Any IV

LA TUIES _

=§ll51§ÍÉlP^^'Í*v_Sr:^

(¡gjjlk ( *ml^

x s / À \ i / y

/ / / l *\c

•vyk 1 *)•? /Jim vff

¡llftj

f e g u u n que tinc unes ganes de barallar-me amb algú... I

LA RETAGUARDIA " «1 s - i ' l i N ^ P - » « \ S r e V UI3T4ï*OfHM« M M 0 9 , ftWNHM V aSQH.JBI.A8. MURrtlORl**

i S A L E H O Y I

l f l r A m « i « « r i ñ e n » » . n o o n a B a l l t t . MU»'1"»" « t M M o * | « m o t t t a » « T « n r l r o o m o •*> » « • * »

Rufasta pide m o n e d a pues -ya n i u n chavo l e queda

H o y , para V u t a r . oa voy a decir e s t ; cn : i t e q u e se me h a ocu r r ido e s ­t a mañana . ¡ E - J q u - se p a r e c e el j u z g í d o del Sur a la espora de ruies-t r o quer ido Cimpa Tiero en la P r e n s a don M a r i o Agu i l a r ? Bueno os ad­v i e r t o que lo del Sur, es p a r a desp is ta r . P u e c se pa recen en que su -Mar io por aquí , su -Mar io por all... ¿ Q u é decís , qu¿ es ma lo? ¿Y el café que me p a g a r á el in te r fec to , co­m o decía el o t ro , cuando sepa que le he nombra­do, q u e no va le nada?

H a b l a n d o en ser io , os d i ré q u e todo e « á muy fornicado, y que s i e s to s igue así, llevaremos^ muy p o c o s c u r a s al e n t i e r r o . 1 H a s t a los f rancos ba­jan, a pesar de l^ra idf A p r o p ó s i t o : ¿ sabéis «;uál fué el p r imer rad ioescu­cha? Gol ia th , q u e y a sin­t ió los efec tos de la hon­da. Dis imulad, que esta­m o s a fin de mes .

Q u e r i , ir a i . So; ¡«-dad de las Nac iones , a ver s i me daban un pues­t o , como a C a m b ó ; pe ro me han hecho un feo y u n miguel y me han de­j ado a las cajas . Aquello e s u n h e r v i d o y en el d e aquel lo del de aquel lo en­c o n t r a r e m o s ' a s engru-nas.

Ahora t engo un p r o ­y e c t o m o r r o c o t u d o . Com­pra r acc iones del Banco de B a r c e ' o n a v enfilarme

suben. N o he v is to aún l a s monedas de cuproní ­que l , que es un n o m b r e q u e parece de cosa fea. Si t ené i s unas cuan tas d e escaduceras , env iádme­las, que las descambia ré co r r i endo . C o n t a d m e co­

sas y dec idme si es cier­to que el señor P e ¿ e t , del " R o y a l " , se ap r ima po rque le han ta i .cada y b a r r a d o el local . Eecad i -t o s a F u e n m a y o r , e l ch is -tó logo , y a Marsi l tach, cada día más joven.

Rui asta

' • • • H H U H B H H H

S U C E S O M A C A R R O

E n l a .-alie d e las Ca­bras se or ig inó ayer una fuer te a larma, por haber ­se o ído una voz humana , sí que tan .bién ronca, -me g r i t a b a : " ¡Cadáver , ca­d á v e r ! "

Avisado por ' e l é fono el cabo de l soma tén del d i s t r i t o por un t r anseún­te que pasaba por el lu­g a r del suceso y colec­ciona capicúas, l lecaron allí en p o c o s momentos , el u rbano del b a r r i o , la R i t a del 19 del Hosp i t a l , u n empleado de P o m p a s F ú n e b r e s y un admi rado r del Sacas , que pr inc ip ia­ron las (íes t i ones condu­cen tes a ac la ra r lo ocu-

P u e s t o todo en claro, resu l tó que el dueño de una t a sca s e p e l c i b a con un consumidor , que le de­cía que en el vino que le había serv ido , había agua y el honrado t abe rne ro p r o t e s t a b a g r i t a n d o :

" i Q u ' h a d ' habe i ! Q u ' ha d ' h a b e r l "

Desvanec ido el t e r r o r pánico que había causado la exc lamación del cela­dor de Baco , como di jo c ier to r e p ó r t e r , se r e s t a ­b lec ió la c a l m a y cada uno se fué por su lado, sa t i s fecho de que aquello no fuera nada.

R E N Z O N I A N A S

H e m o s rec ib ido de uno de n u e s t r o s l ec to res una p rec iosa " E l e g í a a R e n -zo" , q u e no sabemos r e ­s is t i r a la t en tac ión de publ icar . N o s o t r o s somos ecuánimes y j u s t k i e r o s y no podemos e s t a r n o s de rendi r t r i b u t o a l a r t e , a la ciencia y a lop p r inc i ­pios ecua to r i a l e s

H e aqu í la " e l e g í a " :

¡Ya ni e l s o n a r de los jaz-band me p lace ! ¡ M e d u e r m o en los d i s cu r sos de l g r a n P i c o l Y los cup le t s de L lu rba pa récenme poesíap

de u n g r t n va te .

¡ T o d o es e n mí fatiga y desa l i en to !

¡ M u e r o v iv iendo de leznable v i d a !

Y los goces te ' - renos son ho jas secas

que se lleva el v i en to .

¡ F u l m i n e el c ie lo rayos en su l ienzo I

¡ Ruja el infierno t ruenos r e t u m b a n t e s !

Y si la muer t e l lega dadme al m o r i r un film hecho por R e n z o .

C o n el fin de ev i t a r ún icos o mul t i fo rmes de­nues tos , que podr ían

con t r a c a m b i a r se en fi'°* sóficos y contrafiagrante» mas t ego te s , nos place ha­cer c o n s t a r q u e es ta P ° f sía no es de Mi l ton de

D a n t e ni del Niño de To­na. Quedan complacido» lo s pacíficos híbitairt** de l d t s t r i c t o c u a r t o .

LAS COSAS DE MARIO1" per U Pr«eÍo»in» I l'A'W

H R i n i u n i H i » ! ' V I A J E R O S I L U S T R E S '

P a r a sus poses iones oe

Santa Coloma de Grame­net , sa l ie ron en autobu* lo s conoc idos comeE-

ca que" en la R i? ra d *j Magor i a posee el acrf t ado e squ i l ape r ros "<•"' M i g u e l H u c b o v Lope* ( a ) " E l Chunga" cele­bróse el ma t r imon ia l e ^ ' lace de su hija Milagr1 ' tos con el conocido pij>¡ p a P e p e T o r i a ' a ) » ' R e l á m p a g o " .

efe c ' t uó a l a c lás ica usanza d su noble a b o l e n e c roto-' piendo una olla. Vara c e ' l eb ra r e l a c o n t e r i m i e n t ^ por la noche, la feliz p*" reja, se t i r ó los i la tos * l a cabeza. H e aquí U* ma t r imon io que no P° d r á dec i r q u e no h a n>t» n ingún p la to ni ningu"* olla.

ÍACLES

" D E N '

Cootl

DEL RAM1 del* divertit» qu»dw» ^

LAS COSAS DE MARIO0"*, I . PMCJOIIU. | l 'A**"'

Barcelona, 25 de març de 1926

SEGUlM , «D J " " " « « ' « d o s editorial, amb 1»

' " » < !L° d " 1"è «1 Pifie en 3 perdoni que trans-"**« J , ~ P " u n a «ola vegada ¡ amb ferma pro-Ce">'> d-A.° 'm"d'* — aquesta .ecció atenen.

* "La M ""f " ° v a novel-la madrilenya í» '»e¡ ó " 7 " ' " Mundial". Bonic, coberta, pre " « * » . . . p ™ » ' ' " •Pr ·mé clara, de la casa J C °">Vos , " m , ! ' , V O l u m : P i ™ B a " > ¡ a

Í ' Mblic '•? " b e " ¡» sesurament , n « t e , „ , " » » t a a t a der

\S»J?- d e H°y". "la Nue-

Es ti-, pi Rh

bona part ils quioscs abreujada a Corta",

Pa D ak , a d a d ' * " ' ' 1 u e h ¡ h a

asat t , T " ' 1 = S . n " t p

au

I ' » » d » ^ diari, que h S» . Ste¡» del 1, b*™»»' a ">à esquerra, al cos-«ÏÏ R ° " » n ™ q ° e '« « « o n a d a al o »edo,: •>• «n , e „ y „ ^ ^ . d

BvÜ,"»*^"? tat A n pdor

^Pa r i c i ^d T 6 8 t a V a s e n s d u b t e a a a a ben-, a nova biblioteca, entengué

que li preguntava una altra cosa i respongué, la de seriós:

—Espai ter, sis... En efecte, al carrer d'Espalter hi ha un establi­

ment, de tothom conegut, que du aquest ne establiment on, per pocs diners, es troben artefai tes que alguns cops, són de gran utilitat...

Les novel·les blanques

LI I ha una passió per les novel-les blanques. Les damisel-les no llegeixen aítra cosa, i certes bi­

blioteques tiren quasi tants exemplars com LA TU1ES, que ja és dir molt.

Les novel-les blanques, només tenen un defec­te, i és la poca variació dels seus argumenta. Tes­timoni d'això és la següent conversa que un xa­farder amic nostre va sentir no fa gaires dies en un establiment de l'esquerra de l'Eixampla, on hi ha el magatzem, les oficines, part dels tallers i una llibreria de venda al públic, tot dedicat a una sola d'aquestes biblioteques:

—Déu el guard... —Què desitjava, senyoreta) —Una novel-la d'aquesteB... —Quin títol vol? —Qualsevol... Si pot ésser un que no hi hagi

cap mecanógrafa que es casi amb el fill de l'amo...

Oh, el cinema!

f\ IMECRES al matí va tenir lloc al "Saló Cata­lunya" la prova privada d'una pel-lícula fran-

t . — TA TUIES

cesa el paper de protagonista de la qual interpre­ta aquella ballarina espanyola tan bonica que es diu Isabeleta Ruiz.

Abans de seguir, un consell als amics. Si algú de vostès pot obtenir invitacions per alguna pro­va privada, que no les despreciï, perquè s'hi di­vertirà. Hi van moltes nenes maques despreocu­pades i, a voltes, un en pot trobar alguna i conven-cer-la perquè faci un xic de feina.

Eren ja a la segona part quan aparegué un rètol a la pantalla que va cridar la atenció de tothom. Deia així:

"Bajo ia dirección, visiblemente interesada, de Rodolfo Flora, hacía visibles progresos en el fran­cés, sobre todo, conjugando el verbo amar..."

Una discreta rialla recorregué la sala. A dar-rsra nostre, una veu, que no era precisament de mascle, murmurà:

—Més clar... vi de trentat

L'hortolà de Sant Boi

casa, bastan* apartat i solitari i, al cap d'uno tona, cridà a un "botones" i, fent l'enfurisma'-digué: .

—Fes el favor de dir a la senyoreta Lluïs» » pot mole3tar-se un moment i venir!

Això ho va dir amb aquell to sec i precís qu

gasten els caps de secció dels despatxos quan v

Ien armar bronca a un inferior. El "botones primer element del que l'astut Albert volia g"ar_ dar-se — no va dubtar de què allò anava serio ment, i cridà a la Lluïsa, dient-li: „

—Em sembla que el senyor Albert et vol I" mer un escàndol! ,

La Lluïsa, que sabia l'ardenta passió que '* bert sentia per ella, no s'ho cregué, però *en^ perdre un moment, anà cap a l'arxiu. .

—Estic cercant una lletra i no puc trobar-'3 . cap manera... — digué l'Albert —. A veule

vostè... si tu... m'ajudes un mical Ja ho crec que li va ajudar la xicotal Puc a T

gurar als lectors que els treballs de recerca '°ï \ un xic llargs, però que ella li trobà, d'això P°

JA FEIA ¿5TONA

EN cert establiment comercial molt important de Barcelona, les oficines del qual ocupen tota la casa, i on treballen més de vint me-

canògrafes, hi ha instal-lat, al bell mig de les ofi­cines, un petit ascensor la caixa del qual està for­mada per una d'aquelles paneres de fil-ferro que e*utilitzen per posar les lletres a contestar, o les còpies, o els borradors. Aquest ascensor té per objecte estalviar el temps dels "botones" que, abans d'introduir-se aquesta millora, anaven tot el dir, tle la planta baixa al principal a dur lletres, rebut! i factures. L'ascensor, un cop baix, corre 3. través de les taules per una mena de rail aeri i en un tres i no res se'l trasllada al Hoc volgut.

Una de les xicotes que treballen en aquestes oficines, és la Lluïsa, una noia la mar d'esbojar­rada, i són molts els dependents que l'empaiten.

Amb tot, ningú no l'havia pogut fer seva, però l'altre dia, l'Albert, el cap de facturació, xicot més mal intencionat que un Miura, se n'anà cap a l'arxiu, que està situat en un departament de la

—I com la titula, aquesta escultura? —"Esperant feina."

"•Oli, L í ? *?"" c o n> d' <!uè en Santpere f,

MÚif ¡ T '" c , l ç° l e l" ' d». «"erT ,"""';, ' a L l u ï , a ' »" ** escabella­n t Tla e i " " "i ' í I ' · fc i» ¡ » ° t a ™ - . 8 » ' P « c o n t o , , " " " " " " " " • U ° " " C " ' " ' •

*««™,lTUoci ™ '?" dc <"•"" * la "»q»i«» d a t a Q,lf,„ . e n c a r a n o havia acabat de posar la •*»*. situa, i 8 " ' " 1 e " P e " ° n a b a i * à clel .eu d »

- * ' a l P»ncipal. i . '«.nora amb la Lluïsa. *aii«,,Ti!rno™'1,aco

Una ,. interrogà —. Q ^ a c o a a u r g e n t í a 9 i m a ? , ^ •ñatea'" S e n y ° r ' P e r ò c o m 9U<

LA TUIHS — 5

—Què ho ha vist, vostè? —Si, senyorl —Així. si vostè ho ha vist. dispensi! I se n va anar. sense compendre com era pos­

sible que una lletra, en ascensor, hagués trigat mit­ja hora en baixar des del principal a la planta baixa...

Marcel Terra

LES CIÈNCIES INEXACTES

i baixat ara

?Alt!.T"e ix' Fa m i , ¡ a h ° ' a l

Ocnsibl.,' ' , q " ' ! '• p e r l a o n s 'àcüment cor ' · »«« v , m o l t í n , c r è s '" ' « quedar bé

• ya acostar-.e al gerent.

" ' * « fa un moment...

E L senyor Roscall era un home d'allò més trempat. Tenia un fill que acabava d'ob-tindre un sobresalient en^els seus exàmens

de geometria i, volguent premiar la seva. aplica­ció, li digué:

—Té, noi! Perquè et diverteixis! Ara, això si... No tornis més tard de les cinc del matí, per­què sinó ta mare rondina...

Calculin si va estar content l'estudiant. Amb cinc naps a la butxaca i permís per tornar a la

* I D o , t apamat d e P ^ a l e t s , <=om moltes noies d'a ™ , es coses.

dia. Abans de decidir-me,

9 - LA TUIES

matinada, el noi es considerava un dels sers més feliços de la terra. Se'n anà a l'"Edén", convidà a dues xicotes, es va fer un tip de ballar fins que el local va tancar i, d'allí, se'n anà cap aquell hospitalari refugi del corrido, conegut per casa la Brígida, on caigué, després de breu examen del "ganado", en els braços protectors d'una dama que pesava uns vuitanta cinc quilos.

Era ja de dia quan el noi va donar-se per sa­tisfet i, després de donar un duro de propina a la dona, per lo bé que havia trescat, se'n anà cap a casa...

—Què, et vas divertir, anit? — li preguntà son pare al migdia, quan anaven a assentar-se a la taula.

El xicot, amb entusiasme, respongué de seguida: —Molt! Ara, que m'he convençut que molts

cops les ciències exactes enganyen! —Què dius, ara? —Si, senyor. En Geometria, on em van donar

sobresalient, es diu que una horitzontal no té cur­ves... I jo, aquesta matinada n'he descoberta una que tenia unes curves adorables!

Salt Passer

—Si són servits I

LA MANIFESTACIÓ

D això, fa molts anys. Amb motiu d'haver-se anunciat en un poble de fora — com dj t t

la meva bugadera — la representació de "La Gatita Blanca", les forces vives de la localitat varen organitzar una manifestació de protesta da­vant de casa l'alcalde, per haver consentit allò quC

els hi semblava un "alarde" d'immoralitat. Les dames d"'Estropajosa" i alguns fills de P*°"

pietaris d'aquells que no saben res de res i no ** preocupen més que de gastar els quartos que « • hi dóna el papa, hi acudiren en massa. Però Ia!* calde, que era del morro fort, no es va donar PeI

al-ludit i ni es dignà sortir al balcó. Una comissió dels protestataris pujà a lliurar-U

un document en el qual s'explicava la causa de la manifestació. L'alcalde els acollí de la manera més freda que pot imaginar-se.

—Ja veu vostè — li digué un comissionat que

tenia una veu de flauta—que a baix hi ha !a repre-sentació del més escollit del poble.

—Ah, sí? — respongué l'alcalde. —Si, senyor! Què no ho ha vist? —No m'he fixat — respongué l'home —. De*

d'ací dalt només he pogut distingir que barrets > esquenes...

Tit Helia

EL MALALT DEL DOCTOR ROSIC

ENTRE tot el cos mèdic de Barcelona és di­fícil trobar un home de més bon humor qu

el doctor Rosic. Ell sempre en té una per dir. Quan no és un c»*

clínic d'aquells que fan somriure als homes i ^' boritzar a les senyoretes, és un acudit atrevida que ha llegit en algun diari francès i conta atr'' buint-se a ell mateix el paper de protagonista.

Dissabte passat era a "Caçadors", on acosturt»9

passar un parell d'horetes cada tarda, i m^ntf6

xarrupava el cafè, se li acostà un amic. —Rosic — va dir-li — hauré de venir a ca*»

teva! —Que estàs malalt? —No em trobo bé... —De què et queixes? ,f —Home, veuràs... Em fan mal les "frontisses •

tinc una cuissor a la "post" del pit com si ^ haguessin passat "paper de vidre"... Tinc son cada moment i les "finestres" se'm tanquen 9 u a

sense donar-me'n compte... Un gran cruiximeP la "viga" de l'esquena i tota la "caixa" que no alhora...

En Rosic el contemplà un moment. —El teu cas és molt greu, però em sembla Q

hauràs de recórrer a un especialista... —Vols dir? —Sí. En lloc de consultar a un metge, ves

veure un mestre fuster! K. Briol»

GUX'., J%f óeff§/anèccfotjy^^

L'ESPOSA FIDEL

Conte provençal

¿ ^ IXO passava en aquells dies turbulents i *y¿ ag'tats en què Avinyó era centre de l'uni­

vers i les galeres catalanes solcaven el "*&? en defensa del papa legítim: el papa Lluna.

Les guerres es succeïen les unes a les altres Per desfer el cisma. Els dos papes, l'il-legítim de Roma i el legítim d'Avinyó, tenien sempre un exercit en peu per fer valer els seus drets que de divins havien passat a humans.

Roma i Barcelona llençaven els seus anatemes contra l'usurpador i defensaven les tiares res­pectives.

Els senyors eren sotmesos a llargues jornades guerreres i en els castells es corsecaven sota el cmturó de castedat, les ñors enceses de les fo-Soses castellanes de la xardorosa Provenga.

"ixi, la comtessa de Rocalaiga, la més bella da-^ 3 del Lienguedoc, fidel al seu esforçat senyor,

eixava ¡narc¡r entre sospirs i pantejos la gerda °'3 de la seva joventut. Però la guerra durava... durava... i la comtessa

es revolcava en el seu llit de forçada viduetat, oni una tigresa mal ferida.

d'aquest martiri, d'aquesta tortura, d'aquest min ' nnaur'a fet estoig de fidelitat, si el Pos-

y° i la Provença no haguessin estat terra pai-$1 de trovadors i cantaires.

Una nit. clara i serena com un espill, sospira-ella a la lluna pel retorn del seu espòs, i una

eu dolça com una bresca i fresca com el raig iJtna t°nt> contorbà el seus sentits, avalotant-

3 les més tendres estrofes. i7> n x a < í a en ta musica suau de la paraula ben traT^3-' ¡a f°rinosa castellana s'abocà al fines-

' oí amb veritable delícia el do diví del aoe-C í fervorós.

btaI9 e^ un Jwincel ros i vincladís com una

Vç^nCa ^e Palmera. Bruna la pell com un cap­

to'sli de tardor- E]s u}ls com esmeragdes. eren Con h / a u s de sensualitat en l'abim de les °n

L?»es ombrejades. e/ f¡ comtessa el contemplà embadalida des de

stral. Sospirà llargament com si el pit ar-se-lí. Li tremolaren les cames. t'n V es^alh

*6s sev"*'*1"6^- desesperant recorregué totes ^ment" 3rteries ' els braços es retorçaven com

Cai? J Tacant-Se ella mateixa... Gr'«Vo/Jl "na fíor en éssetr rabada la cançó.

una PQTtB i cantaire i comtessa, feren

carn les paraules alades. Perduts en la intimitat de la conjugal alcova,

cantaren com rossinyols fins que el sol va scrtir i l'alosa els en féu esment amb discreció de celestina.

Quan ja el trovador era lluny, camins enlli, en cerca de noves castellanes perdudes en el mar tèrbol de l'anyorança, la comtessa retornà a la seva alcova.

Alçà la seva vesta recatada, junyí en els nanes el cinturó de castedat i murmurà contemplant el retrat del seu espòs penjat en una de les parets:

—Oh, efigie volguda, oh espòs de la meva àni­ma! Pots estar content de la meva fidelitat mai no desmentida! Es cert que un trovador ha en­tonat amb mi la cançó bella de l'amor, però no és menys cert, espòs meu, que els meus ulls no s'apartaren mai del teu retrat i així, fores tu. no ell, el qui estrenyia en els meus braços...

Diuen a Provença que foren moltes les dames que guardaren d'aital faisó fidelitat a llurs es­posos durant els dies turbulents i agitats en què Avinyó era centre de l'univers.

LAURA BRUNET

UN ALTRE ÈXIT El proper dissabte "La Novela Nueva"

publicarà una robusta producció literària de la

L A U R A B R U N E T Es titula aquest nou fruit de la nostra ad­

mirada col·laboradora POR LEY DIVINA

i amb ell es donarà a conèixer al çróí públic I sots ün aspecte sorprenent i apassionant.

Poques vegades, en una producció de tan reduïdes dimensions, s'ha realitzat una obra tan complerta.

POR LEY DIVINA col-loca a la gentil escriptora a l'extrema vanguardia de la literatura espanyola, i la humanitat de la seva concepció la con¡ gra com a novel-lista de gran empenta.

POR LEY DIVINA és un triomf de l'amor per damunt de totes les mesquineses que empobreixen els espe-

POR LEY DIVINA és una volada d'àliga de l'afortunada escrip­tora, les primeres produccions de la qual s'estàn traduint actuaiment al francès i a l'italià.

EL PORTAMONEDES

A la plataforma d'un tramvia de la línia de Gracia, que anava d'allò més plena, hi viatjava fa pocs dies un servidor de vos­

tès i una meuca, que devia ésser de preu, puix anava molt enjoiada i lluïa un magnífic abric de pells.

Les empentes, sobretot quan arribàvem a al­guna curva, eren extraordinàries i, sinó perquè, jo no havia sopat encara, potser hauria acabat cri­dant a n'en Josep.

Quan vàrem ésser a la parada del carrer de Provenga, un jove que estava al costat de K meu-ca, baixà precipitadament, mentre la dona lapos-itrofava durament:

—De avergonyit! Indecent! — cridava —•- No se'n dona pena, tan gran?

L'altre corria com un mal esperit cap a la Dia­gonal.

—Què li ha fet? — vaig preguntar-li jo. —M'estava tocant el meu portamonedes! —Caram! Si que teníem un bon company, aquí

al costatl — vaig fer jo —. A veure si a algú li haurà volat la cartera 1

—No.. . no — rectificà ella —. No era pas un lladre 1

—I perquè li tocava el seu portamonedes, donca?

La meuca somrigué i pronuncià uns mots que jo, respectuós amb la Lliga del Bon Mot, no re­produiré. Per ells vaig compendre el què era allò que ella nomenava, amb molta propietat, el seu portamonedes!

Xis Klet

LA DEFINICIÓ

A SSENTADA en un banc del jardí la Ro­ser — deu anys — estudia la seva lliçó.

—Marta! — exclama de prompte, di­rigint-se a la seva germana gran, que ja té unes quinze primaveres.

—Què vols, Roser? —Escolta: què vol dir "una selva verge"? La Marta, que sens dubte, ja començava a "sen­

tir soroll", somriu picardivolament i respon: —Deu ésser una selva on jamai ha en*rat

K. Parró

UN^NCARREGAT ENÈRGIC

DES de que ha muntat la seva nova fàbrica, el senyor Rogall està que no s'hi veu de cap ull. No n'hi manquen motius. Tenir el

nou edifici en marxa li representa guanyar tren­ta mil naps més a l'any. La seva satisfacció, és, doncs, ben explicable,,.

Dilluns passat va portar a l'immoble un dels seus comanditaris, perquè es fes càrrec del que era la instal-Iació.

Model de camisa per festes de dia.

—Veu? — li anava explicant —. Les màqui­nes, les transmissions, ta força motriu, tot ho he triat d'allò més perfeccionat! Ohl 1 e! personal? Què me'n diu, del personal? Sap a qui poso d'en­carregat?

—No, senyor. — A en Marquet. —Aquell que hi havia a càn Prat? —El mateixl Es un home extraordinàriament

enèrgic! Miri: a can Prat, sempre li deien que, so­bretot, no digués mai res a la Neus, una teixidora molt maca que hi havia, perquè el fill de l'amo s'entretenia amb ella. Però en Marquet, sap què va respondre?

LA TüIES . - 1

tir-se dèbil un dia o altre i fer la concessió defi­nitiva.

Un vespre que no hi havia espectacle, el Ra­mon — que així es deia l'enamorat de la Mer­ceneta — la va invitar a pujar al seu piset, per ensenyar-li com el tenia muntat. De primer, la xi­cota no va sospitar, perquè en aquella hora sabia que hi estava sempre la seva germana, a qui ja coneixia. Però el grandíasim barra d'En Ramon es veu que ja ho tenia tot disposat i a punt. No tan sols al pis no hi havia ningú, sinó que així que entraren i hagueren passat al menjador, la electricitat va apagar-se súbitament... i "allí fué Troya!", que diuen els clàssics.

L'endemà, un xic esgrogueïda i amb unes ulle­res força interessants, la Merceneta explicava l'es­devingut a una companya que alternava amb ella a la taquilla del cinema.

—I com va acabar, aquest tripijoc? — va pre­guntar l'amiga.

—Oh, no ho sé: vaig tancar e!s ulls i no hem vaig enterar de res.

F. Onolla

EL NOU SHERLOCK HOLMES

L 'Antonet tenia manies detectivesques des de que s'havia habituat a llegir a Con^n Doy-

le. Quan llegia el relat d'algun crim sensa­cional, sempre feia el mateix comentari:

— A h ! Sí jo fos policia! Cert diumenge, estava l'home fent el vermut

al bar quan un dels concurrents li digué: — J a s'ha assabentat, Antonet, d'aquest crim

del carrer del Parlament? —Prou! Aquest barber que ha assassina' un cu­

nyat seu perquè li empaitava sa germana? —Justa la fusta! I, que li sembla? L'agafaran? —Home, no ho sé! Si jo fos policia, estic se­

gur que a les vint-i-quatre hores estava en poder de la justícia

—De debò? —De debò! No veu que el coneixeria per la

But Letta

L'AMABLE VEI

L A portera de la casa on viu un servidor es fa sempre llengües — com vulgarment es diu — de lo bé que la tracten els veïns. Na­

turalment que això no és més que un procediment diplomàtic per a pidolar a tothom.

Divendres passat, dia de Sant Josep, sortia jo cap al cafè quan, en passar per davant de la seva barraca, vaig veure que s'estava crospint un tor­tell de nata.

—Caram! — vaig dir-li —. Vostè no es priva de res!

—Oh! Es un obsequi de! senyoret del prin­cipal! — va dír-me.

—Ah, sí! Que és el seu sant?

-No pas tot. ~-Que en una fàbrica regentada per el

aria> un escàndol al primer que deixés de P | l r- fos qui fos! 1, un matí, va trobar la Nei r a " t amb una altra treballadora i li va clax s e"yor! Vafa si li va clavar!

LINARIA

L A gentil Merceneta, taquillera d'un cinema del Clot, tenia un xicot que era mecànic i

^ que li cercava el cos a cada moment. Ella s «sistia tan com podia, però com que el xicot b a d a v a , ja s'havia acostumat a la idea de sen-

jü — LA TUIES

—No, senyor. Però, ja veurà que aquest matí, estava jo en aquest forn de la cantonada com­prant pa, i ell ha entrat a cercar uns doleos. En veure que jo no comprava postres, el senyoret, que ja sap vostè que és molt bona persona, m'ha pre­guntat la causa.

—Miri — li he contestat jo —. Els meus pos­sibles no arriben a més.

El senyoret del primer pis — acabà dient la portera — en sentir allò, m'ha posat dissimula­dament una peça a la mà i m'ha dit:

—Tingui, dona, tingui I Una portera tan servi­cial com vostè bé es mereix que li donin pel tor­tell!

B. Orrango

LES TIRADORES

A en Bernat, director d'un circ, van anar a proporcionar-li un número. Es tractava d'u­nes tiradores senegaleses.

—Són maques? —Homel — li contestà l'agent artístic que les

proporcionava. Les negres no acostumen a ésser-ho gaire!

—Llavors no farem res! — féu en Bernat, de molt mal humor.

—Per què? — insistí l'agent. Treballen molt

—Aquell beneit que ha passat, ha dit que de­via ésser molt calenta, i jo trobo que es molt fresca.

bél Cregui que és un número sensacional, de mol­ta força!

—No m'amoïnis, que jo conec el meu públic! — afegí en Bernat —. Com vol que tinguin èxit, aquestes tiradores. Essent lletges, creu vostè que podran fer gaires blancs?

Sis Tellet

LI SOBRAVA RAO

L'Enric estava indignat. No li mancava raó. Figurint-se que se li havia calat foc al seu magatzem de cuiros i la companyia de se­

gurs no li volia satisfer l'indemnització, al-legant que s'havia mancat a no sé quina clàusula del con­tracte.

Va començar a rodar entre advocats, procura­dors, notaris i tota la gresca i, al final, li van a-concellar que es fes fer un peritatge i el presentés al jutjat. Però el document no devia estar tampoc ben fet, perquè el pobre Enric va perdre el plet.

—Però, com és possible que et passés una cosa així? — li preguntava un amic al que havia estat explicant l'ocorregut —. No et van dir que fent fer un peritatge fallarien a favor teu?

—Si... —• respongué l'Enric —. Però, quina culpa tinc jo, si vaig trobar-me amb un mal perit?

B. Arbeta

TOT TE EL SEU HMIT

L 'EMILIA, dependenta de la botiga de con­feccions "La Radiotelefonía", estava de­sesperada. Havia fet massa el boig emb el seu xicot, i ara es presentava un tercer en

discòrdia, en forma de bony al ventre, no encara gaire visible, però que prometia...

Quan la mestressa de la botiga va enterar-se'n, encara que era una dona quins antecedents no te­nien res de recomanable, li va clavar un escàndol.

—No ho hauria dit mai, que arrivessis a n'a-quest extrem, Emília! Això és vergonyós 1 Això és el teu deshonor 1 Sembla mentida!

La noia, en sentir aquells mots, es va posar a plorar.

—I mira que no és que no me'n faci càrrec — va acabar dient la bona senyora — perquè jo, també he sigut jove... però no tan com tu!

Salt Passer

L'ORGULLOSA

D ES de fa algun temps, l'ambaixador a Bar­celona de certa potència oriental, té per amigueta una dançarina del "Maxim's".

que gasta ara un orgull insoportable. —Noia! — deia l'altre dia una companya se­

va —. No hi ha dret a presumir de la manera que presumeixes! Total, perquè uns quants minuts al dia, formes part del cós diplomàticl...

F. Oirolla

J

ÀLV<yLTANTi&§Ék

D E L B R A I E R H I ALERTA MINYONS!

En aque ta S*cett hi publicarem toti el. CONTES quo ie'n enviïn prop » d'àwar contata a lea velle. «acriaea d e quinze anya per amunt qna aïguin digne t d'éawr ce neguin pela b. rrilairci lec ora .1 LA TU1ES. D'aqueat, conte» en premiarem un M t b número amb la reapec able quan tita de "deu pelea". cobrable* en la noatra Admini.traçir o per gir poatal ala que *i«-quin (ora de Barcelona Alerta, don ca, i apretar Pitpit 1

EL VEDAT

V A ésser una nova terrible pels socis del ve­dat de Can Forns. El portador de la matei­xa fou en Rosend, el més antic de la colla.

—Que no sabeu el què passa? —No pas tot! — respongueren a chor els de­

més companys. —L'Atmetlla és un poca vergonya! —Que dius, ara? No cridis, noi, que ens podrien

sentir... L'escena tenia lloc en el saló de cafè d'un aristo­

cràtic círcol de la nostra ciutat. Allí es reunia la "penya dels caçadors", formada per uns quants so­cis amics i aficionats a l'esport de Sant Hubert. Entre tots tenien llogat un vedat, i ara es troba­ven que un dels socis amics era un home repro­bable, segons afirmava en Rosend. Un home que vivia de negocis bruts, que estava separat de la dona, que havia estat processat per estafa... En i. un desastre 1

If veu's aquí que, tothom, al sapiguer-ho, sentia ina estranya melancolía invadir el seu esperit. Perquè l'Atmetlla era un xicot molt simpàtic, pos­seïdor d'un magnífic auto que guiaba ell mateix, generós, desinteressat, amic de la barrila... Però,

no. No podia ésser, evidentment, allò de tenir dintre la societat un senyor de conducta irregular. 3ra precís treure'l...

L Urgell, un altre company de la penya, va pen­dre la paraula.

Em sembla — digué — que aviat està trobat

nzill No

li convé

el procediment per poguer prescindir d'ell. Natu­ralment, no el podem treure de cop i volta. Però, com que manca un mes per acabar-se l'anyada del lloguer del vedat, i a principis del que ve s'han de pagar les quotes, hi ha un sistema mi més cal dir-li que ens demanen mol pel lloguer del vedat, i ell dirà qu continuar...

—L'idea és magnífica! — digueren tota. —Ens toca pagar cent duros l'any a cada u.

Doncs, bé: se li diu que ara són cinc cents i as­sumpte arreglat.

L'Urgell mateix va encarregar-se de donar-li la nova. Però, amb la més gran sorpresa, l'Atmetlla va contestar:

—Oh!... Això no té cap importància!... ¡Tingui... Si és servit!

I, tirant de cartera, es va treure de la butxaca cinc bitllets de cinqcentes peles, nous, flamants, acabats de sortir del Banc d'Espanya...

Quan l'Urgell dugué la nova, tothom aparentà la més gran consternació, però, en el fons, la bestiola de l'egoisme, que tothom dú dintre seu, va desper­tar-se i dels seus llavis brollà, unànim, la següent pregunta:

—Aixís, ens haurem de repartir aquests cinc-cents duros entre tots, no és això?

—Naturalment! — contestà l'Urgell. El repartiment es va fer allí mateix, abans de

que l'Atmetlla arrivés. I tots, tots, repetien amb igual convenciment; —Si que ens ha ben fomut! Més, en el fons, tothom pensava que a qui ha­

vien fomut era al pobre Atmetlla... S. A. Roasa

4 4 *

NO HI HAVIA DRET A PROTESTAR

A senyora Lluïsa, que ja feia temps sospitava de la seva filla, va seguir-la certa tarda que ella va dir-li que anava a casa d'una amiga L

malalta, i comprovà que passos era a un picadero del carrer de Sepúlveda.

Cal advertir que la senyora Lluïsa no era de les que s'espanten fàcilment. Esperà un moment, per no donar Uoc a que la seva filla es donés compte de que ella li anava al darrera i, al cap d'una esto­na, pujà i trucà a una porta darrera de la qual ha­via sentit la veu — un xic alterada per l'emoció — de la noia. L'amo del picadero, un xicot molt "chic", va sortir a obrir-li sense desconfiança.

D'una revolada, la mare penetrà dintre el pis i es trobà a la xicota en camisa.

—Desvergonyida 1 Indeccnta! — exclama —. Així t'haig de trobar a casa d'un home que no sé qui és? Així? Despullada?

—No t'exaltis, mamà — respongué J'intcrpel-la-da amb perfecta calma —. Trobo que exageres... Dius que estic despullada, i no m'he tret ni la ca­

sa ni les mitjes? B. Orrango

* * •

NEGOCI SEGUR

U NA meuca, que rebia visites a casa ^eva per estalviar-se l'onerós cinquanta per cent de les mestresses o l'excessiu '-ost de les fsta-

des als hotels amoblats, va anar a casa d'un moblis-ta per comprar-li un menjador a plassos.

No acabaven de tancar els tractes, perquè l'home, com a bon botiguer, volia informar-se prèviament.

Va sortir, doncs, després de dinar i se'n anà cap a la casa on vivia la dona.

—Dispensi, portera — li digué —. Voldria en­raonar un moment amb vostè...

Es va treure dos pessetes de la butxaca i els hi posà a la mà.

—Digui, digui — féu llavors la dona —. Estic a la seva absoluta disposició.

—Voldria sapiguer si aquesta... senyora del se­gon pis, és dona de possibles.

—Veurà... Així, així... De diners, no en té gai-, però ara en guanya bastants... -Ah, si? —Si, senyor, Treballa molt. Figuri's que fa re-

els matalassos tres cops l'any...

EL RETRAT DE SON PARE

i I^TEB Tock Hous, el famós comerciant de : de L'Havana, sabia que la seva dona ia cubana més ardenta que una fornal

— li fregia amb un criat negre que tenien. Però l'home, entregat en absolut a la febre dek nego-

i de les seves especulacions, no se'n preocupa-esperant que ja se li presentaria ocasió de dir-

M<

ne quatre de fresques a n'aqucll parell, que res més pensava fer, perquè, amb molta raó, es deia que no valia la pena de sortir a la primera plana del "Diario de la Marina", per tan poca Í

Vingué que l'adúltera esposa de míster Tock restà embarassada. L'anglès, früdament, féu els seus comptes i somrigué per dintre, com acostu­men a fer els fills de la rossa i pèrfida Mbió, en espera de la gresca que s'armaria.

Passaren els nou mesos reglar ell esperava, nasqué una criatura la r però que oferia la particularitat de tenir l'aspecte d'un ninot d'aquells de xacolata que venen a can Juncosa.

Míster Tock no va fer cap demostració de sor­presa. Se'n anà cap al llit on reposava de les fp.di-gues del part la seva infidel esposa i digi é a una de les minyones:

—Que vingui en Panxó! En Panxó era el criat amb qui s'entenia la dona

de l'anglès. Tremolant, perquè ja es vein al seu amo apuntant-li un revólver, entrà a la cambro'.

Però les idees de míster Tock eren comp'etarcent ]

Agafà la criatura, la posà a les : i li digué amb perfecta calma:

—Miri-se'l! Es el retrat de son p

¡ del negre

LES PLACES VACANTS

L 'Antón estava sense feina i, a fi dt_ poguei trobar col-locació, cada matí, així que es lle vaba, compraba "La Vanguardia" i s'empas

sava tota la secció de "Demandas". Desp-és, anava a veure les cases que demanaven grnt ( hi escribía, segons les indicacions dels rrspe

I t

Un matí, el xicot vegé que al carrer dr; Concell de Cent, tocant a Muntaner, demanaven gent. Sen­se perdre un moment, se'n anà can allà.

Quan fou allà, un empleat l'acollí amb no gaire bon tó.

—Què vol? —He llegit a "La Vanguardia" çue vostès neces­

siten treballadors...

—De quina classe? _ O h ! — féu l'empleat —. D'ambdós sexes. En sentir allò, l'Antonet va fer una cara de po­

mes agres i respongué: —Ah I Així, dispensi. Jo, de sexe, no més en tinc

un...

EL METGE BENEFACTOR

Tit Helia

^

tenir un dis-

-ia molta fa-aluminós pa-

Poca dies després comprovà, amb esverament, que a penes n'hi quedava. Sens dubte, l'astuta raspa havia descobert, en profit propi, aquell ama-gatall.

El bon senyor va pensar que per allò no valia la pena d'encaparrar-se. Envià cinc naps per gir postal al seu amic, dient-li que les butifarres eren riquíssimes, que moltes mercès i que fés el favor d'enviar-n'hi unes quantes més, que, naturalment, tingueren la mateixa sort que les anteriors.

Allò es va repetir quatre o cinc vegades, fina que la senyora Pous va decidir posar al carrer a la Laietà.

I ara, quan les veïnes li pregunten la causa del "despido", la bona senyora respon invariable­ment:

—Perquè, si em descuido, hauria deixat sen­se butifarra al meu marit,..!

Van K. Lents

—Marquesa: acabo de fer una aposta de què Vostè em donaria el "si". Guanyaré?

—Depèn: quan ha apostat?

l A GOLAFRE

D ES de que havien llogat a la Laietà, a casa dels senyors Pous regnava la més gran ale­gria. La nova minyona, era, en efecte,

una veritable perla. Neta, endressada, treballado­ra, cuinava molt bé i mai no deta prou a la feina.

No més tenia un inconvenient: menjava per quatre i bebia per sis. Però com que bé s'ho me­reixia, la senyora Pous, que era qui manava a n'a-quella casa, no deia una paraula.

Però, cert dia, el senyor Pous VÍ gust terrible.

Un amic seu de Vich, que li d< vors, va enviar-H pel seu sant, un ' quet de llonganisses. Prou les amagà el bon seryor tement que si les donava a la Laietà, l'endemà ja

•*?'***

—Déu la guard-. - Sóc ei corredor d'aquell pro­ducte que'n diuen "EROTYL". . .

— A h ! Passi, passi... i entenguis amb el meu marit...

i cantaria gall ni gallina; però fo

Erotylr is el producte magn er a combatre efi tçmentlHlMPOTEN

CÍA 1 la NEURASTENIA, per ¡cròniques i rebels que sigan a tot altre tractament.

\enda a Fengròs i detall: AU de Sant Pere, ïO, farmàcia de! noctor » HUTREM, Barcelona

n i J O U S a la nit hi hagué esdeve-l·* niment a l'Olympia. Consistia aquest en l'estrena de la immortal producció d'En Russinyol, "La Ma­re", transformada en òpera, amb la cooperació del senyor Ribera Í mu­sicada per en Casademont.

Cal que diguem que fou una nit més de triomf per en Russinyol i «Is seus colaboradors? No ho creiem necessari i ens limitem a fer cons­ta) la nostra entusiasta felicitació.

Puix en Tiago està de moda i s'ho mereix de debò, que dintre del món de l'art és ço que tenim millor.

A LLO de "L'amiga, el caprici i el ** que paga", vodevil del senyor Verneuil, de l'Espanyol, ha estat un veritable èxit, com, per altra part, es mereixia. La sala estava plena i el paper es va esgotar en pocs ins-

Un observador, amic nostre, que va anar-hi la nit de l'estrena, ens va fer remarcar que entre la con­currència hi abundaven unes pintes xungues que no acostumen figurar a les butaques i llotges del popular teatre paral-lelesc.

En un bar que hi ha allí a prop, es van servir re so pona i s'estranyen que aquell vespre molts diguessin: —

L A xamosa Merceneta Nicolau ha treballat uns dies al Poliorama.

I quina obra dirien vostès que fi­gurava en el seu repertori?

"La dama de les Camèlies"! Tanmateix hi ha gent que té la

mania d'entristir el públic! Mirin que anar amb romanticismes a la clientela del "Poli", acostumada a l'astracà, al muñossequism? i a la burrada lliure I

No ens poseu tristes les nenes que al "Poli" van a lluir llurs cuixes i llurs pitreres a fi de fer-nos patir.

A Vailcarca la policia va sorpen-"• dre una partida de joc prohibit.

No sabíem que per aquells barris es tirés l'orella al pobre Jordi. Se­ran els aires de la Rabassada (q. e. p. d.) que hauran baixat fins allà.

I nosaltres que ens pensàvem que per tots aquests indrets tan sols es feien jocs nous a dintre d'alguns xalets.

CEMBLA haver-se Comprovat que, •^ durant l'estiu de 1919, Alema­nya va fabricar més de cent mil mi­lions de bitllets de Banc. En aquella època els marcs encara valien alguns cèntims cada un.

Jo no sé si el fet és cert, però, en el fons, és igual, ja que, siguin bons o falsos, mil marcs no valen mig ral.

O 0 O

TELEGRAFIEN de Grenoblç que, * d'un poble proper a aquella po­blació, famosa pels excel·lents guants que fabrica, ha desaparegut un alcalde.

Si és com els que ací teníem abans d'haver el cop d'Estat no crec pas que de cercar-lo se n'hagin preocupat.

A Eldorado ha debutat com a can-çonetista, la simpàtica Mary

Isaura, i aconseguí un èxit enveja­ble. Llàstima que com a gentilesa al nostre cuplet, canti una animalada d un tal Llurba, que fa quedar molt malament a la gent de casa.

Jo aconcello a certs "poete ! si volen treballar, lloc d'agafar la ploma, n d'un carro de mà!

P A T I B L A " Tot home de bon paladar,

.ha de concórrer al. P A T I B L A U

on hi trobarà els millón

Café-fiambres Marisca - Xarcuteria

B A R R Á P I D O

Ronda Sant Antoni, 34

Cafè i licors de marca

Bis millors mobles i a més bon preu, es venen a llargs plassos

ONDA SANTPAU.S9

Angines - Afonia Ronquera

SEGALA i FARMÀCIES

DEMANEU EN TOTS ELS KIOSKS I LLIBRERIES

Aventuras Galantes de Pigault-Lebrun OBRA COMPLETA MAGNÍFICAMENT PRESENTADA Preu: 4 p e s s e t e s

M A I S O N M E U B L E Mont Q'Or Meublée (VERDURA) (VERDURA)

Carrer de Barbará, 27 Porta de Santa Madrona, 6 Altnuor | •! coitat drf To.tr . dren B.rceloní.

Teèfon 5221 - A. TVIEfon 46(18 - A.

Gran confort — Saletes de bany — Telèfon privat

Calefacció central — Gran comoditat

•HA MASCOTA* fàsadediçada soh a la venda

¡de gomes higièniques de las mi: '¿ente rivah

PROVEU LES r Ü5 COMCCBEI)

feHATA-(ABRES50C'-(jlPSÍ

SUANRANÓNJ-BARCELONJ

COMPREU CADA DIMECRES

LA NOVELA FRIVOLA Magnífiques ilustración* fotogràfiques

PANYERIES SALMERÓN Estalviareu un 70 per 100

C A R R E R S A L M E R Ó N , 1 3

lo Tal i latnr.

fcLA MUNDIAL A L* M"Ñpi*i

SARNA (RONYA) • cura en deu minuts amb )üU>UfieTO CABALLERO

Comte de l'Asalt, 86 i centres d'específics

B A R C E L O N A

CABRES « «*«•«• voleu que fu­

gin esverades com si veies­sin el llop, compreu la

L O T I O N L A D 1 L que la trobareu per DOS PESSETES, al

Carrer de l'Bili, l ' 5. f i r * i

PURGACIONES

G R A J E A S A U S T I

Cast sigalt. italià las Flam, M-Barcalata

L A U R A B R U N E T !

EI. T A M S M A N DEL AMOR

L'èxit més gran de la litera-

TITOLS DELS QUADERNS

E-K: :«[.

Cada quadern és un tema complet, independent dels al­tres.

30 cèntims Compreu-ne un. Eli altres ja vos

¡¡No más inyecciones!! ¡¡No más molestias!!

Enfermos de C [ C I I I C pueden curarse sin ser notada

su enfermedad con los

Comprimidos GIBERT Descubrimiento reciente y sensacional, destinado a revolucionar

al mundo médico y la terapéutica Numerosos certificados médicos

LA CAJA D E 50 C O M P R I M I D O S : PTAS. 7'50 En venta: Farmacias: Baltá, Rambla Cataluña, 1. — Sarrias, Plaza Santa ina, 9. — Tarrés, Carmen, 84. — Segatá, Rambla de ¡as Flores, 14, etc.

rt, Redacció i Adm irtrmció, Bou de Sant Per

-De manera que « . aprenenta d W c— de b.rreU?

^ „ c 8 n ° v o l „ io et faré oficia!, de .e^ida.

J