annex i continguts histÒrics bÀsic per a la redacciÓ … · després de la derrota de l’imperi...
TRANSCRIPT
1
ANNEX I
CONTINGUTS HISTÒRICS BÀSIC PER A LA REDACCIÓ DEL PROJECTE MUSEOGRÀFIC EXECUTIU DEL CASTELL DE MIRAVET
1. Els Templers i la Conquesta de Miravet
1.1 ELS ORÍGENS DEL TEMPLE
La primera croada i la fundació del regne de Jerusa lem
Després de la derrota de l’Imperi bizantí a la batalla de Manzikert (1071), l’auge
dels turcs seljúcides obrí un període dificultós per a les pelegrinacions
cristianes a Terra Santa. El 1095, el Papa Urbà II predicà una croada amb
l’objectiu final de reconquerir Jerusalem per a la Cristiandat. El 1099 els croats
arribaren a la ciutat santa i la prengueren per assalt. Els que no retornaren als
seus països procediren a organitzar les terres conquerides que abastaven des
d’Edesa, en la Mesopotàmia del nord, fins a Ascaló, en la frontera d’Egipte.
Una nova onada de pelegrinacions començà a arribar a Jerusalem i a la resta
de llocs sants.
Els pobres cavallers de Crist: els primers templers
Els croats encara estaven consolidant llurs estats i les fronteres dels seus
dominis no eren del tot segures. Els pelegrins que desembarcaven en els ports
mediterranis havien de fer camí vers Jerusalem per rutes vulnerables al
bandidatge i a les incursions.
Vers el 1120, per tal de combatre aquesta situació, un grup de cavallers liderats
per Hug de Payens i per Godofred de Saint-Omer, a l’hora que feren vots
religiosos (vots monàtics: pobreça, obediència i caritat), es reuniren en una
confraria sota l’empara del prior i els canonges de l’església del Sant Sepulcre
de Jerusalem. La seva missió seria la de protegir els pelegrins en el seu trànsit
des dels ports mediterranis. Al poc, el rei de Jerusalem oferí als “pobres
2
cavallers de Crist”les estances del seu palau (la mesquita d’Al-Aqsa). Com es
creia que aquell indret cedit era el de l’emplaçament de l’antic temple de
Salomó, començaren a ser coneguts com a templers. El TemplumSalomonis no
s’ha de confondre amb el que els croats anomenaven Templum Domini (la
mesquita de la Roca), que els templers mai van rebre, però que representaren
en els seus segells.
L’aprobació de l’orde
Els fundadors dels Temple van veure necessitat de difondre el seu ideari i la
seva missió per Europa occidental. Hug de Payens va recórrer les terres de
França buscant suports eclesiàstics. El seu gran advocat va ser Bernat de
Claravall, fundador del Cister. Per a Bernat els templers encarnaven l’ideal de
cavaller de Crist oposat al cavaller mundà, violent i pecaminós. Va afirmar que
es podia ser monjo i soldat a la vegada si la lluita es feia contra els enemics de
la fe cristiana.
El 1129, en el concili de Troyes, l’orde va ser aprovat, i també la seva regla, així
es creava el primer orde militar. Per a reforç de l’ideal templer, Bernat va
escriure poc després l’Elogi de la nova milícia (1132-1135), en què justificava
l’elecció vital dels templers. El seu rol seria finalment sancionat pel papa
Innocenci II en la seva butlla Omne datum optimum (1139), on definiria els
templers com a “defensors de l’Església i adversaris dels enemics de Crist”.
Bernat de Claravall va significar per als templers el seu principal propagandista;
durant els seus 200 anys d’existència sempre el consideraren com a gran
benefactor, i fins i tot alguns van creure que havia estat el seu fundador.
La simpatia i l’afecte dels templers per Bernat s’estengué a l’orde del Cister.
Tots dos ordes es consideraven confrares o germans de religió i tenien
l’obligació de pregar els uns pels altres. Tot i que la regla ho prohibia, de
vegades es va deixar que algun templer mudés a l’orde del Cister.
Malgrat això, a la Catalunya Nova els dos ordes visqueren alguns episodis de
rivalitat, degut a què competien pel repartiment de les terres i drets que la
conquesta als sarraïns havia deixat disponibles.
3
1.2 QUÈ EREN ELS TEMPLERS?
L’ordenació del Templer:
Com es tractava d’un orde militar els templers volien que els seus membres
tinguessin des del principi edat de portar armes, divuit anys o més. Per aquesta
raó en el Temple es va suprimir el noviciat. Va haver-hi excepcions, però
normalment tots els templers van entrar a l’orde com a homes adults ja formats.
Professaven directament dins del Temple i no es podien fer enrere, si
apostataven es convertien en pròfugs. Donaven totes les seves riqueses a
l’Orde. A més a més, els nous templers no podien tenir llaços que els lliguessin
al món exterior, només podien ser homes lliures (no serfs), ni tampoc havien de
tenir deutes ni ser ja religiosos d’un altre orde ni estar promesos, el matrimoni
havia de ser deixat enrere. Els cavallers, a més a més, havien de ser fills de
matrimoni legítim.
La jerarquia a Terra Santa:
La primera distinció que hi havia entre els templers era la de cavallers i
sergents. Els cavallers eren fills i néts de persones nobles, els sergents
provenien de la gent del comú. Només els frares cavallers podien accedir als
alts llocs de responsabilitat dins l’orde.
El convent central es trobava a Jerusalem, després del 1187 a Sant Joan
d’Acre, i de 1291 a 1307 a Xipre. Era presidit pel mestre major , que era escollit
per una comissió especial de tretze templers (representant Crist i els apòstols).
El mestre major dirigia l’orde, però la major part de les seves decisions les
havia de consensuar amb el capítol general o assemblea dels templers més
importants que es trobaven a Terra Santa.
A Terra Santa, el Temple tenia uns oficials que desenvolupaven tasques
específiques per al govern de l’orde. Del més alt al més baix de l’escalafó eren:
El senescal . Era el segon en el comandament de l’orde i en batalla portava el seu estendard.
El mariscal. Curava dels cavalls, les armes i l’equip militar. Era el cap dels cavallers i també qui els conduia en la batalla. Tenia la missió clau de determinar quan s’havia de llençar una càrrega.
4
El comanador de la Terra de Jerusalem. Era el tresorer general de l’orde i també l’encarregat de la logística de l’ajuda que venia d’occident.
El draper. Era l’encarregat de distribuir la roba, tant de vestir com de llit, per als frares. També vetllava perquè els frares complissin els vots de pobresa.
Altres càrrecs de l’orde a Terra Santa eren:
El comanador de la ciutat de Jerusalem. Era l’encarregat de protegir els pelegrins i de custodiar la relíquia de la Vera Creu.
Els comanadors de les terres d’Antioquia i Trípoli. Substituïen el mestre major en aquests dominis.
El turcopler. Comandava els soldats a sou.
El comanador dels cavallers. Sotscomandant del comanador de la Terra de Jerusalem.
El sotsmariscal. Cap de les cavallerisses.
El gomfaloner. Comandava els escuders.
L’infermer. S’ocupava de l’hospital i dels malalts.
Els comanadors . Tenien al seu càrrec una fortalesa i o districte concret.
La regla:
Era aconsellable que, per al seu funcionament, cada orde tingués una norma
que regulés la seva vida religiosa, les activitats i gairebé casi cada faceta de
l’existència dels seus integrants.
A la regla llatina dels templers, redactada a Terra Santa per Hug de Payens i el
Patriarca de Jerusalem, aviat se li van afegir els articles cistercencs, passant a
ser el que es considera com la seva Regla Primitiva , aprovada en el Concili
de Troyes (1129). Aquesta es va revisar de nou el 1130, arribant als 76 articles.
No se sap bé quants articles tenien les redaccions llatina i primitiva, ja que
entre 1129 i 1130 es van eliminar i canviar articles.
Els templers van decidir adoptar la regla del Cister. Aquesta tenia una sèrie de
principis reformistes que resultaven idonis per forjar una institució militar
cohesionada: la institució de capítols generals i visites regulars, la supervisió
mútua, el rendiment de comptes, la disciplina rígida i la correcció d’abusos.
Però, a diferència dels monjos, els templers havien de sortir de les seves cases
i no respectaven la clàusura. De fet, només després del primer redactat de la
5
regla per Hug de Payens i pel patriarca de Jerusalem, es van afegir les
constitucions cistercenques. Els templers tampoc tenien cap abadia mare
cistercenca, i es visitaven a ells mateixos. Els templers tenien els seus propis
visitadors o supervisors, mentre que altres ordes militars es feien visitar per
responsables d’un altre orde.
Posteriormente es van afegir més parts dedicades als Estatuts Jeràrquics, o
retrais (147 articles més), les penitències (55 articles), les regles que regien la
vida conventual (107 art.), la celebració de capítols (158 art.), més penitències
(113 art.) i els ingressos de nous frares (30 art.).1
Els Estatuts Jeràrquics es van escriure entre 1165 y 1187. Establien la
jerarquia de l’orde i creaven reglamentacions per la conducció de qüestions
militars i conventuals. Les penitències es deurien escriure ver el mateix temps
que els E. Jeràrquics, i la resta de parts ja molt a finals del segle XII o del XIII.
El redactat de regles en llengua vernacle var se necessari pels ordes militars
per a que aquestes arribessin a tothom. Com els frares no rebien el clericat, no
podien dir missa ni rebre en confessió, es a dir no eren capellans, pocs d’ells
sabien llatí, per la qual cosa va resultar recomanable la seva traducció.
Pel Temple coneixem dues versions vernacles, una francesa i una altra
catalana. La regla Primitiva en francès es va composar entre 1135 i 1147 degut
a la incapacitat dels primers textos de regular la vida militar, i especialment la
vida en campanya.
1.3 El TEMPLE A LA CORONA D’ARAGÓ
La expansió del Temple a Europa
Després del concili de Troyes, Hug de Payens va dispersar per tot Europa els
pocs templers que l’havien acompanyat. La seva missió era aconseguir
1Regula pauperum commilitonum Christi Templique. Openbare Bibliotheek Brugge, Ms. 131.
6
donacions en moneda o béns immobles per finançar el seu establiment a Terra
Santa. En els testaments els templers eren anomenats “Cavalleria” o “Milícia”
de Jerusalem.
L’expansió més profitosa es va donar a Itàlia i al Languedoc. D’allí van passar a
la península Ibèrica. Hug de Payens va engarregar a fra Hug Rigaud, un
cavaller provençal, la publicitació de l’orde per Occitània, Catalunya, Castella i
Portugal. Un delegat seu va rebre la fortalesa de Soure, a Portugal (1128). Però
a on va aconseguir el seu èxit més notable va ser a Barcelona, quan el comte
Ramon Berenguer III, abans de morir, va fer-se templer i va donar el castell de
Granyena (1131).2
Introducció del temple a la Corona d’Aragó
A partir d’aquest moment 1131, es succeïren les donacions a favor dels
templers en el nostre país. Des de l’inici els templers no es limitaren a fer
prosselitisme entre les classes altes, sinó que també obtingueren l’ajuda de la
gent humil.
Les propietats i béns que els agents templers van anar recollint en successives
donacions van quedar protegides de la rapinya de terceres persones, malgrat
que encara no hi hagués prous frares per administrar-los ni aquests tinguessin
cap seu a Catalunya, amb la iniciativa de Ramon Berenguer IV, refrendada el
15 d’abril de 1134 per una assemblea de notables, on es trobaven diversos
bisbes i nobles, de posar els templers sota Pau i Treva de Déu i d’aquesta
manera facilitar el seu establiment en el país.
El setembre de 1134, moria Alfons el Bataller, rei d’Aragó, sense descendencia.
L’esperit croat i guerrer del rei aragonès condicionà el que vingué a
continuació. Ja a l’octubre del 1131 el Bataller, sense fills, havia ordenat
testament i disposat que el seu regne i les seves conquestes fossin lliurats a
parts iguals entre el Temple, l’Hospital i el Sant Sepulcre de Jerusalem. Tot i
l’extravagància d’aquesta disposició testamentària, durant els tres anys que li
quedaven de vida el monarca no va voler saber res de mudar la seva voluntat.
2 Arxiu Diocesà de Barcelona, Cartulari de Barberà, ff. 22v-23r.
7
Atenallats entre les apetències del rei de Castella, Alfons VII, que reclamava el
regne per a si mateix, i els requeriments papals de fer efectiva la donació als
ordes, la noblesa aragonesa s’apropà a Ramir, germà del difunt rei, prior de
Sant Pere el Vell d’Osca i bisbe de Roda-Barbastre, el coronà i el casà amb
Agnès de Peiteu (1135).
La filla del matrimoni, Na Peronella, fou promesa al comte Ramon Berenguer IV
de Barcelona. Les esposalles es signaren l’agost del 1137. Poc després, Ramir
II passà altre cop a Sant Pere el Vell. Encara visqué vint anys més, però deixà
les mans lliures al seu gendre, ordenant als seus súbdits que obeïssin el comte
de Barcelona “com si fos el rei”.
Com a príncep d’Aragó, ja que mai prengué el títol de rei, Ramon Berenguer IV
de Barcelona passà els següents anys de la seva vida intentant reconciliar-se
amb els tres ordes; el pacte al que arribaren va ser que aquests renunciarien a
l’herència del Bataller a canvi de certes compensacions econòmiques i
territorials.
El 1143, els templers cediren a canvi de certes concesions, la més important va
ser la cinquena part de les conquestes que es farien als sarraïns.
La unió va significar també l’eliminació de la passada competència entre el
comte de Barcelona i el rei d’Aragó, títols que ara recaurien sobre l’hereu de
Ramon Berenguer IV i de Peronella. Així mateix, el comte-príncep desactivà les
reivindicacions del rei de Castella Alfons VII que el 1135 s’havia fet coronar
emperador de tota Hispània tot jurant-li homenatge per la regió de Saragossa
conquerida pel Bataller l’any 1118, l’anomenat RegnumCaesaraugustanum.
La unió de Catalunya i Aragó sota una mateixa testa segellaria el fat de Lleida i
Tortosa. Ara formant un sol front, catalans i aragonesos s’abraonarien sobre les
dues ciutats i la resta de poblacions properes que els musulmans conservaven.
Encara que primer, aprofitant la desmembració de l’Imperi almoràvit i fent honor
al vassallatge a l’emperador castellà, Ramon Berenguer IV participà en una
expedició combinada contra Almeria (1147). El pillatge arrabassat en aquella
empresa, a banda dels prèstecs dels ciutadans barcelonins, serví per finançar
la presa de les dues ciutats amenaçades.
8
Els andalusins lleidatans i tortosins, en aquella hora difícil, volgueren confiar en
IbnMardaníx, el rei Llop de Múrcia i València (1147-1172), per a la seva
protecció. Tot fou debades, l’emir murcià estigué ocupat mantenint a ratlla
l’expansió dels almohades, tasca per la qual necessitava l’ajuda dels cristians
del nord. Sorgits de la tribu berber dels Masmuda, durant els anys 1145-1147
aquests almohades o “monoteistes” reemplaçaren en l’Alandalús els seus
decadents rivals almoràvits. IbnMardaníx aconseguí sotstraure del govern
almohade la part oriental dels dominis andalusins, l’anomenat Xarq-Alandalús,
sacrificant-ne, però, les seves regions més septentrionals: els districtes de
Lleida i Tortosa. El 30 de desembre de 1148 caigué Tortosa, assetjada per
terra i per l’Ebre per Ramon Berenguer IV amb l’ajuda de la flota genovesa.
Tallat així qualsevol possible auxili pel riu, les hosts catalanes i aragoneses es
concentraren sobre Lleida, Fraga i Mequinensa. Totes es van retre en el mateix
dia, el 24 d’octubre de 1149. Lleida havia romàs assetjada durant set mesos.
La caiguda de Tortosa i Lleida, on els templers passaren a senyorejar un
cinquè de les conquestes (no un cinquè territorial, sinó en valor econòmic)
significà l’empenta definitiva per a la implantació del Temple a Catalunya. Així
la caigida de Tortosa precedirà en 5 anys la caiguda de Miravet (1153) hisn del
sistema de defensa de Al-Andalús amb una missió més centrada a protegir i
vigilar les vies de comunicació com era els rius, que no a dominar un territorio
concret. Ascó es conquereix al 1148, al 1149 s’ocupen Xerta, Prat del Compte,
Bot, Gandesa, Batea i Vilalba.
Política i guerra dels templers catalans
Tot i que l’expansió dels templers a Occident buscava reunir els recursos
necessaris per defensar Terra Santa, els templers catalans i aragonesos
serviren eficaçment la Corona en les seves campanyes contra els sarraïns
mallorquins, valencians i granadins. Com a senyors del país, tenien l’obligació
de prestar auxili militar al monarca. La recompensa per aquest servei va ser la
rebuda de terres als regnes de València i Mallorca.
9
Els templers, però, només van servir el monarca en les campanyes contra els
infidels i no es comprometeren en les guerres que tenia contra d’altres reis de
la cristiandat.
De la mateixa manera, els templers, com a senyors que eren d’un territori,
entraven constantment en disputa amb altres senyors laics o eclesiàstics per
qüestions de natura feudal. A vegades aquestes qüestions es dirimien als
tribunals, d’altres no. En el cas de la comanda de Miravet foren especialment
sagnants les lluites dels templers, aliats amb els Montcada, contra la família
dels Entença pel control de diversos drets feudals (1279-1300), molts pobles i
llocs del Temple a les terres de l’Ebre patiren destruccions, morts i segrests
dels seus habitants, així com el robatori de bestiar i altres béns. El 1291, els
Entences destruiren l’horta i vàries cases de Miravet, inclosa la torre de
l’almucatén, una partida dita Alzira i una altra dita Beniçanell.
Malgrat aquests conflictes feudals, els templers tenien en la noblesa una de les
seves principals fonts de proveïment d’homes i recursos. Els seus quadres
dirigents eren reclutats entre ells i els nobles els afavorien en els seus
testaments amb donacions de terres i diners. Molts nobles escolliren enterrar-
se en esglésies i cementiris del Temple. Es pot dir que hi hagué un bon nombre
de famílies aristocràtiques que eren patrones i valedores dels templers.
Els templers no solament dispensaren serveis militars a la monarquia. Molts
templers foren servents i consellers eficaços del monarca. Custodiaren Jaume I
quan només era un nen al castell de Montsó, feren d’ambaixadors i també de
comptables i administradors de les rendes i despeses reials. Els templers
també custodiaren les joies i altres tresors reials, i sabem per exemple que a
Miravet guardaren una llança del comte Ramon Berenguer IV.
1.4 LA CREACIÓ DE LA COMANDA
Els templers transplantaren la seva forma d’organització territorial de Terra
Santa als països d’occident. En primer lloc tingueren unes províncies, o grans
agrupacions territorials que normalment coincidien geogràficament amb un
regne o una gran senyoria, molt similars a les províncies d’altres ordes
religiosos, com ara el Cister. Aquestes províncies es dividien en comandes,
agrupacions de senyorius, terres i altres béns que es governaven des d’un punt
10
concret, un castell o una casa forta. Aquestes comandes tenien una comunitat
de templers i eren l’equivalent a un monestir d’altres ordes.
No totes les comandes eren iguals ni administraven porcions similars de
territori. N’hi havia de centrades en l’administració de béns urbans mentre que
d’altres es basaven en l’explotació de l’àmbit rural. D’altres eren mixtes. Unes
eren més riques i d’altres més pobres. En general, les comandes de la
Catalunya Nova eren més gran i més riques, doncs s’havien instal·lat en un
territori verge i extens conquerit als andalusins; mentre que les de la Catalunya
vella eren més petites i s’havien constituït amb les donacions dels nobles i
d’altra gent del país.
1.4.1 Orígens i domini territorial
L’estiu del 1152 hi ha constància de què els templers estan assetjant Miravet
junt amb les tropes de Ramon Berenguer IV. El 1153, el comte de Barcelona
honorà l’acord de lliurament d’1/5 de les terres conquerides, de Mequinensa a
Benifallet, entregant Miravet als templers.
Els frares reben també els llocs de: Gandesa (carta de població el 1192 i
1194)3, Corbera, Algars (carta de població el 1280), Batea (carta de població el
1205)4, Pinell de Brai (carta de població el 1198 i 1207)5, Rasquera (carta el
1206), amb el lloc d’On (no localitzat), Ginestar (carta el 1206), Gandesola –
entre Gandesa, Móra i Pinell– (carta de població el 1248), Benissanet.
Altres dominis: Els templers, rebran també finques a:Mequinensa, Flix, Ascó,
Garcia, Móra, Tivissa, Marçà (Priorat), La Pobla de Massaluca –Vilabona o
devesa de Miravet- (carta el 1295).
L'Orde del Temple rep els seus territoris en alou franc i lliure (sense cap mena
de contrapartida o prestació futura), i sota la formula de donacions que es fan a
Déu per mitjà dels cavallers templers i per la salvació de l'ànima del donant i
dels seus; conseqüència de l'anterior serà l'especial relació que s'estableix
entre el rei i l'Orde, tenint en compte que aquest darrer depèn de Papa i no està
obligat ni tan sols a jurar fidelitat al rei ni a prestar-li cap servei en raó de les
3AHN, SJJ, castellanía de Amposta, Bailía de Miravet, leg. 309, doc. 1; AHN, SJJ, castellanía de
Amposta, Bailía de Miravet, leg. 309, doc. 2. 4AHN, SJJ, castellanía de Amposta, Bailía de Miravet, leg. 309, doc. 4.
5AHN, SJJ, castellanía de Amposta, Bailía de Miravet, leg. 309, doc. 3.
11
donacions fetes a no ser que s'haguès pactat expressament (en tot cas els
documents no disposen res al respecte).
Les següents dues cases es desvincularen de Miravet :Horta (o Orta): Serà
conquerida el 1165, passarà al Temple el 1174. Donaran carta de població el
1192, i hi fundaran comanda el 1194. El domini d’Horta abastava Bot, Caseres,
Arnes i Prat de Comte (carta el 1210).
Ascó: El març de 1182, Alfons I farà donació als templers d’Ascó i Riba-roja,
junt amb la senyoria de Tortosa. El 1191, els templers crearan la comanda
d’Ascó, amb les seves proprietats a Ascó, Vinebre, la Torre de l’Espanyol,
Riba-roja, Berrús, Gorrapte (Vinebre, carta el 1237), les Camposines (carta el
1209), Vilalba dels Arcs (carta el 1224)6 i la Fatarella.
Subordinades a Miravet:
Gandesa: Va rebre una carta de població el 1192, de mans del comanador de
Gardeny, però el 1194 en rebé una nova del de Miravet. Des del 1280,
Gandesa tenia un comanador delegat per al lloc. És possible que hi hagués
una comunitat templera.
Torres de Segre-Gebut: A finals del segle XIII, al domini de la comanda de
Miravet s’afegirà Torres de Segre, al Segrià, que tenia també els castells de
Remolins i Gebut. Això es va fer així perquè Miravet s’havia convertit en seu
provincial dels templers, i li calien rendes noves per subvenir les despeses
addicionals que aquest fet comportava.
Algars: El seu domini territorial incloïa Algars (carta el 1281), Batea (carta el
1205 i 1244), Pinyeres (carta el 1280) i Almudèfer (carta el 1280). La
colonització d’aquest territori no va reeixir fins a mitjan segle XIII, i encara amb
força problemes. Hi ha documentats comanadors des de 1221.
Nonasp: Els templers l’adquiriren el 1168. En l’actual província de Saragossa,
va tenir un comanador durant poc temps. La comanda es va constituir el 1244.
6AHN, SJJ, castellanía de Amposta, Vilalba, leg. 421, perg. 7.
12
1.4.2 La vida comunitària al Castell
• La disciplina de la Regla
L’existència pels templers estava marcada per una disciplina rigorosa. Al
tractar-se d’una institució militar, l’obediència era una exigència draconiana.
Més encara quan s’estava en una host o en un castell de frontera. Les ordres
havien de ser rebudes amb l’expressió “per Déu”, que significa com si fos
manat per Déu.
Els templers tenien poc o cap plaer: la regla prohibia els luxes, les possessions
personals, les juguesques o jocs com els escacs. Les competicions estaven
prohibides, com ara les carreres de cavalls, perquè podien llastimar l’animal.
Només es podia competir pel tir amb ballesta, i només apostant coses sense
valor.
Els frares no tenien possessions personals. Tot pertanyia al convent. La regla
establia quins eren els objectes (armes, armadures, hàbits, roba de llit, cavalls)
que cada frare havia de tenir. Qualsevol objecte sobrant podia ser confiscat per
un superior i retornat a la casa. Si un frare moria i li eren trobats diners, es
considerava expulsat de l’orde i no era enterrat amb la resta de germans.
Els templers havien de ser modestos també en les paraules. Havien de guardar
silenci, si no era estrictament necessari parlar. Les converses no havien de ser
vanes. No es podia aixecar la veu ni dir paraules ofensives. Els juraments, i
també les acusacions entre frares, eren mal vists. L’embriaguesa també estava
prohibida. Les insídies havien de ser jutjades pel capítol. El vot de castedat
prohibia tota mena d’activitat sexual. El cordó que portaven com a cint els
recordava aquest vot. També havien d’evitar el contacte amb les dones.
Malgrat això, algunes dones es van fer germanes templeres, vivint en règim
segregat dels homes i dedicades a la pregària. I al Rourell, una casa depenent
de la de Barberà, durant un temps existí una casa de frareses templeres.
Tot i que es lloaven les abstinències i practicaven períodes de dejuni, els
templers també desencoratjaven les que podien resultar una merma per a la
salut, ja que havien d’estar en bones condicions físiques per a la batalla. Per
13
això, s’instituí un règim alimentici menys auster que en altres ordes monàstics, i
el consum de carn era permès tres cops a la setmana.
La regla volia imprimir en el frare un respecte absolut pels vots de pobresa,
obediència i castedad. D’aquests tres vots, el que era més estimat va ser
sempre el de l’obediència. Una part important de la regla templera és la que fa
referència al repartiment dels béns de la casa, destinada a què cap membre
posseeixi més de l’establert. La pobresa devia salvaguardar-se en la mesura
del possible. Els luxes estaven del tot prohibits.
Mentre que la vida a les comandes europees era normalment pacífica i
dedicada a tasques econòmiques i administratives, a Terra Santa i alguns
altres llocs de frontera la vida era ben diferent. Els templers no vivien ja en
petites comunitats, sinó en grans grups barrejats de cavallers i sergents, i
també de servidors i soldats laics. La disciplina era encara més rigorosa i el
respecte a la jerarquia era gairebé sagrat. El caràcter d’unitat d’elit del convent
templer requeria que les seves pràctiques militars fossin fixades en la regla, de
manera que cap frare tingués dubtes sobre què havia de fer en una
determinada situació tàctica. La regla del Temple és el primer manual militar
escrit en llengua vernacle.
• Hores canòniques
Els templers estructuraren la seva jornada com la dels ordes monàstics que els
havien precedit, adaptant-la a les seves circumstàncies especials:
Hora Ofici Activitat
2 a.m. Maitines Els germans es
reuneixen per la oració.
Después comproven els
cavalls i l’estable. Es
dorm fins l’alba
6 a.m. Prima. Missa (si no,
després de la sexta)
9 a.m. Terça.
12 a.m. Sexta. Missa (en cas de Tasques de
14
no fer-se abans) manteniment de l’equip.
Després hi ha l’àpat,
primer mengen els
cavallers. Els capellans
llegeixen en veu alta. Es
va a capella a donar
gràcies.
3 p.m. Nona. Vespres pels
difunts
Vigílies pels difunts.
Crepuscle Vespres Després es sopa.
Completes Es pren una beguda.
S’examinen els cavalls i
l’equip.
Nit Descans Els germans es retiren a
dormir.
Selecció de la Regla:
Vida conventual:
Art. 288 “I allà on hi hagi un convent, quan el convent mengi, un clergue hauria
de llegir la sagrada lecció; i això va ser establert perquè als germans els sigui
més fàcil guardar silenci, i escoltar les sagrades paraules de Nostre Senyor”.
Art. 291 “Quan els germans mengen en el convent, cap d’ells hauria de donar
el menjar que té al davant, ni pa ni cap altra cosa, a cap home, ni a cap ocell ni
a cap altre animal”.
15
2. Miravet i l’explotació del territori
2.1 L’ORGANITZACIÓ INTERNA AL CASTELL
Com la resta de comandes catalanes, la comanda de Miravet es trobava dins
una província templera regida per un mestre provincial . Els mestres
provincials eren escollits pel capítol general a Terra Santa, entre els templers
de la província de més veterania i eficàcia. Els templers catalans estigueren
enquadrats en la província de Provença i certes parts d’Hispània. A partir de
1240 es creà la província de Catalunya i Aragó, que englobava aquestes terres,
així com València, Mallorca i Navarra.
Ja en época templera sovint es va dir batllia a aquesta comanda, però aquesta
designació no es normalitzà fins l’època dels hospitalers.
El comanador
El comanador, a cops dit preceptor, i a Terra Santa també batlliu o castellà, era
el cap d’una comanda o casa dels templers, la qual tenia adscrita
l’administració d’una sèrie de senyories i béns, i molt sovint un o diversos
castells.
Fins que es no va refer el castell de Miravet, les terres donades a l’Ebre eren
regides pel comanador de Tortosa. Ja des del 1165, tenim un primer
comanador “de Tortosa i Miravet”: fra Guillem Berard. El centre administratiu de
les terres de l’Ebre havia passat a Miravet.
Durant quaranta anys, des del 1196 fins el 1236, el comanador de Tortosa i
Miravet és dit “comanador de Ribera”, i els seus dominis inclouen les comandes
de Tortosa, Miravet i Horta. Sovint, però, es nomena un comanador de Miravet
que fa de segon al comandament del comanador de Ribera. Aquests
comanadors de Miravet són persones de poc llinatge i solen estar molt poc
temps en el càrrec.
Després del 1236, quan es dissol el càrrec de comanador de Ribera, els
comanadors de Miravet acostumen a ser figures rellevants i a durar més en el
seu ministeri. Des de mitjan segle XIII el castell esdevé la cort del mestre
16
provincial, i s’hi instal·là l’arxiu i la tresoreria del mestre. Això fa que, des del
1269, la major part de comanadors de Miravet alhora siguin lloctinents del
mestre provincial.
Sembla ser que el segell del comanador de Miravet mostrava un lleó,
almenys entre els anys 1278 i 1287. Però no s’ha conservat cap exemplar.
El carrec era dessignat pel mestre Provincial generalment en la celebració dels
capitols provincials. La durada del càrrec era de dos o tres anys de mitja. Les
seves obligacions abastaven tres àmbits:
1) respecte a la comunitat religiosa que presidia i governava, havia de vetllar
pel compliment i observança de la Regla i dels costums per part dels seus
membres, podia castigar i posar penes als seus infractors.
2) Atesa la peculiaritat bèl·lica dels templers, era cap d’un grup militar. El
comanador era el responsable del grup militar propi que dirigia en el camp de
batalla, i vigilava tots aquells aspectes relatius a l’exercici de les armes.
Generalment, però, els seus membres militars s’integraven durant la batalla en
la part de l’exèrcit que acabdillava el mestre provincial o el seu delegat.
3) l’administració del patrimoni de la comanda, les seves propietats, béns i
drets. Aquesta comesa era molt important atès que bona part de les fundacions
templeres d’occident tenien com a finalitat el forniment dels recursos econòmics
que la missió de l’orde exigia a l’Orient.
Llista de comanadors:
Comanadors de Tortosa i Miravet
1165-1174 – Fra Guillem Berard
1174-1177 – Fra Bernat d’Albespí
1178-1181 – Fra Dalmau de Godet
1181-1185 – Fra Bezó
1186-1189 – Fra Bertran de Conques
1190, gener – Fra Llop
Comanador de Miravet
1190, maig – Fra Ramon Bernat
Comanadors de Tortosa i Miravet
1191, abril – Fra Bernat d’Espanya
1192-1193 – Fra Bezó
17
1194 – Fra Guillem de Santpau
1194 – Fra Guerau de Caercí
Comanador de Ribera
1196-1200 – Fra Pere de Calonge
Comanador de Miravet
1197, agost – Fra Gauçbert de Casals
1198, juny – Fra Guillem de la Torre
Comanadors de Ribera
1201-1202 – Fra Guillem de la Torre
1202, gener – Fra Folc
1204-1207 – Fra Bernat de les Gunyoles
Comanadors de Miravet
1205, novembre – Fra Pere de Déu
1207 – Fra Bernat de Campanes
Comanador de Ribera
1207-1210 – Fra Pere de Castellnou
Comanador de Miravet
1209, juny – Fra Ramon de Cervera
Comanador de Ribera
1210-1211 – Fra Ponç Marescalc
Comanador de Miravet
1210-1212 – Fra Jofre de Castellnou
Comanadors de Ribera
1212 – Fra Ramon de Cervera
1216-1231 – Fra Bernat de Campanes
Comanador de Miravet
1224-1227 – Fra Bernat de Rocafort
Comanadors de Ribera
1231 – Fra Rigal de Roca
1233 – Fra Pere Ramon
1234-1236 – Fra Guillem Folz
Comanadors de Miravet
1234, abril – Fra Hug
18
1239-1241 – Fra Ramon de Serra
Comanadors de Tortosa i Miravet
1241-1241 – Fra Ponç d’Oltrera
Comanadors de Miravet
1243, setembre – Fra Bernat de Portella
1244 – Fra Guillem de Montgrí
1245, desembre – Fra Guillem de Torre
1250, setembre – Fra Garcia Arnau
1251-1253 – Fra Bernat d’Altarriba
1255-1258 – Fra Guillem de Cardona
Comanadors de Tortosa i Miravet
1258 – Fra Ramon de Vilalba
Comanadors de Miravet
1261, setembre – Fra Guillem d’Àger
1262-1264 – Fra Pere de Queralt
1267-1268 – Fra Bernat d’Altarriba
1269-1276 – Fra Bernat de Pujalt
1277-1282 – Fra Pere de Tous
1286-1290 – Fra Pere de Tous
1292-1296 – Fra Pere de Vilalba
1297-1307 – Fra Berenguer de Santjust
El sots-comanadors
A vegades els comanadors de Miravet tingueren l’ajuda de sots-comanadors
(dits també comanadors o preceptors) per ajudar-los a administrar parts del seu
domini territorial. Així, n’hi hagué per a Algars, Gandesa, Gebut, Nonasp,
Torres de Segre i el mateix poble de Miravet.
En altres ocasions, el comanador de Miravet podia escollir administrar els seus
dominis per mitjà de batlles seglars.
El cambrer
La importància econòmica de Miravet va fer que sovint s’hi designés un frare
amb ofici de cambrer, és a dir, encarregat de la logística i la gestió econòmica
19
del convent. Normalment els cambrers eren persones instruïdes i amb
coneixements comptables, però no solien ascendir a comanadors, ja que no
eren gent de prou llinatge. Cambrers a Miravet: Astany de Coms, agost 1215;
Pere de Sarral, juliol 1241-desembre 1244; Pere Rigalt, desembre 1245; Bernat
Metge, juliol 1275; Guillem Menescal, juliol 1278; Pere de Guardiola, abril 1279-
maig 1281; Berenguer Albanell, octubre 1288-febrer 1303.
Frares cavallers
Els cavallers eren frares de llinatge noble, els eren reservades les funcions més
altes dins l’orde. Com sabien combatre, normalment eren enviats a Terra
Santa, i només uns pocs residiren al castell. Probablement, només el 10% de
frares residents a Catalunya pertanyia a la classe dels cavallers.
Frares sergents
Els sergents provenien de la gent del comú, si bé aquells sergents que eren de
famílies riques i instruïdes podien tenir càrrecs de responsabilitat dins l’orde.
Hi havia dos tipus de sergents. Uns eren els d’armes, que feien funcions
militars similars a les dels cavallers. D’altres tenien oficis (mestiers), i
desenvolupaven ocupacions artesanals o agropecuàries. Així, sabem que el
1241 a Miravet hi havia un sastre dit fra Domènec. El 1228 n’hi havia un
sergent dit Ferrer dedicat a la cura de les vaques.
Frares capellans
A difèrencia d’altres ordes religiosos, eren els únics frares que havien estat
ordenats com a sacerdots. No només tenien al seu càrrec la cura espiritual dels
demés templers, sovint també feien de notari i vicari dels pobladors cristians de
Miravet. Com eren gent lletrada, també participaven de l’administració de la
comanda i de les terres assignades directament al manteniment de la capella.
Fra Guillem va ser capellà de Miravet de 1241 a 1244. Fra Pere de Manresa
de 1271 a 1288 pero surt mencionat com a “vicarius”, segurament devia tenir
també al seu càrrec l'església de Miravet, encara que no ho podem asegurar.
També va ser de Gardeny entre 1262 i 1264.
20
Personal alié
Escuders i servents
Eren persones lliures que vivien del servei als templers. Molts feien de soldats i
altres de criats.
Els pupils
Se sap que algunes famílies nobles del país portaven els seus fills joves a
servir amb els templers, perquè aprenguessin disciplina i l’ofici de les armes.
Confrares o clients
Eren els amics de l’orde, però en el seu cas només prometien prestar-li
solidaritat, relació que solia ser mútua. Quan viatjaven, els confrares del
Temple havien de ser acollits a totes les cases templeres. Sovint prometien
que, si decidien fer-se religiosos, només ho podrien fer al Temple. Podien
comptar amb ser enterrats en un cementiri del Temple, a canvi d’una
contraprestació. Els cavallers solien lliurar el seu cavall i les seves armes.
Donats i conversos
Eren les persones que abandonaven les seves ocupacions mundanes per anar
a viure amb els templers, però sense fer vots monàstics. A canvi, solien oferir
part o la totalitat dels seus béns. Molts acabaven fent-se frares. També se sap
d’ermitans i anacoretes que van viure a les cases templeres.
Els esclaus
A Miravet, l’any 1289, n’hi havia 45. La gran majoria eren musulmans, botí de
guerra comprat en mercats d’esclaus, o bé donats per particulars. Alguns
havien estat batejats i a vegades se’ls manumitia per pietat. Solien treballar les
terres dels frares o realitzar altres tasques pesants.
21
2.2 LA POBLACIÓ
• Composició
Després de la conquesta la població de Miravet continuà sent musulmana, que
s’anirà convertint gradualment al cristianisme, fins a l’expulsió dels moriscos el
1610. No hem de confondre aquests pobladors amb els esclaus musulmans
que tenia la comanda, ja que aquests últims eren botí de guerra i provenien de
llocs llunyans.
Entre 1153 i 1159, Ramon Berenguer IV atorga una “carta de seguretat” als
sarraïns de la zona, especialment als d’Ascó, Flix, Móra, Garcia, Margalef i
Tivissa. A Miravet no l’atorgà, perquè ja l’havien ocupat els templers.
Tanmateix, pel contingut de la carta podem endevinar quin era l’status dels
pobladors sarraïns :
1. conserven les mesquites.
2. tenen llibertat de moviments per les terres del comte, amb les seves
armes i tot.
3. no podran rebre maltractes.
4. els cristians no podran entrar a les seves cases, i només en podran
escorcollar si busquen un fugitiu.
5. poden conservar els esclaus cristians.
6. el castlà del castell on viuen podrà ser reemplaçat, si hi tenen queixa.
7. no hauran de pagar tributs ni prestar host, cavalcada o treballs
obligatoris.
8. només hauran de pagar 1/10 de les rendes.
9. són considerats sotmesos directes del comte de Barcelona i no podran
ser posats sota senyoria d’un altre senyor.
Només unes poques famílies cristianes devien vivir a redós del castell
templer. El 1185 es pacten per primer cop els drets eclesiàstics (delme i
primícia, drets d’enterrament, dits defuncions, les oblacions o donacions dels
difunts) amb el bisbe de Tortosa, això vol dir que encara no devia haver-hi ni
església ni pobladors cristians. Malgrat tot, ja des del 1180, Alfons I havia eximit
22
els habitants de Miravet, tant cristians, musulmans com jueus, de qualsevol
pagament de lleuda, peatges i usos.7
Respecte dels jueus , no se’n coneix cap presència segura a la batllia de
Miravet, però els esments genèrics que tenim porten a pensar que de tant en
tant alguns jueus podien viure a Miravet, dedicats a operacions creditícies.
La repoblació a les terres de l’Ebre va avançar molt lentament, com ho
demostra la data tardana de moltes cartes de població. En alguns moments els
templers veieren perillar algunes de les seves possessions, com ara Algars,
Batea i Rasquera, perquè Alfons I considerava que no les estaven repoblant
ràpidament. Els templers, però, van aconseguir que el rei els mantingués
aquests dominis.
En total, a principis del segle XIV, vivien als dominis de la comanda de Miravet
unes 600-800 famílies, als d’Horta unes 420-560 i als d’Ascó unes 330-440. Per
Miravet es creu que, per la mateixa època, hi havia uns 190 caps de casa que
pagaven impost.
A ½ del segle XIV la Comada de Miravet te la seguent relació de pobladors
segons prestacions d’homentage de 1349:
Batea 172 veins; Algars 4 (no és el total); Almudefer 4 (no és total).
A la comanda d’Ascó per la mateixa data: Ascó 29 cristians i 58 musulmans;
Berrús 18 veins; les Camposines 29 veins; Riba-Roja 2 cristians i 16
musulmans; la Torre del Espanyol 15 veins; Villalba 128 veins; Vinebre 13
cristians i 21 musulmans.
A finals del segle XIV, segons la prestació d’homenatge de 1391 la comanda de
Miravet va tenir la seguent relació de pobladors:
Batea 137 veins; Benissanet 57 veins; Corbera 105; Gandesa 201; Miravet
70; El Pinell 64; Rasquera 29; El Ginestar 6; la Pobla de Massaluca 4 (no és
total).
La comanda d’Horta per la mateixa data:
7ACA, Cancelleria, reg. 310, f. 22.
23
Horta 81; Caseres/almudefer 1 (no és total)
• Legislació: les Costums d’Horta
Degut a què aquella zona va ser ocupada per Alfons el Bataller en 1132-1133,
tant Ascó, com Horta i Miravet van ser considerades a vegades part del regne
d’Aragó, i per tant sota el fur de Saragossa. Després de la promulgació dels
furs d’Aragó, el 1247, comuns per a tot el regne, i la institució de les juntes
(similars a les vegueries catalanes), el 1278, les autoritats aragonesos
exigeixen que Miravet i altres terres a la dreta de l’Ebre es sotmetin a la nova
llei aragonesa i abandonin el costum local.
Els pobladors i senyors (templers, i després hospitalers) de Miravet jugaven a
vegades aquesta carta per pagar o no pagar, segons els convingués més, els
impostos catalans, o bé aragonesos. Els reis gravitaven també entre totes dues
opinions, inclinant-se a vegades per l’aragonesitat i de vegades per la
catalanitat de la batllia de Miravet.
El 1296, els templers donaren els Costums d’Horta, basats en els costums
lleidatans i els Usatges de Barcelona.8
Per Miravet i Ascó, en principi els templers confirmaven el dret que els seus
habitants tingueren d’apel·lar a la cúria de Saragossa. El 1300, una investigació
reial, en ocasió de les lluites amb els Entences, determinà que les dues
universitats es governaven pels Usatges de Barcelona i Costums de Lleida.
El 1319, quan els hospitalers atorguen els Costums de Miravet, queda clar que
es basen en els anteriors de Lleida, amb els Usatges de Barcelona com
supletoris, excepte a Nonasp, que és considera part d’Aragó. El 1347, Pere el
Cerimoniós declara finalment en Corts que Miravet pertany a Catalunya, i Horta
és declarada catalana a les Corts de 1350. En totes dues decisions va pesar
que tots dos llocs havien estat repoblats amb catalans i s’havien regit per uns
codis de lleis eminentment catalans.
• Les cartes de població:
24
Eren atorgades pels senyors per tal de repoblar un territori fidelitzant els
pobladors ja existents o per atraure’n de nous.
-Fixaven el terme del lloc, el nombre de pobladors i l’extensió de terra que
rebria cada família.
-Es concretaven els censos o tributs i es concedien drets, com ara la col·lecta
de llenya o l’ús de les pastures.
-A cops, els senyors es reservaven porcions de terra (dominicatures).
-Es fixaven deures respecte a la conservació i ús de béns, com ara camins o
muralles.
-S’atorgaven franqueses i llibertats.
-Es fixaven els drets del senyor.
-Es feia jurament de fidelitat al senyor i de respectar el contingut de la carta.
Exemples trets de les cartes d’Horta, Gandesa, Pine ll i d’altres.
Normalment s’atorga a cada poblador una parellada, o el que és el mateix,
terres de 24 cafissades d’extensió (cafissada = el que es pot plantar amb 1
cafís de cereal). Per cada cafissada es pagarà 1 cafís meitat ordi meitat
forment, a la mesura de Lleida. El dia de pagar els censos és Sant Miquel de
Setembre (29 de setembre). Molts cops s’especifica que han de portar el cens
al castell de Miravet.
Els templers es reserven els monopolis: molins, forn, carnisseria, mesures,
ferreries i altres drets.
Donen la legislació basada en els Costums de Lleida: principi de protecció dels
pobladors contra tothom; lliure disposició del domini útil dels béns establerts,
excepte per vendre’l a nobles i eclesiàstics; fadiga de 10 dies, s’ha de
comunicar al senyor si un vol vendre la terra que explota.
Exempció dels mals usos: intèstia, cugúcia, eixorquia.
25
Intèstia: si un mor sense fer testament, els bens van a parar al senyor.
Cugúcia: Has de pagar una multa si la teva dona és infidel.
Eixòrquia: dret del senyor a percebre una part de l’herència si el pagès mor
sense descendència.
Exemplars de Cartes (conservades totalment). Número de doc. a Font i
Rius: Las cartas de población y franquicia .
191- Carta de població de Gandesa (1192, març, 13):
AHN, SJJ, Miravet, llig. 309, doc. 1.
196- Carta de població de Gandesa (1194, abril):
AHN, SJJ, Miravet, llig. 309, doc. 2.
208- Carta de població del Pinell (1198)
AHN, SJJ, Miravet, llig. 309, doc. 3.
210- Carta de població de Batea (1205, novembre, 25)
AHN, SJJ, Miravet, llig. 309, doc. 4.
222- Carta de població de Pinell (1207, març, 15)
AHN, SJJ, Miravet, llig. 309, perg. 3.
244- Carta de població de Vilalba (1224, abril, 10)
AHN, SJJ, Vilalba, llig. 421, perg. 7.
2.3 Fiscalitat i economia templera
• L’agricultura
Les terres de Miravet eren molt riques degut als seus cultius de regadiu. Els
pobladors andalusins excel·lien a treure rendiment a aquestes terres. Com
esperaven que aquests eixarics o pagesos traguessin un alt rendiment als
cultius, els templers els solien gravar amb rendes proporcionals, és a dir, parts
de la collita: de la meitat a una quarta part.
26
El règim de cultiu dels sarraïns de Miravet es deia la eixariquia i. Era
conseqüència dels pactes de la conquesta:
-No calia que presentessin al senyor document acreditatiu de les terres que
cultivaven.
-El senyor no els podia embargar la tinença de les seves terres.
-Els pagaments sempre eren una part de la collita o collites.
-Les queixes del senyor sobre la seva explotació les havia de jutjar el cadí.
A la comanda de Miravet, a la documentació que tenim (RElacio de pobladors a
finals del segle XIV, segons la prestació d’homentages de 1391. Totes les
relacions de pobladors de 1391 es poden veure a AHN, BM, Leg.8258, num 1.
Carp.613, num.152) trobem a Benissanet i Miravet 1 alamí, respectivament.
Sembla que l’alamí es dedicava més a la recaptació, mentre que el cadí jutjava
les causes civils. En un document de Jaume I es diferencia entre l’alcadi i
l’alami d’una aljama musulmana. El cadí era més preeminent, mentre que
l’alamí estaria per qüestions menors, sempre subordinat al tribunal del cadí. Ara
bé, en algunes aljames, aquests càrrecs eren exèrcits per una sola persona. I
en canvi, en d’altres, segons sembla, l’alamí n’era el personatge principal.
També hi havia el salmedina, que vigilava els mercats i estava subordinat al
cadí.
Així que no ens hauria d’estranyar que al final l’alamí de Miravet i Benissanet
reunís en si totes tres atribucions.
-Podien alienar, vendre o donar les terres.
Els cultius habituals eren el cereal (de regadiu o de secà), la vinya, els llegums i
l’olivera. Les hortalises i arbres fruiters es cultivaven en horts i hortals,
generalment destinats a l’autoconsum, ja que el seu caràcter perible no les feia
susceptibles de ser guardats ni per tant entraven dins la renda feudal. Segons
dades de 1263 i últim ¼ s. XIII (Fiscalidad feudal sobre los pobladores
musulmanes (siglos XIII-XV). Musulmanes en Catalunya...pp. 104-106.) En
Miravet i Benissanet
27
Cereals 1263 Últim ¼ XIII
Secà 1/5 1/5
Sènia ¼ 1/4
Horta 1/4 Plans 1/3
LLegums Plans ¼ Secano 1/5
Plans 1/4
Figues ¼ Plans 1/4
Varema Secà 1/5
Orta ¼
1/5
Plans 1/4
Oli Secà ¼
Horta ¼
¼
¼
En canvi, els repobladors cristians de Miravet i altres llocs de la Ribera pagaven
censos fixos, sempre la mateixa quantitat, de cereal o de moneda.
Exemples d’establiments agraris:
-El 26 de juliol de 1275 es fa donació a AbagAvinolye d’una peça de terra a
l’“Algezira Mediana”, prop de l’Ebre, a un cens d’1/10 del blat i d’1/4 de la resta
de fruits (AHN, batllia de Miravet, carp. 609, doc. 50).
-El 2 de maig de 1281 es dóna a AlxeTenget, sarraïna de Miravet, un peça de
terra en aquell terme, a condició que la tingui i treballi “com fan la resta de
sarraïns de Miravet” (AHN, batllia de Miravet, carp. 609, doc. 57).
L’ús de les deveses, algezires i llexius (Terres noves que deixa el riu
després d’una crescuda)
1) Segons Capbreu de 1606:
- El senyor posseeix tots els llexius "que leixa lo riu Ebro. (..) no obstant
que sien al centre de qualsevol heretat de qualsevol particulars de dita
Universitat los tals lleixius son y se esguarden a dit senyor castellà".
28
- En cas que el riu "de tot en tot se'n portarà alguna heretat que no reste res de
aguella e après torna dit riu a leixar terra en lo lloch on estava la tal heretat, la
dita terra leixada es en tot v per tot de dit senyor castellà".
- Talment tots les illes "que's fan v naixen, gue's faran y naixeran en lo dit riu
Ebro dins lo dit terme son totes y se esguarden a dit senyor (..) y a llibera
diposicio de aquell", sense que cap terratinent veí hi pugui reclamar dret algun.
- El senyor posseeix una devesa "en torn v alderredor" del castell; ningú no hi
pot entrar ni el bestiar dels vassalls, i les penes previstes pels infractors són: 2
sous per cada animal; si entrés un ramat de més de 3 bèsties, la sanció
consisteix en confiscar "una arresa", i si el ramat és de 3 o menys aleshores es
pagaran 6 diners per animal.
- Hi ha altra devesa senyorial al limit de "lo olivar de Chesa" i del terme de
Pinell; però en aquest cas els pobladors del lloc poden entrar-hi lliurement i
pasturar el seu bestiar.
- Encara existeix una tercera devesa "propria sua", que és aquell olivar de
"Chesa". on es troba també el molí d'oli senyorial.
-I per últim hi ha altra mitjana coneguda com de "Sant Vicenç", que està cedida
de temps immemorial a la Universitat de Miravet, i per la que juntament amb
altra heretat es paga un cens de 14 lliures barceloneses i de la quarta part dels
fruits, i subjecta a lluïsme.
2) Segons la Carta de 1623, el seu cap. 30, la Senyoria es reserva totes les
illes i llexius que en aquell moment existeixen com els que hi hagi en tot temps,
excepte una illa "gue esta delante de Miravet" que la repartirà entre els
pobladors. Talment assenyala que està prohibit a tot vassall entrar en aquelles
heretats, tant de dia com de nit, sota pena de 10 i 20 sous respectivament.
3) Al Capbreu de 1659 es declara una devesa senyorial al costat del molí, on hi
ha un taronger i un olivar, amb conills i llebres (està prohibit l'accés als
29
vassalls); i també s'indcia que el senyor posseeix una illa davant el lloc de
Ginestar.
• La ramaderia
Els templers miraren sempre de fer acopi del major nombre possible d’animals,
ja que la ramaderia era una font de riquesa considerable. Sabem per un
inventari de 1289 que els templers de Miravet disposaven de:
1.380 ovelles i cabres; 2 toros; 27 bous d’arar; 4 bous jònecs (joves); 37
vaques; 5 vedells; 76 porcs; 1 cavall; 1 cavall guarà (semental); 1 rossí (cavall
de guerra); 30 eugues; 8 pollins; 1 pollina; 1 mula; 4 mules de càrrega; 17 ases.
Els cavalls solien obtenir-los per donació o per cria. Molt sovint empraven els
cavalls joves com a moneda de canvi. Però els cavalls adults i entrenats només
es guardaven per anar a Ultramar, per això n’hi havia tan pocs. Pels
desplaçaments normalment es feien servir mules o ases.
La gran quantitat de bous reflexa la necessitat de treballar les terres pròpies
del Temple (amb els esclaus) però també el seu ús per a llogar-los als pagesos
que no en tenien.
El ramat oví i boví era la principal font de riquesa ramadera, ja que servia per a
cobrir les necessitats del convent i també per obtenir guanys en moneda amb la
venda dels seus productes.
Els ramats dels templers practicaven la transhumància, per això els frares
s’ocuparen d’aconseguir drets de pastura al Pallars Sobirà, el Solsonès, el
Berguedà, l’Alt Urgell i la Cerdanya. Els prats eren compartits pels ramats de
totes les cases. Normalment pujaven als Pirineus a l’estiu i a l’hivern s’estaven
a la zona de la comanda.
Així mateix, els pobladors pagaven censos anuals en gallines per les seves
cases i també donaven una part anual dels seus caps de bestiar. A Miravet i
Benissanet (Extret de Fiscalitat Feudal...)
Gallines 1263 Últim ¼ XIII
30
2 gallines/casa idem
Els templers reservaven deveses, prats i illes del riu (algezires) per a la pastura
dels animals.
L’explotació ramadera perdurà fins al final de l’orde. Concretament així ho
confirma diverses notícies pertanyents a la comanda de Miravet. El
responsable templer d’aquesta casa, al cap de molt poc temps que fossin
conegudes les ordres reials de captura i detenció dels frares, encomanà els
seus ramats als Entença. Assabentat, però, Jaume II de la retenció il.legal, el
15 d’abril de 1308 els reclamà a Berenguera d’Entença, muller de Guillem
d’Entença. La carta del monarca especificava el nombre de caps de bestiar
retinguts: mil vint-i-cinc animals, entre ovelles i cabres, i vint-i-cinc eugues
grans amb alguns pollins. No endebades, Berenguera demanava després
disculpes al monarca, al.legant que havia estat el comanador de Miravet qui li
havia donat el bestiar gros i menut de la casa.9
Els drets sobre les pastures
A la Batllia de Miravet:
Gandesa : Les seves Cartes de 1192 i 1194 fan donació del terme "cum
paschueriis" i els altres elements típics. I en els Capbreus del s. XVII i XVIII es
reconeix que els pobladors gaudeixen de l’empriu o usdefruit de "hierbas" del
terme cedit, dret inclòs en el tribut general que satisfan per aquell terme.
Batea : La seva Carta de 1205 també es refereix a les pastures; i als Capbreus
es declara que la Universitat posseeix l'usdefruit de les "herbes" pel que es
paga en conjunt per tot el terme.
Algars :
1) La Carta de 1281 fa donació dels "pratis" i "pascuis".
2) Als Capbreus del s. XVII es declara el següent:
• Es reconeix que les herbes (amb la caça, les aigües, la llenya, les
pedres i els "comuns") són del castellà d'Amposta i que en disposa "a
sonàrbitre".
9 ACA, Cancelleria, CRD Jaume II, Caixa 137, número 108.
31
• S'afegeix que si pasturen el seu bestiar sense llicència se'ls pot imposar
una sanció "de cameitx", que consisteix en l'embargament i
confiscament de 7 "arreses" si ho fan de dia i 14 si és de nit.
• Es permet que llurs "cavalcadures" pasturin si ho fan mentre van a
treballar.
3) En Capbreus del s. XVIII s'indica que la Universitat té arrendades les herbes
per 40 escuts, que són pel procurador general del castellà.
Corbera : Segons els Capbreus que coneixem la Universitat també gaudeix de
l'usdefruit de les herbes i per ell paguen un cens conjunt amb el terme en
general.
Pinell : La seva Carta de 1197 dóna el terme "cumherbis, pascuis. pratis". i la
de 1207 es refereix a "cum .. ademperamento .. pascuorum".
Vall de Batea : La Carta de 1244 es refereix a tot empriu entre altres, sobre
"erbis, cumpratis, cumpascuis".
Gandesola : La seva Carta de 1248 fa cessió de les pastures.
Pinveres : Com en els anteriors, la Carta de 1280 talment concedeix els prats i
pastures; però l'Orde es reserva les necessàries i suficients pel bestiar del
castell de Miravet.
Devesa de Massaluca : La Carta de 1294 fa cessió també dels prats i pastures.
Pobla de Massaluca :
1) Coneixem que el s. XVII, i segons sembla per concessió immemorial, els
veïns del lloc poden dur a pasturar el seu bestiar al terme de Vilalba,
concretament a la partida de Vall de Boravall. Aquesta partida del terme de
Vilalba limita amb el d'aquell lloc, i bona part dels seus terratinents són de la
Pobla (602).
2) I l'any 1771 veiem que la Universitat posseeix "un pedazo de verbas" que
arrenda, aleshores per 125 rals. L'explotació d'aquelles pastures constitueix un
dels ingressos de la Universitat del lloc en els darrers anys del s. XVIII i primers
del XIX, i ignorem si paga cens a la Senyoria (603).
Berrús o Castellblanc : La Carta de 1294 s'expressa en els mateixos termes
que la de la Devesa del mateix any.
Salvaterra : El senyor té reservats els drets d'herbes, i almenys el s. XVII els té
arrendats per 50 lliures.
Benissanet :
32
1) Segons el Capbreu de 1606 la Universitat del lloc paga 11 lliures i mitja l'any
per "lo erbatie de dit terme". En tant que es paga aquell tribut el senyor no en
pot disposar; això no obstant en aquell mateix document els jurats del lloc
declaren que "an vist que les an arrendades e que v entren erbejants".
2) La Carta de 1611 hi dedica dos capítols:
• El cap. 15 de la seva Carta de 1611 reconeix que els nous pobladors
gaudeixen de l'usdefruit de les herbes, i per ell i pel d'altres del terme
paguen un cens; però el senyor es reserva "el uso en hechosproprios v
penas de dicho termino."
• 1 el cap. 54 disposa que el senyor i el seu governador poden "herbeqar"
lliurement als termes de Benissanet i Salvaterra, sense que els
puguiafectar cap "Ordinacion hecha por el Consejo y iurados" de la
Universitat.
3) Segons el Capbreu de 1659, els vassalls herbejen a la partida de Boberal i
es paga 11 lliures i 10 sous.
Miravet :
1) Segons el Capbreu de 1606:
• La Universitat paga cada any 13 lliures jaqueses per "quiata v erbatie".
Iper ell els pobladors tenen dret a "peixer v pasturar" el seu bestiar per
lesterres "incultes v hermes" del terme (a mitjans s. XVII es declaren
11lliures i 10 sous).
• Això no obstant, s'afegeix que el castellà pot arrendar les herbes de
totes- les terres "incultes", a excepció d'una devesa coneguda com
delBoveral, que és l'antic "fossar dels moros".
• Encara es disposa que aquell que vulgui pasturar el seu bestiar ha de
demanar llicència al senyor; i si la té pot dur-hi el seu bestiar
lliurement,amb el deure en tot cas d"'esmenar" els danys que pugues fer.
• Per últim es refereix que el castellà posseeix totes les herbes que es
fana les eres antigues.
2) Pel que fa a la Carta de 1623, el seu cap. 13:
• Reconeix que els pobladors gaudeixen de l'usdefruit, entre d'altres, deles
herbes, i per tal concepte i pel terme en conjunt paguen un cens.
33
• També es disposa que el castellà o el seu governador podran dur a
pasturar els seus ramats pel terme, sempre i quan "no exceda de
venvnte V cinco reses mas que qualquier particular", i això sols per a
usos propis (entenem que la Senyoria no pot arrendar els drets).
3) I segons el Capbreu de 1659, s'herbeja a la partida del Bovaral i per tal la
Universitat paga 13 escuts.
• El monopoli senyorial
Els pobladors tenien l’obligació d’anar a moldre el seu cereal en un dels molins
que els templers arrendaven a un particular. Els senyors i el moliner es
quedaven cadascun una part de la farina resultant.
Altres molins eren d’olives , per a la fabricació d’oli. En el document de
Fiscalitat feudal sobre els pobladors musulmans dels segles XIII-XV a Miravet i
Benissanet es menciona les següents dades per l’ultim quart del XIII:
1/24 sobre la molienda; sobre l’ús de l’animal era ½ cadaf/molinada; sobre us
de la caldera 2 maquiles/molinada; sobre l’aigua del pou ½ cadaf/molinada.
1) Sobre el molí d'oli:
• Segons Capbreu de 1606 per dret de molí d'oli els terratinents del lloc
paguen una barcella d'olives de cada 24, i ja per l'ús de les "avnes (..) y
de la aigua se trau del pou esta junt al dit moli per a traure dit oli, e per
les avnes de dit pou" donen "tres cadaffos de oli per quiscuna molinada"
(cada molinada és de 36 barcelles). Per la seva part la Senyoria ha de
"donar bèstia per a traure dita avqua per a dit moli, e tenir fornit lo pou e
çenia de aquell, e tenir les aines per a moldre dit oli necessàries tant
solament".
• La Carta de 1623 al seu cap. 60 disposa que la Senyoria es reserva el
molí d'oli; i segons el cap. 8 anterior cada usuari ha de paga per
molinada 3 cafisos d'oli per cada 36 barcelles molgudes. El preu inclou el
moldre, el servei de l'aigua i "demasadressos para hazer el asevte".
• Al Capbreu de 1659 es declara que el molí segueix sent senyorial, i que
es paguen 2 lliures d'oli per l'ús de l'aigua al molí. Aquest molí déu ser el
mateix que l'Orde encara posseeix a la primeria del s. XIX.
34
2) Pel que fa al molí fariner , la documentació que tenim d’aquest moli es del
segle XVII, però estaria funcionant ja en epoca templera:
Bàsicament era com un molí de roda vertical (aceña). Aquest sistema consistia
que, sobre una barca, subjecta a un pont o a les ribes, anava instal·lat un molí,
les aspes del qual, del tipus de les *aceñas, eren mogudes pel corrent del riu.
Existien múltiples tipus de molins de barca, segons el nombre de rodes, segons
les pedres, o si estaven formats per una o dues barques unides.
El molí fariner senyorial era sobre una barca al riu, i a ell s'han d'adreçar
inicialment els veïns del lloc, així com els de Benissanet, Ginestar i Rasquera.
Tanmateix al Capbreu de 1606 es declara el següent:
• Que els vassalls del lloc són lliures d'anar a moldre al molí senyorial, i ja
per dita llibertat que el seu dia els va reconèixer el senyor "quiscuna
casa de estatjer" del lloc ha de donar cada any una fanega de gra en
mesura de Lleida, el dia o festa de la Mare de Déu d'agost. Encara
s'assenyala que els jurats i els prohoms poden enfranquir d'aquella
prestació a una de cada deu cases del lloc, i que en tot cas està obligat
a pagar-ho tot veí que hi resideixi el dia de sant Joan del mes de juny.
En definitiva, i d'acord amb tot això, els veïns del lloc poden anar a
moldre el seu gra "en los molins a ells v a quiscun de ells ben vist" els
serà.
• I malgrat allò indicat, segons una concòrdia concertada el 3 de gener de
1525, si els veïns volen anar a moldre a aquell molí senyorial pagaran la
vint-i-quatrena part d'allò que molguin.
Així mateix, els pobladors havien de pagar un cànon –el llòssol– perla reparació
dels seus estris metàl·lics en les fargues senyorials, que els templers també
arrendaven.
L’ús del forn senyorial comportava el pagament d’un de cada 25 pans que s’hi
coguessin. En 1263 (al document sobre fiscalitat per als musulmans) era ¼
pans a Miravet.
La barca de Miravet
35
1r.- Batllia de Miravet: A la Batllia hi ha una barca de pas a Miravet per la que
tributen de manera fixa i periòdica els veïns d'aquell lloc i els de Ginestar i
Rasquera; i a canvi tenen dret a usar-la francament. Al 1263 eren 12 (Miravet) i
8 (Benissanet) cahices de ordi. A l’últim quart del XIII eren 12 a Miravet i 7 a
Benissanet cahices de ordi o civada més el dret de pas.
A Miravet:
1) Segons Capbreu de 1606 els vassalls estan obligats a pagar 9 cafisos d'ordi
pel dret de passatge, i amb tal tribut tots ells tenen dret a usar la barca.
2) Als altres Capbreus es reconeix que el "passo" (de la barca) és de la
Senyoria, i sembla que es paga un únic tribut anual i comú de tots els
pobladors consistent en 44 quarteres d'ordi a l'any (no s'especifica res més).
A Rasquera:
1) Segons el Capbreu de 1495 se satisfeia un tribut per la barca de Miravet
proporcional en funció de que es tinguin bèsties per a llaurar o no i casa per a
habitar: aquell terratinent que té un parell de bèsties paga una barcella d'ordi; si
únicament posseeix una bèstia aleshores satisfà 3 almuts; i aquell que no té
bèsties però sí casa al lloc també paga 3 almuts d'ordi.
2) Però els Capbreus dels s. XVII i XVIII assenyalen que se satisfan 7 quarteres
d'ordi (432).
A Ginestar:
1) L'any 1495 es procedeix de semblant manera que a Rasquera, però en
aquest cas qui té un parell de bèsties paga dues barcelles d'ordi, i aquell que
sols en té una com aquell que no en té cap (però que també deu posseir casa
al lloc) en donen una.
2) I en els Capbreus dels s. XVII i XVIII es declara que la Universitat satisfà 24
quarteres d'ordi per la barca de Miravet.
Respecte a la producció pecuària al 1263 els musulmans paguen als templers
1 diner per cap de bestiar , es dret denominat “cadequa” o çadega; i 1 diner per
colmenad’abejas. El mateix per l’últim ¼ XIII.
• Economia monetària
Els templers desenvoluparen una gestió econòmica molt eficient dels seus
dominis i de les donacions, segons la formula “a remei de les seves ànimes...”,
que rebien per part de nobles i gent del comú. Això els va permetre disposar
36
d’un excedent en moneda que van poder dedicar al préstec i altres activitats
econòmiques.
Una de les seves pràctiques favorites era arrendar l’explotació de feus i
d’impostos al monarca a canvi de forts pagaments en diners que la corona
necessitava. A cops era el pas previ per l’adquisició definitiva del lloc, com
passà en el cas d’Ascó i Riba-roja.
Drets sobre els sarraïns en època hospitalera:
En 1495 els hospitalers registraren tots els drets que cobraven dels sarraïns de
Miravet, la qual cosa ens dóna indirectament quina mena d’activitats es
donaren en època templera.
• Satisfan un dret anomenat "cadequa" en raó del bestiar que tenen, i
consisteix en un diner per cap de bestiar gran com menut.
• Per les abelles altre dret també anomenat "cadeqa" i que equival a un
diner per caixa.
• Del grans que es cullen, es paga la cinquena part, a excepció dels de la
partida de "Los Plans" on se satisfà la tercera part. Els drets es lliuren
sempre a l'era i duen al castell (a càrrec dels vassalls).
• Del ferratge se satisfà la quarta part, repartint-se a l'era i duent-la també
al castell.
• Dels llegums es paga la cinquena part en general, i la quarta a la partida
dels "Plans".
• De les figues, de les "de flor" i totes les altres classes, paguen una
quarta part, més 8 lliures de figues a l'any com a dret de "nafegaobolum"
i un diner per cada quintar collit.
• Paguen un parell de gallines per cada casa i mas.
• De la verema paguen una quarta part; l'han de dur al castell "et illam
haberepisare in cubo dicti castri"; a més han de lliurar per dret de
"nafega" "mediamrovam de quarto solvitobolum".
• De les olives, paguen la quarta part "prout in libris tesauri"; la quantia es
fixa "alferracando" (preuant) els arbres.
• Per l'oli, i també com a "nafega", la quarta part.
37
• Dels "alcanales" 1 canter i 2 maquiles.
• Per l'us del molí d'oli senyorial (suposem), per cada molinada, paguen 2
barcelles d'olives (mesura de Miravet). Si les olives portades no cobrissin
una molinada, han de satisfer 3 almuts.
-327-
• A més de l'anterior, donen: mig "cadaffuz" d'oli per molinada; per
lloguerde la caldera, 2 maquiles d'oli; i per usar l'aigua de la sínia (per a
rentarles olives) mig canter d'oli. Aquests drets com els de l'apartat
anteriors s'han de dur al castell.
• S'indica que estan subjectes a fadiga i satisfan lluïsme equivalent a la
quarta part de "totopretio".
• El senyor els posa un corredor, i li paguen cada part contractant 1 diner
per cada 7 sous del preu de la transacció en la que aquell intervé.
• Paguen el dret de “l'alfetras", consistent en un tribut per persona d'un
almut d'ordi "autannone" (mesura de Miravet). Hi ha però veïns que hi
estan exempts (306).
• Paguen també el dret de barcatge, per la barca de pas que el senyor té
al riu; a Miravet és paguen 12 cafissos d'ordi ("ad rectammensuram
barcelle Miraveti") i a Benissanet 7. A canvi poden usar-la francament.
• Les Universitats tenen cadascuna un forn; la de Benissanet no paga res,
i la de Miravet paga la quarta part de "omniumemolumentorumsive de
lapuqa".
• El dret de "tarquo", que el paga cada sarraí quan es va a casar, i
consisteix en 40 sous (307).
• Per "quistia et erbaqio" dels termes de Miravet i Benissanet, les
Universitats dels llocs i llurs singulars paguen 500 sous jaquesos, en
dues
parts iguals per Sant Miquel i Nadal.
• Per drets de corredoria paguen els mateixos que a Rasquera, Ginestar,
Salvaterra (terme de Benissanet), Pinell i els altres llocs de la Batllia
(cristians).
38
• Per Nadal cada sarraí que tingui "peccora pro ferrendo pondus" ha defer
un "pondus liqni" o una càrrega de llenya; si no té "peccora", farà unfeix
de llenya. La llenya en un i altre cas s'ha de dur al castell.
• Per cada "domo sine era de carabases et de coqombros", 1 diner.
• Es reconeix que el senyor pot arrendar les herbes de les partides del
terme que no es treballen,
• Compten amb una devessa ("deffessam") per a pasturar el seu ramat
llanar ("eorumpeccoralanaris").
• Reconeixen al senyor el dret de la "mesada del vi", és a dir que durant
un mes a l'any solament pot vendre vi.
• Per a fer canters, el senyor rep una suma de diners segons la fornada:
siés major, són 18 diners; si és mitjana 12 diners; i per la "parva" 6
diners.
• Per drets de "sofres" paguen: si tenen bèsties per a llaurar, 12 sous, i si
no (els "brasserv") 10 sous.
• Han de treballar les terres de la Senyoria en 4 jornals; el senyor el dóna
per a aquell treball 3 pans.
• Totes les dones sarraïnes de Miravet, anomenades del "foll mester"
(prostitutes), han de pagar 5 sous.
• Han de prestar el servei de jovada (tres vegades l'any).
Els drets de caça
- Miravet:
1) Abans de la Carta de 1623:
Un Capbreu de 1495 es remet a uns ordenaments de la Universitat sarraïna de
Miravet que afecten a la caça i venda de conills, i les mateixes disposicions es
recullen després al Capbreu de 1606. Sucintament són:
- Que tot caçador de conills que "iaura una nit" fora del lloc per a caçar ha de
donar per dret de corredoria 1 cara de conill; però això sols una vegada l'any,
amb independència de les vegades que ho faci.
- Que tot aquell que caça conills per a vendre al terme de Miravet els a dur al
mateix lloc; però no ho podrà fer fins el "migjorn" de l'endemà de caçar-los.
39
2) Al Capbreu de 1606 els jurats de Miravet reconeixen que donen la vuitena
part de les sabogues que pesquen a les ventoles ("de tot lo puix savoqal"); i de
les "pedes" (segurament altre peix) una per barca, tant de dia com de nit (596).
3) Segons el cap. 13 de la seva Carta de població:
- Es reconeix a favor dels nous pobladors l'usdefruit sobre la caça al terme del
lloc, i per ell i altres paguen un cens anual de 40 lliures.
- Es disposa que el senyor podrà prohibir la caça durant tres mesos l'any, que
seran abril, maig i juny, posant en altre cas les penses que consideri oportunes.
- És prohibeix la caça de "francolines".
-1 de tota "cassa qruesa" que es mati es lliurarà a la Senyoria "un guaito
trasero d'ella".
• L’almoïna
Malgrat que l’assistència als pobres i malalts no era un dels objectius del
Temple, se sap que els frares dispensaven almoines i donaven pa a les
persones que ho demanessin. Com a totes les cases templeres, els frares de
Gardeny donaven almoines tres dies a la setmana; Els de Miravet la donaven
tant a cristians com a sarraïns.
40
3. Devoció i Disciplina
3.1 DEVOCIÓ
Nombrosos testimonis escrits confirmen la devoció i pietat dels templers, i la
seva estricta disciplina a acomplir els resos diaris, ja es trobessin en una casa o
a l’exterior. Les principals devocions dels frares eren cap a la Verge Maria,
Crist, sant Joan Evangelista i sant Jordi. La Verge Maria era, de fet, la patrona
dels templers. Era normal que les esglésies i capelles del Temple li estessin
dedicades. L’exemple de Maria i les santes martiritzades servia als templers
per atemperar el seu orgull i potenciar la seva humilitat.
El martiri era, de fet, una peça clau del codi de conducta templera, ja que eren
lloats per sacrificar-se en combat pel cristianisme. Es creia que eren doblement
feliços, no només de morir en Déu, sinó de morir per Déu. Per aquest motiu,
veneraven molt a sant Jordi.
Si bé, inicialment les esglésies i capelles templeres seguiren l’esperit auster del
Cister pel que fa a la decoració, els templers miraren de palesar en els seus
interiors el record de Terra Santa i de la seva missió. Les relíquies portades
d’orient abundaven i progressivament aparegueren en molts llocs pintures
sobre les devocions i també sobre els fets d’armes del Temple. Les fonts
confirmen que els seus temples estaven ben bastits d’ornaments i llibres
litúrgics, a totes les cases hi havia una marededéu.
Els templers no van generar sants. Encara que hi hagué frares recordats pels
seus atributs marcials i per la manera com afrontaren la mort, els templers
atribuïen sempre els seus èxits al grup i ho feien tot col·lectivament, per això
mai donaren importància a publicitar ni reverenciar les gestes morals d’un
integrant individual.
La majoria de templers, excepte potser els frares capellans, tenien una base
cultural pobra. El seu orde no potenciava l’erudició com a camí per arribar a la
divinitat, sinó tot el contrari creien que la formació cultural podia portar a la
contestació i l’individualisme, i no necessitaven d’aquestes dues coses, perquè
en el seu orde l’autoritat no podia ser discutida ni posada a prova.
41
Per aquest motiu, gran nombre d’ells no entenien el llatí, i per tant no
l’entonaven en les oracions i oficis. Havien de romandre callats mentre els
capellans cantaven, però podien recitar el parenostre. Va ser peremptori traduir
la regla a llengües vernacles, perquè els frares la poguessin seguir.10 Tot i això,
pocs estaven alfabetitzats i era necessari que els fos llegida en veu alta. Es
traduiren també altres textos religiosos, perquè els poguessin escoltar durant
els àpats com : El Llibre dels Jutges de l’Antic Testament; Vida dels Pares (fets
dels primers cristians); un relat sobre l’arribada de l’Anticrist; una història del
descens de sant Pau als inferns; i una vida de santa Taida.
Tanmateix, la seva fe va ser plana i simple, sense disquisicions teològiques,
pròpia de les classes socials de les que provenien. Hi hagué, però, alguns
templers il·lustrats en coneixements comptables i cultura escrita procedents de
les altes burgesies mercantils urbanes. Sabem també de dos poetes templers,
un d’ells, Olivier el Templer, era català, va composar una cançó de croada
demanant a Jaume I que intervingués a Terra Santa.
La església era un lloc de culte on els frares passaven molta part del dia
complint les hores canòniques, però a la vegada era el lloc on, en moltes
comandes, es realitzaven els capítols conventuals.
3.2 CAPÍTOLS CONVENTUALS
Aquestes reunions es realitzaven cada setmana en les comandes on hi havien
un mínim de 4 frares. La Regla senyala la importància de aquesta institució en
la vida de la comanda i la periodicitat de la seva celebració; al mateix temps
que estipula específicament tots els aspectes que afectaven al seu
procediment. (385-393)
Així, generalment es celebraven els diumenges, desprès de la missa a
l’església del convent.
Eren tres els objectius principals de la celebració del capítol:
1. assessorament per part dels frares al comanador en el bon govern i
administració de la comanda.
10ACA, Cancelleria, CRD Jaume II, carta 3344. Regla Catalana.
42
2. Correcció disciplinària dels frares.
3. Recepció de nous membres a l’orde.
• Correcció disciplinaria
Els membres de la comunitat havien de confessar les seves culpes i demanar
perdó als germans. Entre tots posaven la corresponent penitència al qui havia
faltat, el qual durant la deliberació s’absentava del lloc i no hi podia assistir
ningú que no fos profés de l’orde i eren els propis estatuts els que asseguraven
la privacitat de la reunió. (394-412)
Referent als càstigs que hom podia imposar a qui hagués comès la falta. Els
estatuts dediquen una bona part de la seva normativa precisament a aquest
tema. Des de l’article 416 fins al 543 es relacionen les penes que es podien
imposar als frares i, a més, des del 544 fins al 656 s’exemplifiquen els casos,
incidint novament en les correccions que assignaven a determinades faltes.
La primera i més greu era l’expulsió definitiva de l’orde. Es podia imposar per:
• Simonia (Era la compra o venta de coses espirituals o temporals
inseparablement anejas a les espirituals).
• revelar lo parlat al capítol.
• matar un cristià o una cristiana
• haver comès pecat de sodomia (Concúbit entre varons o contra el orde
natural)
• promoure complots contra altres frares
• abandonar el camp de batalla per por als enemics mentre l’estendard de
l’orde romania en peu
• no creure la doctrina de l’església i els articles de la fe
• per abandonar el convent i anar-se’n amb els sarraïns
• robar els béns de la casa
• per escapolir-se del convent o del castell de nit, quan les portes ja són
tancades; i per passar dues nits o més fora de la casa, entre d’altres.
El segon càstig, consistent en la pèrdua de l’hàbit, s’imposava quan:
• un frare es barallava amb un altre i el feria o simplement el desplaçava
43
del seu lloc o li trencava els suports de la capa. Això suposava per a
l’infractor l’excomunió dins l’orde fins que no fos absolt, fet que
implicava, d’altra banda, que el seu cavall, arnesos i equipaments
militars passessin al magatzem i es donés a tots als frares que ho
necessitessin. També s’incorria en aquesta pena
• colpejar un cristià
• perdre un esclau per la seva culpa
• matar un cavall mogut per còlera
• trencar la butlla del comanador
• abandonar sense permís una nit la casa
• jaure amb una dona -que, a més, comportava l’empresonament i la
incapacitat per portar l’estendard de l’orde, les butlles, tenir frares sota
el seu i comandament, i la prohibició de poder ser dels tretze electors
del gran mestre, o gitar a terra l’hàbit per excitació i davant d’altres
frares, entre d’altres.
La resta de penes des de la tercera fins a la sisena, implicaven diversos dies de
penitència, en els quals el culpable havia de fer els serveis més humils de la
casa. La setena es referia a la disciplina dels divendres, que comportava el
dejuni aquest dia a pa i aigua. La vuitena anava adreçada als frares capellans i
les restants eren ja de poca consideració.
• Recepció del nous membres
Aquesta cerimònia sempre es duia a terme durant la reunió de tots els frares de
la comunitat. Llevat dels frares capellans per als quals la Regla establia un any
de prova o noviciat, per a la resta de religiosos la professió implicava
automàticament la pertinença canònica a l'orde. Els frares eren rebuts a la
mateixa casa on demanaven l'ingrés. Gairebé sempre els frares restaven a la
casa on havien estat admesos, llevat que per tasques de comandament
haguessin de dirigir altres comandes.
La Regla, en els articles, 657-686, especifica tot el protocol de la cerimònia.
44
3.3 ELS CAPÍTOLS PROVINCIALS
Solien reunir-se a l’abril o el maig de cada any i era el moment escollit per
decidir les responsions i el nomenament de càrrecs, a l’Esglèsia. Els assistents
eren el mestre provincial, els comanadors i altres frares importants. Hi hagué
capítols amb més de cent frares. No duraven més de quatre dies. Durant el
capítol provincial, els comanadors retien compte de la seva administració. El
capítol també confirmava nomenaments o destitucions fets fora d’aquest. El
capítol no escollia el mestre provincial, que era escollit pel capítol general de
l’orde, a Terra Santa.
Al mateix temps, es decidien qüestions de justícia i disciplina. També es
debatia la necessitat de vendre o comprar patrimoni, o de posar-lo en
explotació, així com dispensar cartes de població.
Fins a mitjan segle XIII, la majoria de capítols provincials es van dur a terme a
Montsó, a partit d’aquella data, Gardeny i Miravet també foren usats. Això
segurament es va deure a la necessitat de deslliurar Montsó de la despesa
anual que significava l’arribada d’un nombre considerable de frares. Al mateix
temps, només Gardeny i Miravet podien igualar la capacitat per acollir tantes
persones que tenia Montsó, i es trobaven en un espai central i ben comunicat
de la província.
3.4 LITÚRGIA
Els frares capellans tenien bàsicament dos funcions:
1. tindre cura de les necessitats religioses i espirituals dels membres de la
comunitat
2. l’atenció a la capella o oratori del convent.
Encara que les capelles templeres es caracteritzen per la seva austeritat, els
frares tingueren una cura especial per la seva atenció i decor. Els templers
tingueren una especial predilecció per Santa Maria, així com també pel
Salvador, quant a la dedicació de les esglésies o capelles dels seus convents.
(Articles 268-273) sobre el servei religiós (340-365)
Amb la butlla Omne datum optimum de 1139 atorgada per Innocensi III,
45
obtingueren la facultat de poder-ne construir en les seves residències
cementiris. Aquesta decisió aixecà malfiances en el clergat secular perquè li
sostreia una font dels seus ingressos a través de l’annexió dels drets de
sepultura que pagaven els fidels pels enterraments. No n’han arribat fins als
nostres dies restes suficientment significatives que puguin donar una idea
d’aquestes construccions en el nostre país. La inexistència de laudes
sepulcrals referides a templers o bé a benefactors o confrares inhumats en els
seus cementiris suggereix, d’altra banda, la possibilitat que no s’utilitzessin
senyals identificadors del lloc específic on descansaven les seves despulles
mortals.
Els templers seguien els ritus de l’església llatina de Jerusalem i celebraven
lògicament les mateixes festivitats que els canonges del Sant Sepulcre.
En l’article 9 de la Regla especifica “...on estigueu, escolteu sempre els
maitines i la totalitat del servei segons la llei canònica i les costums dels
mestres regulars de Ciutat santa de Jerusalem..”
A l’article 75, trobem les festivitats observades a l’orde del Temple
Vestidures per el culte
A partir del inventaris realitzats ( Corbins inventari 1299) pels comanadors i els
realitzats pels oficials reials a la caiguda de l’orde hem trobat una sèrie de
materials que ens poden aproximar a la celebració del culte a les capilles
templeres. I es per aquest coneixement que podem suposar que el celebrant
desplegava al altar una pompa adequada a la majestat del ritus diví, les teles
eren de les més apreciades que es fabricaven i estaven adornades amb fil d’or i
tota classe de pedreria.
L’amit , (no l’hem trobat a Corbins) era la primera de les peces que es vestia el
sacerdot en la celebració de la missa i li envoltava el coll. Aquest estava
ornamentat amb seda, porpra. Els motius decoratius eren: imatges, figures,
animals, escuts...
L’alba, es col·locava sobre l’amit. La trobem citada amb els noms de camis,
camisia o camisia romana. Generalment era de lli. S’ornamentava en els seus
46
extrems inferiors, els costats, el coll i els punys, es a dir les parts que quedaven
visibles.
Els ornaments de l’amit i de l’alba eren sobreposats i així es podien aplicar a
diferents vestidures, segons la festivitat. En els ornaments es representaven les
millors varietats de l’art teixit com imatges religioses, representacions animals,
treballs d’obres moresques amb caràcters cúfics.
Per ajustar l’alba al cos s’utilitzava el cingol (no trobat a Corbins) , cinyell, a
manera de cordó o faixa, realitzat amb els més diversos materials: lli, seda, or...
El maniple es duia a la mà o a vegades sobre el braç. Era una tira allargada de
poca amplada. Tenia la mateixa forma que les estoles. Es brodaven amb
representacions d’imatges religioses, i es fabricaven amb les mateixes
preuades teles que les casulles.
Les estoles eren més allargades que els maniples, se subjectaven al coll,
baixaven per ambdós costats del pit i presentaven els mateixos ornaments i
materials.
La casulla es col·locava damunt de tot i revestia el celebrant de gran
solemnitat. Estava ornamentada per motius fets en or, seda porpra, entreteixits
entre fileres de perles que representaven la mare de deu, els apòstols, els
àngels, sants i animals com lleons, grius, àguiles i també flors pinyes o rodes.
Son igualment abundants les casulles amb creu roja del temple, així com
l’escut de les persones que en feien us.
La dalmàtica era una túnica oberta pels costats i les mànigues. Eren de colors
variats, freqüentment ornamentats amb franges a les parts inferiors, espatlles i
punys.
Les capes revestien gran riquesa i contribuïen a ressaltar la sumptuositat en
les més grans solemnitat de culte. Estaven brodades amb fils de d’or, seda i
porpra. Generalment presentaven una franja al seu voltant i a vegades també a
les espatlles. Els motius ornamentals eren els mateixos que el de les peces
anteriors. Se subjectaven per davant mitjançant un fermall de metalls fins
anomenat verga.
47
El sobrepellís arribava fins a la cintura, les mànigues eren molt amples. Era de
lli blanc sense ornamentació.
Els cobricaps ( No trobat a Corbins) per tapar-se el cap, ornats freqüentment
amb el signe del temple i el del seus propietaris.
Roba per la celebració de l’ofici (no les hem trobat a Corbins, al
menys amb els noms)
Els corporals , eren draps de lli blanc que el celebrant estenia sobre l’altar per
posar-hi l’hòstia i el calze.
Manutergia altaris eren com unes tovalloles per al servei de l’altar.
Tovayolam eren draps ricament ornamentats que es devien col·locar a les
espatlles del sacerdot en certes solemnitats del culte.
Lincea, linteamina, mapa , era el mantell que recobria l’altar i era de fil o lli
blanc.
Acabada la cerimònia religiosa, es col·locava al damunt del mantell el
sobrealtar .
Ornaments per la celebració de l’ofici
El frontal servia per amagar-ne els suports davant dels fidels. Es construïen
amb teles o metall. La tela era de seda, samit, ornamentada amb escuts i
signes diversos, semblants als que veiem en la resta de les teles.
La garlanda , ( no trobat a Corbins)nera l’anàloga al frontal que podien ser de
plata, integrades per diferents peces.
El pal·li , es col·locava davant de l’altar, i servia per al mateix que els anteriors
ornaments.
• Teixits
A més i havia una gran quantitat de draps, cintes, cortines, amb les mateixes
ornamentacions i materials. La riquesa de les teles era extraordinària. Es pot
citar tres procedències clarament paleses segons l’ornamentació:
48
• Telers orientals: amb grius, lleons, àguiles, rodes, roses, flors i imatges
que trobem constantment als inventaris.
• Teles de fabricació aràbiga, probablement espanyola, dels ornaments
ressaltem les llegendes i imitacions de caràcters cúfics. El dibuix era
mes complicat i no resulta tan sòbriament decoratiu com l’anterior.
• Teles franceses.
Hi ha gran profusió de draps d’or, que devien arribar especialment de Xipre,
dons l’illa exportava molt en aquesta època. L’or de Xipre era un fil de seda o
lli al qual s’enrotllava, tot cobrint-lo, una delicadíssima pel·lícula animal
habitualment daurada. Presentava excel·lents condicions per a ser teixit.
Segurament se va importar a Europa amb les croades i desprès se n’estengué
la fabricació a Flandes, França i Palerm. Son constants les al·lusions als draps
de porpra.
Els fils utilitzats per ornamentar les teles podien ser de metalls o fils de diverses
tonalitats. Els metalls més utilitzats eren d’or i plata preparats per ser utilitzats
en forma de fils fins. En el brodat va ser força emprat el pròpiament anomenat
fil d’o r, format per un fil de seda de color groc blanquinós, ben retocat i
recobert per una fina capa de plata daurada. També es feu servir, el fil metàl·lic,
fet només d’or. Els brodats en color es feien amb sedes de diferents tonalitats.
Els colors s’utilitzaven generalment tots: vermell, verd, groc, morat, blau, negre
o blanc.
Les teles es designaven llistades quan formaven faixes, i de gairell quan els
motius anaven en direcció inclinada.
Els teixits més usats van ser:
• Diaspre o diasple,era un teixit de seda bastant consistent, llis, formant
mostres de dos colors en què un constituïa el camp i l’altre els florejats.
De caràcter oriental amb animals i representacions fantàstiques.
• El setí era un teixit llis, fet de seda i de molta finor per una de les seves
cares
• El samit , tela preciosa de seda teixida amb or i plata
• El vellut , (no trobat a Corbins) estava molt estes
49
• El cendat (no trobat a Corbins) estava fet de seda i lli.
• El fustany (no trobat a Corbins) era de cotó i fil o només cotó.
Objectes pertanyents al culte
• El calze, podia ser de diferents metalls fins, en especial de plata
daurada, ornamentats amb esmalts i tota classe de pedreria, però també
tenim noticia de calzes fabricats amb metalls inferiors.
• Les pannes o patenes cobrien el calze. Tenien forma de plat d’escassa
profunditat i presentaven els mateixos materials i ornaments que els
calzes.
• Les canadelles son les petites ampolles que contenien l’aigua i el vi que
eren per a la consagració. Es fabricaven en tota mena de metalls i amb
vidre. Les que trobem més freqüentment citades son les d’obra de
Llemotges.
• Els encensers s’utilitzava per cremar l’encens i per guardar-lo es feien
servir unes capses anomenades navetes per la forma de nau. Eren de
metalls preciosos i abundaven els d’obra de llemotges. La naveta es
troba inventariada amb la seva cullereta corresponent.
• Els llums eren formats per cercles més o menys ornamentats de metall,
subjectats per tres o quatre cadenes, que s’unien en un pom.
• Canelobres , s’utilitzaven per sostenir els ciris, de diferents metalls: ferro,
estany, plata i també de vidre. Hi havia magnífics exemplars de
llemotges.
• Les creus eren de diferents metalls preciosos y variada pedreria: perles,
safirs, robins, granats, topazis i turqueses
• En els relicaris es posaven les relíquies que eren vestigis molt preuats.
Es troben abundants als inventaris. Per aconseguir-les s’emprenien
pelegrinatges a Roma i a Jerusalem, on els romeus havien de suportar
dures penalitats. Les més venerades eren les de Lignum Crucis que
generalment es posaven en el centre de la creu. També trobem creus de
grans proporcions utilitzades com a relicaris. Les relíquies podien ser,
restes de la creu de crist, objectes pertangut als servents de Deu o que
50
havien estat en contacte amb el seus ossos o sepulcre, també pedres
que s’havien trobat en els llocs on s’havien viscut escenes memorables
per al cristianisme. Normalment els relicaris tenien forma de capseta o
d’estoig dels més diversos materials: or, plata, ferro, fusta. Les de petites
proporcions es guardaven dintre de bossetes de tela amb alguna
indicació.
• el ventall litúrgic ventilabra altaris , s’utilitzava a fi de d’allunyar els
insectes de l’altar, així per evitar que el celebrant tinguera massa calor.
Eren de plomes.
• Els llibres litúrgics necessaris per a la celebració del culte: missals
epistolaris, saltiris, evangeliaris, consuetes, breviaris i santorals. Quant
aquests eren sobre l’altar generalment els repenjaven sobre un coixi.
3.5 EL SÍMBOL DE LA CREU PATENT
L’origen croat del fundador del Temple i dels seus primers companys determinà
que l’orde tingués una veneració molt especial per la creu i que fos aquest
signe cristià un dels distintius més definidors dels seus membres. La Vera Creu
va ser la relíquia més venerada a Jerusalem.
Algunes comandes catalanes conservaven aquestes relíquies en belles
lipsanoteques, com les que hi havia a les capelles de les comandes de
Peníscola, de Perpinyà o el Masdéu, documentades aquestes dues darreres
quan ja estaven en poder dels hospitalers. La creu s’havia convertit en el
senyal més genuí de l’orde i els frares l’utilitzaren amb profusió tant en els seus
edificis, sigui en detalls arquitectònics o escultòrics, per exemple, el fris que
decora l’exterior de l’església del castell de Peníscola on, flanquejada per les
armes del mestre fra Berenguer de Cardona, hi apareix esculpida una bella
creu del Temple, com en els objectes d’utilització quotidiana, tant els litúrgics
com els militars. Així la major part de les cuirasses que els oficials reials
trobaren en els castells quan foren ocupats després de la detenció dels frares
portaven pintada la creu de l’orde. També trobem frontals d’altar, creus, calzes,
reliquiaris, encensers, llànties i d’altres objectes de culte, confeccionats amb
materials nobles i adornats amb la creu del Temple i sovint amb les armes del
51
comanador de la casa o del mestre provincial.
El senyal de la creu típica del Temple era utilitzat també sovint en les cobertes
dels llibres i manuscrits que feien referència directa a l’orde i algun cop donava
nom fins i tot a un volum concret, com és el cas del cartulari que recollia els
documents pertanyents a la comanda del Masdéu que s’anomenava arran
d’aquesta circumstancia Llibre de la Creu.
És remarcable l'especial veneració personal que els frares sentiren sempre pel
senyal de la creu. Un dels interrogats a Elna durant el procés manifestava que:
“els frares adoraven solemnement tres vegades l’any la santa creu, en les
seves festes del mes de maig i del mes de setembre i el Divendres Sant: en
aquesta festivitat precisament quan els templers adoraven la creu ho feien de
genolls i prèviament es llevaven el calcat, deixaven de banda les seves
espases i es treien la còfia de lli i les altra coses que cobrien el seu cap”. El
respecte per la creu els portava a tal gran d’exigència que -segons manifestava
Joan de Coma, capellà del Masdéu- per fer “les seves necessitats corporals
abans es treien el mantell on hi havia la creu “.
Les creus que apareixen dintre de les esglésies de Miravet o Gardeny o
Barcelona no poden confondre’s amb creus templeres dons responen a creus
de consagració pròpies dels temples cristians.
Segons Guillem de Tir i Mateo Paris, va ser el Papa Eugeni III qui va atorgar la
creu als templaris al capítol general celebrat el 27 d’abril de 1147. La creu
podia adoptar formes diferents, encara que la més característica es la patente,
de braços iguals oberts als extrems, les iconografies testimonials mostren
altres formes: floronada i ancorada. A les miniatures de finals del XIII i inicis del
XIV que il·lustren Renart le Nouvel , els templaris porten una creu floronada; en
canvi en les capes dels cavallers que apareixen al sarcòfag de l’església de
Villasirga, les creus vermelles tenen forma de creu grega, com la que apareix a
la capa d’en Jaume d’Ollers.
52
Selecció d’articles de la Regla
Penitències (causes d’expulsió):
Art. 225. “Si un frare desvela els assumptes del seu capítol a qualsevol frare del
Temple que no hi va estar, o a qualsevol altre home”.
Art. 228 “Tot hom qui surti d’un castell o casa forta de qualsevol manera que no
sigui per la porta prescrita”.
Penitències (causes de pèrdua de l’hàbit):
Art. 236 “Si un frare té contacte amb una dona, doncs considerem culpable a
un germà que entra en un lloc del mal, o una casa d’iniquitat, amb una dona
pecadora, sol o en males companyies”.
Art. 247 “Si un frare trenca el segell del mestre o del seu lloctinent”.
Celebració de capítols:
Art. 399 “Quan un frare vulgui acusar a un altre, hauria de cuidar-se molt de no
acusar-lo de coses trivials, però si l’ha acusat fora de capítol, ... , o si l’ha
acusat i el frare no vol reformar-se, hauria d’obrar de la mateixa manera que
quan estiguin en capítol”.
Acollida d’un nou frare a l’orde:
Art. 658 “I quan estigui davant d’ells, haurien de dir-li: Germà, sol·licites la
companyia de la Casa [l’orde]? I si diu que sí, haurien d’instruir-lo en els grans
patiments de la Casa, i en els manaments caritatius que hi ha en aquella, i
també en tots els patiments, que ja saben com han de referir-los”.
53
4 . El Poder a Miravet
4.1 El tresor de la Comanda
El tresor de la comanda, que el comanador guardava a la seva cambra estava
composat d’objectes preciosos, armes, armadures i llibres que havien estat
empenyorats a canvi de préstecs. Atès el caràcter inviolable de les cases del
Temple, molta gent també aprofitava per fer-hi dipòsits de béns i diners.
4.2 La Seu Provincial
La cort del mestre provincial era bàsicament itinerant, com ho eren també
sovint en aquesta època les pròpies dels grans nobles que disposaven de
diversos feus escampats pel territori. Aquesta mobilitat del mestre responia,
d’altra banda, a l’obligació que tenia de visitar les cases posades sota la seva
responsabilitat.
Aquests gairebé constants desplaçaments motivaren que inicialment el mestre
provincial no disposés d’una cort fixa, per bé que a la segona meitat del segle
XII i la primera del següent sembla que Montsó esdevingué un dels llocs on
amb més freqüència hi residia el dignatari provincial.
La necessitat, però, de perfeccionar l’administració cada vegada més complexa
de la província, determina que al final del segle XIII els templers catalans
optessin per crear una cort provincial en el castell de Miravet, atesa la seva
immillorable situació, tant des del punt de vista estratègic com defensiu, com
pel fet d’estar situat al centre del territori de la circumscripció i gairebé
equidistant de les cases aragoneses, valencianes i catalanes. Dos fets
confirmarien el que acabem de dir: primer, que la major part dels lloctinents del
mestre provincial des de 1269 eren els comanadors d’aquesta casa; i segon,
que en aquest castell hi hagués instal·lat l’arxiu central de la província així com
també la tresoreria general catalana.
L’atenció d’aquesta cort exigia una petita plantilla de personal especialitzat en
les tasques que el seu funcionament comportava:
54
• el propi d’una cancelleria monàstica-senyorial amb escrivans suficients i
racionals que portessin els comptes dels diners.
• elements necessaris per al acompanyament del dignatari en el seus
desplaçaments: un capellà que feia les funcions de notari, un reduït
nombre de frares i alguns escuders.
Al capítol celebrat a Miravet el 26 d’abril de 1248 que decidí l’alienació i la
supressió de la comanda del Rourell, al Camp de Tarragona, presidit pel
mestre Guillem de Cardona, hi assistiren catorze comanadors, a més de dos
cambrers, altres cinc frares i el senescal del mestre. Fins i tot l’instrument públic
que hi recull la venda es confeccionà a Miravet, redactat per un notari de Lleida
desplaçat expressament a aquest lloc. No s’han conservat les actes d’aquestes
reunions i per tant desconeixem el procediment que se seguia.
El comanador de Miravet, fra Pere de Tous, el 23 de gener de 1281 concedia
en nom del mestre fra Pere de Montcada una carta de població als moradors
d'Algars, hom hi esmenta la comitiva magistral en el document que recull
aquest privilegi, i que la componien un acompanyant -socius-, fra Ramon de
Sant Aniol, un capellà profés de I'orde, fra Ferrer Rodon, tres escuders -scutiferi
domini magistri-, Pere Salvador de Segalà, Bartolí de Canet i Salvador de Sant
Hipòlit, i un notari jurat laic, Ramon de Savina.
• Les responsions
Les responsions eren les quantitats de diners que s’enviaven a Terra Santa per
sostenir l’esforç de guerra dels templers. Teòricament obeïen a 1/3 dels
ingressos anuals de cada comanda. Posteriorment, la província pactà amb el
convent d’ultramar quina quantitat anual havia d’oferir. El 1304 el total que
pagaven els templers catalans obeïa a 1.000 marcs d’argent o 52.000 sous
tornesos. El 1307, Miravet pagava una responsió de 500 masmudines, o 4.500
sous barcelonesos, equivalents a 3.600 sous tornesos (1/14 part de la
contribució total). Les quantitats que pagava cada comanda havien de decidir-
se en el capítol provincial, també es pagaven quantitats per a finançar les
causes judicials i la cort del mestre provincial.11
11ACA, C, CRD Jaume II, carta templers 81.
55
A banda de les contribucions en diner, les comandes trametien a Terra Santa
animals, armes i armadures, aliments i altres béns.
A banda de diners i béns, les províncies occidentals trametien a orient els seus
membres més joves i preparats per a les armes, que conformaven la host
templera a Terra Santa.
• El Tresor Provincial
D’altra banda, el tresor provincial acollia aquells béns i diners que anaven
destinats a Terra Santa i els que conformaven la caixa que pagava les
despeses del mestre i del seu seguici.
El castell de Miravet era també la seu de l’arxiu provincial de l’orde, on es
dipositaren els privilegis i altres documents importants per als templers
catalans.
4.3 La Caiguda d’Acre i la Fi dels templers
Els estats llatins d’orient sorgits arran de la Primera Croada hagueren de fer
front a una progressiva pressió dels estats musulmans que constrenyien les
seves fronteres. Les batalles i els setges, les victòries i les derrotes es
succeïren fins que, el 1187, a Hattin, Saladí aconseguí destruir l’exèrcit cristià i
conquerir bona part del regne de Jerusalem, amb la ciutat inclosa. El Regne de
Jerusalem i els estats llatins del nord quedaren a poc a poc reduïts a una franja
costanera de difícil defensa.
En aquesta conjuntura el paper dels ordes militars era cada cop més rellevant,
ja que es tractava de l’única força militar permanent dels estats llatins, a més a
més, eren disciplinats, professionals i obstinats, tant en la defensa com l’atac.
Sabien que si queien en mans de l’enemic l’únic destí que els esperava era el
de, a cops, la conversió forçosa o, gairebé sempre, el suplici i la mort. Eren
moltes les fortaleses que els van ser assignades perquè les defensessin fins al
final. El convent d’ultramar mantenia uns 300 cavallers a Terra Santa, més els
frares sergents, els turcoples, els mercenaris i d’altres guerrers; uns
contingents que cada cop eren més difícils de mantenir amb els mitjans de què
l’orde disposava.
56
Les darreres croades foren mal conduïdes i erraren en els seus objectius. Fins i
tot Jaume I va organitzar una croada, però una tempesta dispersà la seva flota i
els pocs que arribaren a Terra Santa no van obtenir cap guany (1269).
El que vingué després només fou l’agonia dels estats croats, que va durar poc
més de trenta anys, fins que Sant Joan d’Acre va caure el 1291 després d’un
sagnant i desesperat setge. Això provocà la fugida cap a Xipre de les
guarnicions que encara resistien en altres punts forts de la costa.
Encara que els templers lluitaren fins el final, el desprestigi de l’orde era palès.
Els templers i altres ordes militars eren acusats d’orgullosos i d’avariciosos.
• L’arrest dels templers
A finals d’octubre del 1307 arribà notícia a Catalunya de què els templers de
França estaven sent arrestats per les autoritats reials sota greus acusacions
d’heretgia. Això formava part d’un pla secret concebut pel rei Felip IV el Bell i
els seus agents per destruir el prestigi de l’orde i quitar el seu patrimoni, que
passaria a la Corona, greument agobiada pels deutes, molts d’ells deguts als
mateixos templers.
L’excusa fou l’al·legat comportament herètic dels frares del Temple. Corrien per
Europa molts rumors, escampats pels seus rivals i enemics, que feien dels
templers una societat tancada, en la que es practicava la màgia i altres
cerimònies i delictes contra la ortodòxia de la Fe, com ara l’homosexualitat.
Assabentat de les notícies que li venien de França, Jaume II no prengué cap
determinació contra els frares catalans i aragonesos. Fins i tot els donà certes
garanties de què no actuaria contra ells per aquestes acusacions. Tot i això, el
mestre provincial fra Ximèn de Lenda, atesa la tebiesa de les garanties reials,
va preferir que els seus frares es concentressin en uns pocs castells on
poguessin resistir el seu futurible arrest. A la fi, l’1 de desembre de 1307 fou
decretada per Jaume II la detenció dels templers dels seus Estats. Fra Ximén
de Lenda fou arrestat a la casa del Temple de València aquell mateix dia; al
llarg de desembre anaren caient totes les comandes templeres, excepte uns
pocs castells on els frares més decidits es prepararen per afrontar un llarg
setge.
57
El setge de Miravet (desembre de 1307-desembre de 1 308)
Com ja és prou conegut, en el marc de la supressió i extinció de l’orde del
Temple, l’1 de desembre de 1307 Jaume II decretà la detenció dels templers
que residien als seus estats i la confiscació de les propietats de l’orde. Tot
esperant evitar el seu arrest i poder advocar per la seva defensa des d’una
posició de força, molts frares templers s’havien refugiat ja en els castells més
forts de què disposaven. Els templers catalans aconseguiren resistir
principalment en els castells de Montsó, Xalamera, Miravet i Ascó. Altres
fortaleses aragoneses –Libros, Cantavella, Castellot i Villel– es rendiren ja
entre l’estiu i la tardor de 1308. Miravet es lliuraria el desembre d’aquell any;
Ascó es va retre a començaments de gener del 1309. I, finalment, el juny del
1309, ho feren Montsó i Xalamera. Ens interessa parlar sobretot del setge de
Miravet i de l’ús que es va fer d’artilleria per ambdós bàndols.
Tot i que els frares començaren les tasques de fortificació a l’octubre, i s’hi
tancaren des del desembre del 1307, el setge de Miravet no es formalitzà fins a
principis del 1308, quan Jaume II ordenà als oficials reials que no deixessin
entrar ni sortir ningú del castell. A mitjan febrer, el rei va disposar que la
fortalesa comencés a ser envoltada de bastides (torres), per impedir de manera
segura la sortida dels templers i de les persones que eren amb ells, i també per
barrar el pas a tota mena d’ajuda exterior.
El monarca va insistir en què els frares i els seus valedors s’havien de rendir
sense condicions i retre’s a la seva mercè, prometent que serien ben tractats;
els templers creien que, si resistien, finalment podrien arribar a termes més
convinents amb el sobirà i aconseguir així una millor defensa contra els crims
que els eren imputats. Va caldre un any per fer-los entendre l’equívoc de la
seva pressumpció, però això costà a Jaume II una gran despesa monetària en
tropes i altres mitjans de guerra. A dins del castell hi havia 28 templers i potser
el triple de laics, encara que algunes fonts parlen de cent.
L’expugnació de Miravet resultà en realitat un assumpte ben avorrit, només
l’arribada d’enviats del rei i alguna escaramussa trencaren la monotonia de la
vigilància a què es sotmetien ambdues parts. Els templers i els seus ajudants,
entre els quals s’hi comptaven alguns esclaus, tenien força queviures i no
58
començaren a passar estretors fins als mesos finals del setge, quan
l’esgotament físic i nerviós acabà amb la moral dels homes.
La manca de resultats en les negociacions ja començà a fer mella en els frares
durant la primavera del 1308. A finals d’abril, decidits a fer que el setge li costés
car al rei, els templers començaren a bombardejar les posicions de les tropes
reials amb dues brígoles que havien fabricat dins el castell. El poblat sarraí de
les Blores, als peus de la fortalesa, on deurien allotjar-se molts dels soldats del
rei, resultà molt danyat pel bombardeig de la màquina, les ballestes i els
mandrons (o fones propulsades amb un pal). També llençaren foc, però no
sabem amb quin sistema. L’objectiu dels templers era el d’obligar els soldats
del rei a deixar les Blores, prendre el lloc i guanyar un camí cap a l’Ebre, des
d’on podrien enviar missatges i tal vegada aconseguir provisions.
El bombardeig durà deu dies i obligà la població sarraïna a deixar Miravet, els
frares destruiren els sostres de vàries cases llençant pedres amb mandrons
(“fregerunt tecta aliquarum domuum per multitudine lapidum emissorum ab
manderos”), però no se’n van sortir en el propòsit de desallotjar els soldats
enemics. Els oficials reials van estimar que les pedres que tirava una de les
màquines dels templers eren de pes de 2 arroves, o 20 kg. Altres fonts, però,
diuen que els templers només tenien un giny en lloc de dos.
A mitjans d’abril, Jaume II ja havia autoritzat els assetjadors a erigir dues
brígoles “amb el propòsit d’atacar a aquells a dins del castell, els quals [...] han
recentment construït una màquina contra els sitiadors. Amb aquestes
màquines, vós podeu fer el mateix que fan els del castell”; així doncs, el
monarca només autoritzà el bombardeig de les muralles del castell per
respondre a les provocacions templeres. Cada brígola seria capaç de disparar
pedres d’un quintar, o 40 kg aproximadament.
L’ordre reial, potser per manca de mitjans monetaris, es va complir només
parcialment. El juny, el batlle de Tortosa informava al rei que només tenien una
brígola a Miravet, “però que no tenien ningú que la sabés fer anar o entengués
quin és el millor lloc per emplaçar-la per disparar contra el castell”. El batlle
reclamava que tornés Pere de Mas, enginyer que possiblement havia construït
59
aquesta brígola. El rei es va negar a concedir-ho, ja que el dit Pere es trobava
al setge de Montsó.
Això era així perquè Montsó i altres castells estaven sent atacats fortament per
les màquines de l’exèrcit reial. La despesa en ginys era realment molt costosa, i
a principis d’agost el mateix Pere de Mas informava que l’operació de l’artilleria
a Montsó ja havia costat més de 10.000 sous. D’altra banda, la paga de vuit
dies per un mestre de ginys i el manteniment del seu cavall costava no menys
de 50 sous. Imitar les operacions ofensives contra Montsó al castell de Miravet
estava fora de l’abast de la tresoreria reial.
En el cas de Miravet, potser també perquè hi havia el lloctinent del mestre
provincial del Temple, fra Ramon Saguàrdia, i altres templers de rang, la tàctica
principal a usar va ser la d’intentar desmoralitzar els laics i propiciar tota mena
de desercions. A finals de l’estiu del 1308 havien deixat el castell la majoria de
civils, molts d’ells persones de poblacions vassalles del Temple, que els servien
com a soldats. A mitjan novembre es retrien els darrers clients dels templers.
Aquestes rendicions de l’estiu les hem de veure en sintonia amb l’enfortiment
de l’encerclament que el rei va ordenar en aquell període, manant a la ciutat de
Barcelona que enviés 500 soldats; altres ciutats i viles del Principat també foren
requerides a aportar un bon nombre d’homes armats. Al mateix temps, Jaume
II demanà al rei de Mallorca i al vescomte de Castellnou que li trametessin
mestres de ginys.
Les condicions de vida al castell s’havien deteriorat molt, l’aigua i els queviures
havien de raccionar-se, i ja no quedaven carn, aviram, vi o verdures. Els
assetjats estaven dèbils i emmalaltien, i l’hivern s’estava acostant. S’obriren
negociacions de rendició. El 6 de desembre de 1308, els frares es reteren a les
tropes reials. Només sis templers quedaren tancats en el recinte sobirà del
castell, el lloctinent fra Ramon Saguàrdia, el comanador de Miravet fra
Berenguer de Santjust, i quatre més. Després de construir una escala per
poder accedir a les cambres on s’havien recluït, foren apresats per les tropes
reials el dia següent 7 de desembre. Els templers foren enviats presoners a
Tortosa.
60
4.4 El procés
L’interrogatori i procés dels templers catalans es féu, primer, a Lleida i a altres
llocs de Catalunya (Cervera, Tarragona i el Masdéu), i després, només a
Lleida, entre l’hivern del 1310 i el del 1311. Encara se’n feren d’altres de
templers catalans arrestats a l’illa de Xipre. Els primers interrogatoris no
aportaren res concloent, malgrat que es feren les mateixes acusacions que a
França. Finalment, el Papa autoritzà l’ús de la tortura, però els frares també
resistiren i foren poques les confessions inculpatòries. Amb tan poca base
provatòria, el Concili de Tarragona de l’octubre-novembre de 1312 es va veure
obligat a decretar la no culpabilitat dels templers.
Però, ja llavors, molts templers francesos havien estat cremats a la foguera per
evitar que es retractessin de les confessions que havien fet sota tortura. El
Papa també n’havia decretat la dissolució del Temple per la butlla Vox in
Excelsodel 22 de març del 1312. El motiu de la dissolució va ser el desprestigi
en què havia caigut el Temple, no que les acusacions d’heretgia fossin
provades.
El 1314, finalment, el monarca francès va fer cremar el darrer mestre, fra
Jacques de Molay. L’únic lloc d’Europa on els templers foren trobats culpables i
cremats per heretges va ser a França, en la resta del continent foren absolts i
se’ls va oferir una sortida més o menys digna. A Catalunya els frares passaren
a vivir en altres institucions religioses, cobrant una pensió vitalícia.
4.5 L’artilleria de setge a l’edat mitjana
Des de temps antics la necessitat de superar les fortificacions enemigues va
esperonar la inventiva humana, que va idear un ampli ventall de solucions a
aquest problema.
Quan es formalitzava el setge d’una fortificació, a banda d’un cop de mà o d’un
assalt violent i repentí, hi havia diverses maneres d’afrontar el problema de la
seva expugnació. Sovint aquestes alternatives eren combinables i es
combinaven per sobrepassar la capacitat defensiva de l’enemic. Primer de tot,
existia la possibilitat de bloquejar la ciutat o castell assetjat per evitar que rebés
61
tota mena d’ajuda de l’exterior, fins que la manca de queviures o de moral
propiciés la seva rendició. Era una alternativa costosa en temps i diners, però
efectiva, si el governant que l’acometia gaudia de les dues coses. En segon
lloc, si les fortificacions eren de fusta, es podia intentar el seu incendi. En tercer
lloc, es podien descalçar les muralles amb pics o ariets, mentre els operaris
eren protegits per mantellets i el foc de cobertura de projectils. En quart lloc, es
podien excavar mines subterrànies amb la mateixa finalitat. En cinquè lloc, es
podien construir altes torres de setge, que es movien fins als murs enemics
amb la finalitat d’assaltar-los. Finalment, existia la possibilitat de construir
artilleria per batre els murs enemics fins que s’esfondressin, sovint en
combinació amb el treball de mines o ariets. Una fortalesa que veia els seus
murs derruïts només podia rendir-se o veure com era presa per un assalt a
ultrança, customàriament amb notable efussió de sang.
En terrenys difícils, on era impossible excavar una mina o acostar un ariet (com
seria el cas de molts castells roquers), només l’artilleria podia dur a terme la
tasca de derruir els murs. Les peces tenien també un paper secundari
antipersonal, capaces de batre zones de la muralla susceptibles de ser
defensades i de matar o mutilar les persones que allí s’hi trobessin. En això
excel·lien les peces més lleugeres i de més cadència de foc. Es creà també
armament per llençar virots, llances o sagetes, d’efectes devastadors.
Val a dir que els atacats no romanien impotents a tal desplegament de poder
ofensiu i ideaven alhora tota mena d’estratagemes per contrarrestar l’acció
enemiga. Pel que fa a l’artilleria, era normal que els castells i altres llocs
fortificats tinguessin màquines per a usar en cas d’agressió. Aquestes armes
solien guardar-se desmuntades, la qual cosa impedia el seu deteriorament i
també permetia el seu transport cap a d’altres fortaleses o setges. El mètode
de trasllat més ràpid era fer-ho per mar.
Diferents tipus d’artilleria
L’artilleria medieval bevia de les fonts greco-romanes de l’Antiguitat, si bé
s’adaptaria a les circumstàncies del seu moment. L’artilleria greco-romana
s’havia basat especialment en la torsió de cordes. Així, per exemple, s’havien
ideat màquines de tots tamanys, com la catapulta, l’scorpio o la cheirobalista,
62
capaces de propulsar amb gran força i un bon grau de precisió tota mena de
projectils, des de petits virots fins a grans pedres rodones, com és el cas de la
balista romana (100 kg a 200 m).
Aquestes armes s’assemblaven a una ballesta medieval, però en lloc d’un arc
tenien dos braços muntats en uns feixos de cordes, aquests proveïen la torsió
suficient per propulsar el projectil o pedra quan era alliberat.
Ideat ja durant l’Imperi, l’onagre o mangana consistia en un braç que era
torsionat cap enrere i que, quan s’alliberava, tirava endavant topant contra una
robusta biga travessera, propulsant en el procés una pedra des de l’extrem del
braç, normalment mitjançant una fona.
Aquests coneixements sobrevisqueren a la caiguda de Roma i s’usaren en
èpoques altmedievals. Els bizantins foren sempre experts en la guerra de setge
i tingueren un nodrit nombre d’enginyers. Pel que fa a les fonts occidentals, no
quedant-nos cap descripció acurada, no sabem exactament en què consistien
les mangana, catapulta i balistae que s’usaren, per exemple, en el setge de
París del 885-886. Moltes vegades les màquines eren descrites com a petraria,
llençadores de pedres, sense més detalls.
El més probable, però, és que ja no es tractessin de peces de torsió, cares de
mantenir i difícils de construir. A través dels avars, i provinents de la Xina, des
de final s. VI o principi del s. VII els bizantins introduïren a Europa les peces de
tracció. Aquestes consistien en un braç similar al de l’onagre, però que es
balancejava sobre un entramat també fabricat de fusta. Un grup d’homes tirava
amb cordes d’una punta més curta del braç i propulsava endavant la fona on es
trobava el projectil. Ambdós extrems guardaven normalment una proporció
d’1:5 en longitud. Segons els Miracles de Sant Demetri, les màquines que els
avars usaren per atacar Tessalònica propulsaven grans roques, amb una
cadència de foc força respectable. Aquesta mena de peces van rebre a
occident el nom de manganells (mangonels, mangoneaus), i més tard
trabuquets (trebuchets).
Per satisfactoris que fossin els resultats de l’artilleria a tracció, qualsevol millora
en l’abast, la potència i el pes del projectil era benvinguda pels comandants
63
medievals. A més a més, un dels principals problemes de les armes a tracció
era l’ingent nombre de persones que es necessitaven per operar cada peça, hi
havia trabuquets accionats per menys de 20 persones, però també n’hi havia
que ho eren per 40, i fins i tot 250 persones. Un trabuquet de tracció normal i
corrent podia propulsar una pedra de 15 kg a uns 20 m. Es podia regular l’abast
i el pes del projectil limitant o augmentant el nombre de persones que tiraven.
La solució a les limitacions físiques del trabuquet de tracció va ser canviar la
força humana per un contrapès, una caixa omplerta de pedres, ploms o terra.
Per a un perfecte funcionament de la peça, aquesta constava d’una fona més
gran. El braç era abaixat per mitjà d’unes rodes, assegurat i carregat. Un cop
s’alliberava el braç, la força del contrapès propulsava la fona. Amb aquests
implements, no era difícil arribar a llençar pedres de 50 kg a distàncies de 100
m, o de 30 kg a 150 m.
Els trabuquets de contrapès es generalitzaren a Europa occidental cap a
principis del segle XIII, conviurien sense problemes amb els trabuquets de
tracció, més fàcils de fabricar i disparar per persones que no fossin enginyers
especialitzats.
En principi, per als segles baixmedievals, s’accepta que mangoneaudessignava
un trabuquet el pes del qual era fix, mentre que trebuchetdessignava un
trabuquet de pes oscil·lant.
4.6 L’artilleria a terres catalanes als segles XIII i XIV
Com en el cas de les demés terres europees, ens trobem a Catalunya i la resta
de la Corona catalanoaragonesa amb una varietat de termes per definir
l’artilleria de setge. Aquesta varietat sembla fins i tot més gran, atès que s’hi
barreja la terminologia occidental amb la de les terres andalusines, significant
probablement cadascuna d’elles màquines de tracció o contrapès, de diferents
tamanys i potències. Es parla, per exemple, de trabucs, trabuquets, fonèvols
(fundibula en llatí), almanjanecs, manganells, brígoles i algarrades.
Basant-se en la Llibre dels Fets de Jaume I, el Diccionari català-valencià-balear
apunta que almajanec o almanjanec (almanganíq) era el mot manganell
arabitzat, i es tractava de la mateixa màquina que un fonèvol, però no era igual
64
que un trabuquet. Del setge de Mallorca, Jaume I parla d’una algarrada que
des dels murs de Mallorca arribava al campament català, fins a cinc o sis
tendes enllà, però que un trabuquet que el rei havia fet portar per via marítima
arribava més lluny que qualsevol altra màquina present en el setge, ja fos
cristiana o sarraïna.
De les brígoles a l’època de Jaume I se’n parla com si fossin grans màquines i
de gran potència. A difèrencia dels contrapesos dels trabuquets, els de les
brígoles semblen ser caixes clavades i fixes, mentre que els dels primers
oscil·laven com un pèndol. En canvi, ja en un document del 1362, es parla de
les “brigoletes qui estan per les torres”, parlant-nos d’unes peces similars, però
més petites, que estarien muntades en les torres de castells i muralles. De les
brígoles també es diu al segle XIV que tenien dues caixes adossades a banda i
banda de l’eix. Segons els estudis de Viollet-le-Duc, també en els manganells
baixmedievals caixa i biga formarien un tot, serien les peces de contrapès més
grans, i un cop disparades el seus braços haurien de ser abaixats amb l’ajuda
de dues grues rodants.
Com ja hem apuntat més amunt, aquestes peces artilleres solien guardar-se
desmuntades en castells o altres llocs a l’ús, com ara les drassanes. Quan es
preparava un setge, el comandant (normalment el monarca) feia venir les
màquines que tenia disponibles més a la vora del punt a atacar. Si el setge es
dilatava en el temps, es podien fabricar més màquines in situ.
Els projectils eren fets de bona pedra ben arrodonida. Es preferien les pedres
sòlides, que no es partissin amb l’impacte amb els murs, perquè així es podien
reutilitzar. Els picapedrers podien fer aquests projectils sense cap problema i,
segons ens conta el cronista Ramon Muntaner, quan s’albirava una guerra, les
pedreres de Montjuïc, a Barcelona, es posaven a treballar en la fabricació de
projectils (“pedres de ginys”). Se sap que Jaume II va intentar adquirir els
serveis d’especialistes sarraïns en la fabricació de foc grec o d’una substància
incendiària de naturalesa similar, però l’ús d’aquestes armes no està gaire més
documentat per a l’època que ens ocupa. L’artilleria sobretot tenia la finalitat
d’atacar muralles i altres màquines, i un paper secundari antipersonal.
65
Sobre la manera d’usar-se, val a dir que calia comptar amb l’escenari de la
contesa, no era el mateix atacar un castell d’un noble rebel que una ciutat o
una gran fortalesa d’un poderós enemic internacional. En el primer cas, una o
poques peces d’artilleria bastaven, mentre que en els dos altres casos es
podien arribar a formar grans bateries de ginys, que feien torns per llençar
pedres sobre les muralles de l’enemic. Jaume I ja va desplegar un bon nombre
d’enginys de guerra per als setges de Mallorca i València, però res en
comparació amb el setge d’Acre pels mamelucs (1291), on es va arribar a usar
gairebé un centenar de màquines, incloent-hi un trabuquet gegant anomenat “el
Victoriós”. A occident era difícil veure tal quantitat de mitjans.
Les peces havien de desplegar-se a l’abast de les fortificacions enemigues.
Situar-les en una elevació, ja fos un castell de fusta construït expressament o
un accident del terreny, incrementava el seu abast i les feia menys assequibles
al foc de resposta i a les sortides enemigues (al ser fetes de fusta eren
fàcilment incendiables). El muntatge podia durar d’unes hores a uns dies,
depenent del tamany de la peça, la disponibilitat de materials i les dificultats
que oferissin els enemics. Es feia sota l’atenta mirada dels enginyers, veritables
mestres en una sabiduria del tot arcana per a gran part de la societat de
l’època. Sabem que alguns enginyers rebien retribucions força oneroses, com
ara el català Jaume Ros, que el 1299 rebia del rei una renda anual de 300
sous.
Pel que fa als operaris, citats comunament en la documentació, devien ser gent
de tota mena, encarregats de carregar i disparar les màquines, però també n’hi
hauria d’haver de fusters, corders, picapedrers, carreters i altres classes
d’especialistes, tant per si s’havien d’efectuar les reparacions necessàries com
per la talla de nous projectils o altres tasques de manteniment. El
subministrament de materials havia de ser ingent, no només per a les
màquines en si, sinó també per a les fortificacions que les resguardaven dels
atacs enemics. En ple setge de Balaguer, el 1280, Pere II el Gran va reclamar a
Lleida que li enviessin 1.000 posts (500 de gros d’un dit i 500 de gros de dos
dits) per a les obres que l’italià ser Nicoloso i altres enginyers estaven fent en el
setge.
66
Quan la peça estava completada, es devien fer alguns trets de prova per
ajustar la punteria i l’abast. La decissió de l’emplaçament inicial era cabdal,
però després es podia ajustar l’abast i la potència del tir traient pes dels
contrapesos. Si malgrat totes les modificacions, el tret quedava curt, no hi havia
més remei que moure-la endavant. A més a més, una màquina mal construida
podia donar lloc a tota classe de problemes, com que les cordes dels braços
s’entortolliguessin cada cop que es disparés. En les màquines més senzilles,
com ara els manganells accionats per tracció, construïts de manera
voluntariosa i operats per gent més inexperta, devien ser més freqüents els
accidents, fins i tot que les pedres caiguessin sobre l’equip que les disparava.
La pluja també podia malmetre les cordes i impedir el tir de les màquines.
L’efectivitat d’aquestes armes depenia de diversos factors, a banda de la
potència dels trets i la seva precisió, podem recomptar el subministrament de
munició, la perícia d’enginyers i operaris per desenvolupar una cadència de foc
sostinguda, una construcció que esquivés les tares i els mals funcionaments, i
els obstacles que hi pogués oposar l’enemic. Mentre que els ginys més petits
es conformarien amb atacar les almenes, els catafals de fusta i els defensors
de la muralla, la feina principal dels grans ginys seria abatre els murs i les
torres, la qual cosa només es podia aconseguir amb un bombardeig reiterat
d’una zona concreta, a vegades de setmanes de duració. L’enemic podia
replicar amb el foc d’altres peces o usant d’altres estratagemes.
4.7 Després del Temple. Els Hospitalers
Finit el Temple, quedava el problema de què fer amb l’ingent patrimoni que
l’orde havia acumulat al llarg de la seva història. En terres catalanes molts del
seus béns mobles es van malbaratar. El Papa volia que tot el patrimoni templer
anés a parar a l’Hospital. Tanmateix a les terres de la Corona
catalanoaragonesa aquest procés no es va dur amb facilitat. Jaume II no veia
amb bons ulls la creació d’un espai senyorial sobredimensionat i la incorporació
dels castells del Temple a mans dels hospitalers. Per això pactà amb el Papa
que es crearia un nou orde militar, el de Montesa, a terres valencianes, que
absorviria el patrimoni templer i hospitaler d’aquell regne. L’Hospital només
conservaria una comanda a terres valencianes: la de València-Torrent. El 1317,
67
Miravet, com la resta del patrimoni templer a Catalunya, era traspassat als
hospitalers.
Per tal d’administrar el patrimoni adquirit dels templers, la província hospitalera,
dita Castellania d’Amposta, passà a dividir-se en dues:
Primerament, la mateixa Castellania d’Amposta incorporaria ara les
comandes de l’Aragó, la de València-Torrent i quatre del Principat de Catalunya
situades al sud-oest de l’Ebre: Ascó, Horta, Miravet i Ulldecona. El castellà
d’Amposta residia normalment a Saragossa, primerament a la Suda i
posteriorment a l’església de San Juan de los Panetes.
En segon lloc l’anomenat Gran Priorat de Catalunya , que regiria la resta de
comandes del Principat i també les que formaven part del regne de Mallorca, a
l’illa i també al Rosselló.
Durant el segle XIV la Corona veurà en els hospitalers un suport polític i militar i
una font d’obtenció de rendes mitjançant compravendes i empenyoraments, els
fruits d’aquestes rendes deixaran d’anar a Rodes. Així mateix, alguns frares
s’aventuraran a fer la travessa a orient o viuran una vida més o menys recluïda
a les seves comandes, sense tampoc ocupar-se gaire de les seves facetes
religiosa i assistencial. Tot plegat, les comanadories serviran per proporcionar
al seu detenidor un tren de vida modest però segur; el comanador sovint no hi
residirà i exercirà només de rendista. Els reis intercediran davant del Papa i els
mestres majors per atorgar les comanadories a gent de llinatges afavorits o
aliats de la monarquia.
A la primera meitat del segle XV, amb el regnat d’Alfons el Magnànim i un
renovat interès per l’expansió mediterrània, com hem vist, els hospitalers
esdevindran una peça clau en la política del monarca. Alfons exigirà per a si el
dret d’imposar el prior i el castellà de la seva convinença, encara que no se’n
sortirà, i control.larà amb mà ferrenya l’assignació de comandes; alhora retindrà
per al seu servei multitud de frares hospitalers, que d’aquesta manera seran
recursos perduts per al convent de Rodes.
Pel que fa a Miravet, aviat perdrà protagonisme en favor de Gandesa com a
centre rector de la senyoria hospitalera a l’Ebre. Tanmateix, el 1319 els
68
hospitalers van aprovar els “costums” o lleis que havien de tenir vigència en
aquesta zona i els anomenaren “Costums de la batllia de Miravet”, basats
principalment en els Costums de Lleida.El text, però, només afectava els
pobladors cristians i els musulmans conversos. Per la seva quotidianitat, els
musulmans de Miravet (gairebé tota la població en temps medievals), es regien
per la llei islàmica.
Es pot dir que, a primers del segle XVI, la conversió dels musulmans al
cristianisme està gairebé completada. Els conversos esdevenen moriscs.
Desdels inicis del període hospitaler el castell es convertí en un centre
perceptor de rendes que servia al comanador absent per al seu sosteniment. El
1610, l’expulsió dels moriscs comportà la necessitat d’una repoblació per part
de pagesos cristians. S’atorga una nova carta de població per a Miravet el
1623, per als pobladors vinguts de Catalunya, Aragó i fins i tot de França.
Finalment, el castell patí els sotracs de les guerres dels Segadors, de
Successió i Carlines.
4.8 La llegenda
L’orde del Temple quedà aviat oblidada pels homes del seu temps, però amb la
Il·lustració i l’adveniment de la francmasoneria, moltes societats secretes i
elitistes buscaren identificar-se amb un grup del passat perseguit pel poder. Es
declararen hereus dels templers i fins i tot forjaren un passat imaginari,
assegurant que l’orde havia sobreviscut ocult fins els nostres dies.
El Romanticisme i la idealització del passat medieval donaren nova empenta a
les fabulacions sobre els templers. No va ser fins inicis del segle XX que
començaren els estudis seriosos sobre l’orde. Tanmateix, l’esoterisme “templer”
ha continuat en els nostres dies amb tota mena de publicacions i de grups que
s’autodenominen hereus dels templers.