PORTADA

ÍNDEX

EDITORIAL El futur 3 ENTREVISTES Lluis Salazar i la nova rajoleta 4 Els professors nous i els que se’n van 6 Entrevista a Daniel Quesada 7 Entrevista a Barbara Murciano 8 TEMES D’ESCOLA Carta de comiat del 2n curs d’Educació infantil 9 Màrius Serra o el mag de la paraula. Jordi Junyent 11 Notícies 12 CARTES ALS REIS MAGS. Coordinat per Carme Echauren 13 L’institut: exemple de societat equitativa. Imma 18 LA CASTANYADA 20 DEBAT Integrarse o desintegrase. Cristian Méndez 25 CONÈIXER ESPLUGUES Viky, Cristina, Barcelona i Esplugues. Elena Vicioso 26 ELS SAFAREIGS L’arquitectura sostenible del safareig. Josep Mora 29 Els safareigs i la literatura. Elena Vicioso 30 El safareig i el sabó. Montse Buxadé 31 CULTURA Culo y temporas. Albert Martí 34 La clatellada teològica. Xavier Sabaté 36 El disseny. Albert Martí. 37 Cuina. Nelly i Julianna 38 Les claus del taixí. Xavier 38 Taixí 39 Música jamaicana en la resistencia. Alvaro Caja 42 Cinema: nome pidas que te bese. 1b ed. infantil 43 El camino de Santiago. Rosa López 44 Dia internacional de l’eliminació de la violència 46 Nadala. Xavier Sabaté 47

IES SEVERO OCHOA, ESPLUGUES DE LLOBREGAT Foto portada des de les Torres d’Esplugues, gràcies a Nelly i Pilar Dibuix de nadal: Xavier Sabaté. Equip de redacció: Ricard Fernández, Xavier Sabaté, Elena Vicioso. Redactor en cap: Josep Mora Ochoa-13 digital: Elena Vicioso Els articles rebuts a última hora no s’han pogut corregir

Nadal 2008, número 52. OCHO-A 13 Per consultar-la per internet www.ies-severo-ochoa.es

Correu electrònic: severo8a13@hotmail.com

Editorial EL FUTUR El Dani està inquiet i il·lusionat, amb una certa preocupació: demà comença l’institut. Per a ell és una escola nova, més gran i s’haurà d’espavilar. Les amistats que té van a uns altres col·legis. No para de pensar en els nous amics que tindrà i en com seran. Mentre pensa en el futur no deixa de recordar el passat: els records d’estudi, les històries que havia conviscut amb el Pau, l’Íngrid, l’Evelin o l’Alex… Són companys que deixarà de veure i que pot ser que la distància i les feines de cada dia els vagi allunyant. Es diu que en aquest institut posen molts deures. Mentre intenta dormir, no pot deixar de pensar en l’endemà. Tot i que coneix l’Institut, va ser-hi per fer la matrícula, no és el mateix. Llavors hi havia poca gent i de la gent que havia a la fila per presentar els papers, no es va atrevir a demanar si algú era de primer. M’han dit que hi ha un bon pati, a part del de davant que es veu a l’entrada. L’impressionà l’arbrat que hi ha. Són arbres grans i frondosos, un senyal de com fa anys se’ls ha anat cuidant pacientment dia a dia i dels anys de tracte amb alumnat que té l’Institut. Li recorda aquell om que tenien al pati, alt i ferm, on hi pujaven com si fos casa seva, com un lloc on guardar-hi secrets. El neguit pot més que la son i és conscient que aquests anys d’estada a l’Institut seran crucials per a ell. Ell canvia, canvia d’amics, canvia de professorat i el futur es comenta a forjar. El futur que sembla llunyà li sembla que demà comença, el primer dia de classe. No sap encara a què es vol dedicar, però creu que el professorat l’acabarà de formar per poder decidir el camí per a la vida. Per sort hi ha alumnat veterà que coneix i que creu que el podran ajudar a familiaritzar-te amb el nou lloc d’estudi i de convivència. En Dani es considera un privilegiat: pot estudiar. Recorda que el seu avi va començar a treballar als 14 anys. I que el seu pare ho va fer als 16. Ell té l’oportunitat de tenir una formació millor. Ara, si es vol estudiar, ja no es depèn del lloc on s’habita, ni de l’economia familiar. Ara, estudiar només depèn d’ell. Demà comença el seu futur sense oblidar els records passats i amb ganes d’iniciar una nova formació, amb dedicació i constància.

LA NOVA RAJOLETA, UNA EMPRESA VIRTUAL DE L’INSTITUT (1881-1997)

Com a record de l’empresa de ceràmica La Rajoleta, una indústria d’Esplugues que va exportar rajoles per tota la península, Europa i Amèrica, el departament d’Admi-nistratiu ha creat aquesta empresa virtual de simulació. Va començar al voltant de 1881, en l’e`poca modernista i va tancat el 1997. L’encarregat d’aquesta experièn-cia és en Lluís Salazar, que ens respon aquestes preguntes

1.Com va començar a l’Institut l’idea de fer “simulació d’empreses” (SEFED) ? -Fa uns quants anys el que era Director de l’Institut, Edmundo Espina em va preguntar si em veia amb cor de posar en marxa un projecte de reforma per als administratius, del qual ja havien parlat al Departament l’any anterior i havien tingut reunions per si era possible. Em vaig quedar una mica sorprès però sense saber per què vaig dir que sí, que ho intentaria. Vaig demanar ajuda de algun professor i la companya Montse Esteban es va oferir. Va ser un any una mica dur i sense saber com ho havíem de fer. No teníem expe-riència ni sabíem com funcionava. A més, el primer any no estàvem connectats als altres centres ni a cap organisme ( a part de l’ensenyament) o empresa que ens ajudés. Però la cosa va anar bastant bé i vam posar una infraes-tructura per poder començar.

2.En què consisteix la (SEFED)? -Som una xarxa d’instituts a tota Espanya i a l’estranger que dins l’especialitat administrativa ens connectem per comprar i vendre productes que ofereix cada empresa/Institut. Nosaltres venem gres, rajoles i productes ceràmics catalans, ja que a Esplugues hi ha dos Museus molt importants d’aquest tema i la primera fàbrica a Catalunya era “La Rajoleta” per això nosaltres ens diem “La Nova Rajoleta SLS”. A mes dels intercanvis fem totes les operacions d’una empresa: Nòmines, altes i baixes de Seguretat Social, pagaments, operacions bancàries, etc...per aquestes operacions ens ajuda a tots una empresa privada, “INFORM”, que fa de S.S., bancs, etc. I també ens assessora als coordinadors quan hi ha dificultats. Tot això ho fem en

una aula preparada com a oficina (C-1) encara que necessitaríem millores en el mobiliari que has fos semblant al d’una oficina. 3.Teniu alguna entitat que us doni suport? Sí. Ens assessora i ajuda el Museu Can Tinturé. La fàbrica que forma part del conjunt Pujol i Baussis de Esplugues pels productes que venen i l’empresa INFORM per qüestions empresarials. 4.Quin és actualment l’equip que forma la (SEFED)? Natàlia Miño com Cap del Depar-tament Comercial, Lluís Ortín com Cap del Departamente de Recursos Humans, María Jorba com Cap del Departament de Comptabilitat, Lluís Zamora com cap del Depar-tament de Tresoreria, Josep Mª Roy, Santiago Vea, Olga Puertas i Teresa Ruíz com a responsables del grup superior de la tarda. I jo mateix, Lluís Salazar, com cap del Departament de Recepció i Coordinació. També vull mencionar a Edmundo Espina que ha treba-llat tots aquests anys amb l’equip al Departament de Comptabilitat i com Cap de Departament per fer funcionar això, el projecte, així com els professors de FOL: Juan Cervero, Raúl Vidal i Montse Milan per la seva estimable ajuda.

5- Es pot entendre com un joc tipus “monopoly”? -No, realment no és un joc ni té res en comú amb el “monopoly”. No hi ha competència entres els alumnes sinó que el que es busca és la col·laboració perquè funcioni la nostra empresa. Comprem i venem articles per saber com funciona una empresa, res més... ni res menys.

6- Qui hi pot participar? -De moment esta centrat en l’àrea d’administratiu a tot arreu. Pot participar i deuen participar-hi els alumnes i professors de Cicles Mitjans i Superior d’aquesta branca. 7- Està pensat més per a empresaris, per a assalariats o és un concepte que està canviat? -Jo diria que bàsicament està pensat per a assalariats que treballen en una oficina, la qual cosa no vol dir que amb aquesta experiència no puguin fer-la servir si un dia posen un negoci propi.

8- Quina edat és la més apropiada per participar-hi? -Tal com ja he dit la que habitualment cursa els cicles mitjà i superior (entre 17 i 25 anys). 9- Quins objectius creus que pot oferir la simulació d’empreses? -Realment és una de les millors experiències educatives que he conegut i els objectius són, evidentment comprendre i conèixer com funciona una oficina, els circuits que s’estableixen entre els diferents departaments (recepció, comercial, comptabilitat, RRHH i tresoreria), sobretot perquè valora la importància del treball en equip i l’ajuda i la col·laboració en una mateixa tasca. I tot basat en el companyerisme i no pas en la competència entre ells mateixos.

ELS PROFESSORS NOUS I ELS QUE ENS DEIXEN

Aquest curs 2008-08 hem tinguts canvis de professorat. Donem la benvinguda als nous professors, tot esperant que s’hi trobin bé. Us animem a que participeu en aquesta revista, explicant-nos qualsevol tema que cregueu interessant.

D’altra banda, també hi ha professorat que s’han anat de l’Institut . Des d’aquí els volem desitjar una bona estada en els nous llocs de treball i una bona jubilació pels qui heu entrat en aquesta nova etapa. A veure si ens passeu a visitar. PROFESSORS QUE HAN DEIXAT EL CENTRE Castillo Gutierrez, José Luis Fol Coll Torras, Meritxell Català Descarrega Peris, Mercedes Serveis A La Comunitat Muñoz, Cecilia Castellà Capdevila Sanchez, Miquel Tecnologia Espina Montero, Edmundo Administratiu Esteve Vivas, Alex Tecnologia Juan Pascual, Eva Anglès Martín Escudero, Pau Diversitat Martinez Tineo , Antonino Matemàtiques Mateu Cuscó , Carme Anàlisi I Química Industrial Mola Carles, Mònica Dibuix Pardo Rojas, Ricardo Laboratori Pelaez Albero, M. Antonia Ciències Experimentals Planell Ros , Jara Serveis A La Comunitat Rodriguez Martinez , Mercedes Esther Geografia I Història Serrano Cazorla, Juan Castellà

Professors Nous Aviñoa Pérez, Carmen Llengua Castellana I Literatura Boronat Llort, Immaculada Dibuix Cabanillas Costa, Tahis Intervenció Sociocomunitària Caparros Martinez, Carme Laboratori Caparros Rodriguez, Neus Usee Cases Menta, Gemma Serveis A La Comunitat Dalmau Gómez, Lorena Mestre Especialista Dexeus Millo, Josefina Matemàtiques Enguita Legido, Jorge Tecnologia Figueras Casellas, Judit Geografia I Història Lara Rodriguez, Aroha Usee Llarch Rubio, Jorge Dibuix Merino Jimenez, Cristina Anglès Planas Comas, Xavier Música Pujadas Pena, Marc Economia Quijada Màrquez, Sónia Religió Rabadà Molina, Isidre Formació I Orientació Laboral. Fol Rodenas Carrillo, Carme Educadora Ruiz Garcia, Tere Administració D’empreses Sabidó Casanova, Susana Use: Psicopedagoga. Sesé Flores, Ana Tecnologia Vidal Huertas, Raul Formació i orientació laboral

Entrevista a Daniel Quesada Miró, alumne de 4rt d’ESO que ha participat a l’activitat ESTALMAT

Com va ser que et vas presentar a les proves de l'EStí-mul del

TALent MATemàtic,

amb aquest nom tan rocambolesc ? Quan feia 1r d’ESO la pro-fessora Àngels

Pujadas ens ho va proposar a uns quants alumnes. I com va anar? El dia 3 de Juny de 2006 vaig assistir a la prova de selecció, que es va realitzar a la Facultat de Matemàtiques i Estadística (FME) de la UPC. Dels que es presentàvem de tot Catalunya, només escollien 25 (de fet van ser 26 perquè hi ha havia molta diferència amb la resta). Dies més tard em van trucar per fer una entrevista individual. Em van informar que el dia de la inauguració seria el 16 de Setembre, a la Sala Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans, i que després aniríem un cap de setmana a una casa de colònies. Quina durada ha tingut aquesta activitat? Els dos cursos 2006-08. Les sessions es feien els dissabtes no festius de 10h a 13h a la FME. No et vas avorrir tant de temps? Durant aquests dos cursos hem tractat molts temes de matemàtiques, que si no els hagués vist allà, segurament no els hauria vist ni a l’E.S.O ni al Batxillerat. Què fèieu exactament? No es feia un temari com el que es pot fer a qualsevol classe. Eren temes interessants ja sigui de la història de les matemàtiques o parts molt pràctiques com la geometria i l’ús dels ordinadors per fer tot tipus de càlculs

utilitzant fórmules senzilles de programació. Què és el que t’ha agradat més? Les activitats que més m’han agradat són: les de generalitzacions, una de geometria amb triangles i una als ordinadors. La generalització consisteix en treure una fórmula que es pugui aplicar a tots els casos que et donen. A la de geometria amb triangles amb paper vegetal varem construir triangles i hi varem dibuixar les bisectrius, les mitjanes, etc... Quines eines informàtiques utilitzàveu? A l’ordinador varem utilitzar una calculadora on line amb una sèrie de comandes que es fan emprant senzilles fórmules de programació com a variables. Teníeu relació amb els altres grups d’altres comunitats? Una vegada a l’any, es feia un concurs contra els estalmats d’altres llocs. Aquesta prova es diu Sprint. Un grup de cinc alumnes ha de dur a terme 13 exercicis dividits en diferents fases. A la primera fase hi ha 5 problemes, a la segona uns altres 5 i després 3 d’independents pels quals fan falta els resultats dels anteriors. Tot això es fa a l’ordinador i quan s’acaba, s’envien els resultats. Com va quedar classificat el teu grup? El segon any varem quedar segons. Deies que es va fer algun acte especial per la cloenda? El dia 24 de Maig de 2008 es va fer l’acte de cloenda de la meva promoció a la Pedrera. Es va fer una reunió i després ens van fer una ruta per dins de l’edifici. Continues tenint alguna relació amb el grup? El dia 29 de novembre ens han convocat a una conferència d’història de les matemàtiques. Esperem que aquesta experiència serveixi per engrescar altres alumnes a participar en activitats similars. Departament de Matemàtiques

Entrevista a Barbara Murciano. Alumna de 4t d’ESO i atleta -D’on ets? Quin són els teus orígens? D’Esplugues de Llobregat i de Barcelona -T’agrada viure a Esplugues? Perquè? Visc a Santa Coloma de Cervelló, però tota la meva vida, fins fa un any, he viscut a Esplugues. M’agrada viure a Esplugues perquè és on tinc els meus amics. -Quan va començar la teva afició a la gimnàstica artística? Als 4 anys. -És un esport que requereix molta disciplina? Has d’entrenar cada dia? Sí, requereix molta disciplina. I entrenem tots els dies 3 hores. -En quines modalitats et sens més segura? En salt.

-És un esport només per a noies?

No. Es tant per noies com per nois. -Teniu bona relació entre les atletes? Sí, tenim molt bona relació.

-Cada quan teniu competició? Depèn, fem 4 competicions al any, més el campionat d’Espanya i apart algunes competicions que organitzen altres clubs i ens inviten. -Explica’ns quines son, per ara, els teus èxits? Vaig ser campiona de Catalunya, segona d’Espanya en la modalitat de potro i tercera d’Espanya en la modalitat de barra. -Compagines bé l’esport i els estudis? No molt bé. Per això aquest any ja deixo la gimnàstica. -Què penses fer després de l’Eso? Encara no estic segura, si fer batxillerat artístic o algun cicle. -M’han dit que estàs molt forta físicament, això vol dir que també tens bones defenses per evitar constipats i grips, típics d’hivern? No, acostumo a estar sovint constipada. -El fet de compaginar estudis i esport d’elit, vol dir que no pots

sortir tant com els teus col·legues de curs. Et sap greu? Una mica sí, però com feia el que a mi m’agradava… ara ja tindré temps de sortir. - Fas alguna dieta especial per estar enforma? No. -Quin és el teu plat preferit? Tinc molts plats preferits… - Diga'ns un bon record. Tots els campionats d’Espanya -Ets excursionista. No gaire. -Mires gaire la televisió? No massa, només per la nit. -Utilitzes gaire el Messenger? Una mica.

Carta de comiat del 2n curs d’Educació Infantil, de la promoció 2006-08 Encara recordem els nervis del primer dia de classe. Sembla que va ser ahir quan vam començar… Tots els professors i professores ens heu aportat infinitat de coses bones que ens faltaria temps per esmentar però estigueu segurs que mai les oblidarem. Quants recursos! Ja no tornarem a sentir repetidament el “hola, bona tarda” fins fer-nos callar. Trobarem a faltar els dibuixos d’ànim a la pissarra durant els exàmens. També les lliçons filosòfiques sobre la vida. Alguns han demostrat que es poden emocionar compartint sentiments, emocions, vivències,.. que només surten quan obrim “La Capsa dels Tresors”. Altres, amb els debats que han sorgit a classe han aconseguit que reflexionéssim sobre la importància de la nostra tasca amb els infants i ens han obert un horitzó ple de recursos, preguntes i respostes. Hem après de diferents maneres: escoltant, parlant; rient , plorant; relaxades o a corre-cuita... Els que heu arribat més tard, no pel fet de ser els últims heu tingut menys espai en el nostre cor. Amb la vostra experiència ens heu ensenyat moltes coses de la vida i dins tota la diversitat, hem pogut formar el nostre propi criteri. Hem tingut molts moments de bogeria quan se’ns acumulaven els exàmens, els treballs, les exposicions... en aquests moments ballàvem per tota la classe sense control per alliberar tota la tensió. Xavi, sabem que la nostra unió com a grup ha estat fruit de la teva paciència, temps i esforç. Gràcies a tots per ajudar-nos a conèixer-nos una mica més amb el que implica tot això: descobrir les coses bones i les dolentes que cadascú portem a dins i que de vegades no veiem. Gràcies de nou, per ajudar-nos a ser millors educadores: els infants amb els quals treballarem es beneficiaran de tot el que hem après amb vosaltres. Gràcies, gràcies, gràcies. 2n B d’educació Infantil, promoció 2006-08

Màrius Serra o el mag de la paraula Jordi Junyent

És un goig i un divertiment escoltar, llegir o veure a aquest entusiasta de les lletres dit, Màrius Serra. Des de fa una colla d’anys, s’ha proposat fer-nos estimar i apropar la llengua com element viu que s’adapta als temps. Que és rica i rigorosa i que identifica un país; tant per expressar-se com per comunicar-se. Aquesta eina tan transcendent es pot ensenyar i aprendre de forma memorística i mecànica però també amb subtileses, emprant el joc i l’enginy; fórmula adaptada per Màrius Serra, que no cal dir, resulta més engrescadora i participativa.

També veiem en diferents canals de televisió, programes amb jocs de paraules i frases o com en Màrius Serra participa amb L’enigmàrius a Catalunya ràdio on a partir d’intricats camins i jocs de paraules proposa a l’oient endevinar una paraula concreta.

Aquí a Esplugues l’inici d’aquest curs acadèmic, presidit pel Conseller i l’Alcaldessa, on varen desitjar-nos un bon curs i també es va fer un reconeixement públic als professionals de l’ensenyament que porten algunes dècades fent aquesta tasca a la Ciutat, vàrem comptar amb un Mestre d’excepció, en Màrius Serra. Ens va delitar a tots amb la seva dinàmica i humor per parlar i ensenyar llengua i per

il·lustrar la vivesa de la llengua, ho feia amb el nou llenguatge, abreviat i d’estalvi. Un llenguatge, que els joves han estat capaços d’inventar per comunicar-se amb els mòbils o per via telemàtica; tot i que cal dir que sovint ho fan en castellà o amb termes anglòfils. Es felicitava per aquest fet,malgrat creia intolerable que un escrit formal estigui fet utilitzant aquest codi perquè no hem d’oblidar que el llenguatge ha de ser rigorós i ric de vocabulari.

També en acabar, va glosar sobre l’error, el qual el creu positiu i necessari, en especial per avançar. Feia una crida als mestres per ser tolerants i fer les classes a partir de l’error, que no són pas un horror.

Un personatge irrepetible i que val la pena escoltar-llegir-veure.

Gràcies, Màrius!

NOTÍCIES L’Àlex, alumne de 2n curs d’Animació Sociocultural del nostre centre ha participat aquest estiu en un projecte d’alfabetització a Nicaragua. Teniu tota la informació a la pàgina 27 del núm. 169 d’“El Pont d’ Esplugues” i a l’adreça electrònica: http://www.esplugues.cat/portal/elpont.nsf/pernumero/169/$file/el%20pont%20%20169.pdf ES BUSQUEN Cada divendres a migdia –i des de fa una pila d’anys-- un grupet de profes i d’exprofes juguen un partit de futbol a les instal·lacions de l’IES. Bé, doncs també fa una pila d’anys que Ochoa13 vol aconseguir, en primícia, una fotografia d’aquest equip (en pantalons curts, però). Potser haurem de prendre mesures i dedicar-nos a fer de “paparatzis” i robar-los una instantània i publicar-la en format calendari. Serà que no es volen ensenyar els seus cossos Danone...? A falta de foto n’hem trobat una altra de provisional

BOCAMOLL Durant dues o tres setmanes, a l’hora de berenar, i per TV3 vam poder gaudir de la presència de Goretti Salvador (professora de Serveis Socioculturals i a la Comunitat) al programa “Bocamoll”. La Goretti, a

més de demostrar com és d’eixerida i el seu savoir faire, que té una cultura molt àmplia i que es capaç de seduir el mateix presentador.

XERRADES A L’INSTITUT Entre l’Institut i els Mossos d’esquadra hi ha una bona col·laboració. Una de les activitats conjuntes és la d’informació de temes que interessen al professorat i als pares de l’alumnat. La primera xerrada fou sobre les bandes juvenils. La segona fou sobre el tema d’internet segura per a la protecció del menor. La nombrosa participació de públic mostra l’actualitat d’aquests temes. L’INSTITUT AL 2030?

CARTES DELS REIS D’ORIENT

Les escoles de Primària i Secundària del Baix Llobregat fan una activitat per Nadal conjunta: Els primers cursos de Primària escriuen una carta als Reis i l’envien al carter dels Reis Mags. El segon curs de Secundària, que estan en contacte estret amb el carter, l’ajuden en la feina i contesten les cartes que ha rebut. Aquest són algunes de les respostes que els alumnes de l’Eso del Severo Ochoa van contestar el curs passat. Duniazad,2 de desembre de 2007 Hola Judith, Durant tot l’any hem estat observant i hem vist que et portes molt bé i ajudes molt a la teva mare amb l’ Edith. Et felicitem pel teu comportament, però sempre hi ha aspectes que has de millorar. Ens dius que tens nou gossos? Doncs ja deus saber que això requereix molta responsabilitat. Judith, farem tot el possible per portar-te tot el que has demanat. Si segueixes portant-te bé ,cada any ens tindràs per aquí. Bones festes! Reis d’Orient

Duniazad, 3 de desembre de 2007 Estimada Maria, L’1 de Desembre sortirem d’Orient cap a Espanya i després cap a la resta de països del món. No ens esperis desperta, perquè com que el camí és molt llarg, i hem d’anar per totes les ciutats i cases que hi ha a tot Sant Just, no sabem a quina hora arribarem a casa teva. Pensa que tenim molta feina i estarem cansats, ¿ens podries deixar menjar i aigua pels camells? Ja sabem que t’has portat molt bé a l’escola i a casa, però també és veritat que algunes vegades has fet el trapella. Segueix portant-te així de bé i et portarem: les bambes de velcro i segurament caurà alguna cosa més. Ens sembla molt bé que només demanis una cosa i que pensis amb els altres nens del món per què molts d’ells són pobres i no tenen massa joguines. També podries deixar les joguines que no utilitzes en un centre de recollida de joguines per als nens pobres, estarien molt contents. Un petó del tres reis mags d’Orient: Melcior, Gaspar i Baltasar

Des del lloc més màgic d’Orient, 2 de desembre de 2007

Estimada Natàlia,

Vam rebre la teva carta i tens raó, ets una nena molt guapa, però has de saber que l’important no és ser més guapa o més lletja, sinó ser bona persona i portar-te bé.

Ens agradaria conèixer l’Anna, segur que és tan simpàtica i guapa com tu.

Ens agraden molt les sorpreses! A veure què ens has preparat...?

Intentarem portar-te el “lego”, però això que dius que és més ràpid que nosaltres no crec que sigui veritat, perquè la màgia ho pot fer tot.

Procurarem portar-te la princesa més bonica que trobem. Però ens has de prometre que el que et portem ho compartiràs amb l’Anna, d’acord?

I, sobretot, recorda de deixar-nos una mica de torró, llet i aigua per als camells.

Molts petons i una abraçada molt forta.

Atentament,

SSMM els Reis Mags d’Orient.

Orient, 30 de novembre del 2007

Estimat Pau: Hem rebut la teva carta i ens ha fet molta il·lusió. Durant aquest any t’hem estat observant i, tot i que t’has portat bé, et podries haver portat una mica millor... A més a més, un ocellet ens ha explicat que a classe podries portar-te més bé i així millorar el teu rendiment escolar. Pel que fa els regals que ens demanes, intentarem portar-te tots els que puguem, ja que com saps hi ha molts nens en el món i les coses s’han de compartir, així que si tens alguna joguina vella que no utilitzis, la pots portar a algun espai o església perquè els reparteixin als nens més necessitats. De totes maneres, estem molt contents que aquest any ens hagis tornat a escriure. Ah! Se’ns oblidava: La nit de reis no podrem deixar-te els regals si no estàs dormint i si ets tan amable, ¿podries posar-nos menjar i begudes a nosaltres i als nostres camells? Cordialment:

Els reis d’orient.

Wxá wxÄ ÄÄÉv Å°á Åõz|v wËbÜ|xÇà? E wx wxáxÅuÜx wx ECCJ

Xáà|Åtà V¢átÜ? [xÅ Üxuâà Ät àxät vtÜàt? | xÇá {t yxà ÅÉÄàt |ÄÙÄâá|™A [tá xáàtà t ÑâÇà wËxÇàÜtÜ t Ät ÄÄ|áàt wxÄá ÇxÇ wÉÄxÇàá? wxzâà t Öâx tÖâxáà tÇç àË{tá ÑÉÜàtà ÂÅ|z@ Å|zÊA exáÑxvàx tÄá ÜxztÄá Öâx {tá wxÅtÇtà? |ÇàxÇàtÜxÅ ÑÉÜàtÜ@àx xÄá Ö⢠ÑâzâxÅ? ÑxÜ´ {tá wx átuxÜ Öâx {| {t ÅÉÄàá ÇxÇá xÇ xÄ Å™Ç Öâx ÇÉ ÑÉwÜtÇ àxÇ|Ü Ç| âÇt á|ÅÑÄx }Ézâ|ÇtA gtÅu° {tâÜ|xá wx átuxÜ Öâx ÇÉ áxÅÑÜx Öâx }âzâxá tÅu xÄá }Évá àxvÇÉÄ´z|vá °á ÖâtÇ Ñtááxá Äxá Å|ÄÄÉÜá xáàÉÇxá | ÇÉ áxÅÑÜx xá ÑÉwxÇ vÉÅÑtÜà|Ü tÅu xÄ zxÜÅtÇá É tÅ|váA

VÉÅ }t átuÜõá wËâÇ tÄàÜx tÇç á| ÇÉ xàá tÄ ÄÄ|à ÖâtÇ ÑtááxÅ ÑxÄá vtÜÜxÜá wx Ät v|âàtà ÇÉ xà ÑÉwÜxÅ wx|åtÜ xÄá ÜxztÄáA f| yÉáá|á àtÇ tÅtuÄx wx wx|åtÜ@ÇÉá ÅxÇ}tÜ | t|zât ÑxÜ t ÇÉátÄàÜxá | ÑxÄá vtÅxÄÄá àË{É tzÜt|Ü•xÅA exvÉÜwt Öâx á| àxÇá tÄzâÇt }Ézâ|Çt Öâx }t ÇÉ âà|Ä|àé|á É Öâx }t ÇÉ àËtzÜtw| áxÅÑÜx ÑÉàá ÑÉÜàtÜ@Ät tÄzâÇ vxÇàÜx wx ÜxvÉÄÄ|wt ÑxÜ ÑÉÜàtÜ@Ä| tÄá ÇxÇá wxÄ àxÜvxÜ Å™Ç? t xÄÄá }t äxâÜõá Öâx xÄá ytÜõ ÅÉÄàt |ÄÙÄâá|™A hÇt tuÜt†twt? `xÄv|ÉÜ? ZtáÑtÜ | UtÄàtátÜ

Doniazad, 2 de desembre de 2007-12-17

Estimat Mario, Hem rebut la teva carta. Sabem que aquest any, encara que hagis fet alguna trapelleria, t’has portat molt bé. Així que intentarem fer tot el possible per portar-te el que ens has demanat. Però també has de pensar que cada cop ets més gran, i has de començar a pensar

en els altres nens que no tenen res. No t’oblidis de deixar-nos torrons i begudes per a nosaltres i als camells, perquè hem de fer un viatge molt llarg i arribarem amb molta gana. Esperem que et segueixis portant igual de bé, i que ens tornis a escriure l’any que ve!

Atentament, els Reis Mags:

Melcior, Gaspar i Baltasar.

r Estimada Mireia, Nosaltres ja sabem que ets de l’escola del Montseny i també sabem que aquest any t’has portat bastant bé. Intentarem portar-te tot el què has demanat, però sàpigues que no s’ha de demanar tant, perquè hi ha d’haver regals per a nens i nenes de tot el món. No t’oblidis de posar-nos aigua pels camells i unes galetes i llet per a nosaltres. Mireia , que tinguis un BON NADAL!!!! S.S.M.M ElS REIS

Duniazad,2 de desembre de 2007-12-17 Hola Sofia, Hem estat observant els tres reis que ets molt bona amb la teva família, però pensa que hi ha nens d’altres països que són molts pobres. I un regal els faria molts feliços. Nosaltres portaren el què creient convenient i què també et farà feliç. Et recordo que les joguines dels anys passats que no facis sevir, les portis al centre de recollida de joguines. Esperem que aquest any no ens passin el què fa molts anys, que anàvem de camí seguint l’estel fugaç, el cel es va ennuvolar i no vam poder orientar-nos. Total, que quan havíem anat al PC City a comprar-nos un GPS, els núvols van marxar i va tornar a sortir l’estel. Porta’t bé i deixa menjar als Reis i als camells. Un petó SSMM ELS REIS D’ORIENT

WâÇ|tétw? E wx wxáxÅuÜx wx ECCJ Xáà|Åtwt _tâÜt? f™v xÄ Üx| UtÄàtátÜ? | àË{x xáàtà ÉuáxÜätÇà àÉà ÄËtÇç | ÇÉ ÅË{t wxátzÜtwtà zxÇá xÄ àxâ vÉÅÑÉÜàtÅxÇàA \ÇàxÇàtÜxÅ ÑÉÜàtÜ@àx àÉà xÄ Ö⢠xÇá {tá wxÅtÇtàM _t Ç|Çt àx Ät ÑÉÜàtÜxÅ? ÑxÜÖ⢠xà ytv|á | Ä| ytv|á àÜxÇxáA _t võÅxÜt áxÜõ? Å°á w|y•v|Ä ÑxÜÖ⢠{É wx ÅtÇxÇ ÅÉÄàá ÇxÇá? ÑxÜ´ |ÇàxÇàtÜxÅ ÑÉÜàtÜ@àx@Ät? ÑxÜÖ⢠ytv|á yÉàÉá t àÉà tÄÄ´ xÄ Öâx àËtzÜtw| | Äxá Ñâzâ|á xÇáxÇçtÜ tÄá

àxâá vÉÅÑtÇçá | vÉÅÑtÇçxá wx vÄtááxA Xáà|v ÉÜzâÄÄ™á wx àâ ÑxÜÖ⢠ÇÉ {tá wxÅtÇtà ÅÉÄàxá vÉáxá | ÅËtzÜtwtÜ|t Öâx ÑÉÜàxáá|á Äxá }Ézâ|Çxá Öâx ÇÉ âà|Ä|àé|á t âÇ vxÇàÜx wx ÜxvÉÄÄ|wt wx }Ézâ|Çxá ÑxÜÖ⢠Äxá Ñâzâ|Ç xÅÑÉÜàtÜ tÄ ÇxÇá wxÄ FÜ Å™Ç? ÑxÜÖ⢠ÇÉ á™Ç àtÇà tyÉÜàâÇtàá vÉÅ ÇÉátÄàÜxá | ÇÉ àxÇxÇ àtÇàxá vÉáxáA aÉ àËÉuÄ|w|á wx ÑÉátÜ tÄ utÄv™ ztÄxàxá | vtät ÑxÜ ÇÉátÄàÜxá | Ñt | t|zât ÑxÄá vtÅxÄÄáA Y|Çá tä|tà _tâÜtA WxÄ àxâ tÅ|v xÄ Üx| UtÄàtátÜA

L’Institut: exemple de societat equitativa Imma Boronat Sóc mare i professsora, i com a tal educo tant en l’àmbit professional com en el domèstic. La meva tasca com a mare m’ha eixamplat la perspectiva pel que fa a l’educació. El fet de ser mare crec que és un “plus” per poder entendre la importància de l’edu-cació i veure-la de més a prop amb una sensibilitat i estima més properes. Fa un any i mig aproximadament, van diagnosticar el meu fill gran la síndrome d’Àsperger. Aquest fet, ha canviat encara més la meva perspectiva com a persona, mare i docent. Que és la sindrome d’Àsperger? Va ser descrita el 1944 per Hans Àsperger, pediatra vienés. La conducta d’un nen amb aquesta síndrome mostra una alteració que fa que percebin i expressin les emocions de diferent manera que nosaltres. Per tant, les persones que la pateixen són coherents amb la percepció que ells tenen de la realitat. I si s’arriba a comprendre com el nen detecta i processa la informació, s’entendrà la lògica dels seus actes, que molts cops són vistos com a inusuals i extravagants. L’enigma, per tant, de la síndroma d’Asperger rau en l’estructura cognitiva que tenen els afectats per aquest transtorn. Pel que fa l’alumnat amb aquest tipus de trastorn tenen un gran potencial, però massa sovint les seves habilitats no es realitzen perquè queden emmascarades per les seves dificultats. Molts alumnes amb Síndrome d’Asperger tenen un coneixement impres-

sionant de coses particulars i una memòria excepcional. La teoria de la ment és una construcció teòrica segons la qual les persones tenim una percepció sobre el pensament i sensacions dels altres. L’alteració de la ment que tenen aquests nens fa que, tot i no ser tan forta, com en l’autis-me, els afectats desitgin establir relacions amb els altres però que no puguin establir-les perquè no tenen unes bones habilitats so-cials. El nen amb la síndrome d’Àsperger pot conèixer el que pensa l’altra persona però té una gran dificultat per posar en pràctica aquests coneixements perquè li costa veure la importàn-cia que realment tenen. Tot i que tenir un fill amb aquest trastorn d’entrada a mi m’ha desconcertat, a poc a poc he anat introduïnt aquest canvi en la meva vida. Tots hem estat educats pels nostres pares de diferents maneres però tots tenim un referent al qual acudir a l’hora d’educar els nostres fills. Què passa quan tens un fill al qual no li pots aplicar les mateixes metodologies d’ensenyament que a un altre? Educar els meus 2 fills és aconseguir el màxim d’objectius possibles, aplicant diferents didàc-tiques que alhora formen tot un conjunt i s’entrellacen entre elles, ja que a casa les he d’aplicar totes juntes. Per poder fer entendre segons quins comportaments a seguir amb el meu fill gran, he de fer servir més suports visuals, anti-cipar esdeveniments, portar rutines molt clares, exagerar les meves emocions gesticulant més…

en fi, un seguit de mètodes que també puc explicar a la meva altra filla, que és 2 anys més petita. El que vull dir és que és possible poder educar, al mateix temps, dos fills diferents quan a capacitats. Però també he de reconèixer que no és una tasca fàcil, ja que he d’explicar i buscar constantment estratègies diferents respecte de les que “funcionen” normalment amb els altres. Molts cops, com tots els pares, intento imaginar com seràn el meus fills de grans. Quan penso com veurà la seva germana petita al seu germà quan siguin grans, m’ho imagino molt natural, ells s’estimen molt. I ara, de moment, no entenen “qué és això de disca-pacitats”. No tenen cap mena de prejudici, simplement conviuen i s’estimen com tots els germans. La meva filla, penso, incorporarà a la seva vida els seu germà com el fet més normal del món. Enguany, vaig decidir treballar a prop de casa per atendre millor els meus fills. Casualment he anat a parar aquí, al Severo Ochoa. Aquest centre jo ja el coneixia, però només des de fora. Jo sóc d’Esplugues i de tota la vida havia estat conegut com el politècnic. Quan vaig arribar al centre, com cada any, vaig haver de situar-me, conèixer els companys de feina, conèixer els alumnes, preparar-me les materies, etc. Quan vaig saber que en aquest centre hi havia una USEE i que tenim alumnes amb diferents discapacitats, vaig sentir una sensació molt positiva, ja que de cop em van venir moltes ganes d’ajudar-los. Fer que s’integreixin

a les aules, que els seus companys vegin normal la seva presència a la classe... En fi, vaig veure un futur molt bo per a ells i per al meu fill atès que vaig poder imaginar-me’l en una aula ordinà-ria. I el vaig veure de cop assegut a la classe envoltat pels seus companys i sentint-se amb les mateixes oportunitats que els altres. Sé que no és gens fàcil, i ho dic per experiència, tenir alumnes amb discapacitats a l’aula, ja que això suposa un esforç d’integració molt gran i fer servir diferents línies de comunicació a la vegada per poder transmetre els coneixe-ments. Però el més important, i també ho dic per experiència, és intentar conèixer les necessitats d’aquests alumnes i intentar en-tendre’ls i saber com perceben les diferents situacions a l’aula ja que segurament pel fet de ser dife-rents, les seves percepcions seran diferents a les nostres. Si aconseguim fer funcionar aquests grups, sempre (és clar) amb l’ajuda imprescindible de l’USEE, ajudarem a integrar a la societat, aquests alumnes i fer sentir els nois i noies amb disca-pacitats persones estimades, formades amb les mateixes oportunitats. Crec que integrant aquests alumnes a l’aula estem ajundant a fer molt més feliços a aquests nens i les seves famílies; en definitiva, estem construïnt una societat més equitativa.

CASTANYADA 2008 Com cada any, la Festa de la Castanyada va suposar la primera prova de foc per al grup de 1r curs d’Animació Sociocultural. Amb l’objectiu de conèixer-nos una mica millor i d’establir lligams més estrets entre un grup que al llarg del cicle haurà de dur a terme força projectes col·lectius, i del nostre grup amb el de 2n curs, vam organitzar a Sant Pere Màrtir un esmorzar i activitats relacionades amb la Festa que celebràvem.

Es tractava d’establir lligams

a través del joc...

Però també de competir: entre 1r i 2n... entre nois i noies...

De col·laborar tots junts... I de recuperar forces.

LA CASTANYADA A 1r A d’Educació Infantil Un conte viu, fet amb fulles i alegria a casa de l’esquirol Un arbre màgic, que endevina secrets i altres «petiteses », Una paredeta per comprar les castanyes més bones i on passen fets inesperats. Panellets, rodonets, mmmmhhh. El forn no cuina gaire, ens els mengem tobets, per llepar-se els dits…literalment ! I a cantar! En rotllana o fent xerinol·la, passem una bona estona! Marrameu torra castanyes a la voreta del foc, ja li peta un als morros, ja teniu marrameu mort! Pica ben fort!!!!... Tipi-tipi tap tipi-tipi tap Cau la pluja en el terrat. I bufa el vent, bufa el vent, Bufa el vent des de ponent. I cauen llamps, cauen llamps, Cauen llamps de dalt a baix. I cau la neu cau la neu, Cau la neu a poc a poc. I surt el sol, surt el sol, surt el sol sempre que voooool !!!

LA CASTANYADA a 1r d’Atenció SOCIOSANITÀRIA. Les castanyeres s’han trobat i s’han posat ben guapes, de castanyeres en tenim de tota mena; rosses amb melenes, amb barret de copa, amb espardenyes o talons, petitetes i discretes o altes i amb moltes corbes, n’hi ha que juguen a futbol, i d’altres més tranquil·letes, morenes, amb vestits de colors, o un únic estampat, però totes, totes, cuinen les sev es particulars castanyes calentetes i les reparteixen amb il.lusió.

INTEGRARSE O DESINTEGRARSE Cristian Méndez Romero

Desde que nacemos hasta que morimos todo lo que nos rodea repercute a una sociedad. Desde que te levantas hasta que te acuestas. Un simple hola puede cambiar en un instante tu vida y un simple adiós te la puede arruinar. Con los tiempos que corren y mi experiencia (corta pero intensa) he estado viendo como ha evolucionado la gente de mí alrededor. Para comenzar yo vivo en un barrio de Barcelona que desde hace 4 años puedes ir por la calle sin miedo, sin temer que te pinchen ni te roben pero la ignorancia que envuelve a la gente y su arrogancia han ido a peor. Hace mucho tiempo deje de estudiar en un instituto y ahora mismo que he vuelto a realizar unos estudios que labren mi futuro vuelvo a sentirme como si tuviera la misma edad que un crío de 15 años no por el hecho de estudiar en un instituto sino el ambiente que le rodea: chavales jugando a fútbol, los famosos grupitos de niñas… Hasta aquí todo es bueno las cosas no son tan bonitas como las pintan, la adolescencia de ahora realmente da muchísima pena y la ignorancia de una sociedad en que su hijo todo lo hace muy bien. Desde mi punto de vista cada día que pasa me da más pena estar en la piel de uno de estos adolescentes donde todo lo quieren, donde todo lo tienen y donde su arrogancia lleva a puntos

límites que no distinguen lo bueno de lo malo.

En mi vida he visto cosas y he hecho cosas que se quedan cortas con las que veo ahora. Antes la gente que se peleaba era una persona contra una persona y la gente metiendo cizaña lo máximo que llegabas era con un chichón y un ojo morado, ahora es todo lo contrario ya ni se molestan en pelearse, ahora se machacan, se destrozan y alardean de los dientes de los demás como si en la prehistoria estuviéramos. Lo mejor de todo esto es que ya ni se molestan en pelearse ellos, implican a una cantidad de personas que se dedican a proteger al combatiente, es decir, de ver como se repartían 2 a ver como es un 1 vs 20 y me gustaría saber como pueden movilizar a tanta gente porque fulanito me ha dicho que me queda mal el pelo o se ha metido conmigo… Realmente es lamentable y bochornoso y lo peor de todo es que quien moviliza a esas personas infunde temor al resto de sus compañeros/as y el ve como crece su persona y su influencia y lo que no ve es el final que tendrá si llega a verlo. Estamos en una sociedad donde la gente no se ayuda, donde los hijos hacen lo quieren delante de los ojos de los padres, donde la crueldad aumenta y donde la falta

de respeto y de moral es la tónica diaria. Me da mucha pena vivir en una sociedad en que sino sigues un rumbo eres un freak, hoy en día tener unos gustos diferentes a los demás marcan tu futuro en la integración social. Si lees manga eres un freak, si juegas al wow eres un freak… y digo yo ¿quien marca esos parámetros? La respuesta es fácil la televisión. Yo me considero freak porque los demás me consideran así y con mi edad sinceramente no me importa lo que piensen los demás, hay mucha gente que esta en un instituto y eso le marcara el futuro de su integración.

Desde mi posición es un orgullo serlo;¿y los demás que se creen que no lo son? Yo creo que un freaky puede ser el típico rebaño de ovejas de crías de 14-16 que visten todas iguales, se pintan igual y les gusta el bacalao, otro ejemplo también seria ver a un crío de 11 años borracho perdido en las fiestas de los pueblos (este hecho medio una lastima terrible por el y por sus padres) etc. Muchos de estos problemas comentados se ven reflejados con el paso de los días y siempre echan la culpa a los mismos:

profesores y a los inmigrantes. Me da lástima que muchos padres piensen así por dos razones: 1) los niños no solo se educan en el colegio 2) los inmigrantes al igual que las demás personas tienen derecho a estudiar y vivir en buenas condiciones. Se publicó hace poco en un periódico que con el aumento de la inmigración ha habido mas casos de violencia juvenil, también es normal creo yo. Es un regla de 3 muy fácil. Si aumenta la población Hay mas gente surgen problemas o desavenencias o todo lo contrario se genera afecto. PERO NO TODO ES CULPA DE LOS MISMOS. Para finalizar me gustaría transmitir una idea mía a mis compañeros adolescentes: “Dejad de querer aparentar vuestra madurez fumando, bebiendo etc. Disfrutar del ahora, de lo que tenéis, mirar alrededor y pensad por una vez que todo lo que estáis haciendo ahora os afectará en el futuro, por muy rápido que queráis crecer no podéis pelear contra la naturaleza; luego echareis de menos poder echar esos partidos de fútbol con los colegas (o ir de compras con las amigas) y para integrarse en una sociedad no hay que hacer cosas que a la larga nos perjudiquen y si os toca hacerlo prefiero estar desintegrado”.

1

Vicky, Cristina, Barcelona i Esplugues Molts de nosaltres hem vist darrerament Vicky, Cristina, Barcelona de Woody Allen. No entraré a fer una crítica d’una pel·lícula que encara avui, mesos després d’haver-la vist no sé si m’ha agradat o no. Més aviat la recordo sense pena ni glòria. Com una historieta divertida plena de tòpics que penso que Allen ens podria molt bé haver estalviat. Però les coses són com són i no les podem canviar. Només voldria comentar que si bé Barcelona (la Barcelona també més típica i tòpica que els barcelonins comencem a avorrir) és, com recull el títol i com ens hem cansat de sentir, una de les protagonistes de la pel·lícula, no tot Barcelona (una Barcelona groguenca, cremada, que no transmet cap tipus d’emoció; tan lluny de la Barcelona de Almodóvar, que aquella sí que t’omplia el cor) és Barcelona. La Barcelona de la pel·li també és Esplugues.

Un recorregut per l’Esplugues de Vicky, Cristina, Barcelona Si teniu una estona aneu a fer un tomb. Arribeu fins al Pont d’Esplugues, que passa pel damunt del Torrent d’en Farré, el mateix que tenim darrera l’institut, i travesseu l’avinguda dels Països Catalans per la benzinera. Vorejant el Torrent, agafeu el carrer Montserrat i pugeu fins a la parròquia d’Esplugues, l’església de santa Magdalena. Entrareu en un altre món. Us trobareu una part del que queda de les antigues masies d’Esplugues.

Pujant a mà dreta hi trobareu, primer Can Bialet, i, al costat can Cargol. Can Cargol, ¿recordeu si l’heu vista darrerament en alguna pel·lícula? Bé, doncs la Barcelona de Vicky, Cristina, Barcelona també és Esplugues. I no marxeu sense mirar l’empedrat del carrer. S’hi fa cada any la “Nit esotèrica”. Avui només fins aquí. Un altre dia continuarem el passeig.

Elena Vicioso Esplugues, octubre de 2008

2

Més informació sobre can Bialet, can Cargol i l’església de santa Magdalena: CAN BIALET

S.XVI (?) S'integra perfectament al conjunt paisatgístic i arquitectònic del carrer. És de planta basilical, amb la façana asimètrica, es troba dividida en tres tramades, la central, més elevada, posseeix un portal d'arc de mig punt, l'accés del qual es troba alçat del nivell de terra. A la façana, s'hi conserva el rellotge de sol, element molt típic de les masies catalanes. CAN CARGOL

S. XVII (?) Aquesta masia contribueix a accentuar el tipisme del carrer Montserrat. Durant el temps ha sofert diferents transformacions tot i que conserva bona part de la tipologia i estructura original. Durant l'any 1969 s'hi fan reformes a càrrec de l'arquitecte Emili Bofill. Actualment, el conegut escultor Xavier Corberó hi té la seva residència.

A la façana hi destaca el rellotge de sol i l'asimètrica col·locació de les finestres, les quals es troben emmarcades amb pedra. La porta principal està flanquejada per un banc. La coberta és a dues aigües, vessant als laterals. Posseeix un arc peraltat al vestíbul d'accés i festejadors i magnífiques reixes a les finestres. Conserva l'escala i part dels paviments són originals. Al davant de la masia, a l'altre vessant del carrer, el safareig i l'edifici annex.

3

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MAGDALENA

1864 Originàriament, hi havia emplaçada una petita ermita, dedicada a Santa Maria Magdalena, propietat del monestir de Sant Pere de les Puelles. El 1103 va ser consagrada com a parròquia del poble. Durant el segle XVI, a causa del creixement de la població, fou necessari engrandir l'església. D'aquest període només es conserva una imatge de la Mare de Déu de Gràcia. La descripció d'aquesta església gòtica fou feta pel baró de Maldà l'any 1770: "Té una bonica nau central coberta amb voltes d' ametlla i clau, de planta rectangular (...) A cada costat de la nau hi ha dues capelles amb volta de punta d'ametlla i quatre altars (...) el campanar és quadrat amb cinquanta graons per pujar-hi quatre finestrals i dues campanes...".

L'any 1843, es decideix l'engrandiment i construcció de nou del temple; i, l'any següent, s'enderroca una casa propera -Can Majoral- que va ser traslladada a la Riba Tallada. No obstant això, no serà fins l'any 1863 quan començaran les obres per a la construcció del nou temple. La reforma va canviar l'orientació del temple i va destacar sobretot la façana, ampla, amb un rosetó central i el campanar quadrat amb el rellotge. El campanar d'estil renaixentista de 45 metres, té quatre obertures, així com el cos de la nau, més elevat a la part central. La porta té llinda i un timpà d'arc de mig punt. L'any 1936, l'església fou cremada. Tot just acabada la guerra civil, l'any 1939, s'iniciaren les obres de reconstrucció del temple, a càrrec de l'arquitecte municipal, Climent Maynés. L'any 1944 s'engrandeix el presbiteri i s'inicia la construcció de la nova rectoria. Fonts: Itinerari historicoartístic http://www.esplugues.cat/cat/ciutat/iti_01.html Pobles de Catalunya http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=080771 ViaMichelin: http://www.viamichelin.es

L’ARQUITECTURA SOSTENIBLE

DELS SAFAREIGS Josep Mora Fa uns cents anys que l’aigua corrent arribava a les cases. Era una època a Esplugues en què la majoria de cases eren cases unifamiliars entre mitgeres, amb un petit pati posterior i, de vegades, també amb un petit espai al davant, que anava en funció de la normativa urbana que decretava que la façana es trobés alineada amb la vorera. Poc abans, l’aigua s’anava a buscar a la font per l’ús a les cases. I per rentar la bugada, hi havia els safareigs municipals. Aquests espais van funcionar fins l’arribada de l’electricitat i, posteriorment, de l’invent de la rentadora, que fou al voltant de 1960. Els safareigs eren un punt de trobada de les dones, ja que fer la bugada era una feina que només feien elles. Acostumava a haver-hi dos safareigs, un amb un indret d’entrada d’aigua i un de sortida, per renovar-la, on es feia la bugada. L’altre safareig era per esbandir la roba. El safareig era un lloc de trobada. I s’aprofitava per parlar de la gent. D’aquí ve el nom de “fer safareig” que és sinònim de tafanejar. Molts safareigs van cobrir-se posteriorment per evitar les inclemències del temps En alguns safareigs n’hi havia uns altres de més petits per a la neteja de la roba dels malalts.

Safareig d’Agramunt

A la vegada, alguns safareigs, com els de Torà i Agramunt, tenen a la vora una font, per a les persones. L’aigua sobrant de la font va cap a un abeurador per als animals. I després, va cap al safareig. És a dir que aquests indrets es converteixen en un “tres en un”, en un veritable lloc de reciclatge de l’aigua en una zona en què l’aigua escasseja i, per això, es troben només en llocs de secà. És un detall de com l’estalvi de l’aigua no és una cosa nova, sinó que ja era habitual. El malbaratament de l’aigua comença amb l’ús de l’aixeta.

Font de Torà, amb abeurador i safareig Amb l’arribada de l’aigua a les cases, de primer només a la planta baixa i després cap a la cuina i al bany, es comencen a construir safarejos a les cases. Tot i això es continuaven utilitzant els safarejos públics. No és fins l’arribada de la rentadora que comença la decadència dels safareigs. Es dona la paradoxa que en els pocs indrets que encara funcionen, els utilitzen les àvies i les joves parelles, ara ja, tant homes com dones. Els safareigs corresponen amb una època en què el sabó es feia a les cases de manera manual. En un temps on els mitjans de comunicació eren orals i no visuals com avui dia, de manera que el safareig representa una època i un estil de vida que queda reflectit en diferents aspectes de la vida quotidiana a nivell social, etnològic, cultural, tècnic, arquitectònic, literari, etc.

ELS SAFAREIGS I LA LITERATURA Compilat per Elena Vicioso Escriptors com Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo, Guillem Viladot i altres han citat el safareig en passatges de les seves novel·les. Us fem una cita de Maite Salord, La mort de l'ànima “N’Andreu travessà un camí quasi inexistent entre les tanques de parets seca. Encara no sabia què hi feia allà. Gairebé no s’havia volgut mirar la casa i ara es dirigia cap al mar com si alguna cosa indefugible l’esperàs.

Font-abeurador-safareix de Torà De cop, es va aturar i lentament va passar la mirada al seu voltant. Ara sí, des de la distància, les cases de Son Ullastre, amb l’arbre que els donava el nom tal com n’Andreu el recordava, es retalla-ven, magnífiques, en aquell blau lluminós d’hivern. Uns metres més enllà, separades pel safareig, les cases dels pagesos, que l’avi

Tomàs, en contra de tots els costums, havia fet construir enfora de la dels senyors. I n’Andreuet, descalç, assegut damunt la paret d’aquell safareig d’aigües verdo-ses, mirant embadalit com sortia l’aigua pel doll i corria per la canal fins arribar a la terra. I l’amo en Joan que la feia anar amb destresa pels solcs de tomatigueres fins que ell cridava ja arriba baix, l’aigua ja arriba baix! I l’home, amb les mans tan clivellades com la terra, tancava el solc amb el càvec per obrir-ne un altre amb rapidesa. Aquell murmuri de frescor sota un sol abrusador es perdia tanca endins, terra endins... Endins. N’Andreu s’havia passat hores assegut dalt aquell safareig que ara estava cobert per una espessa capa de verdet”.

Safareigs individualitzats a Almatret –La Noguera.

EL SAFAREIG I EL SABÓ El sabó que abans es feia a les cases era fruit d’un aprofitament d’olis vells, de greixos de la matança del porc, de cendra de la llar i sosa caústica. Però el millor és que utilitzem les nocions que ens ofereix la Química, amb aquest dos apartats que ens ha aportat Montse Buxadé.

Rentador d’Ager –La Noguera. Les lloses són inclinades per rentar i no s’acumuli aigua. D’igual manera passa amb el terra, que té un pendent cap a l’exterior per evitar que no es mullin els peus.

1. APRENEM A FER SABÓ!! www.xtec.net/≈jcastel6 El sabó es produeix a partir d’una reacció química anomenada saponificació. Aquesta reacció química es pot esquematitzar de la manera següent: Greix + àlcali sabó + glicerina Per fer el sabó de rentar la roba s’acostuma a utilitzar, com a greix, l’oli d’oliva i la sosa càustica, com a àlcali.

Per fer sabons de tocador i medicinals s’utilitzen altres olis com l’oli de palma, el d’ametlla o el de coco i s’hi afegeixen colorants, perfums, desinfectants, etc. La glicerina que s’obté queda barrejada amb l’aigua. Industrialment es recupera i s’aprofita per a diferents usos. MATERIAL - 500 ml d'oli d'oliva - 500 ml d'aigua - 85 g de sosa càustica - un recipient de plàstic (galleda) - una caixa de cartró o plàstic per fer de motllo - un bastó de fusta per remenar - guants de plàstic o de goma.

Safareig d’Ager. A l’esquerra hi ha la font i a la dreta el safareig PROCEDIMENT 1. Prepareu un motlle amb una capsa de cartró i poseu-hi un plàstic per dins. També es pot utilitzar qualsevol capsa de plàstic. 2. Dissoleu la sosa amb l'aigua dins de la galleda o recipient de plàstic. Remeneu a poc a poc vigilant que no us esquitxi la dissolució. 3. Un cop dissolta la sosa, deixareu refredar una mica la solució (la sosa escalfarà molt l'aigua). Tot seguit heu d'abocar-hi l'oli lentament i anar removent

sense parar i sempre en el mateix sentit, fins que es faci una massa pastosa i homogènia. Pot ser que quedi un líquid que no formarà sabó. És la glicerina barrejada amb l'aigua i restes de sosa. Llença'l, amb cura de què no caigui el sabó. 4. Quan vegeu que el sabó ja és una massa consistent, aboqueu-lo al motlle i aneu pressionant amb la mà, de manera que es distribueixi per tota la capsa i acabi de deixar anar el líquid sobrant. 5. Deixeu reposar el sabó unes hores fins que estigui dur (però no sec) i després el podreu tallar a trossos de la mida que vulgueu. Abans de fer-lo servir s'ha de deixar assecar uns dies i ja el tindreu llest per rentar la roba!!.

Motllo per fer el sabó 2. QUINA DIFERÈNCIA HI HA ENTRE EL SABÓ I EL DETEGENT ? EL SABÓ És un preparat que resulta de l’acció d’un àlcali o d’un òxid metàl·lic sobre olis, greixos o resines i que sovint es barreja amb altres substàncies com colorants, essències, etc.; serveix, dissolent-se en l’aigua, per a rentar la pell, la roba, etc.

gràcies al seu poder emulsionar els greixos. Les seves propietats detergents es deuen a tres factors: a) La saponificació parcial dels greixos amb els àlcalis b) La disminució de la tensió superficial de l’aigua, amb la qual cosa aquesta s’introdueix més fàcilment entre les fibres dels teixits. c) L’arrossegament mecànic de l’escuma. En contacte amb l’aigua el sabó es ionitza, formant micel·les col·loidals. La part hidròfoba absorbeix en el seu interior la matèria orgànica a eliminar. La part exterior, lipòfoba, soluble en aigua, permet d’eliminar la micel·la en el rentat. Les matèries primeres emprades en la fabricació del sabó són greixos o olis, i el procés d’obtenció es basa en la hidròlisi d’aquells i el saponificació dels àcids grassos que s’alliberen. La fabricació clàssica industrial del sabó es du a terme, de forma discontinua, en uns grans recipients anomenats calderes, en el si de les quals s’introdueixen els greixos juntament amb una solució d’hidròxid de sodi. Es sotmet a agitació i al bombolleig de vapor. La mescla de sabó i glicerina resultant del procés pot separar-se afegint clorur sòdic, la qual cosa provoca la precipitació del sabó en forma sòlida. Un procediment més modern, continu, consisteix en la hidrogenació directa dels greixos amb aigua, a temperatura elevada. Es porta a terme en columnes d’hidròlisi, on els greixos i l’aigua circulen a contracorrent. Els àcids grassos resultants es sotmeten a un

procés de purificació mitjançant destil·lació al buit. Un cop purificats, passen al dipòsit de neutralització, on té lloc gairebé de forma instantània el procés de saponificació.

El DETERGENT Substància que en dissoldre’s en l’aigua té la propietat de netejar i especialment d’eliminar les petites taques de greix o la brutícia, en general. Actua com humectant, emulsio-nant i escumant. Redueix la tensió interfacial entre el greix i l’aigua i d’aquesta manera, facilita l’evacuació del greix. Les molècules de detergent tenen una part hidrofílica i una altra de lipofílica; això fa que els greixos s’emulsionen amb certa facilitat.

Els detergents es classifiquen en: -sabons: sals sòdiques i potàssiques d’un àcid greixós de cadena llarga, generalment esteàric, palmític i oleic. -Detergents sintètics, que poden ser de tres tipus: a. aniònics, que formen anions en solució b. catiònics, que formen cations en solució c no iònics.

Sabó El detergent, a més, conté: -conservadors per a evitar la seva degradació, -enzims que ajuden a degradar les taques de menjar i altres restes similars, -agents blanquejadors com ara el perborat de sodi (anunciat com “oxígeno activo”), -protectors per a frenar l’acció oxidant dels blanquejadors, -zeolites (naturals o sintètiques) que retenen les sals de calci i magnesi de l’aigua, -carbonat de sodi que adequa el pH de l’aigua de rentat, -càrregues o builders com l’ortosilicat de sodi o el sulfat de sodi que adeqüen el producte per a poder ser dosificat.

Detergent

CULO Y TEMPORAS Albert Martí Quizás por influencias de la televisión, hay un programa en el cual el espectador debe elegir entre culo y codo ante una imagen, será este el motivo por el que algunos postulantes del feminismo confunden culo con las témporas. Hace algunos días una Señora se presentó como miembra, no miembro, de un significado colectivo de este País. De inmediato, en diferentes medios de comunicación sesudos varones se declaraban feministos a la par que aseguraban que cuando las mujeres lleguen a ocupar el sitio que les corresponde en la sociedad expresarse en estos términos será de lo más natural ¿Todo el mundo andará a empellones con el idioma? Tal parece que así sucederá. Por ser éste un país machista podemos cargar sin escrúpulos contra la etimología, pues en opinión de ilustres feministos, palabras como “miembro”, “carpintero”, “tornero” y alguna que otra más referidas a cosas y oficios en apariencia masculinos fueron inventadas por hombres. Atónito me quedo al oír semejantes maravillas y no comprendo cómo no se han percatado que las mujeres han inventado las palabras “policía” y “guardia” han sido generosas al permitir que fueran palabras de dominio público, a pesar de que los cuerpos de las fuerzas de seguridad, hasta fechas muy recientes, a las mujeres les eran vedados.

También se han podido escuchar quejas acerca del diccionario de la REAL ACADEMIA ESPAÑOLA de la LENGUA ESPAÑOLA. Estas críticas por parte de los “feministos” indican que el texto citado va lleno de definiciones machistas; deber de ser ésta una Academia ignota o quizás sean “alienígenos” sus miembros. Creo recordar que hay alguna “miembra”; si no ¿Por qué no se señalan las definiciones machistas y se exige su modificación? Porque efectivamente en el citado diccionario existen algunas definiciones políticamente incorrectas proclives a su expulsión, por ejemplo: MACHO (del latín masclus) m. Animal de sexo masculino. En esta definición de la palabra “macho” el citado diccionario incluye dieciséis ítems más, pero sólo causará problemas a algún que otro erudito su anulación por ser políticamente incorrecto pero las miembras/os lo hallarán perfecto junto con una llamada sobre la políticamente correcta palabra macha que por cierto ya existe, si acaso procede modificar el contenido para obtener la corrección pertinente: MACHA f, Animala de sexa femenina. 2 Molusca de mar comestible, muy abundante en las costas del Perú y de Chile. Si el castellano evoluciona en el sentido que apuntan estos señores en el futuro sólo las mujeres serán idiotas, los hombres seremos idiotos, el jugador de futbol será un futbolisto (aunque sea tonto de remate… y gol). En las orquestas habrá una revolución: se acabarán los violinistas,

trompetistas,… a menos que sean señoras quienes estén desempeñando estas habilidades artísticas. Si son varones serán: pianistos, violinistos, trompetistos,…. El señor que construye muebles será un ebanisto, el que monta tuberías el lampisto y electricisto el que tenga carnet de instalador y entienda de electricidad. ¡Cómo cambiará el idioma! ¡Cielos, ya he vuelto a meter la pata! O el pato (1) vaya Vd. A saber. Por cierto, saben cuál es el animal que se lo monta con la pata?... Mejor no; esto es un chiste vulgar y soez (como funciona la democracia, en este país, es la segunda vez que escribo la palabra soez y no ocurre nada). Pero volvamos a lo nuestro: idioma es femenico; cuando es un hombre quién lo utilice, será idiomo. No crean que esto sea algo restringido, no se escapa ningún colectivo: los médicos serán pediatros y las médicas pediatras. Cuando un estudiante termine de asimilar los trastornos en la comunicación, los componentes y función del aparato fonador no recibirá expedido por el Ministro del correspondiente ramo el título de LOGOPEDA. Le designarán LOGOPEDO, a pesar de lo escatológico de la palabreja. Es de suponer que la Señora que se postula miembra, aquí debo confesar mi ignorancia pues no se que significa la palabra en cuestión, se postulará también varona, como femenino de varón. Soltemos lastre: abajo las palabras hombre, mujer, señor y señora. Seamos modernos y feministos, utilicemos miembro, miembra, varón, varona.

Sede de la Real Academia de la lengua de Madrid

(1) pie de página: Este escrito lo empecé y lo terminé a finales de Junio, al poco de producirse el postulado de la palabra miembra, en Septiembre cuando lo revisé para remitirlo a la revista recordé algunos detalles.

1º El animal que tiene siete vidas es el pato como demostraron en un programa de la Sociedad Española de Radiofusión. Soltaron un gato desde un séptimo piso y murió del violento frenazo con el suelo; desde el mismo lugar soltaron un pato y voló. Hubo una confusión, fatal para el felino, de una “P” por una “G”. 2º El animal que jode con la pata es el caballo: de una coz te puede dejar bien jodido. 3º Es posible que la canción del próximo verano sea la de “Cuando Fernando Séptimo usaba peletón”, que se canta cambiando todas las vocales de la frase por una sola y la primera estrofa sería políticamente correctísima de esta manera: Canda Farnanda sàptama asaba palatan. Atiendan, sin embargo que no es lo mismo un peletón usado que un peletón asado. Habrá que andarse con tiento en algunos casos/as.

4º Puesto en estas lides me pregunto: ¿Por qué la caballa es un pez y no es la hembra del caballo? Miembras/os de la Real Academia mediten y resuelvan, porque de la Gramática Española hay mucho que hablar.

LA CLATELLADA TEOLÒGICA

(Reflexions al voltant d’una bufetada)

Blau Assegut Aquest article és el resultat de l’estudi comparat de les principals religions i corrents místiques de pensament que, encara, avui dia m’aclaparen. L’estic elaborant aquesta nit d’estiu al voltant del meu “gin-tònic” (un amic entranyable). Cal advertir que, encara que ho sembli, no totes les religions diuen el mateix. I si no em creieu, llegiu el que planteja cadascuna al voltant d’un fet tant puntual com una bufetada: Cristianisme: Si algú et dóna una bufetada, sigues generós i, ofereix-li l’altra galta.

Hinduisme: Si algú et dóna una bufa. Tranqui! No t’immutis. Espera a la propera reencarnació. Islamisme: A qui et colpegi la galta dreta li tallarem el braç esquerra. A qui et colpegi la galta esquerra li tallarem el braç dret. I a qui et colpegi les dues galtes... Budisme: Tan colpejat una galta? Pensa-hi! –A tu t’ha colpejat una mà, a ell el colpejarà el Karma. Taoisme: Si algú pretén colpejar-te una galta, fes per tal que la mà de l’agressor vagi a petar a la seva cara.

Jainisme: Vols donar-me una bufetada? T’has parat a pensar quants milions d’essers vius, “innocents”, colpejaràs abans que la teva ma arribi a la meva cara? Budisme Zen: La mà no pensa, a galta no respira. Un cop somort.

Un segon que esclata com un batec a l’eternitat.

I la galta colrada. Agnosticisme: La mà que et vol donar una bufetada, sense més ni més, pertany a un subnormal profund. Conclusió: La Teologia i el “gin-tònic” no casen. Me’n vaig a dormir.

EL DISSENY Albert Martí Quan una firma constructora d’automòbils vol treure un model nou, o bé vol remodelar algun dels models que té en producció, és normal que aquesta tasca de crear un element nou o remodelar-ne un de ja existent generi conflictes entre el enginyers de disseny i els enginyers de producció, ja que els primers tenen en compte l’ergonomia dels espais destinats al conductor i els ocupants, respecte les formes i l’espai del qual es pot disposar, així com l’efecte d’objecte amb un cert component de bellesa i originalitat; mentre que els segons estan amoïnats per les qüestions que afecten a la robustesa, la seguretat i la facilitat de construcció.

Aquests conflictes troben la solució en el compromís entre els dos estaments de la secció I+D (Investigació i Desenvolupament) de la marca, de forma que realitzant els canvis indispensables en el projecte innovador, (el qual confien que portarà un augment de les vendes i fins i tot potser els convertirà en líders de vendes en una determinada categoria de vehicles a motor) es puguin establir les comunicacions entre el centre electrònic de processos, el motor, els frens, la transmissió i cada cop

més las suspensió del vehicle; per tal que els nous components siguin forts i reuneixin les condicions de seguretat i no facin nosa a la instal·lació dels mecanismes que garanteixen la seguretat del conductor i dels passatgers. Una de les primeres cosses que tenen en compte uns i altres és intentar aprofitar o modificar mínimament la plataforma o terra d’un model en producció, perquè no només significa un estalvi econòmic important, sinó que aquest terra és un element que aporta rigidesa al futur vehicle, les propietats del qual han estat calculades.

Dissenyadors com Giles Vidal de Citroên, Alejandro Mesonero-Romanos de Renault o Makoto Iwaki d’Holanda, acostumen a treballar amb programes informàtics del tipus CAD amb representació en tres dimensions per tal de poder veure virtualment l’aspecte de les seves intervencions con l’efecte que ofereix tot plegat i poder presentar-lo a altres departaments. En la realització d’aquestes tasques existeixen forces limitacions, com per exemple l’aerodinàmica; és el

túnel del vent que mana en l’aspecte de la carrosseria, que condiciona la secció del cotxe i determina el coeficient de resistència a l’aire; d’aquesta manera el dissenyador sols pot intervenir en la part del darrera del vehicle, que com es pot observar en els tres dibuixos és ben diferent en cada model.

Els enginyers de producció busquen les estructures, de tipus tubular de secció circular o quadrada, i els cers alligats d’alta resistència per tal d’aconseguir tot respecten les formes aerodinàmiques i de disseny un habitacle segur, sòlid i indeformable per conductor i passatgers. Un cop sol·lucionats els conflictes, decidit l’aspecte, la normalització, estabilitat i el bon comportament, amb alguns prototipus, de factura artesanal que han servit de proves, per comprovar la idoneïtat del model, s’estudien: els utillatges, les màquines, les cadenes de pintura i muntatge, de les quals caldrà disposar per a la producció en sèrie del model.

SECCIÓN DE COCINA Nelly y Giulianna CÓCTEL DE POLLO Y GAMBAS Ingredientes: 1 muslo de pollo 16-20 gambas 1 patata Unas hojas de lechuga Agua Sal y cebolllino 1 tomate Zumo de 1 naranja 1 vaso de mayonesa 4 cucharadas de salsa de tomate ½ copa de brandy Modo de preparación: Se cuece la patata y el muslo en la olla rápida con agua hirviendo y sal 5 minutos desde que salga el vapor. Pica la patata y el pollo. Reserva. Cuece en una sartén con agua hirviendo y sal, las gambas dos

minutos. Escúrre las gambas y resérvelas.

Salsa rosa: mezcla en un cuenco la mayonesa, el brandy, la salsa de tomate, el zumo de naranja y mezcla bien. Pica lechuga en juliana. Pela y pica tomate y prepara 4 copas de cristal. Pon en el fondo la lechuga, añade la patata y la carne del pollo. Agrega el tomate y encima las gambas. Vierta la salsa y adorna con unas ramitas de cebollino.

Les claus del taixi-xuan (II part) Xavier Sabaté 7. Fluïdesa La vida és moviment, sempre està canviant i transformant-se, sempre està fluint. La vida no és estàtica. Allò que roman estàtic està mort. Un to muscular adient i un balanç equilibrat, entre extensió i relaxació ens mena a la sensació de benestar i a l’estabilitat emocional.

Els moviments del Tai-xi generen estabilitat i serenor emocional canviant la tensió per moviment continu, alternant, de forma seguida el pes d’un peu a l’altra, d’una cama a l’altra. Mitjançant aquest canvi reiteratiu, un costat del cos entra en estat de relaxació mentre l’altre es contrau. El resultat d’aquest estat de contracció/relaxació successiu, millora la circulació de la sang i vitalitza el cos. El practicant, al final de la seva execució, se sent las i gairebé no experimenta cansament. Ni la ment, ni l’esperit, ni el cos de les persones han de romandre estàtics, col·lapsats, embotits, sigui quina sigui la seva edat. És evident que a mesura que anem acumulant anys les nostres facultats es deterioren però aconseguirem viure més i gaudir més de cada moment, si som capaços d’ésser fluids, mal·leables i adaptables a les noves situacions. Un cos fluid és un cos que es mou amb agilitat, amb gràcia, amb naturalitat, sense que els seus gestos resultin pesarosos, ni el ser posat desmanegat.

Una ment fluida és aquella que és capaç d’expressar-se amb coherència i fonament, sense que les seves argumentacions resultin forçades, carregoses o impostades. L’ànima fluida és la que copsa la vida tal com raja, vibrant amb la bellesa que percep arreu, essent capaç sobreviure al dol i la pena que l’envolta, no pas per mera ignorància o inconsciència, sinó per la seva condició de persona madura. El mestre diu: “El moviment del Tai-xi no és recte, sinó circular. Flueix, conformant el·lipsis que s’expandeixen des del centre fins a les extremitats i retornen després a l’origen, tal com si fos una planta enfiladissa que s’enlaira per abastar la llum, i quan percep el seu escalf el mena fins a la darrera fibra de les seves arrels.” “Sigueu en tot moment persones fluides, obertes al món, als nous ideals i als afectes. Obriu-vos sense por, com la poncelles que tal dia esclaten per al goig de tothom; perquè si la vostra disponibilitat a donar felicitat és limitada, també ho serà la vostra disponibilitat a rebre-la”.

A vegades, quan executo la forma aconsegueixo deixar-me bresar per la inèrcia natural del moviment. En aquests instants esdevinc una fulla moguda pel vent: “Ell creu que m’empeny, però no s’adona que la seva energia m’ajuda a volar”. 8. Continuïtat La continuïtat del Tai-xí es percep, dintre de l’execució de la forma, en l’aplicació d’aquests tres principis: ú, manteniment d’un ritme constant, el mateix, sempre i en cada moviment. Dos, des que comença la forma fins que s’acaba no hi ha d’haver interrupció. Tres, el principi és el final i el final és el principi; la forma ha de cloure tancant el cercle de la naturalesa, és a dir, en la mateixa posició en què va començar. A vegades el mestre interromp la execució de la “forma” per a corregir la realització incorrecta d’algun moviment. Aleshores l’executa varies vegades: una primera, de forma seccionada, perquè captem les fases del moviment; una segona, de forma lenta però seguida, perquè assimilem el conjunt; i una tercera, de forma ràpida, perquè ens adonem de la seva cadència natural. Amb tot, sempre acaba advertint: “La forma no és una successió de moviments capriciosos mancats de sentit ni aplicació. La “forma”

és la direcció conscient d’una energia (el Xi)a través del cos, sempre, amb la mateixa fluïdesa i intensitat”.

Imagineu que es trobeu asseguts a la sorra de la platja, a la vora del mar. Des de la ratlla de l’horitzó una energia empeny les onades que, en forma de rínxols, vénen a petar ran dels vostres peus. I així que l’onada espetega, recull dolçament, i retorna al seu punt d’origen. Aquest anar i tornar és continu i la energia que el propicia eterna. Igualment, en el decurs de la nostra existència hi ha moments que requereixen accions resolutives (prendre decisions, executar tasques, defensar postulats), i d’altres, passives (escoltar, comprendre, perdonar). En tot cas, no penseu que tot plegat constitueixin actes aïllats, perquè cada vida és una ona que va i bé dintre del mar que ens mou a tots. Si pareu esment us adonareu que quan escrivim ho fem amb les dues mans, una mou el bolígraf i l’altra aguanta el paper; però l’acte d’escriure és un. Per això els xinesos diuen que la raó és dual, car tendeix a separar, disgregar, classificar ... Però la essència de tot plegat és la unitat (la solidaritat, la companyonia, l’eliminació de barreres...). La raó fa, per exemple, que diversifiquem la persona en sexes, i a un el denominem fort (adoneu-vos que, a partir de la primera disgregació, la fractura tendeix a fer-se cada cop més gran). En la mesura que l’univers tendeix a expandir-se, la humanitat hauria de tendir a unir-se (per tal de trobar solucions a la multiplicitat de conflictes que pateix). Si no, corre el risc de perdre la seva continuïtat en el sistema. 9. No preocupar-se pel temps El temps és memòria, per tant, la memòria és temps. Si som capaços de

pensar en el passat, també o som de pensar en el futur. I això és així perquè el futur és la projecció que nosaltres fem del passat. Ara bé, allò que importa, és el lloc on sempre ens trobem, el present. En la nostra vida “real” no hi ha un abans i un després, sinó una successió de present. I si som sincers, descobrirem que el passat i l’esdevenidor conformen dues parts de la mateixa ficció (una nebulosa que envolta pel davant i pel darrera la nostra presència actual). Ens ancorem en el passat quan tenim por, i ens projectem en el futur quan somniem. En ambdós casos estem fugint d’estudi. La vera realitat, la que palpem avui, ara i sempre, és el present. Ser conscients del nostre present i viure’l amb seny i acceptació, conforma la raó de la nostra existència. De fet, no tenim res millor que explorar, cuidar ni oferir, que no sigui el nostre present. La pràctica del tai-xi, demana, entre d’altres coses, estar presents. I no hi podem estar si deixem que ens tenalli la idea del que ha passat abans o del que pot passar després. “Un monjo budista explicava, al seu alumne, com gaudir d’una tassa de té: Cal estar en el present, conscient i amatent, per a poder delir-se, per poder captar la seva dolça aroma, per poder assaborir el seu gust, per poder notar l’escalf de la mateixa tassa. Si, mentre tant, estàs rumiant fets del passat o patint pels del futur, quan abaixis la vista la teva tassa haurà desaparegut. T’hauràs begut el té, això segur, però no t’hauràs adonat d’aquest fet perquè mai no has estat al cas. Gaudir de la vida és, tant simple, com prendre’s una tassa de té.” Quan estem centrats, fins i tot durant l’execució de les tasques més nímies, aportem “harmonia”als nostres actes, i “pau” al nostre esperit. Aleshores la nostra vida cobra un sentit insospitat. A vegades, el mestre executa la forma amb nosaltres. Aleshores els alumnes el mirem de reüll per tal de copsar la seva manera de fer. Ell ens diu: “Feu la forma tal i com us he ensenyat, i no us distragueu mirant-me!” 10. Atenció (romandre atents)

L’atenció no té res a veure amb la concentració. La concentració és l’atenció enfocada en un punt, fent exclusió de tota la resta. Aquesta exclusió demana un gran esforç i, per tant, tensió mental. Recordeu què: allí on hi ha tensió l’energia no flueix. Restar amatent significa impregnar-se visualment, mentalment i moralment. A nivell de recursos humans, parlaríem de generar relacions empàtiques. Però aquí, tractant-se d’un art marcial, restar amatent és, gairebé, formar part del teu oponent. Perquè si tu ets ell (intueixes la seva manera de moure’s i de pensar), ell mai no et podrà vèncer, perquè a l’hora d’atacar no trobarà oposició. Què vull expressar amb això? Doncs que només ens podem barallar amb aquell que ens ofereix resistència, amb aquell que planteja enfrontament. Però, com et pots barallar amb l’aigua o l’aire? Com pots abatre un oponent que discorre en el mateix sentit de la teva força, que mai no t’ofereix un punt d’oposició? Fixeu-vos bé que, dialectalment, el contrincant més perillós, és aquell que emprant la nostra línia argumental arriba a una conclusió distinta que, o bé la contradiu, o la desvirtua. En cap moment el seu flux de raonament es desvia del nostre però, arribat el moment, afegeix un petit toc de la seva energia (enginy, audàcia, astúcia) i amb ell tot se’n va en orris. Restar atent és intentar copsar allò que tenim al davant, no de forma forçada, sinó natural. Com quan llegim un llibre que ens agrada, de tal manera que apreciem el contingut, la textura del paper, l’olor del volum i, fins i tot, el seu pes. Aquella tarda, el mestre ens va explicar l’aplicació marcial d’una secció de la forma, per tal que l’entenguéssim millor. El meu oponent, una dona, més prima, més lleugera, i d’aparença més fràgil que jo, accedeix a restar pendent de la meva agressió. Doncs bé, així que faig el gest d’abraonar-m’hi, ella, canvia sobtadament el seu centre de gravetat i, imprimint un lleu braç de palanca, m’ajuda a impulsar la meva força cap el vuit. De resultes d’aquesta acció surto projectat, uns quatre metres, fins a esclafar-me contra una de les columnes del gimnàs. Tio! Perdona! Jo no volia ...- Anava dient la pobra dona tota espantada.

Amb el cos adolorit i l’autoestima malmesa, vaig redreçar-me (com vaig poder) i, acte seguit, vaig inquirir: Si m’ho tornes a fer, hauré de deixar el Tai-xí! 11. Harmonia Tots els punts explicats fins aquí es poden practicar i desenvolupar a pleret. L’harmonia, però, derivarà del fet d’haver-los treballat amb eficàcia, de manera conjunta i unitària. Quan aprenem a conduir un vehicle restem atabalats amb la quantitat de mecanismes que hem d’accionar i la multiplicitat coses que hem de controlar. Arriba un dia, però, que tot plegat esdevé còmode, natural, espontani i efectiu.

El Tai-xí requereix, també, el seu temps d’assimilació, pràctica i depuració. En aquest punt és quan sorgeix la pregunta inevitable: - Això es pot aprendre amb un curs intensiu de cap de setmana, o un estiu...? La meva resposta sempre és la mateixa: Depèn de tu, de les teves condicions personals, de les teves qualitats innates, de l’habilitat que tinguis per reprogramar el teu cos i la teva ment i, per damunt de tot, del treball i dedicació que hi esmercis. No hi ha un temps estàndard. Els occidentals som del parer que tot es pot aprendre en un curset intensiu. Però la veritat és que, no hi ha cap aprenentatge seriós que es mogui en la línia apuntada. Una cosa és adquirir informació (això pot ser automàtic), i l’alta és imbuir-se de saber (arran l’assimilació dels diversos coneixements i l’experiència adquirida). Com podeu imaginar, el saber ni s’improvisa, ni te’l regalen. Però l’harmonia no deriva del saber, no, almenys, de forma exclusiva, sinó de dos paràmetres més controvertits encara: la utilitat i l’acceptació del que esdevé inevitable.

MÚSICA JAMAICANA EN LA RESISTENCIA Alvaro Caja, l’Hospitalet de Llobregat Cada primer sábado de mes en la sala “La Resistencia” de l’Hospitalet de Llobregat se llena el ambiente de musicana jamaicana tras el nombre de “Movin’on”.

Pie de foto: Podemos ver al Sound System “Rebelmadioq Sound” pinchando su música. Los encargados de pinchar la música son los llamados Sounds System que recopilan canciones y las hacen sonar dándole un toque personal con los vinilos en las mesa de mezclas. En las actuaciones de los Sounds System (normalmente formados por un DJ y un speaker) se reproducen estilos como reggae, ska, dancehall, roots y rub & dub. La Resistencia ha sido testigo de grandes grupos pioneros en España en reproducir estos estilos de música, entre ellos encontramos a Chernovingl (Zaragoza), Nyahbingi Sound (Barcelona) o Rebelmadioq (Granada).

Estas celebraciones no suelen ser multitudinarias y la mayoría de veces no consiguen superar el aforo de cincuenta personas, de esta manera todo queda en tono más familiar.

Al no haber gran asistencia de público se demuestra que estos estilos no tienen gran popularidad y que la gente que asistimos a estos eventos realmente disfrutamos de estos sonidos.

NO ME PIDAS QUE TE BESE... PORQUE TE BESARÉ (1r B d’educació Infantil)

“No me pidas que te bese... porque te besaré” és una pel·lícula d’amor i d’il·lusió que crec que, en general, ens ha deixat un molt bon gust de boca a tots. El director ens mostra com els defectes físics i psíquics són un fet quotidià que no impedeixen a ningú ser feliç, acceptar-nos a nosaltres mateixos, i acceptar els altres tal com són. És una reflexió sobre la integració dels “nois especials”, que així és com anomena el director els nois amb discapacitats, a la societat d’avui dia. Però amb una visió molt agradable i propera que ens ha fet pensar molt i ens ha fet passar una molt bona estona als espectadors. Laura Genovès

Aquesta pel·lícula ens mostra que la comunicació és molt important i que tot i que les persones tenim diferents formes d’expressió, podem arribar a relacionar-nos i a integrar-nos en grups als quals no creiem pertànyer perquè considerem que som diferents a ells.

A “No me pidas que te bese... porque te besaré” podem veure com el protagonista, un jove sense cap tipus de minusvalia, s’integra en un grup de deficients psíquics. I com, encara que en un principi li costa ser acceptat pel grup, al final ho aconsegueix i com, a més, els demana consell per solucionar un problema personal que té i que li produeix molta angoixa. D’altra banda, també trobem el millor amic dels protagonista, que té una minusvalia física; ells ens mostra com és capaç de portar una vida completament normal, sense cap mena de trauma o de complex. “No me pidas que te bese... porque te besaré” ens mostra valors molt importants de la vida com ara l’amistat, el companyerisme, l’amor....I tot això amb una bona nota d’humor. És una pel·lícula que no et deixa indiferent i que et deixa amb un somriure a la boca. Joana González Rubio

Obsesiones que se sufren a causa del amor. ¿Me quiere?. ¿No me quiere? ¿Te quiero? La tranquilidad la da un amigo. Escúchame. Te necesito. Las ganas de aprender: !de hoy no pasa! La necesidad de gente. Si bailas te regalo una pierna. Empezar una vida sin acabar la anterior... son pensamientos que se cruzan en la película entre los personajes y los espectadores con una última canción muy bien elegida. Película llena de sentimientos y de buenas vibraciones que te deja con ganas de más. Un final sorprendente. Alicia Prieto

EL CAMINO DE SANTIAGO Rosa López Villegas Un día mirando en la tele un documental en el cual se hablaba del Camino de Santiago y de ver como hombres, mujeres y niños, caminaban con su mochila a cuestas, pensé: ¡Yo también lo puedo hacer! Siempre me ha gustado caminar y hacer deporte, así que como no tenía mochila, botas, saco y otras cosas que necesitaría en el camino, preparé las cosas y me fui a la parada de autobuses. Al día siguiente, estaba camino de Roncesvalles y a las seis de la mañana, empecé a caminar.

Cuando llegué a Santiago (35 días), me encontraba tan bien, tan contenta, que nadie en aquel momento hubiese pensado que venía de cruzar España. Más adelante, os explicaré.

LA CREDENCIAL: La credencial es un librito que te sirve para poder descansar en los albergues del camino. Se pueden pedir en el Obispado o Parroquias, también en la asociación de Peregrinos. Si recoges la credencial en estas asociaciones, no tienes que dar explicaciones de tus intenciones personales, ni de tus convicciones a la hora de hacer esta Ruta Sagrada. Esta credencial se tiene que llevar siempre contigo, ya que después de cada etapa, cuando llegas al albergue, te ponen el sello del lugar al cual has llegado. En la credencial, también se refleja el lugar y la fecha donde se empezó la peregrinación y en la oficina de peregrinos de Santiago de Compostela, (frente a la plaza de las Platerías) se pone la fecha y sello de cuando la terminas. Aquí se da una certificación a modo de diploma que se conoce con el nombre de LA COMPOSTELA.

¿QUÉ TIENES QUE LLEVAR EN LA MOCHILA? - Un par de camisetas de algodón - Un par de pantalones (puede ser, uno corto para el camino) - Un chubasquero (procura que tape también la mochila y que no pese mucho). - Imperdibles para tender la ropa - Unas sandalias que sirvan también para la ducha - Una toalla ligera, (hoy en día hay que son de fibra, no pesan y secan rápido)

- Dos mudas interiores, 2 calcetines gruesos y uno fino - Un saco de dormir. Si viajas en verano, he comprobado que con dos sabanas pequeñas (que pesen lo mínimo, se pueden coser juntas y hacerse uno. - Gel de baño que sirva también como champú. - De una pastilla de jabón para lavar, se corta un trocito el suficiente para poder lavar diariamente la ropa. - Una riñonera de la cual no nos desprenderemos con: La Credencial, Carnets: D.N.I., Seguridad Social, Tarjeta de Crédito, los pasajes de Avión, Renfe, etc... - Una botella de agua (es más ligera que la cantimplora) - Una botellita de alcohol de Romero. Se puede comprar en las farmacias pero en la próxima edición os diré como preparar uno. - Una gorra y unas gafas para poderse proteger del sol, - Y como no, unas botas flexibles para el camino (procurar que estén algo gastadas y que el pie se encuentre cómodo en ellas y los calcetines, uno fino y encima otro grueso.) - Yo acostumbro a llevar un descanso que abrigue pero que no pese, para las mañanas y las noches. Se tienen que buscar piezas que no pesen y que se sequen rápido. Se me olvidaba, llevad una piedrecita de vuestra tierra, para dejarla en el montón de piedras de la Cruz de Ferro (León).

¿CUÁNTOS DÍAS HACEN FALTA? El Camino Real Francés, va desde Roncesvalles hasta Santiago, tiene 737 Km. Si solo tienes 30 días de vacaciones para hacerlo, supone hacer unos 27 Km. diarios. Esto implica que te pasas el mes mirando las piedras del camino, sin poder descansar. Para poder disfrutarlo nos harían falta de 40 a 50 días, ya que no se puede dejar de ver la Costa de la Muerte, sería una verdadera pena después del esfuerzo realizado. Seria mejor hacer el Camino por etapas, en varios años. Por ejemplo, de Roncesvalles a León un año, y otro año de León a Santiago. La media para no tener los pies llenos de ampollas desde un principio, es no hacer más de 18 a 22 Km. diarios. Hay que tener en cuenta que las primeras horas de la mañana son las mejores para hacer más horas en menos tiempo. No se debería caminar entre las 1 a las 6 de la tarde. El sol del verano hace que el suelo alcance temperaturas muy altas, ocasionando ampollas, además de riesgo de insolación. Son Año Santo Compostelano, todos aquellos que el día del Santo cae en domingo. Los próximos Años Santos serán en : 2010, 2021, 2027, 2032, 2038, 2049, 2055, 2066, 2077, 2083, 2088 y 2094 que será el último del siglo XXI. En la próxima edición, empezaremos la ruta: Roncesvalles – Logroño.

L’IES Severo Ochoa i el 25 de novembre, DIA INTERNACIONAL DE L’ELIMINACIÓ DE LA

VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES

El 25 de novembre commemora l’assassinat, el 1960, de les germanes Mirabal, Pàtria, Teresa i Minerva, per ordre de Rafael Leónidas Trujillo, dictador de la República Dominicana. Des del 1980 que es ve celebrant el 25 de novembre com un dia de lluita contra la violència contra les Dones

Posteriorment, l’ Assemblea General de les Nacions Unides va declarar aquesta data Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra les Dones i va convidar els governs, les organitzacions internacionals i les organitzacions no governamentals a organitzar aquest dia activitats dirigides a sensibilitzar l’opinió pública sobre aquest problema.

Esplugues TV prepara un reportatge, que emetrà el dia 25, en el qual diferents persones, associacions i grups del municipi expressen el seu rebuig contra aquesta forma de violència. Un d’aquests grups és el 2n curs d’Animació Sociocultural que, en nom de tot el Centre, hi fa la petita performance que Esplugues TV va filmar al pati dimarts d’aquesta setmana.

Prou a la violència!

PORTADA

Del darrera