma de vestir-se,l’alimentació, la reintegració a l’àmbit domèstic o familiar, nopodem seguir prosperant dins el món laboral –això vol dir queels ingressos econòmics no poden augmentar-... Tot això sóncoses molt importants en la vida de les persones, determinenla quotidianitat. En general, en el nostre món la vellesa esdefineix de forma negativa; als vells se’ls identifica per allòque han perdut i no pel que tenen.

Per això ens costa tant acceptar que ens fem vells?

Llicenciat en Geografia i Història i doctor enAntropologia Social i Cultural per laUniversitat de Barcelona. Especialista enAntropologia cognitiva, en Etnomusicologia,Etnopsicologia i en Antropologia de la vellesa.Ha realitzat treballs de camp al Kurdistanturc, al Magrib, a Catalunya, a l’Alta Amazonai a diversos llocs d’Europa. Ha estat professori cap d’estudis del Màster en Gerontologia dela Universitat de Barcelona. És fundador i di-rector de la Sd’EA, membre de la EuropeanAssociation of Social Anthropologists,vicedirector de la Fundació Sinchi Sachad’Equador i cofundador de l’Instituto Andinode Etnofarmacognosia. Ha escrit Envejecer,una antropología de la ancianidad.

perf

il

L.ARIASVALORS

14

valo

rs

Sí, perquè la vellesa són generalment pèrdues, encara quetambé són guanys. Els guanys de la vellesa s’han d’havertreballat, mentre que els guanys de la joventut ens han estatdonats. Per exemple, als trenta anys totes les dones són bo-niques, mentre que, perquè una dona sigui elegant i bonicaals setanta ha d’haver invertit temps de la vida en treballar elseu aspecte. Quan un ha treballat durant tota la seva existènciaen aspectes referents a si mateix arriba a la vellesa amb sere-nitat, objectivitat, amb cert benestar material, amb un grupd’amics estables, amb un entorn familiar que l’acull... La vidaés una gran oportunitat. Els que l’han sabut aprofitar arribena la vellesa amb una mirada i una expressió plena, tranquil·lai serena. En canvi, aquells que no han aprofitat la vida, potserperquè només s’han dedicat a guanyar dins, a criticar els al-tres, a perdre els temps, s’han deixat arrossegar pel patróconsumista... arriben a la vellesa amb cara d’amargats. Enaquest tipus de gent se’ls veu a la cara que, amb molta o pocaconsciència, saben que han perdut una gran oportunitat. Lavellesa ens despulla dels artificis. Quan ens fem vells la nostraessència apareix a flor de pell; ens tornem més nosaltresmateixos.

La nostra forma d’envellir depèn de l’evolució vital quehem tingut fins aquesta etapa? L’envelliment no és un període vital diferent a la joventut oa la maduresa, és una continuació. Tothom envelleix i morrespecte com ha viscut. No hi ha cap diferència. La personaque ha estat autònoma durant la vida adulta, quan sigui vellatambé ho serà malgrat les seves minusvalies produïdes perqüestions d’edat. I si una persona sempre ha estat dependent,quan serà vella encara ho serà més. Les persones no canviempel sol fet de deixar de treballar. Solament, unes parts delnostre ésser s’amplien i unes altres es redueixen. Fent estudisde gerentologia sí que he observat que les persones que nos’han cuidat gens d’elles mateixes, no s’han tractat el caràcter,no han reflexionat mai sobre elles mateixes... les personesque no han fet un estudi sobre elles mateixes quan arriben avelles les parts més negatives de la seva personalitat augmen-

ten. En definitiva, es tornen vells insuportables! En canvi, lespersones que han viscut una vida conscient, compromesos ensi mateixos... quan arriben a vells encara són més persones queabans.

Entre homes i dones, hi ha diferències en la forma d’afrontarel procés d’envelliment? Sí, Generalment envelleixen millor les dones, perquè tenen elcercle familiar que les acull. Les dones han dedicat, encara quetambé hagin estat treballadores, molt de temps a la família. Totsaquells llaços i lligam que han refermat durant la vida d’adulta,poden després donar-los unitat i sentit a la vellesa. En canvials homes els costa molt readaptar-se a la vida domèstica. Elshomes de la generació actual només van ser ensenyats pertreballar i quan perden aquest eix queden desconcertats.Alguns es dediquen més a la vida familiar, altres es busquenalguna activitat que substitueixi l’activitat laboral,..

En canvi, físicament és a les dones a qui els costa més acceptarla vellesa física? No ho crec. Ara hi ha molts homes que intenten dissimular elpas del temps.

Seran els vells, les persones majors de 65 anys, la franjamés nombrosa de població? Depèn. Les migracions humanes cap Europa estan trans-formant el mapa demogràfic del nostre país i continent. Segu-rament serà així, però no és pot afirmar amb contundència. Alspolítics els hi agrada molt fer aquestes afirmacions, però alscientífics no ens agrada massa. Es pot preveure un envellimentde la població, però preveure vol dir ser una possibilitat entremoltes altres. D’això, a fer afirmacions, hi ha un gran desert.Potser, d’aquí no massa, els vells seran els representants de lesgeneracions autòctones i els joves, majoritaris, seran d’ori-genimmigrant. Estem en un món de canvis molt ràpids i ferafirmacions contundents en aquest sentit és molt difícil.

"Quan som vellsl'essència apareix a florde pell i ens tornemmés nosaltres mateixos"

"L'envellimentdramàtic i perillós ésaquell que es troba a lanostra ànima"

ENTREVISTA | la Vellesa

15

valors

VALORS

"Als vells se'lsidentifica per allòque han perdut i noper allò que tenen"

Ja hi ha qui afirma que els vells són “una càrrega social”. No és així. Els vells són per les entitats bancàries els millorsclients perquè no inverteixen, no toquen els seus estalvis, nos’aventuren a la borsa... El problema no són els vells, el pro-blema és que vivim en un món psicòpata en el qual noméspreval el consum i tot individu que no consumeixi és unacàrrega, ja sigui un vell o un vell. El fet que hi hagi cada copmés persones grans no és un problema, sinó una situaciónova. Hem de parlar del tema de la vellesa, no del problema dela vellesa. El problema no són els vells, sinó com es distribueixla riquesa.

Ens podem preparar per la vellesa? Hi ha una manera ideald’envellir? La manera ideal d’envellir és la manera ideal de viure: pre-ocupar-se d’una mateix i particularment tenir en compte lesdimensions psicoespirituals, les quals donen sentit a la vellesai a la vida durant el període adult. La millor manera de preparar-se per la vellesa és viure en plenitud. Sovint em pregunto: “Siara mateix em morís, podria fer-ho en pau o em queda algunacosa per resoldre?”. Aquesta pregunta m’ajuda a regular lameva vida, sobretot en els moments que estic estressat. Sí lameva resposta és afirmativa perfecte, sinó acabo aquelles co-ses o parlo amb aquella persona que si m’arribés la mort empermetés morir en pau.

Com podríem revaloritzar els valors de la vellesa? Des de fora no hi ha gran cosa a fer. És la gent gran qui ha derevaloritzar-se ella mateixa. Ells s’han de fer respectar. Peròcom deia abans, si el patró de la vida d’una persona ha estatconsumista i s’ha deixat endur per les modes i quan s’ha fetvell s’ha convertit en un drap buit, no esperi que sigui respec-tat. Per tant, la única manera de revaloritzar la vellesa és res-pectant-se i cuidant-se d’un mateix. Si una persona gran com-pleix amb el seu paper, per exemple sap donar consells rao-nablement savis des de l’objectivitat i distant de les passionsd’altres moments de la vida, sense cap dubte serà respectatper la resta de la societat. La saviesa no ens la dóna Déu quanens fem vells, es treballa cada dia de la vida. Cal viure un cons-tant procés de desenvolupament humà. El dia que ells es facinrespectar, la societat els respectarà. De fet, des de fora no

la Vellesa | ENTREVISTA

16

valo

rs

"La intensitat dela vida sol serl'oposat a la velocitatde la vida"

podem donar valor a res que no els tingui, de fet, la única cosaque podem fer es reconèixer aquest valor.

Les societats tecnològicament menys avançades valorenmés els vells? Sí, generalment aquestes societats valoren molt més la vellesa.Fa uns dies parlava amb uns joves àrabs i em deien: “Els eu-ropeus ens considereu endarrerits, però en una cosa els àrabsus portem avantatge: nosaltres sabem acontentar els nostresavis mentre que vosaltres els deixeu sols o els ingresseu enresidències, accions endarrerides i fora dels valors humansque han de guiar la vida de l’espècie humana”. Però, bé, pensoque no podem comparar ni jutjar societats. Realment en altressocietats la vellesa té més valor, però segurament perquè tambétenen menys vells. Les coses carents normalment es preuenmés. Aquí, a diferència de societats en que les famílies tenenvuit o deu fills, consentim més els nens perquè només entenim un o dos.

El fet que les generacions actuals, a diferència de seglespassats, haguem viscut tants canvis tecnològics a les nostresvides ens ha provocat un envelliment espiritual més ràpid? Estem en una societat vella, però no tan des del punt devista demogràfic-biològic, sinó vella des de la psicoespiri-tualitat i els valors. En una societat com la nostra on hi ha unalt índex de suïcidis de gent jove, tants comportaments con-vulsius, ja sigui per drogues legals o il·legals, quan veus per-sones de trenta-cinc anys que ja no tenen il·lusió per res i no

troben sentit a la seva vida... vol dir que alguna cosa estàpassant. Per mi, l’envelliment dramàtic i perillós és aquell queno es veu, el que es troba en la nostra ànima. Avui dia es fàcilentendre perquè des d’Amèrica es refereixen a Europa com elVell Continent. Som vells de cos, però sobretot d’ànima. Perexemple, no hi ha prou força per escapar-nos del model con-sumista.

Potser ara tenim una sensació enganyosa sobre la nostravida... Hem vist molts canvis, però personalment hem viscutmenys. En un cert sentit és així, perquè l’experiència de la vida no téa veure amb l’acumulació d’experiències externes. La intensitatde la vida sol ser l’oposat a la velocitat de la vida. Normalmentla rapidesa s’enllaça amb la superficialitat. La vellesa és unaèpoca d’essències i de profunditats, no de velocitats. Per tant,si cada cop vivim en un món més ràpid, cada cop la vellesatindrà menys valor.

VALORS

ENTREVISTA | la Vellesa

17

valors

Carta dels drets i deures de la gent gran La Carta de Drets i Deures de la Gent Gran de Catalunyapromoguda pel Departament de Benestar i Família de laGeneralitat de Catalunya i pel Consell de la Gent Gran deCatalunya dóna resposta als objectius plantejats en el PlaEstratègic de la Segona Assemblea Mundial de l’Envelliment.Aquesta iniciativa, redactada durant l'any 2003 amb la par-ticipació de 48 entitats catalanes vinculades a aquest sectorpoblacional, pretén que els ancians coneguin els seus poders,llibertats, drets i obligacions dins la societat.

DIGNITAT

Segons aquest principi, totes les persones d’edat han deveure’s lliures de tot tipus de maltractament, sigui físic opsicològic. El dret i deure a la dignitat també inclou el tractesense discriminació als avis i àvies per raons de gènere, disca-pacitat o situació econòmica. Amb ell, es reclama el dret a po-der viure segurs, en entorns adaptats, amb pensions justes iamb capacitat de prendre decisions lliurement. El dret es tornadeure i la gent gran també ha de respectar el dret a la vida dig-na de les altres persones. Per exemple, en aquest apartat un punt signitiu diu: "La gentgran té dret a obtenir els recursos econòmics i socials per viu-re amb suficiència i dignitat; a percebre unes pensions justes,amb especial atenció a les situacions de pobresa, de gènere; ia denunciar possibles situacions de maltractament, participantdels beneficis del creixement econòmic del país". I un deureés: "Tenir cura de la pròpia qualitat de vida i de l’habitatge –sempre que les capacitats ens ho permetin–, i alhora de parti-cipar en la presa de decisions en els afers que ens són propis".

LA INDEPENDÈNCIA

Segons aquest principi, totes les persones d’edat han detenir accés a una alimentació, a un habitatge i a una atenció sa-nitària adequades a les seves necessitats per tal de no depen-dre d’una tercera persona o entitat. El dret a la independènciainclou l’oportunitat de treballar i l’exigència de programes queprevinguin les situacions de maltractament. La independènciade la gent gran es mostra també en l’obligació de ser respon-sables de les decisions que es prenen lliurement. En aquest cas la gent gran demana el dret a "demanar que esprenguin mesures de prevenció i educació per a la persona, lafamília i la societat per combatre les conseqüències de ladependència, del maltractament i d’altres situacions de risc",encara que també asseguren tenir el deure d'"aportar la nostraexperiència a l’aprenentatge per facilitar l’accés dels joves almón laboral.

AUTORREALITZACIÓ

Segons aquest principi, totes les persones d’edat han detenir accés a una alimentació, a un habitatge i a una atenció sa-

nitària adequades a les seves necessitats per tal de no depen-dre d’una tercera persona o entitat. El dret a la independènciainclou l’oportunitat de treballar i l’exigència de programes queprevinguin les situacions de maltractament. La independènciade la gent gran es mostra també en l’obligació de ser respon-sables de les decisions que es prenen lliurement. Aquí, els avis, entre altres demandes revindiquen el dret a"A desenvolupar plenament les nostres potencialitats en lasocietat, mantenint un procés de formació i creixement al llargde tota la vida; a desenvolupar projectes propis d’oci, de lleure,de participació ciutadana i de voluntariat". I consideren estarobligats a "mantenir-se actius en la societat; de mantenir lesnostres capacitats; d’afavorir el desenvolupament social icomunitari, a nivell familiar, cívic i institucional; de manteniruns rols que afavoreixin el benestar personal i la construccióde la societat des del civisme".

ASSISTÈNCIA

Segons aquest principi, totes les persones d’edat han detenir accés als serveis socials i sanitaris, i també han de poderbeneficiar-se de les atencions dels seus familiars. La gent granés posseïdora de tots els drets fonamentals, dels quals ha degaudir tant si viu a casa seva com en un geriàtric o en un altrecentre d’atenció. Per la seva banda, el deure a l’assistènciaobliga les persones grans a fer un ús responsable dels recur-sos socials. En un punt es demana explícitament " el desple-gament, per part de les administracions, d’accions i progra-mes, amb dotacions econòmiques, dirigits a donar suport ales famílies amb una persona gran a càrrec a fi que aquestapugui seguir vivint en l’entorn familiar i rebent el suport efectiude la família des de la suficiència, l’ètica i la qualitat".

PARTICIPACIÓ

Segons aquest principi, totes les persones grans han depoder participar activament en les polítiques que afecten elseu benestar, des de la solidaritat amb altres generacions. Així,han de tenir dret de reunió, manifestació, participació en aferspúblics, participació en eleccions, en la vida política i sindicali, també, al dret de vaga, de petició individual o col·lectiva i eldret d’associació. Per la seva banda, el deure a la participacióobliga les persones grans a participar democràticament en elsafers públics. A més, i com a conclusió, en aquest darrer apartat,la gent gran s'auto imposa el deure de De fer arribar a altresgeneracions més joves els nostres coneixements i les nostresexperiències. Des del lloc de treball, l’associacionisme i elvoluntariat, podem mantenir el compromís cívic en una societatper a totes les edats.

La Carta de Drets i Deures de la Gent Gran de Catalunya es potconsultar de forma íntegra a: http://www.gencat.net/benestar/gentgran/drets.htm

l llarg de la història la vellesa ha despertatsensacions antagòniques, com són l’admiraciói el rebuig. Fa algunes dècades fer-se gran es-devenia una meta difícil d’assolir per a la ma-joria d’éssers humans a causa de les dures

condicions de vida a què eren sotmeses les persones. Amb eldesenvolupament de la societat del benestar i dels avençosmèdics, les possibilitats d’arribar a la tercera edat han aug-mentat i, camuflats entre la quotidianitat, l’increment de gentgran i l’ampliació de l’esperança de vida són, ara per ara, ele-ments que comporten conseqüències en diversos àmbits del

La vellesa d'avui

18

valo

rs

dia a dia. Entre els més grans de la nostra societat, ja hi moltsque sentencien que “les coses ja no són molt com abans” ique “els temps han canviat molt”. Frases com aquestes es poden sentir al voltant d’una de lestaules del Casal de la Gent Gran del Parc de Mataró on un grupd’homes juguen distretament al domino. En aquest ambient,on es tracta a tothom de “company”, es comenten els proble-mes de la societat actual i les notícies més fresques de la jor-nada entre partida i partida. Un d’ells, Pantaleón Loro, de 80anys d’edat, porta la veu cantant i critica la burocràcia i el sis-tema argumentant que aquest “beneficia molt a uns alhoraque perjudica als altres”. Es queixa enèrgicament de les pen-

PER LAURA ARIAS

A

tenen molt d’èxit entre els jubilats, els quals reben facilitatseconòmiques a traves l'Institut de Majors i Serveis Socials,més conegut com a INSERSO. El preu rebaixat, ja que aquestsgrups endolceixen els negocis en temporada baixa, garanteixque molta gent pugui optar pel turisme sigui quina sigui la se-va pensió. I cada temporada són més les persones grans queviatgen. Ho confirma Mònica Correro, treballadora d’una agèn-cia de viatges, dient que l'’increment de persones de la terceraedat que decideixen fer turisme ha sigut progressiu peròconstant: "Amb l’INSERSO els surt a compte sortir, ja quetenen ofertes de set o catorze nits a preus fixats", comenta."Un dels destins més triats per a conèixer és Andalusia i nor-malment són els matrimonis els que més viatgen conjuntament,però també s’aprecien els grups de dones vídues que no deixenperdre cap oportunitat de passar-s’ho bé”, comenta. Però viatjar no és la única manera de fer quelcom interessantper aprofitar l’increment del temps lliure que comporta lajubilació. Hi ha milers d’opcions. A Catalunya hi ha centenarsd’associacions, entitats i organitzacions que es dediquen alsnostres grans. Aquest és el cas de les escoles d’adults desti-nades exclusivament per la gent gran. Un clar exemple són elde les Aules Sènior de Mataró, que aquest any celebren elquart de segle amb un programa de conferències i activitatsmolt interessants. Aquesta entitat imparteixen classes d’ex-tensió universitària federades a la Universitat Pompeu Fabraaixí com tallers de difussió cultural, demostrant una àmplia o-ferta i una capacitat, recolzada anualment per les més de cinc-centes persones que hi participen. Maria Lluïsa Circuns, de 84anys, n’és la presidenta i explica que “es tracta d’una entitatde comportament autònom que té com a fita principal divulgarcultura i coneixement a partir de totes i cadascuna de les acti-vitats que s’hi desenvolupen”. El ventall d’activitats progra-mades resulta una atracció per aquells avis i àvies interessantsen no perdre ni un segon del seu temps en aprendre més.

ELS AVIS CANGUR

L’increment de l’esperança de vida en les societatsdesenvolupades ha provocat una dilatació en el períoded’envelliment; des de la jubilació i fins la mort poden transcorretranquil·lament una vintena d’anys. Aquest fet ha generat l’a-

en dia

la Vellesa | REPORTATGE1

9valors

el meu personatge

L'augment depersones grans quevolen fer turisme ésprogressiu i constant

sions, que considera massa “fluixes”, i en fa responsables“als de dalt”.

TEMPS D'ESBARJO I SERVEI

Avui per avui, la vellesa ha arribat a ser un fenomen demasses. Cada any, quantitats ingents de persones grans deci-deixen desplaçar-se. Les agències de viatges, però també elshotelers, entre altres unitats integrants del sector turístic, tre-uen profit de la il·lusió dels jubilats per visitar aquells indretsque fins aleshores, per manca de temps vacacional, els hi ha-vien estat vetats. Particularment les visites guiades que esrealitzen per la resta de comunitats autònomes espanyoles

L'augment de

l'esperança de vida té,com totes les coses a lavida, aspectes positius i

altres que no ho sóntant. Per un cantótrobem els nous filons

d'ocupació, l'oportunitatde gaudir d'una novaetapa de la vida o la

possibilitat que els avisajudin als seus fills ambels néts. Per l'altra, unconjunt de novesnecessitats quel'administració i lesfamílies han de cobrircom poden ser novesmalalties iespecíficament elsprocessos degeneratius.Aquest és un diagnòsticde la situació actual.

En la majoria delscasos els familiars esfan càrrec de lapersona gran

20

valo

rs

l'apunt

parició d’un nou tipus de persones grans qualificades “d’aviscangurs”, els quals es dediquen a ajudar els fills encara queno comparteixin el mateix sostre, particularment fent-se càrrecdels néts durant l’horari laboral. Només fent una ullada alsparcs a la sortida d’escola s’evidencia l’increment d’aquestmodel d’ancià provocat per la incursió de la dona al món deltreball i per les necessitats econòmiques que tenen molts pa-res joves, a les quals no poden fer front si els dos membres notreballen. Segons una enquesta realitzada per l’Ajuntamentde Barcelona, actualment les dones dediquen un dediquen untotal de 21 hores a la setmana a tenir cura de nens, mentre queels anomenats avis-cangurs n'hi dediquen 18,5. També a les taules del Casal de la Gent Gran del Parc, quasicada tarda, hi trobem asseguts un matrimoni, Anna MariaFernández, de 69 anys, i el seu marit Júlio Picarzo de 71. Ellssón clars testimonis d’aquesta nova generació de jubilatsactius. Els dilluns i els dimecres van a buscar a l’escola el seunét Bernat, que té 6 anys. El porten a fer activitats extraescolarso bé al parc i quan és moment de marxar cap a casa se l’emportenamb ell. Li donen de sopar i en tenen cura fins que el pare delnen el venen a buscar o ells mateixos l’acompanyen a casadels seus pares. Amb una brillantor especial als ulls Júlio Pi-carzo explica que “els néts, ara per ara, són la seva il·lusió”.

AL SERVEI DE LA FAMÍLIA

Aquesta és la cara agradable de la vellesa, però no tothom

Població de Catalunya

0

200

400

600

800

1000

1200

0-9anys

10-19anys

20-29anys

30-39anys

40-49anys

50-59anys

60-69anys

més de70

Edats

Mili

ons

d'ha

bita

nts

1991

2003

2005

les

fras

es

"Els que en realitat esti-men la vida són aquellsque estan envellint".Sòfocles

"Els homes són com elsvins: l’edat agra elsdolents i millora els bons".Ciceró

"En els ulls dels joves cre-ma una flama, en els ullsdels vells, brilla una llum".Víctor Hugo

"Els vells desconfien de lajuventut perquè han estatjoves".William Shakespeare

pot gaudir d’una bona situació quan arriba el temps de lajubilació. En molts casos, per motius d’edat o salut, les perso-nes grans no estan en condicions de prendre part activitatsde lleure, siguin o no organitzades per entitats. Quan les capa-citats queden reduïdes fins a certs límits i la persona gran perdtotal o bé parcialment la capacitat d’autosuficiència ha de co-mençar a dependre d’algú altre. Arribats a aquest punt, lafamília, si la persona gran disposa del seu suport, ha de prendreuna decisió: cal plantejar-se la possibilitat de dur a la personagran a una residència o cuidar-la a casa. Actualment, l’opciógeriàtric, no és factible o agradable per a totes les famílies, aixíque en la majoria dels casos són els familiars els que assu-meixen totes les responsabilitats; se senten obligats a tenircura de les persones grans properes a ells. Però malgrat quesigui una tasca que es duu a terme desinteressadament i partintde la bona voluntat i de l’amor paterno-filial, la gran quantitatde feina i la pressió psicològica que comporta fer-se càrrecd'un ancià esdevé una càrrega per als fills.

Dades extretesde l'Institut

d'Estadística deCatalunya(IDESCAT)

REPORTATGE | la Vellesa

l'apunt

la Vellesa | REPORTATGE

l'apunt

19

valors

VALORS

"Quan em diuen que sócmassa vell per fer algunacosa, procuro fer-la deseguida".Pablo Picasso

"Els primers quarantaanys de la visa són el text,els trenta següents, elcomentari".Arthur Schopenhauer

"La vellesa comença quanel record és més fort quel’esperança".Proverbi hindú

"La vellesa és la pèrduade la curiositat.”José MartínezRuiz Azorín

Roser Giménez i Lluís Alonso, una parella retirada amb tresfills casats vivint fora de casa, cuiden tres familiars grans. Elpare d’Alonso té 93 anys i ha d’anar en cadira de rodes. Lamare de Giménez en té 91 i encara pot caminar si ho fa ambcrosses. Ambdós depenen totalment dels seus fills per a ferfins les més elementals de les activitats diàries, com pot servestir-se o rentar-se. En canvi, la tieta de Giménez, de 87 anys,tot i a tenir problemes de mobilitat, encara dóna un cop de màa casa en aquelles feines que no demanen un esforç físic exces-siu. Giménez considera “normal” aquesta situació i no li resul-ta cap obligació, ja que sempre ha conviscut amb personesgrans. Però, com explica, per a ella també passen els anys il’edat d’ara ja no la deixa ser com abans. Als 65 anys confessaque no se sent tan valenta com en altres èpoques, i que el pro-blema, en el seu cas, “no és moral, sinó físic”. Per sort, entre elseu marit i ella són capaços de fer front a les conseqüènciesque implica el fet de fer-se càrrec de tres persones grans, i, per

tant, mai els ha passat pel cap recórrer a una residència. “En-cara que estar pendents de persones grans ens produeix al-guns problemes, sempre tenim en compte que no deixen deser els nostres pares o familiars”, conclou la parella.

AJUDA EXTERNA

El fet que cada vegada més dones formin part del gruix de lapoblació activa ha generat dues conseqüències respectel’atenció a la gent gran: els familiars, particularment les filles,per motius laborals cada vegada més tenen menys possibilitatsde cuidar els grans de la família, i en segon lloc, aquesta novasituació d’envelliment de la població, ha fet aparèixer una novaprofessió en alça, la cuidadora d’ancians, llocs generalmentocupats per dones de més de 45 anys, franja important dedesocupació, o joves immigrants. Tenint en compte aquestcontext, actualment moltes persones grans, generalment tambédones, ja que la seva esperança de vida és més alta i saben

21

valors

22

valo

rs

adaptar-se millor a la viduïtat, opten per tenir una persona deconfiança, però no de l'àmbit familiar, que els ajudi a fer lesfeines de la casa que per problemes de l’edat ja no podenrealitzar, encara que també agraeixen la companyia i una micade conserva. Teresa Espasa té 65 anys i ja en fa prop de vint que acom-panya gent gran. “Sempre havia treballat de cara al públic, pe-rò davant d’una màquina, fins que vaig descobrir que voliatreballar al costat de les persones”, assegura la Teresa. I afegeix:“Si amb la feina puc donar un cop de mà a algú encara és moltmillor.” Espasa va començar a fer-se càrrec de persones gransa través d’amistats i contactes, i així li han sorgit la ma-joria defeines. Actualment ja fa un any i mig que ajuda a una dona de93 anys que viu sola. Cada setmana una senyora li fa la netejadel pis. S’encarrega de fer-li companyia, passejar amb ella,acompanyar-la a comprar i a mida que es va fent gran, tambés’ocupa de treballs més físics com per exemple estendre-li laroba. Malgrat l’edat, la Teresa manifesta que la persona queatén “té el cap molt clar, encara conserva molta memòria i comque fa molt de temps que viu sola ja sap com tenir cura d’ellamateixa”. Per altra banda, Espasa, per fer aquesta feina consi-

dera que és molt important la relació que s’estableix amb lafamília: “Hem d’estar sempre en contacte, no només perquètenen claus del pis, sinó per qualsevol contratemps o incidentque pogués succeir”. Amb el temps, ha anat coneixent lespersones grans, com se’ls ha de tractar, els tipus de medici-nes, com fer que se sentin útils... l’experiència en aquest cas,ha estat el millor dels professors.

MALALTIES DEGENERATIVES

La situació encara és més complexa quan la vellesa vaacompanyada d’una malaltia degenerativa. L’Alzheimer n’ésun exemple prou estès. Actualment a Espanya més de 80.000persones pateixen aquesta malaltia, la qual, segons les mitjanesestadístiques, es diagnostica aproximadament pels volts delssetanta anys, encara que un 10% dels afectats tenen menysde 65 anys. En aquests casos, els ancians no són els únicsdirectament afectats per la demència; la família es veu moltperjudicada per la situació, que cada vegada empitjora a cau-sa de l’avenç de la malaltia. “Generalment a casa es respira unambient de tensió, especialment quan la malaltia encara no haestat diagnosticada per cap metge i es desconeixen les causesdel comportament del malalt. Un cop es descobreix, és normalque la sensació d’abatiment s’encomani a tots els membres de lacasa”, explica Ascensió Miró, de 71 anys i presidenta de la dele-gació maresmenca de l’Associació de Familiars d’Alzheimer deBarcelona des què el seu marit va morir d’aquesta malaltia. Enaquesta situació alguns fills decideixen portar l’avi a un geriàtric,mentre que d’altres prefereixen seguir tenint-lo a casa. “L’Alzheimer és una malaltia molt llarga, dura aproximadamententre dotze i catorze anys, essent possible que s’allargui finsals vint, fet que obliga els parents a estar constantment amb elmalalt, ja que no se’l pot deixar sol en cap moment”, comentaMiró. Davant la tragèdia, la presidenta ofereix un consell espe-rançador: “Els qui estan units tiren endavant”. Però malgratl’aparició inesperada de l’Alzheimer, la vida dels familiars hade seguir i no tothom pot tenir una responsabilitat tan grandurant les vint-i-quatre hores del dia. És en aquest punt quan

"A casa es respiratensió, sobretot quanno s'ha diagnosticatAlzheimer", diu Miró

REPORTATGE | la Vellesa

23

valors

Les dades

"Escoltant lespersones granss'aprenen moltsconeixements"

la Vellesa | REPORTATGE

· L’any 1950, segons un estududi de les NacionsUnides, la població major de 60 anys significava el8% del total dels habitants de la Terra. El 2005, laxifra s’ha situat lleugerament per sobre el 10%. Espreveu que el 2050 el percentatge superarà el22%.

· A Catalunya, segons l’Anuari de l’Envellimentd’Agrupació Mútua, el nombre d’ancians majors de65 anys ja supera el milió, concretament són1.149.771 de persones. Aquesta gent representa el17,2% del total de la població.

· L’esperança de vida a Catalunya és de 75 anysels homes i 83 anys les dones, fet que provoca quemoltes dones hagin de viure soles i amb petitespensions de viudetat. Si hi ha prop de 1.358.937de persones majors de 65 anys que viuen ensoledat; d’aquestes, més d’un milió són dones.

· L’any 1996, segons l’IDESCAT, hi havia aCatalunya 31.653 residències i 2.351 centres de dia;el 2004 les residències havien augmentat fins a45.969 i els centres de dia fins 10.501.

· L’any 2002, segons la Generalitat de Catalunya,el preu mitjà d’una plaça en una residència assistidase situava als 1.083 euros mensuals, mentre que elpreu era de de 785 euros mensuals per una plaçaresidencial no assistida.

l’Associació de Familiars d’Alzheimer de Barcelona entra enjoc, ja que el seu objectiu principal és donar suport i recolzamenta tots els afectats per aquesta malaltia degenerativa tan dolo-rosa. L’associació ofereix allò que anomenen una Unitat deRespir, la qual consisteix en deixar una estona lliure als familiarsque atenen una persona gran malalta. Per exemple, de deu auna del matí, algun voluntari de l’associació es fa càrrec del’avi o l’àvia, temps que permet a la resta de membres de lafamília que puguin fer altres coses o simplement relaxar-seunes hores. La tercera edat no ha d’envejar res a la joventut. El tempspren altres formes i les preocupacions són a altres nivells. Lafelicitat no depèn de la bellesa o l’edat, valors massa presentsen la consciència social, i això els nostres avis i àvies ho sa-ben perfectament. El cert és que mirant els ulls experimentats

d’una persona gran es poden experimentar sensacions moltvariades, i escoltant les seves paraules, s’aprenen ingentsquantitats de coneixements. En general, els més grans de lanostra societat se senten joves i la gran majoria són personesactives i inquietes amb ganes de no deixar de fer coses. Comconclouen ells mateixos “mentre hi hagi salut... tot rutlla!”.

· L’any 2002, segons la Generalitat de Catalunya,23.500 persones a Catalunya treballaven en elsector de l’assistència a la gent gran, les quals erenajudades per més de 1.600 voluntaris.

· A Catalunya, segons un estudi actual de la UPC i“La Caixa”, més de 8000 ancians viuen enhabitatges considerats ruinosos, més de 6.000viuen sense aigua corrent i 16.000 sense lavabo.

· L’any 2004, segons un document de la ComissióNacional Obrera de Catalunya, un 59% de lespensions a l’Estat espanyol eren inferiors al salarimínim interprofessional. Aleshores, la mitjana d’unapensió de jubilació era de 635,65 euros, mentre quela de viudetat era de només 396,01 euros.

24

valo

rs

el meu personatge

l'apunt

ida Creixent és un moviment d’Església nascuta França l’any 1962 amb el nom de Vie Mon-tante i a Catalunya l’any 1984 amb el nom deVida Creixent. La finalitat d’aquest moviment ésque la gent gran treballi tres aspectes molt

importants: l’amistat, la formació espiritual i el servei al proïsmeo apostolat. Quan una persona es jubila, prejubila o bé elsseus compromisos familiars especialment les dones, hancanviat per la independència del fills o altres motius, ténecessitat d’un plantejament més enriquidor del seu temps iper tant de la seva vida. El nostre moviment no està pensatúnicament per a les persones “molt grans”, hi ha àmbits dedins de l’Església i de fora en què es creu que és així; estàpensat per a persones que, en el llindar dels cinquanta anys, laseva situació laboral i familiar els permet disposar de més tempsi gaudir d’un creixement com a persona i com a cristià receptiuals signes del temps. La comunicació amb altres persones de forma regular con-dueix a l'amistat, i amb el temps aquesta amistat esdevé frater-nitat vertadera que ajuda a un testimoni evangèlic, que és lamissió a què estem cridats tots els batejats. Per millor facilitaraixò, la metodologia que emprem a Vida Creixent és fer-ho ambpetit grup, de vuit a quinze persones i junts reflexionar ambl’ajuda d’un temari establert cada any per la comissió dio-cesana. Recordo el temari que vam treballar el curs 2000-2001,“Valors humans amb visió cristiana”: Escoltar l’altre, Cortesia,Sinceritat, Autenticitat, Misericòrdia, Perdó, Bondat, Amistat,Bon humor, Generositat, Solidaritat, Honradesa, Tolerància,Constància, i alguns més. Sens dubte, la reflexió d’aquestsvalors ens va esperonar no tan sols a una contemplacióobjectiva sinó que estàvem cridats a intentar viure’ls. A la gent gran ens han penjat molts estereotips: que nomésvolem passar-ho bé, que estem encallats en el passat, que somegoistes, que no ens esforcem a entendre les generacions mésjoves, etc. L’INSERSO va promoure un seminari a Santanderdel 29 d’agost al 2 de setembre d’enguany amb el títol Laspersonas mayores i los medios de comunicación. Va ser moltinteressant i va quedar palès que el tractament que els mitjansdonen als grans està totalment fora de lloc i els situen als anysseixanta, quan l’esperança de vida era molt més reduïda i ambuna qualitat molt limitada. Els periodistes assistents, de ràdio,

Vpremsa i televisió, van manifestar que els centres de decisióno tenien interès en la gen gran perquè la seva imatge “noven”. Només quan es tracta d’una crònica de successos..."una anciana de 60 años ha sido atropellada... unos ancianosde una residencia han sido atacados..." A Espanya som 7,2milions de persones de més de 65 anys, d’aquestes estancensades a residències el 8% i només el 3% estan en situacióde dependència. És curiós que quan parlen de la gent grannomés es refereixen aquest 3%. Afortunadament avui l’esperan-ça de vida i vida activa depassa de molt vint anys després dela jubilació, i aquesta etapa de la vida és molt enriquidora si sesap enfocar. A Santander, un professor de la Universitat deNavarra va fer una ponència sobre publicitat i, entre moltescoses molt interessants, va dir que els primers a descobrir elpotencial de consum dels grans, han estat els bancs i ens vamostrar alguns spots publicitaris que ho confirmaven. Els militants de Vida Creixent intentem viure activament l’eta-pa de la vida que ens toca viure tan profitosament com ens éspossible, no tan sols per nosaltres mateixos sinó inten-tant ferquelcom pel proïsme. La família, la parròquia, Càritas, visites amalalts, acompanyar gent sola, marginats, etc. Hi ha moltescoses que podem fer i que afortunadament fem, però això nointeressa als mitjans de comunicació i així sembla que els gransnomés ens dediquem a viatjar. Els nens d’avui seran els homes del demà, i els homes d’avuiseran els grans d’aquí a més aviat del que pensen. El mónl’hem de fer entre tots, i fóra molt perillós creure que noméspot fer un món millor un sector de la societat. Naturalment notots hem de fer el mateix, però ens cal situar-nos en la comple-mentarietat.

La gent compromesaAntoni Bosch

"Fem moltes coses,però això no interessa iaixí sembla que nomésens dediquem a viatjar"

Antoni Bosch i Gubernés coordinador del moviment

Vida Creixent

OPINIÓ | la Vellesa

propostesamb valors

25

valors

mor i tendresa, i finalitza amb una bonica reconciliació quepassa per la presa de consciència del menut davant la bondati l’experiència dels més grans. JUDITH VIVES

l director coreà Lee Jung-Hyang ret un entranyablehomenatge a les àvies del món amb la seva pel·lículaSang Woo y su abuela, una de les poques cintes

d’aquest país cinematogràficament tant potent que s’haestrenat en sales comercials catalanes i que ara es pot trobarfàcilment en lloguer en DVD. Amb aires neorealistes, aquest film mostra la relació d’unnen de ciutat, consentit i maleducat, que ha d’anar passar unsdies a casa de la seva àvia, una anciana muda que viu pràc-ticament aillada en una petita cabana enmig de la muntanya.L’acceleració de la vida urbana contrasta amb el ritme pausatdel món rural, però és sobretot la contraposició dels valorsassociats a la ciutat i al camp, a la joventut i a la vellesa, el quefan tant recomanable aquest film. Així, el nen que té de tot, es creu en el dret d’exigir més i mésa la seva àvia, una dona de vida senzilla que, malgrat tot, faràesforços sobrehumans per complaure el menut. La pel·lículaproposa un seguit de situacions quotidianes en la que esmostra l’enfrontament d’aquests dos personatges amb hu-

E

PEL·LÍCULA

'Sang woo y su abuela'

Sang-woo y su abuela (Jibeuro, Corea del Sud, 2002)Director: Lee Jung-HyangIntèrprets: Kim Ui-Boon, Yoo Seung-Ho

Dos fotogramesde la pel·lícula.

esdeveniments quehan marcat la políticacatalana en el qua-drienni del 2000 al2004. L’aplec d’arti-

cles es configuracom un retrat va-luós i força exactede la nostra realitat actual. En uns temps en que el de-bat de l’estatut ha posat en la primera pàgina dels diaris

la poítica catalana, la lectura d’aquest llibre esdevé un com-plement de primer ordre per intensificar la visió de conjuntsobre la realitat política catalana. JOSEP MARIA SOLÀ

na de les feines dels diaris, a través de les notíciesi de les cròniques dels periodistes, és mostrar elque passa en el món. Moltes vegades més teòrica

que real, a aquesta tasca se li suposa la màxima objectivitatpossible. Els fets es succeeixen ràpid i a vegades eldia a dia fragmenta la totalitat d’un fet que s’esdevéen un temps llarg. A més els fets s’esdevenen con-nectats els uns amb els altres. Per això, als diaris, calque hi hagi qui interpreti els fets, els analitzi, en donila seva visió personal, ens expliqui perquè passen i n’an-ticipi les conseqüències. Aquesta és la tasca que Francesc-Marc Alvaro, periodista i professor universitari, durant molttemps ha fet i encara fa a La Vanguardia. Ell, que s’auto-denomina observador de la cosa pública, ha comentat, através dels articles que recull el llibre que presentem, els

U

ÁLVARO, Francesc-Marc. Una política sense país. Columnaedicions. 19,95 euros.

la fitxa

LLIBRES

Política i diaris

la fitxa

26

valo

rspropostes

propis dels moviments artístics o culturals en què dividimaquest període (Romanticisme, Naturalisme, Modernisme,Noucentisme, Escola Olotina, Luminisme...), que ens trans-porten des de l’admiració de l’home ignorant i seduït per laNatura, amb la llum física i il·lustrada tènuement apartada,fins el ciutadà que narra un entorn de canvis, que situa denou l’home i els seus canvis al centre del món. No cal dirque aquesta tensió de l’home amb la natura presideix lareflexió intel·lectual i la recerca artística occidental, i aquípodem gaudir-ne d’alguns resultats realment excel·lents idifícilment reunibles. L’exposició encara val la pena per dues coses més. Laprimera, perquè l’art d’aquella època és considerat elreferent més proper de l’art català actual, el clàssic, el darrerdels clàssics (a no ser que les avantguardes ja ho siguin)però ja amb mentalitat moderna, que concep l’entorn com“una finestra oberta” (nom de l’exposició), per on passil’aire del món. I la segona, perquè, ara que estem fent unnou Estatut, val la pena saber que Catalunya guardaaquests tresors en una dotzena de museus locals repartitspel territori. Units, han pogut produir una col·lecció així,de primer ordre. I el país, i el paisatge, també és això. RAMON

BASSAS

o sé si és el país que fa el paisatge o el paisatge fael país, però el pols del país, i la mirada personaldels artistes sobre l’entorn, va marcar la pintura

realista moderna catalana (més o menys des de laRenaixença fins la Guerra Civil) amb el gènere anomenatpaisatgisme. L’exposició que recomanem avui recull pecesil·lustratives, algunes d’autors molt reconeguts (Dalí,Vayreda, Anglada Camarasa, Urgell, Rusiñol, Mir, Juñer,Obiols, Pidelaserra, de Riquer, Meifrèn...), mostra unimportant conjunt de matisos i de percepcions del món através de la descripció del que ens envolta. Els matisos

ART

Finestres obertes a Catalunya

CAPGRÒS

Dosespectadorsmirant lamostra alseu pasperMataró.

N

“La finestra oberta, paisatgisme català 1860-1936”, fins el 30 d’octubre al Museu de Mataró(Carreró, 17-19)

de Cabrera, ocupà la rocafort algaresa. Pere III el Cerimonióss’encarregà de repoblar la zona amb catalans, expulsant-neels forasters corsos i genovesos i també bona part de la po-blació autòctona sarda. D’aquesta manera l’Aguer va quedarannexionada a la Corona Catalana-Aragonesa, com ja ho haviaestat a partir del 1323 l’illa de Sardenya, quan en el segle XIIIel Papa Bonifaci II l’havia cedit al rei Jaume II. L'Alguer és un indret molt bonic de visitar. Destaca la Torrede l’Esperó, s’aixeca a 30 metres d’alçada respecta el nivelldel mar i va ser edificada el segle XVI. Si ens endinsem entreels carrers estrets rotulats en català,trobem la Torra del PortalReial, va ser construida amb prévia autorització del rei PereIII, amb despeses de la riquíssima comunitat jueva. Al carrerMajor s’hi troba l’església de sant Francesc, edificada la sego-na meitat del segle XVI,amb un força interessant claustre ro-mànic construït amb pedra calcàrea.També al carrer Majó hi

a companyia aèria irlandesa Ryanair ha tingut elgran encert d’incloure en les seves rutes, un vol diariGirona-Alguer, a l’illa de Sardenya. Amb una hora i

quart de vol s’arriba a l'aeroport de Fertília, a deu quilòmetresd’Alguer. A l’Eixample de l’Alguer hi ha un urbanisme despenjati un gran caos circulatori, però quan ens endinsem a la ciutatantiga, entre muralles, sembla que som en un poblet català dela Mediterrània. Els orígens de la ciutat s’han de buscar a laprimera meitat del segle XI, quan la potent família genovesaDòria va fortificar una localitat de pescadors situada a la costanord-occidental de Sardenya. Aleshores nasqué un petit port,però molt important, el qual va prendre en nom de l’Aleguerium.Aquest topònim està relacionat amb la gran quantitat de vege-tals marins que s’acumula sobre la platja. La ciutat quedà sota el domini genovès fins el 1353 quan elscatalans derrotaren l’estol genovès i l’almirall català Bernat

VIATGES

L'Alguer, l'altra Catalunya

L

propostes

sòlida per a resguardar-se els pescadorsen dies de temporal. Uns brètols hi hadeixat les ampolles buides d’una nit boja,però les seves brutotes parets encara etdiuen: què bé ens ho passaríem tot cuentunes sardines a la brasa i un tastant unbon vi, guitarra en mà i anar cantant... No hi ha por de destorbar ningú la calaés un desert i costa arribar-hi. Però no éshora de capvespre i continuem el camífins que retrobem una altre cala, magní-fica, el granit de les pedres mig sub-mergides té un rabiós color maragda.Miro si distingeixo els minerals de la roca.El temps passa que dóna gust tot recor-

dant les classes d’estudiant de geo-logia... Havent tintinejat per entre lesroques i les onades, un cop havergrimpat fins la més alta el camí quedatrencat , cal retornar per l’interior... El mar, el soroll de les ones estam-pint-se a la costa et van acompanyanttota l’estona... el camí s’estreny i abanda i banda hi ha un filat. Per quèposem portes al camp? Per què les lleissovint no ens semblen justes? Per quèprivatitzar el que és de tots? Al capd’una bona estona retrobo el Camí deRonda. Sempre hi ha una escletxa perl’esperança... o no? E.PUIGDERRAJOLS

E.PUIGDERRAJOLS

El temps passaque dóna gustrecordant lesclasses de geologia

uscava la definició de Camíde Ronda, perquè volia deli-mitar-ne el contingut aquí em

referiré als camins que hi ha tot vore-jant la costa Brava. Vaig descobrir-los fa anys amb el que s’enfila de Ca-daqués al Cap de Creus, i a partir lla-vors he anat tastant petits bocins dela nostra geografia costera. Fa poc vaig fer el tram que hi ha aCalella de Palafrugell. Ara que la ca-lor ja no és asfixiant convida d’anar-hia passejar tot seguint el seu serpen-tejant cos. Aquest corriols, trencatssovint per l’especulació i robats a totsels ciutadans, són un racó molt espe-cial per perdre-s’hi. Els agafes i et por-ten a un indret paradisíac, et deixen ala sorra i et fan escalar un penya-segatper retrobar-ne la continuació. Tot caminant en un revolt et topesamb una construcció de pedra, no ar-riba a casa, més aviat és una cabana

B

PROPOSTES ATÍPIQUES

Deixa't perdre pels camins de Ronda

Tres estampesde la localitat

catalano-italiana.

ha l’església de sant Miquel d’estil barroc. Al carrer de Bonairehi ha l’església de la Misericòrdia i La Catedral, amb un cam-panar octagonal d’inspiració tardo-gòtica catalana. A l’interiorhi trobem la capella de la Verge de Montserrat. A la Sagristiahi ha obres d’or d’art català del segle XVI i la sèrie de pinturesdels bisbes alguaresos, molts dels quals són catalans. En elrecorregut també trobem el Palau d’Albis i el Palau Maquin.Al costat del mar, la Torre de l’esperó Reial, un dels baluardsmés importants de la ciutat i la Torre de Sant Jaume, únicatorre de defensa octagonal. Al port és recomenable pujar enels vaixells que diàriament fan excursions a la gruta de Neptú,sota la massa calcàrea del Cap de Caccia, que té una extensióde 2.500 metres, dels quals se'n poden fer dos-cents a peu. Per acabar d'aprofitar el viatge, a prop de l’Alguer hi trobemel municipi agregat de Fertília, el qual té uns trets diferencialsinteressants. Llueix una arquitectura anomenada feixista, jaque va ser creada durant l’era mussoliniana. JOAQUIM

AMARGANT

Unaimatgedel camídescrit al'article

a pica del Canigó es troba a 2º 27’ 21” longitud est,línia imaginària que parteix Mataró en dos, passaper les Cinc Sènies -zona agrícola de Mataró- i tre-

pitja la desembocadura de la Riera de Valldeix o Sant Simóa la Mediterrània, 200 km enllà. Igual que nosaltres en la vida, aquesta ruta busca im-periosament el Nord. I no només el nord geogràfic, que eltrobem esperant-nos a la pica del Canigó. També busca enel nord d'aquella part de la nostra identitat que fou reta-llada fa més de tres segles amb el Tractat dels Pirineus. Enaquesta ruta retrobem el nord contínuament coneixent lanostra terra pam a pam, la nostra història, els nostres cos-tums i llegendes, gaudint de la natura, la gent i dels secretso aspectes poc coneguts d’aquest país. Fa una vintena d'anys que una colla de mataronins vamcomençar a esbrinar camins i corriols, pel plaer de, totcaminant, conèixer la nostra terra. Any rere any la ruta anàmillorant i consolidant-se, establint coneixences i llaçosd’amistat per tots els indrets per on passàvem, guarnint-se d’històries i centres d’interès que poc ens havíem ima-ginat en els inicis. Ja en el nou mileni, vam voler posar la ruta a l’abast detothom i iniciàrem els tràmits per convertir-la en un GranRecorregut (GR), homologat per les entitats competentsen els dos estats. Al no poder crear, per imperatius legalsuna entitat transfronterera, a la Catalunya Sud ens constit-uírem com a "Marxaires Mataró-Canigó" i a la CatalunyaNord les nostres amigues i amics ho feren com "Amics delCamí del Nord". L’esforç conjunt d’ambdues entitats,juntament amb d’altres que van creure en el projecte, donàcom a resultat l’homologació d’aquesta ruta transfrontere-ra com a GR 83. Calia senyalitzar-la, fer una guia… i aquí ens havíem detornar a espavilar. El suport decidit d’alguns ajuntaments,especialment el de Mataró i el d’Arbúcies, i d’altres institu-cions, com els Parcs Naturals i la Fundació Territori I Pai-satge, ens facilitaren extraordinàriament les dues coses.Hores d’ara està del tot senyalitzada excepte el recorregutper dins dels Parcs Naturals que es farà properament, estantprevist que la guia surti abans de final d’any. Afortuna-dament, doncs malgrat tot, hem hagut de senyalitzardirectament més de 120 km de la ruta. Però parlem més de la ruta i menys de nosaltres…Mataró, inici de la ruta, ens permet amarar-nos d’aigua de

la Mediterrània. Ens endinsem pel Maresme, el Vallès,La Selva, La Garrotxa, el Ripollès, el Vallespir i el

28

valo

rspropostes

M.TORNER

Conflent, arribant al Canigó i Prada de Conflent poc més denou dies després d’haver partit. Els camins que perfilen la ruta són sovint trossos d’his-tòria. L’activitat humana al llarg dels anys ha anat creantcamins per trencar l’aillament de grans o petits nuclis ha-bitats, la majoria d’ells avui pràcticament oblidats degut ala premura del temps i a les grans i ràpides (i molt rentablesper uns pocs) vies de comunicació. La ruta però recupera is’estructura en base a aquests vells camins que acostavenels pobles, els camins rals, testimonis d’activitats i oficisdesapareguts com els carboners, treballadors del bosc,talladors de pedra, minaires o homes de ferro i portadores,homes de gel, traginers, moliners, ferrers, guaridores, sega-dors, pastors i transhumants ... Camins que, a trossos o en la seva totalitat, molt a l’anti-

EXCURSIONS

El Camí del Nord o del Canigó

L

SECCIÓ ELABORADA AMB COL·LABORACIÓ DE L'AGRUPACIÓ CIENTÍFICO-EXCURSIONISTA DE MATARÓ

Excursionistes arribant a Prada de Conflent.

Més de 5.000 exiliatscreuaren aquesta viaentre finals de gener il'inici de febrer del 1939

29

valors

Més informació a:Marxaires Mataró-Canigómiqueltr@pangea.orgAmics i Amiguesdel Camí del Nordwaeles.isabelle@wanadoo.fr

guitat, foren utilitzats per acostar-se a la fi del món conegut(Finisterra), rebatejat posteriorment com a "Camí de Santia-go". Camins trepitjats per les successives ones migratòries,com les del segle XVII a la nostra comarca, buscant unamillor vida o l’única possible, de les quals no es valorava latinença o no de papers sinó els valors que aportaven on esrecullien. Camins d’imperis, de bandolers, de bruixes i bruixots,follets i dones d’aigua, de llegendes, d’esperança, d’exili ide supervivència. Fa poc més de seixanta anys aquests vells camins forentestimonis d’una frenètica activitat. Centenars de milers delluitadors per la llibertat, en un hivern rigurós, confiaren enells per seguir vivint i defensant el poc o molt que s’empor-taven o els quedava. Només pel coll de Malrem, entre Beget i La Manere i peron passa la ruta, més de 5000 exiliats creuaren a peu aquestavia entre finals del gener i començaments de febrer de 1939per conservar la seva integritat. Molts altres, poc després,també ho feren per seguir lluitant o, simplement, per sobre-viure. Des de fa més de tres anys que seguim les seves pet-ges, rescaptant històries i testimonis entranyables i excep-cionals de l’oblit col·lectiu.

valors.orgJa t'hi has connectat?

Ara actualització setmanal!

El Camí del Nord o del Canigóés la suma de tots aquests camins,molts d’ells recuperats gràcies ala configuració d’aques-ta ruta.Només esperen que els tornem adescobrir i utilitzar, guardant-els-hi el lloc que es merèixen a la nostravida i a la nostra història.

M.TORNER

Membres del'expedició dalt delColl de Malrem.

Miquel Tornerés el coordinador de Marxaires

Mataró-Canigó

propostes

aprofitant el desnivell del ter-reny. Un mateix conjunt demines proveïa la bassa delmolí superior. L’aigua, des-prés de passar pel molí, ali-mentava la bassa del segonmolí i, finalment, la del tercer.La força venia de l’energiahidràulica. Els molins erenuna peça imprescindible de l’economia perquè el pa era la bae dela dieta. Molts pagesos es dedicaven al conreu dels cereals i totsells portaven el blat segat als molins per convertir el gra en farina. Quan de la bassa del molí superior no baixava prou cabal, el blatrestava a les portes dels molins sense poder ser mòlt “in situ”. Unepisodi així va passar als anys 1753 i 1754. Les autoritats locals esvan apressar a noliejar vaixells de cabotatge per embarcar les re-serves de cereals cap a Tortosa. Tot i els costos afegits, tot i eltemps perdut, els vaixells van tornar amb sacs plens de la farina. El 1817 es va viure una altra sequera severa. En aquest cas, elcapital privat, previ permís municipal, va construir dos molins desang “para moler los trigos por no ser de perjuicio a los de aguadel común atendida la escasez que de ella se experimenta”. Lasang dels bous, dels cavalls, dels ases i vés a saber de quinesbèsties més, va substituir l’aigua que no arribava. La mola va girar,aquella pèssima anyada, amb tracció animal. N.GUANYABENS

per acabar...

que pretenem desenvolupar de mane-ra immediata. I “fer neteja” del pessimisme o delsdesencís perniciós, com aquell queesborra les guixades dels murs queagradeixen les nostres mirades i queenterboleixen les perspectives d’unhoritzó que ha de ser forçosamentdiàfan. No escatimem pressupost en a-questa tasca. És –segur- la despesamés afortunada que podem fer a curttermini i la inversió de més alt rendi-ment de cara a l’esdevenidor situatd’aquí a uns mesos, a la primavera,quan arribi l’hora de recollir fruits.Depuració del ressentiment i del pes-simisme, he dit. I via lliure a la salu-britat física i mental en aquest 2005-2006. RAMON SALICRÚ I PUIG

SABIES QUE...

a sequera, fenòmen freqüent al clima mediterrani, haaparegut intermitentment al Mataró dels segles passats.Fins que les aigües del Ter no van arribar canalitzades

(avançat el segle XX), la ciutat vivia d’una sàvia i elaborada xarxade mines i pous “autòctons”. Quan la situació es complicava perla continuada manca de pluges, els habitants desplegaven un se-guit de recursos, el primer dels quals consistia en deixar el proble-ma en mans de Déu: solemnes rogatives i processons “pro pluvia”. Quan la sequedat s’aguditzava, les autoritats manaven apro-fundir les mines i en feien obrir d’abandonades o enrunades. Siaixò no era prou, s’acabaven prenent mesures restrictives: homgarantia aigua només pel consum humà i per les activitats bàsiquescom per exemple la dels forners. I és que tots els serveis relacionatsamb l’aigua quedaven afectats. Les retallades al reg de les horteseren un signe inequívoc de la persistència de la sequera. L’aturadadel funcionament dels tres molins fariners del municipi, accionatsper les aigües, representava un malson pel govern local que veiaperillar el proveïment de farina a la població. Parlem de situacions crítiques, parlem de molins. Des del segleXVII a Mataró n’hi havia tres, ubicats cap a la zona alta de l’actualbarri de Molins (d’aquí el nom). Els edificis estaven encadenats

PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN

Ajuntament de Barcelona hahagut d’extremar les mesuresa fi i efecte de poder tenir una

Barcelona neta en els dies de la Mercè.La decisió s’ha hagut de prendre desprésd’un estiu en el que ha degenerat enmolts aspectes la qüestió higiènico-sanitària, especialment a ciutat vella. Fem com els crancs. Permetem queels nostres gossos deixin els seusexcrements al mig de les voreres; femles nostres necessitats al bell mig dela via pública; som incapaços dedipositar les ampolles de beguda alscontenidors; pintem les parets ambgargots sense immutar-nos el mésmínim pels problemes o molèsties quepoguem ocasionar.

Però volia fer una reflexió més àmplia.“Fer neteja” ja no només de les brutíciesmaterials (tal com jo mateix suggeria enun altre article de fa uns mesos) sinótambé d’una sèrie de posats personalsque, en un inici de curs, signifiqueninequívocament detritus rebutjables delnostre quefer i que, per tant, són dignesde ser dipositats a l’abocador més propero a la paperera dels records menyspre-ables. N’assenyalo especialment dos: elressentiment del passat i el pessimismemés recalcitrant. Sí. “Fer neteja” del ressentiment. Deixarde banda situacions delicades de l’ahir iescombrar del davant tot allò que, comles dejeccions dels animals o els enva-sos de llauna de la nit d’abans, ens pu-guin fer lliscar pel camí o obstaculitzard’alguna el pla de treball ben inten-cionat

Fer neteja

els molins servien perconfirmar les sequeres?

L

L'

La Fontdel

Primer deMaig, al

barri delsMolins.

S.RUIZ/"EL MATARÓ D'AHIR I D'AVUI" (VOLUM 2)

30

valo

rs

29

valorsper acabar

ser proteïnes, àcids nucleics (ADN o ARN), glúcids o lípids, ipoden provenir de dins de la mateixa cèl·lula o de fora. Dins lacèl·lula, són transportades per una vesícula – com un camióde brossa que carrega bosses de deixalles – fins al lisosoma,la planta de compostatge.

Els lisosomes són com boletes que hi ha a l’interior de lescèl·lules, que s’han format a partir d’una estructura intra-cel-lular que es diu Aparell de Golgi (perquè el va descriure CamilloGolgi l’any 1898... però ja en parlarem, també, en alguna altraocasió). Aquestes boletes –els lisosomes- estan plenes d’en-zims hidrolítics, que són substàncies que tenen la capa-citatde degradar les macromolècules de les quals parlàvem abans.Així, doncs, les macromolècules entren a la cèl·lula, són trans-portades amb vesícules fins als lisosomes i, dins d’aquests igràcies als enzims hidrolítics, es desfan. Vindria a ser composar un tros de carn en un got ple de salfumant....o, composar matèria orgànica al compostador.

La gràcia de tot plegat és que, mentre nosaltres comencem aparlar de l’ecologia de la reutilització, el nostre cos fa més de2,5 milions d’anys –aparició del gènere Homo– que la practi-ca. Perquè els residus de la descomposició d’aquestesmacromolècules per part dels lisosomes, no són pas gasosque provoquen forats a la capa d’ozó, metalls pesants quecontaminen les aigües subterrànies o dioxines que ens provo-quen tumors, sinó que, simplement, són molècules molt méspetites que podran ser utilitzades per algun altre procés delmetabolisme cel·lular. Reutilització, només això. Així de senzill,ho veus? Àvia, un lisosoma!

lbert Einstein, el conegudíssim físic alemany, deiaque ningú no entén una cosa a la perfecció fins queés capaç d’explicar-la a la seva àvia. Probablementtenia raó. I qui sap si es va dedicar a fer ciència perla ciència en si o per cultivar l’àvia més sàvia del

planeta... La ciència, doncs, no és fàcil o difícil sinó que s’expli-ca d’una manera o d’una altra, però això sí, té el vocabularique té.

Va ser fa uns dies, en un sopar, que vam – una amiga del ramcientífic i jo – adonar-nos de la desconeixença que gran partde la gent del nostre entorn tenia d’aquest lèxic tècnic. La pa-raula clau de la qüestió del moment era lisosoma que, cientí-ficament, es definiria com la vesícula membranosa citoplas-màtica, formada a l’Aparell de Golgi, que conté enzimshidrolítics per a la lisi intracel·lular de macromolècules. Si lideixés anar aquesta definició a la meva àvia, segurament, diriael mateix que van dir els nostres companys de sopar:“Hummm....què...?”. Però ella hi afegiria, a més a més, un: “Parlestan fluix que no t’entenc...Ja saps que sordejo”.

Doncs bé, àvia, un lisosoma vindria a ser com una planta decompostatge de deixalles orgàniques. Veuràs, les deixalles or-gàniques van a la bossa de brossa, les bosses de brossa vanals contenidors de matèria orgànica i, el contingut d’aquestscontenidors es porta a les plantes de compostatge, on es de-grada la matèria orgànica per fer-la desaparèixer. Bé, més queuna desaparició, el que experimenta la matèria orgànica és uncanvi de forma, però.... avui parlem de lisosomes.

A les cèl·lules, doncs, hi poden anar a parar tota una sèriede macromolècules que han de ser destruïdes, ja sigui perquèno són necessàries, perquè poden ser perjudicials o peraconseguir algun producte d’aquestes macromolècules quefaci falta. Com un ou, que només el comprarem si n’hem de feralguna cosa, si no està podrit o si, per exemple, volem unaclara per fer merenga, saps? Aquestes macromolècules poden

A

Mentre nosaltresparlem d'ecologia de lareutilització, el nostrecos fa 2,5 milions d'anysque la practica

L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA | Marina G. Bufí

Àvia, un lisosoma!

lisosoma

NomAdreça Codi PostalPoblació TelèfonCorreu electrònic DNI

Forma de pagamentAdjuntant taló bancariA través del Banc o Caixa (ompli les dades bancàries)

Quantitat: 32 euros euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista)

DADES BANCÀRIESNom de l'entitatAdreça Codi Postal PoblacióTitular del compte

Entitat Oficina D.C. Número de compte Signatura

Enviaaquestabutlleta

al carrer SantJosep 18-2008301 Mataró

DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY) PERL’IMPORT DE 32 EUROS

butlleta de subscripcióvalorsTAMBÉ POTSSUBSCRIURE’TMITJANÇANT:

TELÈFONTruca al620.749.138(de dilluns adivendresde 9 a 21 h)

WEBOmple amb lesteves dades labutlleta quetrobaràs a http://valors.org

FAXEnvia la tevabutlleta al número93.798.62.59

UNA CARTA DES DE...

altre dia, mentre creuàvem el pont de Brooklyn,amb uns amics que visitaven Nova York per pri-mer cop, i ens endinsàvem en les profunditatsde l’skyline de la ciutat, un dels seus perfils méscinematogràfics, les seves mirades immaculades

es plantejaven la pregunta del milió! És Nova York tal i comsurt a les pel·lícules? És realment el bressol d’executius agres-sius, de professionals liberals, de les models, de la cultura declub, dels cocktails, de la moda, dels museus, de les galeriesd’art, dels apartaments al costat del Central Park, de les com-pres al Soho, dels talons d’agulla, del glamour, del luxe, degent rica, educada, culta, neta, multicultural, oberta, social…?Evidentment que ho és! Sex and the city és un fet basat en

una realitat! Però només ésuna de les mil cares que s’a-maguen darrera d’aquestafaçana publicitària mun-dialment coneguda! La queels novaiorquesos han sa-but exportar a la resta de la

humanitat convertint Nova York en una de les ciutats més a-tractives als ulls de la gran majoria de nosaltres. Evidentment,la següent pregunta era de preveure: com és aquesta altra No-va York que no s’explica a les guies? Després de viure durantun any a Astoria, un entranyable barri de grecs de Queens, a

Nova York(Estats Units)

Vicky Solé

vint minuts de Manhattan, crec que he descobert alguns delssecrets més ben guardats de la ciutat… Una Nova York sorpre-nentment hispanitzada, però totalment en mans jueves, on elsautòctons són minoria. Una ciutat de pas, on ningú es fa res-ponsable del bé comú. Potser per això té un aspecte brut i dei-xat. On les condicions d'habitatge són precàries i on n'hi haprou llogant les habitacions, s’ha de rellogar fins i tot el menja-dor per tal de poder fer front al lloguer mensual. Amb mil i unacultures que viuen juntes però que no conviuen. On encara hiha gent que no sap llegir ni escriure, amb greus mancancesd’educació bàsica. On la fúria consumista arriba a límits inima-ginables portant molts ciutadans a la misèria. Tant és així queel fons d’aliments de la ciutat està desbordat i no pot alimen-tar tota la gent sense recursos que hi viu. Una ciutat de soli-tuds. Sempre tan plena i alhora tant buida. És el lloc del monon hi ha més gent vivint sola. On no es pot ser vell perquè lagent gran no té lloc; a la metròpoli la rapidesa és imprescindi-ble per sobreviure. Increïblement agres-iva, frívola i decadent.Ho té tot per ser odiada i, en canvi, tothom vol venir-hi a viure.Potser per això, de totes les seves cares, la d’estrella de cine-ma és la que més li escau, perquè només algú brillant és capaçde crear emocions tan extremes i profundes!

Vicky Solé

L'

"Ho té tot per aser odiada i, encanvi, tothom volvenir-hi a viure"

31

valors

valors

om va ser la primera trobada amb ElizabethEidenbenz?

Quan ens van veure per primera vegada jojugava amb avantatge perquè ja coneixiapràcticament tota la història de la Maternitat

d’Elna, però curiosament, encara que ella m’explica-va cosesque ja sabia, la seva manera de dir-ho, el seu posat, el seucaminar... ella feina que tot tingués una connotació di-ferent.Ella està convençuda que no ha fet res d’excepcional, la únicaexcepcionalitat que admet és haver viscut uns temps moltdifícils, com van ser la Guerra Civil Espanyola i la II Guer-raMundial. Vist amb la distància del temps, l’omple d’orgull haverpogut salvar junt amb el seu equip de voluntaries a moltsnadons que després s’han fet homes i han creat les sevespròpies famílies, però considera que només va fer allò quehavia de fer. És una dona petita, molt fràgil, però amb unamirada molt viva. També es considera una mica sargent.

Com va començar la investigació de la història de laMaternitat d’Elna?

El tema de la maternitat va sorgir de forma molt espontàniaquan feia un treball sobre els nens de l’exili. Aleshores m’a-pareixien alguns testimonis intermitents que hem parlavend’una maternitat al sud de França, sense concretar-me on era.No va ser fins el setembre de l’any 2003, que en una trobadad’excombatents del camp d’Argelers vaig seure al costat d’unaàvia que hem va dir que l’any 1939 estava embarassada i haviaparit a la maternitat d’Elna.

I el següent pas va ser...Aquell mateix dia vaig anar a la recerca de l’edifici de la

maternitat, encara existeix. De tornada a casa vaig buscar biblio-

moment

La maternitat d'Elnagrafia sobre aquest tema i no vaig trobar cap referència, peròper internet vaig saber que l’any 2002 s’havia fet un homenatgea una tal Elizabeth Eidenbenz i de seguida vaig adonar-me queera la dona de què parlaven els testimonis. Després a leshemeroteques franceses vaig trobar més informació, però vin-culaven la maternitat a les mares jueves que fugien del nazisme.

Quan vas saber que no es tractava de jueves, sinó derefugiades espanyoles?

La majoria de testimonis eren catalans i espanyols, a més, lamaternitat s’havia obert l’any 1939 i molt aprop dels camps derefugiats, la qual cosa hem va fer pensar que no era un episodide la II Guerra Mundial sinó de l’exili republicà. Finalmentperò, quan a l’Ajuntament d’Elna vaig poder consultar el re-gistre civil, on hi ha els 597 nens nascuts a la maternitat, vaigconstatar que el 90% eren catalans i espanyols.

Aleshores va decidir conèixer Elizabeth Eidenbenz, la fun-dadora de la maternitat.

Sí. Primer vaig escriure-li una carta per correu convencionalperquè sabia que tenia 92 anys però no desconeixia en quinescondicions de salut estava. Al cap de quinze dies hem contes-tava amb una carta molt bonica en la qual es qüestionava per-què ella havia de ser el motiu d’un treball. Després, durantnou mesos, van seguir la relació per carta fins que vaig anar avisitar-la a Viena amb una gran bateria de preguntes.

Quina era la història d’Elizabeth Eidenbenz abans d’arribara Elna?

Ella era filla d’un pastor protestant, cap d’una família benes-tant de Zürich, qui li va ensenyar la importància del servei alsaltres. En 24 anys, l’any 1937, quan va acabar la carrera demagisteri va decidir anar a Espanya ajudar a les víctimes de laGuerra Civil. Aleshores formava part d’un moviment pacifistasorgit arrant de la I Guerra Mundial. A Espanya es va moureper València i Madrid, sempre ajudant les dones i els nens, lesprincipals víctimes del conflicte. Amb la retirada d’exiliats, ellatambé va travessar la frontera francesa i així va conéixer larealitat dels camps de refugiats.

Per què hi havia la necessitat de fundar una maternitat?En els camps de refugiats els infants neixen a la sorra i molts

d’ells al cap de pocs dies morien perquè les mares no tenien

| Assumpta Montellà. Historiadora i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona.

PER MARIA COLL

"Elizebeth és una donapetita, amb una miradamolt viva i es considerauna mica sargent"

34

valo

rs

C

per acabar

35

valorsVALORS

llet. Els testimonis encara vius recorden que podien suportarqualsevol vexació, però no veure les morts dels nens. Davantaquesta situació, l’Elizabeth va decidir quedar-se a Françajunt amb tres infermeres i rehabilitar una casa a prop delscamps per crear, amb l’ajuda de l’associació suïssa, una mater-nitat. Aviat, quan la II Guerra Mundial va exclatar, va quedarsola davant el projecte.

Quin era el funcionament del centre?Quan els faltava poc per parir, les dones, custodiades per

un gendarme, eren conduïdes a la maternitat, que era un serveimés del camp. Allà tenien el nen i s’hi estaven un temps. Ellaassistia els parts i si eren complicats avisava un metge dePerpinyà. Un cop recuperades les dones havien de tornar alcamp, encara que la majoria de vegades l’Elizabeth feia visatsperquè poguessin marxar cap a Mèxic, Veneçuela, Espanya,ja que moltes dones no havien tingut cap tipus de responsa-bilitat política, o quedar-se a França.

I el final de la història...L’any 1944 la maternitat va haver de tancar després de ser

molt controlada per la Gestapo. L’Elizabeth va tornar a Viena,una ciutat molt castigada per la guerra, i hi va fundar un men-jador infantil per orfes. La seva ha estat una vida amb unatotal vocació de servei. Ara, més de seixanta anys després, liestem organitzant un homenatge a Barcelona i recollim firmesperquè li sigui atorgada la Creu de Sant Jordi.

"En els camps els nensnaixien a la sorra omorien perquè lesmares no tenien llet"

perfilAssumpta Montellà,

és historiadora,

professora del

Departament

d’Història Moderna i

Contemporània de la

Universitat Autònoma

de Barcelona i autora

del llibre La maternitat

d’Elna (Ed. Ara Llibres).

Aquest centre, fundat

per la suïssa Elizabeth

Eidenbenz, va

funcionar en aquesta

localitat de la

Catalunya Nord entre

els anys 1939 i 1944,

amb l’objectiu de

salvar la vida a les

mares republicanes

embarassades que

estaven recloses en

els camps de refugiats

de d’Argelers, Sant

Cebrià, el Barcarès i

Ribesaltes i als seus

fills acabats de néixer.

propostesamb valors

25

valors

mor i tendresa, i finalitza amb una bonica reconciliació quepassa per la presa de consciència del menut davant la bondati l’experiència dels més grans. JUDITH VIVES

l director coreà Lee Jung-Hyang ret un entranyablehomenatge a les àvies del món amb la seva pel·lículaSang Woo y su abuela, una de les poques cintes

d’aquest país cinematogràficament tant potent que s’haestrenat en sales comercials catalanes i que ara es pot trobarfàcilment en lloguer en DVD. Amb aires neorealistes, aquest film mostra la relació d’unnen de ciutat, consentit i maleducat, que ha d’anar passar unsdies a casa de la seva àvia, una anciana muda que viu pràc-ticament aillada en una petita cabana enmig de la muntanya.L’acceleració de la vida urbana contrasta amb el ritme pausatdel món rural, però és sobretot la contraposició dels valorsassociats a la ciutat i al camp, a la joventut i a la vellesa, el quefan tant recomanable aquest film. Així, el nen que té de tot, es creu en el dret d’exigir més i mésa la seva àvia, una dona de vida senzilla que, malgrat tot, faràesforços sobrehumans per complaure el menut. La pel·lículaproposa un seguit de situacions quotidianes en la que esmostra l’enfrontament d’aquests dos personatges amb hu-

E

PEL·LÍCULA

'Sang woo y su abuela'

Sang-woo y su abuela (Jibeuro, Corea del Sud, 2002)Director: Lee Jung-HyangIntèrprets: Kim Ui-Boon, Yoo Seung-Ho

Dos fotogramesde la pel·lícula.

esdeveniments quehan marcat la políticacatalana en el qua-drienni del 2000 al2004. L’aplec d’arti-

cles es configuracom un retrat va-luós i força exactede la nostra realitat actual. En uns temps en que el de-bat de l’estatut ha posat en la primera pàgina dels diaris

la poítica catalana, la lectura d’aquest llibre esdevé un com-plement de primer ordre per intensificar la visió de conjuntsobre la realitat política catalana. JOSEP MARIA SOLÀ

na de les feines dels diaris, a través de les notíciesi de les cròniques dels periodistes, és mostrar elque passa en el món. Moltes vegades més teòrica

que real, a aquesta tasca se li suposa la màxima objectivitatpossible. Els fets es succeeixen ràpid i a vegades eldia a dia fragmenta la totalitat d’un fet que s’esdevéen un temps llarg. A més els fets s’esdevenen con-nectats els uns amb els altres. Per això, als diaris, calque hi hagi qui interpreti els fets, els analitzi, en donila seva visió personal, ens expliqui perquè passen i n’an-ticipi les conseqüències. Aquesta és la tasca que Francesc-Marc Alvaro, periodista i professor universitari, durant molttemps ha fet i encara fa a La Vanguardia. Ell, que s’auto-denomina observador de la cosa pública, ha comentat, através dels articles que recull el llibre que presentem, els

U

ÁLVARO, Francesc-Marc. Una política sense país. Columnaedicions. 19,95 euros.

la fitxa

LLIBRES

Política i diaris

la fitxa

26

valo

rspropostes

propis dels moviments artístics o culturals en què dividimaquest període (Romanticisme, Naturalisme, Modernisme,Noucentisme, Escola Olotina, Luminisme...), que ens trans-porten des de l’admiració de l’home ignorant i seduït per laNatura, amb la llum física i il·lustrada tènuement apartada,fins el ciutadà que narra un entorn de canvis, que situa denou l’home i els seus canvis al centre del món. No cal dirque aquesta tensió de l’home amb la natura presideix lareflexió intel·lectual i la recerca artística occidental, i aquípodem gaudir-ne d’alguns resultats realment excel·lents idifícilment reunibles. L’exposició encara val la pena per dues coses més. Laprimera, perquè l’art d’aquella època és considerat elreferent més proper de l’art català actual, el clàssic, el darrerdels clàssics (a no ser que les avantguardes ja ho siguin)però ja amb mentalitat moderna, que concep l’entorn com“una finestra oberta” (nom de l’exposició), per on passil’aire del món. I la segona, perquè, ara que estem fent unnou Estatut, val la pena saber que Catalunya guardaaquests tresors en una dotzena de museus locals repartitspel territori. Units, han pogut produir una col·lecció així,de primer ordre. I el país, i el paisatge, també és això. RAMON

BASSAS

o sé si és el país que fa el paisatge o el paisatge fael país, però el pols del país, i la mirada personaldels artistes sobre l’entorn, va marcar la pintura

realista moderna catalana (més o menys des de laRenaixença fins la Guerra Civil) amb el gènere anomenatpaisatgisme. L’exposició que recomanem avui recull pecesil·lustratives, algunes d’autors molt reconeguts (Dalí,Vayreda, Anglada Camarasa, Urgell, Rusiñol, Mir, Juñer,Obiols, Pidelaserra, de Riquer, Meifrèn...), mostra unimportant conjunt de matisos i de percepcions del món através de la descripció del que ens envolta. Els matisos

ART

Finestres obertes a Catalunya

CAPGRÒS

Dosespectadorsmirant lamostra alseu pasperMataró.

N

“La finestra oberta, paisatgisme català 1860-1936”, fins el 30 d’octubre al Museu de Mataró(Carreró, 17-19)

de Cabrera, ocupà la rocafort algaresa. Pere III el Cerimonióss’encarregà de repoblar la zona amb catalans, expulsant-neels forasters corsos i genovesos i també bona part de la po-blació autòctona sarda. D’aquesta manera l’Aguer va quedarannexionada a la Corona Catalana-Aragonesa, com ja ho haviaestat a partir del 1323 l’illa de Sardenya, quan en el segle XIIIel Papa Bonifaci II l’havia cedit al rei Jaume II. L'Alguer és un indret molt bonic de visitar. Destaca la Torrede l’Esperó, s’aixeca a 30 metres d’alçada respecta el nivelldel mar i va ser edificada el segle XVI. Si ens endinsem entreels carrers estrets rotulats en català,trobem la Torra del PortalReial, va ser construida amb prévia autorització del rei PereIII, amb despeses de la riquíssima comunitat jueva. Al carrerMajor s’hi troba l’església de sant Francesc, edificada la sego-na meitat del segle XVI,amb un força interessant claustre ro-mànic construït amb pedra calcàrea.També al carrer Majó hi

a companyia aèria irlandesa Ryanair ha tingut elgran encert d’incloure en les seves rutes, un vol diariGirona-Alguer, a l’illa de Sardenya. Amb una hora i

quart de vol s’arriba a l'aeroport de Fertília, a deu quilòmetresd’Alguer. A l’Eixample de l’Alguer hi ha un urbanisme despenjati un gran caos circulatori, però quan ens endinsem a la ciutatantiga, entre muralles, sembla que som en un poblet català dela Mediterrània. Els orígens de la ciutat s’han de buscar a laprimera meitat del segle XI, quan la potent família genovesaDòria va fortificar una localitat de pescadors situada a la costanord-occidental de Sardenya. Aleshores nasqué un petit port,però molt important, el qual va prendre en nom de l’Aleguerium.Aquest topònim està relacionat amb la gran quantitat de vege-tals marins que s’acumula sobre la platja. La ciutat quedà sota el domini genovès fins el 1353 quan elscatalans derrotaren l’estol genovès i l’almirall català Bernat

VIATGES

L'Alguer, l'altra Catalunya

L

propostes

sòlida per a resguardar-se els pescadorsen dies de temporal. Uns brètols hi hadeixat les ampolles buides d’una nit boja,però les seves brutotes parets encara etdiuen: què bé ens ho passaríem tot cuentunes sardines a la brasa i un tastant unbon vi, guitarra en mà i anar cantant... No hi ha por de destorbar ningú la calaés un desert i costa arribar-hi. Però no éshora de capvespre i continuem el camífins que retrobem una altre cala, magní-fica, el granit de les pedres mig sub-mergides té un rabiós color maragda.Miro si distingeixo els minerals de la roca.El temps passa que dóna gust tot recor-

dant les classes d’estudiant de geo-logia... Havent tintinejat per entre lesroques i les onades, un cop havergrimpat fins la més alta el camí quedatrencat , cal retornar per l’interior... El mar, el soroll de les ones estam-pint-se a la costa et van acompanyanttota l’estona... el camí s’estreny i abanda i banda hi ha un filat. Per quèposem portes al camp? Per què les lleissovint no ens semblen justes? Per quèprivatitzar el que és de tots? Al capd’una bona estona retrobo el Camí deRonda. Sempre hi ha una escletxa perl’esperança... o no? E.PUIGDERRAJOLS

E.PUIGDERRAJOLS

El temps passaque dóna gustrecordant lesclasses de geologia

uscava la definició de Camíde Ronda, perquè volia deli-mitar-ne el contingut aquí em

referiré als camins que hi ha tot vore-jant la costa Brava. Vaig descobrir-los fa anys amb el que s’enfila de Ca-daqués al Cap de Creus, i a partir lla-vors he anat tastant petits bocins dela nostra geografia costera. Fa poc vaig fer el tram que hi ha aCalella de Palafrugell. Ara que la ca-lor ja no és asfixiant convida d’anar-hia passejar tot seguint el seu serpen-tejant cos. Aquest corriols, trencatssovint per l’especulació i robats a totsels ciutadans, són un racó molt espe-cial per perdre-s’hi. Els agafes i et por-ten a un indret paradisíac, et deixen ala sorra i et fan escalar un penya-segatper retrobar-ne la continuació. Tot caminant en un revolt et topesamb una construcció de pedra, no ar-riba a casa, més aviat és una cabana

B

PROPOSTES ATÍPIQUES

Deixa't perdre pels camins de Ronda

Tres estampesde la localitat

catalano-italiana.

ha l’església de sant Miquel d’estil barroc. Al carrer de Bonairehi ha l’església de la Misericòrdia i La Catedral, amb un cam-panar octagonal d’inspiració tardo-gòtica catalana. A l’interiorhi trobem la capella de la Verge de Montserrat. A la Sagristiahi ha obres d’or d’art català del segle XVI i la sèrie de pinturesdels bisbes alguaresos, molts dels quals són catalans. En elrecorregut també trobem el Palau d’Albis i el Palau Maquin.Al costat del mar, la Torre de l’esperó Reial, un dels baluardsmés importants de la ciutat i la Torre de Sant Jaume, únicatorre de defensa octagonal. Al port és recomenable pujar enels vaixells que diàriament fan excursions a la gruta de Neptú,sota la massa calcàrea del Cap de Caccia, que té una extensióde 2.500 metres, dels quals se'n poden fer dos-cents a peu. Per acabar d'aprofitar el viatge, a prop de l’Alguer hi trobemel municipi agregat de Fertília, el qual té uns trets diferencialsinteressants. Llueix una arquitectura anomenada feixista, jaque va ser creada durant l’era mussoliniana. JOAQUIM

AMARGANT

Unaimatgedel camídescrit al'article

a pica del Canigó es troba a 2º 27’ 21” longitud est,línia imaginària que parteix Mataró en dos, passaper les Cinc Sènies -zona agrícola de Mataró- i tre-

pitja la desembocadura de la Riera de Valldeix o Sant Simóa la Mediterrània, 200 km enllà. Igual que nosaltres en la vida, aquesta ruta busca im-periosament el Nord. I no només el nord geogràfic, que eltrobem esperant-nos a la pica del Canigó. També busca enel nord d'aquella part de la nostra identitat que fou reta-llada fa més de tres segles amb el Tractat dels Pirineus. Enaquesta ruta retrobem el nord contínuament coneixent lanostra terra pam a pam, la nostra història, els nostres cos-tums i llegendes, gaudint de la natura, la gent i dels secretso aspectes poc coneguts d’aquest país. Fa una vintena d'anys que una colla de mataronins vamcomençar a esbrinar camins i corriols, pel plaer de, totcaminant, conèixer la nostra terra. Any rere any la ruta anàmillorant i consolidant-se, establint coneixences i llaçosd’amistat per tots els indrets per on passàvem, guarnint-se d’històries i centres d’interès que poc ens havíem ima-ginat en els inicis. Ja en el nou mileni, vam voler posar la ruta a l’abast detothom i iniciàrem els tràmits per convertir-la en un GranRecorregut (GR), homologat per les entitats competentsen els dos estats. Al no poder crear, per imperatius legalsuna entitat transfronterera, a la Catalunya Sud ens constit-uírem com a "Marxaires Mataró-Canigó" i a la CatalunyaNord les nostres amigues i amics ho feren com "Amics delCamí del Nord". L’esforç conjunt d’ambdues entitats,juntament amb d’altres que van creure en el projecte, donàcom a resultat l’homologació d’aquesta ruta transfrontere-ra com a GR 83. Calia senyalitzar-la, fer una guia… i aquí ens havíem detornar a espavilar. El suport decidit d’alguns ajuntaments,especialment el de Mataró i el d’Arbúcies, i d’altres institu-cions, com els Parcs Naturals i la Fundació Territori I Pai-satge, ens facilitaren extraordinàriament les dues coses.Hores d’ara està del tot senyalitzada excepte el recorregutper dins dels Parcs Naturals que es farà properament, estantprevist que la guia surti abans de final d’any. Afortuna-dament, doncs malgrat tot, hem hagut de senyalitzardirectament més de 120 km de la ruta. Però parlem més de la ruta i menys de nosaltres…Mataró, inici de la ruta, ens permet amarar-nos d’aigua de

la Mediterrània. Ens endinsem pel Maresme, el Vallès,La Selva, La Garrotxa, el Ripollès, el Vallespir i el

28

valo

rspropostes

M.TORNER

Conflent, arribant al Canigó i Prada de Conflent poc més denou dies després d’haver partit. Els camins que perfilen la ruta són sovint trossos d’his-tòria. L’activitat humana al llarg dels anys ha anat creantcamins per trencar l’aillament de grans o petits nuclis ha-bitats, la majoria d’ells avui pràcticament oblidats degut ala premura del temps i a les grans i ràpides (i molt rentablesper uns pocs) vies de comunicació. La ruta però recupera is’estructura en base a aquests vells camins que acostavenels pobles, els camins rals, testimonis d’activitats i oficisdesapareguts com els carboners, treballadors del bosc,talladors de pedra, minaires o homes de ferro i portadores,homes de gel, traginers, moliners, ferrers, guaridores, sega-dors, pastors i transhumants ... Camins que, a trossos o en la seva totalitat, molt a l’anti-

EXCURSIONS

El Camí del Nord o del Canigó

L

SECCIÓ ELABORADA AMB COL·LABORACIÓ DE L'AGRUPACIÓ CIENTÍFICO-EXCURSIONISTA DE MATARÓ

Excursionistes arribant a Prada de Conflent.

Més de 5.000 exiliatscreuaren aquesta viaentre finals de gener il'inici de febrer del 1939

29

valors

Més informació a:Marxaires Mataró-Canigómiqueltr@pangea.orgAmics i Amiguesdel Camí del Nordwaeles.isabelle@wanadoo.fr

guitat, foren utilitzats per acostar-se a la fi del món conegut(Finisterra), rebatejat posteriorment com a "Camí de Santia-go". Camins trepitjats per les successives ones migratòries,com les del segle XVII a la nostra comarca, buscant unamillor vida o l’única possible, de les quals no es valorava latinença o no de papers sinó els valors que aportaven on esrecullien. Camins d’imperis, de bandolers, de bruixes i bruixots,follets i dones d’aigua, de llegendes, d’esperança, d’exili ide supervivència. Fa poc més de seixanta anys aquests vells camins forentestimonis d’una frenètica activitat. Centenars de milers delluitadors per la llibertat, en un hivern rigurós, confiaren enells per seguir vivint i defensant el poc o molt que s’empor-taven o els quedava. Només pel coll de Malrem, entre Beget i La Manere i peron passa la ruta, més de 5000 exiliats creuaren a peu aquestavia entre finals del gener i començaments de febrer de 1939per conservar la seva integritat. Molts altres, poc després,també ho feren per seguir lluitant o, simplement, per sobre-viure. Des de fa més de tres anys que seguim les seves pet-ges, rescaptant històries i testimonis entranyables i excep-cionals de l’oblit col·lectiu.

valors.orgJa t'hi has connectat?

Ara actualització setmanal!

El Camí del Nord o del Canigóés la suma de tots aquests camins,molts d’ells recuperats gràcies ala configuració d’aques-ta ruta.Només esperen que els tornem adescobrir i utilitzar, guardant-els-hi el lloc que es merèixen a la nostravida i a la nostra història.

M.TORNER

Membres del'expedició dalt delColl de Malrem.

Miquel Tornerés el coordinador de Marxaires

Mataró-Canigó

propostes

aprofitant el desnivell del ter-reny. Un mateix conjunt demines proveïa la bassa delmolí superior. L’aigua, des-prés de passar pel molí, ali-mentava la bassa del segonmolí i, finalment, la del tercer.La força venia de l’energiahidràulica. Els molins erenuna peça imprescindible de l’economia perquè el pa era la bae dela dieta. Molts pagesos es dedicaven al conreu dels cereals i totsells portaven el blat segat als molins per convertir el gra en farina. Quan de la bassa del molí superior no baixava prou cabal, el blatrestava a les portes dels molins sense poder ser mòlt “in situ”. Unepisodi així va passar als anys 1753 i 1754. Les autoritats locals esvan apressar a noliejar vaixells de cabotatge per embarcar les re-serves de cereals cap a Tortosa. Tot i els costos afegits, tot i eltemps perdut, els vaixells van tornar amb sacs plens de la farina. El 1817 es va viure una altra sequera severa. En aquest cas, elcapital privat, previ permís municipal, va construir dos molins desang “para moler los trigos por no ser de perjuicio a los de aguadel común atendida la escasez que de ella se experimenta”. Lasang dels bous, dels cavalls, dels ases i vés a saber de quinesbèsties més, va substituir l’aigua que no arribava. La mola va girar,aquella pèssima anyada, amb tracció animal. N.GUANYABENS

per acabar...

que pretenem desenvolupar de mane-ra immediata. I “fer neteja” del pessimisme o delsdesencís perniciós, com aquell queesborra les guixades dels murs queagradeixen les nostres mirades i queenterboleixen les perspectives d’unhoritzó que ha de ser forçosamentdiàfan. No escatimem pressupost en a-questa tasca. És –segur- la despesamés afortunada que podem fer a curttermini i la inversió de més alt rendi-ment de cara a l’esdevenidor situatd’aquí a uns mesos, a la primavera,quan arribi l’hora de recollir fruits.Depuració del ressentiment i del pes-simisme, he dit. I via lliure a la salu-britat física i mental en aquest 2005-2006. RAMON SALICRÚ I PUIG

SABIES QUE...

a sequera, fenòmen freqüent al clima mediterrani, haaparegut intermitentment al Mataró dels segles passats.Fins que les aigües del Ter no van arribar canalitzades

(avançat el segle XX), la ciutat vivia d’una sàvia i elaborada xarxade mines i pous “autòctons”. Quan la situació es complicava perla continuada manca de pluges, els habitants desplegaven un se-guit de recursos, el primer dels quals consistia en deixar el proble-ma en mans de Déu: solemnes rogatives i processons “pro pluvia”. Quan la sequedat s’aguditzava, les autoritats manaven apro-fundir les mines i en feien obrir d’abandonades o enrunades. Siaixò no era prou, s’acabaven prenent mesures restrictives: homgarantia aigua només pel consum humà i per les activitats bàsiquescom per exemple la dels forners. I és que tots els serveis relacionatsamb l’aigua quedaven afectats. Les retallades al reg de les horteseren un signe inequívoc de la persistència de la sequera. L’aturadadel funcionament dels tres molins fariners del municipi, accionatsper les aigües, representava un malson pel govern local que veiaperillar el proveïment de farina a la població. Parlem de situacions crítiques, parlem de molins. Des del segleXVII a Mataró n’hi havia tres, ubicats cap a la zona alta de l’actualbarri de Molins (d’aquí el nom). Els edificis estaven encadenats

PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN

Ajuntament de Barcelona hahagut d’extremar les mesuresa fi i efecte de poder tenir una

Barcelona neta en els dies de la Mercè.La decisió s’ha hagut de prendre desprésd’un estiu en el que ha degenerat enmolts aspectes la qüestió higiènico-sanitària, especialment a ciutat vella. Fem com els crancs. Permetem queels nostres gossos deixin els seusexcrements al mig de les voreres; femles nostres necessitats al bell mig dela via pública; som incapaços dedipositar les ampolles de beguda alscontenidors; pintem les parets ambgargots sense immutar-nos el mésmínim pels problemes o molèsties quepoguem ocasionar.

Però volia fer una reflexió més àmplia.“Fer neteja” ja no només de les brutíciesmaterials (tal com jo mateix suggeria enun altre article de fa uns mesos) sinótambé d’una sèrie de posats personalsque, en un inici de curs, signifiqueninequívocament detritus rebutjables delnostre quefer i que, per tant, són dignesde ser dipositats a l’abocador més propero a la paperera dels records menyspre-ables. N’assenyalo especialment dos: elressentiment del passat i el pessimismemés recalcitrant. Sí. “Fer neteja” del ressentiment. Deixarde banda situacions delicades de l’ahir iescombrar del davant tot allò que, comles dejeccions dels animals o els enva-sos de llauna de la nit d’abans, ens pu-guin fer lliscar pel camí o obstaculitzard’alguna el pla de treball ben inten-cionat

Fer neteja

els molins servien perconfirmar les sequeres?

L

L'

La Fontdel

Primer deMaig, al

barri delsMolins.

S.RUIZ/"EL MATARÓ D'AHIR I D'AVUI" (VOLUM 2)

30

valo

rs

29

valorsper acabar

ser proteïnes, àcids nucleics (ADN o ARN), glúcids o lípids, ipoden provenir de dins de la mateixa cèl·lula o de fora. Dins lacèl·lula, són transportades per una vesícula – com un camióde brossa que carrega bosses de deixalles – fins al lisosoma,la planta de compostatge.

Els lisosomes són com boletes que hi ha a l’interior de lescèl·lules, que s’han format a partir d’una estructura intra-cel-lular que es diu Aparell de Golgi (perquè el va descriure CamilloGolgi l’any 1898... però ja en parlarem, també, en alguna altraocasió). Aquestes boletes –els lisosomes- estan plenes d’en-zims hidrolítics, que són substàncies que tenen la capa-citatde degradar les macromolècules de les quals parlàvem abans.Així, doncs, les macromolècules entren a la cèl·lula, són trans-portades amb vesícules fins als lisosomes i, dins d’aquests igràcies als enzims hidrolítics, es desfan. Vindria a ser composar un tros de carn en un got ple de salfumant....o, composar matèria orgànica al compostador.

La gràcia de tot plegat és que, mentre nosaltres comencem aparlar de l’ecologia de la reutilització, el nostre cos fa més de2,5 milions d’anys –aparició del gènere Homo– que la practi-ca. Perquè els residus de la descomposició d’aquestesmacromolècules per part dels lisosomes, no són pas gasosque provoquen forats a la capa d’ozó, metalls pesants quecontaminen les aigües subterrànies o dioxines que ens provo-quen tumors, sinó que, simplement, són molècules molt méspetites que podran ser utilitzades per algun altre procés delmetabolisme cel·lular. Reutilització, només això. Així de senzill,ho veus? Àvia, un lisosoma!

lbert Einstein, el conegudíssim físic alemany, deiaque ningú no entén una cosa a la perfecció fins queés capaç d’explicar-la a la seva àvia. Probablementtenia raó. I qui sap si es va dedicar a fer ciència perla ciència en si o per cultivar l’àvia més sàvia del

planeta... La ciència, doncs, no és fàcil o difícil sinó que s’expli-ca d’una manera o d’una altra, però això sí, té el vocabularique té.

Va ser fa uns dies, en un sopar, que vam – una amiga del ramcientífic i jo – adonar-nos de la desconeixença que gran partde la gent del nostre entorn tenia d’aquest lèxic tècnic. La pa-raula clau de la qüestió del moment era lisosoma que, cientí-ficament, es definiria com la vesícula membranosa citoplas-màtica, formada a l’Aparell de Golgi, que conté enzimshidrolítics per a la lisi intracel·lular de macromolècules. Si lideixés anar aquesta definició a la meva àvia, segurament, diriael mateix que van dir els nostres companys de sopar:“Hummm....què...?”. Però ella hi afegiria, a més a més, un: “Parlestan fluix que no t’entenc...Ja saps que sordejo”.

Doncs bé, àvia, un lisosoma vindria a ser com una planta decompostatge de deixalles orgàniques. Veuràs, les deixalles or-gàniques van a la bossa de brossa, les bosses de brossa vanals contenidors de matèria orgànica i, el contingut d’aquestscontenidors es porta a les plantes de compostatge, on es de-grada la matèria orgànica per fer-la desaparèixer. Bé, més queuna desaparició, el que experimenta la matèria orgànica és uncanvi de forma, però.... avui parlem de lisosomes.

A les cèl·lules, doncs, hi poden anar a parar tota una sèriede macromolècules que han de ser destruïdes, ja sigui perquèno són necessàries, perquè poden ser perjudicials o peraconseguir algun producte d’aquestes macromolècules quefaci falta. Com un ou, que només el comprarem si n’hem de feralguna cosa, si no està podrit o si, per exemple, volem unaclara per fer merenga, saps? Aquestes macromolècules poden

A

Mentre nosaltresparlem d'ecologia de lareutilització, el nostrecos fa 2,5 milions d'anysque la practica

L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA | Marina G. Bufí

Àvia, un lisosoma!

lisosoma

NomAdreça Codi PostalPoblació TelèfonCorreu electrònic DNI

Forma de pagamentAdjuntant taló bancariA través del Banc o Caixa (ompli les dades bancàries)

Quantitat: 32 euros euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista)

DADES BANCÀRIESNom de l'entitatAdreça Codi Postal PoblacióTitular del compte

Entitat Oficina D.C. Número de compte Signatura

Enviaaquestabutlleta

al carrer SantJosep 18-2008301 Mataró

DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY) PERL’IMPORT DE 32 EUROS

butlleta de subscripcióvalorsTAMBÉ POTSSUBSCRIURE’TMITJANÇANT:

TELÈFONTruca al620.749.138(de dilluns adivendresde 9 a 21 h)

WEBOmple amb lesteves dades labutlleta quetrobaràs a http://valors.org

FAXEnvia la tevabutlleta al número93.798.62.59

UNA CARTA DES DE...

altre dia, mentre creuàvem el pont de Brooklyn,amb uns amics que visitaven Nova York per pri-mer cop, i ens endinsàvem en les profunditatsde l’skyline de la ciutat, un dels seus perfils méscinematogràfics, les seves mirades immaculades

es plantejaven la pregunta del milió! És Nova York tal i comsurt a les pel·lícules? És realment el bressol d’executius agres-sius, de professionals liberals, de les models, de la cultura declub, dels cocktails, de la moda, dels museus, de les galeriesd’art, dels apartaments al costat del Central Park, de les com-pres al Soho, dels talons d’agulla, del glamour, del luxe, degent rica, educada, culta, neta, multicultural, oberta, social…?Evidentment que ho és! Sex and the city és un fet basat en

una realitat! Però només ésuna de les mil cares que s’a-maguen darrera d’aquestafaçana publicitària mun-dialment coneguda! La queels novaiorquesos han sa-but exportar a la resta de la

humanitat convertint Nova York en una de les ciutats més a-tractives als ulls de la gran majoria de nosaltres. Evidentment,la següent pregunta era de preveure: com és aquesta altra No-va York que no s’explica a les guies? Després de viure durantun any a Astoria, un entranyable barri de grecs de Queens, a

Nova York(Estats Units)

Vicky Solé

vint minuts de Manhattan, crec que he descobert alguns delssecrets més ben guardats de la ciutat… Una Nova York sorpre-nentment hispanitzada, però totalment en mans jueves, on elsautòctons són minoria. Una ciutat de pas, on ningú es fa res-ponsable del bé comú. Potser per això té un aspecte brut i dei-xat. On les condicions d'habitatge són precàries i on n'hi haprou llogant les habitacions, s’ha de rellogar fins i tot el menja-dor per tal de poder fer front al lloguer mensual. Amb mil i unacultures que viuen juntes però que no conviuen. On encara hiha gent que no sap llegir ni escriure, amb greus mancancesd’educació bàsica. On la fúria consumista arriba a límits inima-ginables portant molts ciutadans a la misèria. Tant és així queel fons d’aliments de la ciutat està desbordat i no pot alimen-tar tota la gent sense recursos que hi viu. Una ciutat de soli-tuds. Sempre tan plena i alhora tant buida. És el lloc del monon hi ha més gent vivint sola. On no es pot ser vell perquè lagent gran no té lloc; a la metròpoli la rapidesa és imprescindi-ble per sobreviure. Increïblement agres-iva, frívola i decadent.Ho té tot per ser odiada i, en canvi, tothom vol venir-hi a viure.Potser per això, de totes les seves cares, la d’estrella de cine-ma és la que més li escau, perquè només algú brillant és capaçde crear emocions tan extremes i profundes!

Vicky Solé

L'

"Ho té tot per aser odiada i, encanvi, tothom volvenir-hi a viure"

31

valors

valors

om va ser la primera trobada amb ElizabethEidenbenz?

Quan ens van veure per primera vegada jojugava amb avantatge perquè ja coneixiapràcticament tota la història de la Maternitat

d’Elna, però curiosament, encara que ella m’explica-va cosesque ja sabia, la seva manera de dir-ho, el seu posat, el seucaminar... ella feina que tot tingués una connotació di-ferent.Ella està convençuda que no ha fet res d’excepcional, la únicaexcepcionalitat que admet és haver viscut uns temps moltdifícils, com van ser la Guerra Civil Espanyola i la II Guer-raMundial. Vist amb la distància del temps, l’omple d’orgull haverpogut salvar junt amb el seu equip de voluntaries a moltsnadons que després s’han fet homes i han creat les sevespròpies famílies, però considera que només va fer allò quehavia de fer. És una dona petita, molt fràgil, però amb unamirada molt viva. També es considera una mica sargent.

Com va començar la investigació de la història de laMaternitat d’Elna?

El tema de la maternitat va sorgir de forma molt espontàniaquan feia un treball sobre els nens de l’exili. Aleshores m’a-pareixien alguns testimonis intermitents que hem parlavend’una maternitat al sud de França, sense concretar-me on era.No va ser fins el setembre de l’any 2003, que en una trobadad’excombatents del camp d’Argelers vaig seure al costat d’unaàvia que hem va dir que l’any 1939 estava embarassada i haviaparit a la maternitat d’Elna.

I el següent pas va ser...Aquell mateix dia vaig anar a la recerca de l’edifici de la

maternitat, encara existeix. De tornada a casa vaig buscar biblio-

moment

La maternitat d'Elnagrafia sobre aquest tema i no vaig trobar cap referència, peròper internet vaig saber que l’any 2002 s’havia fet un homenatgea una tal Elizabeth Eidenbenz i de seguida vaig adonar-me queera la dona de què parlaven els testimonis. Després a leshemeroteques franceses vaig trobar més informació, però vin-culaven la maternitat a les mares jueves que fugien del nazisme.

Quan vas saber que no es tractava de jueves, sinó derefugiades espanyoles?

La majoria de testimonis eren catalans i espanyols, a més, lamaternitat s’havia obert l’any 1939 i molt aprop dels camps derefugiats, la qual cosa hem va fer pensar que no era un episodide la II Guerra Mundial sinó de l’exili republicà. Finalmentperò, quan a l’Ajuntament d’Elna vaig poder consultar el re-gistre civil, on hi ha els 597 nens nascuts a la maternitat, vaigconstatar que el 90% eren catalans i espanyols.

Aleshores va decidir conèixer Elizabeth Eidenbenz, la fun-dadora de la maternitat.

Sí. Primer vaig escriure-li una carta per correu convencionalperquè sabia que tenia 92 anys però no desconeixia en quinescondicions de salut estava. Al cap de quinze dies hem contes-tava amb una carta molt bonica en la qual es qüestionava per-què ella havia de ser el motiu d’un treball. Després, durantnou mesos, van seguir la relació per carta fins que vaig anar avisitar-la a Viena amb una gran bateria de preguntes.

Quina era la història d’Elizabeth Eidenbenz abans d’arribara Elna?

Ella era filla d’un pastor protestant, cap d’una família benes-tant de Zürich, qui li va ensenyar la importància del servei alsaltres. En 24 anys, l’any 1937, quan va acabar la carrera demagisteri va decidir anar a Espanya ajudar a les víctimes de laGuerra Civil. Aleshores formava part d’un moviment pacifistasorgit arrant de la I Guerra Mundial. A Espanya es va moureper València i Madrid, sempre ajudant les dones i els nens, lesprincipals víctimes del conflicte. Amb la retirada d’exiliats, ellatambé va travessar la frontera francesa i així va conéixer larealitat dels camps de refugiats.

Per què hi havia la necessitat de fundar una maternitat?En els camps de refugiats els infants neixen a la sorra i molts

d’ells al cap de pocs dies morien perquè les mares no tenien

| Assumpta Montellà. Historiadora i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona.

PER MARIA COLL

"Elizebeth és una donapetita, amb una miradamolt viva i es considerauna mica sargent"

34

valo

rs

C

per acabar

35

valorsVALORS

llet. Els testimonis encara vius recorden que podien suportarqualsevol vexació, però no veure les morts dels nens. Davantaquesta situació, l’Elizabeth va decidir quedar-se a Françajunt amb tres infermeres i rehabilitar una casa a prop delscamps per crear, amb l’ajuda de l’associació suïssa, una mater-nitat. Aviat, quan la II Guerra Mundial va exclatar, va quedarsola davant el projecte.

Quin era el funcionament del centre?Quan els faltava poc per parir, les dones, custodiades per

un gendarme, eren conduïdes a la maternitat, que era un serveimés del camp. Allà tenien el nen i s’hi estaven un temps. Ellaassistia els parts i si eren complicats avisava un metge dePerpinyà. Un cop recuperades les dones havien de tornar alcamp, encara que la majoria de vegades l’Elizabeth feia visatsperquè poguessin marxar cap a Mèxic, Veneçuela, Espanya,ja que moltes dones no havien tingut cap tipus de responsa-bilitat política, o quedar-se a França.

I el final de la història...L’any 1944 la maternitat va haver de tancar després de ser

molt controlada per la Gestapo. L’Elizabeth va tornar a Viena,una ciutat molt castigada per la guerra, i hi va fundar un men-jador infantil per orfes. La seva ha estat una vida amb unatotal vocació de servei. Ara, més de seixanta anys després, liestem organitzant un homenatge a Barcelona i recollim firmesperquè li sigui atorgada la Creu de Sant Jordi.

"En els camps els nensnaixien a la sorra omorien perquè lesmares no tenien llet"

perfilAssumpta Montellà,

és historiadora,

professora del

Departament

d’Història Moderna i

Contemporània de la

Universitat Autònoma

de Barcelona i autora

del llibre La maternitat

d’Elna (Ed. Ara Llibres).

Aquest centre, fundat

per la suïssa Elizabeth

Eidenbenz, va

funcionar en aquesta

localitat de la

Catalunya Nord entre

els anys 1939 i 1944,

amb l’objectiu de

salvar la vida a les

mares republicanes

embarassades que

estaven recloses en

els camps de refugiats

de d’Argelers, Sant

Cebrià, el Barcarès i

Ribesaltes i als seus

fills acabats de néixer.