hui que he mort

..

Ara que he mort…Ara que he mort…

Que succeïx? No entenc, només vaig sentir un dolor fort en el cap, marejos... i ara estic tan confós. Que passa? Perquè la meua esposa corre i plora ?

Diuen que vaig morir, però no, estic ací però ells no em veuen i no puc abraçar-los …

OH ! Ja veig, m’estan soterrant. Sóc jo mateix, que estrany. Veig la meua família amb gran dolor, tots ploren, però jo només veig. Ja no sent dolor ni tristesa, és com ser un espectador

Passen els dies, la meua família torna a casa sense mi. Els he deixat un gran buit…

Ja algú ocupa el meu lloc de treball, tot torna a ser com abans, corren, atenen telefonades, fan pagaments, envien documents, firmen  fulls d'anotacions, en fi és com si mai haguera faltat jo, que bé, alguns companys es recorden de mi a estones i lamenten que ja no estiga…

No obstant això en la meua família, el buit persistix, la meua esposa plora, està confosa, no sap com fer sense mi, la meua filla xicoteta pregunta: On esta papa? I la meua esposa li diu que en el Cel …

La meua filla major acaba de comprendre dolorosament el que és la mort, no deixa de plorar, no vol anar a classes, no es pot concentrar, tampoc menja…

El meu gos es para en la porta i d'ací no hi ha qui el traga, menja, beu aigua i torna al seu lloc d'espera …

Passa el temps, i les meues filles es fan majors. Jo no estic, i s'aferren a la seua mare. S'han tornat tímides i retretes, i no hi ha una figura paterna per a elles. Ja papà no està... La meua filla ja d'14 anys quasi no parla, a vegades la seua mamà la troba plorant. Va baixar molt les notes i no mostra interés per res…

La meua volguda esposa, amb tota la càrrega sobre els seus muscles, la responsabilitat dels fills xicotets. Ha de somriure els xiquets per a donar-los fortalesa…

Ja va passar un any i tot seguix igual, a casa el buit, la tristesa, en l'empresa on treballava ja ningú m'anomena i tot seguix igual sobre la marxa …

Saps que va dir el forense? Que vaig morir per estrés, en el meu cervell va rebentar una vena per una pujada de tensió que em va donar, quan em van cridar del meu treball i em van dir que dels 10 camions que sol·licite només van arribar 7. …

I tot va acabar... Ara em done compte que per a l'empresa que treballes sempre seràs uno mes, completament reemplaçable en qualsevol moment, però que per a la meua família era únic i irreemplaçable…

Ara me n'he adonat que la meua millor empresa sempre va ser la meua família… La meua volguda família…

PER FAVOR DEDICA'T AL QUE DE VERITAT ÉS IMPORTANT, TOTS NECESSITEM UN TREBALL QUE ENS PERMETA COBRIR LES NOSTRES NECESSITATS BÀSIQUES, PERÒ NO T'ENTREGUES A UNA EMPRESA, ENTREGA'T ALS TEUS SERS VOLGUTS... ABRAÇA ELS TEUS FILLS, VISITA ALS TEUS PARES, BESA A LA TEUA ESPOSA, CRIDA ALS TEUS AMICS, ÉS A ESTOS SERS ALS QUE DE VERITAT LI FARÀS FALTA QUAN JA NO ESTIGUES...

No esperes a què siga massa tard...

Pensa-te'l

Gonzalo Ureña

albaimaria@yahoo.es