SEGONES AVANTGUARDES

Expressionisme abstracteGestualisme

Pop- artOp-art

Inst. Montsacopa. olot

CONTEXT HISTÒRICLa Segona Guerra Mundial marca un punt d'inflexió en molts aspectes del món contemporani: divisió del món en dos blocs antagònics, lideratge indiscutible dels Estats Units sobre tot el món occidental, dissolució dels imperis colonials i aparició, en l’escena mundial, dels països de l'anomenat Tercer Món, generalització (en el món no comunista) del tipus de vida americà basat en la producció i el consum sense límits, etc. Aquest predomini dels EUA afecta també el terreny artístic, i en aquest sentit és ben significatiu el fet que París deixa de ser la capital artística del món en benefici de Nava York, la ciutat americana per exce·lència. L'exili de molts artistes europeus que van haver de fugir de les dictadures i dels horrors de la guerra, juntament amb l'impuls vitalista de la jove societat americana va configurar el còctel que dona lloc als moviments artístics de la segona postguerra mundial. Per tal d'ordenar una mica les diferents tendències que es desenvolupen entre 1945 i 1980, s’han agrupat en quatre blocsa) Les tendències informalistesb) Les tendències neorepresentativesd) Les tendències tecnològiques i neoconcretesc) L'art conceptual

Qualsevol aproximació a l'art dels darrers cinquanta anys ha de fer-se tenint molt presents tres aspectes clau:1) La proximitat cronològica fa que sigui molt difícil aventurar quins moviments i quins artistes tindran una influencia decisiva en l'evolució de l'art quan es puguin jutjar amb una perspectiva històrica més amplia. L’historiador de l'art Ernst Gombrich ens fa aquesta reflexió aclaridora: Imaginem un crític obert i apassionat que el 1890 hagués volgut actualitzar la historia de l'art. Ni amb la millor voluntat del món hauria pogut saber que les tres figures que esta ven fent historia en aquell moment eren Van Gogh, Cézanne i Gauguin2) El nombre d'artistes, grups i tendències que semblen importants és aclaparador. La capacitat de producció i de reproducció d'objectes, suposadament artístics, s'ha multiplicat, així com la quantitat de publicacions que se'n fan ressò. Resulta extremament difícil fer un estudi mínimament sistemàtic i ordenat de tot aquest complex panorama i reduir-lo a unes tendències fonamentals3) L'art és un element més en una societat basada en la producció i el consum massius. L'obra artística, excepte l'arquitectura, ha perdut la referència útil: política, religiosa, de retrat, etc. i ha esdevingut un article el valor del qual depèn de la cotització que li atorguin crítics i galeristes. S'ha produït un divorci molt acusat entre una minoria culta que “entén” l'art i la gran majoria de la població que viu d'esquena a l'art d'avantguarda, excepte quan els mitjans de comunicació converteixen una exposició o un certamen artístic en un esdeveniment social

Forma part d'un corrent artístic més ampli, l'informalisme, que es va anar gestant en el món occidental, tant a Europa com a Amèrica, a partir del 1945, acabada la 2a G. M. Dins de l'informalisme es poden traçar unes quantes tendències ben distintes entre elles, però que tenen un tret comú: que és l'espectador qui ha d'acabar de determinar el significat de l'obra; així, mai no representaven cap mena de forma que estigués relacionada amb la realitat o amb la geometria. Van renunciar a tota elaboració racional de l'obra per tal de confiar en els mecanismes irracionals, en la projecció lliure de l'expressivitat de l'artista damunt el quadre. Cal assenyalar, entre les tendències informalistes, la pintura sígnica, la pintura matèrica i l'expressionisme abstracte, també denominat pintura d'acció.L'expressionisme abstracte va tenir el seu principal centre de producció en la ciutat de Nova York i, si bé es va anar gestant durant els anys 40, no va atènyer la maduresa fins a la dècada dels 50. Alguns dels seus components no eren d'origen americà, com Willem de Kooning (holandès) o Mark Rothko (letó), encara que ho eren els altres com, per exemple, Jackson Pollock, Franz Kline o Robert Motherwell. Tots, això sí, presenten uns trets comuns:

1.Van rebre la influència dels artistes europeus que s'havien traslladat a Nova York a conseqüència de la Segona Guerra Mundial; sobretot, dels surrealistes. 2.Van ser influïts pels muralistes mexicans, que treballaven en obres de contingut clarament progressista. 3.Van col·laborar en els programes estatals que el president Roosevelt impulsava, en el marc de la seva política del New Deal. 4.Van elaborar composicions de gran format. 5.Alguns van practicar les tècniques del “degoteig” i del gest automàtic, com Pollock, mentre que els altres van treballar en un estil expressionista, de colors encesos, i no van abandonar la figuració com, per exemple, De Kooning.

Plantejament artístic preocupat fonamentalment pels aspectes visuals, o també corrent pictòric

especialitzat en un fet tan genèric com el problema òptic, d'on deriven totes les seves

contradiccions i ambigüitats internes. El terme op art es va començar a emprar arran de

l'exposició «The Responsive Eye», celebrada l'any 1965 al MOMA (Museum of Modern Art) de

Nova York, amb obres de V. Vasarely, Cruz Díez, F. Stella, K. Nolland, A. Reinhardt, Davis, Riley i

Dorazio, és a dir, amb representants de tots aquells plantejaments en els quals el factor òptic

es considerava decisiu. Cal insistir en el fet que el terme Optical art és força confús, atès que

pot tenir diferents accepcions. La paraula va ser una creació de J. Canaday dins el repertori de

les noves etiquetes difoses durant els anys cinquanta i seixanta.

A més dels ja esmentats, també són representants destacats d'aquest corrent Yaacov Agam,

Rafael Soto, Eusebi Sempere i el GRAV (Groupe de Recherche d'Art Visuel).

És un art realista i figuratiu, molt directe, que es nodreix dels elements propis de l'entorn i que utilitza

mitjans mecànics o semimecànics per produir les obres. És típic dels anys seixanta. Apareix, en primer

lloc, a Anglaterra i, després, als Estats Units, com una reacció davant del subjectivisme, de

l'irracionalisme i de la intel·lectualitat que, segons els seus defensors, representava l'expressionisme

abstracte de Jackson Pollock. El seu nom, 'art popular', designa ben clarament els objectius que s'havia

fixat: crear un art que arribés a tothom, crear una nova cultura popular entenedora perquè se'n

coneixien els continguts: els objectes quotidians.