27è Premi Castell de Barberà

conte i narració breu, poesia i microcontes

1

Organitza: Ajuntament de Barberà del Vallès

Edita: Ajuntament de Barberà del Vallès

Dibuix de la portada: Lluïsa Gallego i Andreu

Maquetació i coordinació : tuti Serveis Pedagògics

Impressió: Arts Gràfiques Cevagraf

Tel.93.586.11.45

2

CONTE I NARRACIÓ BREU

Grup A: Educació primària – Cicle inicial

• 1r premi: Alba Calderón Molina 7

• 2n premi: Pol Teixidor Cabrera 9

• 3r premi: Bibiana Campos Hernández 10

• 4t premi: Said Benatia Kaddouri 11

• 4t premi: Jan Muñoz Sanz 12

Grup B: Educació primària – Cicle mitjà

• 1r premi: Adrián Maestre Martín 13

• 2n premi: Marina Pérez López 14

• 3r premi: Lucía Hernández Crespo 16

• 4t premi: Jordi Julián Merlo 18

Grup C: Educació primària – Cicle superior

• 1r premi: Mònica Lupiañez Rosales 19

3

• 2n premi: Elisabeth Lozano Grau 26

• 3r premi: Joan Gea González 29

Grup E: Educació secundària obligatòria – 2n cicle

• 1r premi: Eva Coll Liesa 31

• 2n premi: Ariadna Gil Besolí 33

Grup F: Educació tecnicoprofessional. Batxillerat

• 1r premi: Andrea Font Sanclimens 36

• 2n premi: Melodie Marie Sánchez Beguerís 38

Grup G: Formació de persones adultes. Nivell instrumental. Curs de llengua oral i

escrita.

• 1r premi: Trinidad Rodríguez Sáez 40

• 2n premi: Celsa Rodríguez Rodríguez 42

Grup H: Formació de persones adultes. Secundària. Programa de qualificació professional inicial (PQPI). Preparació a les proves d’accés a cicles formatius de grau mitjà. • 2n premi: Mª Carmen Llansà Hernández 43

4

Grup I: Formació de persones adultes. Preparació a les proves d'accés a cicles formatius de grau superior i a la universitat, per a majors de 25 anys. Curs d'iniciació a una llengua estrangera. • 1r premi: Gabriel Díaz Zurdo 45

5

POESIA

Grup K: Educació primària – Cicle mitjà

• 1r premi: Marc Guardi Porras 49

• 2n premi: Laia Granados Cereto 50

• 3r premi: Rubén Vilchez Pulido 51

• 4t premi: Paula Jiménez Ruiz 52

Grup L: Educació primària – Cicle superior

• 1r premi: Dana Vicente Herreros 53

• 2n premi: Emma Ojeda Fernández 54

• 3r premi: Martí Albarrán Roca 55

• 4t premi: Gisela Fernández García 56

Grup M: Educació secundària obligatòria

• 1r premi: Andrea Vicente Herreros 57

• 2n premi: Noelia Arenas Moragón 60

6

GRUP P: Formació de persones adultes. Secundària. Programes de qualificació professional inicial (PQPI). Preparació a les proves d’accés a cicles formatius de grau mitjà. • 1r premi: Juana Barón Gómez 62

• 2n premi: Raul Ramallo Juidías 63

GRUP Q: Formació de persones adultes. Preparació a les proves d’accés a cicles formatius de grau superior i a la universitat, per a majors de 25 anys. Curs d’iniciació a una llengua estrangera. • 1r premi: Mario Valderrama Gutiérrez 64

• 2n premi: Luigi Abbate Talano 65

GRUP R: Estudis universitaris. Cicles formatius de grau superior. • 1r premi: Natàlia Vilor Tejedor 67

• 2n premi: Laura Molina Delgado 68

7

MICROCONTES

GRUP S: Educació secundària obligatòria. Educació tecnicoprofessional. Batxillerat. Programes de qualificació professional inicial (PQPI) • 1r premi: Iván Salinas Bautista 69

• 2n premi: Erik Ruiz Aguilar 69

8

A. CONTE I NARRACIÓ BREU

Grup A: Educació primària - Cicle inicial

LA PAPALLONA DE CAN GORGS Al camp de Can Gorgs hi vivien molts animals: formigues, ocells, marietes, cucs, aranyes i sobretot una papallona molt bonica. Tenia unes ales grans de color blanc com la neu amb rodones vermelles com el cor i fils daurats com l'or. Un dia la papallona va voler anar a veure com jugaven al pati els nens de l'escola Elisa Badia. Va creuar la via del tren i l'aire del tren que va passar la va fer caure a sobre d'un roser ple de punxes i se li va trencar una ala i no podia volar. Com que tots els animals eren amics d'ella la van anar a ajudar i la van treure del roser. Les formigues van anar fins a l'escola i van veure uns nens que miraven uns capolls de seda dins d'una capsa. Les formigues es van apropar i van agafar una mica de fil dels capolls i li van portar a l'aranya i li va cosir l'ala i li va quedar molt bé.

9

Ja podrà tornar a volar! Però des d'aquell dia va pensar que en comptes d'anar ella a veure als nens, que els nens l'anessin a veure a ella. Alba Calderón Molina Escola Elisa Badia, 1r A 1r Premi

10

EL CASTELL ENCANTAT DE BARBERÀ Era una nit de trons i la família d'en Pol estava de retorn a casa, quan de sobte el cotxe va començar a fer un soroll estrany fins que es va parar de cop. No hi havia ningú als voltants només un castell abandonat. Van decidir apropar-s'hi. De sobte la porta es va obrir sola i la família s'ho va pensar dues vegades abans d'entrar però al final es van decidir. El castell era gran i fosc. El pare d'en Pol portava una llanterna i va veure cinc portes tancades. Llavors es va escoltar un uuuuuuuu...! que venia d'una de les portes. No van voler esbrinar res més i van sortir corrents cap a la porta d’entrada, morts de por, sense mirar enrere, perquè sentien com si algú els perseguís. Van decidir esperar dins el cotxe fins que la tempesta passés i poder anar a buscar ajuda. A l'endemà el sol els va despertar i van decidir tornar a entrar al castell encantat. Van veure que allà només hi vivia una família de gats negres i els sorolls que havien sentit la nit abans, només era el vent colpejant les finestres velles obertes. Al sortir del castell, van adornar-se que just a l'altre banda de la carretera hi havia una parada d'autobús que els portaria fins al seu poble de Barberà.

Pol Teixidor Cabrera

Escola Elisa Badia, 1r A 2n Premi

11

ENRIC, EL NEN AVENTURER Hi havia una vegada un nen que li agradava molt viatjar, es deia Enric. Cada estiu viatjava a un país diferent. Al primer país que va anar va ser Itàlia i es va menjar una pizza a la Fontana di Trevi. També va anar a França i des de la Torre Eiffel va cridar: bon jour!!! Amb el seu monopatí es va recórrer tota la muralla xinesa, i a Mèxic es va menjar uns burritos. Tot un aventurer… Però el que més li agradava a l'Enric és arribar a casa, a Barcelona, i explicar-li tot a Cristòfor Colom i berenar pa amb tomàquet a les portes de la Sagrada Família.

Bibiana Campos Hernández Escola Elisa Badia, 2n B

3r Premi

12

DOS DRACS Hi havia una vegada una cova on vivien dos dracs. Un drac era trapella i l'altre era bonàs. Un dia el drac trapella va baixar al poble i es va endur tots els llibres, els contes i els diaris de la biblioteca. La gent estava avorrida i els nens tristos perquè no podien aprendre a llegir. Però el drac bonàs va tenir la idea d'endur-se tota la gent del poble, nens i grans, a la biblioteca del poble del costat. Tots es van posar molt contents de tornar a tenir llibres i el drac trapella es va quedar tot sol a la seva cova, envoltat de llibres però sense cap amic. Fi. Said Benatia Kaddouri Escola Elisa Badia, 1r A 4t Premi

13

EL CASTELL DEL DRAC Hi havia una vegada en un regne molt llunyà, un rei i una reina que tenien una filla que es deia Laia. El rei era molt bona persona i només feia coses bones pel seu poble. La princesa Laia era una mica trapella i li agradava molt fer bromes a la gent. Un dia de molta calor, la princesa caminava pels carrers del poble i va pensar en fer una de les seves. Es va inventar que entrava un drac gegant al poble. Però un dia va aparèixer un drac de debò, era molt gran i amb uns ulls de color mel. De la seva boca plena de dents, li sortien flamarades de foc. El rei es va posar la seva armadura, i va agafar la seva espasa, però el drac era massa fort. El drac estava destrossant tot el castell amb la seva força i el seu foc. Al regne, tothom estava espantat. Llavors la Laia va anar a buscar el seu amic Biel per demanar-li ajuda. El Biel era el seu amic, era molt gran, fort i també llest. Van anar tots dos al castell. El Biel va començar a lluitar contra el drac, el va agafar de les potes i amb una corda ben llarga les va lligar. Després quan el va tenir lligat, el va arrossegar fins a fora del poble. Amb l'ajuda de tots van reconstruir el castell. Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat.

Jan Muñoz Sanz Escola Martí i Pol, 2n A

4t Premi

14

Grup B: Educació primària - Cicle mitjà

L'ARBRE PARLANT A les profunditats del Bosc de l'aire, hi vivia un arbre. Era molt alt i no tenia la cara massa alegre, però sabia parlar i caminar. Era l'únic de la seva espècie que sabia fer això, però no tenia amics. La resta d'arbres del bosc no podien parlar ni caminar, i és per aquest motiu que no podia fer amics, perquè no podia parlar amb ningú. Llavors va voler anar al poble per mirar de conèixer a algun humà. I el pobre arbre anava preguntant a tothom: - Voldries ser el meu amic? Però els humans no havien vist mai un arbre que pogués parlar i caminar i s'espantaven. Ningú volia jugar ni ser amic seu... Plorant va arribar a una plaça on hi havia sis nens jugant a futbol: en Pol, en Bob, en David, l'Iker, en Sergio i l'Adrián es va parar per gaudir del seu joc i de sobte la pilota va quedar penjada a la seva branca més alta. Els nens no arribaven i van voler despenjar-la llençant-li pedres. -Ui! Es va queixar l'arbre.- Això fa mal, espereu-vos, us la baixaré jo. Els nens es van quedar al·lucinant. Mai no havien vist un arbre parlant. L'Iker tenia por. L'Adrián va agafar la pilota a l'arbre i li va donar les gràcies. - Com et dius? Li va preguntar en Sergio. -Tree, em van portar d'Anglaterra quan era petit. Vols jugar amb nosaltres? Va preguntar en David.

15

-No em teniu por? - NOOOOO!! Van dir els sis a l'hora. I van passar tota la tarda jugant amb en Tree, que feia de porter. En Tree, en acabar el joc, va pujar a les seves branques els seus amics i els va portar a casa. Tot el poble en veure als nens, es van penedir de no haver estat els primers amics d'en Tree, que encara que era un arbre gran i amb una cara no gaire somrient, era un bon arbre. Moraleja: No per ser diferent, gran i una mica lleig, s'ha de ser dolent.

Adrián Maestre Martín Escola Elisa Badia, 4t A

1r Premi EL MEU NOU AVI La meva família i jo vivíem en un poble petit situat al bell mig de las muntanyes. Els pares l'havien triat per viure-hi perquè era molt acollidor. Tothom es coneixia i si mai necessitàvem res, sempre hi havia algun veí que ens ho donava; ja fos dinar, algun xarop quan estàvem malalts o, fins i tot companyia si ens sentíem sols o enyorats de no tenir els avis amb nosaltres ja que ells vivien lluny d'allà.

16

Jo anava a una escola petita que només tenia una classe on anàvem tots els nens i les nenes del poble. La mestra es deia Mercè, era dolça, pacient i ens explicava la lliçó de manera que tots ens assabentéssim i ens agrupava per edats, ja que no tots teníem els mateixos anys. El meu grup estava format per tres nois i tres noies: l'Aleix, el Biel, el Pol, la Núria, la Natàlia i jo mateixa que em dic Marta. Érem molt amics ens aveníem molt i ens agradaven les mateixes coses. Menjar un bon entrepà de fuet per esmorzar, jugar a fet i amagar a l'hora del pati i a la sortida del col·le a la tarda, anar al bosc a fer excursions abans d'anar cap a casa... Un dia després de classe vam decidir fer una sortida. Pel camí va començar a formar-se una tempesta i sense adonar-nos estàvem il·luminats pels raigs, acompanyats pels trons i mullats de cap a peus. De lluny vam veure una casa vella i atrotinada en aparença abandonada. Així que vam arrencar a córrer per fer-la servir de refugi. Un cop a dins vam veure que no estava abandonada sinó que hi vivia un senyor molt pobre, malalt, que amb prou forces podia parlar degut a la febre. Ens convidà a quedar-nos fins que escampés la tempesta. Vam fer-li cas i veient com malvivia enmig de la pobresa, en una casa freda i solitària sense gairebé res per menjar, els meus amics i jo vam decidir que l'ajudaríem. Una hora més tard la tempesta era un record i un enorme Arc de Sant Martí vorejava aquella casa. Els nois van anar al poble perquè els pares portessin algú que l'ajudés i nosaltres, les noies, ens vam quedar per fer-li companyia. Quan va arribar el metge va cridar una ambulància que el va portar a l'hospital de la ciutat. Una setmana més tard va sortir recuperat del tot i va venir a viure amb nosaltres a casa meva. Des d'aleshores vaig tenir un avi a prop.

17

Allò ens va ensenyar que l'amistat i la solidaritat és el més important i el regal més gran i barat que podem oferir als altres. FI.

Marina Pérez López Escola Can Llobet, 4t B

2n Premi LA REINA FORMIGA I JORGE L'ELEFANT A l'estiu de fa uns anys, a l'África, un batalló de formigues va atacar un formiguer veí. La Reina del formiguer, davant de tan terrible enemic, va fugir amb el seu poble cap al riu per posar-se fora de perill a l'altre vora. Quan van arribar al riu es van posar molt tristos en veure que no hi havia cap fulla per poder creuar les aigües del riu. Però, molt a prop, un petit elefant estava refrescant-se utilitzant la seva trompa com a mànega. La Reina es va apropar i li va dir:

- Senyor elefant, ens pots ajudar a creuar el riu? No hi ha fulles per fer-ho i estem en perill.

- I tant! Sóc Jorge l'elefant. Pugeu per la meva trompa i jo us portaré a l’altre vora.

Les formigues van començar a pujar per la trompa i Jorge quasi bé no podia aguantar les

18

pessigolles que li feien les potetes de les formigues. Però va aconseguir creuar el riu sense fer caure a cap d'elles. - Jorge, mai oblidarem el que has fet per nosaltres. Li va dir la Reina. Al cap d'uns anys mentre les formigues recollien aliments van veure dos homes amb escopetes que vigilaven a Jorge l'elefant que ja era un mascle adult. Les formigues entenent el perill que corria el seu amic, van començar a pujar per les cames dels caçadors fent-los fortes mossegades. Els homes es van posar a cridar de dolor i els seus crits van fer que Jorge ràpidament marxés a amagar-se dins la jungla i així salvar la seva vida. D'aquesta manera, Jorge l'elefant i les formigues van aconseguir que tots els animals s'ajudessin sempre per tal d'estar tots fora de perill.

Lucía Hernández Crespo Escola Can Serra, 4t A

3r Premi

19

EL DINOSAURE QUE NO FEIA POR Hi havia una vegada un dinosaure que es deia Tom, menjava fulles i tenia 9 anys. Però en Tom tenia un problema, ell volia fer por però no en feia gens ni mica. Quan feia un crit molt fort no espantava ni als dinosaures bebès del bosc. Però a ell, en canvi, tot li feia por. Un dia es va esforçar molt i li va sortir un rugit molt fort i va tirar trenta-quatre arbres i va espantar dos dinosaures petits. Al dia següent, per la nit, va veure que plovia molt, hi havia llampecs i molts trons i ell va tenir molta por, més por que vint-i-nou espants seguits. Al dia següent, mentre passejava pel riu Cornet, va veure un cartell que deia: el dia 31 hi ha concurs d'espants. La llista d'inscripcions ja està oberta. Si us voleu apuntar heu d'anar al cor del bosc. En Tom no va dubtar ni un segon en apuntar-s'hi, va anar més ràpid que tres mil diplodocus. Van passar els dies i en Tom estava molt nerviós. Finalment, va arribar el dia del concurs. Quan en Tom va arribar al riu Cornet per concursar hi havia molts dinosaures de totes les edats i un jurat. El concurs tractava d'espantar tres persones. Cada dinosaure espantava tres persones i el jurat valorava quin era el grup que n'havia espantat més. Quan va arribar el torn d'en Tom va fer un crit tan fort que va espantar dos de les tres persones i va ser la màxima puntuació, perquè els altres només n'havien espantat una. Així que en Tom va

20

guanyar el concurs. Li van donar una copa i des d'aquell dia va ser el dinosaure que més por feia de tota aquella contrada.

Jordi Julián Merlo Escola Elisa Badia, 4t A

4t Premi

Grup C: Educació primària – Cicle superior

EL MISTERI DEL REGNE ENCANTAT Hi havia una vegada un regne un rei i una reina, un príncep i una princesa, un riu i un bosc, papallones i libèl·lules, i un misteri per resoldre. El rei es deia Jack I, la seva esposa era la reina Kim i els seus fills, bessons, la princesa Olivia i el príncep Leo. Els dos bessons eren molt curiosos i intel·ligents, havien llegit tots els contes de misteri del regne i sempre estaven mirant de trobar-ne algun pel castell ja que no els deixaven sortir d'allà. No podien visitar el poble, ni el mercat, ni el riu, ni el bosc, ni tan sols sabien de la vegetació del seu regne. Un dia els nens, intrigats, van demanar als seus pares d'anar a fer una excursió, visitar el poble, el riu i el bosc, descobrir la flora i la fauna del regne. Els reis es van negar i els van dir que amb totes

21

les coses que tenien al castell en tenien prou. Però els nens com que sabien que era possible que no els deixessin anar, havien ideat un pla que durien a terme aquella mateixa nit. Va caure la nit i els nens ben abrigats, sense que ningú els veiés, van agafar els cavalls i van sortir del Castell. Quan van arribar al poble esperaven veure gent cantant i ballant, passant-s'ho bé com deien les llegendes, però… allà no hi havia ni una ànima. Van entrar a les cases i no hi havia ningú. Què passava al poble? Els nens no es paraven de preguntar això, però com que allà no van veure res van marxar cap al riu. Us podeu imaginar el que van veure allà? Res!!! No van veure ni una gota d'aigua, ni un sol peix, ni cap granota... com podia ser llavors que les pintures (segons els seus pares, de feia poc) mostressin un aigua cristal·lina i plena de peixos, granotes i libèl·lules i papallones volant pel cel? Què havia estat de tot allò? I del bosc del davant no quedava ni un arbre dret. Els nens no sabien què fer perquè els esclaus del castell deien que al poble vivia molta gent, quan no hi vivia ningú; que el riu tenia un encant impressionant, quan no hi havia cap animal ni tan sols una gota d'aigua; que el bosc era ple d'arbres, quan no n'era. Els nens, encara sense paraules, es van quedar encara més parats quan van veure una pedra que brillava tant com una estrella, n'hi havia una darrere una altra. Les van anar agafant i van arribar a una cova. La cova feia aquella olor a humitat que es filtra als pulmons. Era tota fosca i la princesa Olivia va començar a tenir por, però com que el seu germà, en Leo, era tan valent i musculós la va tranquil·litzar dient que ell la protegiria. Així, abans d'entrar, van agafar un pal i li van prendre foc. Havien fet una torxa que utilitzarien per il·luminar-se.

22

Els prínceps es van endinsar en la humida i freda cova, amb aquell "crec-crec" que fan les fulles seques quan les trepitges, en aquell moment en Leo es va adonar d'un detall: haurien de deixar un rastre amb alguna cosa per poder sortir de la cova després. A mida que anaven avançant, anaven deixant les pedres brillants que els havien conduït fins allà. Les hores anaven passant (o això creien els nens) i només la llum de la torxa feia que poguessin veure més enllà dels seus nassos. - Què és allò que brilla? - li va preguntar l'Olivia. - No ho sé, acostem-nos - li va respondre en Leo. Quan eren al costat es van adonar que aquella cosa brillant era la primera pedra que havien col·locat ja que era l'única que havien posat envoltada de fulles. Però... on era l'entrada per la qual havien entrat? Havia desaparegut!!! En aquell moment les fulles que rodejaven la pedra es van enlairar i van deixar anar un munt de pols daurada que va enlairar els nens, que feien cara de sorpresos. La pols va tornar a deixar els nens a terra i va anar a una de les parets de pedra en la qual va aparèixer un forat per on es va ficar la pols i els nens, que van seguir la pols que flotava per l’aire. Anaven fent molts girs i voltes fins que la pols va desaparèixer de cop, els nens van continuar caminant i van sortir al costat d'un arbre gegant. Van mirar a un costat i a un altre i finalment al sostre, on hi havia un forat pel qual es filtrava la llum de la Lluna, directa i únicament a la copa de l'arbre.

23

Els nens van donar unes quantes voltes al voltant de l'arbre i es van aturar al davant de la porta per on havien entrat i en aquell moment unes llums van entrar pel forat, van il·luminar l'arbre i a aquest li van sortir uns ulls i una boca!!! En Leo es va posar davant de l'Olivia per protegir-la i va ser llavors quan l'arbre va pronunciar unes paraules: - No tingueu por, només us vull ajudar a retornar la vida a aquest regne. Sóc un arbre màgic sabeu… i he fet que no passés ni un sol segon des que heu entrat a la cova, o sigui que no us preocupeu per l’hora a la que torneu al castell, el temps tornarà a transcórrer un cop hagueu sortit de la cova. - Com sabem que ens podem refiar de tu? - va preguntar en Leo sense allunyar-se de l'Olivia. - Doncs perquè si voleu que el regne torni a estar com fa setze anys, sóc l'únic que us pot ajudar a fer-ho - va contestar l’arbre, que els va convidar a seure per escoltar la història. Els nens van seure a terra i van escoltar com l’arbre començava a explicar la història. Va explicar que el dia 13 de Juliol de 1997 (el dia que van néixer els prínceps) una fada protectora de boscos va venir a veure i a inspeccionar com estava el bosc i el riu, per poder donar forces al diamant que és al cim de la muntanya vella, que fa que l'aigua del riu sigui cristal·lina i que els animals puguin viure en bones condicions, però no va poder creure el que veia perquè els arbres del bosc eren morts, igual que els animals del riu. Llavors la fada va condemnar el regne, va deixar de donar forces al diamant i va enviar els habitants del poble a un altre regne i va dir que no tornaria a donar forces al diamant, fins que no se la convoqués amb una fulla daurada (de l'arbre de la cova

24

on eren els prínceps) i una mica d'aigua del pou que hi havia al castell. Quan la convoquessin haurien de prometre que cuidarien del bosc, del riu i dels seus animals. Els nens, quan l'arbre va acabar de explicar la història, van jurar i perjurar que baixarien al fons del pou, que era l'únic lloc on quedava una mica d'aigua de quan el riu encara en tenia. Ara, els pobres ja entenien que els seus pares no els deixessin sortir del castell, perquè no veiessin com estava el regne. L'arbre els va donar la fulla daurada i els va deixar sortir. Van sortir de la cova i van anar corrents fins el castell, van grimpar per les plantes fins arribar a la finestra de la seva habitació, de color groc, amb una pintura d'ells de quan eren petits en un marc que semblava d'or. Tenien uns llits molt grans i un escriptori gegant ple de llibres. Es van posar els pijames, es van ficar als llits i es van quedar adormits. L'endemà al matí van vestir-se i van baixar a esmorzar cadascun amb un llibre, van baixar les escales de fusta que estaven recobertes amb una catifa vermella que destacava entre les parets de pedra. Van fer un petó als pares de bon dia i es van menjar les torrades a corre-cuita per poder pujar a la seva habitació a planejar com podrien aconseguir baixar fins al fons del pou i escalar la muntanya, sense que els seus pares ho sabessin. Van intentar sortir de la cuina, però els seus pares els van aturar i els van dir que tornessin a seure. La reina Kim va dir: - Ahir vam anar a acomiadar-nos de vosaltres, perquè marxàvem a comprar al regne veí, i quan vam entrar a l'habitació no hi éreu. - On éreu? – Va preguntar el rei Jack I.

25

–Estàvem rentant els cavalls! – Va dir amb seguretat en Leo. Molt bé, se us dóna molt bé dir mentides. Us vam buscar per tot el Castell i no éreu enlloc!!! – va cridar el rei. - Tant se val on éreu, no ho vull saber, però el que hauríeu de saber vosaltres és que no sortireu de la vostra habitació en dues setmanes – va dir la reina. - Això no és just!!! – Van dir plorant els prínceps, que van pujar corrents a la seva habitació. Un cop allà van idear un pla que durien a terme al dia següent. Les hores anaven passant i els nens llegien un llibre rere un altre, es notava que havien tret el mateix amor per la literatura que el seu pare. Es van fer les 21.00h, hora de sopar, i una criada va entrar a l'habitació amb una taula on hi havia dos plats de sopa i dos plats de carn, amb una petita amanida. Els nens van donar les gràcies i van començar a menjar. En aquell moment la criada va dir: - Sé on heu estat, digueu-me, heu vist l'arbre? Us ha parlat? - Sí, l'hem trobat i ens ha explicat per què el regne està així. També ens ha donat la fulla daurada, ara només ens falta una mica d'aigua del riu. – Van dir els nens. - Sabia que algú trobaria l'arbre, per això jo tenia una mica d'aigua del riu guardada. - El què tenies guardat??? - Un pot amb la poca aigua que quedava al pou. – Va dir la criada deixant-los bocabadats. - D'aquí a dues setmanes és el vostre aniversari, llavors pujareu a la muntanya per convocar la fada, fins llavors us heu de quedar aquí. Que gaudiu del menjar. – Va dir la criada acomiadant-se. - Moltes gràcies. – Van dir els nens.

26

Van passar les dues setmanes i per als nens van ésser eternes, havien llegit els llibres nous i havien inventat, i escrit, deu contes cadascú. Els nens, amb l'ajuda de la criada, van sortir del castell a cavall i van recórrer els camins de gespa morta fins a la muntanya. Una muntanya molt alta que trigarien una mica en pujar. En Leo es va treure una corda de la seva motxilla i va lligar un extrem a la cintura de l'Olivia i l'altre extrem, a la seva cintura. Van començar a escalar i quan ja anaven per la meitat, van ser tapats per una ombra gegant. Era una libèl·lula gegant, que es va oferir a portar-los al cim de la muntanya. Un cop allà van veure el diamant, van posar el pot d'aigua i la fulla davant. El diamant va començar a brillar i va aparèixer la fada. Els nens li van fer una reverència i van prometre tractar bé el bosc, el riu i els seus animals, just en aquell moment van aparèixer al cim els reis. - Estàvem molt preocupats, porteu desapareguts tres hores!!! – Va dir la reina. - La criada ens ha dit que us trobaríem aquí, convocant la fada per retornar al poble els seus habitants, al riu la seva aigua i al bosc els seus arbres. – Va dir el rei. - Tranquils, estem bé, no sabíem que havia passat això. – Va dir en Leo. - De veritat que fa 16 anys que el regne està així? – Va preguntar l'Olivia. - Sí!! Vam manar a molts soldats però cap va trobar l'arbre de fulla daurada – Va contestar la reina. - I vosaltres heu estat els escollits!!! – Va dir el rei.

27

Tota la família es va mirar i va jurar cuidar de la flora i la fauna. En aquell moment, la fada va llençar tres raigs de pols màgica que va tornar al regne el seu encant.

Mònica Lupiañez Rosales Escola Elisa Badia, 5è A

1r Premi ELS VEÏNS INESPERATS Això va ser un bon dia que em vaig aixecar aviat i se'm va ocórrer sortir al balcó de casa meva, que per cert, visc al carrer de Tothombó, a la ciutat de Sompersonesnormals. Com us estava explicant, mentre estava regant les plantes, bona olor i blau serè, vaig veure sortir del balcó de la casa del davant a una senyora gran, que calculo que tenia uns 70 anys i em va dir: -Bon dia noieta, que regues les flors? -va dir la senyora gran. -Sí, t'agraden? -vaig dir jo amb una veueta molt fina. -Sí, veritat que són bona olor i blau serè, oi? -va dir la senyora gran mentre somreia, com si haguessin passat anys sense que hagués vist una persona. -Sí! -vaig dir jo, mentre la mare em cridava: - Ets tu petitona? -Si li sembla bé a la teva mare i tu vols, podries venir d'aquí una estoneta a casa meva i et podria fer una tassa amb xocolata desfeta -va dir la senyora gran.

28

Jo vaig anar a dir-ho a la mare. La mare em va dir que sí i jo vaig anar corrents al balcó i la vaig escridassar: -Sí, em deixa la mare, ara vaig! - vaig dir jo. Em vaig vestir, però com que sóc una gran fan tant de la moda com de les matemàtiques, no podia escollir entre una faldilla o la meva samarreta preferida amb uns pantalons que em va regalar l'àvia fa dos anys. Al final vaig escollir la faldilla amb la samarreta que més m'agradava. Vaig anar a casa de la senyora gran i em va obrir la porta una dona d'uns vint-i-sis anys amb uns ulls molt bonics. Jo amb una veu molt fineta vaig dir: -Bon dia! Que hi és una senyora gran d'uns 70 anys? -vaig dir jo, amb moltes ganes de veure la senyora. -Bon dia! Veritat que tu vius a la casa del davant? -va dir la senyora dels vint-i-sis anys. -Sí i tu vius en aquesta casa, oi? -vaig dir jo amb to de ironia totalment cert. -Sí! A què has vingut? -va dir la senyora dels vint-i-sis anys. -Vinc perquè fa una estona he estat parlant amb una senyora gran que estava al vostre balcó i m'ha convidat a venir a esmorzar una tassa de xocolata desfeta -vaig dir jo, assenyalant el balcó de dalt. -De qui m'estàs parlant? Jo visc sola i la meva mare viu a la ciutat Cola-coca. No sé de qui em parles. Potser t'has confós de casa! - va dir la senyora dels vint-i-sis anys amb moltes ganes que jo marxés. -No ho entenc: fa 30 minuts, més o menys, que he parlat amb ella, i era en aquesta casa estic segura - vaig dir jo amb una cara totalment de sorpresa pel que m’acabava de dir la veïna jove.

29

Doncs noieta, crec que t'ho hauràs imaginat perquè en aquesta casa no ha entrat ni ha sortit ningú a part de mi des de fa dos o tres dies, i molt menys una dona de 70 anys -va dir la veïna jove amb cara d’empipada perquè crec que pensava que era una broma. I de sobte, em va tancar la porta en tota la cara d’una manera molt cruel. Mentre anava a casa pensant en la senyora dels 70 anys, se'm va ocórrer una idea. Ho explicaré tot a la mare, segur que ella m'ajudarà a pensar el que m'havia passat. Quan li vaig acabar d’explicar a la mare em va dir: -Deu ser una broma, oi? Segur que t'ho hauràs imaginat o fins i tot hauràs vist una fotografia a l'habitació de la veïna i t'hauràs pensat que era una dona d'uns 70 anys, o això creus tu. Au filla, ves a fer els deures que d'aquí no res ja s’hauran acabat les vacances de Nadal - va dir la mare. Quan vaig acabar de fer els deures vaig agafar els prismàtics i vaig mirar a l'habitació on pensava que hi seria la dona dels 70 anys. No m'ho podia creure, era la veïna jove i la senyora gran que havia vist abans i, per si no faltava més, vaig escoltar uns crits que deien: - Per culpa teva una nena potser ens ha descobert, i uns altres crits que deien: - Millor, així ja podré marxar d'aquí, d'aquesta habitació tan horrible! Em vaig imaginar que era la dona jove i la dels 70 anys fent alguna cosa tan horrible que no volia ni imaginar. Vaig agafar el telèfon de casa sense pensar-ho ni un sol moment i vaig trucar a la policia. Quan va venir, els ho vaig explicar tot i ells amb un somriure a la cara em van ensenyar el permís de que en aquella casa estaven rodant una pel·lícula. Jo em vaig quedar amb un pam de nas. Per acabar, vull dir-vos una cosa: aquell dia vaig fer un ridícul impressionant ja que era una pel·lícula on sortia la meva actriu preferida fent de senyora gran i no la vaig reconèixer

30

disfressada. El millor, és que he sortit en una pel·lícula on surt la meva actriu preferida (això sí, sense cobrar ni un sol cèntim, però no té importància). Però encara no em puc creure el ridícul que he fet davant dels pares. Espero que els propers veïns siguin professors o alguna cosa per l'estil.

Elisabeth Lozano Grau Can Serra, 5è A

2n Premi EN MARIO, UN NEN ASTUT En Mario és un nen que viu a un poble d'Anglaterra anomenat Rolly's Town, que vol dir "el poble de Rolly". Es diu així perquè Rolly era un antic i poderós governador que va morir i va donar l'herència, les terres i els diners, al seu amic Stuard, un malvat governador que manava en aquells temps. En les seves terres havia construït un gran castell, molts camps de cultiu i un poble sencer. En Mario és un nen baixet, prim i molt fluix, però molt àgil i gran corredor. És orfe i viu en una casa molt petita als afores del poble. Normalment s'alimenta d'ocells, de vegetals, fruites del bosc i algunes verdures que cultiva al seu hort, que té una terra molt fèrtil. Moltes vegades el poble lluitava contra Stuard perquè feia pagar molt cars els impostos i hi havia gent que es quedava sense casa per no poder pagar-los.

31

Com que el Mario era un nen, no podia cobrar per donar algunes de les collites al senyor a canvi de monedes, per això polia pedres amb forma de monedes. Però feia poc l'havien enxampat, i li havien dit que si tornava a enganyar-los ho pagaria molt car. Per això, havia d'empescar-se un pla per a ell i per a tot el poble, que també tenia molts problemes per pagar els impostos. Es va empescar un pla molt arriscat. En Mario va agafar un sac i el va omplir de pedres... Va anar al castell i va dir que el sac que portava estava ple de monedes que havia robat. Stuard s'ho va creure i va dir als soldats que el perseguissin, aleshores en Mario va començar a córrer i darrere d'ells, empaitant-lo, Stuard i els seus soldats. Com que al castell no hi havia ningú, la gent del poble mentre perseguien a Mario s'emportava totes les riqueses que els havien estafat amb els impostos. Tota la gent estava contenta per haver recuperat els diners, però també trista perquè Mario havia salvat el poble i esperaven que tornés sa i estalvi. El Mario corria. Sabia que l'estaven empaitant i que dintre de poc l'enxamparien perquè anaven a cavall, i aniria a la masmorra. Per això, va pensar ràpid un pla. Es va disfressar de camperol i va fer veure que era pobre i estava agafant pedres de la muntanya. Va passar desapercebut i Stuard i els soldats van continuar, el Mario va tornar al poble on tots els habitants l'esperaven i es van alegrar tant que el van nomenar governador. L'Stuard, mentrestant, va continuar caminant i caminat... intentant trobar en Mario.

32

Al poble, el nou governador feia molt contents als habitants perquè no els feia pagar tants impostos. Els habitants van construir una estàtua d'ell per haver salvat el poble i també van canviar el nom del poble. Ara es deia Mario's Town, que vol dir "el poble de Mario".

Joan Gea González Escola Elisa Badia, 6è B

3r Premi Grup E: Educació secundària obligatòria - 2n cicle

EL SOMNI QUE M'ACOMPANYA

Per l'esquerda de la paret el veig, brillant i quiet. S'esmuny entre els núvols, esquivant-los com a ulls trapelles, i penetra en la immensitat de la blancor. Allà dalt no hi arribo quan miro, però quan tanco els ulls, em trobo envoltada de grans flocs de cotó suau que es desfan tan sols mirar-los. Des d'allà ho puc veure tot. Veig com el bell arbre traspassa els núvols i cau cap a terra. Fins i tot puc enfilar-m'hi. Les cames s'aferren al tronc i les mans freguen la seva escorça, abraçant-lo amb força perquè no vull caure. Però sé que no cauré, així que m'enfilo més amunt, tant com puc, fins que arribo a la copa de l'arbre. Llavors aparto les fulles maragdes que m'acaricien la cara i se

33

m'enganxen als cabells daurats com la mel. Esmunyo el cap per damunt l'arbre i veig encara més blancor que abans, s'estén per tot arreu on arriba la meva mirada, a banda i banda de l'horitzó. És una blancor que amaga tots els colors del món. Una blancor que amaga sentiments; una blancor que amaga l'alegria d'aquells qui no la troben perquè no els robin allò que els pertany; una blancor que amaga la insignificant bellesa que envolta el món dels ulls ineptes que no la saben apreciar... Tot està tan ben amagat que no es pot veure en mirar, però si t'hi fixes, ho pots notar en l'aire que empeny els núvols, en l'olor que desprenen les suaus boletes de cotó en tocar les tremoloses fulles de l'immens arbre.

He estat tanta estona observant, que el Sol ja no hi és: al cel hi regna la solitària lluna, brillant, que arrenca uns colors platejats preciosos als meus núvols. Una bellesa tan gran que no la puc descriure.

M'aclapara i em fa oblidar, altre cop, què és la vida i em concentro en viure-la, gaudint del paisatge, de respirar un aire lliure i em fa sentir viva de veritat. Ara mateix em veig capaç de qualsevol proesa, com ara volar, com ara escapar-me d'aquest món...

Però la meva felicitat no dura gaire, perquè s'està fent tard i sé que és hora de tornar. Així que baixo de l'arbre i m'estiro de boca terrossa als càlids núvols blancs com la neu i noto com, poc a poc, vaig descendint del meu paradís cap a terra. Noto com la meva jovialitat s'esfondra, noto com el cor em batega pausadament; noto com em costa respirar i com he d'agafar petites i entretallades glopades d'aire. Noto com el meu somni es crema i queda reduït a cendres. Llavors obro els ulls i el primer que veig és el majestuós arbre que s'esmuny entre els núvols, però aquest cop no puc anar amb ell i em limito a mirar-lo, estirada al meu llit, des de l'esquerda de la paret.

34

No hi puc anar, malgrat se m'encongeixi el cor tant que em dolgui, perquè el meu lloc està aquí, a l'hospital, esperant que arribin els meus pares amb el metge i em diguin quant temps més em queda per marxar d'aquest infern on la vida no és més que un somni el qual frisar per tenir. FI

Eva Coll Liesa

Institut Can Planas, 3r C 1r Premi

SOMIAR ÉS FÀCIL SI PENSES EN MI Roses. Dents de lleó. Herbes de la princesa. Molts colors. Molta llum. Poc soroll. Cada matí obro els ulls amb aquesta sensació. Els ocells i la seva senzilla melodia, els raigs de llum travessant les fines escletxes de la finestra de l'habitació, l'escalfor de la casa, les precioses vistes de la vall i la meva tassa de xocolata fumejant col·locada sobre la petita taula de la cuina que deixa el seu bon olor per tota la casa. Cada matí també surto al prat i corro entre la varietat de flors que m'envolta, les observo i els hi canto cançons. M'estiro entre les meves preferides i miro el reflex del sol al petit llac que envolta casa meva, respiro. Respiro i em relaxo. Em noto bé, senzilla, com si flotés amb els núvols, com si dins l'aigua fos capaç de respirar, com si cada flor que veig m'aportés un petit somni...

35

Sola, però en pau. En pau amb la vida, en pau amb el soroll, en pau amb mi mateixa. Podent somiar sense límits, podent viure sense obligacions ni prohibicions. Només amb mi, la meva ànima, el meu cos, tota sola. Tan sola, sense ningú amb qui parlar, sense ningú amb qui riure ni jugar. Ni tan sols algú a qui poder enyorar o plorar. Podria dir-vos que recordo un dia en que la mare estava asseguda al sofà i m'acariciava el cabell, m'explicava històries fantàstiques i rèiem plegades, si jo us digués que m'agradaria tornar a aquell moment, per estar amb ella, per tornar-la a olorar, a sentir-la i a veure-la... Us estaria mentint, ella no existeix i sempre he dubtat si jo també. Em llevo plorant, les llàgrimes corren galtes avall, els ulls em brillen i jo segueixo pensant en el que acabo de somiar. Una nena, una preciosa nena de cabells daurats, uns cabells llargs que voleiaven amb la música del vent; duia un vestit blanc, llarg i preciós; vivia en un prat ple de flors de tots colors; em parlava, però ella no em veia, jo l'escoltava però ningú se n'adonava. La nena corria pel prat amb els peus descalços i reia. Semblava feliç. Semblava feliç fins i tot quan cantava a les dents de lleó, les seves preferides. Ella estirada, semblava feliç. Però només ho semblava, amb llàgrimes als ulls m'explicava que no podia enyorar ningú perquè ningú no ha existit en aquell món on viu ella, ningú no l'ha vist néixer ni créixer, ningú no s'hi havia fixat, en ella. M'ha dit que com tota aquella gent que s'imagina haver tingut al seu costat, ella potser tampoc no existeix. En veure-la desconsolada he començat a plorar per la impotència de no poder fer-hi res. La veia allà, asseguda, plorant. I jo li deia que no estava sola, que cada nit tornaria per fer-li companyia, però no em sentia, no em sentia. No era feliç i jo tampoc. Amb totes les meves forces la cridava perquè em sentis, perquè s'adonés que hi ha algú al seu costat, algú que mai l'oblidarà.

36

Però eren intents inútils, jo no hi era allà realment, no hi podia fer res i jo volia que tornés a riure, però aquest cop amb motius, perquè ja mai més estaria sola. Havia deixat de plorar, però jo encara seguia plorant asseguda al terra, sense saber-ho la nena se'm va apropar. De sobte vaig notar la seva respiració, m'estava abraçant, estava intentant que deixés de plorar, intentava que em tranquil·litzés, i ho va aconseguir. Vaig aixecar la mirada cap als seus ulls i em va dir, somrient: - Somiar és fàcil si penses amb mi. Perplexa vaig veure com tot al meu voltant desapareixia, ella inclosa... i jo també. - Raül, que estàs bé? Estàs suant! -em va dir la mare, una dona de cabells daurats i llargs, que duia el seu habitual vestit blanc, llarg i preciós. - He tingut un somni molt estrany. Però saps què? T'estimo, mare. - I jo a tu reiet.

Ariadna Gil Besolí

Institut Can Planas, 3r ESO 2n Premi

37

Grup F: Educació tecnicoprofessional. Batxillerat.

SALOM "Fill de Sinera per voluntat, i veí obligat d'aquesta Lavínia de ressons virgilians, la ciutat de Lavini, germà del rei Latinus”, ara visc amagat entre línies, paraules obscures que es barregen entre els plecs de les pàgines. Podríem dir que vaig néixer el dia 10 de juliol de l'any 1913 a la ciutat de Santa Coloma de Farners, però ja no tinc ànima, no almenys des del moment que ell va decidir treure-me-la, retirant el tinter a un costat del seu escriptori. Recordo el so de les rialles, i també l'olor de mullat, fins i tot el verd de la gespa que decorava el Jardí dels cinc arbres. Com m'agradava aquell espai. No obstant, si hi ha una imatge que mai em veuré amb cor d'oblidar, és la del cos estès de la Isabel, sacsejant-se d'un costat a l'altre del matalàs. De fet, tinc la seva veu gravada en un dels records de la meva ment i encara l'escolto, sense voler. No sé si algun cop la vaig veure somriure, era tan petita quan aquell virus se la va endur... Maleïdes malalties! Ningú mai podrà entendre la impotència que vaig sentir en el moment que els meus peus van creuar el llindar de la porta de la seva habitació per primera vegada. Volia abraçar-la, xiuxiuejar-li que se'n sortiria, però les paraules ràpidament desapareixien, desfent-se sota la saliva que em cobria la llengua. Ell només em va crear per sentir el seu dolor. Aviat també va morir el meu altre germà, en Francesc. Mai vaig poder recuperar-me, mai.

38

l és que de vegades, quan em llevo, no sé veure entre els records que m'ennuvolen les idees. No sé si realment vaig veure'ls en primera persona, si algun cop van ser els meus ulls els que espiaven a través del forat sota el pom de la porta. Tot és tan borrós i dispers que només aconsegueix confondre'm. Però si alguna cosa tinc per sabuda és que ell va posar totes aquelles memòries dins del meu cap, obligant-me a reviure el seu dol una vegada i una altra. Potser en el fons era com la seva mare, que mai va poder treure's aquell braçalet que portava en honor als seus dos fills difunts. Tot va començar quan ell tenia setze anys i va publicar el seu primer llibre, Israel. Era jove, és clar, però era tot un perfeccionista. Bé, de fet, jo era un perfeccionista. El meu pare va ajudar-me a publicar-lo, ell era notari. No crec que calgui esmentar el fet que la seva feina no era precisament divertida, i que, a causa d'aquesta, vaig haver de traslladar-me a Arenys de Mar, o com jo la conec, Sinera. Jo l'ajudava, tot i que em limitava més aviat a buscar el meu entreteniment entre els llibres i les classes universitàries. M'encantava la història antiga. Recordo els meus companys i els professors, així com les aules i els llapis que guardava al fons de la motxilla. Però sobretot recordo el so del vaixell que ens va portar de viatge per tot el Mediterrani. Aquell viatge va ser un dels fets més importants de la meva vida. Vaig tenir l'honor de compartir-lo amb el meu vell amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i d'entrar en contacte amb algunes de les meves cultures preferides. No m'agradava la gent, però potser Rosselló-Pòrcel va ser allò que més em va acostar a la paraula "afecte" que mai vaig arribar a sentir. Tanmateix, mai vaig tenir el privilegi d'acomiadar-me, ja que ell, ofegat pel dolor, em va matar.

39

El 13 de juliol del 1936 va ser la data en què Espriu va decidir esborrar-me del seu món de fantasia per sempre, fer-me fora com si només fos un gargot al marge d'una pàgina. Em va fer desaparèixer, em va eliminar. Fart de sentir-se arrossegat, malmès, traït per meres raons polítiques i les capacitats bèl·liques dels humans, va renunciar a mi, al seu personatge preferit, al seu estimat alter ego, a aquell que li havia proporcionat una via per allunyar-se del món que s'ensorrava per moments, una porta cap al seu exili personal. "Salom", va dir-me, "la Guerra Civil ha acabat amb tot el que coneixia com a humanitat, i també ha acabat amb tu".

Andrea Font Sanclimens Institut La Romànica, 2n Batxillerat

1r Premi ELS ULLS DELS ULLS (...) “A Barcelona vaig conèixer al meu amor, l'home sensible i el poeta que em va robar l'ànima. Sempre m'ha agradat aquella terra i m'és plaent haver viscut tres anys allà. Un dia vaig veure aquell home al Passeig de Gràcia, on s'inicià un flirt purament ocular entre nosaltres dos. Em va escriure una carta on expressava els seus sentiments inicials per les nostres mirades furtives i encisadores. Realment vaig intentar respondre a aquella carta, però mai vaig enviar-la per la vergonya que em suposava cartejar-me amb un home completament desconegut. Als tres dies

40

vaig haver d'anar-me'n a Xile, la meva terra. Temps després vaig decidir-me i vaig enviar-li una postal-record. A partir d'aquell moment vam començar a enviar-nos cartes cada setmana durant dos anys. A les primeres m'explicava com amb tretze anys va començar dues carreres, cinc anys més tard es va llicenciar en dret i lletres i com va començar a escriure els seus primers llibres de poesia. Encara recordo el poema que em va escriure... La tosseta (en ell evocà la nostra trobada a l'església de la Concepció). Em semblava un home totalment interessant i de mica en mica em vaig veure encantada amb els seus poemes i paraules d'agraïment per començar a ser la seva amiga i confident. Vaig veure que era el moment d'enviar-li una carta apassionada i afirmativa amb els meus sentiments i emocions provocats per aquesta amistat peculiar. Més tard vaig penedir-me del meu atreviment però ell no va canviar d'opinió vers aquella carta: se sentia atret i il·lusionat amb el que havíem creat entre nosaltres. Em va sorprendre la seva decisió de demanar la meva mà (a la meva família li va fer gràcia la seva sobtada aparició) i a la setmana casar-nos, al 1915. Realment vaig ser molt feliç al seu costat i molt enamorada. Del nostre amor romàntic vau néixer en Josep i tu: tu ets igual que el teu pare, tan atractiva i poètica... En canvi en Josep és més efusiu i després se'n penedeix, com jo. El 1921, encara eres petita, Anna Maria, quan vam instal·lar-nos a Gènova on el teu pare va ser el vicecònsol d'Espanya. Que sàpigues que durant la Guerra Civil va ser un dels pocs diplomàtics republicans.” (...) Malauradament, la meva mare va morir el 1935, al Líban. El meu pare va quedar totalment ensorrat per la seva mort. Anys més tard, el pare em va explicar com va estar a punt de casar-se amb una dona, l'Anna Domènech, abans de casar-se amb la mare, però el pare d'aquesta dona es va oposar perquè creia que el meu pare era poca cosa per a ella. Poca cosa? El meu pare va ser un home excel·lent tant professionalment com personalment. Va ser un poeta i personatge molt conegut de la cultura catalana. El pare es va casar a Brussel·les amb una altra dona, l'Emilie

41

Noulet, una gran crítica literària belga. La seva relació amb el pare va ser la trobada de dues ànimes que estimaven la poesia. Es van exiliar a Paris i a Mèxic i finalment van tornar a Brussel·les, on va morir el meu progenitor. A vegades penso que ell, el príncep dels poetes, ha tingut una vida incerta, encapçalada per la gran metàfora del doble amor entre la mare i la Noulet. Penso que la poma escollida pel meu pare és la mare. L'altre enyor que reviu en mi és la cançoneta incerta que em cantava el pare abans de dormir... Ara, el meu cor fidel, pensa en l'illa en la qual em trobo, aquest racó del món on tantes coses em tornen del pare: el beat supervivent.

Melodie Marie Sánchez Beguerís Institut La Romànica, 2n Batxillerat

2n Premi

Grup G: Formació de persones adultes. Nivell instrumental. Curs de llengua oral i escrita. TRINI Soy Trini. Nací en la provincia de Granada, en un cortijo. Mis padres trabajaban para un "señorito" de allí hasta que yo tuve once años. Tenía un hermano, una hermana mayor que yo y dos hermanas más pequeñas. Ahora somos cuatro chicas porque el mayor murió.

42

Bueno, pues vamos al grano: mis padres decidieron emigrar a Barcelona, con un hijo de 16 años, otra de 13, yo de 11, la siguiente de 8 y la pequeña de año y medio. Llegamos a Montcada. Mi padre entró a trabajar con los paletas, mi madre cuidaba de la casa y de todos los que éramos. Colegios, pocos. Habían pasado las riadas, las nevadas y los que estaban aquí estaban en barracones. Nosotros acabábamos de llegar. Pero bueno, comíamos y pensábamos. Un día, hablando con una señora me dijo que podía ir con ella, que tenía una peluquería y me enseñaría. Ahí empecé a aprender mi oficio, al que he adorado siempre. Más tarde me dijeron que en la "Phillips" necesitaban chicas. La peluquera me dijo que podía ir por la tarde a la peluquería y así combinar las dos faenas. Estuve trabajando en los dos sitios hasta que tuve dieciocho años. Me enamoré, tuve dos hijos, estudiaron, se colocaron y decidí "jubilarme". Tenía una deuda conmigo, era ir al colegio para aprender a leer y escribir bien. Estoy en ello, voy a Badia tres días y otros tres días estoy en la escuela de Adultos de Barberà. Tengo que dar las gracias también a la vida por todo cuanto he trabajado, luchado y he tenido salud. Gracias a Dios. Llegado a este punto, explicaré una anécdota que me ocurrió cuando trabajaba en la Phillips: en la entrevista inicial, el jefe de personal me dijo que tenía que hacer una prueba y yo le contesté: -¡Anda! ¿Es que me van a poner en la oficina? Me contestó que no, que la prueba era para trabajar en la cadena. -Pues póngame en la cadena y después, si no rindo, pues me echa.

43

Siempre estuve agradecida a que confió en mí; eso jamás se me ha olvidado.

Trinidad Rodríguez Sáez CFA BARBERÀ

1r Premi CELSA Hola, me llamo Celsa. Voy a intentar escribir un pequeño relato de mi vida, aunque no es demasiado interesante. Nací en Galicia, en la provincia de Ourense, en un pueblecito pequeño que no está en el mapa, o eso creo. Bueno, soy la quinta de una familia numerosa, después de mí, hay cinco más pequeños que yo. Mis padres trabajaban en el campo. No tenían otro medio de vida. A los nueve años me llevaron a guardar cabras a otro pueblo. Me dijeron que me iban a regalar un vestido de volantes que no conseguí después de dos años de estar allí. Mi madre al final me llevó a casa, de donde no debería haber salido, porque los eché mucho en falta. A los dieciséis años, me vine a Barcelona a servir. Aquí lo pasé muy mal al principio porqué no conocía a nadie ni entendía el catalán, que era la única lengua que hablaba aquella familia.

44

Bueno, a los tres años de estar en Barcelona conocí a un chico y al año nos casamos. Nos fuimos a vivir a Hospitalet de Llobregat. Tuvimos tres hijos. A los quince años nos vinimos a Badia del Vallès. Aquí nació mi cuarto hijo. Todos se han ido casando. Enviudé. Tengo seis nietos. Ahora me quedé sola.

Grup H: Formació de persones adultes. Secundària. Programa de qualificació professional inicial (PQPI). Preparació a les proves d’accés a cicles formatius de grau mitjà. L'AVIÓ DE PAPER Hi havia una vegada, una nena que es deia Paula. Un dia estava a casa seva intentant distreure's amb alguna cosa. Es va posar a pintar, poc després a estudiar, i finalment a fer puzles. La seva germana gran es deia Ana i quan va arribar de l'institut va anar a buscar la Paula i va dir-li: - Hola. Què fas?

Celsa Rodríguez Rodríguez CFA BARBERÀ

2n Premi

45

La Paula li va contestar: - Res, rumiant què puc fer ara. Ja he fet els deures, puzles i he pintat, no se què més em pot distreure. Estic decidint si fer alguna manualitat com per exemple un vaixell de paper. L'Ana, passats uns minuts va exclamar: - Ja sé! Tinc una idea! en comptes de construir un vaixell, què et sembla si fem un avió de paper? - És veritat! - va dir la Paula. Però hauríem de buscar les instruccions per poder muntar-lo. L’Ana es va posar a buscar-les ràpidament. Mentrestant, la Paula, va agafar un paper en blanc per començar a construir-lo al mateix temps que l'Ana li anava dient un per un els passos a seguir. Al cap d'uns minuts van acabar tot el procés del muntatge i molt contentes es van quedar observant el preciós avió que els havia sortit. Per perfeccionar-ho van decidir donar-li una mica de color i amb il·lusió, van començar a pintar-lo. Un cop pintat, la Paula va dir sense adonar-se'n: - Ara és el moment que volis! I de sobte l'avió va volar i per sorpresa de totes dues, l'avió va preguntar: - A quin lloc voleu anar? Les dues germanes van contestar al mateix temps. - Ens agradaria anar a les platges de Menorca. Dit i fet, en cinc minuts ja eren a Menorca gaudint de les platges. La Paula i l'Ana van quedar-se allà tot un cap de setmana. Mentrestant, els seus pares eren a casa. Només havia transcorregut

46

una hora des que havien marxat i per tant els seus pares no van adonar-se que les seves filles no eren a casa. Un cop van arribar a casa, la Paula i l'Ana van guardar l'avió a un calaix amb la intenció de poder utilitzar-lo un altre dia. FI Mª del Carmen Llansà Hernández CFA BARBERÀ 2n Premi

Grup I: Formació de persones adultes. Preparació a les proves d'accés a cicles formatius de grau superior i a la universitat, per a majors de 25 anys. Curs d'iniciació a una llengua estrangera. REFLEXIONS D'UN JOVE. Recordo la meva joventut... Començar l'ESO va ser un canvi per a mi, una nova escola, nous companys, pensava que seria divertit però no sabia que em passarien coses que no vaig imaginar.

47

Recordo que a classe reien de mi pel fet d'estar gras, les classes d’educació física em feien por. Aquells adorables companys que tenia... no va ser fàcil, ningú m'ho va posar fàcil, i jo fent cas al que em deien ho feia més difícil. Faig memòria i me'n recordo del dia que em van cridar "mariquita" pel fet que em pogués agradar un noi. Ser diferent a ells era motiu de riure. A vegades sortia de casa amb por, ja que algun cop em van amenaçar amb pegar-me, però per sort mai va ocórrer. Amb 16 anys, i cansat de les mofes, la meva immaduresa i el meu baix estat d'ànim van fer que deixés l'escola secundària i entrés al món real. Jo era un noi normal encara que m'havien fet creure que era diferent i per això era "anormal". Vaig vaguejar sense fer res fins que em vaig cansar i veient com molta gent del meu entorn es treia l'ESO, feia altres estudis, vaig fer-me la pregunta: I jo, què faré a la meva vida? Un bon amic va parlar amb mi, ell estudiava cuina a Barcelona, i sabia tota la meva situació. Aquella conversa que vam tenir no l'oblidaré pas. Va fer que m'adonés que per aconseguir alguna cosa hauria de lluitar pel que volgués. Així doncs vaig decidir anar a Barcelona i deixar l'entorn del meu poble a un costat. El curs li va costar bastants diners al meu pare, vaig escollir cuina la qual em cridava des de petit. Va ser un any esplèndid per conèixer-me com a persona, vaig conèixer gent nova, d'altra edat i el més important em volien com era jo, simplement. Me'n recordo d’arribar a Barcelona com cada dia i veure gent molt diferent, cultures juntes que no es barallaven i es respectava tothom tal i com era.

48

A l'acabar el curs vaig seguir estudiant un PQPI per treure'm la prova d'accés al grau mitjà, ja que em vaig adonar que podria donar molt més de mi. Ho vaig aprovar amb bona nota i vaig complir el meu objectiu. Així mateix, en acabar el PQPI vaig apuntar-me a un grau mitjà on vaig estar dos anys estudiant i també vaig aprovar amb molt bona nota. Ara estic estudiant la prova d'accés al grau superior i com sempre amb ganes i esforç, crec que l'aconseguiré. He conegut nous professors, nous companys, diferents tècniques d'estudi i aquí sóc. Però sempre tinc moments de reflexió en els que miro enrere i recordo com vaig començar a estudiar, com es comportaven amb mi, i ric, sí, ric perquè avui dia jo em conec i sé com sóc, m'agrada ser jo mateix i mirar el passat i veure com he aconseguit tot el que m'he marcat. M'alegra perquè una cosa sé, si en la vida no et valores i t'estimes tal com ets, mai no podràs saber com es sent un amb si mateix. I això en els temps que corren és molt important, ja que la situació per la qual estem passant no és bona, i si les persones no ens acceptem i lluitem pel que volem, crec que serà difícil aconseguir el que ens proposem per avançar com a persones. Paraules d'un jove. Gabriel Díaz Zurdo CFA BARBERÀ 1r Premi

49

50

B. POESIA

Grup K: Educació primària – Cicle mitjà

EL CASTELL DE BARBERÀ El castell de la nostre ciutat diuen els vells, que està encantat. Què s'amaga, quan la llum s'apaga? Potser un fantasma d'un senyor medieval que la mort va trobar, de forma fatal. Princeses, dracs i cavallers armats, lluitaven sense fi, per protegir la ciutat.

Això no sé si us adoneu, heu d'estar alerta i a la nit vigileu! perquè no se sap el que pot passar si al castell et volguessis acostar.

Marc Guardi Porras Escola Can Llobet, 4t A

1r Premi

51

LA LAIA Em dic Laia i visc a Barberà sóc una noia de nou anys i m'agrada ballar m'agrada anar a la meva escola i amb les meves amigues jugar. Tenim un hort molt xulo, un teatre i un gimnàs però el que més m'agrada són els patis per jugar estic molt molt contenta de poder viure aquí de tenir tants amics, en un lloc tan bonic. Des d'aquí convido a tot el món que passi per aquí i veurà aquesta ciutat tan maca que tenim. Una cosa més demanaré a tota la nostra gent que entre tots mantinguem la nostra ciutat tal com és.

Laia Granados Cereto Escola Can Llobet, 4t B

2n Premi

52

ELS DEURES

Rubén Vilchez Pulido

Escola Miquel Martí i Pol, 4t A

3r Premi

53

LA ROSA CAPRITXOSA

La rosa és molt capritxosa vol ser de color rosa i és molt bonica però punxa una mica. La rosa de color rosa és amiga dels ocells i les nenes presumides se la posen als cabells. La rosa que és capritxosa i vol ser de color rosa és una flor consentida i mai no està deprimida.

Paula Jiménez Ruiz

Escola del Bosc, 3r A 4t Premi

54

Grup L: Educació primària – Cicle superior

LA MEVA CLASSE A la meva classe hi ha molta gent, vint-i-cinc ni més ni menys. Alguns més alts i altres més petits però tots som molt amics. Semblem animalets quan al mataconills juguem. Parlem, parlem i la professora molestem. Sempre ens mana callar però a la classe ningú ho fa. Amb la professora d'anglès ens ho passem molt bé. HELLO, HELLO, ella així sempre ens rep.

Ens agrada la gimnàstica, perquè és fantàstica. A l'hora d'esmorzar els entrepans mengem, i de tant en tant parlem. Amics sempre serem mai ens oblidarem!

Dana Vicente Herreros

Can Llobet, 5è A 1r Premi

55

ATLETISME Cada dia, preparada disposada, motivada i sempre il·lusionada. Abans d'una cursa nerviosa, dubtosa i intentant pensar en una altra cosa. PUMM! Sortida! He de pensar en ser àgil, veloç i córrer com l'animal més ràpid del món. Corrent, corrent m'he d'esforçar per quedar primera i guanyar. A la meta he arribat i molt cansada m'he quedat. Hagi o no hagi guanyat satisfeta he estat.

He fet aquest poema amb alegria i il·lusió perquè l'ATLETISME és el meu món.

Emma Ojeda Fernández Elisa Badia, 6è B

2n Premi

56

LA JUNGLA A la jungla el goril·la es mira l'ungla. La serp creix mentre s'avorreix. El cocodril parla amb el grill, i l'elefant va somiant. El tigre furiós corre com un gos, mentre el presumit guepard que es diu Gerard corre per la jungla com un llamp. Els ocells miren el riu mentre diuen piu, piu, i el ferotge lleó és un campió.

Martí Albarrán Roca Can Llobet, 6è A

3r Premi

57

EL MEU PARE He passat tant de temps amb tu, i tu tant de temps sense mi que els matins no són matins sense que em desperti el teu despertador. Estic trista per dins, però per fora no ho sembla, et trobo a faltar des de que surt el sol fins que se'n va. Has marxat i no tornaràs, no deixo de pensar que el teu somriure s'ha esborrat. I no tornarà…

Gisela Fernández García Escola Miquel Martí i Pol, 6è

4t Premi

58

Grup M: Educació secundària obligatòria.

OBLIT L’oblit és la pèrdua de recordar, sentir o actuar. Ja fa dos anys que tinc una malaltia, una malaltia que s'ha apoderat del meu cap. Ja no sé ni quin dia és, ni quin any ni quin mes. Visc amb la meva dona, amb ella surto a passejar, ho fem agafats de la mà. Ho fem com abans, quan sortíem al camp i anàvem a la platja a veure el mar. Quan res importava tant com el nostre amor, les llàgrimes eren d'alegria i de tristeses poques en teníem. Quan només volíem cuidar l'un de altre, el sol ens feia brillar, i els problemes els resolíem tots dos plegats. Aquells moments els trobo a faltar, la família, el Nadal i tot el que vaig viatjar.

59

No es que ara no faci tot això, es que de vegades no me'n recordo ni de com em dic jo. Hi ha dies que vénen els meus fills i sé qui són perfectament però n'hi ha uns altres que no sé ni que fan aquí i això em fa sentir malament. Ells m'expliquen coses, em fan companyia i també escolto quan parlen de mi. Es posen tristos, tot per culpa d’aquesta malaltia. Potser us resulta estrany però me'n recordo de les coses de fa 20 anys. Me'n recordo del naixement dels meus fills, de quan em vaig casar, però no sé el que aquest matí vaig esmorzar. Veig als meus familiars cada vegada més tristos, preocupats per mi, i és que els meus oblits van a més, de vegades no sé ni que faig aquí. A la meva vida li he posat emoció, sóc d'una gran generació. Hem sortit endavant, i amb el poc que teníem anàvem tirant.

60

Pels meus fills he lluitat, ho he fet per la seva felicitat. Ara només lluito per mi, tinc una gran batalla oberta, una batalla que per dins em va menjant i que al més petit pot fer gran. Tot això va dedicat a la família que amb cura i felicitat sempre m'ha cuidat, i que amb somriure, un gran somriure, sempre m'ha escoltat. També ho vull dedicar a la meva dona per tot el que m'ha estimat i per ser un gran pilar que em suporta cada dia amb alegria. Aquest matí m'he aixecat del llit i m'he dit: "Avui que me'n recordo de qui sóc escriuré", i això és el que he fet. Ara que l'escrit ja està enllestit al calaix de l'habitació el guardaré encara que suposo que demà no me'n recordaré, aquesta lluita, finalment, la perdré. Classifico els dies en bons i dolents i per això jo visc cada moment. Mai he sigut d'aquelles persones que planegen les seves vides,

61

penso que és una tonteria. Avui estàs aquí i demà qui ho sabrà? Família, quan llegiu això voldrà dir que ja me n'he anat o que la malaltia ha avançat tant que ho semblarà. L'única cosa que en aquests moments sé és que amb el meu record als vostres caps sempre romandré.

Andrea Vicente Herreros Institut La Romànica, 4t ESO

1r Premi EL SECRET DELS MEUS ULLS Vull veure passar la vida davant els meus ulls, vull veure cada segon, cada imatge, cada cançó, cada sentiment... Vull veure passar tot allò que encara no he vist, allò que encara no m'ha donat temps d'imaginar,

62

allò que és secret per a mi, i que jo guardaré com si ho fos. Vull veure tot allò sense pensar en recordar, només mirant-ho, un moment, que es convertirà en etern, i que potser tornaré a recordar, per fer que aquells ulls que una vegada ho van veure, s'omplin de llàgrimes, i no vegin res, per culpa d'aquell segon, aquella imatge, aquella cançó, aquell sentiment... Noelia Arenas Moragón Institut La Romànica, 3r ESO 2n Premi

63

GRUP P: Formació de persones adultes. Secundària. Programes de qualificació professional inicial (PQPI). Preparació a les proves d’accés a cicles formatius de grau mitjà. UN SENTIMENT Si m'estimaves per què m'enganyaves. Si els teus sentiments eren verdaders per què em vas fallar. No et perdonaré. Amb tantes promeses. Que se n'aniran amb el vent. No deixis anar el plor, d'una lluna trencada. Et demano de genolls, lluna no te'n vagis. No et perdonaré. Si em deixes per dins amb aquest sentiment.

Juana Barón Gómez Fundació Barberà Promoció

1r Premi

64

AQUELL Aquell que tracti de creuar-se no es salvarà amb nosaltres es va vindre a regalar-se, mai a enfrontar-se. La diferència de treballar i maquinar, comencem d'avall buscant treball si vols superar-nos ves-te'n al carall. Treballo molt bé, el meu cor sempre és blau, si vols criticar-nos vine i et disparem sense por apuntem, posem l'ull es forma el batibull.

Raul Ramallo Juidías Fundació Barberà Promoció

2n Premi

65

GRUP Q: Formació de persones adultes. Preparació a les proves d’accés a cicles formatius de grau superior i a la universitat, per a majors de 25 anys. Curs d’iniciació a una llengua estrangera. ESCRIPTURA Quan alguna cosa es remou a l'interior sents que és a dins, i s'ha de treure tot allò quan tens l'amor, requereixes passió prepareu-vos nois i noies que comença la funció. Si algun cop heu dubtat de la seva validesa no coneixeu de qui us parlo, l'escriptura, la qual la tinta alimenta encesa no fa cap promesa, més al pobre pot situar entre els reis o la duquessa fins al punt de concebre imatges seminues. Mai és sola per dur a terme aquesta empresa compta amb la imaginació, uns quants relats i amb mi, sorpresa! Viatjarem des del cel fins a l'infern us contarem històries noves, antigues o inventades amb dinosaures, taurons, pirates i herois eterns aneu amb compte amb les mossegades.

66

És filosofia, poesia i essència el més bonic que hem rebut a part de la innocència mai coneixereu alguna cosa com aquesta això que t'escalfa a l'hivern i a l'estiu refresca.

Mario Valderrama Gutiérrez CFA BARBERÀ

1r Premi SUPLICI D’AMOR En els teus ulls, només hi havia foscor per a mi, en els teus llavis delícia i disgust. Va ser carnal i innocent, foc i gel, desinteressada i curosa, eterna i efímera. El teu de tota la vida, el teu de mai més.

67

Malgrat això, vaig demanar-te d'estimar-me, d'estimar-me sense alè, vaig implorar-te que et quedessis amb mi, de fer-me oblidar-ho tot. Però tu et retreies com una manta, per a que no pogués sentir la teva calor, i m'amagaves els estels, la lluna i el Sol, com ho fan el dia i la nit. I encara que no tingués el teu afecte, i tot sol, encara que passés fred i cec per no veure't et buscaré sigui on sigui.

Luigi Abbate Talano CFA BARBERÀ

2n Premi

68

GRUP R: Estudis universitaris. Cicles formatius de grau superior.

ENTRELLAÇANT L'INFINIT

Natàlia Vilor Tejedor Universitat Politècnica de Catalunya

1r Premi

69

I ARA QUE HAS MARXAT... Res, ara ja és massa tard sí, ja no dic res perquè tinc la veu trencada i, les paraules em vessen de les dues mans. Només sé que els meus ulls, tancats, et continuaran recordant. La mirada, cansada, ja no diu res. Hores fosques i memòries difuses, perquè tu vas marxar. Recordar-te, no em deixa respirar, ets un corc, ets un neguit, Ai! una mena d'enyorança!

Tot i així, et busco i no et trobo, i ara aquí, i ara allà... I així, caient en un dolç oblit sento que ja no et puc amargar. Et busco a les palpentes, però és ben cert que tu ja no hi seràs. Dins meu hi ha un dol infinit. Per culpa d'un amor que no s'acaba mai.

Laura Molina Delgado Universitat de Barcelona

2n Premi

70

C. MICROCONTES

GRUP S: Educació secundària obligatòria. Educació tecnicoprofessional. Batxillerat. Programes de qualificació professional inicial (PQPI) L'HOME BALA Ningú al circ va culpar l'Home Bala per no calcular la seva caiguda. Cupido el va fletxar en ple vol.

Iván Salinas Bautista Fundació Barberà Promoció

1r Premi COLOR VERMELL Tot va començar un matí, menjava alguna cosa i ja estava fora, vaig veure una cosa rodona que s'apropava, es va tornar vermell i va desaparèixer. Erik Ruiz Aguilar Fundació Barberà Promoció 2n Premi

71

72