SANTA MARIA, EN LA VIDA CRISTIANA TREBALL DE REFLEXIÓ, COMENTARI I PREGÀRIA

PEL CURS PASTORAL DE LES FESTES DECENNALS

Us oferim un material per la reflexió, el comentari i la pregària per aquest any especial dins del qual celebrem les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela.El titulem “Santa Maria en la vida cristiana” perquè els textos de referència són una selecció del Catecisme de l’Església Catòlica. Per tant una primera finalitat de la seva lectura és recordar el que l’Església creu i ensenya sobre Maria, la Mare del Senyor. Aquesta pauta de formació cristiana també inclou la pregària i el record agraït de la història d’aquesta nostra devoció a la Mare de Déu, tan sentida i portada al cor per tots els vallencs.Tan si el treball es fa en grup com si es fa personalment, amb el ritme decidit i pel temps de que es disposi, la pauta suggerida és aquesta:

1. Es comença per la pregària de la Visita Espiritual.

2. Es la lectura atenta, pausada i reflexiva dels punts del Catecisme de l’Església Catòlica.

3. Es fa l’esforç de comprensió dels punts llegits i es reflexiona i comenta el qüestionari proposat.

4. En grup, o després particularment, es llegeix i es comenta, un fragment de la història de la devoció a la Mare de Déu de la Candela.

5. Finalment s’acaba amb una pregària a Santa Maria, a la qual s’hi poden afegir les pregàries i intencions personals.

VISITA ESPIRITUAL A LA MARE DE DÉU DE LA CANDELA (Tot fent el senyal de la Creu) En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Amén.

Casa on habità l’Esperit Sant i hi engendrà el Fill de Déu, Santa Maria de la Candela, feu-

nos dòcils a l’acció del mateix Esperit, per tal que complim de paraula i d’obra la voluntat del Pare del cel, en totes les situacions de la nostra vida.

Déu vós salve...

Assumpta al cel, la primera de tots nosaltres de participar de la Resurrecció de Jesucrist,

Llum del món, concediu-nos una fidel esperança en la Vida Eterna que Ell ens ha guanyat en el Misteri Pasqual de la seva Mort i Resurrecció.

Déu vós salve...

Niu sant on la Paraula eterna de Déu s’encarnà i es feu germà nostre, doneu-nos

sensibilitat i decisió per a treballar per la fraternitat de tots els homes i dones i per a aportar el millor de nosaltres a favor de la pau.

Déu vós salve...

Dolorosa Mare del Salvador, ferma al peu de la creu, acompanyeu-nos en els moments

durs de la nostra vida i doneu-nos fortalesa per a suportar els sofriments de la vida amb serenor d’ànima i confiança en Déu en tot moment.

Déu vós salve...

Excelsa patrona nostra, de la ciutat Estel, allibereu Valls de la plaga del sectarisme i de

la tempesta de l’individualisme i feu que tots els vallencs cultivem la convivència, el diàleg i l’esperit constructiu.

Déu vós salve...

La més santa i benaurada de totes les dones perquè més i millor que ningú vareu

escoltar la Paraula de Déu i la vareu portar a la pràctica, feu-nos atents a l’Evangeli del vostre Fill Jesús i decidits a complir-lo.

Déu vós salve...

Arca de la Nova Aliança que és el Crist, feu que l’Església, mare i mestra de la fe,

engendri nous fills i filles, que siguin testimonis del Regne en aquest món, mentre esperem el Món Nou que Déu ens donarà.

Déu vós salve... Glòria al Pare...

I. Primera lectura: Concebut per obra de l’Esperit Sant.

484. L'Anunciació a Maria inaugura la «plenitud dels temps» (Ga 4,4), és a dir, el compliment de les promeses i de les preparacions. Maria és invitada a concebre aquell en qui «habitarà corporalment la plenitud de la divinitat» (Col 2,9). La resposta divina a aquesta pregunta: «I, com es farà això, si jo no conec home?» (Lc 1,34), la dóna el poder de l'Esperit: «L'Esperit Sant vindrà damunt teu» (Lc 1,35).

485. La missió de l'Esperit Sant sempre va unida i ordenada a la del Fill. L'Esperit Sant és enviat per santificar el si de la Verge Maria i fecundar-lo divinament, ell que és «Senyor i infon la vida», bo i fent que Maria concebi el Fill etern del Pare en una humanitat treta de la seva.

486. El Fill unigènit del Pare, concebut com a home en les entranyes de la Verge Maria, és «Crist», és a dir, ungit per l'Esperit Sant, des del començament de la seva existència humana, malgrat que la seva manifestació sols tingui lloc progressivament: als pastors, als mags, a Joan Baptista, als deixebles. Tota la vida de Jesucrist, doncs, manifestarà com «Déu el va ungir amb l'Esperit Sant i amb poder» (Ac 10,38).

«Que es faci en mi segons la teva paraula...»

494. Davant l'anunci que seria mare del «Fill de l'Altíssim», sense conèixer home, per la força de l'Esperit Sant, Maria va respondre amb «l'obediència de la fe» (Rm 1,5), convençuda que «res no és impossible a Déu»: «Vet aquí l'esclava del Senyor; que es faci en mi segons la teva paraula» (Lc 1,37-38). Així, donant el seu consentiment a la paraula de Déu, Maria esdevé Mare de Jesús i, acceptant de tot cor, sense que la retingui cap pecat, la voluntat divina de salvació, es lliurà ella mateixa íntegrament a la persona i a l'obra del seu Fill, per tal de ser útil en dependència d'ell i amb ell, per la gràcia de Déu, al misteri de la Redempció:

Com diu sant Ireneu, «amb la seva obediència, va ser per a ella mateixa i per a tota la humanitat, causa de salvació». També, amb ell, ho ensenyen molts Pares: «El nus de la desobediència d'Eva va desnuar-se amb l’obediència de Maria; allò que la verge Eva havia nuat amb la seva incredulitat, la Verge Maria ho desnuà amb la seva fe». Comparant Maria amb Eva, anomenen Maria «la Mare dels vivents» i declaren sovint: «Per Eva va venir la mort; per Maria, la vida»

II. Qüestions a plantejar:

1. Comprensió i ensenyament del text del Catecisme. Paraules que

s’han de comprendre bé (per exemple: “plenitud del temps”,

“santificar”,” unigènit”,” ungir amb l'Esperit Sant i amb poder”,”

l'obediència de la fe”, etc)

¿Què ens diu i què ens ensenya aquest text?

2. Dificultats que tenim per descobrir, acceptar i assumir la voluntat

de Déu en la nostra vida personal i col·lectiva. Situacions personals

en les quals ens hem trobat en aquest sentit.

3. Interrogants davant el “silenci” de Déu en el sofriment dels

innocents, davant de les desgràcies i dels incerteses de la

existència humana.

III. Text de lectura:

Aproximació històrica a l’origen i a la pervivència de la devoció a la Mare de Déu de la

Candela, per Jordi París Fortuny (1)

Les Festes Decennals i la devoció a la Mare de Déu de la Candela són un fet tant

excepcional per la ciutat de Valls que no ens ha d’estranyar que s’hagi escrit molt. Entre

els que ho han fet cal citar especialment a Francesc Puigjaner, Emilio Pedrero, Mn. E

Ribas, Fidel de Moragas, Joan Ventura, Joan Papell o Jordi Fort per dir-ne només alguns

noms. Per tant aquesta ponència poques novetats podrà aportar al que ja s’ha dit. Amb

tot donarem a conèixer alguns documents inèdits que ens ajudaran a completar la visió

donada pels historiadors que ens han precedit1.

L’any 1791 és l’inici de les festes decennals de la Candela però no és l’inici de la devoció a

la Mare de Déu, que l’hauríem de situar, com ja és sabut, al segle XIII o XIV. Per tant s’ha

estructurat la ponència en tres blocs: en primer lloc parlarem de la imatge de la Mare de

Déu, seguidament de la seva devoció i finalment d’un dels fets més rellevants d’aquesta

devoció, la fundació d’una processó, punt d’inici de les festes decennals.

LA IMATGE

L’analitzarem com un objecte, i no pel que representa. Com a objecte hem de parlar

d’una escultura gòtica de pedra d’autor anònim, ja que no sabem quin artista la va

realitzar ni quin taller.

És una imatge de peu dret, amb la corona incorporada, treballada amb la mateixa pedra.

Està feta amb una pedra arenisca, medeix 85 cm. d’alçada i te un pes de 68 kg. Porta un

mantell que li cau des del cap, cenyit per la corona, emmarcant-li el rostre i li cobreix tot

el cos. Té el braç dret baixat, que indicaria, segon Cèsar Martinell, que en un origen podia

sostenir amb la mà un lliri o un ceptre, que li posarien postissos, abans de posar-li la

candela. En l’altre braç té el fill, assegut en actitud de repòs, sense corona i vestint una

túnica que li arriba als peus. Porta entre les seves mans un ocell, que li pica la mà dreta,

un fet simbòlic que alguns especialistes han volgut associar amb la passió del Crist.

Segons alguns estudiosos la imatge la podríem situar a inicis del segle XV, al voltant de

l’any 1400 2. Aquesta datació ens crea un problema, ja que hem parlat que la devoció a

la Mare de Déu de la Candela es remunta al segle XIV o anterior. Si això fos així, que la

imatge és d’inicis del segle XV, hauríem de parlar de l’existència d’una imatge prèvia a la

1 Per fer aquesta ponència s’han consultat diversos llibres i articles dels autors citats i d’altres que es poden

trobar a la bibliografia final, i a més s’ha recorregut als arxius següents: Arxiu Municipal de Valls, Arxiu

Comarcal de l’Alt Camp, Arxiu de la Parròquia de Sant Joan i Arxiu Diocesà de Tarragona.

2 Aquest fet ja el va posar en evidència Cèsar Martinell, al dir, sobre la imatge, “Si la tradición no la diera como

existente el año 1348 podríamos suponerla posterior a esta fecha por la elegancia de sus formas i el ropaje

tratado con modernidad dentro de la época ...”. Tot i així busca altres elements per poder-la datar amb més

antiguitat i no entrar en un tema espinós.

Mare de Déu que hem conegut. Una més primitiva, possiblement romànica, que al segle

XV es substituïda per l’actual. Un fet, per altra banda, que no seria únic ni excepcional.

Aquesta imatge sofrirà diverses modificacions al llarg dels segles. En un moment

indeterminat, possiblement entre els segles XVIII o XIX, és redecorada. El mantell de la

Mare de Déu és pintat de negre amb un estampat de fulles daurades. Més tard, l’any

1891, Mn. Eusebi Ribas documenta el despreniment del cap del nen. Segons explica el dia

1 de febrer, a l’anar a baixar la imatge del seu cambril per ser portada a l’altar major, el

cap del nen va quedar a les mans d’un devot italià que ajudava a baixar-la (era l’operari

que arreglava l’orgue). Va ser ell mateix qui a l’instant el va enganxar de nou. A més

insinua que aquest cap possiblement ja no era l’original del segle XV3.

Però la modificació més traumàtica de la figura va ser l’any 1936. El dia 22 de juliol va

ser treta del seu cambril i resguardada a l’Ajuntament per evitar ser profanada, però això

no fou possible. Així doncs la Mare de Déu va ser sostreta de l’edifici municipal per ser

carregada a un camió i portada al camp del Vilar. En l’operació la imatge va caure al

terra trencant-se en diversos fragments, que una vegada recollits es van emportar.4

Només el cap del nen, que va rodolar plaça avall, es va poder salvar de la seva mutilació.

Va ser agafat per un bon home, que presenciava els fets, i entregat a Pau Mercadé

perquè el guardés.

Els diversos fragments de la santa imatge van ser llançats a la foguera del Vilar, lloc on

es va destruir pràcticament tot el patrimoni religiós de la ciutat. D’allí en foren

recuperats gairebé tots els troços per mans pietoses i guardats en diversos indrets. La

3 Ribas, 1912. Per la seva banda Martinell anotava que “la cabeza del niño revelaba haberse desprendido con

anterioridad y haber sido pegada con poco acierto, dándole una rigidez forzada”.

4 Mn. Francesc Martinell així ho explica a la Crònica de Valls extraordinària de 1941:“(...) en incomprensible

tentaiva de salvarlas fueron depositadas en los bajos de la Casa Consistorial; mas no pudieron escapar a la

acción diabólica que había sido impuesta por el Komintern, y pronto debeieron ser despectivamente cargadas

en un camión (...) cogida groseramente por brazos indignos, que al ir a cargarla la dejaron caer sobre el

empedrado, donde se destrozó la gràcil imagen (...) con irreverencia mayor lanzados los fragmentos sobre el

camión y conducido todo al campo de deportes del paseo de la Estación, fue lanzado a la hoguera”.

família Serra, que vivia en una masia isolada a tocar de la pira incendiada, va recollir un

fragment que va guardar gelosament en una de les calaixeres de la casa5.

Per la seva banda un noi, Ramon Travé, veí del passeig de l’Estació, va trobar bona part

dels fragments de la imatge, que estaven retirats del foc, i ajudat per la seva germana

Carme els van recollir per amagar-los a casa seva. Allí passaren tota la guerra emboscats

en una pila de grava.6 Finalment Rodolfo Fernàndez va trobar la mà de la verge i també

la va guardar a casa seva, a ca Segú.7

Hi ha una part d’aquest relat que genera dubtes, el fet que la imatge finalment anés a

parar al foc. Podria ser que al ser pedra els milicians no la posessin a la foguera sinó que

la deixessin prop d’ella, ja que sinó hauria quedat totalment ennegrida. Corrobora

aquesta hipòtesi dues informacions, la de Jordi Mercadé Compte que va veure els

diversos fragments de la imatge l’any 1939 i no recorda que fossin negres, i que els

germans Ramon i Carme Travé van trobar els troços enretirats de la foguera.

Acabada la guerra tots aquests fragments van ser dipositats a ca Pau Mercadé on

l’escultor Josep Busquets va fer una restitució provisional de la imatge, basant-se en les

fotografies de Pere Català Pic. Allí mateix va ser exposada, amb les poquíssimes imatges

salvades de la destrucció, entre el 25 de febrer i 5 de març de 1939.8

L’aparença actual de la Mare de Déu la devem a l’escultor Florenci Veciana que la va

restaurar i la va retornar a la ciutat el dia 27 de gener de 1940. Abans però va ser

exposada dos dies en una capella del claustre de la catedral de Barcelona, on fou

venerada pels vallencs de la capital.

Els canvis més substancials que es poden observar respecte a l’original, són en el rostre

de la Mare de Déu i en la decoració de la túnica que la cobreix, on abans era negre ara és

blau.

5 Informació facilitada per les famílies Serra i Parés (gener 2010). Algunes persones que se’n va assabentar,

anaven a venerar-la allí, posant en risc a la família que guardava el fragment.

6 Informació facilitada per Eudald Travé (octubre de 2009). També ho recull Mn Martinell “(...) Unas ferveientes

manos juveniles, con desprecio de sus vidas recogieron los restos y los enterraron piadosamente ... hasta que, con mayor piedad desenterrados fueron guardados con amor filial en sus domicilios particulares”

7 Informació facilitada per Rodolfo Fernàndez Carrasco i les germanes Maria i Teresa Ballús.

8 Informació de Jordi i Montserrat Mercadé (febrer de 2010)

Durant el període que es va restaurar la imatge candelera, es va posar en el seu cambril

una imatge de la Mare de Déu per la seva veneració.9

La Verge porta a la seva mà dreta una candela que per tradició familiar, almenys des dels

anys vuitanta o noranta del segle XIX, és donada anualment per la família Baró10.

IV. Pregària a la Mare de Déu:

Déu vos salve, reina i mare de Misericòrdia;

vida, dolcesa i esperança nostra, Déu vos salve.

A Vós cridem els desterrats fills d'Eva;

a Vós sospirem, gemint i plorant en aquesta vall de llàgrimes.

Ara, doncs, Advocada nostra, gireu envers nosaltres aquests ulls

vostres tan misericordiosos; i, després d’aquest exili, mostreu-nos

Jesús, fruit beneït del vostre ventre.

Oh clementíssima, oh pietosa, oh dolça Verge Maria.

9 Hoja Parroquial, 16 de juliol de 1940.

10 Informació facilitada per Joana Baró (març 2010). Qui primer la va regalar va ser el seu avi, Joan Baró,

després el seu pare, Joan Baró Sabaté, i des de l’any 1969 ella mateixa.

I. Segona lectura: La pregària de Maria.

2617. La pregària de Maria se'ns revela a l'aurora de la plenitud dels temps. Abans de l'Encarnació del Fill de Déu i abans de l'efusió de l'Esperit Sant, la seva pregària coopera d'una manera única en el designi benvolent del Pare, en l'Anunciació per a la concepció del Crist, en la Pentecosta per a la formació de l'Església, Cos del Crist. En la fe de la seva humil serventa, el Do de Déu troba l'acolliment que Ell esperava des del començament dels temps. Aquella que el Totpoderós ha feta «plena de gràcia» respon amb l'ofrena de tot el seu ésser: «Heus aquí la serventa del Senyor, faci's en mi segons la teva paraula». «Fiat», és la pregària cristiana: ser tot d'Ell ja que Ell és tot nostre.

2618. L'Evangeli ens revela com Maria prega i intercedeix en la fe: a Canà, la Mare de Jesús prega el seu Fill per les necessitats d'un banquet de noces, signe d'un altre Banquet, el de les noces de l'Anyell que dóna el seu Cos i la seva Sang a petició de l'Església, la seva Esposa. I és a l'hora de la Nova Aliança, al peu de la Creu, que Maria és escoltada com la Dona, la nova Eva, la veritable «Mare dels vivents».

2619. Per això, el càntic de Maria, el «Magnificat» llatí, el Megalinàrion bizantí, és alhora el càntic de la Mare de Déu i el de l'Església, càntic de la Filla de Sió i del nou Poble de Déu, càntic d'acció de gràcies per la plenitud de gràcies escampades en l'economia de la salvació, càntic dels «pobres» l'esperança dels quals és satisfeta pel compliment de les promeses fetes als nostres pares «a favor d'Abraham i de la seva descendència, per sempre».

II. Qüestions a plantejar:

1. Comprensió i ensenyament del text del Catecisme. Paraules que

s’han de comprendre bé (per

exemple:“l'Encarnació”,“l'efusió”,”designi”, “plena de gràcia”,

“Fiat”,”intercedeix en la fe”,”l'economia de la salvació”, etc )

¿Què ens diu i què ens ensenya aquest text?

2. Comentem, paraula per paraula, el Magnificat. Coneixem altres

textos bíblics que s’hi assemblin.

3. El text del Magnificat quines aplicacions a la nostra vida personal i

social ens suggereix.

III. Text de lectura:

Aproximació històrica a l’origen i a la pervivència de la devoció a la Mare de Déu de la

Candela, per Jordi París Fortuny (2)

LA DEVOCIÓ

La tradició diu que la devoció a la Mare de Déu de la Candela prové de la pesta de 1348,

en la qual moriren gran part dels habitants de la vila. En aquell moment els vallencs van

girar la seva mirada cap a Verge per aconseguir la fi del terrible estrall, i en agraïment li

van prometre que sempre cremaria davant seu un ciri encès per haver-los deslliurat de la

enfermetat.

Puigjaner recull un relat en la qual s’explica que una senyora devota va acudir durant la

pesta a la imatge de la Candela que estava oblidada a l’altar de Sant Josep. Allí hi va

trobar el consol que buscava i des d’aleshores va anar creixent la devoció a la santa

imatge. També s’explica una segona tradició, en la qual un frare d’Escornalbou que

predicava a la ciutat va dir “com és que busqueu remei a fora si teniu aquí, a l’altar de

Sant Josep una imatge miraculosa, de la Candela?”.

No entrarem a valorar la certesa de les dues tradicions, sinó que seguint a Fidel Moragas

direm que al segle XIV en la documentació ja es troba instituïda el Ciri i Candela que

crema davant de la imatge de Nostra Senyora, una institució sostinguda per la

Universitat (Ajuntament) i les almoines dels fidels. Per fer-se’n càrrec de l’esmentada

institució el Consell Municipal nomenava cada any un obrer que s’encarregava de la seva

gestió.

La tradició anota, a més de l’intercessió en la pesta de 1348, l’ intervenció de la sagrada

imatge en la pesta de 1530 i 1580. I especialment en la plaga de la llagosta de l’any

1687, que va afectar d’una forma persistent els camps de la vila. També va ser invocada

l’any 1688 en que el país es va veure afectat per grans terratrèmols, traient- se la santa

imatge en processó el dia 20 d’agost. I l’any 1783 per foragitar l’enfermetat de la

constel·lació.

Segurament és d’aquesta època el document inèdit del fons Moragas11

, malauradament

un esborrany sense data, en el qual els Obrers de la Candela demanen a l’Ajuntament

construir un nou cambril. Un document que deixa constància de la devoció a la Mare de

Déu a finals del segle XVIII. En ell els Obrers manifesten estar “continuamente

molestados por los vecinos” perquè es faci un vistós cambril per venerar la imatge

candelera, i ho justifiquen “para no tener que encontrarse a empujones el mucho gentio

que continuamente acude a tributar los debidos que por los muchos favores que los

individuos de este pueblo han recibido y reciben de la Santíssima Virgen”12.

En el tema de la devoció a Maria no podem obviar un tema important. La ciutat de Valls

ha tingut històricament dues grans devocions marianes, la del Lledó i la de la Candela.

Dues advocacions a les que s’ha recorregut en cas de necessitats. Podríem parlar d’una

especialització entre les dues imatges. Tradicionalment s’ha demanat per pluja a la Mare

de Déu del Lledó i per lliurar-se de les enfermetats a la Mare de Déu de la Candela, tot i

que a vegades s’ha recorregut a una o altra indistintament o a les dues. Aquesta

11 AMV/Fons Moragas (núm. de registre 7161.629)

12 Diversos historiadors coincideixen en dir que el canvi de capella de la Mare de Déu és de l’any 1783, any de la

pesta de la constel·lació.

especialització fa que s’invoqui a la Mare de Déu de la Candela com a Salus Infirmorum.

Donarem algunes dades, que fan referència a les sortides documentades:

En el segle XVII la Mare de Déu del Lledó surt vuit vegades en rogatives, totes elles per

pluja i en l’any 1650 i 1651 també per pesta i guerres. La de la Candela surt tres vegades,

una per pluja, l’altre per la plaga de la llagosta (1687) i una a causa dels terratrèmols

(1688).

En el segle XVIII la Mare de Déu del lledó surt vint-i-set vegades, totes menys quatre per

demanar la pluja (dues d’elles per pluja i per salut), i les quatre són per motius diversos

com la guerra (1706), en agraïment de no haver pedregat i dues per salut. De la Mare de

Déu de la Candela ens consta només una sortida (1783) per la fam, pels successos de

França i la malaltia de la constel·lació.

En el segle XIX la Mare de Déu del Lledó surt tretze vegades, totes menys una, que és per

la guerra (1810), surt per demanar pluja. En canvi la Mare de Déu de la Candela surt

dotze vegades, nou és per malalties (la de Màlaga, del còlera i de la febre groga), i les

altres tres són dues per lliurar-se dels francesos (1808 i 1809) i una pel mal de les vinyes

(1853).13

Aquesta devoció a la Mare de Déu de la Candela s’ha expressat de maneres molt

diverses, a més de les rogatives. Moments importants són el dia 2 de febrer, dia de la

seva festivitat, i la novena que l’acompanya, els cants dels goigs o la Salve, o cada deu

anys les Festes Decennals. També s’han creat diverses institucions per canalitzar

l’agraïment a la santa imatge com els Obrers de la Candela, la Confraria, el Diari de

Maria o la Congregació Mariana.

13 Dades extretes de les monografies de Jordi Tuset i de Mn. Eusebi Ribas.

IV. Pregària a la Mare de Déu:

La meva ànima magnifica el Senyor,

el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa

de la seva serventa.

Des d'ara totes les generacions em diran benaurada,

perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.

El seu nom és sant, i l' amor que té als qui creuen en ell s’estén de

generació en generació.

Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça

els humils.

Omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res.

Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres

pares;

s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per

sempre.

Glòria al Pare, i al Fill, i a l'Esperit Sant.

Com era el principi, ara i sempre, i pels segles dels segles. Amén.

I. Tercera lectura: ...Nasqué de la Verge Maria.

487. Tot el que la fe catòlica creu sobre Maria es basa en el que ella creu referent al Crist. Però el que aquesta fe ensenya sobre Maria il·lumina alhora la seva fe en el Crist.

488. «Déu va enviar el seu Fill» (Ga 4,4), però per «formar un cos» va voler la col·laboració lliure d'una criatura. Per això, des de tota l'eternitat, Déu va escollir, per ser la Mare del seu Fill, una filla d'Israel, una noia jueva de Natzaret, a Galilea, «una noia verge promesa amb un home que es deia Josep, de la casa de David, i el nom de la verge era Maria» (Lc 1,26-27):

El Pare de les misericòrdies volgué que l'acceptació per part de la

Mare predestinada precedís l'Encarnació, perquè, així com la dona

havia contribuït a la mort, també contribuís a la vida.

489. Durant tota l'Antiga Aliança, la missió de Maria va ser preparada per la de dones santes. Al començament hi ha Eva: malgrat la seva desobediència, va rebre la promesa d'un descendent que vencerà el Maligne i la de ser mare de tots els vivents. En virtut d'aquesta promesa, Sara va concebre un fill, malgrat la seva edat avançada. Contra tota esperança humana, Déu va escollir allò que era considerat impotent i feble per mostrar la seva fidelitat a la promesa: Anna, la mare de Samuel, Dèbora, Rut, Judit i Ester, i moltes altres dones. Maria «excel·leix entre els petits i pobres del Senyor, que esperen confiadament i reben d'ell la salvació. Amb ella, l'excelsa Filla de Sió, després d'esperar llargament la realització de la promesa, s'acompleixen els temps i s'instaura una nova economia».

La maternitat divina de Maria

495. Anomenada pels Evangelis «la Mare de Jesús» (Jn 2,1; 19,25), Maria és aclamada, a impuls de l'Esperit, abans i tot del naixement del seu Fill, com «la Mare del meu Senyor» (Lc 1,43). Aquell que ella va concebre com a home per obra de l'Esperit Sant i que va ser de debò el seu Fill segons la carn, no és altre que el Fill etern del Pare, la segona Persona de la Santíssima Trinitat. L'Església confessa que Maria és verament Mare de Déu (Theotokos).

II. Qüestions a plantejar:

1. Comprensió i ensenyament del text del Catecisme. Comprensió i

ensenyament del text del Catecisme. Paraules que s’han de

comprendre bé (per exemple:” des de tota l'eternitat”,

“predestinada”, “l'Antiga Aliança”, etc.)

Què ens diu i què ens ensenya aquest text?

2. Què sabem de les dones bíbliques aquí citades i del testimoniatge

de creients que elles ens donaren. Hem conegut dones com

aquestes, model de creients per tots.

3. El lloc de la dona en la família, en el treball, en la societat, en

l’Església.

Canvis de models. Avenços i retrocessos.

4. La visió femenina: una aportació necessària a la societat i a

l’Església. Com definiríem aquesta manera de veure de les dones.

III. Text de lectura:

Aproximació històrica a l’origen i a la pervivència de la devoció a la Mare de Déu de la

Candela, per Jordi París Fortuny (3)

Festa de la Mare de Déu de la Candela

La festa de la Mare de Déu de la Candela se celebra el dia 2 de febrer, antigament

festivitat de la Purificació, avui de la Presentació de l’infant Jesús al temple. Dia

important per la ciutat i pràcticament l’únic, en l’actualitat, del calendari litúrgic en que

l’església arxiprestal es veu plena de gom a gom.

Aquesta festa se celebrava de temps immemorial i era tradició que el rector donés la cera

beneïda a tots els preveres beneficiats (del pes de quatre onzes), al Batlle, a cada un dels

regidors, diputats, síndics del comú, secretari i majordom. També un de dues onzes als

tres criats de l’Ajuntament, el mestre de capella i infantons, als tres ermitans, als mestres

de gramàtica i primeres lletres, al fosser, al manxaire de l’orgue i al nunci. Tots ells

anaven a prendre el ciri de mans del rector i amb ell anaven a la processó de les

candeles. Una processó que encara avui es fa i que antigament sortia per la porta

principal de l’església, anava cap a la plaça del Blat, carrer Major, carrer Escrivania i

entrava de nou al temple per les portes de les campanes.14 Posteriorment seran els

Obrers els encarregats de subministrar la cera.

La gent tenia un apreci especial a les candeles beneïdes, que compraven en gran

quantitat. Aquesta tradició s’ha mantingut fins a l’actualitat. Fins i tot, no fa gaires

anys,venien devots de pobles propers per adquirir-ne.15

Les novenes

La novena és una de les devocions més lligada a la Mare de Déu de la Candela. Si bé

antigament se’n feien a diversos sants o advocacions, només n’ha restat fins a

l’actualitat la de la Candela, que any rere any encara congrega un bon nombre de fidels.

Al llarg dels anys l’han predicat molts diversos sacerdots i bisbes. De tots ells només en

14 Transcripció del Llibre de notes del rector Cessat del Fons Moragas de l’AMV.

15 Informació facilitada per Montserrat Sans (Març de 2010)

citarem un, Sant Antoni M. Claret, que ho va fer a petició del rector de Valls l’any 1846,

dins de la missió general que farà al bisbat de Tarragona.

Se’ns han conservat poques edicions de novenes. La més antiga és de l’any 1786 i no

consta qui la va realitzar, només es diu que va ser composta per un devot de la Verge i va

ser editada a Barcelona. En coneixem una reimpressió l’any 1850, editada a Tarragona,

amb el mateix text que l’anterior. L’any 1911 Mn. Josep Grau Serra en va fer un text nou i

l’any 1964 Mn. Francesc Martinell. Finalment l’any 1991 es va fer la última versió de la

novena per part de Mn. Francesc Esteso, que és una versió modernitzada de la Mn.

Martinell.

Goigs

Els goigs que encara avui s’utilitzen tenen el seu origen al segle XVIII. Estan impresos en

la novena de l’any 1786. Respecte als actuals només hi ha uns petits canvis ortogràfics.

Per tant fa gairebé 225 anys que els vallencs canten els mateixos goigs. Segons algunes

fonts van ser escrits per Josep Oliver, organista de l’església de Sant Joan.16

També més modernament es va crear el Virolai, amb lletra de Josep Massons i música del

prevere F. Baldelló.

Salve

L’any 1785 Maria Gras, vídua del venedor de draps Josep Montaner, i casat en segones

núpcies amb Josep Rodón, assaonador, el dia 30 de maig va instituir una Salve a la Mare

de Déu de la Candela que havien de cantar la Comunitat i capella, amb acompanyament

d’orgue i música, a les cinc de la tarda cada dia de l’octavari. Per fer-ho i donar-hi la

màxima solemnitat el rector i els beneficiaris havien de sortir de la Capella dels Dolors en

processó, amb hàbits de cor i un ciri cremant.

La Salve actual, que es canta cada dissabte, té el seu origen en l’any 1911, any de la

coronació. El dia 18 de febrer, passades les Festes decennals, al captard es va cantar per

16 Periòdic El Eco de Valls, 2 de febrer de 1891

primera vegada, amb l’assistència de la Comunitat de preveres, la solemne Salve

Sabatina. 17

Des d’aleshores s’ha mantingut inalterable aquesta costum.

Els Obrers de la Candela

Abans hem esmentat que al segle XIV l’Ajuntament triava un obrer per gestionar el ciri

que havia de cremar davant de la imatge, segurament aquest càrrec és l’origen dels

Obrers de la Mare de Déu de la Candela vigent fins fa pocs anys.18

Mossèn Eusebi Rivas, l’any 1911, ens descriu les seves funcions19. Els Obrers cuidaven del

culte i la ornamentació de la Santa imatge (també ho feien en aquell moment de la Mare

de Déu del Lledó). Administraven les almoines dels devots, les quotes del confrares que

eren 0,50 ptes. anuals, el producte de la venda d’objectes piadosos, medalles, estampes,

cintes, etc. (que aquell any va pujar a un total de 100 ptes.) i els drets de funerària que

des de temps immemorial venien cobrant. L’Ajuntament també els hi havia concedit el

tribut que havien de pagar els cotxes mortuoris, tot i que mai es va posar en

funcionament.

Els Obrers tenien el privilegi d’acompanyar amb atxa a la Verge junt a la carrossa.

Antigament darrera ella i des de finals del segle XIX davant, en el lloc que ocupaven els

quatre sacerdots revestits amb alba i estola portant l’axta. I les seves dones es cuidaven

de vestir la imatge.

Segons Mn. Josep Grau20, antigament, els Obrers també tenien al seu càrrec la sagristia,

ja que la roba dels oficis i ministeris sagrats era propietat de l’Ajuntament. També es

cuidaven dels escolans que depenien única i exclusivament d’ells, de manera que els

17 Periòdic La Veritat, 25 de febrer de 1911

18 Els últims Obrers foren Francesc Olivé Calmet i Francesc Llagostera Claravalls nomenats per Mn. Josep

Pascual a finals dels anys seixanta i que van mantenir el càrrec fins a principis dels anys setanta. Amb ells es

perd aquesta institució secular. Anteriorment hi havia Enric Ribé, Francesc Martinell i Josep Serra (aquest

només fins l’any 1957 en que va morir).

19 Ribas, 1912

20 Grau, 1912

admetien i els despatxaven, cuidaven del seu vestuari (una cota roja i roquet), cobraven

el seu adventici i els hi donaven un tant al mes. Eren cinc i tenien l’obligació d’ajudar a les

Misses dels preveres de la Comunitat i dels altres sacerdots que es presentessin.

A més tots els anys el Obrers entregaven 43 paquets de candeles beneïdes el dia 2 de

febrer per repartir entre els regidors i els preveres beneficiats. Cada paquet antigament

contenia 6 candeles, dues de cada color, blanc, vermell i verd.

A principis de segle els paquets contenien cinc candeles, per tots ells, tres candeles pel

secretari, i quatre pels 8 guàrdies municipals, el mosso dels regidors, els quatre alcaldes

de barri i un porter. També entregaven dos blandons pel monument i 51 pastilles de cera

amb l’escut de l’Ajuntament, anomenades cera de Corpus, que es col·locaven dins de

l’urna junt amb el Santíssim i que després es repartien.

Fins a meitats del segle XX eren nomenats per l’Ajuntament (els últims ho foren els anys

1923 i 1927). L’any 1954 la destitució dels Obrers per part del rector sense l’acord de

l’Ajuntament va generar un conflicte. La Corporació municipal, en el ple municipal i en les

cartes enviades al rector, va reivindicar els seus drets i privilegis establerts des de temps

immemorial en el nomenament dels Obrers, a més de recordar l’obligada presència de

dos regidors en el moment de treure la imatge del seu cambril. Fet que no s’havia

respectat en la baixada de la Mare de Déu en motiu de la Santa Missió (17 de novembre

d’aquell any). 21

IV. Pregària a la Mare de Déu:

Sota el vostre mantell ens emparem Santa Mare de Déu;

escolteu les nostres pregàries en tota necessitat

i aparteu-nos sempre dels perills, Verge, gloriosa i beneïda.

21 AMV/Llibre d’Actes Municipals de l’Ajuntament 1954 ...

I. Quarta lectura: La maternitat virginal de Maria en el

designi de Déu.

502. La mirada de la fe pot descobrir, lligades amb el conjunt de la Revelació, les raons misterioses per les quals Déu, en el seu designi salvífic, ha volgut que el seu Fill nasqués d'una verge. Aquestes raons toquen tant la persona i la missió redemptora del Crist com l'acolliment d'aquesta missió per Maria a favor de tots els homes:

503. La virginitat de Maria manifesta la iniciativa absoluta de Déu en l'Encarnació. Jesús només té Déu com a Pare «La naturalesa humana que va assumir mai no el va apartar del Pare (...); consubstancial Fill del Pare per la seva divinitat, consubstancial fill de la seva mare per la seva humanitat, però pròpiament Fill de Déu en les seves dues naturaleses».

504. Jesús fou concebut per obra de l'Esperit Sant al sí de la Verge Maria, perquè és el Nou Adam3 que inaugura la nova creació: «El primer home ve de la terra fet de pols; el segon home ve del cel» (1Co 15,47). La humanitat del Crist és plena de l'Esperit Sant des de la seva concepció, perquè Déu «no li dóna pas l'Esperit amb mesura» ( Jn3,34). «De la seva plenitud», precisament, com a cap de la humanitat redimida, «tots nosaltres n'hem rebut, i gràcia per gràcia» (Jn 1,16).

505. Jesús, el Nou Adam, inaugura amb la seva concepció virginal el nou naixement dels fills d'adopció en l'Esperit Sant per la fe. «Com es farà això?» (Lc 1,34) La participació a la vida divina no ve «de la sang, ni del voler carnal, ni del voler d'home, sinó de Déu» (Jn 1,13). L'acolliment d'aquesta vida és virginal, perquè és totalment donada per l'Esperit a l'home. El sentit esponsal de la vocació humana en relació amb Déu es realitza perfectament en la maternitat virginal de Maria.

506. Maria és verge perquè la seva virginitat és el signe de la seva fe, «que cap dubte no altera», i de la seva donació sense particions a la

voluntat de Déu. Per aquesta fe li arribà de ser la mare del Salvador: «Maria és més benaurada per haver rebut la fe del Crist que no pas per haver concebut la carn del Crist».

507. Maria és alhora verge i mare perquè és la figura i la realització més perfecta de l'Església: L'Església, «per la paraula de Déu fidelment acollida, esdevé també ella una mare, per tal com amb la predicació i el baptisme engendra a una vida nova i immortal els fills concebuts per obra de l'Esperit Sant i nats de Déu. I és verge també ella, que guarda íntegrament i purament la fe donada a l'Espòs».

529. La Presentació de Jesús al temple el mostra com a primogènit que pertany al Senyor. Amb Simeó i Anna, tota l'expectació d'Israel surt a l'encontre del seu Salvador (la tradició bizantina anomena així aquest esdeveniment). Jesús és reconegut com el Messies tan esperat, «llum per a les nacions» i «glòria d'Israel», però també com a «signe de contradicció». L'espasa de dolor predita a Maria anuncia aquella altra oblació, perfecta i única, de la creu que donarà la salvació que Déu «ha preparat davant de tots els pobles».

II. Qüestions a plantejar:

1. Comprensió i ensenyament del text del Catecisme. Paraules que

s’han de comprendre bé (per exemple:” la missió redemptora del

Crist”, “consubstancial”, “sentit esponsal”, “la figura i la

realització”, “primogènit”, “signe de contradicció”, etc.)

Què ens diu i què ens ensenya aquest text?

2. L’Esperit Sant fa fecunda la nostra vida, com a creients. Quins

fruits ha de donar la nostra vida guiada per l’Esperit Sant?

3. Sentit i valor de la virginitat, del celibat, de la solteria... pel Regne.

Dificultats actuals per a comprendre aquest sentit i aquest valor.

III. Text de lectura:

Aproximació històrica a l’origen i a la pervivència de la devoció a la Mare de Déu de la

Candela, per Jordi París Fortuny (4)

Confraria de la Candela

Lligat als obrers hi havia la Confraria de la Mare de Déu de la Candela, vigent fins als

anys cinquanta del segle XX. El seu origen cal buscar-lo al segle XIV o XV. La trobem

citada l’any 1464 quan la Comunitat de Preveres li fa un donatiu. Hi pertanyien molts

vallencs que pagaven una quota anual de dos rals. Tenien dret a les gràcies que

concedien els prelats, als sufragis en la defunció i a la rifa del ciri que la verge porta a la

mà al llarg de l’any. Aquest sorteig era costum immemorial i la candela era un element

molt apreciat que es guardava com una valuosa relíquia.22

La Confraria tenia en propietat una imatge de la Candela. Era una imatge similar, on

només era de talla els caps i les extremitats, de reduïdes dimensions i escàs mèrit artístic,

que es guardava a la sagristia de la capella de la Candela. Fins a finals del segle dinou

era portada a casa dels confrares viaticats, quan la família ho sol·licitava, i allí es

quedava protegint l’agonia del malalt o ajudant a la seva recuperació completa, moment

en que es retornava a la capella. En el seu retorn a l’església, generalment es feia una

solemne missa d’acció de gràcies. A principis de segle XX ja només servia per posar-la

anualment a l’altar major el dia dos de febrer, menys els anys decennals. Va ser

destruïda l’any 1936.

22 Grau,1912. Actualment són les responsables de la capella de la Mare de Déu, les que cuiden del seu ornat,

qui donen el ciri anual, al seu criteri, entre els devots de la Candela.

Diari de Maria

Els diaristes va ser una institució nascuda l’any 1712, que consistia en agrupar a 365

homes i 365 dones, que es comprometien a que un dia a l’any, el dia que se’ls hi

assignava, a donar culte a la Mare de Déu.

Les seves obligacions, per aquest dia eren: primer confessar i combregar; segon resar

una part del rosari, oir missa o fer-la dir; tercer abstenir-se dels “entreteniments del

món”; quart fer una almoina, si podien, i resar cinc parenostres i cinc avemeries; cinquè

visitar la santa imatge en la seva capella i procurar la seva il·luminació, oferint un ciri de

tres onzes, si tenia possibilitats de fer-ho, i pregar pels devots d’aquest diari, per la pau

entre els prínceps cristians, per l’exaltació de la Santa Església, per l’extirpació de les

heretgies, per la salut i successió del monarca i per últim havia de dir una Ave Maria al

despertar-se i una altra a l’adormir-se, demanant l’auxili per no pecar i sinó primer morir.

També es feia un Aniversari, anualment, en sufragi de les ànimes dels inscrits que

haguessin mort. Així mateix el primer diumenge de mes, al matí, se celebrava una missa

a l’altar de la Mare de Déu en la qual es donava la sagrada comunió als devots que

anessin a rebre-la. L’arquebisbe Romualdo Mon y Velarde va concedir 80 dies

d’indulgència a cada devot que fes algun dels exercicis pietosos del Diari.

Els obrers van decidir donar-hi un més gran impuls al Diari, de tal manera que cada

diarista havia de donar cada any 4 sous d’almoina (el segle XVIII), a cobrar durant els

dies de la novena. L’import dels anuals havien de servir per pagar les despeses generades

pels diversos favors que s’oferien en benefici de les seves ànimes, que consistien en

primer lloc que quan s’hagués de subministrar el sant Viàtic a algun dels diaristes,

avisant als obrers, hi anirien dos nens en cotes negres i roquets portant dos fanals, amb

dos ciris cada un, un mica elevats, davant del Santíssim Sagrament. En segon lloc, en el

dia de la Unció, un dels nens aniria pel poble tocant una campaneta, fent saber que

estava agonitzant un diarista i reunits a la capella de la Candela, il·luminant el seu altar,

es resaria una part de Rosari i s’encomanaria la seva ànima per part del sacerdot

encarregat del Diari. En tercer lloc, el dia del seu enterro aniria l’estendard de la verge,

amb dos nens en cota negra i roquet, i dos blandons blancs encesos a la processó i se

subministraria el cobrecós i nous ciris per l’acompanyament, a més se li faria celebrar el

dia següent una Missa i una Absolta resada, amb sis ciris a l’altar. En quart lloc tots els

primers diumenges s’aplicaria la Missa de la sagrada comunió, que se celebraria a l’altar

de la Candela, en sufragi dels que havien mort al llarg del mes, pagant-se del fons del

Diari. En cinquè lloc, el dia següent al Novenari de la Candela, en el mateix altar se

celebraria un Aniversari amb un túmul i cinc atxes, i sis ciris a l’altar, en sufragi dels

morts de l’any. Totes aquestes funcions religioses només estaven reservades als

Diaristes.

Per donar tranquil·litat a tothom, del bon ús dels diners pagats pels diaristes, es va

construir una arca amb tres panys i tres claus que tenien els tres Obrers, per guardar-hi

els cabals recollits.

Aquesta institució es va mantenir fins al primer terç del segle XX, moment en que va anar

perdent força fins a desaparèixer.

Congregació de la Mare de Déu de la Candela i Sant Lluís de Gonzaga

La Congregació té un precedent en un grup de joves que es reunien un per honorar a Sant

Lluís de Gonzaga, l’any 1860 (es crea la Cort Angèlica i eren anomenats popularment els

Lluïsos). Amb els anys la institució es va anar esvaint fins l’any 1909, el dia 31 de gener,

que reneix sota la invocació de la Mare de Déu de la Candela i Sant Lluís de Gonzaga.

L’any 1929 es va crear una nova secció dins de la Congregació, la de Pietat, on els seus

membres, dividits en tres torns, serien els que cada dissabte farien la guàrdia d’honor a

la Mare de Déu de la Candela. 23

............................

Al llarg dels anys hi han hagut altres manifestacions de la devoció a la imatge i del seu

agraïment per part de la ciutat. Voldríem citar alguns aspectes de caire més popular, a

tall d’exemple. A meitats del segle XIX Marquet de la Dona escriurà el Ball de la Mare de

Déu de la Candela, que era representant en les festes decennals, el qual va ser refet l’any

1910 per Mn. Josep Pont. D’altra banda l’any 1860 se li dona el nom d’un carrer,

Candela, i a la segona meitat del segle XX, una escola portarà el seu nom “Verge de la

Candela” i una barriada també, les cases de la Candela. Des de l’àmbit de la cultura

popular, la Colla Vella l’anomena patrona de la colla (1956), i des d’un caire més social,

neix el Rober de la Mare de Déu de la Candela, encara avui vigent i gestionat per Càritas.

23 Ribas , Monografia religiosa de Valls (treball inèdit), conservat a l’Arxiu de la família Vives.

L’agraïment a la Mare de Déu també es farà present en les múltiples ofrenes que se li

faran, joies, mantells, etc. I de les subscripcions populars endegades per regalar-li les

diverses corones que ha portat o en les millores o restauracions de la seva capella.

IV. Pregària a la Mare de Déu:

Mare santa del Redemptor,

porta del cel sempre oberta, estrella del mar,

socorreu el poble caigut, que vol aixecar-se de les seves culpes.

Vós, que rebéreu la salutació de Gabriel,

i, Verge sempre, infantàreu el vostre Creador,

per un miracle que tota la naturalesa admira,

tingueu pietat de nosaltres

I. Cinquena lectura: La Immaculada Concepció.

490. A fi de ser la Mare del Salvador, Maria «fou enriquida de Déu per endavant amb aquells privilegis que esqueien a un funció tan alta». L'àngel Gabriel, en el moment de l'Anunciació, la saluda dient-li «plena de gràcia». Com de fet, per poder donar l'assentiment lliure de la seva fe a l'anunci de la seva vocació, calia que fos totalment conduïda per la gràcia de Déu.

491. Al llarg dels segles l'Església ha pres consciència que Maria, «plena de gràcia» per Déu (Lc 1,28), havia estat redimida des de la seva concepció. És això el que confessa el dogma de la Immaculada Concepció, proclamat e11854 pel Papa Pius IX:

La benaurada Verge Maria, des del primer instant de la seva concepció, per una gràcia i un favor singular de Déu totpoderós, en virtut dels mèrits de Jesucrist, Salvador del llinatge humà, va ser preservada intacta de tota màcula de pecat original.

492. Aquesta «santedat excelsa, absolutament única», amb què «Maria fou enriquida des del primer moment de la seva concepció» , li ve tota del Crist: Maria «fou redimida d'una manera eminent pels mèrits del seu Fill». Més que qualsevol altra persona creada, el Pare la «beneí amb tota mena de benediccions espirituals a dalt del cel, en el Crist» (Ef 1,3). L'elegí «abans de la creació del món, per ser santa i immaculada a la seva presència, en el seu amor».

493. Els Pares de la tradició oriental anomenen la Mare de Déu «la Tota Santa» (Panaghia). La celebren com «indemne de tota taca de pecat, plasmada per l'Esperit Sant i formada com una nova criatura». Per la gràcia de Déu Maria va perseverar neta de tot pecat personal durant tota la vida.

II. Qüestions a plantejar:

1. Comprensió i ensenyament del text del Catecisme. Paraules que

s’han de comprendre bé (per exemple:” la gràcia de Déu”, “pecat

original”, “redimida”, etc.)

Què ens diu i què ens ensenya aquest text?

2. La nostra vocació comuna és ser sants. Com ho entenem això de

ser sants?

3. Parlem del comportament moralment cristià que s’escau a un

fill/a de Déu. Hem rebut la dignitat de fill i el nostre

comportament, interior i alhora visible, ha de ser coherent.

III. Text de lectura:

Aproximació històrica a l’origen i a la pervivència de la devoció a la Mare de Déu de la

Candela, per Jordi París Fortuny (5)

LA FUNDACIÓ D’UNA PROCESSÓ

Si un fet ha estat singular en la devoció a la Mare de Déu de la Candela, aquest és les

Festes Decennals. Unes fetes nascudes a recer d’una fundació piadosa, els orígens de la

qual cal buscar-los en el testament de Mn. Josep Parellada, un prevere nascut a Sant

Vicenç dels Horts i arxiver de la Comunitat de preveres de l’església de Sant Joan Baptista

de Valls. Mossèn Parellada va morir el febrer de l’any 1788, deixant com a marmessor

del seu patrimoni al seu amic Pau Baldrich24. Serà aquest qui negociarà

24 Sobre aquest tema podeu consultar els diversos articles escrits per Joan Papell.

amb la Comunitat de Preveres el destí final dels diners que Mn. Parellada tenia

dipositada a la caixa de la comunitat.

Justificació de la fundació

El document de la Fundació comença amb aquestes paraules: “Como los innumerables

portentos que la Virgen Santíssima ha obrado en la milagrosa imagen con el título de la

Candela, y ha favorecido siempre a los vecinos de esta villa de Valls, constituya, a todos

generalmente y a cada uno en particular, en la obligación de corresponderle

agradecidos, tributarle los mas rendidos obsequios y de promover su devoción”. Segueix

el document recordant tres dates importants de la història de Valls en la qual s’ha fet

present la intercessió de la Mare de Déu: la pesta del segle XIV, la plaga de la llagosta de

1687 i l’epidèmia de 1783.

D’aquesta última epidèmia diu “hallándose la villa afligida con muchas y peligrosas

enfermedades epidémicas que tenian sumergidos a sus naturales en una dolorosa

situación y los sepulcros continuamente abiertos, encontró el màs eficaz y pronto

remedio en la protección de la misma Santa Imagen, venerada en los más remotos siglos

(...) de modo que invocada en este conflicto por todo el pueblo en el corto intermedio de

un solemne novenario que umildemente se le ofreció y conducida por la mayor parte de

las calles en una muy tierna y devota procesión general de rogativas se consiguió la muy

deseada salud cesando casi repentinamente las enfermdades y dejando al propio tiempo

el más auténtico testimonio de la singular predilección de la Virgen a este vecindario”, és

per aquesta raó que Pau Baldrich vol cooperar en l’augment i subsistència de la devoció i

en record perpetu de la seva intercessió de l’any 1783, a través de la creació de la

fundació.

Contingut de la fundació

L’objecte de la Fundació és la realització d’una processó solemne i general que s’havia de

fer cada any el dia de la Purificació de la Mare de Déu. La processó sortiria a les 4 de la

tarda de l’església de Sant Joan, cantant-se en el seu recorregut el Te Deum, un vers la

reverenda comunitat de rector i preveres i l’altre la capella de música, alternativament.

Es comptarà amb l’assistència del Magnífic Ajuntament i les confraries amb el seus

respectius penons, seguint el recorregut de la processó del Corpus i amb l’acostumat toc

de campana.

A partir d’aquí el document fundacional estipula nou articles. El primer diu que el rector

haurà de portar anualment la relíquia de la Verge de l’església parroquial, inclosa la de

tots els sants. Però l’any 1791 i després de deu en deu anys, es portarà en andes per

quatre preveres la imatge de la Candela, amb l’assistència de les comunitats religioses i

l’Ajuntament, el qual es cuidarà que en aquesta processó decennal, per donar-li major

solemnitat, els gremis portin els seus respectius patrons.

El segon article diu que cada any quan la processó es trobarà davant del convent i

església de les Mares Mínimes es cantarà per la capella de música una solemne Salve

Regina (si no hi hagués músics, notificant-ho al fundador i als seus, la cantarà la

comunitat de preveres).

El tercer article diu que la imatge en els decennis es portarà sota palis. Els portants del

tàlem hauran de ser anomenats per l’Ajuntament, però fora dels membres de la

corporació. També s’especifica que la comunitat se serveixi dels millors terns i adornos

que disposi l’Ajuntament, el qual haurà d’accedir-hi. De tota manera el fundador es

reserva que les joies, mantell o adornos que ells donaran a la verge, siguin preferits als

altres.

En el quart article el fundador promet que pel proper decenni, l’any 1801, oferirà un nou

tabernacle per conduir la imatge, el qual també servirà per quan es tregui la Mare de

Déu del Lledó.

El cinquè article estipula que el diumenge anterior al dia de la Purificació s’advertirà als

parroquians, des de la trona, de la realització de la processó i de les indulgències que es

concedissin, recordant els grans favors que la ciutat ha rebut per mitjà de la santa

imatge i demanant que hi assisteixin amb ciris.

El sisè diu que cada deu anys la comunitat haurà de donar raó al fundador i als seus

successors dels augments que hi ha hagut en els deu anys en l’article de cera i de música,

que hauran de ser invertits en augment de la fundació o en el que es jutgi útil en obsequi

a la Mare de Déu, de comú acord amb la Comunitat de preveres i el Comú de la ciutat.

El setè preveu que en cas que el dia 2 de febrer plogués, es farà el proper diumenge i el

vuitè estipula que cada decenni el procurador de la Comunitat de Preveres donarà 3

lliures al síndic dels pares Caputxins per invertir-los en una pitança extraordinària de

peix.

L’últim article diu que els anys que surti la Mare de Déu aquesta haurà d’anar il·luminada

amb quatre torxes que portaran quatre preveres vestits amb alba i de la mateixa manera

que els que portaran les andes.

Per fer possible la fundació Pau Baldrich es compromet a donar 325 lliures 19 sous i 4

diners perquè la Comunitat les inverteixi de la millor manera possible. Del rendiment del

capital, la Comunitat haurà de donar comptes al fundador i als seus hereus a raó d’un 3%

anual, és a dir 9 lliures 15 sous i 7 diners. Amb aquests diners calia pagar totes les

despeses que generava l’organització de la processó, que es repartien de la següent

manera: la Comunitat de preveres s’emportava 4 lliures per la seva assistència, amb la

capa gremial i els ceptrers, el campaner cobrava 5 sous, el que portava la creu

processional 1 sou, el cost de la cera corresponent a 22 preveres era de 1 sou i 22 diners, i

la cera de l’Ajuntament, calculat en 14 individus, 16 sous i 14 diners, pels dotze individus

de la Capella de Música, a raó de 1 sou i sis diners per cada un, per l’assistència a la

processó i 1 sou i 6 diners per cantar la Salve, en total 1 lliura i 16 sous. Totes aquestes

despeses eren anuals, però a més es preveia una reserva de diners cada any per pagar els

costos extraordinaris de la processó decennal, que eren: 5 sous (als deu anys seran 50

sous) per una retribució extra als vuit sacerdots que portarien la imatge i les quatre

torxes (a raó de 6 sous i 3 diners per sacerdot), 6 sous anuals (als deu anys faran 3 lliures)

per la pitança al frares caputxins, set sous i set diners cada any (als deu anys haurà

generat 3 lliures 15 sous i 10 diners) per 65 ciris pels membres de les comunitats

religioses i 8 sous anuals (als deu anys seran 4 lliures) pel cost de les 4 torxes dels quatre

preveres que acompanyen a la Verge. Totes aquestes despeses juntes sumen el total de

les 9 lliures 15 sous i 7 diners de pensió anual que sortiran dels guanys generats pel

capital de la fundació. El detall minuciós de la fundació també té en compte que els vuit

ciris que sobraran de la Comunitat de Preveres en la processó decennal, serviran per

il·luminar el tabernacle de la Mare de Déu.

Firmen el document de la fundació per una part Pau Baldrich, i per altra la Comunitat de

Preveres, representada pel rector Jaume Cessat, pels procuradors Ramon Coll, Francesc

Homs, i pels arxivers Baltasar Martí i Josep Carulla. A més també signen en nom de

l’Ajuntament de Valls Josep Antoni Vives, Josep Baldrich Canals, Joan Ramon Coll, Joan

Francesc Roca, Francesc Batalla, Joan Baptista Jené i Josep Martí, tots ells regidors25

.

Amb aquest acord Pau Baldrich va deixar lligada la participació de la Comunitat de

Preveres i dels Pares Caputxins, però calia assegurar també l’assistència de les altre

ordres religioses. Per fer-ho possible i evitar problemes, al cap de dos dies, el 30 de

gener, es torna a comparèixer al notari per signar un nou acord entre el rector Cessat i

Pau Baldrich, en el qual el rector es compromet, per ell i pels seus successors, a no

oposar-se a que les comunitats religioses portessin la creu del seu convent a la processó.

Però amb això no n’hi havia prou, calia remunerar l’assistència d’aquestes comunitats.

Així doncs, el 22 d’abril de 1791 Pau Baldrich va novament al notari, aquesta vegada per

acordar amb els Pares Mínims de Sant Francesc de Paula la seva assistència a la processó

decennal a canvi de 10 lliures. També acorden que sortiran en les processons que es

puguin fer entre els anys intermedis, sempre que els hi demani el fundador, i a canvi de 4

lliures per cada vegada que surtin. Això ho firmen després de rebre l’autorització del

provincial de l’orde (de 15 de febrer).26

Per la seva banda els caputxins no podien tenir fundacions per aquesta raó apareix en el

document fundacional l’almoina d’una pitança per cada vegada que sortissin. El pare

guardià del convent, fra Francesc de Sant Hipòlit, ho deixa escrit al llibre de la casa: “ ...

Dita professó se farà de deu en deu anys, y en est present any de 91 per no estar feta la

fundació, lo Ajuntament demanà de gracia la asistencia de las R.R. Comunitats, y de

aquí al devant se donaria 3 lliures a cada una de las Comunitats Religiosas (no se si

admetran dita fundació) y havent yo protestat a dita fundació, per no poder tenir

fundació alguna segons nostras lleys, han posat en lo acte de la fundació, lo que te la

Comunitat de Capellans tinga de donar de limosna als P.P. Cpautxins 3 lliures quant

25 Una de les coses que més sobte del document és que en cap lloc es cita a Mn. Parellada, tot i que per diverses

referències sabem que els diners amb que es fa la fundació provenen del seu patrimoni (acta del capítol de la

Comunitat de Preveres del dia 29 de desembre de 1789 i la nota del pare guardià Francesc de Sant Hipòlit al

manuscrit del Convento de Valls y Ntra. Sra. Del Lledó, dels caputxins de Valls).

26 AMV /Fons Baldrich

aniran a dita professó y aixís nosaltres per no haver admes dita fundació no estem

obligats a res de dita fundació; sino que avem acistit per la bona armonia y haventlo

escrit al M.R.P. Provincial, si aniriam o no a dita professó, me respongué que si eren

convidats, que acistissem. Vingué lo Regidor Decano Sr. D. Vives a veurer si aniriam a

dita Professó, respongui que per los caputxins no se perdria pero ab la circunstancia que

no fossem sols. De aquí al devant los P.P. Guardians faran lo que los aparezcara mes

convenient pues los Srs. Regidors, no se han empeñat a demanar sino esta primera

vegada”. 27

L’última modificació documentada de la processó, entre Pau Baldrich i la Comunitat de

Preveres, la trobem en una concòrdia de l’any 1816, en la qual, entre moltes altres coses,

s’acorda que la processó anual s’ha de fer solemne i general, amb el mateix curs i

solemnitat del dia de Corpus, que els diners reservats per la música, en cas de no assistir-

hi, siguin a favor de la Comunitat, i la cera només caldrà donar-la a l’Ajuntament els anys

que hi assisteixi, finalment s’acorda que la Salve s’haurà de cantar davant de la

portalada principal de la casa del fundador. També es pren l’acord que els diners que

s’havien d’utilitzar per la processó de l’any 1812, que no es va fer, quedi tot a favor de la

comunitat però amb el càrrec de celebrar el dia 23 d’agost de l’any 1817 un solemne

aniversari solemne i general a l’altar de la llitera de l’Assumpta, pel repòs i sufragi de les

ànimes que moriren en la resistència que la vila va fer a l’entrada dels francesos l’any

1809.28

IV. Pregària a la Mare de Déu:

Salve, Reina dels Cel. Salve, Senyora dels àngels.

Salve, arrel sagrada; salve porta santa d’on va sortir la llum al món

Gaudiu, Verge Maria la més bella de totes i pregueu el Crist per

nosaltres.

27 Llibre manuscrit del Convento de Valls y Ntra. Sra. Del Lledó, dels caputxins de Valls

28 AMV /Fons Baldrich

I. Sisena lectura: En comunió amb la santa Mare de Déu.

2673. En la pregària, l'Esperit Sant ens uneix a la Persona del Fill unigènit, en la seva Humanitat glorificada. Per ella i en ella, la nostra pregària filial es troba en l'Església en comunió amb la Mare de Jesús.

2674. Des del consentiment donat en la fe en el moment de l'Anunciació i mantingut sense vacil·lació al peu de la Creu, la maternitat de Maria s'estén als germans i a les germanes del seu Fill «que encara són pelegrins i que estan exposats als perills i a les misèries", Jesús, l'únic Mitjancer, és el camí de la nostra pregària; Maria, la seva Mare i la nostra Mare, li és del tot transparent: «ensenya el camí» (Hodoghitria), n'és «el Signe», segons la iconografia tradicional a Orient i a Occident.

2675. A partir d'aquesta cooperació singular de Maria a l'acció de l'Esperit Sant, les Esglésies han anat desplegant la pregària a la santa Mare Déu, centrant-la en la Persona del Crist manifestada en els seus misteris. En els innombrables himnes i antífones que expressen aquesta pregària, s'alternen habitualment dos moviments: l'un «magnifica» el Senyor per les «les coses grans»que ha fet a la seva serventa humil, i a través d'ella, a tots els humans; l'altre confia a la Mare de Jesús les súpliques i les lloances dels fills de Déu, ja que ara ella coneix la humanitat que en ella s'ha esposat el Fill de Déu.

2679. Maria és l'Orant perfecta, figura de l'Església. Quan la invoquem, ens adherim amb ella al designi del Pare, que envia el seu Fill a salvar tots els homes. Com el deixeble predilecte, acollim a casa nostra la Mare de Jesús, convertida en mare de tots els vivents. Podem pregar amb ella i pregar-la. La pregària de l'Església és com portada per la pregària de Maria. Se li uneix en l'esperança.

II. Qüestions a plantejar:

1. Comprensió i ensenyament del text del Catecisme. Paraules que

s’han de comprendre bé (per exemple:”comunió”, “els seus

misteris”, etc.)

Què ens diu i què ens ensenya aquest text?

2. Maria és el model de deixeble. Resseguiu els trets propis del

deixeble i descobriu-los en la Mare de Jesús. Apliquem-nos-els a

nosaltres.

3. Repassem el contingut de les pregàries del poble cristià dirigeix a

Maria (Salve, Rosari, Angelus, cants populars, cants actuals, etc.)

III. Text de lectura:

Aproximació històrica a l’origen i a la pervivència de la devoció a la Mare de Déu de la

Candela, per Jordi París Fortuny (6)

Des del segle XIX s’ha parlat de les Festes Decennals com un vot de poble, tot i que algú

ho ha posat en dubte. El seu qüestionament es basa en el fet que en el seu inici no hi va

haver una manifestació espontània de la gent, i tenen raó. De fet la iniciativa sorgeix

d’uns privats, Mn. Perellada i Pau Baldrich, que són els qui posen la voluntat i els diners

per fer-la possible. Tot i així la seva intenció era que hi participessin tots els estaments de

la vila. És més en l’acte fundacional hi són presents i signen el document, tal com hem

esmentat, els regidors municipals. Ells accepten les condicions contingudes en el protocol

i es preocuparan d’invitar tant les ordres religioses com els gremis a participar-hi.

De tota manera si l’inici podria donar alguns dubtes, la participació activa i entusiasta de

la població vallenca és el que li va donar la validesa de vot de poble.

Les Festes Decennals

La fundació de la processó en honor a la Mare de Déu de la Candela és el punt d’inici a

les festes decennals. Malgrat que aquesta implicava, com hem dit, la celebració anual de

la processó, amb els anys es va anar perdent per donar tot el protagonisme a la

celebració decennal, moment en que es treu a la imatge titular en processó, el punt més

àlgid de la seva devoció. Des de l’any 1791 fins als nostres dies la tradició s’ha mantingut

inalterable, però en el transcurs dels decennis la processó es va anar acompanyant

d’altres actes, més enllà dels estrictament religiosos. A partir d’aquell moment podem

parlar de les Festes Decennals, una evolució que s’anirà cristal·litzant en el transcurs del

segle XIX. Vegem doncs com ha estat aquest procés.

1791

De la primera celebració decennal no ens ha quedat cap relat, però en sabem algunes

coses a través de diversa documentació paral·lela, la qual ens ve a confirmar que se

seguí, lògicament, l’establert en la fundació. El llibre del Convent dels Caputxins ja citat

diu “ ... en la tarde y hagué Professó General ab acistencia de las Comunitats, Mag.

Ajuntament y Gremis (...) y agué Banderas, tabernacles y altars per los carrers”. També

ens dona a conèixer que la novena la predicà el caputxí P. Bonaventura de Girona. Per la

seva banda en l’arxiu de la família Baldrich29 hi trobem dos documents que ens aporten

alguns detalls més. En el primer ens confirma que Pau Baldrich va anar a la processó amb

atxa, s’hi va incorporar al Pati, des de casa seva, i es va col·locar en un lloc preeminent

entre les atxes de devoció.

29 AMV /Fons Baldrich

En el segon document, datat el 4 d’abril de 1791, ens parla dels costos de l’organització

de la processó. Aquests va ser pagats íntegrament per Pau Baldrich, d’una forma

excepcional, ja que a partir de l’any 1792 i perpetualment ho havia de pagar la

Comunitat de Preveres del rendiment generat pel capital de la fundació. Va costar 17

lliures, 19 sous i 6 diners, que es van repartir de la següent manera: per l’assistència de la

Comunitat de Preveres, el gremial, els cetres, el sacristà, el campaner i la creu

processional, 4 lliures 11 sous; pels 11 individus de la Capella de música per assistir a la

processó i cantar la Salve Regina, 1 lliura 13 sous; les despeses de les 4 torxes dels 4

preveres que acompanyaven a la imatge 3 lliures 17 sous i 9 diners; per la despesa de 82

ciris de 3 onzes cada un que van servir pel tabernacle de la santa Imatge, Comunitat de

Preveres, comunitats religioses i l’Ajuntament 6 lliures 15 sous 6 diners; per un

“villancico” extraordinari cantat davant de l’església de sant Antoni per ordre del

fundador 1 lliura 2 sous 6 diners.

La documentació conservada de l’Arxiu de la família Baldrich deixa entreveure un cert

conflicte en el protocol de la processó de l’any 1791, que esclatarà amb força el 1801. La

qüestió és que Pau Baldrich es creia amb el dret d’anar en un lloc preeminent, per ser-ne

el fundador de la processó, i en canvi els Obrers reivindicaven el seu paper preferent en

tot el que feia referència a la Mare de Déu.

D’aquesta postura divergent neix l’anotació marginal, a la còpia del document de la

fundació, escrita segurament pel mateix Baldrich, en la qual s’explica que l’any 1791 a

l’anar-se a incorporar a la processó, des de casa seva “al lloc preeminent de totes les

atchas de devocio per quant en dit Pati repara que lo havian pres[el lloc] dos dels Obrers

de la parroquia y estos despues de conclosa la Salve sens fer la menor contradiccio a dit

Dr. Baldrich se posaren confusament entre mitg de las referidas atchas de devocio”.

La nota continua explicant que l’any 1792 “ lo Dr. Baldrich remete dos atchas al Obrers

per la dita profeso y estos entregaren per dit Dr. Baldrich sis candelas de diferents

colors beneidas, prevenintse que tant las atchas com ditas candelas se entregan per lo

referit Baldrich y Obrers voluntariament y sens ninguna obligacio per ditas parts, pero

en quant a la acistencia a la profeso en lo lloch inmediat a la Verge que de dret

correspon a dit Baldrich com a fundador y asos succesors unicament hi acisteixen los

Obrers per lo concentiment de dit fundador que los dona ab lo envio de ditas atchas

perque per ell acistescan a la professo”. Així serà fins l’any 1799, que s’acaba l’anotació

al document.

El tema però esclatarà l’any 1801. El dia 2 de febrer, just abans de sortir la processó, en

la sagristia de l’església de Sant Joan, a on hi havia la Comunitat de Preveres i dos

regidors en representació de l’Ajuntament, Baldrich fa una queixa airada contra aquest i

contra els Obrers de la Candela perquè es volien posar davant de la imatge. Les postures

estaven enfrontades i ningú volia cedir. L’estira i arronsa va durar gairebé una hora fins

que finalment es va arribar a una solució de compromís i Pau Baldrich va cedir, segons

ell, per evitar un escàndol, totalment oposat a la fervorosa devoció de la multitud de

gent i de les tres comunitats regulars que esperaven des de feia molt temps per sortir en

processó. Però al vespre, a casa seva, va citar al notari i davant de diversos testimonis (el

vicari Bartomeu Torrelles i el perxer Ramon Dalmau) li va demanar que prengués nota

del que havia passat i deixar clar que el fet d’haver transigit en aquell moment no

significava que hi estigués d’acord. Baldrich es va negar a acceptar “la muy estranya e

inconcebible pretención de dicho Ayuntamineto y Obreros de que estos es dicha

procesión tomasen la inmediación a la Santa Imagen de la Virgen en lugar preferente a

las quatro atchas de los quatro sacerdotes la iluminan al tenor de la institución”, també

protestava perquè finalment s’havien col·locat amb atxes darrera el gremial, davant la

música que acompanyava a l’Ajuntament, per contravenir l’establert en la fundació, ja

que en ella no se’ls considerava i en la processó de 1791 hi van assistir sense cap

preferència. Aquest conflicte també es recull en el llibre d’actes de la Comunitat de

preveres. En el mateix llibre, al parlar de les rogatives de l’any 1809, hi ha una nota que

ens indica que l’episodi encara no estava oblidat, diu “com lo Magnífich Ajuntament per

evitar discordies deixa a disposicio de la Rda. Comunitat de Rector y Preveres lo señalar

lo lloch als obrers, se convingué respecte de la atencio, que se posasen detrás del

tabernacle”.

I en el llibre de comptes de la comunitat de preveres, respecte a l’any 1811, s’anota “los

Srs. Obrers anaren ab atxa inmediats al gremial” .

IV. Pregària a la Mare de Déu:

Maria, Mare que dels fills / amb cor amant els precs oïu /

us demanem i supliquem / que vora nostre romangueu.

Sigueu-hi vós, si el dur vencill / dels crims, horrible, ens té cenyits; /

cuiteu a rompre passions / que els cors, amb culpes, va lligant.

Aideu-nos vós, si el món fal·laç / ens té amb sa imatge enlluernats, /

No fos que el cor, cel oblidat, / deixés la ruta de salut.

Aideu-nos vós, si la dissort / se’ns vol abatre sobre el cos; /

orneu de pau el nostre temps / mentre esperem l’eternitat.

I vós sigueu als vostres fills / ajut a l’hora del morir, /

que vós aidant, els sigui dat / d’aconseguir l’etern guardó.

Glòria sigui al Pare etern / i al vostre Fill i a l’Esperit /

que us ha cobert amb el mantell, / de tota gràcia, fulgent.

I. Setena lectura: ...és la nostra Mare en l'ordre de la gràcia.

967. Per la seva adhesió total a la voluntat del Pare, a l'obra redemptora del seu Fill i a tota moció de l'Esperit Sant, la Verge Maria és, per a l'Església, el model de la fe i de la caritat. Per això Maria «es saludada com un membre supereminent i enterament singular de l'Església», i constitueix, fins i tot, la «realització exemplar» (el «typus») de l'Església.

968. Però el seu paper en relació amb l'Església i a tota la humanitat encara té més abast. «Col·laborà a l'obra del Salvador en un grau totalment singular, per l'obediència, la fe, l'esperança i una caritat ardent, amb vista a restaurar la vida sobrenatural de les ànimes. Per això ens va ser Mare en la vida de la gràcia».

969. «Aquesta maternitat de Maria en l'ordre de la gràcia perdura sempre, des del consentiment que a l'hora de l'Anunciació va donar confiadament i que al peu de la creu va mantenir sense defallença, fins a la consumació definitiva de tots els elegits; ja que, un cop emportada al cel, no ha renunciat a aquest ofici salvador, sinó que amb la seva intercessió multiforme continua obtenint-nos les gràcies que toquen la salvació eterna (...). És per aquest motiu que la Verge Maria és invocada a l'Església amb els títols d'advocada, auxiliadora, socorredora i mitjancera».

970. «EI paper maternal de Maria envers els homes no enfosqueix ni disminueix en cap sentit l'única mitjanceria del Crist, sinó que en demostra l'eficàcia. En efecte, tota la influència salvífica de la Verge Maria (...), brolla de la sobreabundància dels mèrits del Crist; basant-se en la seva mediació, en depèn enterament». «Cap criatura, en efecte, no pot ser mai equiparada amb el Verb encarnat i Redemptor; ans, així com el sacerdoci del Crist és participat de diverses maneres ja pels

ministres, ja pel poble creient, o així com una mateixa bonesa de Déu es difon realment a través de les criatures de moltes maneres, així també l'única mitjanceria del Redemptor no exclou, sinó que suscita en les criatures una variada cooperació participada d'una mateixa font» .

II. Qüestions a plantejar:

1. Comprensió i ensenyament del text del Catecisme. Paraules que

s’han de comprendre bé (per exemple:” l'ordre de la gràcia”,

“realització exemplar”, “vida sobrenatural de les ànimes”,

“advocada, auxiliadora, socorredora i mitjancera”, “l'única

mitjanceria del Crist”, etc.)

Què ens diu i què ens ensenya aquest text?

2. Com sentim vitalment la maternitat de Maria sobre nosaltres.

3. Maria és Mare i Model de l’Església i de tota comunitat cristiana,

. per la seva fidelitat a la voluntat de Déu

. per la fecunditat de la seva vida

. per la seva pregària

. per...

III. Text de lectura:

Aproximació històrica a l’origen i a la pervivència de la devoció a la Mare de Déu de la

Candela, per Jordi París Fortuny (7)

1801

La segona celebració decennal ens va deixar millores en la capella de la Mare de Déu de

la Candela. S’hi van construir unes baranes de ferro per part de Josep Dalmau i obres de

fusteria a les portes laterals que pujaven al cambril, i sembla ser que Pau Baldrich va

complir amb la promesa feta en l’acte fundacional de regalar una nova civera per portar

la imatge en processó.

En quant als actes sabem que el dia 25 de gener es va baixar la imatge del seu cambril

amb l’assistència de l’Ajuntament i la Comunitat de Preveres. Una baixada que no va

estar exenta de polèmica, igual que la processó. Segons el llibre de la Comunitat de

Preveres, un dels obrers va anar a demanar la seva presència a la baixada de la Imatge,

dient que l’Ajuntament també hi assistiria, sense insígnies, i que ells, els Obrers, farien

una almoina com agraïment. Els preveres van acordar assistir-hi gratis cantant les

lletanies (hi anaren sense capes, ni bordons, ni gremial, només el vicari en capa), però en

canvi l’Ajuntament hi va anar amb les insígnies.

La processó del dia de la Candela va tenir aquest ordre: en primer lloc els gremis amb

llurs banders i tabernacles amb el sant titular, després les tres comunitats religioses de

P.P. Carmelites, Caputxins i Mínims, seguidament la Comunitat de Preveres, quatre

beneficiats amb atxa, revestits amb alba i estola, i quatre més portant les borles que

penjaven de la civera amb la imatge, el gremial, els dos obrers amb l’atxa i tancaren la

processó els músics i l’Ajuntament. El recorregut es va veure ornat amb capelles

aixecades pels gremis.

D’aquestes festes Francesc Ballester en cita una tradició oral en la qual durant els dies de

festa es bastiren quatre fonts de mistela, una a ca la vila, una altra a la placeta de la

Fusta, una altra al Pati i l’altra a casa d’en Pere Veciana, les quals fonts varen rajar vuit

hores el dia de la Mare de Déu, podent solament anar-hi a veure, estant prohibit d’omplir

càntirs o altres recipients.

1811

Aquest decenni, en plena guerra del francès, va comportar el trasllat de la celebració al

dia 8 de desembre. Tenim una nota al llibre de comptes de la comunitat de preveres on

s’especifica que la imatge va ser portada en tabernacle per quatre sacerdots vestits amb

alba, que anaren precedits per quatre més amb alba i atxa, seguint el costum establert.

També ens diu que com no hi havia prou beneficiats es van convidar a dos preveres a

acompanyar la imatge. La nota també ens especifica que els obrers de la candela anaren

amb atxa darrera del gremial.

Finalment ens diu que la processó va aturar-se davant del convent de les Monges

Mínimes on la Comunitat va cantar la Salve i el rector digué la col·lecta, i que per la seva

assistència cobraren 4 lliures.

1821

No tenim cap document que ens parli de com va anar la celebració decennal, només

sabem indirectament que es van fer.

1831

Aquest any l’Ajuntament encarregà a l’escrivà municipal, Ramon Cailà, de prendre nota

“de quanto se hiciese y practicase en la indicada función y en su vigília” deixant-ho

anotat en el llibre de actes municipals per la posteritat, ja que no havien trobat cap

document que expliqués com s’havien celebrat en els decennis anteriors. Aquesta

previsió de la corporació municipal ha fet que tinguem un testimoni únic del ritual seguit

en aquell any.

El dia 1 de febrer la corporació es va reunir a la sala capitular de l’Ajuntament,

uniformada i de cerimònia, per dirigir-se a l’església de Sant Joan per procedir al trasllat

de la imatge del cambril a l’altar major. Reunida a la capella l’Ajuntament i la Comunitat

de Preveres, Francesc M. Cases regidor degà de l’ajuntament va convidar a quatre

preveres a baixar la imatge. Al peu de l’escala fou posada en una cadira portada des de

l’ajuntament. Aleshores la Comunitat de Preveres entonà les lletanies de la verge i fou

portada en processó per l’interior de l’església, pels quatre preveres encarregats de

baixar-la del cambril, precedits pel vicari amb capa, i fou acompanyada per la resta de la

comunitat i la corporació municipal. Arribada la comitiva a l’altar major es va col· locar la

Mare de Déu en un tron fet per l’ocasió i començaren les solemnes completes.

El dos de febrer a dos quarts de deu del matí es reuní de nou el consistori a l’Ajuntament

per traslladar-se a l’església. Una vegada arribats, el vicari va fer la benedicció de les

candeles i va donar una candela i un ciri a tots els membres del consistori. S’entonà el Te

Deum i va començar la processó que seguí el recorregut tradicional. Una vegada

acabada s’inicià la missa solemne presidida per Manel Llopis, canonge de la catedral de

Tarragona.

A les 4 de la tarda l’Ajuntament es dirigí a Sant Joan per assistir a la processó, a la qual

prengueren part les comunitats de pares Carmelites calçats, pares de Sant Francesc de

Paula i els Pares Caputxins, els quals foren invitats per l’Ajuntament a assistir-hi. La

processó va seguir el mateix curs de la processó del Corpus. Un cop acabada,

l’Ajuntament va oferir un refresc a alguns preveres i algunes persones invitades per la

corporació.

L’onze de febrer amb la finalització de la novena es va retornar la imatge al seu cambril.

Reunits de nou el consistori a l’Ajuntament es traslladà a l’església, uniformats però

sense les insígnies. Reunits amb la comunitat de preveres a l’altar major es baixà la

imatge del seu tron i fou traslladada en processó fins al cambril, entonant-se la Salve.

Finalitzada la cerimònia s’acabaren les festes.

El mateix escrivà ens deixa constància que el predicador de la novena va ser fra Ramon

Maria de Barcelona, sots-prior del Convent dels Caputxins de Valls.

IV. Pregària a la Mare de Déu:

Aquell que terra i mar i estels / colren i adoren, proclamant /

que el llur triple ordre és d’ell regit, / Maria porta al si matern.

Ell a quin lluna, i sol, i tot / sempre serveix, als deguts temps, /

és dut al claustre virginal / que el cel, amb gràcia, ha arrosat.

Mare feliç, pel do rebut: / sa entranya és l’arca on ha estat clos /

del món l’artífex sobirà, / que en seu puny el món conté.

Feliç, missatge rep del cel, / la fa fecunda l’Esperit, /

i el desitjat de les nacions / del sant ventre a vida ve.

A vós la glòria, Jesús, / que de la Verge ens fóreu nat, /

i al Pare etern, i a l’Esperit, / enllà dels segles perennals.

I. Vuitena lectura: «Alegra't, plena de gràcia».

721. Maria, la Mare de Déu, plena de santedat, sempre Verge és l’obra mestra de la missió del Fill i de l'Esperit en la plenitud dels temps. Per primera vegada en el designi de salvació, i perquè el seu Esperit l'ha preparat, el Pare troba l'Estança on el seu Fill i el seu Esperit poden habitar entre els homes. En aquest sentit, la Tradició de l'Església sovint ha llegit en relació amb Maria els textos millors sobre la Saviesa;: la litúrgia canta i presenta Maria com el «Tron de la Saviesa».

En ella comencen a manifestar-se les «meravelles de Déu» que l’Esperit realitzarà en el Crist i en l'Església:

722. L'Esperit Sant va preparar Maria amb la seva gràcia. Calia que fos «plena de gràcia» la Mare d'aquell en qui «habita corporalment la plenitud de la divinitat» (Col 2,9). Per pura gràcia, va ser concebuda sense pecat, com la més humil de les criatures, la més capaç d'acollir el do inefable del Totpoderós. Amb tota justícia, l'àngel Gabriel la saluda com «la Filla de Sió»: «Alegra't». És l'acció de gràcies de tot el poble de Déu, l'Església, que ella fa pujar cap al Pare amb l'Esperit Sant en el seu càntic, quan porta a les seves entranyes el Fill etern.

723. En Maria, l'Esperit Sant realitza el designi benvolent del Pare. Amb l'Esperit Sant i per obra d'ell la Verge concep i infanta el Fill de Déu. La seva virginitat esdevé fecunditat única per la potència de l'Esperit i de la fe.

724. En Maria, l'Esperit Sant manifesta el Fill del Pare esdevingut Fill de la Verge. Ella és la bardissa ardent de la teofania definitiva: plena de l'Esperit Sant, mostra el Verb en la humilitat de la seva carn i el fa conèixer als pobres i a les primícies de les nacions.

725. En fi, en Maria, l'Esperit Sant comença a posar en comunió amb el Crist els homes «que estima el Senyor», i els humils són sempre els

primers a rebre'l: els pastors, els mags, Simeó i Anna, els nuvis de Canà i els primers deixebles.

726. Al terme d'aquesta missió de l'Esperit, Maria esdevé la «Dona», nova Eva «mare dels vivents», Mare del «Crist total». És amb aquest títol que la veiem entre els Dotze, formant com «un sol cor, assidus a la pregària» (Ac 1,14), a l'alba dels «darrers temps» que l'Esperit va inaugurar el matí de la Pentecosta amb la manifestació de l'Església.

II. Qüestions a plantejar:

1. Comprensió i ensenyament del text del Catecisme. Paraules que

s’han de comprendre bé (per exemple:” la Tradició de l'Església”,

“la teofania definitiva”, “les primícies de les nacions”, “l'alba dels

«darrers temps”, etc.)

Què ens diu i què ens ensenya aquest text?

2. Santa Maria, l’obra màxima de l’Esperit sant. Ella li fou dòcil del

tot.

3. L’Esperit sant ens guia: hem de donar els fruits de l’Esperit i hem

d’evitar els fruits dels desigs terrenals (Gàlates 5, 13-23)

III. Text de lectura:

Aproximació històrica a l’origen i a la pervivència de la devoció a la Mare de Déu de la

Candela, per Jordi París Fortuny (8)

1841

D’aquest any només n’ha quedat constància de la construcció del nou altar de la capella

de la Mare de Déu de la Candela, realitzat per Jaume Comerma. Es va fer per subscripció

popular, al que va caldre afegir 12 onzes d’or, reunides per subscripció en qualitat de

préstec voluntari i garantit.

1851

La celebració s’inicia el dia 1 de febrer, amb la tradicional baixada de la Mare de Déu del

cambril, per part de quatre beneficiats, després de ser demanat per l’Ajuntament. El dia

2 hi va haver la tradicional processó de les candeles al matí i l’ofici, en el qual hi va

predicar el pare Sayol, trinitari exclaustrat de Barcelona (ell mateix també va predicar la

novena). A la tarda, a les 4, va sortir la solemne processó decennal, amb la imatge sobre

una carrossa i sota pali. Va ser acompanyada per les confraries amb les seves banderes i

els seus sants patrons i es té constància, per primera vegada, de la participació

d’autoritats foranes, el governador civil de Tarragona. Segons Mn. E. Ribas hi varen anar

alguns centenars de devots amb atxa. Al llarg del recorregut de la processó es van

aixecar 18 o 20 capelles, per part dels gremis, i els balcons estaven engalanats.

D’aquestes festes també es parla de l’organització d’un ball popular el mateix dia de la

Candela, en una de les sales del quarter i, a més, hi coincideix la inauguració del Teatre

Principal.

1861

En aquest decenni apareix el primer programa editat de la festa. Gràcies a ell i a les

dades que Mn. E. Ribas va poder consultar de l’arxiu parroquial, podem resseguir els

actes que es feren. El dia 26 de gener, a les tres de la tarda, es va baixar la imatge del

cambril, per part de dos regidors i dos preveres. Una vegada a la capella es va cantar

l’Ave Maris-Stella i tot seguit quatre preveres la portaren en processó a l’altra major, en

una cadira feta expressament per aquest acte, acompanyats per la Comunitat de

preveres i l’Ajuntament 30. L’acte es va acabar amb el cant de la Salve. Seguidament, a

les 6 de la tarda, es va iniciar la novena predicada pel prevere barceloní Eduard M.

Vilarrasa.

El dia 1, vigília de la festa, a les 12 del migdia hi va haver un repic de campanes i una

salva de morterets com anunci de la festa. I a la tarda els gegants, els castellers, la

Moixiganga, el Ball de Serrallonga, els nans i els diables, tirant les típiques carretilles, van

recórrer els carrers. Més tard, a les 6, l’Ajuntament acompanyat de tots els balls es va

dirigir a l’arxiprestal per celebrar unes solemnes completes amb música, i a la seva

sortida, tota la comitiva es va dirigir a l’Ajuntament, per veure l’actuació castellera i el

castell de focs que va llançar el ball de Diables.

Del dia 1 fins al dia 3 els carrers van estar adornats i es van fer vint-i-sis capelles per part

de les confraries i gremis. A la nit als carrers hi va haver il·luminació general.

El dia gran era el dia 2 de febrer, el qual es va iniciar amb una nova salva de morterets a

la matinada. Més tard a les 10 del matí es va fer el solemne Ofici a tota orquestra amb

l’assistència de l’Ajuntament i autoritats. A la sortida d’Ofici es va fer l’actuació

castellera a la plaça del Blat. A la tarda, acompanyats novament del seguici popular,

l’Ajuntament es va dirigir a l’església per prendre part en la Solemne Processó, on hi

foren presents 1.100 devots amb ciris i en la qual la Mare de Déu va estrenar un ric

mantell. Una processó amb la participació dels balls del país, amb els diables tirant

carretilles en el seu recorregut, i que a l’arribar al Pati es va tirar una nova salva de

morterets. Una processó que imaginem molt festiva acompanyada pel soroll dels

30 Fixem-nos que per primera vegada consta que la Mare de Déu es baixada per dos regidors i dos preveres,

quan fins aquell moment sempre ho havia estat per quatre sacerdots. Tot i així fins a l’altar major serà portada,

com hem indicat, per quatre preveres.

morters i de les carretilles, on es deuria combinar l’olor de la pólvora amb la de la cera,

dels cants de la capella amb les músiques dels elements folklòrics, les evolucions dels

balls populars amb el caminar pausat dels devots, les vistoses indumentàries dels

dansaires amb els vestits de mudar dels senyors i dels pagesos, i amb les banderes de

gremis i confraries, del recolliment dels preveres amb la complaença de les autoritats, i

tot a la claror de les lluminàries dels ciris. La jornada es va acabar amb un ball popular.

L’últim dia de les festes, el dia 3, els balls del país tornaren a ocupar els carrers de la

població fins al vespre, a les 9, que es va fer un vistós castell de focs en el qual hi va

aparèixer la Verge de la Candela amb la inscripció Salus Infirmorum.

1871

Aquest any, tot i haver guerra, les festes es van celebrar com el decenni precedent. Del

seu programa cal destacar l’exotisme d’una “corrida de novillos”.31

Aquest any el dia de la Candela amenaçava pluja, no es veia gens clar si podria sortir la

processó, però finalment es va acabar fent i fou molt lluïda. Tot i així no va estar exenta

de polèmica. Hi van participar com de costum els gremis i confraries, però a més s’hi

afegiren per primera vegada les societats recreatives com el Casino Vallense, el Prado

Catalan, la Violeta, Jesús, Recreo de Obreros, el Centre Catòlic i el Centre de Lectura.

Aquesta última entitat va preparar una magnífica carrossa per prendre-hi part, però com

que no se’ls hi va permetre sortir amb ella, es va generar un seriós conflicte32.

31 París, 1987

32 Eco de Valls, 2 de febrer de 1891

IV. Pregària a la Mare de Déu:

De la mar estrella / Mare de Déu santa /

i tothora Verge / del cel porta, salve.

Puix en rebre l’Ave / que us donava l’àngel /

d’Eva el nom mudàveu / pau vulgueu donar-nos.

Reus, torneu-nos lliures / cecs, la llum porteu-nos /

feu que el mal ens deixi / i tot bé ens pervingui.

Mare demostreu-vos / nostres precs feu rebre /

del qui, nat pels homes / Fill volgué ser vostre.

Verge entre les verges / i la més benigne /

deslliurats de culpa / feu-nos bons i castos.

Vida deu-nos pura / vers el cel guieu-nos /

que Jesús, amb joia / puguem veure sempre.

Lloa a Déu, el Pare / i al Crist honorança /

amb el Sant Paràclit / una als tres la glòria.

I. Novena lectura: El culte de la Mare de Déu.

971.«Totes les generacions em diran benaurada» (Lc 1,48). «La pietat de l'Església envers la Mare de Déu és intrínseca al culte cristià». «Maria és legítimament honorada per l'Església amb un culte especial. I, de fet, des de molt antic, la Verge Santíssima ha estat honorada amb el títol de «Mare de Déu»; els fidels es refugien sota la seva protecció, la imploren en tots els perills i necessitats (...) Aquest culte (...) tot i que presenta un caràcter absolutament únic, és essencialment diferent del culte d'adoració que es dóna al Verb encarnat, així com al Pare i a l'Esperit Sant, i el facilita en gran manera». Troba la seva expressió en les festes litúrgiques dedicades a la Mare de Déu5 i en la pregària mariana, com el sant Rosari, «síntesi de tot l'Evangeli».

1172. «En la celebració del cicle anyal dels misteris del Crist, la santa Església venera, amb un amor particular, la benaurada Mare de Déu, Maria, que està unida amb lligam indissoluble a l'obra salvadora del seu Fill; admira i exalça en ella el fruit més excel·lent de la redempció, i contempla amb goig, com en una figura puríssima, allò que tota ella desitja i espera ser»

972. Després d'haver parlat de l'Església, del seu origen, de la seva missió i del seu destí, no podríem acabar millor que girant la nostra mirada cap a Maria per contemplar-hi allò que és l'Església en el seu misteri, en el seu «pelegrinatge de la fe», i allò que ella serà a la pàtria, al final del seu camí, on l'espera, «en la glòria de la Santíssima i indivisible Trinitat», «en la comunió de tots els sants», aquella que l'Església venera com la Mare del seu Senyor i com la seva pròpia Mare:

La Mare de Jesús, així com glorificada ja en cos i ànima al cel és una imatge i un inici de l'Església que ha d'arribar a la plenitud

de la glòria futura, així aquí a la terra, mentre no vingui el dia del Senyor, resplendeix com un signe d'esperança ferma i de consol per al poble de Déu en marxa».

II. Qüestions a plantejar:

1. Comprensió i ensenyament del text del Catecisme. Paraules que

s’han de comprendre bé (per exemple:” generacions”, “culte

cristià”, “pelegrinatge de la fe”, “glorificada”, etc.)

Què ens diu i què ens ensenya aquest text?

2. Repassem les Festes dedicades a la Mare de Déu de l’Any Litúrgic.

3. Compartim les vivències personals (experiències) en el contacte

visual/físic amb la imatge de la Mare de Déu de la Candela, durant

la nostra vida, des de la infància...

4. Treball d’anàlisi del text del Virolai (seguint la pauta de la carpeta

“Treballem la Candela amb els xiquets i xiquetes”)

III. Text de lectura:

Aproximació històrica a l’origen i a la pervivència de la devoció a la Mare de Déu de la

Candela, per Jordi París Fortuny (9)

1881

L’any 1881 es comencen a preparar les festes d’una forma més moderna. Es crea una

comissió organitzadora nombrada per l’Ajuntament en la qual s’hi incorporen l’Alcalde,

quatre regidors, els Obrers de la Candela, els tres rectors de les parròquies de Valls, els

presidents de les Societats Casino Vallense, Centre de Lectura, Ateneu Catòlic, Círculo

Español i onze veïns en representació de la ciutadania.

Va venir a predicar la novena el bisbe de Tortosa, els oficis el bisbe d’Oviedo i les

cerimònies van ser presidides per l’arquebisbe de Tarragona. És la primera vegada en la

qual tenim constància de l’assistència de bisbes per les festes, un fet que demostra el

ressò que anaven agafant més enllà de la ciutat.

Les festes segueixen a grans trets el programa de 1861, amb poques variacions. Les

diferències més destacables són que ara duren quatre dies, un dia més; que s’inicien les

festes el dia 1 amb la baixada de la Mare de Déu; aquest mateix dia es fan donatius

d’almoines a les famílies pobres; el dia 3 es fa el primer Certamen Literari de les

decennals, un acte que ha perdurat en el temps (malgrat que no en tots els decennis s’ha

fet), i el dia 4 s’inicia la novena.

La processó va seguir l’ordre tradicional. L’obrien els balls i els gegants, seguien els

gonfanons, els gremis pel seu ordre acostumat, els devots, la Seixantena, les societats

recreatives, els convidats que acompanyaven el governador de la província, que portava

el penó municipal, el clergat, la imatge de la Mare de Déu que anava acompanyada per 8

preveres, quatre amb alba i estola que portaven una axta cadascú d’ells i quatre amb els

mateixos ornaments portant les cintes i cordons dels quatre angles de la carrossa,

seguien els obrers i per últim la corporació municipal. Tancava la processó una luxosa

carrossa estirada per quatre cavalls blancs en que anaven unes nenes vestides d’àngels,

que tiraven flors i poesies impreses en català en lloança a la Mare de Déu de la Candela.

1891

Aquest any eren les festes del primer centenari de la fundació candelera i duraren un dia

més que les anteriors, cinc dies. Destaca especialment la manera d’organitzar-les, amb

una comissió central i d’altres d’específiques, una demostració de la complexitat que van

agafar les festes, i, per altra banda, la configuració d’un esquema bàsic que en la seva

essència encara avui perdura. De fet són les festes del segle XIX que més s’assemblen

amb les actuals, perquè són les que marquen l’estructura que ha perviscut fins als

nostres dies. L’Indaleci Castells en fou el seu ideòleg.33

La novetat més destacada fou la rellevància que van agafar els actes culturals i populars,

com per exemple la creació de la Galeria de Vallencs Il·lustres o el certamen de bandes de

música. Per altra banda, a nivell d’autoritats es va convidar per primera vegada una alta

dignitat de l’estat, el rei Alfons XIII, com a pendonista de la processó.

En l’aspecte religiós cal fer menció de la retirada del pal·li de la carrossa que portava la

Mare de Déu, per manament de l’arquebisbe, trencant així la tradició que s’havia

mantingut des de l’inici de les festes.

1901

Les primeres festes del segle XX van seguir l’esquema del desenari precedent, però el fet

més excepcional, va passar en el transcurs de la processó, va ser la curació miraculosa de

Francesca Bru Poblet. S’explica que després de tres anys i escaig d’estar ingressada a

l’Hospital de Valls, la dona va voler sortir per veure passar la Mare de Déu en processó. El

dia 31 de gener de 1901, va ser portada en braços fins a casa seva, per evitar els sotracs

dels carruatges. Allí va estar fins el dia 2 de febrer per poder veure la imatge desfilant en

processó. Una vegada aquesta va passar per sota casa seva, els familiars la van posar el

llit, però al cop de poc temps es va aixecar i va començar a caminar per si sola.

................................................

33 Martí, 2010

Després d’aquest breu repàs als diversos decennis de les festes, 1791-1901, i per anar

acabant, podríem dir que ningú s’hauria imaginat, l’any 1791, que la fundació de la

processó en honor a la Mare de Déu de la Candela tingués tanta transcendència en la

vida de la ciutat de Valls.

Serà en el segle XIX, com hem vist, quan es dibuixaran el que són les festes decennals. Hi

ha una evolució molt clara cap a l’engrandiment i cap a la millora de la seva

organització. Les festes van a més, cada decenni supera el precedent, especialment en la

segona meitat del segle. En l’àmbit religiós els prelats que hi participen tenen més rang i

en l’àmbit civil, les autoritats, també. Les festes duren més dies i el ventall d’actes

s’enriqueix. Es preveuen millores urbanes, les decoracions de carrers i façanes són més

elaborades i les seves il·luminacions també. Les festes esdevenen un fet excepcional, molt

més que en l’actualitat, i la ciutat les viu amb una intensitat desconeguda. Són un pol

d’atracció de visitants i una oportunitat immillorable per projectar la imatge de la ciutat

arreu del país.

I per sobre de tot les festes van impulsar la devoció a la Mare de Déu de la Candela,

objectiu clarament expressat en el document fundacional. Només una dada, al segle XIX

la imatge surt molt més en rogatives que en els segles precedents. Per tant, cal parlar de

la història de les Decennals com una història d’èxit, en tots els sentits, tant en la vessant

religiosa com en la vessant social i cultural, i com una celebració que ha esdevingut un

referent de la identitat vallenca.

(Ens aniria bé completar la lectura d’aquesta “Aproximació històrica” amb la lectura del text de Francesc Murillo sobre la celebració de les Decennals dels darrers cent anys, publicat a El Vallenc i a Quaderns de Vilaniu)

IV. Pregària a la Mare de Déu:

Oh Verge mare, dolçament / fill feliç del vostre fill /

la més sublim i més humil / de les creades pel bon Déu.

Des de la llunyana eternitat / sou un propòsit fix de Déu /

sou el decor i el cim més alt / de la natura dels humans.

Talment la vareu ennoblir / que el seu altíssim Creador /

per vós en ella es va encarnar / d’una manera sorprenent.

En vostre claustre virginal / va rebrollar un amor ardent /

i al seu escalf van germinant / flors a la terra per al cel.

Glòria sigui al Pare etern / i al vostre Fill i a l’Esperit /

que us han cobert amb el vestit / de tota gràcia, fulgent.