manel queralt · cerquem la sortida pels nostres desitjos de fugir, de caure. ens perseguim i les...

Post on 10-Jun-2020

6 Views

Category:

Documents

0 Downloads

Preview:

Click to see full reader

TRANSCRIPT

MANEL QUERALT

emboscall

Nicis

© Manel Queralt i Utrilla© De l'edició A furt. Poesia 1990-2006): EmboscallDipòsit legal: B-2.410-2007 ISBN 978-84-96716-26-1Primera edició: 2007 dins A furt. Poesia 1990-2006)

Nici: que no sap tot allò que podria saber oallò que hauria de saber.

La niciesa no és una excepció, una casualitat,un defecte; no és un fenomen, per dir-ho d’algunamanera, quantitatiu, la manca d’unes quantesmolècules d’intel·ligència que podria rectificar-semitjançant la instrucció; és incurable; està presenta totes bandes, en el pensament tant dels neciscom dels genis, forma part indissociable de la«naturalesa humana»... està constantment ambl’home: a la penombra dels dormitoris i a lestribunes il·luminades de la Història.

MILAN KUNDERA

3

1· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Avui he decidit rentar els reclausmés bruts del meu vell cos: les aixelles,sota les ungles i entre els dits dels peus,el sexe i el cul, rere les orellesi a dins el nas i els gargalls de la gola,les genives malmeses i les dents...No et deixes el més brut? Ah, sí, la ment!· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

5

2· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Audaç, l’esperança sempre perforaamb angoixa però confiadamenttúnels profunds dins les nits eviternesi contempla amb anticipaciópunts de fugida per camins obscurs—per no dir de tenebra— el desenllaçdels quals mai no arriba: no hi ha final,no existeix, perquè l’única sortidanomés es troba dintre d’un mateix.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

6

3· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Les rajoles blanques fredes —tan blanques!—com les d’un escorxador, amagavena les juntes els records de malsons:carnisseria de cossos obertsen canal, budells extrets, rius de sang...Amb les ungles trencades netejavesindicis de les parets retorçadesque definien els teus passadissosmentre dormies inquiet perquèl’albada no t’agafés per sorpresa:ràpid, més ràpid, que et descobriran!· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·És debades que vulguis esborrarels rastres ressecs que deixa la mort.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

7

4· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Dos coneguts es troben cara a carai des de les andanes oposadesse saluden i queden per trobar-se.Corpresos, pugen escales amunti van a parar a les bandes contràries.Els coneguts es miren cara a carai des de les andanes oposadesse saluden i queden per trobar-se.Sorpresos, pugen escales amunti van a parar a les bandes contràries.Els coneguts es tornen a mirari des de les andanes oposadesse saluden i queden per trobar-se.Dubtosos, pugen escales amunti van a parar a les bandes contràries.Els coneguts es miren de reülli des de les andanes oposadesse saluden i queden per trobar-se.Malpensats, pugen escales amunti van a parar a les bandes contràries.Els coneguts ja no volen mirar-sei des de les andanes oposadesni saluden ni queden per trobar-se.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Emprenyats, cadascú agafa el seu tren.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

8

6· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Mira quins ulls, quins llavis descobertsentre la foscor, irrecuperables.La crido, li dic que sí que la cridoque cadascú pugi si pot les sevesescales, descabdelli corredorsque ens trobarem a dalt a les taquilles.Faig per córrer. Hi vaig, que hi vaig de veres!No es mou. Segur que si arrenco a córrerem seguirà, ho farà com ho feia sempre.«Ho faràs, oi? Veus, ni et miro, ni em tombo.»· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Es tomba el pensament i no la carai enrere deixem el dolor i les nostresmisèries, tornem pels corredorsllargs retorçats i profunds de la menti mai no retrobem ningú, només,entre les rajoles blanques i fredesde les parets s’escolen les pregàries.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·I colpeix el meu front sorrut un dubteque trepana precís el cap, m’angoixade si ella va arribar a pujar les escaleso si ni tan sols es va fixar en mi.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

9

7· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Mil cops has fregat les parets del teulaberint i erràtic has descobertel costum de refer un mateix camí.Tot el que escrius, aquest gran mur, amagala incapacitat de comunicar-te.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

10

8· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Desposseeixes el temps del seu presenti el cremes de pressa com el maníacque atrapa l’amor i viola el seu sexe.Ambdós casos per un plaer que volsconsumir quan abans millor, de pressa,tant, que els destrueixes. Per què la fúria?· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

11

9· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Això sí, t’entretens en la mesura,en construir rellotges sense les busquesi només vius per donar-los-hi corda.Dius que així hi pots dibuixar qualsevolhora, la que més t’atragui del dia.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

12

10· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·M’arriba la fressa del sortidor:un rínxol arabesc que frega l’ànima.Cada nit té un riu que la travessai no és difícil deixar-se morir una mica.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

13

11· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·He anat a visitar els dominisde la meva mort i la serpd’aigua de llengua freda i bífidano m’ha deixat beure veríperquè no era hora de fer créixerles arrels ni de les riallesnetes i clares de les fulles.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·I abans que a cap altra contradadessota els faigs es clou el dia.L’arbre centenari sobre la fontper a mi plorava, jo no podia.Va ser gran la seva compassió.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

14

12· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·I és del tot verídic que semprecerquem la sortida pels nostresdesitjos de fugir, de caure.Ens perseguim i les fronteresde la mateixa ciutat s’estireni s’arronsen, les seves casesi els seus edificis cobreixen—moviments d’una ameba immensa—tots els punts de fuga possibles.Podria passar que pactéssimun acord: seguir una mateixadirecció i avançar sempre,deixar enrere ciutats caòtiques.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·I les ciutats són com els nostresdesitjos: irreconciliables.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

15

13· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Si preguntessis i acabessisper obtenir una respostaseria per confondre’t mésja que els seus propis punts de vista—si pots aconseguir que parlin—acostumen a ser dispersos,ambigus, però indefectibles.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

16

14· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Cossets de màrfega donatstant a les abraçades aspresd’una infantesa feta palla.Mentre són penetrats no es queixen,bocaterrosa, mai no ploren.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

17

15· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·I veiem que percep imatges vàriesi després les selecciona, deixaque es dilueixin les que no tenen capvalor, les oblida, mentre que guardai sedimenta les més importantsal fons, a la llera de la memòria.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

18

16· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·El consumisme és un esfínterque descarrega merda fètida.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·En el mur d’un embassamentamb quantitats exorbitantsde merda s’obre una fissuraper on esclata i s’esbarriala civilització de la merda.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

19

17· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Després de molts anys i de grans esforçosper part de les entitats competentshan creat nous plans d’actuacióperquè ¡i qui s’ho podia esperar!,els folls s’han escapat del manicomii s’han barrejat entre els ciutadansde bé. L’alarma ha corregut per totesles esferes de poder i de seguidahan pres les mesures més pertinents.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Una gran indignació ha saltatals mitjans oficials de notíciesperquè milers i milers de personeshan estat preses sense cap motiuaparent, cosa que de moment noha permès retornar al seu lloc els pròfugs.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Caldrà recomençar de nou la HistòriaUniversal per identificarels realment perillosos abansno comencin a fer de les seves?Una higiènica oportunitat.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

20

18· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Ara tot jo només sóc tacte, pell.Una mà indescriptible m’acariciaalhora cada reclau del meu cos.Però no, si ens hi fixéssim potserpodríem veure que són moltes mans.Sí, són milers d’elles, un nombre immens!Però, alerta! Què passa? És moueni per això podria dir que em fansentir una sola cosa, u, compacte.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·I per disparitat d’opinionsla gernació de mans no volguéromandre mai més conjuntada i sensevoler-ho vaig desaparèixer, aire.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

21

19· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Dius que ets lletja i et contesto que no.Despulla’t del tot i posa’t senceradavant el teu mirall i tanca els ullsi digues, sincerament, com et veus?· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

22

20· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·La gata s’estava sobre la líniafina de l’horitzó de qualsevoltarda. Feia estona que l’apuntavaamb la seva escopeta de balins.Sonà un tret somort i el plom penetrà,potser lentament, la pell apelfadade l’animal que, després d’un miolprofund, caigué a l’altra banda del mar.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Per què has disparat? No ho sé, m’avorria.1· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

23

21· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·I va ser llavors, tu no t’adonaves,que la teva veu ressonava tanttan endins que se’m va fer insuportable.Som éssers mutilats i acorralatsa les palpentes busquem l’existènciai només hi trobem substitutius.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

24

22· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Com em buides els ulls amb el punxói canvies el meu rostre amb la gúbiasense cap criteri i a la babalà:recomençar sempre una nova vidai deixar enrere els éssers estimatsperquè ja no em coneixen ni m’accepten.Quan em donaràs la mort que mereixo?· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

25

23· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Puig del Bach2 dut a la punta dels ditss’estén el color de fulles xarugues,els dies més curts s’apleguen als cimsdesitjosos de baixar i cobrir els pobles.La foscor penetra per les finestresi envaeix sense remei les estances.Ja és hora d’encendre les espelmesa les cases buides i abandonades,només per mantenir vius els records?· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Els ulls, perdrem els ulls entre muntanyesa la recerca dels reclaus que quedinal descobert i on cercar les paraulesesquives, no dites en el passat.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Et quedes, et quedes... i la veu mudai és la remor entre l’aram molt més trista,llisques al gorg i et perds al fons del temps.Camps feixucs, silencis plens de boirina.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

26

24· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Salamandres sota el foc de les fullesel rellotge de la mort ens prenya amb corcs,quan dinin totes les nostres paraulesmuts acceptarem aquells que ens roseguenperquè aturar-los seria impossible.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Buits, només ens cal seure i esperar.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

27

25· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Escopit amb no poques dificultatsamb el cordó entortolligat al coll,la cara lila i a punt d’ofegar-seentre bombolles i grumolls de sangi els esbufecs intensos de la mare,en aquells moments decisius tan foscos,pensà que de gran seria

← «aquest espai, com podeu suposar,no està pas aquí per provocar cap efectevisual surrealista, el que passa és que lameva gata mussa, en un dels seus somnisha fet una capcinada i s’ha quedat sobrela tecla <Intro>, sort que me n’he adonata temps, si no el poema hauria quedatsense final, pobre de mi»

poeta?· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

28

26· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Si poguéssim pentinar una conversa...· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·M’arrenco els llavis amb fúria i faiguna pinta amb les poques dents que em queden.Parla! No és això què demanaves?· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

29

27· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·No recordo per què em fa tant de malsovint voldria perdre la memòriai percebre el cansament profund,respirar l’absència que m’envoltaretrobar-me a mi mateix, solitud.Lentament se’m desfan la pell, la carni els ossos i tot el meu jo s’ensorra.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Un dring de metall que repica sobreles lloses com si fos el darrer crit:i gira l’anell orfe abans de cauresobre les restes de la meva cendra.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

30

28· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·I després d’un gran dinar (sí, senyors!)dediquem entre converses, distrets,banalitats tocant aquí i allàengrunes, les restes del darrer àpat.N’hi ha una que m’atrau l’atencióperquè i encara que no ho sembli es moumolt a poc a poc i amb dificultatavança tot superant els obstacles.No sembla que cap altre comensalse n’hagi adonat, d’un event tan nimi,perquè, qui em creuria d’haver observatuna cosa com una engruna-mòbil?(Bajanades!) Però m’acosto i alçoel crostonet i una formiga negraque sembla estar molt i molt emprenyadaem fa senyals perquè deixi el pa on era.Ho he fet i he repassat els meus companysper si algú havia vist el mateix,podrien arribar a pensar, no sé,que no hi toco gaire... i he envermellit.(Què collons!) He donat un cop de punysobre la taula, vista lamentable,i com que aquesta mena de rampellsparticularitzen les sobretaulesquan s’han barrejat massa vins i caves,ningú no hi ha donat cap importància.

31

(Ja està, la formiga a prendre pel cul!)· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·A mitja nit, no podia dormirperquè alguna part del cos li picava,sempre en una de diferent, com sitinguessin ganes de tocar-li els nassos.Ha encès el llum i s’ha fixat que al toude la mà dreta hi havia un foratper on ha tret el cap (una formiga!).· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Sento el silenci arrossegar les camescom a poc a poc s’apropa al meu lliti em recobreix amb la negra flassada.Tic-tac, cada dia sento per dinscom els insectes fan la seva feinatic-tac (Miserables!) tic-tac, tic-tac...· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

32

29· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·I he desitjat que anessin davant meuperquè m’obrissin camins i em paressinels cops, he triat un lloc dins la cuaindiferent sense gaires papersni obres reeixides per interpretar.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Però sóc tot jo contradiccióquan em pessigo els dits a la sucrera.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

33

30· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Si els ulls de la ment ja no són capaçosde veure clarament i progressiva,és la raó presa de si mateixa?· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

34

31· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Escruta multiplicitat d’indicis3

dedins l’aiguabarreig que fa la turbaon hi ha detalls infinitesimals,signes, passió per codis eròtics—desapercebuts als cavalls de càrrega—heràldica de moviments i cossos,investiment de regles pel desigque prenuncien un esdevenird’aventura imprevisible i d’apostapel potser d’una mirada a l’abisme:pel gust del risc i l’encant del negoci?· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Línia de fuga entortolligadacorrelada a l’autodestrucció.· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

35

32· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·(No puc escriure ni una lletra mésamb el desori al damunt que m’esclafala cara i el crani contra paperblanc, repetidament, massa vegades,com si hagués de confessar alguna cosa.)· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Com vulguis, potser amb les taques de sangde les nafres podrem anar tirant,demà, no passis pena, seguirem...· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·(El nas trencat, llavis tallats, les dents...Però, prou, prou! Avui ja no puc més.D’entre genives buides barbotejoparaules escopides a la caradel silenci: esquitxs de whisky i grumolls.Si no sé extreure prou profit dels diesles nits d’insomni xisclaran, terribles.)· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

36

Quan el món subjectiu s’ensorra, laidentitat perd la seva consistència i marxaals territoris de la irrealitat.

37

Referències

1 «Podria sintetitzar el futur amb una sola paraula; i questa paraula és:avorrit. El futur serà molt avorrit», de J.G. Ballard a Crash (ref. Filosofía deltedio de Lars Svendsen). «Cuando nos aburrimos no tememos, en efecto,nada, salvo el aburrimiento mismo» diu a Ese maldito yo E.M.Cioran, dequi també és la frase: «Però el dolor està localitzat, mentre que el tedi evocaun mal pretext, sense suport, sense res malgrat aquell no-res identificableque ens erosiona» d’E.M. Cioran.2 Prop de Cantonigròs – Osona.3 Tot i pensant en prostituts.

38

top related