vacances fàcils

Vacances fàcils

Ara sembla mentida, però hi va haver un temps –no gaire llunyà– en què hi havia gent que

demanava crèdits per a anar-se’n de vacances.

No m’ho invento. Homes i dones de gran seny s’arribaven fins la caixa o el banc del barri i allí,

mitjançant tota mena d’encanteris, el director de l’oficina els embruixava. Firmaven uns papers i

obtenien uns recursos per a aconseguir el seu somni. Fàcil, fàcil. La gent sortia de l’entitat financera

amb aquella alegria que dóna la compra sense problemes. Deu dies en una platja caribenca, un

creuer per la Mediterrània oriental, descobrir les selves africanes com els aventurers del segle XIX...

Ai carai, tothom té dret a veure món. Travessar fronteres ja no era cosa només dels rics. El qui no

s’hipotecava per a anar de vacances era un ximplet de qui calia sospitar.

Els meus pares, generació castigada per la guerra i silenciada pel franquisme, van pencar com

bèsties i mai no van anar de vacances. Classes subalternes, que cantava aquell. Quan arribava

l’agost, les vacances consistien a gaudir de la platja del poble, que era de franc. Quin luxe! Amb els

anys, quan els pares ja no les passaven tan magres, perquè el petit negoci familiar rutllava bé, ja era

massa tard per a acostumar-se als plaers de la nova classe mitjana. Aleshores, ja estaven fets a

quedar-se a casa i, a diferència dels meus oncles, mai no van sentir cap necessitat de volar a l’altre

cantó de món. De crèdits, els meus pares en va demanar pocs, els típics de l’època: per a un pis, un

cotxe, un local per a la botiga. No compris si no tens els diners, repetia el meu pare.

Els directors de les agències bancàries, ensinistrats en tota mena de fetilleries, van portar la gent pel

mal camí. És una història que es ven bé i que, sobretot, serveix al meu veí del tercer per a pensar

que ell i la dona no són responsables de la seva situació, que tot és culpa del sistema. Però el veí del

primer, que guanyava menys que l’anterior, avui no ho passa tan malament perquè, entre més coses,

mai no va tenir la pensada de fer vacances sense disposar de la virolla corresponent. La prudència

antiga, que el del tercer veia com a manca de coratge i de sang, és ara el talent més envejat. No

m’ho puc treure del cap: hi va haver un temps en què la gent s’hipotecava per a anar a ballar el

merengue a Santo Domingo. Que podrit, el sistema.

Francesc Marc Álvaro

El Temps, 5 de juliol de 2011 - Número 1412