La invasió dels cosmoquissos

© Text de Gabriel García de Oro, 2012© Il·lustracions de Purificación Hernández, 2012

© de l’edició: EDEBÉ, 2012Passeig de Sant Joan Bosco, 6208017 Barcelonawww.edebe.com

Direcció: Reina DuarteEdició: Elena ValenciaDisseny: BOOK & LOOK© de la traducció: Elisenda Vergés-Bó

Primera edició, març 2012

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser duta a terme amb l’autorització dels seus titulars, tret de les excepcions previstes en la Llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar cap fragment d’aquesta obra. (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45)

ISBN 978-84-683-0247-8Dipòsit Legal: B. 32090-2011Imprès a EspanyaPrinted in Spain

La invasió dels cosmoquissos

Gabriel García de OroPurificación Hernández

0. Quina mena de començament és aquessssssst?

Si algun cop has intentat córrer al més ràpida-

ment possible... Si en alguna ocasió has intentat arribar al límit de la teva velocitat... Si has corre-gut com si milers de zombis acabats de sortir de les seves tombes et perseguissin, et deus haver adonat que no tan sols corren les cames. Els braços també ho fan. És una cosa com si donessin cops de puny en l’aire per anar-se obrint pas. Oi que saps de què parlo? Ho sabia ;-)!

Doncs bé, el Marcià es trobava en una d’aquelles ocasions en què havia de córrer com si un exèrcit de zombis el perseguissin. Però no eren zombis, eren gossos. I no estaven morts.

Estaven embogits. Furiosos. Enfadats.

6 /7

I tan sorollosos que feien por només d’escol-tar-ne els lladrucs, tan forts com petards (dels forts).

Hi ha més coses.Les cames del Marcià Garcia en aquella ocasió

estaven soles. Totalment. Només elles podien cór-rer. I els braços?, et deus estar preguntant. Ocu-pats. Molt ocupats. Tots dos. Un en cada cosa. Mira: el dret portava el Cosmoquisso, que amb prou feines es podia moure, bordar o tombar el cap, perquè el tenia dins d’un collar en forma de campana d’aquells que els veterinaris

posen als gossos terrícoles perquè no es llepin les ferides. El segon braç del Marcià ho tenia una mica més difícil, perquè portava una galleda mit-jana plena d’aigua (o sigui, que a efectes de pes era com una galleda normal tota plena), i agafa-da per l’aixella, com una carpeta, duia una cosa com una METRALLADORA GEGANT, o un rifle, sí, potser millor un rifle, però com de joguina, d’aquells que serveixen per llançar aigua a l’estiu

8 /9

i que són multicolorsllampants, per inventar la paraula adequada.

Ja ho veus. Aquesta no és la millor manera d’escapar-se d’una bandada de gossos embogits.

—Va, va..., els tenim molt a prop —deia el Marcià per donar-se ànims i així aconseguir que les seves paraules ajudessin les seves cames a córrer—. Tombarem per aquí. Hem de fer-los el salt.

Quin error! Quina fallada!

Pobre Marcià... Estava tan ocupat a córrer al més ràpidament possible que no es va fixar en aquest senyal:

D’acord, bé. És possible que si s’hi hagués fixat tampoc no s’hauria adonat que significava:

CarrerO sense sortida!!!

I com ja deus estar sospitant, quan et perse-gueixen milers de gossos de totes les mides, races i pelatges, no és gaire recomanable ficar-te en un carreró sense sortida. Aquesta és la lliçó que va aprendre el Marcià Garcia quan va veure la paret i va haver de frenar, tombar-se i veure com els gossos-zombis, que es van adonar que havien acorralat la seva presa, avançaven lentament cap a ell.

No hi havia escapatòria.Aquesta és la fi del Marcià Garcia i el Cosmo-

quisso?Aconseguiran sortir d’aquest carreró sen-

se sortida?Aquesta pregunta va tenir una res-

10 /1 1

pos ta inesperada, sorprenent i

????????????!!!STOP!M’acabo d’adonar que potser t’estiguin ballant

pel cap uns interrogants més grans que aquests d’aquí dalt. Uns interrogants que just abans tenen escrita una cosa com ara...

Quina mena de començament és

aquessssssst?

Tens raó. Ho admeto. Això no és un començament ni és res. M’he

deixat portar. És tan emocionant..., és tan, ja ho saps, intrafant..., que no he pogut resistir de començar pel final.

Però, és clar, així no entendràs res de res. I crec que t’interessarà saber com el Marcià Garcia va arribar a aquesta situació:

12 /13

5. I no ens podem oblidar d’aquells gossos-zombis embogits que semblen liderats per un... chihuahua?

1. El Cosmoquisso amb un collar com si fos una làmpada canina penjant del braç del Marcià.

Què està passant??? Quin embolic!!!Ho veus? Si no comencem bé, però bé de debò,

no et podré explicar com el Marcià Garcia i el Cosmoquisso es van veure embolicats en el que potser serà la seva última aventura i el començament de la fi de tota la hu-manitat tal com la coneixem.

2. Una galleda d’aigua de la qual surt... Què és això? Ja ho descobrirem!

3. Un rifle multicolorllampant que sembla que serveix per llançar aigua (només ho sembla!).

4. Què és això? Dels pantalons del Marcià en sobresurt una mena de paperet de color rosa! Això sí que és estrany, no et sembla?

14 /15

Què? Creus que val la pena aguantar unes quan-tes pàgines? Sí? Doncs aleshores comencem... Però ja ho saps, per començar necessites un llapis i apuntar en aquest requadre el dia i l’hora:

Ja està? Visca! Ara, tot i que la humanitat s’acabi tal com la

coneixem, tant és, perquè tu sempre recordaràs el dia i l’hora exacta, exacta, exacta. El moment just en què vas començar a llegir una aventura fantàsticament vertadera, plena de perills peri-llosissíms i amenaçadores amenaces. Sí, ho has en-devinat. No t’has equivocat de llibre. Ets aquí, en aquest, just davant de...

LA INVASIO DELS COSMOQUISSOS

I...

&

´