comunicació

COMUNICACIÓ

Seminari CLIC 12-13

Bibliografia

Ni m’explico, ni m’entens . Els laberints de la comunicació.

Xavier Guix. Editorial Granica

ComunicacióÉs el procés que ens permet la relació entre les

persones.Dificultats de comunicació: crisis de personalitat,

problemes de relació, conflictes laborals, guerres entre països... Tenen moltes vegades l’origen en l’absència de comunicació o bé en una comunicació defectuosa.

Ningú ve al món amb les habilitats comunicatives. Les competències comunicatives s’aprenen i es construeixen dia a dia.

Ser competent comunicativament és una de les habilitats més valorades al món actual.

És l’habilitat més important en la vida.

ComunicacióCada vegada vivim més junts, hi ha més

contactes i situacions comunicatives.La tendència en el món de l’empresa és el treball

en equip. Es trenquen estructures jerarquitzades per situar-nos en processos més horitzontals.

Les noves tecnologies incrementen la nostra capacitat de comunicar-nos.

Nivells de comunicacióSegons Powel hi ha 5 nivells.Nivell 5: superficial o tòpica (frases fetes, temps,

família,...).Nivell 4: social (rumors, trivialitats, no donem res

de nosaltres ni demanem)Nivell 3: personal (comunico coses de mi,

opinions,...)Nivell 2: emocional (mostro els meus sentiments,

comunicació difícil)Nivell 1: interpersonal (expresso com em sento

amb l’altra persona, el que ens uneix i el desacord)

Pragmàtica de la comunicacióAlbert Mehrabian (1981) Silent messages:

Implicit communication of emotions and attitudes.

Les paraules: 7%El to de veu: 38%El llenguatge corporal: 55%

El cos parla més fort que la veu i les paraules. Amb un gest ens podem entendre. Els pensaments poden ser privats però les emocions poden ser més públiques del que ens imaginem.

Comunicació no verbalSovint passa que sense ser-ne conscients la comunicació

no verbal no va en la direcció de la comunicació verbal. Sempre es creuran la no verbal.

Llenguatge corporal, postures, moviments de les mans, contacte ocular, utilització de l’espai, comportament,...

És molt difícil separar la conducta no verbal del context, del significat de la relació i de la cultura on s’expressa la conducta.

Efectes persuasius: assentir amb el cap, expressions facials, la postura de l’esquena, moviments d’extensió o flexió dels braços,...

L’excessiva proximitat bloqueja la comunicació. Efecte de densitat social (sala de festes, estadis de futbol, ascensors,...): no sóc jo sinó un més.

El to de la veu: fons sonor de les emocionsLa veu ho revela tot de nosaltres, encara que no ens

n’adonem.Els problemes que de vegades tenim amb la veu,

descartat l’origen fisiològic, que poden ser crònics, tenen relació amb conflictes emocionals no resolts.

El to de veu ens connecta amb les emocions, les persones que ens coneixen capten de seguida els nostres estats d’ànim a traves del to de veu. És el nostre altaveu personal.

4 tons: autoritat (to enèrgic, alt, exigents, marquen obligació, fes això), expectativa (ironia, suposició sobre la conducta, suposo que ho faràs), súplica (perdó, veu baixa, pregant,per favor, ho faràs?) i desig (més maduresa, no obliga, llibertat d’elecció, m’agradaria que ho fessis)

Interferències comunicatives

Les pressuposicions : ens juguen males passades. Hi ha poca diferència entre pressuposar o donar per fet.

La lectura mental: és impossible comprendre els processos interns d’ algú que pensa, ni accedir a les seves intencions o inconscient.

Interpretar: facin el que facin els altres ens encarreguem d’interpretar les seves conductes segons les intencions que hem associat a les nostres.

Efecte-Causa: hi ha persones que tendeixen a completar les frases dels altres i en pretenen saber la causa.

Interferències comunicativesJudicis: a vegades ens convertim en jutges dels

altres i reduïm la seva identitat a unes conductes.Aconsellar: sovint passa que les persones que

més bons consells podrien donar no ho fan perquè saben que no s’han de donar. L’aprenentatge en la vida és una qüestió molt particular. No hi ha cap experiència igual ni ningú té els mateixos recursos per resoldre els problemes. S’ha d’inspirar l’altre perquè descobreixi la resposta per si mateix.

Voler tenir raó: quan mantenim bel·ligerant la nostra raó estem afirmant la identitat, per què? O és que no podem acceptar que els altres vegin les coses diferent de nosaltres?

Interferències comunicativesInstruccions paradoxals: sovint donem ordres o

instruccions impossibles de complir. Tu mateix..., tu fes el que et vingui de gust...però si ho fas...

Dir el que s’ha de sentir: és gairebé de mala educació dir als altres com s’han de prendre les coses.

Escoltar-se un mateix: què feu mentre un interlocutor us explica coses que no són del vostre interès? Sovint desconnectem, ens escoltem a nosaltres mateixos. No és necessari patir tant, m’agradaria tenir aquesta conversa en un altre moment però ara he de...espero que no et sàpiga greu...

Dir l’última paraula: és una mena de succedani de tenir raó, és com si l’última paraula deixés una ressonància que guardés l’essència de la veritat.

Parlar sense dir res: a vegades ens emboliquem en un conjunt de paraules que dificulten la comprensió, si ens aturem ens adonarem que necessitem molt poques paraules.

Teoria dels tretsUn estudi recent de M.Sunnafrank (U.

Minnesota) i A.ramirez (U.Ohio) afirma que les decisions i influències d’una relació interpersonal es determinen en els primers minuts de coneixement entre dues persones.

Fem cas a la nostra intuïció, però fem un lloc també a les possibilitats que poden obrir-se més enllà de les primeres impressions

Els “sorolls” de la comunicacióSovint podem trobar persones que: parlen de pressa,

parlen molt fluix, comencen parlant fluix i van pujant de to, es tapen la boca quan parlen, gesticulen excessivament, no parpellegen, tartamudegen,...

Aquests “sorolls” no són una dificultat sinó una informació.

A vegades amaguen pors, inseguretats i moltes exigències.

Les pressions que ens posem, de vegades són tan altes que la nostra expressió, la nostra fluïdesa verbal, no pot seguir-ne el ritme i s’atropella a si mateixa.

Empatia: les neurones mirall

Sembla que la capacitat per empatitzar o llegir el que una altra persona està pensant o sentint pot explicar-se per l’existència de les neurones mirall.

Gallese i Rizzolatti (U.Parma) van descobrir un grup de neurones a l’escorça cerebral que tenen la facultat d’emetre impulsos quan una persona n’observa una altra realitzant un moviment i també quan en realitza ella mateixa. Per això repetim badalls, movem les mans de manera semblant o seguim els moviments de peus o cames

Empatia:escolta activaEl poder de la conversa el té qui escolta no

qui parla.Escoltar activament no només significa

entendre bé el que ens estan dient, sinó entendre com ens ho estan dient, el que captem emocionalment.

L’empatia no consisteix en sentir i pensar com l’altre sinó que significa estar amb ell, acompanyar-lo des del cor, comprendre’l i acceptar-lo.

És una acceptació, més enllà de les seves creences o conductes, amb les quals podem estar o no d’acord.

Empatia: centrats en l’altreL’empatia no consisteix en: Ah! D’acord, ja sé que et passa, sinó que

més aviat consisteix en: I això que ha passat, com et fa sentir?

Ens centrem en l’altra persona i ens deixem portar per on ella vulgui.

Serà millor mantenir una lleugera distància que ens permeti captar el que passa sense patir amb ella.

Deixar que respiri, tenir una actitud pacient, no donar presses, no exigir respostes immediates.

Fer preguntes sense trampa. No per entendre’ns nosaltres sinó perquè s’entengui la persona que acompanyem, perquè l’altre pugui reflexionar i s’aclareixi.

Resumir delicadament, fer recapitulacions del que hem escoltat per tal que l’altra persona tingui un referent del que hem entès. Els resums es centren en la informació important, treuen palla, rotllos.

Empatia: coses que s’han d’evitarManipulacions.Identificar-se excessivament amb les

necessitats de l’altre.Ser víctima del sofriment empàtic.Confondre empatia amb psicoanàlisi.Estar d’acord amb tot.

Assertivitat

R.Alberti i M.Emmons,1978, definien l’assertivitat com la conducta que permet a una persona a actuar d’acord amb els seus interessos més importants, defensar-se sense ansietat, expressar còmodament sentiments honestos o exercir els drets personals sense negar els drets dels altres. És a dir la capacitat d’autoafirmar-se.

És una de les habilitats més difícils de les relacions socials i la que més ensenyen els psicoterapeutes als seus clients.

Assertivitat

Consisteix en expressar-se en primera persona. És a dir, Jo vull, jo sento, jo entenc, jo crec, jo demano...

Si et plau (t’ho demano jo), m’agradaria (a mi) que em tornessis (tu) aquells diners que et vaig deixar (jo). No m’agradaria (a mi) que la meva relació amb tu es veiés enterbolida per culpa dels diners.

Jo sóc responsable del que penso, del que sento, del que faig i per això em poso en primera persona.

Una vegada més, per esperar-te he hagut de deixar altres coses. A mi m’agrada ser puntual. I encara que entenc que deus tenir les teves raons, la propera vegada no t’esperaré.

Assertivitat: lleis fonamentals

1. Fes-te respectar pels altres.2. Reclama els teus drets.3. És impossible que tothom t’estimi.4. Pensa en tu de forma positiva.5. No et deprimeixis, actua!6. No t’amaguis dels altres.7. Mentre t’hagis afirmat, quina importància té

que surti malament?

Estratègies assertivesTenir clars els propòsits.Evitar els pensaments automàtics.Analitzar la posició de l’altre.Tractar les nostres conviccions com si fossin

hipòtesis. Les nostres creences no són certeses.Pujar al balcó. Fer un break. Agafar distància,

veure la situació des de fora.Tenir a priori dubtes positius.Verbalitzar de forma clara i precisa, implicar-se

personalment utilitzant la 1a.persona, saber implicar l’altre i mostrar-se educat i cordial.

Moltes gràcies!