sonia nas cat el nas cat.pdf · si parlem del vetiver, l'ilang-ilang o la bergamota,...
Post on 24-Feb-2018
229 Views
Preview:
TRANSCRIPT
Presentació
Podem afirmar, sense por d'equivocar-nos, que el sentit de l'olfacte és
el gran oblidat.
La cultura occidental, en gran mesura, crea i produeix per a i pels sentits
de la vista i l'oïda. La pintura, l'escultura, la música i els mitjans
audiovisuals estan totalment al servei d'aquests sentits i, si no fos per
la lloable excepció dels perfums, l'olfacte romandria en el més absolut
ostracisme. Tanmateix, difícilment passem algun moment de la nostra
vida conscient sense que el nostre olfacte estigui percebent alguna olor.
D'altra banda, tenim un extens vocabulari que ens permet identificar i
matisar qualsevol percepció visual, auditiva, tàctil o de sabor, però no
passa el mateix amb l'olor.
Contràriament, necessitem manllevar els adjectius d'aquests àmbits de
percepció per poder verbalitzar, fins i tot amb dificultat, els matisos i les
qualitats d'una olor.
Amb aquesta exposició, la Fundació "la Caixa" vol trencar una llança
a favor d'aquest sentit oblidat que, d'altra banda, és el sentit amb més
capacitat d'evocació de recursos llunyans, ja que la seva interrelació
amb els circuits cerebrals de la memòria és realment íntima.
Potser la particularitat més singular d'aquesta exposició és que les
seixanta olors que presentem corresponen a essències naturals.
Diversos especialistes han treballat durament fins que han aconseguit
que les concentracions d'aquestes essències fossin les òptimes perquè
el nostre olfacte pugui apreciar les olors en tota la seva puresa i magnitud.
Finalment, en una exposició alliberada de la servitud de la vista, hem
considerat que no podien faltar els textos en llenguatge Braille. Uns
textos en què ens hem esforçat a incorporar un llenguatge que, encara
que sigui difícil, pugui descobrir les olors.
Introducció
Per què hi ha olors?
Perquè es pugui donar una sensació olfactiva, en primer lloc, cal que
l'element desprengui partícules, és a dir, que alliberi molècules.
No podem olorar si no es produeix aquest fenomen, ja que l'olfacció es
produeix per contacte. Igual que els minerals en general, els objectes
metàl·lics, el vidre i l'aigua (aquesta, si fa olor, és perquè conté alguna
cosa més, per exemple, clor) no fan olor.
En segon lloc, cal que aquests partícules siguin transportades per un
mitjà físic com l'aire o l'aigua, fins que arriben al nostre òrgan olfactiu.
Per acabar, cal que les seves cèl·lules siguin sensibles a la substància
olorosa i que el nombre de partícules sigui suficient, és a dir, que superi
el llindar mínim de la percepció. Si no es compleixen totes aquestes
premisses no hi ha olfacció ni olor. A més, les partícules oloroses no
poden ser de qualsevol mena, han d'estar formades per carboni, hidrogen,
oxigen, nitrogen i sofre.
Aquestes partícules solen ser molècules lleugerament solubles en aigua
per poder travessar la mucositat i han de ser solubles en lípids per
connectar amb els receptors olfactius.
Quan s'extreuen les essències d'algunes plantes, l'olor que desprenen
no és exactament igual que la que nosaltres coneixem i fins i tot, de
vegades, és molt diferent. L'equip tècnic de l'exposició ha hagut de dur
a terme un treball d'investigació per tal d'aconseguir una solució que
no fos massa concentrada ni massa diluïda, que es correspongués amb
l'olor real de les substàncies que es recullen a la mostra.
La via olfactòria
Amb aquest nom es coneix el conjunt d'estructures internes la funció
de les quals és fer arribar al cervell l'estímul produït per la partícula
olorosa.
Evidentment, aquesta via s'inicia al nas, que té una doble funció. La
pituïtària vermella escalfa i humiteja l'aire que respirem i la pituïtària
groga conté els receptors olfactius. El nas reuneix la capacitat d'una
planta condicionadora d'aire i la d'un sistema de detecció de gran
sensibilitat.
Durant molt de temps vam ignorar el mecanisme íntim pel qual es
produeix l'olfacció. Per què, quan estem davant de dues substàncies
naturals, una fa olor i l'altra no?
Per què substàncies químicament molt diferents fan la mateixa olor o
una de similar?
El 1964 John Amore va formular una teoria que va significar un avanç
important: l'olor d'una substància està determinada per la mida i la forma
de la molècula. Amore va establir una tipologia de set olors primàries:
camforada, mentolada, almescada, floral, etèria, picant i pútrida.
La resta d'olors serien el resultat de la barreja de les set primàries. En
els últims anys s'han desenvolupat algunes teories que modifiquen
aquesta tesi estereoquímica. Sembla clar que hi ha diversos tipus de
molècules i s'han detectat més de cent receptors diferents.
Origen i evolució de les olors
El desenvolupament dels sentits és una peça clau de l'evolució dels
animals, els permet adaptar-se a l'entorn i respondre als canvis que s'hi
produeixen. Els sentits reben informació de l'ambient en forma d'estímuls
físics i químics i la transmeten al cervell. L'estructura i la localització dels
sentits és molt diversa. Un exemple curiós pot ser el de les papallones:
tenen receptors gustatius a les potes per identificar les flors de les quals
xuclen el nèctar. L'olfacte, que és molt sensible, està situat a les antenes.
En algunes espècies, la sensibilitat olfactiva és extraordinària. Entre els
invertebrats destaca la dels insectes i entre els vertebrats, la dels mamífers,
concretament la dels rosegadors, els fèlids i els cànids. L'home, tot i
que no destaca entre els animals pel seu sentit olfactiu, com a mamífer,
té una alta capacitat d'olorar. A més, utilitza la millor percepció d'altres
animals: porcs per trobar tòfones, gossos per caçar, buscar persones,
localitzar drogues, etc.
Una altra qualitat de l'olfacte és la persistència de l'estímul extern. Un
animal no pot veure, sentir o tocar res que no estigui davant seu. En
canvi, a través de l'olfacte, sí pot captar-ne la presència, fins i tot quan
han passat alguns dies. És la conseqüència de la persistència de les
substàncies oloroses, que continuen emetent partícules identificables
durant molt de temps.
Per aquest motiu un gos pot seguir el rastre d'una guineu o un conill,
una papallona mascle troba la seva parella a un quilòmetre de distància,
sense haver-la vist o sentit, o un felí reforça la seva presència perquè
sigui captada per qualsevol competidor.
Fragàncies
Exposició sobre el món de l'olfacte i les essències naturals
En l'ensenyament, les explicacions teòriques sobre els òrgans dels
sentits no són equitatives i l'olfacte no resulta el més afavorit. Efectivament,
els exercicis i exemples que fan referència a la vista són habituals. Els
llibres de text, vídeos i audiovisuals gratifiquen especialment la vista.
Així doncs, l'olfacte no s'ensenya prou ni adequadament.
Des del punt de vista pràctic, tampoc s'exposa la diversitat d'olors que
hi ha al voltant nostre.
Això s'agreuja pel fet que els adjectius que fan referència a qualitats
olfactives són escassísims i sovint s'utilitzen sense rigor. Com a
conseqüència, fora del restringit cercle dels perfumistes, no es pot
explicar com és l'olor de gessamí, sinó que l'hem d'olorar. Per arrodonir
el problema, resulta que la majoria de les persones, allunyades de
l'ambient natural, no l'han olorat mai. Si parlem del vetiver, l'ilang-ilang
o la bergamota, pràcticament ningú les ha olorat.
Espècies que abans eren tan conegudes i populars com el cardamom,
el coriandre i la mateixa nou moscada, ara no només gairebé ningú les
ha olorat, sinó que gairebé tothom n'ignora l'existència.
L’Exposició1
Lògicament, entre les finalitats d'aquesta exposició hi ha omplir aquest
buit existent en l'oferta cultural.
En aquest sentit, s'explica com es produeix biològicament la captació
de les partícules oloroses, com es transmet el senyal nerviós de l'òrgan
olfactiu al cervell i com, finalment, la nostra ment conforma el complex
fenomen de la percepció. També s'exposen, en breus trets, aspectes
culturals i històrics de la relació de l'home amb el món de les olors, tan
antiga com la seva mateixa història.
Tot això, però, només és una petita part de l'exposició. Efectivament, la
part més extensa i important està formada per les essències que s'hi
mostren.
Aquest aspecte, sens dubte el que proporciona originalitat al conjunt,
consisteix a fer que el visitant pugui tenir l'experiència d'olorar directament
seixanta essències naturals diferents. Algunes li recordaran sensacions
de la seva infantesa, gràcies a la poderosa memòria olfactiva del nostre
cervell. Unes altres seran percepcions absolutament noves per a ell. Això
pot passar amb la civeta, el mesc, el gàlban, el lliri de maig, la mirra, el
fong d'alzina...
Entre les essències que poden rememorar sensacions anteriors hi ha el
cacau, la càmfora, el xiprer... i les olors ambientals. Aquestes permetran
que el visitant se senti "transportat" a una església (olor d'encens), a
l'escola (olor de la fusta dels llapis) o a un bosc cremat.
Tot això fa que l'actitud de l'espectador es faci especialment participativa.
Quan olorem cada essència observem simultàniament el nom i una o
més fotografies del que estem olorant. Així, aprenem a identificar les
diferents substàncies. A més, el tipus d'olor està descrita breument i així
el visitant aprèn a utilitzar correctament adjectius aplicables a aquest
sentit. El text també informa sobre aspectes històrics i culturals de cada
substància. Per acabar, dues "essències problema" posen a prova
l'habilitat olfactiva del visitant.
Bases científiques de l'olfacció.
Aspectes culturals de la relació del món de les olors amb l'home.
Essències, agrupades de la manera següent:
Primàries: càmfora, menta, rosa
Plantes i espècies: espígol, cardamom, coriandre...
Flors: lliri de maig, nard, lila, violeta...
Fruits i llavors: bergamota, cacau, fava tonca...
Fulles, arrels, fustes i resines: cost, sàndal...
Animals: civeta, mel, mesc...
Ambients: escola, església, bosc cremat
Àmbits2
L'exposició inclou diferents àmbits relatius al sentit de l'olfacte:
Descripció d'algunes essències3
Les seixanta essències estan contingudes en trenta estructures dobles.
Cada estructura té un prestatge lleugerament inclinat amb dos cilindres
transparents als extrems. A l'interior de cada tub podem veure el
contenidor de l'essència amb el seu difusor. A l'extrem superior, dos
ressorts permeten que el visitant obri la tapa que allibera l'olor.
Simultàniament pot observar l'àrea compresa entre els dos cilindres.
Allà veurà les fotografies de la flor, la planta, el fruit, l'animal... que està
olorant. A més, pot llegir aspectes biològics, històrics i culturals que hi
fan referència.
El text i les fotografies són transparents, amb llum transmesa des de
l'interior dels aparells.
Els seixanta tubs transparents amb llum pròpia formen un conjunt estètic
que harmonitza amb els grups de plafons i punts d'interès, que també
emeten llum. Així, la llum general de la sala és poc important i fins i tot
contraproduent si és molt intensa. La llum de les estructures de l'exposició
és suficient, ja que permet llegir i veure-ho tot. A més, la mitja penombra
que forma és més adequada per submergir el visitant en el suggeridor
món de l'olfacció.
Tot seguit s'inclou la llista alfabètica de les essències amb el seu número
d'ordre, i també tal com apareixen agrupades a l'exposició.
Nard
L'olor del nard és dolça, floral, potent, càlida i molt intensa. L'essència
s'obté de les flors amb èter de petroli o per enfloració.
És una planta herbàcia amb les fulles lineals i llargues que formen una
tija robusta que acaba amb flors tubulars blanques que desprenen una
fragància forta i penetrant.
Per la intensa olor que emet a partir del capvespre, els malais l'anomenen
"senyoreta de la nit".
Les flors es recullen a mà quan surt el sol, quan encara no s'han obert.
Juntament amb el gessamí, és una de les poques flors utilitzades en
perfumeria que continua emetent olor molt de temps després de ser
separada la planta.
De la mateixa família són la pita, el lliri de maig, el lliri de mar, les
campanetes, els narcisos i l'emblemàtica flor de lis.
Mandarina
Originari del llunyà Orient, el mandariner té aquest nom gràcies al color
del vestit dels mandarins xinesos. És un arbret espinós de fulles perennes,
el·líptiques, llargues i estretes.
De la pell de la mandarina s'extreu l'essència, de color groc or amb
matisos verds fluorescent. La seva olor, poc tenaç, és la característica
del fruit fresc i persistent sobre la pell. Per obtenir 1 kg d'essència calen
unes 2.500 mandarines.
La mandarina és més petita que la taronja i la llimona, el seu gust és
dolç i la seva aroma suau.
Tots els cítrics, i també la ruda, pertanyen a la mateixa família.
Hi ha altres fruites molt similars, però que són d'espècies diferents, com
ara les tangerines, que tenen la pell més vermellosa.
Anís
Aquesta essència s'obté de l'anís matafaluga, una planta originària de
l'Orient Mitjà que té uns fruits diminuts, durs i aromàtics.
S'utilitza des de l'antiguitat: va ser cultivat pels egipcis i els grecs i
introduït pels romans a la Toscana. Ja a l'edat mitjana es va estendre
per tot Europa.
A l'Índia, l'aigua d'anís s'utilitza com a colònia.
Els seus fruits s'utilitzen molt per fabricar licors anisats i per aromatitzar
pa i dolços. Per això es coneix com a espècia del pa.
És una planta que pertany a la mateixa família que la pastanaga, el
julivert, el coriandre, el fonoll i el gàlban.
També hi ha l'anís estrellat, molt utilitzat en la cuina xinesa, que és el
fruit de la badiana, un arbre petit de fulles verdes persistents.
Bosc cremat
El foc, un dels quatre genets de l'Apocalipsi, després d'arrasar un bosc
deixa una inesborrable olor de fum que normalment associem a una
sensació de desolació.
Aquesta sensació es pot evocar quan olorem l'essència del bedoll, extreta
de l'escorça i les branques d'aquest arbre, que desprèn la característica
i persistent olor de fum.
És la base dels perfums tipus "cuir de Rússia", que reben aquest nom
perquè recorden l'olor de les pells d'aquest país, tractades amb quitrà
de bedoll.
El bedoll és un arbre esvelt que pot arribar a fer 30 m d'alçada, pertany
a la mateixa família que l'avellaner i, igual que aquest, perd les seves
fulles a l'hivern.
Edward T. Hall
antropòleg nord-americà, 1914-
Marcel Proust
escriptor francès, 1871-1922
Ambrose Bierce
periodista i escriptor nord-americà, 1842-1914
Hi ha olors que s'oloren tota la vida
perquè les hem percebut per
primera vegada en una tarda de
tempesta.
Durant la Segona Guerra Mundial
vaig observar a França que l'aroma
del pa acabat de treure del forn a
les quatre del matí podia fer parar
un jeep llançat a tota velocitat.
... ningú ha somiat mai una olor ...
el somni no té nas
top related