1.elements referencials9-marca aigua - xtecmgurrera/4-1.elements referencials - marca aigua.pdf ·...

INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA LOCAL A PARTIR

DELS SEUS PRIMERS CENTRES EDUCATIUS

ELEMENTS REFERENCIALS

Montserrat Gurrera i Lluch

Llicència retribuïda concedida pel Departament d’Educació de la

Generalitat de Catalunya pel curs 2004 – 2005

(DOGC núm. 4182 de 26 – 7 – 2004)

Mataró, setembre 2005

En

revi

sió

Introducció a la història local a partir dels seus primers centres educatius

Elements referencials

Montserrat Gurrera i Lluch 2

Índex

1 INTRODUCCIÓ..................................................................................................... 4

2 ELEMENTS REFERENCIALS ........................................................................... 5

2.1 Aproximació al context sociocultural de Mataró ............................................... 6

2.1.1 El medi físic i breu situació històrica anterior al segle XIX........................... 6

2.1.2 Creixement i consolidació de la ciutat ......................................................... 9

2.1.2.1 Demografia .................................................................................... 9

2.1.2.2 Urbanització .................................................................................12

2.1.3 Estructura social.......................................................................................17

2.1.3.1 L’aristocràcia i els hisendats ..........................................................18

2.1.3.2 La clerecia ....................................................................................19

2.1.3.3 Els burgesos .................................................................................22

2.1.3.4 Els proletaris .................................................................................24

2.1.4 La transformació de l’estructura econòmica................................................28

2.1.4.1 Els sectors productius ....................................................................28

2.1.4.2 El comerç .....................................................................................32

2.1.4.3 Les comunicacions ........................................................................34

2.1.4.4 Les entitats financeres ...................................................................35

2.1.4.5 L’administració municipal.............................................................36

2.1.4.6 Els impostos .................................................................................39

2.1.5 Estructura sanitària i benèfica ....................................................................40

2.1.5.1 Estructura sanitària ........................................................................41

2.1.5.2 Estructura benèfica........................................................................42

2.1.6 Activitats culturals i manifestacions festives ...............................................44

2.1.6.1 Dotació sociocultural i les iniciatives culturals ................................44

2.1.6.2 Manifestacions festives, culturals i d’esbarjo...................................47

2.1.6.3 Intel·lectuals i personatges rellevants ..............................................51

2.1.7 Esdeveniments polítics i socials (1808 – 1868) ...........................................54

2.1.7.1 La Guerra del Francès i la primera Constitució (1808 – 1814) ..........55

2.1.7.2 El retorn de Ferran VII i el règim absolutista (1814-1820) ...............58

2.1.7.3 El Trienni Liberal (1820-1823) ......................................................59

En

revi

sió




2.1.7.4 La Dècada Ominosa (1823-1833) ...................................................61

2.1.7.5 La minoria d’edat d'Isabel II (1833-1843) .......................................62

2.1.7.6 La dècada moderada (1844-1854)...................................................67

2.1.7.7 El Bienni Progressista (1854-1856) ................................................69

2.1.7.8 El moderantisme (1856-1868) ........................................................71

2.1.7.9 La revolució de 1868 .....................................................................73

2.2 La construcció del sistema educatiu al segle XIX............................................. 76

2.2.1 La legislació educativa més remarcable del segle XIX.................................76

2.2.1.1 Dues lleis d’especial rellevància .....................................................80

2.2.2 L’ensenyament secundari ........................................................................107

2.2.3 La formació professional.........................................................................110

2.2.4 Les escoles de pàrvuls .............................................................................112

2.2.5 L’ensenyament d’adults...........................................................................114

2.2.6 L’ensenyament de nenes..........................................................................117

2.2.7 Església, societat i ensenyament...............................................................121

2.2.8 Les dades estadístiques: l’escolarització i l’alfabetització ..........................124

2.2.8.1 L’alfabetització i el procés d’escolarització ...................................132

2.2.9 La situació educativa a Catalunya ............................................................133

2.3 Elements de la pràctica educativa................................................................. 138 2.3.1 Els espais escolars...................................................................................138

2.3.2 Els mètodes educatius .............................................................................140

2.3.3 El calendari i els horaris escolars .............................................................142

2.3.4 Els llibres de text ....................................................................................145

2.4 L’ensenyament i l’escolarització a Mataró..................................................... 150

2.4.1 L’ensenyament a Mataró abans del segle XIX...........................................150

2.4.2 Alfabetització i escolarització al Mataró del segle XIX..............................153

2.4.2.1 L’alfabetització ...........................................................................153

2.4.2.2 L’escolarització ..........................................................................156

2.4.2.3 Els centres educatius de més envergadura fins el 1868 ...................161

3 ANNEX................................................................................................................ 166

3.1 Historia del sistema educativo español........................................................... 166

En

revi

sió




1 Introducció

L’objectiu d’aquest bloc és situar-nos per una banda en el sociocultural de Mataró i per

l’altra en el context educatiu català amb les lleis vigents i la descripció de la pràctica

educativa, per tant, conté la informació més rellevant, fruit de la recerca històrica, i està

destinat als docents per a utilitzar-lo com a material de consulta i aprofundir en els diversos

temes que es tracten en la proposta.

Està dividit en quatre apartats: aproximació al context sociocultural de Mataró, la

construcció del sistema educatiu al segle XIX, elements de la pràctica educativa (material

escolar, mètodes educatius, aules i edificis, etc.), l’ensenyament i l’escolarització a Mataró,

i es complementen amb un annex de la història del sistema educatiu espanyol.

Per a ampliar la informació que s’ofereix a continuació es pot fer a partir del bloc de

bibliografia.

En

revi

sió




2 Elements referencials

Els primers centres educatius locals d’envergadura comencen a obrir les seves portes a Mataró

al llarg de la primera meitat del segle XIX, quan la ciutat experimenta un gran desenvolupament

i alhora es comença a fer efectiu el sistema educatiu modern. És, per tant, clau l’aprofundiment

en aquests dos àmbits.

De la realitat escolar del segle XIX en resten només algunes dades i en aquest apartat pretenc

apropar-nos al marc general en el que es mou, on les disposicions legislatives estatals

representen la voluntat de formalització dels marcs jurídics i administratius que concreten

l’ordenació de la instrucció com a servei públic, però hem de ser conscients de la discordància

entre el prescrit, les propostes pedagògiques i la pràctica educativa, bo i que influiran en la vida

escolar i viceversa. És en aquest sentit que interessa especialment aquest apartat, per ubicar la

creació i el desenvolupament inicial de la xarxa educativa escolar de Mataró, però si bé a la

ciutat es segueixen a grans trets la legislació vigent, la creació de les escoles i la pràctica

educativa responen també a altres factors, en els quals tenen una influència rellevant els canvis i

les voluntats socials i econòmiques que estan en constant evolució al llarg del segle XIX, i de

les que també incloc una més o menys àmplia referència .

Claus de localització:

ACM: Arxiu Comarcal de Mataró

AGHUB: Arxiu General Històric de la Universitat de Barcelona

AHGDB: Arxiu Històric General de la Diputació de Barcelona

AMM: Arxiu Municipal de Mataró

AH: Arxiu Històric

BCEL: Biblioteca Caixa Laietana

MASMM: Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró

En

revi

sió




2.1 Aproximació al context sociocultural de Mataró

En aquest apartat ens apropem a la realitat de la ciutat de Mataró al segle XIX, que experimenta

grans canvis demogràfics, urbanístics, econòmics, socials, polítics, en els equipaments urbans,

mitjans de comunicació, etc., i que la converteixen en una important ciutat industrial, amb punts

forts i també amb insuficiències estructurals, però que evoluciona amb la voluntat de

transformar-se en una societat eficaç que va cap a una major riquesa i benestar.

2.1.1 El medi físic i breu situació històrica anterior al segle XIX

Mataró està situada arran de mar, a uns 28 quilòmetres al nord de Barcelona i gairebé al centre

de l’actual comarca del Maresme, que abraça de Badalona a La Tordera, i sobre la plataforma

costanera recolzada en la serralada Litoral catalana, que es disposa paral·lela al mar, a l’esguard

de petits turons. La travessen diverses rieres, que bo i estar normalment seques, baixen plenes

en cas d’aiguats: a llevant hi ha la riera de Valldeix o Sant Simó; a tramuntana, la de Cirera (que

fins al segle XX travessa la població), i a ponent, la d’Argentona. Un element que caracteritza

els seus turons és la capa de sauló (producte de la descomposició dels granits) que en cobreix la

superfície, i que és la base de la gran planura quaternària, que té unes bones condicions per

retenir les aigües freàtiques, que són bones per a l’agricultura amb conreus de regadiu, i que

junt amb el clima temperat i amb un règim de pluges mediterrani han permès des de molt antic

conreus primerencs i que fos una activitat pròspera.1 Tots aquests factors influeixen

decisivament en el seu desenvolupament com a ciutat.

De l’àrea de Mata ró hi ha notícies que està poblada des del neolític, i també es conserven

nombroses restes de la cultura ibèrica. Però és en l’època romana quan neix la ciutat d’Iluro

com a conseqüència de l’ocupació de les forces de Roma, que incorpora el territori iber, i a

mitjan segle I aC es configura com a ciutat i es construeix seguint una planificació urbanística.

En aquells moments té una economia agrària basada en l’horta i el secà, amb unes bones

comunicacions per al comerç tant marítim com interior. El seu període d’esplendor perdura fins

a la segona meitat del segle II dC, tot i que es manté habitada fins a començaments del segle IV,

quan els habitants es dispersen per les rodalies durant la dominació visigòtica i musulmana.

1 Iglésies Fort, Josep. La població del Maresme a la llum dels censos generals . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1971, p. 11. Llovet, Joaquim. Mataró, 1680-1719: el pas de vial a ciutat i cap de corregiment. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1966, p. 13-22 i 193 -195.

En

revi

sió




A mitjan segle X es troba el document més antic que es refereix a Mataró, en què s’anomena

«Alarona» i «Civitas Fracta», però ben aviat ja parla de «Mata», amb el castell feudal que té

masos de conreu a la part baixa del terme. A final del segle XIII, el terme ja ha evolucionat i

s’ha consolidat, i apareix el primer tràfic comercial conseqüència d’una millor explotació de les

terres i de l’increment de la població, i que té el privilegi de celebrar un mercat setmanal.

Durant el segle XV, la població de Mataró s’incorpora al patrimoni reial, és carrer de la ciutat de

Barcelona el 1424 i la població creix notablement i assoleix un cert equilibri entre l’agricultura,

els oficis menestrals i el mar, amb una activitat comercial força important. A final de segle

Mataró té menys de 700 habitants.

Durant el segle XVI, la població experimenta un gran creixement demogràfic pel

desenvolupament econòmic degut a l’increment del tràfic marítim, que dóna sortida als

productes locals de vi i vidre, i alhora a d’altres procedents de la comarca del Vallès, que tenen

destinacions com Mallorca, Marsella, Gènova, Lisboa, etc. Aquest creixement porta a un

desenvolupament urbanístic , adquirint la fesomia de l’actual nucli històric, i també es

construeix la muralla; però a final de segle ja es comença a edificar fora dels seus límits (fet que

es consolida el segle següent).

Al segle XVII, seguint les bases establertes al segle anterior, Mataró es transforma en un centre

receptor i distribuïdor de mercaderies, gràcies, en part, a la poca fiscalitat i al fet que es troba

dins del radi d’influència del comerç de Barcelona. La població creix demogràficament i

econòmica, es defineix el seu teixit urbà i es consolida una estructura social determinada molt

especialment per la relació amb la terra com a font principal de riquesa. Però alhora la

necessitat de comercialitzar el vi i l’aiguardent promou l’interès per l’activitat mercantil, perquè

es pot donar sortida directa als productes pel propi port, i així el pagès esdevé comerciant. Una

altra part important de la població és la gent de mar, que es dedica a la pesca i la marineria.

Finalment també s’hi consolida un bon gruix d’artesans dedicats sobretot a indústries

complementàries de les activitats principals, que són les agrícoles i marítimes (boters, mestres

d’aixa), però també a una producció de consum (teixidors, sastres, sabaters, manyans, vidriers,

etc.). Al costat dels factors positius del creixement de la població n’hi ha d’altres que no ho són

tant, com ara el ressò que tenen a Mataró les crisis derivades dels conf lictes entre les

institucions autònomes catalanes –defensores de les constitucions i privilegis del país– i la

reialesa –que defensa fórmules de monarquia absoluta–, a més de patir també les conseqüències

En

revi

sió




de les guerres contra França, i que es manifesten amb els allotjaments militars, contribucions de

guerra amb soldats i diners, etc.

A la segona meitat del segle XVII és quan l’economia mataronina experimenta una gran

expansió i és un escenari privilegiat de la recuperació catalana de final de segle, on tots els

factors que hi intervenen es troben ben representats en l’evolució particular de Mataró: població

en augment des del segle XVI, conreu de la vinya (permet l’activitat complementària dels

aiguardents i la seva comercialització), enriquiment d’un sector de la pagesia i la consegüent

concentració de la propietat, etc. L’expansió mataronina de final de segle està representada

principalment per l’auge del sector marítim, i la seva prosperitat arriba a crear una situació de

competència i de rivalitat amb Barcelona.

El segle XVIII Mataró rep el títol de ciutat el 1702, com a privilegi reial de Felip V en

contraprestació pel suport financer rebut. Demogràficament el comença i l’acaba essent la

cinquena ciutat catalana, però doblant la població, que passa de ser el 1702 d’uns 5.000

habitants a 9.943 el 1787, segons el cens de Floridablanca, i es consolida la tendència iniciada

les dues centúries anteriors de duplicar la població. 2 Aquest increment és degut en gran manera

al fet que tota la part del litoral actua com a pol d’atracció de la població interior, i això obliga a

continuar el desenvolupament urbà fora muralles. En el cens de 1719 la ciutat arriba a esdevenir

la segona de Catalunya, amb 5.918 habitants.

Al llarg del segle XVIII hi ha un cert ralentiment en el ritme de creixement de la ciutat respecte a

d’altres poblacions catalanes, no obstant això, Mataró i el Maresme mantenen unes condicions

de prosperitat al llarg d’aquests cent anys, amb un paper molt destacat en les relacions

comercials amb Amèrica, l’exportació de vins i aiguardents, la construcció naval (i en general

una gran importància de tots els oficis relacionats amb el mar que ocupen la tercera part de la

població) i la conservació de l’activitat artesanal (principalment els oficis relacionats amb el

tèxtil: teixidors de lli, seda, cotó i vels), i la novetat més important: la indústria de les indianes.

La situació continua essent favorable fins a la davallada general de l’última dècada, que

coincideix amb un llarg període de guerres –contra França (1793-1795) i contra Anglaterra

(1779-1783 i 1796-1802)–, que impliquen greus problemes en el comerç amb Amèrica. Fins i

tot s’arriba a interrompre en el darrer conflicte (bo i que el Reglamento del libre comercio de

1778 autoritza el tràfic lliure entre els ports peninsulars i indians, que fomenta el comerç amb

les colònies i la manufactura de la metròpolis) i alhora s’inicia el procés d’emancipació de les

2 Iglésies Fort, Josep. La població del Maresme a la llum dels censos generals . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1971, p. 13 i 53-66.

En

revi

sió




colònies americanes, i tot plegat porta a un llarg període de crisi que perdura fins a princip i del

proper segle. La composició de la societat mataronina de final de segle és encara pròpia d’una

economia diversificada i amb una representació prou significativa dels grups dominants

tradicionals.

Mataró és nomenada cap de corregiment segons el Decret de Nova Planta, de 1716 a 1833, amb

una demarcació que comprèn part de l’antiga vegueria de Barcelona, que va des de Montgat fins

a la de Girona i conté la sotsvegueria del Vallès, més o menys el que és ara el Maresme central i

sud i un bon sector del Vallès actual.3 A partir de 1751 Mataró també té la capitalitat de la

província marítima de la costa de Llevant, que abraça de Montgat a Tossa, fins que el 1889 es

dissol i la comandància passa a dependre de Barcelona.4

2.1.2 Creixement i consolidació de la ciutat

2.1.2.1 Demografia

Mataró comença el segle amb uns 10.000 habitants i en cent anys es dobla la població, com ja

ha succeït en les centúries anteriors. En aquest segle la ciutat arriba a ser la quarta de Catalunya

i la segona de la província de Barcelona el 1830, i si bé posteriorment perd pes en el conjunt de

Catalunya, el 1857 és la segona de la província.

De principis de segle tenim molt poques dades, però hi ha constància de que el 1804 Mataró té

2.271 famílies,5 que representen uns 10.000 habitants. El període de la guerra napoleònica

(1808 – 1814) és un problema per al desenvolupament normal de la població i pesa de forma

considerable en els factors polític, econòmic i demogràfic del país. En el padró de 1824 consta

que Mataró té 12.476 habitants,6 però té molt poca fiabilitat.

L’any 1830, en el recompte de Golobardas,7 Mataró té 12.577 habitants, i és la quarta ciutat

catalana en importància després de Barcelona (94.418 hab.), Reus (22.363 hab.) i Tortosa

3 No és fins a finals del segle XIX que es revitalitza el concepte de comarca, que té com a fonament la comarca natural i els municipis. Grup Pleiade. El Maresme: diversitat i contrast. Mataró-Argentona: Ajuntament de Mataró, L’Aixernador, 1985, p. 11. 4 Llovet, Joaquim. Mataró, dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 219 - 341. 5 ACM. Fons AMM. AH-80. 6 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 3 i 17 de març de 1827. BC. JC lligall XLVIII-64, fulls 169 a 173. 7 Golobardas, J.B. Cataluña en la mano. Barcelona, 1831.

En

revi

sió




(16.464 hab.). Darrere hi ha Lleida (12.500 hab.), Manresa (12.286 hab.) i Olot (11.845 hab.); la

resta de localitats catalanes no arriben als 10.000 habitants. D’altra banda, El Maresme és la

comarca de major densitat de població després de Barcelona.

L’any 1842, amb les xifres de la matrícula cadastral, més fiables i rigoroses que les anteriors de

Golobardas, Mataró té 13.010 habitants i és la setena ciutat de Catalunya, darrere de Barcelona

(183.787 hab.), Reus (28.084 hab.), Tortosa (20.573 hab.), Valls (16.084 hab.), Manresa

(13.339 hab.) i Tarragona (13.014 hab.). El Maresme8 es manté com la comarca de major

densitat de població després de Barcelona, i és l’única que sobrepassa el centenar d’habitants

per quilòmetre quadrat.

1830 1842

Total habitants Densitat

població

Total habitants Densitat

població

Catalunya 29,88 hab./km2 32,83 hab./km2

Maresme 52.965 hab. 133,72 hab./km2 56.166 hab. 141,80 hab./km2

Mataró 12.577 hab. 557,24 hab./km2 13.010 hab. 576,42 hab./km2

El 1850 hi ha una població de 13.147 habitants.9 L’any 1854, és especial perquè es produeix la

greu epidèmia de còlera que provoca 875 morts i afecta molt a la ciutat, però demogràficament

es compensa per l’alta cota de casaments de l’any següent i un alt índex de naixements el

1856.10

Fins el 1857 no es fa el primer cens amb procediments moderns11, i en ell Mataró té 16.595

habitants. En aquest moment és la segona ciutat de la província, després de Barcelona i

descomptada la vila de Gràcia que aleshores ja es considera com un raval seu. En l’àmbit català

és la sisena ciutat, darrere de la capital, Reus (28.171 hab.), Tortosa (24.977 hab.), Lleida

(19.627 hab.), Tarragona (18.023 hab.). Es posa de manifest que les diferències entre les ciutats

més importants s’escurcen, i l’inflament barceloní es posa en marxa per l’impuls industrial i

8 Iglésies Fort, Josep. La població del Maresme a la llum dels censos generals . Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana, 1971, p. 104. 9 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 15 de febrer de 1850. Madoz, Pascual. Diccionario Geográfico – Estadístico - Histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid, 1850; XI, p. 300 – 301. 10 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 17 d’octubre i 16 de novembre de 1854. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 309-312. 11 ACM. Fons AMM. AH-224.

En

revi

sió




això significa un increment important de població en ciutats de la rodalia de Barcelona que

arriben a tenir: Badalona (10.485 hab.), Terrassa (8.721 hab.), Sabadell (13.945 hab.) i

Granollers (4.632 hab.).12

La distribució per edats de Mataró ens la dóna la piràmide següent:

Quan Iglesies interpreta les dades, fa les hipòtesis següents: pel que fa als homes de 14 als 21

anys, hi ha una minva en la regularitat de la piràmide, que és molt possible que obeeixi a una

emigració (a la qual pot contribuir l’edat militar); per la banda de les dones hi ha un

escurçament en l’estrat d’entre 7 i 14 anys i un allargassament en el que va dels 21 i els 28, el

qual delata una possible immigració potser d’obreres o de noies de servei.

Els censos de 1860 i 1877 ens donen unes dades molt semblants a les del 1857, que en concret

són:

àrea geogràfica/

habitants

1857 1860 1877

Mataró 16.595 16.603 17.413

Maresme 71.855 70.547 70.117

En el cens de l’any 1897 s’arriba als 19.900 habitants.

Fins a mitjan segle el creixement troba el suport en les forces d’una societat optimista: de l’any

1820 al 1857 el creixement vegetatiu és positiu i se situa al voltant de les 5.000 persones, tot i la

12 Iglésies Fort, Josep. La població del Maresme a la llum dels censos generals. Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana, 1971, p. 196 i 136-139.

En

revi

sió




crisi de còlera de 1854. Després es produeix un comportament poblacional diferent, i l’augment

tan accentuat té com a motor l’arribada de molta gent a la recerca d’un treball al sector tèxtil. 13

2.1.2.2 Urbanització

En el segle XIX el procés d’urbanització a Mataró és positiu i en cent anys el nombre

d’habitatges gairebé es duplica, seguint la lògica de les dades de població, i la construcció de

noves edificacions fora muralles es generalitza. També s’inicia una certa distribució espacial de

la ciutat pel que fa a la localització de les diferents classes socials i oficis, al mateix temps que

ho fan les seves construccions (cases, fàbriques, serveis, etc.)

Al llarg del segle XIX s’edifica en zones noves, s’amplien els serveis i es va creant una

infraestructura urbana. Fins als anys quaranta les transformacions són molt lentes, però a partir

de llavors els canvis d’aspecte de la ciutat són molt ràpids a causa de la dinàmica econòmica.14

13 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 7-9. 14 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820 - 1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana, 1985, p. 27. Garcia Espuche, Albert; Guàrdia Bassols, Manuel. La construcció d'una ciutat: Mataró 1500-1900. Barcelona: Alta Fulla, 1989, p. 123.

En

revi

sió




De 1804 hi ha constància que Mataró té 2.271 cases i el 1819 s’arriba a les 2.318, i es manté

una tònica constructiva urbana poc activa fins el 1830. 15 Podem destacar que a finals dels anys

deu comença a fer-se necessari obrir les muralles de la ciutat i s’enderroquen els portals

d’Argentona i de les Escaletes per a facilitar el trànsit;16 també el 1821 es varien els límits de la

ciutat per la banda de ponent que limita amb Argentona i queden fixats en la Riera d’Argentona

(Mataró rep la planura de Pla d’en Boet a canvi del veïnat de Traià, i si bé el 1824 queda

anul·lat amb la caiguda del règim liberal, es torna a fer efectiu el 1840).17

Durant els anys trenta i quaranta s’experimenta un gran activitat constructiva que representa el

naixement de nous carrers. La ciutat s’estén sobretot cap a ponent, en el sector del que serà la

plaça de Cuba, i també hi ha alguna actuació cap a la banda de llevant, però menys important.

Garcia i Guàrdia sostenen que hi influeix el desenvolupament de la indústria de filats i teixits

(sobretot a partir de la instal·lació de la primera fàbrica de vapor el 1839), ja que porta a una

concentració de població i comença a donar a la ciutat un caràcter marcadament industrial. Però

a tot plegat també s’hi ha d’afegir la construcció de la via fèrria entre la ciutat i Barcelona que

s’inaugura el 1848.18

La dècada dels cinquanta es manté la tònica constructiva, i aquesta activitat porta a encarregar

el plànol geomètric de la ciutat a l’agrimensor Ignasi Caballol. S’imprimeix el 1852, essent el

primer plànol de la ciutat fet amb tècnica científica, i ens permet constatar l’increment urbà, que

en l’amillarament de 1851 ja dóna la xifra de 2.705 cases.19 Aquest augment respon a la

tendència de creixement demogràfic de la ciutat que hem vist.

En el segle XIX les muralles continuen essent un entrebanc per a l’expansió de la ciutat, i per tal

d’obrir-la més se’n van enderrocant portals. Al centre de la ciutat s’emprenen diverses millores:

construcció de la nova façana principal de l’església parroquial de Santa Maria el 1861, reforma

15 ACM. Fons AMM. AH-108. Apeo general de todas las casas de la ciudad de Mataró y su término, 1819. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 8-9. 16 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 22 de setembre i 24 d’octubre 1817, i 3 d’abril 1818. 17 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 25 de maig, 5 de juliol i 7 d’agost de 1821; 5 de novembre de 1824, 14 de març, 5 de maig i 30 de juliol de 1840. 18 Garcia Espuche, Albert; Guàrdia Bassols, Manuel. La construcció d'una ciutat: Mataró 1500-1900. Barcelona: Alta Fulla, 1989, p. 123 i 405. 19 ACM. Fons AMM. Cadastres i contribucions. Índice de amillaramiento 1851(núm. 225). Cartografia. Plano geométrico de la ciudad de Mataró, levantado por el agrimensor, maestro de obras y director de caminos vecinales Don Ignacio Caballol, 1852.

En

revi

sió




de l’edifici de l’Ajuntament el 1866,20 entre d’altres, i fora del perímetre de les muralles també

es construeixen grans edificis de nova planta per escoles, com el Colegio Cataluña-Valldemia

(1855) o el monestir amb escola de les clarisses de la Divina Providència (1859).

La dècada dels seixanta es veu molt afectada pels greus períodes d’atur tant en les fàbriques

com al camp (gran atur el 1862, situació crítica dels treballadors el 1865, atur dels jornalers de

la terra el 1868, etc.), i la construcció queda aturada. Però la corba d’establiments torna a

reprendre’s just abans del projecte d’Eixample de 1878 que representa la primera temptativa

d’encaminar el creixement urbà d’una manera global. 21

El creixement de la ciutat i la distribució espacial

Al centre urbà, el que anomenem el «dins» de la ciutat, hi coincideixen dues línies d’actuació:

la municipal, iniciada el segle XVI , que vol descongestionar el centre i que actua sobre les parts

més atapeïdes del casc urbà emmurallat i millora determinats punts del centre amb uns criteris

estètics, socials, morals i d’ordre públic; i l’estatal, dins del corrent normalitzador higienista,

que afecta el centre, ja que és on hi ha els serveis considerats «nocius» per a la salut i que s’han

de desplaçar a la perifèria, i a més l’eixample de places. Ambdues línies actuaran entrellaçant-se

i coincidint en algunes de les intervencions, com ara en l’aprofitament de les possibilitats que

ofereix la desamortització, en alliberar alguns edificis i solars que es van utilitzar en alguns

casos per portar-hi a terme accions de beneficència i educatives, però que podien ser més

optimitzades urbanísticament i desaprofitades en més d’una ocasió.22

Una altra qüestió essencial és la preservació d’un centre adequat per a la burgesia. D’una banda

existeix la voluntat municipal de fixar i fer efectiu el 1846 que els «vapors» se situïn fora del

centre, deu anys abans d’aparèixer les ordenances de Barcelona. Però, de l’altra, també hi

influeixen els interessos i el poder econòmic dels veïns del casc emmurallat, amb una posició

social i econòmica rellevant, com veurem més endavant.

20 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 3 d’agost de 1846; 12 de desembre 1856; i 30 d’abril i 31d’agost de 1858, 31 de gener i 10 d’agost de 1866. Salicrú Puig, Manuel. «La construcció de la façana de Santa Maria de Mataró». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 21 (desembre, 1984), p. 27-35. 21 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 313. 22 Garcia, A.; Guàrdia, M. La construcció d'una ciutat: Mataró 1500-1900. Barcelona: Alta Fulla, 1989, p. 126-133, 150-153, 331 i 409-411.

En

revi

sió




Pel que fa a la perifèria , durant tot el segle XIX està pràcticament abandonada a la seva sort, ja

que no s’hi porten a terme gaires iniciatives públiques de millora. És la iniciativa privada qui

porta la veu cantant: canalitza i aprofita els creixements urbans per construir-hi habitatges i

fàbriques que donen resposta a la necessitat, per una banda, d’allotjament barat per a una mà

d’obra creixent i, per l’altra, d’edificis cada vegada més grans on fabricar. Aquests són els punts

de referència d’aquesta perifèria, que no deixa de ser una gran fàbrica. Aquí l’Ajuntament té un

paper corrector i controlador, amb alguna actuació aïllada que s’emmarca dins de la seva

voluntat de millora del «fora ciutat».

Una anàlisi de la distribució de la riquesa ens pot ajudar a completar aquesta imatge de les

«dues ciutats», i en aquest sentit són interessants les dades procedents de les imposicions del

1851 i 1873, perquè ens possibiliten la classificació dels carrers en funció de la seva riquesa

mitjana:

• Ressalta clarament un centre ric, el tradicional i noble del dintre muralles (plaça

Gran/Santa Maria i Riera) i el carrer que uneix aquests dos centres (carrer Barcelona).

• És palesa l’ampliació de l’àrea central (plaça Santa Anna/Rambla), amb espais

plenament incorporats als valors del centre i en alça constant.

• Es veu un reforçament d’aquest esquema per la importància d’altres carrers (Argentona,

Nou, Sant Josep, Palau, Reial).

• No deixa de notar-se el descens d’alguns carrers del casc antic (Carreró, Pujol, Sant

Simó), que s’ha de lligar a la subdivisió de cases que es produeix en aquests punts entre

aquestes dues dates, i que té com a contrapunt l’ascens dels carrers del centre «nou», on

es construeixen algunes cases importants.

En general totes les aproximacions confirmen l’existència d’un esquema de l’estructura de

l’espai molt semblant al del segle XVIII, amb un centre doble: un a l’interior de les muralles, en

el qual es donen les funcions comercials i on viuen majoritàriament «notables» i «liberals», i un

centre nou que s’havia «preparat» i caracteritzat durant el segle anterior. I amb una perifèria

cada vegada més extensa que manté el to d’espai servidor i poc servit.

La iniciativa pública municipal i els serveis públics

L’evolució de les ciutats durant el segle XIX està estretament lligada a les relacions Estat-

municipi, marcades per la pèrdua progressiva de l’autonomia municipal en matèria urbanística i

per la intervenció cada vegada més gran de l’Estat. A tot això s’ha d’afegir que en ciutats petites

En

revi

sió




amb economies precàries molts projectes no es poden portar a terme23 i, per tant, iniciatives

molt necessàries es veuen eternament ajornades, ja que a més del seu establiment comporten el

manteniment.

Moltes de les actuacions municipals de Mataró van dirigides a oferir uns millors serveis per als

ciutadans, però les seves accions són diferents segons el sector de la ciutat en què es fan i a qui

van adreçades. Així, doncs, al centre urbà són induïdes pels corrents higienistes més generals i

representen una certa envergadura en la seva realització: eixample de places, desplaçament a la

perifèria dels serveis desagradables (com l’escorxador o la presó) i valoració dels més

representatius (les carnisseries i la peixateria , el primer amb un edifici de nova planta el 1831 i

el segon del 1841 que és d’iniciativa particular), que milloren de forma notable un «dintre

ciutat» que és l’hàbitat de la burgesia mataronina. En canvi, les actuacions a la perifèria no són

tant d’ubicació de serveis (només es crea la plaça de Cuba a remolc de la iniciativa privada, o

s’hi trasllada l’escorxador perquè es considera nociu per al centre i té un edifici de nova planta

el 1834 o el cementiri que es vesteix el 1849 i la presó que té edifici de nova planta el 1863)

sinó que, per manca de recursos municipals, són actuacions de poca envergadura i sovint es

limiten a arreglar camins en èpoques de crisi per a ocupar la mà d’obra parada . Per tant, si

tenim en compte que aquí les millores només venen del sector públic, es fa evident que aquest

espai urbà està pràcticament abandonat a la seva sort.

De les escoles, com a servei públic, en parlarem àmpliament en veure l’ensenyament a la ciutat,

però són a càrrec del municipi la dels escolapis de Santa Anna de nois, la de Sant Josep per a

noies, les primàries públiques de nois i de noies, la pública de pàrvuls, l’Escola de Dibuix i la

de Música .

Altres serveis que també en té cura l’Administració local:

• El subministrament d’aigua: durant la primera meitat de segle es fa igual que els segles

anteriors: mitjançant pous i mines que proveeixen les fonts públiques que abasten

fàcilment el centre, però no donen servei a tots els punts de la perifèria . Pel que fa a

l’aigua corrent a cada domicili, la solució liberal és que la tingui qui pugui pagar-la i no

és fins el 1871 que l’Ajuntament dóna servei domèstic d’aigües.24

• L’enllumenat públic: no n’hi ha fins el 1817 en què l’Ajuntament posa llums d’oli i en

repercuteix el cost sobre el preu de la venda de la carn, arribant a instal·lar 400 fanals.

23 Garcia, A.; Guàrdia, M. La construcció d'una ciutat: Mataró 1500-1900. Barcelona: Alta Fulla, 1989, p. 152-154 i 162. 24 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 315 - 320.

En

revi

sió




El subministrament públic de gas per a enllumenat no és efectiu fins el 1855, però hi ha

carrers que encara el tenen durant molts anys d’oli. El corrent elèctric no s’introdueix

d’una manera efectiva a la ciutat fins al 1897.25

• La xarxa general de clavegueram, que no es desenvolupa fins al 1894. No és fins al pla

d’eixample de 1878 que es té constància d’unes clavegueres generals a la Riera, la

Rambla, la plaça de Sant Cristòfor i els carrers de Santa Maria i Barcelona, a més d’una

xarxa particular que conviu amb pous secs.26

• El desviament de la riera de Cirera perquè les aigües no passin pel centre urbà i no

provoquin serioses inundacions i molts danys, però no es pot fer efectiu durant aquest

segle, bo i que hi ha diversos intents i projectes des del 1835 i fins al 1897, però

l’Ajuntament no hi pot fer front per manca de possibilitats pressupostàries.27

2.1.3 Estructura social

Els grups socials de l’Antic Règim (els religiosos, els nobles, els rics, els menestrals, els

assalariats i els pobres) són els protagonistes de la vida social fins als anys trenta del segle XIX,

quan la revolució liberal canvia la mentalitat política, la Revolució Industrial desvetlla l’energia

productiva de l’economia i es plantegen noves formes d’organització social que suposen la

transformació del sistema estamental. Però la caiguda de l’Antic Règim produeix poques

tensions a Mataró, perquè és una ciutat controlada per l’opinió liberal des de fa anys.28

El sector benestant canvia amb la caiguda de l’Antic Règim, i on hi havia els ciutadans honrats i

els hisendats, ara hi ha la gent de negocis, els industrials i els professionals liberals, que formen

una economia dinàmica centrada en la inversió capitalista amb el mòbil del benefici (les

fàbriques de vapor canvien la composició del sector dels que gaudeixen el poder econòmic),

però tots ells continuen formant part del grup benestant. Com que a la ciutat ja impera la

ideologia liberal des de fa molts anys, el fet que amb la caiguda de l’Antic Règim la petita

noblesa d’hisendats perdi el control de l’Ajuntament no suposa cap problema perquè el

desplaçament polític no té conseqüències econòmiques per al grup benestant.29

25 ACM. Fons AMM. Acords municipals d’11 de juliol i 22 de setembre de 1817, 24 d’abril de 1846, 3 de gener de 1854, 22 de març de 1867. Costa Oller, Francesc. «Llums als carrers: dels gas a l’electricitat». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 31 (abril, 1988), p. 29-35. 26 ACM. Fons AMM. AH-234. 27 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 7 de novembre de 1817, 16 d’abril de 1851 i 8 de gener de 1895. 28 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 39. 29 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 197.

En

revi

sió




L’Església, amb la caiguda de l’Antic Règim, veu desaparèixer la seva força de legitimització

pel sistema polític, i els seus privilegis i la seva ubicació social al llarg del segle són incerts, a

més, l’anul·lació de les rendes del delme fa que se li redueixin dràsticament els mitjans de

subsistència. Els que més pateixen el canvi cap al règim liberal són els frares carmelites i

caputxins, que durant el procés desamortitzador de 1835 han d’abandonar els convents, que són

cremats, i passen a mans de l’Estat, el qual els destina a diversos usos d’utilitat municipal.

Amb la caiguda de l’Antic Règim, el grup intermedi dels menestrals o artesans agremiats també

veu desaparèixer els pocs privilegis que li queden, a partir de 1803. I amb el lliure mercat,

decretat el 1834, els gremis perden tots els privilegis que afecten tant el comerç com la

indústria . Llavors una part dels mestres artistes passa a integrar la nova classe mitjana, mentre

que l’altra part s’inclou en els rengles dels proletaris; però sovint cauen en la proletarització ,

perquè entren en el mercat de treball en desigualtat de condicions respecte als capitalistes. 30

Els pobres i assalariats de l’antiga estructura gremial, amb la nova organització social, passen a

formar part de la classe obrera i s’integren a un mercat laboral en plena expansió. També molts

forasters vénen a viure a la ciutat de les fàbriques, i la dona s’incorpora al treball industrial.

Els canvis són radicals, però la societat mataronina ja és singular els darrers anys del segle

XVIII, perquè no està tancada en l’economia agrícola de subsistència, i ja hi ha activitats

mercantils i fàbriques de seda i cotó. Alhora, el rígid sistema gremial havia començat a cedir;

per tant, l’estructura del poder municipal és d’Antic Règim amb els hisendats de nissaga, i els

burgesos honrats dirigeixen la ciutat, però els fabricants i comerciants estan a l’aguait.

2.1.3.1 L’aristocràcia i els hisendats

El segle comença amb el domini jurídic i econòmic de les famílies que han prosperat al llarg del

segle XVIII. Pertanyen a la petita noblesa local, formada per un reduït nucli de comerciants i

pagesos rics ennoblits amb el títol de ciutadà honrat, que suposa la suprema categoria social a la

qual poden accedir i els situa en el primer graó de la jerarquia nobiliària.

30 ACM. Fons AMM. Acords municipals d’11 de juliol de 1803, 10 d’abril de 1833, 14, 26 i 30 de gener, 16 i 18 de febrer de 1835, i 26 de novembre de 1836. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 207.

En

revi

sió




El 1830, els membres que formen part del graó més alt de la societat mataronina són el reduït

nombre de nobles i cavallers: els Palau i Soler, els Migliaresi, els Lentisclà, els Ramis, els

Belloch, els Mercader, els Vilallonga i els Marlès. Per sota seu hi ha dinou ciutadans honrats

que són els més rics de la ciutat perquè posseeixen terres cultivades, cases i préstecs a interès, i

entre els quals figuren els Baró, els Boter i Pi, els Boter i Llauder, els Viladesau, els Pineda, els

Gual, els Camplloch, els Peradejordi, els Llauder, els Palau i Comas, els Boet, els Torras i

Golorons, els Tomàs i Huguet, els Caralt, els Sisternas, els Fortuny-Senromà, els Arnau.31

Al llarg del segle XVIII i primer terç del XIX, aquest grup és el que controla l’Ajuntament, i la

majoria són adeptes a l’absolutisme. A més, quan l’any 1826 es proposa que els seus càrrecs de

regidors vitalicis com a membres de la petita noblesa deixin de ser-ho s’hi oposen vivament

perquè volen defensar els seus privilegis. Sovint també menyspreen els diputats del Comú,

d’extracció popular, i no els deixen participar en els afers de la ciutat. Però amb la reforma

liberal dels ajuntaments comencen a perdre importància política, bo i que hi ha alguns casos de

membres de la petita noblesa que ocupen càrrecs d’importància, alhora que progressivament

també deixen de tenir la tradicional superioritat econòmica, tot i que el poder econòmic dels

hisendats triga més a afluixar, i es produeix quan la industrialització converteix Mataró en una

ciutat fabril. Aleshores no inverteixen en la industrialització perquè veuen un negoci més segur

dedicar-se a la parcel·lació dels terrenys agrícoles propers a la ciutat per construir-hi habitatges,

una activitat més lligada a la seva tradició de possessions agrícoles i propietats immobiliàries.

De fet, molts dels propietaris rics del 1800 a mitjan segle han desaparegut de l’escena

mataronina i el seu lloc l’ocupen els industrials i comerciants. 32

2.1.3.2 La clerecia

El clergat té un gran pes social en l’Antic Règim, al qual dóna un suport incondicional, i Mataró

compta amb una important comunitat de preveres a l’església parroquial de Santa Maria. També

hi ha un bon gruix de convents rellevants que s’han fundat entre els segles XVI i XVIII: al XVI els

carmelites descalços (l’any 1588), al XVII els caputxins (l’any 1603), les carmelites descalces

Molas, Pere. Economia i societat al segle XVIII. Barcelona: 1975, p. 107-108. 31 ACM. Fons AMM. AH-103. 32 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 8 de gener de 1826, 31 d’octubre de 1828 i 13 de febrer de 1829. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 197-200.

En

revi

sió




(l’any 1648) i també ho intenten els franciscans (els anys 1685 i 1732), i al XVIII els escolapis

(l’any 1737) i les caputxines (l’any 1741).33

Al llarg del segle XIX, es funden diversos ordes femenins, la majoria dedicats a l’ensenyament:

el 1803, tres donzelles amb el nom de germanes de la caritat, es fan càrrec de les malaltes

pobres de l’Hospital; el 1846, l’Associació francesa de la Sagrada Família (branca de la

Concepció), que es constituiran en les Missioneres de la Immaculada Concepció el 1850 i que

vénen a partir del conveni que fan amb l’Ajuntament per atendre primer l’ensenyament de

nenes i després també la beneficència; el 1858, les religioses filipenses missioneres de

l’ensenyament de Sant Felip Neri, que es dediquen a l’ensenyament, catecisme, escola

dominical, escola nocturna, exercicis espirituals i guiatge de nenes i noies treballadores, a més

de vídues; el 1859, les clarisses de la Divina Providència per ensenyar gratuïtament a nenes

pobres, el 1861 les monges Missioneres del Cor de Maria per ensenyar nenes de famílies de

classe mitjana. Les concepcionistes i les germanes de Sant Felip Neri es funden com a

congregació a la ciutat. Després de 1868 també vénen altres ordes, entre les quals hi ha les

germanetes dels pobres, que tenen cura de l’asil de vells (1874); les serventes de Maria, que

s’encarreguen dels malalts a domicili (1885); les terciàries franciscanes, que tenen una escola

dominical i nocturna de nenes (1888), etc.34

El clergat perd el pes i els privilegis socials que té en l’Antic Règim quan, a partir de la mort de

Ferran VII, els liberals prenen el poder i les relacions entre l’Església i l’Estat entren en crisi.

Aleshores s’esdevindrà una revolució política i social en la qual s’emmarca la desamortització,

es perd el delme com a tal i s’aboleix definitivament la Inquisició. 35

A Mataró les posicions anticlericals són majoritàries perquè els ciutadans són principalment

liberals. L’enfrontament culmina el juliol de 1835, quan es cremen els convents dels carmelites

i caputxins. A més, s’hi ha de sumar la desamortització eclesiàstica que promulga Mendizábal i

que posa en venda les propietats i terrenys dels ordes monàstics com una manera de sanejar les

finances estatals. A la ciutat, el debat polític entre liberals i clergat és molt intens i hi ha grans

33 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 141-142 i 209. Reixach Puig, Ramon. «Alguns apunts de la vida dels caputxins a Mataró». A: XVI Sessió d’Estudis Mataronins, 27 de novembre de 1999. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 2000, p. 105-110. Salas Oliveras, Ramon. Mataró i l’ensenyament. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1962, p. 26. 34 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 326-330. Reixach, Ramon, Arrufat, C. «L’església de Sant Jaume i Santa Magdalena de l’Hospital de Mataró - II». A: El full de Mataró. Setmanari informatiu de les parròquies de Mataró [Mataró], núm. 224 (18 de juliol de 2004), p. 2-3. 35 Llamas Mantero, Antoni. «Crisi i mètode per a la prohibició de llibres. La Inquisició (1788-1824)». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 31 (abril, 1988), p. 20-23.

En

revi

sió




polèmiques entre els ajuntaments i les autoritats religioses, sobretot els primers anys, i que en

l’àmbit econòmic es localitzen principalment en dos aspectes: el delme i els impostos que el van

seguir, i els efectes de la política desamortitzadora.

Els ingressos de l’Església provinents de l’impost del delme, que es cobra de les collites de vi i

cereals, es veuen afectats amb el canvi de règim. Però el frau ja és generalitzat des dels anys

vint, i a partir de 1833 el seu cobrament és molt difícil, perquè els pagesos i tots els qui el

paguen identifiquen la caiguda de l’absolutisme amb la possibilitat d’alliberar-se d’aquesta

contribució.36 Quan finalment el 1841 s’estableix com a mecanisme recaptador substitutori del

delme la contribució de Culte i Clero (que és d’aplicació generalitzada, més elevat que el delme

i els sectors més afectats són la menestralia artesana i els petits comerciants), continuen les

mateixes reticències i la recaptació no es fa efectiva tant pel boicot dels contribuents com per la

poca col·laboració de l’Ajuntament. Els anys següents segueixen les dificultats per cobrar-lo,

que ara passa a ser un organisme més que viu de la subvenció de l’Estat, alhora que els

contribuents es veuen carregats amb un nou impost. 37

El gran moviment desamortitzador de liquidació dels béns de l’Església a Mataró s’esdevé

sobretot el 1835, però té un paper residual i en aquest sentit només hi ha dues actuacions

especialment rellevants:

• L’incendi i enrunament del convent dels caputxins, la seva desamortització i conversió

a béns nacionals, i el 1844 la Junta d’Obra de Santa Maria compra el terreny per

construir-hi un nou cementiri.38

• L’incendi del convent dels carmelites, que és cedit a la ciutat per a usos públics,

excepte l’església, que queda destinada al culte. El terreny annex es desamortitza i se

cedeix a la ciutat per construir-hi una presó i un establiment de beneficència, però

després de diversos intents d’instal·lar-hi centres educatius (com l’Escola de Dibuix i

una escola pública de nens lancasteriana) finalment es destina a beneficència i

ensenyament de nenes.39

36 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 3 de juny de 1836; 2 d’octubre, 7 de novembre i 18 de desembre de 1837; 15 de febrer, 19 de juliol, 9 i 13 d’agost, 24 de setembre i 4 d’octubre de 1838; 22 de juny, 19 i 29 d’agost, 29 de setembre, 10 i 24 d’octubre de 1839; 15 de febrer, 12 de març, 5 d’abril, i 18 i 19 de maig de 1840. Fradera, Josep M . «Evolució del delme i les finances a Santa Maria de Mataró, 1727-1835». I Col·loqui d’Història Agrària. València, 1983, p. 262. 37 ACM. Fons AMM. Acords municipals d’11 de març de 1841, 26 de setembre, 5 i 11 de novembre de 1842; 2 de gener, 13 de febrer, i 13 de juliol de 1844, i 29 d’agost de 1845. 38 Acords municipals de 20 de març i 5 de maig de 1844. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 205. 39 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 5 de desembre de 1835; 1, 3 i 10 de març de 1836; 4 d’abril, 19 de juliol i 3 d’agost de 1837; 15 de febrer de 1838, 26 de març de 1839, 5 d’agost i 19 d’octubre de 1840, 15 de febrer de

En

revi

sió




• Cal destacar que en aquesta desamortització les branques femenines dels dos ordes

afectats no sofreixen cap tipus d’acció, i si bé l’Ajuntament reclama el convent de les

caputxines el 1840 per convertir-lo en quarter i llatzeret i el de les carmelites per a

escola de nenes el 1841, finalment no es porta a terme.40 Els escolapis queden exclosos

d’aquesta desamortització. Dins la desamortització civil trobem que el 1837 l’Estat vol

desamortitzar l’edifici de propis de la Fleca, però no es porta a terme perquè hi ha

l’Escola Pública Municipal de Dibuix.41

La desamortització de 1855 afecta sobretot els béns de propis municipals, els establiments

d’instrucció i els de beneficència. En concret, a Mataró té una greu repercussió perquè en queda

afectat l’Hospital, que en ser obligat a prescindir de les seves propietats (les rendes de les quals

mantenen l’establiment, a més dels ingressos de les representacions teatrals i balls per als

malalts sense recursos) necessita suport municipal, i també rep donacions en metàl· lic.42

Eclesiàsticament aquesta desamortització té poc ressò a la ciutat i només queden afectats els

convents de les carmelites i les caputxines, i per tal de quedar-ne excloses es dediquen a

l’ensenyament durant un temps, perquè la resta de congregacions religioses establertes a la

ciutat ja es dediquen a l’ensenyament, i per tant en queden exemptes.

2.1.3.3 Els burgesos

La nova classe burgesa ja ha arrelat al segle XVIII aprofitant-se del comerç amb Amèrica i de les

possibilitats d’especulació en productes alimentaris i articles d’importació que ofereix el mercat

interior, i aquests negocis els han portat a deixar enrere el seu passat artesanal o lligat al treball

de la terra.43

Al Mataró de principis del segle XIX el procés d’assentament social va rellevant els antics

burgesos honrats pels comerciants. Els Agustí, els Mora, els Gallifa, els Guañabens es dediquen

1841, 16 de març, 25 de juny i 6 de juliol de 1842; 7 de març i 3 de juny de 1846, 8 de març de 1846 i 14 de març de 1851. 40 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 19 de desembre de 1840, 21 de gener de 1841, 3 de juny, 6 d’agost, 20 i 30 de setembre de 1842. 41 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 24 de maig i 28 de juny de 1837. 42 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 27 de setembre de 1816, 9 de maig de 1817, 4 de desembre de 1818, 16 d’abril de 1852; i 18 de juny i 17 de juliol de 1855. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 207. Patronat Municipal de Cultura de Mataró. Bloc mataroní. Una manera de fer història. Barcelona: Alta Fulla, 1990, p. 85. 43 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 209-232.

En

revi

sió




a augmentar el patrimoni amb l’especulació: comprant i venent productes de subsistència. A

partir de mitjan segle, amb la importància progressiva de la indústria, prenen el seu relleu els

empresaris tèxtils: els Busqueta, els Planell, els Roldós, els Gordils, els Sala, els Dalmau, els

Biada, els Arenas, els Esquerra, etc. Però continua tenint importància l’activitat dels

comerciants majoristes, perquè cal alimentar una gran quantitat de gent treballadora, i continuen

especulant amb els aliments els Artigas, els Bofarull, els Mora, els Guañabens, etc. Altres

mecanismes utilitzats per la burgesia en aquests moments per aconseguir diners és llogar els

drets de consum (com ho fan els Palau, els Bofarull, els Cusachs, els Mora, els Recoder, etc.) o

acumular grans fortunes mitjançant una política d’enllaços matrimonials (com el cas dels

Bofarull). Finalment, a partir dels anys seixanta, i amb la consolidació de la Revolució

Industrial, els fabricants tèxtils ja són el sector clau en l’economia de la ciutat, amb membres

que provenen tant del comerç com de la menestralia, on inicialment el burgès és qui només

inverteix en la fàbrica mentre que l’industrial hi treballa i la dirigeix. Però després de les

primeres generacions les diferències derivades de la procedència inicial es van escurçant perquè

els diners s’inverteixen majoritàriament en l’adquisició de patrimoni immobiliari, bo i que una

part la dediquen a l’especulació de cereals, mines i compra de valors per diversificar el risc,

com el cas dels Bofarull, els Arenas, els Gallifa, etc. A Mataró no hi casos de l’evolució de la

inversió de la gent més rica cap a la indústria (a diferència del que succeeix en altres localitats

catalanes), i aquests continuen dedicant-se al comerç, al lloguer de cases i al préstec de diners

amb garantia hipotecària.

El grup burgès també està compost pels professionals liberals, que han cursat estudis

especialitzats, i com que això no és a l’abast de qualsevol família, tenen un pes i una

importància destacables en la societat de l’època. Hi trobem notaris, advocats, metges,

procuradors, farmacèutics, arquitectes, administradors de béns, etc. En destaquen els Boter i

Llauder, els Caralt, els Palau, els Llauder, els Manén, els Borràs, els Thos, els Fins, els Poy, els

Torras, els Torner, etc.

És important la participació d’aquest grup burgès en la vida política municipal i en

l’organització del sistema de partits a partir de la revolució liberal. En l’àmbit local els membres

de la burgesia, primer els comerciants i després també els fabricants, participen en els

ajuntaments constitucionals del període 1820-1823, i si bé s’han compromès activament en la

caiguda de l’Antic Règim progressivament volen donar preeminència política a la seva classe.

Així, si inicialment són d’ideologia progressista, de mica en mica van decantant-se cap al

moderantisme, i durant l’època moderada ja dóna suport majoritari al partit del poder i controla

el procés polític. A partir de 1844 ho aconsegueixen totalment i aleshores es dediquen a fer

En

revi

sió




negocis. Molts dels professionals liberals formen part de les famílies que controlen

l’Ajuntament de l’Antic Règim, però amb el sistema liberal es converteixen al

constitucionalisme i hi tornen a participar.44

Pel que fa a l’organització del grup burgès hi ha dues entitats que el representen, bo i que són a

diferents nivells: la coordinació dels fabricants del tèxtil a la Comissió de Fàbriques i la Societat

Econòmica d’Amics del País de Mataró. La primera es crea la dècada dels quaranta per

organitzar-se de manera comuna davant les exigències del proletariat i prendre mesures en

temps de crisi. I la segona es constitueix de manera estable a la ciutat la dècada dels trenta (però

té una vida efímera, de 1835 a 1840, que reobre el 1870), i vol incidir en el foment de

l’educació i la millora de les tècniques d’aplicació a la indústria.45

Sobre les formes de vida burgesa, es vetlla per fer evidents uns valors de classe que es

manifesten tant en l’àmbit domèstic com en la projecció exterior. Entre els elements que

configuren la vida interior d’aquesta classe tenim que construeixen grans cases, àmplies i amb

totes les comoditats, tenen mobles de qualitat, aixovar abundant i ric, joies, etc. La vida exterior

es mostra amb festes de tota mena, celebracions matrimonials o de batejos, etc., en què

s’evidencia el luxe, primer a les cases particulars i a partir de la dècada dels quaranta també als

casinos que ells mateixos creen (El Mataronés i Societat Apolo, que s’obren el 1843 però que

no obtenen aprovació oficial fins uns anys més tard).

2.1.3.4 Els proletaris

El proletariat mataroní està format pels jornalers del camp i els obrers que treballen a les

indústries (químiques, vidrieres, terrissaires, foneries, etc.), però el sector més nombrós és el

lligat al tèxtil: el tissatge, la filatura i els treballs auxiliars (blanqueig, lones, mitges, seda,

pintats, velluts, encaixos, panes, etc.), com veurem més endavant. A partir del cens de 1860

sabem que els jornalers del camp i la fàbrica són 10.858 sobre una població total de 16.603

habitants; per tant, representen el 65,4% de la població. 46

44 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 21 de juny de 1847. Costa Oller, Francesc. Mataró revolucionari. Contra el Rei i la religió. Mataró: Edicions La Rambla, 1989, p. 16, 82-83, 166-167 i 189-190. 45 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 120-123, 219-221, 232-241 i 269-291. ACM. Fons AMM. Fons notarial: Antoni Boter (Ignasi Pineda, 26 d’octubre de 1846, p. 158), Jaume Fins (Joan Pau Arenas, 5 d’abril de 1852, p. 71 i següents). 46 ACM. Fons AMM. AH-224. Iglésies Fort, Josep. La població del Maresme a la llum dels censos generals . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1971, p. 136-139.

En

revi

sió




El tèxtil és el sector clau en la industrialització de la ciutat, però no s’implanta la primera

filatura amb vapor fins al 1839, i a partir de llavors experimenta un gran creixement.

Pel que fa al nombre d’indústries, el 1848 hi ha deu filatures de cotó, set de les quals funcionen

a vapor, i la seva capacitat de producció passa de 1855 a 1862 de 23.760 fusos a 42.780. El

1851 hi ha trenta fàbriques de teixits amb 622 telers, vuitanta dels quals són mecànics; i el 1862

hi ha deu fàbriques de lones amb 129 telers.47

Les condicions de treball i de vida dels obrers al tèxtil, igual que en totes les ciutats on

s’experimenta la Revolució Industrial, són molt dures. A meitat de segle tenim que:48

• Les jornades de treball són de dotze o tretze hores diàries, sis dies a la setmana,

començant la feina a les cinc del matí i sortint a les vuit de la tarda, parant per

esmorzar, dinar i sopar.

• Hi treballen moltes dones i nens (a partir dels sis anys), amb xifres molt similars i que

en conjunt suposen el 58% de la mà d’obra, que és més barata que la dels homes.

• Les màquines són molt perilloses i les víctimes principals són els nens i nenes.

• El lloc de treball és inestable i depèn de les crisis industrials, a més, quan augmenta el

preu del cotó baixen els salaris per mantenir la competitivitat.

• Els sous no són homogenis, i a les indústries que utilitzen el vapor són més baixos; no

obstant això, la mitjana per al 1847 és:

ofici/salari diari homes dones nens

teixidors 9,1 rals. 7,2 rals. 3 o 4 rals.

filadors 12,3 rals. 8,1 o 8,5 rals. 3 o 4 rals.

Amb aquests salaris s’ha d’atendre el cost de la vida: alimentació (s’hi destina el 50%), vestits,

lloguer de la casa, etc. Això implica que les famílies han de comptar amb el treball de tots els

membres, també dels més petits, per fer front a les despeses mínimes, la qual cosa representa

deixar l’escola tan bon punt poden començar a les fàbriques, i per tant tenen un grau

Llovet, Joaquim. La ciutat de Mataró. Barcelona: Barcino, 1961, vol. 2, p. 22. 47 Costa Oller, Francesc. «La febre de l’or a Mataró. Evolució del tèxtil la segona meitat del segle XIX». A: IV Sessió d’Estudis Mataronins, 9 de maig de 1987. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 1988, p. 103-118. Costa Oller, Francesc. «La revolució industrial a Mataró: etapes de la mecanització». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 32 (juliol, 1988), p. 16-23.

En

revi

sió




d’instrucció baix. Pel que fa a l’alimentació, tot i que els obrers hi destinen la major part del

salari, és molt precària i generalment té com a base el pa, que s’acompanya de mongetes,

patates, una sardina i una mica d’oli, però durant les crisis de subsistències aquests aliments

també es veuen afectats. Per tant, no és estrany que quan hi ha un augment del preu d’aquests

aliments bàsics hi hagi aldarulls populars, com els de 1837 i 1840 (en aquests darrers, els obrers

es manifesten contra l’augment del preu del pa i acusen els especuladors de retenir el blat als

magatzems per fer-ne apujar el preu).49

Referent a l’habitacle dels proletaris, sovint és de lloguer perquè no poden estalviar res, i si bé

la ciutat creix, és perquè els propietaris agrícoles edifiquen els terrenys per rendibilitzar-los més

llogant les cases que hi construeixen. Sovint són cases en sèrie i no gaire grans, com les de cós,

però de vegades es tracta d’espais més petits i arriben fins i tot només a tenir una habitació i

cuina. El parament de la casa és el mínim, en mal estat i vell, la roba indispensable i algun estri

de cuina i eina de treball.50

Els proletaris influeixen en el panorama polític a partir de la seva organització en sindicats

obrers des del 1840, des dels quals fan reivindicacions de caràcter col·lectiu, ja que ni els

progressistes, com a grup polític més avançat del sistema, proposen cap actuació que faci

referència a aquest grup social. Tant els liberals moderats com els progressistes volen mantenir

la nombrosa classe treballadora allunyada del joc polític perquè veuen perillar la seva

hegemonia, i per aconseguir-ho exigeixen el mecanisme electoral censatari, en què només té vot

qui justifica ser propietari o tenir una renda elevada. Per tant, els proletaris, com que són

assalariats, viuen una doble marginació: la política (no poden participar dels beneficis del

sistema representatiu) i la social (són una part de l’estructura productiva subordinada a les lleis

de propietat i del mercat). Generalment en els sindicats la ideologia queda en segon terme

perquè es lluita majoritàriament pel lloc de treball i el salari, però la realitat és que els teixidors

participen en les lluites polítiques al costat dels sectors més radicals, perquè els liberals no tenen

resposta a les seves reivindicacions. Així, doncs, milicians, teixidors i republicans són els que a

48 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 244-252. 49 A Barcelona en aquesta època, segons Cerdà, la dieta del proletariat consta de tres àpats: esmorzar, dinar i sopar; té com a base el pa amb acompanyament de mongetes, patates, una sardina i una mica d’oli, i costa uns 4,55 rals al dia (la meitat d’un salari de teixidor). Benet, Josep; Martí, Casimir. Barcelona a mitjan segle XIX. Barcelona: Curial, 1976, vol. 1, p. 148-153. ACM. Fons AMM. Acords 28 d’agost de 1840. 50 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 241-251 i 269-270. ACM. Fons AMM. Fons notarial: Jacint Boter (Miquel Catarineu, 22 de maig de 1841, p. 112), Jaume Fins (Esteve Serra, 28 juny 1834, p. 135), Desideri Torras (Joan Roldós, 5 de desembre de 1838, p. 225) i Miquel Torner (Josep Serra, 18 setembre 1841, p. 259). Costa, en aquesta obra, inclou l’inventari d’una casa d’un treballador del camp (p. 269-270).

En

revi

sió




Mataró protagonitzen les bullangues contra el govern i les classes benestants, i constitueixen

l’element clau del trienni 1840-43.

La primera organització obrera de Mataró és la Sociedad de Mutua Protección de Tejedores de

Mataró, que és el primer sindicat de classe de la història local, però només té una durada de tres

anys (1840-1843). Neix amb un caràcter de resistència davant les nombroses vagues d’aquest

període que s’organitzen per demanar que es conservi el poder adquisitiu dels salaris, que es

millor in les condicions de vida i les de feina, que s’aconsegueixi més equitat en el repartiment

dels beneficis, etc. El sindicat cerca llocs de treball als seus membres, però també organitza una

caixa de resistència en la qual els afiliats ingressen una quota fixa que s’utilitza quan s’han de

donar diners als vaguistes. El 1841 és un any de molta conflictivitat laboral, els salaris

disminueixen a causa d’una crisi de comandes i s’enfronten proletaris i amos en una dura lluita

on el locaut empresarial acaba imposant-se. 51

La Sociedad de Tejidos con Volante és el sindicat local que està en funcionament de 1854 a

1856, i és una perllongació de l’anterior. S’aconsegueix organitzar gràcies a l’obertura del

govern progressista i la possibilitat d’actuació legal dels sindicats és àmplia, fins que les

posicions obreres es tornem a radicalitzar. En aquest període hi ha la primera vaga general

històrica, el 2 de juliol de 1855, que reivindica el dret a associar-se, i a Mataró dura una

setmana, amb incidents de certa gravetat i detenció dels dirigents.52

La cooperativa Obrera Mataronesa es funda l’any 1864 a Mataró dins del corrent català de

reorganització sindical, que és reformista, mutualista i cooperativista del sindicalisme obrer

hegemònic del moment. I si bé es fa en un període de repressió del moviment obrer (de 1856 a

1868), en realitat és la continuïtat de la Societat de Resistència , que es funda

semiclandestinament el 1860. És la primera cooperativa obrera mixta (de producció i de

consum) de l’Estat, que si bé es funda l’any 1864, ha d’esperar fins a la revolució de 1868 per

fer-se realitat. A partir de llavors pren una gran volada, i entre les múltiples accions que

potencia també n’hi ha d’ensenyament. El seu objectiu és crear una cooperativa de producció

que doni seguretat i dignitat en la feina als associats, i aquests anys són de constants crisis

industrials (fam del cotó de 1861-1865), econòmiques (1866, 1867) i de subsistència (1868) ,

amb moltes fàbriques que tanquen, epidèmia de còlera el 1865, etc. , i aquestes circumstàncies

51 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 20 de juny de 1839, 20 i 30 de juliol de 1840, i 22 d’abril de 1841. Pomés Vives, Jordi; Rodríguez Calleja, Maria. L’Obrera Mataronesa. Un bell i efímer somni (1864-1890). El cooperativisme a Mataró al segle XIX. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1997, p. 19-20. 52 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 13 de març, 25 de maig, 16 de juny, 5 al 23 de juliol, i 3 de setembre de 1855; 12 de febrer, i 4 i 10 de juliol de 1856.

En

revi

sió




obliguen molts obrers a emigrar i, per tant, a deixar la cooperativa. A partir de 1869 L’Obrera

Mataronesa, com la majoria de cooperatives, es beneficia àmpliament del nou ordre polític i

sindical, s’arriba als 105 associats, i en aquest moment que es decideix fer el gran pas per

transformar-se definitivament en cooperativa de producció. La cooperativa és capdavantera en

molts aspectes tècnics, entre els quals podem destacar els següents: el 1877 adopta l’enllumenat

elèctric, en les conferències divulgatives que organitza s’hi presenten novetats com el telèfon o

el fonògraf, l’arquitecte Antoni Gaudí intervé en el projecte d’algunes de les dependències, etc.

Posteriorment pateix alguna crisi econòmica interna, i el 1891 fa fallida.53

El 1870 s’organitza a la ciutat el sindicat més representatiu d’aquest temps: Las Tres Clases de

Vapor, que s’organitza el 1868, que uneix els obrers tèxtils i que suposa un estímul per als altres

obrers de la ciutat, els quals creen sindicats de corders, manyans, bracers, mitgers, vidriers,

terrissaires, etc., i formen el Consell Local de la Classe Obrera.

2.1.4 La transformació de l’estructura econòmica

2.1.4.1 Els sectors productius

Al segle XVIII Mataró es dedica sobretot al cultiu de la vinya i a l’elaboració de vi i aiguardent,

que tenen un mercat segur a les colònies americanes, amb les quals comercia. Però a mitjan

segle comença a canviar, i s’implanten les fàbriques artesanes de productes tèxtils (primer de

seda i després de cotó) per a l’exportació, i s’inicia així el pas d’una estructura tancada pròpia

de l’Antic Règim amb una indústria i un comerç locals, a una activitat de més volada que

incorpora el nou factor de fabricar per vendre. Aquesta situació es veu afavorida en les darreres

dècades de la centúria per l’autorització reial de poder comerciar directament amb Amèrica, i a

la ciutat arrela definitivament l’economia orientada a la producció manufacturera tèxtil en els

seus diversos vessants –seda, estampat d’indianes, mitgeria, tissatge i filatura–, que augmenta el

seu pes dins l’estructura econòmica de la ciutat, i el 1786 hi ha 3 fàbriques d’indianes, 25 telers

d’estofa, 80 telers de mitges de seda, 20 telers de cotó, diverses que treballen vetes, i es fan

també molts encaixos i blondes. No obstant, en el cens de Floridablanca de 1787 s’arriba a

computar que del ram de mar hi ha una tercera part de la població treballant (mariners,

pescadors, constructors navals, transport, etc.) i juntament amb els jornalers, artesans i pagesos

Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 261-266. 53 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 50 -51. Pomés Vives, Jordi; Rodríguez Calleja, Maria. L’Obrera Mataronesa. Un bell i efímer somni (1864-1890). El cooperativisme a Mataró al segle XIX. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1997, p. 18-30.

En

revi

sió




formen el gruix de la població activa, comptant també amb un important sector implicat en la

producció, el comerç i el mercadeig.54

Però el seguit de guerres amb França i Anglaterra, a final de segle, porten al bloqueig de les

rutes marítimes comercials i, per tant, a la paràlisi econòmica. Aquesta situació perdura fins al

1802, any de la pau d’Amiens, quan es comencen a obrir fàbriques a redós de les mesures

proteccionistes que es dicten i de la represa del comerç atlàntic. El 1805 a la ciutat hi ha 82

indústries tèxtils: 50 dedicades a la seda (12 de mitges, 12 de cintes i galó, 17 de blondes i 9 de

teixits), 16 al cotó (2 de teixits, 9 de mitges i 5 de teixits de Maó) i 16 a altres tipus (7 de puntes

de fil, 5 de lones de vela i 4 d’indianes), si bé no passen del pla artesanal, propi de l’època.55

Fins que s’inicia la Guerra del Francès de 1808 en general són uns anys bons per a l’economia i

a partir de llavors, en pau amb Anglaterra però en guerra contra els francesos fins al 1814,

s’esdevé una situació nova en què si bé és possible el comerç amb Amèrica, la guerra fa que la

indústria treballi amb intermitències per la manca de mà d’obra i de matèries primeres, però es

manté una mínima estructura productiva en el sector cotoner i la seva indústria de filar i teixir

que progressivament abandona la fabricació d’indianes. Això representa que a Mataró es va

treballant per al consum comarcal i un cert intercanvi amb els francesos, que es manté fins al

període 1812-1814, en què és ocupada per les tropes franceses i els negocis queden reduïts al

mínim. En acabar l’ocupació, tot l’aparell productiu i el comerç estan desballestats, i es

reprenen sobretot les activitats en el sector primari, mentre que la iniciativa tèxtil es porta a

terme en petites fàbriques i en el treball domèstic.56

Fins al 1820 hi ha la crisi posterior a la guerra, que segueix amb les dels anys vint i trenta en la

indústria, motivades per la inestabilitat del comerç americà (a causa de les sublevacions i

proclamacions d’independència) i que porten a orientar la producció cap al comerç nacional,

que té poca capacitat econòmica i on també ha de competir amb els gèneres estrangers

54 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 54 i 105-113. Iglésies Fort, Josep. La població del Maresme a la llum dels censos generals . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1971, p. 53-66 i 227-237. Garcia Espuche, Albert; Guàrdia Bassols, Manuel. La construcció d’una ciutat: Mataró 1500-1900. Barcelona: Alta Fulla, 1989, p. 234-249. 55 ACM. Fons AMM. Acords municipals d’11 de juliol de 1803. Almanak mercantil o Guía de comerciantes para el año 1805. Madrid, 1805, p. 326-329. Llovet, Joaquim. La ciutat de Mataró. Barcelona: Barcino, 1961, vol. 2, p. 125. 56 ACM. Fons AMM. AH-224. ACM. Fons AMM. Acords municipals de 7 d’agost i 8 d’octubre de 1815; 12 de febrer i 13 de setembre de 1816, i 9 de maig de 1817. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 22 i 29 - 31 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 338-340 i 345-349 .

En

revi

sió




(anglesos i francesos) de contraban, que són de més qualitat. A més, s’hi han de sumar els

períodes d’inestabilitat política.57

La dècada dels trenta és un període positiu per a la manufactura catalana en general a causa de

l’augment de la demanda. Si bé té factors contradictoris amb els quals ha de conviure: la

política proteccionista per a la fabricació cotonera i la llibertat d’establir fàbriques –que posen fi

als privilegis dels gremis sobre el treball i la producció–, i la guerra civil carlista, que fa que els

inversors no tinguin confiança i els negocis no prenguin volada. A Mataró la indústria tèxtil

s’orienta cap a tres línies en la producció tèxtil: la filatura i tissatge del cotó, la fabricació de

mitges i el teixit de lones per a veles, però dins d’un pla artesanal, ja que els telers no es troben

concentrats en fàbriques sinó distribuïts per diferents teixidors, on el fabricant-capitalista dóna

feina «a mans» (als quals dóna la matèria primera i fins i tot els ven la màquina) als teixidors

intermediaris.58

Els anys quaranta representen una nova etapa per a la indústria tèxtil, perquè es desenvolupa i

es consolida amb la implantació dels «vapors» i arrenca la Revolució Industrial. Les màquines

de vapor ja s’han introduït a Mataró al final de la darrera dècada per moldre el gra, però a partir

de 1839 s’alternen amb l’aplicació a la filatura de cotó, i ben aviat també obren noves indústries

que ho fan en els filats i els teixits. No obstant, el cicle 1843-1856 és de perspectives indecises:

el 1846 ja hi ha una gran proliferació de «vapors», però el 1847 es produeix una crisi

conjuntural que s’acaba definitivament un cop superada la crisi econòmica i social del Bienni

Progressista, el 1848 hi ha una gran expansió de la filatura del cotó amb 33.410 fusos i 21

fàbriques de lones amb una important indústria de gèneres de punt que confecciona jaquetes

elàstiques, samarretes apelfades, roba interior de llana i cotó, i mitges de seda i cotó; i es

produeixen puntes de coixí i blondes pel sistema de «a mans». També és en aquest context que

hem d’entendre la inauguració del primer ferrocarril de la Península el 1848, que no fa res més

que reforçar tota aquesta estructura empresarial amb un nou i efectiu mitjà de comunicació amb

Barcelona. Hem de destacar que el sindicat de teixidors, com ja hem dit, és especialment fort de

1840 a 1843, i les seves reivindicacions salarials porten sovint a plantejar vagues.59

57 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 18 febrer i 15 juliol 1825, 17 de febrer de 1826, 11 de gener de 1830, 26 de juliol de 1837. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 53-58, 68 – 73 i 113-123. 58 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 117-119. Llovet, Joaquim. La ciutat de Mataró. Barcelona: Barcino, 1961, vol. 2, p. 347-348. Solà, Àngels i Teresa. «Estructura professional de la manufactura del comerç i de les professions liberals de Mataró el 1838». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 18 (abril, 1983), p. 13-14. 59 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 8 de maig de 1837, i 12 i 16 d’octubre de 1846.

En

revi

sió




L’estructura general socioprofessional, a mitjan segle fonamentalment gira al voltant del

comerç, el camp i la manufactura. La dècada dels cinquanta la mecanització industrial és un fet,

i la mecanització s’introdueix gradualment en la indústria tèxtil mataronina, primer en la filatura

i després en el teixit. Així, doncs, si en la filatura el 1851 hi trobem 8 fàbriques, el 1862 n’hi ha

10; pel que fa als teixits, si el 1851 hi ha 1 gran fàbrica, 29 petites fàbriques i 18 petits teixidors

de mitges, el 1862 n’hi ha 10 de grans i 45 petits fabricants de teixits de cotó, lones i mitges. I

en general les màquines s’han anat concentrat en grans centres que ja són fàbriques

d’envergadura i durant aquesta dècada els telers manuals es van substituint pels mecànics.60

Finalment, a partir de 1856, l’activitat és ascendent, com a la resta de Catalunya, i en general el

període 1856-1886 és molt positiu amb un significatiu progrés industrial. Si bé hi ha algun

període de crisi com el de la fam del cotó de 1861-1865 (motivada per la manca de matèries

primeres com a conseqüència de la Guerra de Successió americana, que dificulta la importació

del cotó que és necessari per a la manufactura que és la principal activitat a la ciutat en aquests

moments i que porta al tancament de moltes fàbriques), i posteriorment la de l’any 1878-1879,

que és una crisi de demanda.61

A Mataró també hi ha indústries no tèxtils , però són comparativament menys rellevants, si bé al

llarg del segle XIX es mantenen activitats significatives en els rams de la fabricació de terrissa i

vidre, les adoberies i la metal·lúrgia, que passen de l’artesania (mode de producció propi de

l’Antic Règim i que comprèn pràcticament tota l’activitat productiva fins a la dècada dels anys

quaranta) a la indústria moderna amb la Revolució Industrial. en què superen la concentració de

funcions pròpia de l’activitat artesanal i tenen una major productivitat. En concret, el 1836 hi ha

un sector dominat per l’elaboració de terrissa, de sabó, d’espelmes, de maons i de pasta de sopa,

Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 57, 140-141, 154, 163-164 i 171-177. Exposición pública de productos de la industria española, verificada en obsequio de SS. MM. y A. durante su permanencia en esta capital. Barcelona, 1844. Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Madrid, 1850, núm. XI, p. 303. Reglamento para las fábricas de hilados, tejidos y estampados de algodón y ramos auxiliares de esta fabricación en Cataluña. Barcelona, 1842. 60 ACM. Fons AMM. AH-224. ACM. Fons AMM. Cadastres i contribucions: Cadastres i contribucions (241), Matrícula de la contribució industrial i de comerç (anys 1851 i 1862). Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 121-123. 61 Ligos Hernando, Víctor. «Indústria i proletariat de 1861-1867». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 18 (abril, 1983), p. 25-34. Ligos Hernando, Víctor. «Quatre anys de crisi econòmica a Mataró (La fam del cotó: 1861-1865)». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 25 (abril, 1986), p. 6-24. Garcia Espuche, Albert; Guàrdia Bassols, Manuel. La construcció d’una ciutat: Mataró 1500-1900. Barcelona: Alta Fulla, 1989, p. 123.

En

revi

sió




i en canvi el 1854 es passa a un predomini de les fàbriques de cola, de calderes, de productes

químics, de les foneries, etc. També hi ha les drassanes locals que construeixen alguns velers

d’importància a principi de segle, abans de la Guerra del Francès, però després es passa a una

producció molt petita i espaiada de petites embarcacions de tràfic i de pesca, si bé el 1850 es

reprèn la construcció naviliera i durant deu anys es basteixen naus de molta capacitat. 62

Pel que fa a la indústria del gènere de punt, que esdevindrà tan important a Mataró, no és fins al

darrer terç de segle que comença a ser rellevant el nombre de telers rodons i s’introdueixen els

telers circulars del sistema anglès, que arrelen a partir de l’aplicació de la força del vapor per

accionar-los. El 1877 hi ha deu fàbriques, però el 1889 ja es considera que és el sector que

ocupa més obrers.63

2.1.4.2 El comerç

Els primers nuclis de la burgesia a Mataró, com ja hem dit, s’han format al segle XVIII a partir

del comerç amb Amèrica, on es porta vi, aiguardent, indianes, mitges i blondes de seda, cintes i

barrets. Però aquesta situació canvia a partir del bloqueig de les rutes marítimes i comercials a

conseqüència de les guerres amb França i Anglaterra, i hem d’esperar fins al 1802 per retornar a

una conjuntura de prosperitat.

El comerç en general és pròsper fins al 1808, any en què s’inicia la Guerra del Francès, i fins i

tot durant la guerra napoleònica es munten algunes operacions de comerç transatlàntic.

Finalment, amb el procés d’independència de les colònies espanyoles els anys vint i trenta, el

comerç marítim sofreix una gran davallada, però no s’abandona mai del tot perquè es recorre a

solucions enginyoses, com comerciar a través d’empreses estrangeres, simular que es viatja al

Brasil o establir-se a Cuba com a plataforma de diferents negocis.64

62 Amich, Joan. Viaje a Mataró con el ferrocarril. Barcelona, 1849, p. 22-23 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 98-99, 100-102. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 31-35. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000 p. 357. Llovet, Joaquim. Constructors navals de l’exprovíncia marítima de Mataró (1816-1875). Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1971, p. 50-55 i 105-106. 63 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000 p. 352-356. 64 Fradera, Josep M. «El comerç americà durant el segle XIX». El comerç entre Catalunya i Amèrica. Segles XVIII i XIX. Barcelona, 1986, p. 114-115. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 359-361.

En

revi

sió




A partir de la dècada dels vint gran part del comerç marítim es reorienta cap al mercat nacional,

però té un consum mínim perquè l’economia és molt precària. No és fins als anys quaranta que

l’activitat comercial torna a ser important gràcies al creixement industrial, que comporta una

considerable concentració d’habitants que necessiten menjar i vestir, el que suposa un

increment de botigues de tota mena: de comerç al detall de roba i menjar, que es diversifiquen i

també se n’estableixen altres de productes que no són de primera necessitat, com ara paper,

vidre, joguines, etc.65

La duana de la ciutat els anys 1845-1846 és un bon indicador del tràfic comercial. El comerç és

de cabotatge i d’interior, i detalla les exportacions i les importacions. En aquest moment surten

de la ciutat vi i aiguardent cap a Amèrica i Cadis; terrissa cap a pobles catalans, diverses regions

espanyoles i ultramar; clavaó a Cartagena i València; puntes de coixí i blondes a tot el regne;

cuirs i cola a la Península i Amèrica; taronges i llimones a França i interior del Principat, i

també són importants els productes de les indústries cotoneres. En canvi, s’importa sobretot

farina, blat, oli, garrofes, arròs, bacallà, ferro, carbó i espart.66

A partir de 1848 hi ha el tren que uneix la ciutat amb Barcelona, que a més del transport de

viatgers també s’utilitza per al tràfic comercial. I es té constància que el 1851 a Mataró hi ha 15

vaixells de cabotatge gran i 90 de menors.67

A la ciutat hi ha dos sectors comercials principals:68

• El gran comerç, que està format per especuladors i majoristes adinerats que comercien

amb articles alimentaris i matèries primeres que necessita la ciutat per a la indústria

(ferro, espart, cànem, fusta, etc.). La segona meitat del segle aquest sector desapareix a

mesura que les comunicacions amb Barcelona milloren.

• El comerç al detall, que està format majoritàriament per botiguers que distribueixen

productes de primera necessitat (carn, peix, vi, gallines, gra, etc.) i en menor quantia per

comerciants del tèxtil mig artesans (robers, sastres, venedors de llana i roba usada, etc.),

i que en general donen poc rendiment. Però el desenvolupament econòmic els obliga a

Llovet, Joaquim. Cartes a Veracruz. Comerç americà i guerra napoleònica en la correspondència de Cabanyes, Cortesans, Pasqual i Cia. (1808-1813). Barcelona: Rafael Dalmau, 1974, p. 35-65 i 75-132. 65 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 53-58 i 93-94. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 35-36. 66 Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Madrid, 1850, vol. 11, p. 303-304. 67 Llovet, Joaquim. La ciutat de Mataró. Barcelona: Barcino, 1961, vol. 2, p. 45.

En

revi

sió




especialitzar-se, diversificar l’oferta per un augment de la demanda de productes i

serveis que no són de primera necessitat (paper, vidre, raspalls, joguines, etc.), i també a

iniciar activitats en el sector de serveis (fondes, cafès, tavernes, traginers i transportistes

en general).

A part de la iniciativa privada, l’Ajuntament també té interès a facilitar la venda de les

subsistències en espais i locals públics i a dotar la ciutat dels equipaments de comerç més

indispensables. És en aquest context que hem de situar les seves actuacions envers les

carnisseries, l’escorxador i la peixateria, que a banda del seu manteniment vetlla i millora els

edificis i en construeix de nova planta seguint criteris higienistes (la carnisseria el 1831,

l’escorxador el 1834, i la peixateria el 1841-1842, aquest darrer establiment per iniciativa

particular) que hem vist anteriorment.

A la ciutat també hi ha mercats i fires anuals, però la inestabilitat econòmica fa que vagin

decreixent pel poc moviment i negoci. A més, són menys necessaris a mesura que s’obren cada

vegada botigues més diversificades.

2.1.4.3 Les comunicacions

Mataró està molt ben comunicada amb Barcelona per terra, i per mar amb les destinacions més

llunyanes. Com ja hem vist, les comunicacions marítimes són molt importants ja des del segle

XVIII gràcies al comerç amb diversos punts de la Península, ports europeus i d’Amèrica, però la

ciutat no disposa d’un port construït i el comerç es fa per cabotatge.

L’altra principal via de comunicació de la ciutat és el Camí Ral, que la uneix amb Barcelona i

arriba fins a França. El comerç i el transport de viatgers amb la capital del Principat és intens i

es fa mitjançant tartanes, diligències i carros, que recorren els trenta quilòmetres que les separen

en sis hores. El 1844 augmenta el tràfic entre totes dues ciutats i s’instaura un òmnibus. Aquesta

carretera depèn de la Diputació i sovint és motiu de polèmica entre les administracions local i

provincial, perquè necessita reparacions constants a causa del trànsit intens que suporta.69

68 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 92-97. 69 Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Madrid, 1850, vol. III, p. 549 i vol. XI, p. 302.

En

revi

sió




Les comunicacions amb l’interior no són tan fàcils, i la carretera de Parpers, que comunica la

ciutat amb el Vallès, és precària i també depèn de la Diputació. Aquesta infraestructura és molt

necessària perquè permet proveir la ciutat de l carbó i de la fusta per a la construcció naval que

vénen de l’interior del Principat. El 1842 s’inicia un nou traçat, que no s’impulsa fins als anys

cinquanta, quan es vol augmentar el trànsit i els negocis amb el Vallès per mitigar l’efecte del

ferrocarril sobre les indústries de la ciutat, però no es fa efectiu fins a la dècada dels seixanta.70

Però el canvi més important en les comunicacions de la ciutat al segle XIX el protagonitza la

inauguració del ferrocarril, el primer de la Península. El 28 d’octubre de 1848 s’inaugura el

carril que enllaça la ciutat amb Barcelona, i hi té una intervenció destacada el mataroní Miquel

Biada (pilot de marina i comerciant, enriquit a Cuba). Aquest nou mitjà de transport dóna

resposta a l’important comerç que hi ha entre la ciutat i la capital, però la repercussió del tren en

la vida econòmica local provoca una intensa polèmica. Però, tot i la forta oposició de tota la

ciutat i l’Ajuntament, el 19 de gener de 1857 s’inaugura oficialment un nou tram fins a Arenys

de Mar.71

Mataró també té durant tot el segle un servei de correus unit amb Barcelona quatre dies a la

setmana. I a principis dels anys quaranta hi ha telègraf òptic destinat a usos oficials, i servei

telegràfic que funciona el 1866.

2.1.4.4 Les entitats financeres

En aquest apartat només volem deixar constància que Josep Garcia Oliver el 1859 proposa a

l’Ajuntament i a l’Ateneu Mataronés fundar una caixa d’estalvis, que hem d’emmarcar dins del

conjunt d’iniciatives en què està implicada aquesta darrera institució durant la dècada dels

seixanta, i amb la qual manté sempre una àmplia relació.

70 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 363-364. 71 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 20 de gener de 1848, 7 de març de 1851, 31 de juliol de 1866, i 23 de febrer de 1872. Castellví Toda, Jaume. Biografía de D. Miguel Biada Buñol, propulsor de «El Carril» de Mataró, primer tren de España. Mataró, 1947. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 18. Martí Coll, Antoni. «De Mataró a Barcelona abans del ferrocarril». A: X Sessió d’Estudis Mataronins, 20 de novembre de 1993. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 1994, p. 159-170. Martí Coll, Antoni. «El tren de Mataró a Arenys». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [ Mataró], núm. 10 (abril, 1981), p. 7-15.

En

revi

sió




La Caixa d’Estalvis de Mataró té l’objectiu de redimir la classe obrera de la misèria potenciant-

li la previsió. En aquests moments només hi ha deu caixes d’estalvis a tot l’Estat espanyol, i és

quan també es funden les de Sabadell i Manresa, però ja fa més de deu anys que funciona la de

Barcelona. Els tràmits legals duren tres anys i el 8 de gener de 1863 es fa l’obertura oficial en

els baixos del local de l’Ateneu Mataronés, al carrer Nou, i al qual pertanyen majoritàriament

els seus fundadors. Els primers anys hi ha la crisi econòmica de 1864-1865, però el 1867 ja té

179 impositors, dels quals 18 són burgesos, 31 menestrals i 130 proletaris. El 1884 hi ha 1.000

impositors, i el 1885 adquireix un edifici per a la seu al carrer d’en Palau. El 1898 l’afecta molt

el desastre colonial i sofreix una gran davallada, però es recupera. L’evolució de l’entitat li

permet transformar-se en una institució d’estalvi moderna a partir de 1912. 72

La primera entitat bancària local és el Banc de Mataró, que no obrirà les portes fins al 1881, té

una vida molt efímera de dos anys. La seva orientació és molt diferent de la de la Caixa

d’Estalvis, perquè és una entitat de crèdit, préstec, descomptes i dipòsits que vol respondre al

període anomenat de «la febre de l’or» (1876-1886).73

2.1.4.5 L’administració municipal

L’Ajuntament és el gestor de la vida econòmica de la ciutat, però l’estructura del poder

municipal està molt lligada als canvis polítics, no obstant, les dificultats econòmiques fan que

les possibilitats d’influència siguin molt limitades.

Les relacions amb els poders estatals durant l’Antic Règim les representa el corregidor, que és

l’home del rei a la ciutat i que té funcions polítiques, militars, judicials i administratives.

Aquesta situació perdura fins al 1835, quan se suprimeix el càrrec i part de les funcions que

exercia passen al jutge de Primera Instància de la ciutat (que hi ha des de 1834, any en què

Mataró és cap de Partit Judicial) i les responsabilitats polítiques i militars queden a càrrec del

governador de la ciutat, que té a les seves ordres la tropa de l’exèrcit de la caserna. La ciutat és

72 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 22 de juliol i 27 de setembre de 1859. Costa Oller, Francesc. Josep Garcia Oliver. Una vida, una ciutat. Mataró: Ajuntament de Mataró, 1984. Enrich Regàs, Francesc. «Josep Garcia Oliver, destacat promotor de la cultura a Mataró». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 16 (abril, 1983), p. 26-34. Fradera Barceló, Josep M. «Els orígens de les caixes d’estalvi: el cas de la de Mataró». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 19 (abril, 1984), p. 22-29. Llovet, Joaquim. La Caja de Ahorros de Mataró de 1859 a 1912. De su fundación a los inicios de la moderna institución d ahorro. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1977. 73 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 362. Proyecto del Banco de Mataró. Memoria 1881. Mataró, 1881.

En

revi

sió




cap de corregiment des del 1716, quan el Decret de Nova Planta divideix administrativament el

Principat de Catalunya, fins a la divisió territorial en províncies de 1833. 74

La vigilància és a càrrec de la força ciutadana de la Milícia Nacional, dirigida per l’Ajuntament

fins al 1843, quan es dissol per motius polítics. A partir de llavors hi ha una Comissaria de

Seguretat Pública i un destacament petit de la Guàrdia Civil, que s’acaba de fundar. També als

anys vint i trenta hi ha un servei de policia que, entre altres funcions, s’encarrega dels

passaports per viatjar entre ciutats. A aquestes actuacions s’ha d’afegir que de 1825 a 1844

l’Ajuntament disposa de quatre vigilants nocturns, un per cada barri, però que amb l’increment

urbanístic i els interessos polítics es divideix la ciutat en sis barris i llavors tenen alcalde propi i

estan encarregats de feines auxiliars: llistats de veïns, control d’entrades i sortides de residents,

col·locació de soldats a les cases, etc.75

La legislació municipal liberal atribueix als alcaldes i als ajuntaments la capacitat de fer present

l’Estat davant del ciutadà mitjançant la recaptació d’impostos, la publicació i execució de les

disposicions, la protecció de la propietat i la seguretat ciutadanes, la conservació dels béns del

comú, la iniciativa d’obres públiques, la direcció dels establiments de sanitat i beneficència,

instrucció , pagament del personal municipal (secretari, pregoner, tres macers, comptador de

propis, rellotger, capità de platja, agents a Madrid i Barcelona, etc.) i altres. Per dur a terme

aquestes competències el Consistori organitza comissions formades per dos o tres regidors, que

han de controlar, fer propostes i organitzar l’àrea que se’ls ha assignat.76 Però molt sovint

l’Ajuntament es veu obligat a deixar d’atendre situacions que veu necessàries per manca de

fons.

El pressupost municipal és l’element entorn del qual giren les possibilitats d’actuació al

municipi. Els ingressos provenen majoritàriament dels béns de propis i els arbitris autoritzats.

Amb els béns de propis, que són de titularitat municipal, l’Ajuntament aconsegueix els

ingressos més importants mitjançant el lloguer, i es concreten amb:77

• la casa de la ciutat (que no produeix cap renda),

• tres molins fariners,

74 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 22-26. 75 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 28 de febrer de 1825, i 10 de setembre de 1844. 76 ACM. Fons AMM. AH-86/88 i AH-196. ACM. Fons AMM. Llibres de propis 1814-1845. ACM. Fons AMM. Acords municipals de 5 de gener de 1826, 24 de gener de 1846, 25 de febrer de 1853. 77 ACM. Fons AMM. AH-173, AH-196 i AH-225. ACM. Fons AMM. Llibres de propis 1814-1845.

En

revi

sió




• la casa Fleca (que té diversos usos, entre els quals l’Escola de Dibuix i una escola

pública primària elemental i superior de nois),

• dues cases al carrer Barcelona,

• unes sitges (en mal estat),

• l’edifici i l’hort de l’antic convent de carmelites al carrer Sant Josep (des de la

desamortització de 1835, i que no produeixen cap renda perquè s’utilitza com a Casa de

Beneficència i escola de nenes),

• el dret d’utilitzar les aigües residuals dels molins,

• el dret d’utilitzar els corrals, l’escorxador i les taules de la carnisseria pública, i

• el dret de vendre carn (en èpoques en què el comerç no és lliure)

D’aquests ingressos, un 20% són per a l’Estat, i amb els anys la quantitat que percep el

municipi disminueix perquè els edificis es deterioren (per exemple , la casa de la Fleca, que

finalment es destina a activitats secundàries), perden importància els equipaments a partir del

desenvolupament industrial (per exemple, els molins d’aigua deixen de tenir una funció

rellevant amb la introducció del vapor) o les mesures que liberalitzen el comerç afecten els drets

de venda (com és el cas de la carn).

L’altra important font d’ingressos municipals són els arbitris , amb els quals es graven els

productes que entren a la ciutat per al consum, algun dels quals és d’origen medieval i té

vigència fins a la reforma impositiva de 1845. Els més importants són sobre:78 grans, oli i sabó,

porcs morts, de balances (queviures que es venen a pes), per pesar el cànem, licors i aiguardents

al detall, etc. Per aquest concepte l’Ajuntament obté ingressos considerables i els utilitza per

cobrir despeses urgents com ara pagar la manutenció dels pobres, fer obres de beneficència, la

Milícia Nacional, etc. En algunes èpoques l’Ajuntament, quan necessita diners per fer front a

despeses imprevistes i és urgent, lloga a algun particular la percepció dels arbitris o

sobrecarrega els productes alimentaris, la qual cosa incideix directament en les classes populars,

que ja tenen una economia de subsistència.

78 ACM. Fons AMM. Llibres de negocis 1823-1835 i 1836-1850. ACM. Fons AMM. AH-173. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 25-27.

En

revi

sió




2.1.4.6 Els impostos

Una altra funció de l’Ajuntament és recaptar informació sobre els béns dels contribuents i

repartir i cobrar les quotes adjudicades. Aquest punt és molt important perquè hi ha crisis

econòmiques contínues que en dificulten l’aplicació i ha de cercar solucions.

Durant la primera meitat del segle XIX són vigents els impostos i contribucions propis de

l’Antic Règim, que amb molt poques variacions subsisteixen a la mort de Ferran VII, però la

reforma de 1845 imposa el model fiscal liberal. 79 Fins ara el sistema fiscal està basat en el

cadastre i les seves tres parts:

• Cadastre reial, que grava les propietats immobles i els ingressos de censos, censals i

altres.

• El «ganancial» o subsidi de comerç i indústria , que grava les activitats professionals.

• El personal, que grava els fruits del treball de tots els ciutadans.

A més del delme i altres contribucions menys importants que van adreçades a capitalitzar una

hisenda sempre exhausta (allotjaments i bagatges, Reials Presons de Barcelona, extres de guerra

i defensa, etc.) s’han d’afegir les contribucions municipals que ja hem vist en el punt anterior.

Una de les polèmiques que es planteja és sobre el pes que han de tenir els impostos directes i els

indirectes, molt relacionada amb les possibilitats de frau per part dels contribuents. És a través

dels impostos indirectes que es recapta més, i entre els més importants hi ha el «dret a portes»,

que grava els articles de menjar, beure i cremar; però la seva recaptació és polèmica perquè en

alguns articles provoca augments d’un 50% sobre el valor primer i sovint s’anul·la.80

Amb el canvi en les contribucions de l’any 1845 del ministre de finances Alexandre Mon,

s’unifiquen els impostos de l’Estat i s’estableix el sistema fiscal liberal, que té com a línia

mestra extreure les rendes gravant la producció i el consum en el seu origen, i que comporta

immediatament un augment de la pressió impositiva. S’estableixen tres impostos, que a vegades

es complementen amb recaptacions especials:81

79 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 58-65. 80 Carrera Pujal, J. La economía de Cataluña en el siglo XIX. Barcelona, 1961, vol. 3, p. 125-196. ACM. Fons AMM. AH-173. 81 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 9, 11, 13 i 14 de febrer, 21 de març i 3 de juliol de 1846; 10 de setembre i 28 de desembre de 1847; 13 de juliol de 1848, i 16 de novembre de 1854. Martínez Alcubilla, Marcelo. Diccionario de la administración española. Compilación. Madrid: J. López Camacho, 1887, 2a ed., vol. 4, p. 845.

En

revi

sió




• Contribució de consums, que grava el vi, licors, carn i oli.

• Contribució territorial, que s’aplica sobre els béns immobles, de l cultiu i la ramaderia .

• Contribució d'indústria i comerç, que grava aquest tipus de rendes establint diferents

categories de pobles i indústries.

En el terreny administratiu de competència estatal, però ubicades a Mataró, destaca la Duana de

Mar (per aquest motiu hi ha a la ciutat representants consulars de diversos països: Àustria,

França, Anglaterra, Portugal, Sardenya i Estats Units), l’Administració de Rendes, la

Subdelegació de Béns Nacionals (que s’encarrega de la desamortització de tot el districte) i la

Comandància de Marina.82

La ciutat també posseeix la infraestructura derivada de ser la capital de la província marítima de

la costa de Llevant (que va de Montgat a Tossa) des del 1751 fins que es dissol el 1889. Per

tant, hi ha un ministre o funcionari de marina que porta el control de la gent de mar, de la pesca,

de la navegació, de la construcció d’embarcacions i de la conservació dels boscos que donen

fusta per a la construcció de les embarcacions; a més d’administrar la justícia de la gent

matriculada.

2.1.5 Estructura sanitària i benèfica

Amb anterioritat al segle XIX l’Hospital de la ciutat assumeix les funcions assistencials

públiques locals, tant sanitàries com benèfiques, i respon als greus problemes relacionats amb la

salut pública i pauperisme generalitzat que van lligats al creixement de les societats urbanes,

dins d’un plantejament de la concepció cristiana de la caritat i la misericòrdia. Però a final del

segle XVIII l’assistència pública experimenta un procés de laïcització i les autoritats passen a

considerar-la competència seva en resposta al clima il·lustrat dels àmbits civil, eclesiàstic i

militar,83 que afavoreixen una modernització i racionalització de la beneficència.

La sanitat pateix les mancances pròpies de l’època, tot i disposar de l’Hospital públic , amb

metges i apotecaris, ja que és un segle ple d’epidèmies, gairebé una cada dècada, entre les que

destaquen: el còlera de 1821 i 1834, el tifus de 1843, el dramàtic còlera de 1854 (amb 875

82 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 18-22. Llovet Joaquim. Mataró, dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 219 i 341. 83 Martínez Shaw, Carles: «L’assistència pública a la Barcelona Moderna». A: L’Avenç [Barcelona], núm. 91, (març, 1986), p. 32.

En

revi

sió




morts, que representen un 8% de la població), i amb posterioritat al 1868 serà important el tifus

de 1870. 84

Al llarg del segle XIX es consolida a la ciutat una estructura de beneficència pública que se

separa gradualment de l’assistència sanitària. A l’Hospital, que assumeix inicialment totes les

tasques en aquest sentit, se li afegeixen diverses institucions civils per organitzar-la (Junta de

Caritat, Junta Municipal de Beneficència, etc.) i s’obren nous centres (la Beneficència de Sant

Josep o l’Orfenat), que ja es plantegen dins la concepció de separar de la societat pobres i

captaires per tal de fer-los membres útils a la societat.

Totes les actuacions locals dins d’aquest camp assistencial prenen moltes formes, a les quals

s’afegeixen accions d’emergència en moments de crisis (guerres, epidèmies, crisis de

producció, etc.), però sovint l’Ajuntament està mancat de recursos econòmics i ha d’establir

convenis amb institucions religioses per dur a terme actuacions d’envergadura, com és el cas de

la Casa de Beneficència i l’Orfenat de nenes. També les organitzacions obreres intervenen en

moments de crisi, com que hem vist.

2.1.5.1 Estructura sanitària

El centre de l’estructura sanitària és l’Hospital des dels inicis al segle XV (ubicat a l’actual

emplaçament de l’Ajuntament), que està sota la protecció de l’Ajuntament i a finals del segle

XVII s’amplia i es trasllada a l’actual carrer de l’Hospital, anomenant-se de Sant Jaume i Santa

Magdalena, i el 1803 l’Ajuntament obté el control de l’establiment. Al llarg de tot el segle XIX

porta el pes de l’assistència dels malalts i dels malalts pobres, també és Casa de Caritat des de

1816 i el 1832, en l’àmbit municipal, és considerat establiment de beneficència.85

84 ACM. Fons AMM. AH-164 i AH-202. ACM. Fons AMM. Acords municipals de 30 de juliol, 8, 17, 20, 22, 23, 25, 27 i 31 d’octubre, 3, 5, 20 i 26 de novembre de 1834, 4 de febrer de 1835, i 7, 9, 14, 18, 20, 21, 22, 25 i 27 d’agost, 7 al 12, 15, 18, 20, 22, 23, 26 i 27 de setembre, 6, 7, 10, 17, 21 i 27 d’octubre de 1854. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 37-38. 85 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 18 i 21 de juliol de 1803; 17 de febrer, 15 i 26 de març, 1 i 8 de maig, 29 d’agost, 14 de desembre de 1814; 31 de juliol de 1815; 24 de maig, 12 de juliol i 19 d’agost de 1816; 28 de gener de 1832; 19 de setembre, 17 i 20 d’octubre de 1834, i 7 d’octubre de 1854. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 37-38. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 88, 107, 125, 166, 210-213 i 328-329. Salicrú Puig, Manuel. «Els primers edificis i la primera capella de l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena de Mataró». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 56 (octubre, 1996).

En

revi

sió




Però el problema constant de l’Hospital durant la primera meitat del segle és aconseguir

recursos econòmics per mantenir l’assistència sanitària, que sovint ha d’incrementar per les

epidèmies, guerres, estades de malalts militars o ferits, que després ningú no paga.

Econòmicament l’Hospital es manté de donatius i alguns béns propis, ja que té el privilegi

d’heretar els béns de totes les persones que moren sense testar; a més, també disposa de les

donacions i els llegats. Altres ingressos procedeixen de privilegis diversos, com el monopoli del

billar a la ciutat des de 1802 per assistir els malalts sense recursos, i els que té a partir de 1815

sobre les representacions teatrals (que es fan primer en un local annex a l’edifici i a partir de

1832 al Teatre Principal, al carrer Nou, en un terreny cedit per l’Ajuntament, en l’actual Foment

Mataroní) i a partir de 1817 amb els balls i diversions públiques.86 L’Hospital també rep la

concessió diària d’un moltó per part de l’Ajuntament, que serveix per a les necessitats de la casa

i del qual es venen les restes.

La desamortització de 1855 afecta molt l’Hospital, com ja hem dit, i llavors necessita més

suport municipal perquè és obligat a prescindir de les seves propietats i dels ingressos de les

representacions teatrals i balls amb els quals es manté. Per tant, a partir d’aquest moment les

aportacions particulars que se li fan són en metàl·lic, i el Consistori manté la seva protecció.87

Aquesta dèbil estructura sanitària es complementa puntualment en moments especialment

difícils i en situacions d’emergència, com és en el cas del còlera del 1854, que en l’àmbit

munic ipal s’organitza un hospital provisional per a colèrics amb unes dotacions específiques de

personal, s’anomena una Junta de Sanitat per fer-se càrrec de la situació sanitària, etc.

2.1.5.2 Estructura benèfica

Pel que fa a establiments benèfics públics, el segle s’inicia amb l’Hospital com a eix sanitari i

benèfic de la ciutat (que el 1816 també és nomenat Casa de Caritat), i al final del segle anterior ,

el 1799, s’ha creat la Junta de Caritat com a òrgan públic que dóna resposta a la situació puntual

d’extrema emergència per mitigar els efectes que està causant en la població la guerra contra

Anglaterra que paralitza quasi totalment el comerç amb Amèrica, amb l’objectiu d’auxiliar els

86 ACM. Fons AMM. Acords municipals d’11 de desembre de 1816; 9 de maig de 1817; 20 de novembre de 1826; 25 de maig de 1831, 16 de gener de 1832, 30 de gener de 1833, 16 de gener i 5 de novembre de 1836, 31 d’agost de 1839, 4 d’abril de 1840. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 46-48. 87 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 207.

En

revi

sió




jornalers pobres que no tenen feina i les dones dels mariners que són al nou continent, i que es

dissol el 1803 perquè ja s’ha superat la situació. 88

Amb l’augment progressiu de la importància que va adquirint la beneficència, a partir del 1836 i

per tal d’aplicar les mesures que dicta el capità general de Catalunya sobre la reclusió de

pidolaires, aquest àmbit es va separant progressivament de l’hospitalari i es crea la Junta

Municipal de Beneficència , que organitza les seves actuacions al voltant de l’exconvent de

carmelites descalços de Sant Josep, afectat per la desamortizació de 1835. El Consistori demana

poder utilitzar l’edifici amb aquesta finalitat i n’obté el permís el 1842, i per escola de nenes

pobres el 1850. Les accions benèfiques són coordinades directament per la Junta i primer se

centren en l’acolliment de pobres ancians i desvalguts, però a partir del 1846 es va ampliant

progressivament el seu camp d’actuació, sobretot perquè a la ciutat hi ha la presència de

l’Associació de la Sagrada Família (branca de la Concepció), que les porta a terme

majoritàriament per encàrrec de l’Ajuntament. Així, doncs, aquest any fa un conveni per obrir

una escola de nenes al mateix edifici i inicia un menjador per a les alumnes pobres, l’any

següent assumeix la Casa de la Beneficència del mateix l’edifici, on hi ha dones, i també hi obre

un orfenat de nenes. El pressupost de la Casa de Beneficència es cobreix a través de diverses

aportacions, com un recàrrec sobre els grans i llavors consumits a la ciutat, el lloguer de casetes

públiques de venda i altres arbitris de circumstància; però l’orfenat no obté fons municipals fins

al 1867.89

El 1863 també es crea el Patronat de Pobres, que coordina les accions que fa l’Ajuntament fins

al 1866 per donar resposta a les necessitats socials i benèfiques específiques que sorgeixen en la

crisi de la fam del cotó i que amplia la tasca iniciada per la Junta Municipal de Beneficència.

Els seus objectius són hostatjar i tenir cura dels vells necessitats i donar casa, educar i ensenyar

religió cristiana als orfes desvalguts.90

88 Segons el llibre d’almoines de la Junta de Caritat que conté les actes del 7 de maig de 1799 al 12 de maig de 1803. ACM. Fons AMM. AH-53. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 7. Llovet, Joaquim. Mataró. Del orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 247. 89 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 3 i 10 de març de 1836; 19 d’octubre de 1940, 15 de febrer de 1841; 25 de juny de 1842; i 7 i 20 de març, 24 d’abril i 6 de maig de 1846. ACM. Fons AMM. AH-221. Reials ordres, de 5 d’agost de 1840, de 20 de juny de 1842, de 30 d’octubre de 1849, i de 8 de març de 1850. MASMM. Arxiu del rector. Caixa de la Junta de Beneficència. Capitanía General del Ejército y Principado de Cataluña. Seguridad Pública. Medidas que deben ponerse en ejecución, para la reclusión de los mendigos en el Principado; Barcelona, 1 de març de 1836. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 36. 90 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 27 de gener, 18 d’agost, 1 de setembre, 10 i 24 de novembre de 1865; i 6 d’abril de 1866. Revista Mataronesa, núm. 40, 10 d’agost de 1865, i núm. 50, 8 d’octubre de 1865.

En

revi

sió




El 1873 s’obre un asil de les Germanetes dels Pobres, gràcies al llegat d’Antoni Martí i

Cabanellas, en un edifici de nova planta.91

Paral·lelament a la beneficència sostinguda amb fons públics hi hem d’afegir la que continuen

fent les organitzacions i/o ordes religiosos d’atenció als pobres i necessitats en diferents camps,

sobretot a partir dels anys cinquanta. Valguin a tall d’exemple els casos de les Missioneres de la

Immaculada Concepció, les Germanes de Sant Felip Neri o la Societat de Sant Lluís Gonzaga i

Sant Vicenç de Paül. També hi podem afegir les actuacions de les organitzacions obreres en

algun període, que ja hem vist.

2.1.6 Activitats culturals i manifestacions festives

2.1.6.1 Dotació sociocultural i les iniciatives culturals

La dotació sociocultural al Mataró del segle XIX és molt minsa en l’àmbit públic i l’única que

hi ha és l’Arxiu Municipal, que es troba dins les Cases Consistorials, amb una orientació

marcadament administrativa. Per trobar altres equipaments culturals municipals hem d’esperar

més enllà del 1868: la Biblioteca Pública no s’obre fins al 1871, com a hereva de la de l’Ateneu

Mataronés; o el Museu Municipal, que es planteja el 1889 i no es materialitza fins al 1894.92

Les poques iniciatives culturals venen del camp associatiu.

Durant la primera meitat del segle XIX hi ha un desconeixement gairebé absolut de l’activitat

cultural de la ciutat per manca de dades,93 i això fa que no es pugui reconstruir l’ambient i la

recepció de les estètiques del moment –el neoclassicisme, el romanticisme i la Renaixença–, ni

tan sols en el terreny literari, perquè no hi ha publicacions periòdiques ni cap llibre de temàtica

cultural. Tot sembla indicar, doncs, que abans dels anys cinquanta no hi ha una estructura

cultural mínima organitzada. Les biblioteques privades de persones amb estudis, benestants i

influents (advocats, metges, religiosos, petita noblesa, etc.), contenen majoritàriament llibres de

91 Llovet, Joaquim. Mataró. Del orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 330. 92 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 13 d’octubre i 17 de novembre de 1815, 23 de novembre de 1869, 15 de febrer de 1870, 3 de febrer de 1871, 30 d’octubre de 1883, 4 i 14 de febrer de 1889; 23 i 30 de desembre de 1890, i 30 d’octubre de 1894. Ferrés Puigvert. «Notícia de l’Arxiu Municipal de Mataró». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 13 (abril, 1982), pàg. 44-48. 93 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, pàg. 40-46.

En

revi

sió




temàtica religiosa i professional, però també alguns volums de literatura: Cervantes, Gracián,

Ciceró, Moratín, Jovellanos, Dumas, Hugo, etc. La menestralia i la classe obrera participen de

la cultura literària a través dels volums d’història i novel·les que s’editen com a fascicles

setmanals.

A mesura que el grup burgès pren importància en la societat mataronina també vol incidir en

algunes accions culturals. En la primera que s’implica els membres també són liberals: és la

Societat Econòmica d’Amics del País de Mataró, que funciona de 1835 a 1840 i que segueix la

tònica general d’aquestes institucions que s’ha iniciat a finals del segle anterior amb l’objectiu

de fomentar la indústria popular i l’educació, si bé les seves actuacions en l’ensenyament no

passen mai de les propostes, intervé en iniciatives com l’establiment d’una escola per a nenes

pobres o l’Escola Lancasteriana, entre d’altres. 94

Durant la segona meitat del segle, amb els canvis que comporta la Revolució Industrial, l’accés

de la burgesia a la vida pública i el desenvolupament de la classe obrera, sorgeixin a la ciutat

entitats de formes i objectius que fins aleshores no han existit. A part de les entitats de caràcter

polític, sindical o de lleure, també n’hi ha un petit nucli amb inquietuds culturals vinculades al

sector burgès que organitzen accions en ensenyament per a donar resposta a les necessitats

educatives i formatives de joves i adults: primer les societats confessionals de Sant Lluís

Gonzaga i de Sant Vicenç de Paül (dels sector més proper a l’Església), tot just a meitat de

segle, i gairebé simultàniament s’organitza l’entitat laica de la Societat Mataronesa d’Amics de

la Instrucció, que al cap de poc temps ja es coneix amb el nom d’Ateneu Mataronés i que té per

als seus socis un gabinet de lectura amb llibres de temàtiques molt diverses i de diaris locals,

nacionals i estrangers, des dels primers anys de la seva obertura, que es transforma en

Biblioteca Popular el 1866.95 També tenen biblioteques importants l’Escola Pia Santa Anna o el

Colegio Valldemia, amb finalitats acadèmiques. Altres entitats amb iniciatives culturals que cal

són el Cercle Republicà Democràtic d’Instrucció i Propaganda, i l’Institut Mataronés de la

Indústria, del Comerç i de les Arts.

A la ciutat també s’imprimeixen llibres. La primera impremta de Mataró és la dels Abadal, que

s’estableixen el 1779 a la Riera, número 37, i fins al final del segle XIX monopolitzen les arts

Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, pàg. 325-328 i 333-335. 94 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 219. 95 Costa Oller, Francesc. Josep Garcia Oliver. Una vida, una ciutat. Mataró: Ajuntament de Mataró, 1984, pàg. 43. Llovet, Joaquim. La ciutat de Mataró, volum II. Barcelona: Barcino, 1961, pàg. 145-146. Reglamento de la Sociedad de Amigos de la Instrucción establecida en Mataró. Mataró: Imprenta Americana, 1854. Reglamento de la Sociedad Mataronesa de Amigos de la Instrucción. Mataró: Imprenta de José Abadal, 1855.

En

revi

sió




gràfiques a la localitat; primer cobreixen les demandes dels organismes oficials i religiosos, que

amplien després amb les dels burgesos comerciants i fabricants.96 També hi ha altres impressors

que treballen circumstancialment a la ciutat però amb produccions molt limitades. No és fins a

la dècada dels vuitanta que s’estableixen impressors d’envergadura com Horta, Vilà, etc.

Pel que fa a la premsa local, neix com a mitjà de comunicació tot just iniciat el segle XIX, i a

partir de llavors pren una importància cada cop més decisiva, bo i que hi ha períodes de censura

associats amb els canvis polítics97. Les publicacions periòdiques de Mataró divulguen la

informació de la ciutat i alhora també defensen les diferents posicions polítiques i socials, però

topen amb l’alta taxa d’analfabetisme i, per tant, la seva funció queda molt limitada.98 La

primera publicació d’una certa envergadura i continuïtat és la Revista Mataronesa, del 1856, de

temàtica informativa i d’ideologia liberal, però que no es consolida fins el 1864 i s’edita fins el

1866, quan li pren el relleu la Crónica Mataronesa que es publica fins el 1869 i que a partir de

la revolució de setembre de 1868 és política d’ideologia republicana.

Pel que fa a l’estructura de la premsa local, segueix el model de l’època i coincideix amb la

d’altres localitats:

• Distribució del contingut: a la portada hi ha el moviment de població, la crònica

meteorològica, l’anunci de les funcions religioses i festivitats de la setmana. A la

primera pàgina comença l’article de fons i a la segona hi ha els editorials i els articles.

En la secció gasetilla s’hi ressenyen els petits esdeveniments de la ciutat: successos,

activitat associativa, reformes, etc. També hi ha cartes al director. A les darreres

pàgines es concentren els anuncis i la cartellera teatral.

• Gràficament: no hi ha gravats, només es juga amb els diversos cossos de lletra segons

les seccions, i als anuncis també hi ha diversos tipus de lletra. Aquests setmanaris tenen

quatre pàgines.

96 Costa Oller, Francesc. «Els Abadal: orígens de la impremta a Mataró». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 26 (juliol, 1986), pàg. 37-40. Socias Batet, Immaculada. «Algunes referències sobre l’impressor de Mataró Joan Abadal i Girifau (Manresa, 1754-Mataró, 1830) ». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 45 (gener, 1993), pàg. 5-8. Ribas Bertan, Marià. «La Casa Abadal de Mataró: impressors i gravadors. Notes d’art popular». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 26 (juliol, 1986), pàg. 29-36. 97 Per exemple, en el període 1814-1820, Ferran VII restableix la censura i prohibeix totes les publicacions excepte Diario y Gaceta de Madrid. Amb el Trienni Liberal torna a ser plenament vigent el decret de Cadis, fins que l’octubre de 1823 Ferran VII el declara nul, i durant el període absolutista hi ha un rigor extrem pel que fa a la censura i la prohibició de publicacions. Durant el Bienni Progressista es restableix la llei d’impremta de 1837, el 1857 es limita l’edició de premsa i la difusió d’idees contràries a l’Administració. Costa Oller, Francesc. La premsa a Mataró 1820-1980. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana; Barcelona: Rafael Dalmau, 1982, pàg. 10-15. 98 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, pàg. 13.

En

revi

sió




La revolució de setembre de 1868, amb el decret de 23 d’octubre, restableix la llibertat de

premsa i les grans ciutats s’inunden de diaris de diferents tipus: polítics, obrers, religiosos,

culturals, esportius, satírics i escolars. A Mataró, a finals de desembre del mateix any surt el

primer número de la publicació educativa Boletín del Colegio de Valldemía, que és el primer

que s’edita al país com a òrgan informatiu d’un centre docent.99 I a partir de 1869 les

publicacions periòdiques tenen una ideologia política clara: els republicans editaran La Voz del

Litoral, El Demócrata, El Progreso, Crónica Mataronesa, El Eco de la Costa, La Verdad, El

Ideal Moderno i El Nuevo Ideal; els liberals publicaran El Clamor de la Marina, La Voz de

Iluro i El Liberal; la tendència carlina tindrà El Semanario de Mataró i Diario de Mataró y la

Comarca; els conservadors trauran El Mataronés i El Cronista; els socialistes, Boletín

Socialista i La República Social, etc. Cal destacar que l’any 1894 apareixerà el setmanari La

Costa de Llevant, la primera publicació en català de la ciutat i el primer diari comarcal de

Catalunya.100

2.1.6.2 Manifestacions festives, culturals i d’esbarjo

Les contínues turbulències polítiques i socials marquen al llarg del segle les manifestacions

festives arreu de Catalunya: la Guerra del Francès, la Constitució de les Corts de Cadis, les

guerres carlines, l’absolutisme de Ferran VII, el parèntesi del Trienni Liberal, la pujada al tron

d’Isabel II, la desamortització, l’alternança conservadors-liberals, els intents de revolució , etc.

Però els mataronins també saben cercar moments per a l’esbarjo en les poques estones que els

deixa el treball i trencar la monotonia quotidiana amb les festes populars i les religioses, els

aplecs, els balls, el teatre, etc. I alguns sectors benestants també gaudeixen d’activitats de lleure

més exclusiu, com ara algun cenacle, conferències literàries i culturals, recitals de música, balls

de saló, etc. 101

Amb la caiguda de l’Antic Règim la diversió també es transforma i les festes relig ioses (que

fins llavors canalitzen les activitats) continuen existint, però la festa liberal té un to més cívic i

polític. Amb la Renaixença el folklore esdevé un tret distintiu de la identitat del país i comencen

a proliferar les festes al carrer, les serenates, els moviments populars, etc. Els elements de

cultura popular es manifesten en els moments de sempre: Carnestoltes, Tres Tombs, Sant Joan,

Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, pàg. 42. 99 Costa Oller, Francesc. La premsa a Mataró 1820-1980. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana; Barcelona: Rafael Dalmau, 1982, p. 20 i 53. 100 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 13.

En

revi

sió




la Festa Major (Les Santes), etc., i les festes populars se celebren majoritàriament al carrer. A

Mataró la festa per excel·lència és la de Les Santes, que se celebra des de finals del segle

anterior: amb actes religiosos magnificents i solemnes, però també amb passejades de gegants

(que daten ja del segle XVII) i l’àguila, balls nocturns, rues de músics, etc. També hi ha notícia

d’altres festivitats on hi ha parades de tir amb escopeta, passejades amb cavalls i equilibristes,

etc.102 Però quan apareix la burgesia com a classe dominant crea una cultura pròpia ben

allunyada d’aquesta concepció i amb afany de privacitat s’organitza en entitats pròpies.

Dins les associacions i entitats que sorgeixen al voltant del lleure n’hi ha per a tots els sectors

socials, i comencen a sorgir cap a meitat de segle. Les més formals són organitzades pels

burgesos, que volen mantenir un alt grau de privacitat, mentre que la resta són més obertes i

acostumen a tenir algun petit teatre per fer-hi representacions. Els burgesos obren els casinos

Mataronés el 1849, Filharmònic (conegut també com Societat Apolo) el 1851, Orfeo el 1860,

Armonia el 1872, etc. Els sectors menestrals i més populars s’organitzen els seus llocs d’esbarjo

amb posterioritat a la burgesia i obren el 1862 el Casino Fénix Mataronés, el 1879 el Cercle

Clavé, el 1880 la Unió, etc. No obstant això, bo i els diferents plantejaments, totes

contribueixen a les celebracions generals de la ciutat, a les cantades de caramelles, el

Carnestoltes, actes de la Festa Major, recaptacions per a fins benèfics, etc.103

Cap a finals de segle sorgeixen les primeres entitats relacionades amb la pràctica de l’esport,

com la Colombòfila de Mataró i la Unió Ciclista, que el 1898 constitueixen la Societat Sport

Mataronés.

Un espai important per a la diversió al llarg de tot el segle XIX és el teatre. A principis de la

centúria es fan representacions teatrals d’una manera més o menys esporàdica a La Fleca, que

lloga l’Ajuntament, i en altres llocs improvisats. L’any 1800 la Junta de Caritat, que ha de

buscar diners per mantenir els nombrosos pobres, construeix un petit teatre a la casa municipal

de La Fleca i s’hi fan representacions de tipus religiós fins al 1803 que es dissol i ofereix els

estris a l’Hospital, que acabada la Guerra de la Independència organitza un teatre dins del seu

101 Costa Oller, Francesc. «La diversió honesta. Moments d’esplai romàntic al Mataró vuitcentista». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 44 (juliol, 1992), p. 4-9. 102 Guanyabens i Calvet, Nicolau. Els gegants de la ciutat de Mataró. Mataró: Patronat Municipal de Cultura, 1999, p. 53-69. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 44-45. 103 ACM. Fons AMM. AH-223. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 239-241. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 330-331.

En

revi

sió




edifici amb grups d’aficionats per obtenir diners per als necessitats que acull. L’any 1815 el

teatre s’ubica annex a l’edifici de l’Hospital i el 1832 es canvia d’ubicació i s’inaugura el que es

considera el primer teatre de la ciutat: el Teatre Principal, que és al carrer Nou número 11, de

nova planta, amb capacitat per a 1.000 persones i integrat als circuits teatrals.104

De molta menys transcendència és el teatre d’estiu que està dins El Prado Mataronés quan

s’inaugura el 1868, que és a la carretera d’Argentona. Després del 1868 es van obrint petits

teatres i també se n’improvisen dins de casinos i entitats de lleure, com el Talaia el 1871, el

Tívoli el 1872, etc. No és fins al 1877 que es basteix el que es considera el segon teatre de la

ciutat: l’Euterpe, al costat de la presó.105

L’art musical té tres àmbits ben delimitats durant aquest segle: el religiós, el culte i el popular.

Els dos primers són especialment rellevants pel gran nivell que assoleixen i la talla dels músics

locals de l’època, però incideixen en un sector més reduït i selecte, mentre que el darrer és el

que té més seguidors.

La Capella de Música de Santa Maria compta amb tres destacats músics de primera categoria :

• Mossèn Baltasar Dorda (1802-1839), organista a Montserrat i mestre de capella a

Girona, exerceix els mateixos oficis a Mataró. És un músic molt creatiu, però mana

cremar els seus manuscrits en morir.

• Mossèn Manuel Blanch (1827-1883), mestre de capella des de 1853 i compositor de

molta música religiosa, entre la qual destaca la Missa de Glòria , el 1848, en honor de

les santes Juliana i Semproniana, patrones de la ciutat.

• Jaume Isern (1798-1880), cec de naixement, organista de Santa Maria del 1829 fins a la

seva mort, i exerceix en un llarg magisteri de més de cinquanta anys. Comença a

ensenyar música el 1821 fent classes particulars, el 1829 també és organista de la

Capella de Música de Santa Maria , que comporta ensenyar als seus membres. Del 1840

al 1868 és el director-professor de l’Escola Municipal de Música, on quatre alumnes

reben ensenyament gratuït.

104 ACM. Fons AMM. AH-53. ACM. Fons AMM. Acords municipals de 14 de gener de 1803, 11 de desembre de 1816, 9 de maig de 1817, 20 de novembre de 1826, 25 de maig de 1831, 16 de gener de 1832, 30 de gener de 1833, 16 de gener i 5 de novembre de 1836, 31 d’agost de 1839, 4 d’abril de 1840. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 46-48. 105 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 332.

En

revi

sió




La música culta es conrea, a partir de mitjan segle, en els cenacles privats de la gent benestant,

els fills dels quals estudien piano com a bona manera social i fan recitals de piano solista o

acompanyat pel cant. En destaca el cenacle que es crea al voltant de Jaume Isern, alimentat pels

deixebles de la seva escola , que contribueixen a mantenir-hi el caliu, entre els quals sobresurten

els mataronins Manuel Blanch, Nicolau Guañabens, Carles Isern, etc.106 A la ciutat les escoles

destinades als fills de les classes benestants ofereixen classes de música, però també hi ha tot un

seguit de mestres particulars, i fins i tot l’Ateneu comença a impartir-ne de gratuïtes a partir de

1867.

Pel que fa a recitals públics, a les darreries del segle s’organitza al teatre la interpretació

d’alguns concerts i simfonies. Però tenen més bona acollida les òperes, i entre els autors més

seguits trobem els italians Verdi, Bellini, Donizzeti i Rossini. 107

Els sectors populars es decanten per les sarsueles, però la música més seguida per tothom és la

del ball. Els balls públics es celebren des de 1816 a la casa anomenada «Casa de Gota», que és

al carrer d’En Molas, i a partir de 1832 es poden organitzar al Teatre Principal. A partir de

1840 hi ha el grups d’instrumentistes locals, com la Societat de Músics de Griver, que

interpreten sardanes, valsos, etc., i també en vénen de fora. Els llocs on es balla són, a més de

les places i carrers, a La Fleca (edifici municipal), a Can Griver (al carrer de Santa Marta) i a

l’Asa de Ball (al carrer Montserrat).108

També es fa cant coral per part de la Societat Coral la Antigua que disposa de cor i orquestra i

està formada per treballadors del camp i dels tallers, en la línia de les fundades per Anselm

Clavé cap a meitat de segle. Canten caramelles, intervenen en la inauguració de l’Exposició

Agrícola i Industrial que se celebra a la ciutat el 1865, fan concerts a diferents pobles de la

comarca, etc.109

Salas i Oliveras, Ramon. «La ciutat en el record - V». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria [Mataró], núm. 66, (gener, 2000), p. 35. 106 González-Agàpito, Jaume. «Esbós biogràfic i obra musical de Mossèn Manuel Blanch i Puig». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria [Mataró], núm. 17, (juliol, 1983), p. 13-20. Guañabens Calvet, Nicolau. «La música de Nicolau Guañabens Giralt». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria [Mataró], núm. 15, (desembre, 1982), p. 15-25. 107 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 15. 108 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 45-46. Esquerra Tuñí, Joan. «Teatre i diversions públiques a Mataró al segle XIX». A: Sessió d’Estudis Mataronins, 17 i 31 de març de 1984. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 1985, p. 85-88. 109 Revista Mataronesa, núm. 13, 14, 16, 18, 37 i 38, 19 i 25 de març, 9 i 16 d’abril, 27 i 30 de juliol de 1865, respectivament.

En

revi

sió




2.1.6.3 Intel·lectuals i personatges rellevants

Si bé la vida cultural és bastant migrada, en canvi hi ha un gruix d’intel·lectuals i polít ics

destacables que són fills de Mataró que influeixen en la vida ciutadana, a nivell català o fins i

tot espanyol.

Els intel·lectuals i professionals de més relleu fills de la ciutat són: el bisbe Jaume Creus,

l’escriptor Antoni Puig i Blanch, l’escultor Damià Campeny, el capità general de Catalunya

Manuel Llauder, l’inventor Antoni Regàs, l’escriptor Josep Marià Riera, el poeta Melcior de

Palau, el propulsor del tren Miquel Biada, el promotor cultural Josep Garcia Oliver, i el poeta

Terenci Thos i Codina. Però també n’hi ha altres que mereixen ser destacats, i els agruparem

segons tinguin projecció ciutadana o aquesta vagi més enllà.110

Les seves actuacions són d’especial rellevància en la vida ciutadana mataronina:

Miquel Biada i Bunyol (1789-1848). Estudia pilotatge a l’escola d’Arenys de Mar. El 1810 està

establert a Maracaibo (Veneçuela) com a comerciant, després s’estableix a Cuba com a

negociant i navilier. Torna a Mataró, on impulsa diverses empreses. Dedica els seus esforços a

la instal·lació del primer ferrocarril de la Península , de Barcelona a Mataró, que s’inaugura el

1848.

Jaume Isern i Colomer (1798-1880). Cec de naixement. Rep instrucció a Barcelona i

Montpeller. Aviat esdevé famós pel domini de la interpretació i la composició musical.

Organista de l’església de Santa Maria (1829). Autor d’aparells per ensenyar els cecs les

primeres lletres, la notació musical i l’aritmètica, i d’un sistema de notació musical per a cecs

que el 1826 li val la gran medalla d’argent de la Societat Filantròpica de la Reial Societat de

Londres per al Foment de les Arts, Manufactures i Comerç. Ferran VII li assigna una pensió

vitalícia el 1828 perquè pugui continuar treballant en els invents que ha fet per ensenyar cecs.

Carles Isern (1843-1862). Cec de naixement i fill de Jaume Isern. De petit demostra una gran

sensibilitat musical i als dos anys executa al piano cançons a una sola veu. Més tard domina

altres instruments i compon música.

110 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 43-44. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 592-596.

En

revi

sió




Antoni Cuyàs i Sampere (1802-1890). Estudia a l’Escola de Nàutica de Mataró. El 1820 obté el

títol d’agregat als pilots a Arenys de Mar. S’instal·la a Buenos Aires el 1826 i navega en cors al

servei de la República Argentina, en guerra contra Brasil. Posteriorment, també a l’Argentina,

es dedica al comerç i és testimoni de les lluites civils. El 1865 torna a Mataró, on finança la

construcció d’un edifici per a Tallers Salesians, destinat a nois de famílies desvalgudes, però

després de la seva mort es dedica a docència.

Marc Castañé (1815-1878). Missioner apostòlic i fundador, amb la seva germana Gertrudis, de

l’Institut de les Germanes de Sant Felip Neri a Mataró.

Nicolau Guañabens i Giralt (1826-1889). Pilot de la marina mercant, metge i compositor

musical. L’any 1859 estrena al Gran Teatre del Liceu de Barcelona la seva òpera Arnaldo di

Erill.

Manuel Blanch i Puig (1827-1883). Mestre de capella de l’església parroquial de Santa Maria

de Mataró des de 1853. Sobresurt en la composició musical. És autor de la Missa de Glòria ,

composta a gran orquestra, influïda pels corrents estètics del seu temps, coneguda popularment

amb el nom de Missa de les Santes perquè es canta cada any a la festa de les patrones de

Mataró.

Josep Garcia i Oliver (1834-1883). Autodidacta en estudis econòmics. Fabricant de lones.

Fundador i secretari de l’Ateneu Mataronés el 1854, i de la Biblioteca Popular el 1866. Intervé

en la fundació de la Caixa d’Estalvis de Mataró el 1859. Destaca durant la revolució de

setembre de 1868, i com a membre del partit liberal-democràtic és nomenat diverses vegades

alcalde de Mataró, i el 1881 elegit diputat a Corts.

Terenci Thos i Codina (1841-1903). Poeta i acadèmic de número de la Reial Acadèmia de

Bones Lletres de Barcelona el 1863. Obté tres vegades l’englantina als Jocs Florals de

Barcelona i és proclamat mestre en gai saber el 1887. Advocat, catedràtic d’Economia Política a

l’Escola Industrial de Barcelona (1876-1903) i diputat provincial (1877-1880). Exerceix la

docència i ocupa diversos càrrecs al Colegio Valldemia de 1868-1888. Participa en la fundació

de l’Escola d’Arts i Oficis el 1886 i de l’Associació Artistich-Arqueològica Mataronesa el

1889.

En

revi

sió




Els seus fets més rellevants són fora de Mataró:

Antoni Regás i Borrell (1752-1837). Inventor de màquines per treballar la seda, visitador reial

de fàbriques de Madrid i rodalies, delegat de la Reial Junta de Comerç, Moneda i Mines, soci de

número i mèrit de les societats econòmiques d’amics del país de diverses poblacions de l’Estat

espanyol.

Joan Carles Panyó (1755-1840). Estudia a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i és director de

les escoles de dibuix d’Olot (1783) i Girona (1790). Autor de diversos treballs de pintura,

decoració i reformes d’esglésies.

Jaume Creus i Martí (1760-1825). Rector de La Garriga i canonge de la Seu d’Urgell. Durant la

guerra napoleònica és nomenat president de la Junta Suprema provisional de Catalunya. És

diputat a les Corts de Cadis (1810-1813), bisbe de Menorca (1815), membre de la Regència

d’Urgell (1822) i arquebisbe de Tarragona (1824).

Domènech Matheu i Xicola (1765-1831). Pilot de la marina mercant. Durant el moviment per la

independència de l’Argentina es posa al costat dels llibertadors. Vocal de la Junta

revolucionària i president interí de la Junta de Govern Argentina.

Damià Campeny i Estrany (1771-1855). Deixeble de Salvador Gurri quan aquest construeix el

retaule major de l’església parroquial de Santa Maria. Ingressa a l’Escola de la Llotja de

Barcelona, i aconsegueix el primer premi d’escultura el 1792. La Junta de Comerç de Barcelona

el pensiona a Roma el 1797, on treballa restaurant escultures als museus pontificis i fa

escultures, fins que el 1815 torna a Barcelona com a professor d’escultura i director de la secció

d’escultura (1819) de l’Escola de la Llotja. És nomenat escultor de cambra de Ferran VII i el

1850, membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona. Observa estrictament els cànons

neoclàssics i treballa principalment els temes mitològics i religiosos.

Antoni Puig i Blanch (1775- 1840). Estudia a Madrid i a Alcalà, on és professor d’hebreu.

Durant l’època napoleònica es refugia a Cadis, on publica La Inquisición sin máscara el 1811,

s’exilia a Londres del 1815 al 1820, és diputat a Corts durant el Trienni Liberal (1820-1823) i

després es torna a exiliar a Londres. És cosí de dos altres mataronins il·lustres de l’època: Jaume

Isern i Miquel Biada.111

111 Fàbregas Blanch, Ànge l. «L’entorn familiar d’Antoni Puig i Blanch. Estudi genealògic». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 55 (abril, 1996), p. 7-18.

En

revi

sió




Jacint Feliu (1787-1867). Escolapi i comissari general apostòlic de l’orde a l’Estat espanyol.

Professor de Matemàtiques a l’Escola Militar, publica una extensa obra sobre la matèria.

Josep Serra i Juliá (1810- 1886). Monjo Benedictí. Pels fets de 1835 es refugia prop de Nàpols.

El 1845 va a Austràlia , on el 1847 funda el monestir de Nova Núrsia , i aquest mateix any és

nomenat bisbe de Port Victoria. El 1862 es retira a Madrid, on funda el 1864 la congregació de

germanes oblates del Santíssim Redemptor.

Melcior de Palau i Catalá (1842-1910). Enginyer de camins, canals i ports, estudia també Dret.

Escriu poesia catalana i castellana, i s’especialitza en la poesia científica. Membre de la Reial

Acadèmia Espanyola el 1908.

Jeroni Ibran i Mulá (1842-1910). Enginyer de mines. Publica obres sobre construcció

metal·lúrgica. Professor a l’Escola de Mines de Madrid, ocupa diversos càrrecs directius en

empreses siderúrgiques i industrials a Astúries, i és diputat provincial a Oviedo.

Silví Thos i Codina (1843- 1911). Enginyer de mines i publicista de divulgació científica.

Conrea la poesia i obté alguns guardons, com la Flor Natural als Jocs Florals del 1860. Membre

de diverses acadèmies i corporacions.

2.1.7 Esdeveniments polítics i socials (1808 – 1868)

El segle XIX és temps de conflictes en tots els àmbits, però sobretot bèl·lics. S’inicia la centúria

amb la superació de la crisi bèl·lica i comercial de finals del segle anterior, però tot seguit

s’inicia la guerra contra els ocupants francesos, a la qual segueixen permanents conflictes

interns entre absolutistes i constitucionals, isabelins i carlins, progressistes i moderats,

republicans i monàrquics, que no fan més que evidenciar una lluita entre l’Antic Règim (que

s’aferra a qualsevol possibilitat de manteniment) i les noves idees democràtiques (que pugnen

per obrir-se camí).112

112 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 59. Vilar, Pierre. Historia de España. Barcelona: Crítica, 1989, p. 115.

En

revi

sió




Mataró no és aliena als esdeveniments polítics i socials que afecten la Península i especialment

Catalunya, però sí que en alguns moments té algun aspecte diferencial, sobretot perquè la

ideologia liberal està molt arrelada a la ciutat.

2.1.7.1 La Guerra del Francès i la primera Constitució (1808 – 1814)

El final del segle XVIII està marcat per les guerres contra França (la Guerra Gran, de 1793 a

1795) i Anglaterra (1796-1802), que a Mataró representen iniciar el segle XIX amb una crisi

econòmica perquè es bloquegen les rutes comercial marítimes amb Amèrica, la qual cosa afecta

tant la productivitat com el comerç. La situació es normalitza quan es recuperen le s rutes

atlàntiques i comencen a obrir fàbriques a partir de la pau d’Amiens de 1802 i fins al 1804,

quan es torna a entrar amb guerra contra els anglesos i s’inicia una nova crisi del comerç per

mar, acompanyada per un notable increment de la pressió fiscal. Però la situació econòmica

millora progressivament fins al 1808, en què s’inicia la Guerra del Francès.113

Políticament, la Revolució Francesa provoca una onada de temor que s’estén per totes les

monarquies europees, i també per l’espanyola, on regna Carles IV (1788-1808). Aquesta època

es caracteritza per un retrocés polític en relació amb les reformes endegades en èpoques

anteriors, i l’aristocràcia recupera privilegis, s’enforteix, s’enfronta al rei i li demana que

abdiqui a favor del príncep Ferran.114

Si bé durant la Gran Guerra s’ha lluitat contra la República francesa, amb la posterior política

d’aliances de Godoy amb els francesos, les seves tropes s’han de tenir com amigues. El febrer

de 1808 Napoleó entra amb les tropes imperials al Principat amb el pretext d’incorporar-se a la

Guerra de Portugal. Inicialment els francesos són rebuts com amics, però una vegada dins el

territori espanyol el comencen a envair, i tot seguit Carles IV renuncia a la corona (19 de març),

s’aixeca Madrid contra els francesos (2 de maig), claudica la família reial a Baiona i cedeixen

113 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 273-281 i 365-366. Llovet, Joaquim. Cartes a Veracruz. Comerç americà i Guerra Napoleònica en la correspondència de Cabanyes, Cortesans, Pasqual i Cia. (1808-1813). Barcelona: Rafael Dalmau, 1974, p. 19-21. Molas Ribalta, Pere. Societat i poder polític a Mataró, 1718-1808. Mataró: Caixa d’estalvis Laietana, 1973, p. 163-164. 114 ACM. Fons AMM. Acords municipals d’11 d’agost, 6 de setembre, 21, 27 i 28 d’octubre de 1802. Castillo, Damarís. La Revolució Francesa. De l’absolutisme a l’estat constitucional. Barcelona: Graó, 1988, p. 45-47.

En

revi

sió




els seus drets a la corona d’Espanya a favor del germà de Napoleó, Josep Bonaparte (6 de juny).

115

Una petita part de la població –els afrancesats– veu bé aquest canvi en la monarquia perquè

espera aconseguir un règim més obert i unes llibertats i uns drets garantits, recollits en l’Estatut

de Baiona. Però la majoria de la societat espanyola rebutja l’ocupació francesa i defensa el

territori i la seva independència en la Guerra del Francès, molt dura i violenta.

Els liberals, amb la finalitat d’organitzar un govern, creen per tot el territori unes juntes

revolucionàries coordinades per una Junta Central (similars a les creades a França durant la

revolució) que dirigeixen la lluita i de les quals surt una convocatòria per reunir les Corts de

Cadis, que, mentre dura la guerra, redacten la Constitució el 1812, inspirada en les idees liberals

i renovadores, però d’un caràcter completament centralista. El poble lluita per expulsar els

francesos i pel retorn del rei, però ignora el que es fa a Cadis i el fet que el rei per al qual fan la

guerra no té cap intenció de fer una reforma constitucional.

Catalunya cau a poc a poc a les mans dels francesos, però el 26 de maig s’inicia a Lleida

l’aixecament del Principat contra les tropes ocupants, i les poblacions s’hi van sumant

progressivament. Les tropes franceses són derrotades dues vegades al Bruc (6 i 14 de juny de

1808), el pla per dominar els aixecaments per part de les tropes franceses fracassa i tot el

Principat està aixecat. Això obliga a l’Exèrcit francès a recloure’s dins dels murs de la ciutat de

Barcelona, començant la llarga etapa anomenada Guerra del Francès, Napoleònica o de la

Independència. Finalment, Napoleó, amenaçat en altres indrets pels seus enemics, ha de treure

les tropes d’Espanya i pacta amb Ferran VII (1813).116

A Mataró la invasió francesa de 1808 marca molt notablement la història , i l’ocupació de la

ciutat per les seves tropes té repercussions molt serioses en la vida quotidiana local. Segons els

especialistes, l’opinió liberal a Mataró ja havia arrelat abans de les Corts de Cadis per influència

dels filòsofs francesos, en la crítica a la religió, i ja es constata un cert ferment ideològic

liberal. 117 Quan el febrer de 1808 els soldats francesos són ben rebuts quan de camí cap a

115 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 365-366. 116 Soldevila, Ferran. Resum d’història dels Països Catalans. Barcelona: Barcino, 1974, p. 155. 117 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 59-62. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 365-370. Martí Coll, Antoni. Domingo de Caralt. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1965, p. 41-50. Poch, J. Las Escuelas Pías de Mataró. La iglesia de Santa Ana y el Ho. Guardia de S. Juan Bautista. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1963, p. 101-109.

En

revi

sió




Barcelona s’hostatgen a Mataró. A finals de febrer ocupen a Barcelona la Ciutadella i la ciutat,

el mes d’abril arriben més soldats francesos, però quan marxen s’inicia l’aixecament contra els

invasors.

El 7 de juny de 1808 Mataró s’aixeca contra els francesos i es crea una Junta de Govern dirigida

pel corregidor Antoni de Coupigny. Tot el poble participa del sentiment de revolta i el rector de

Santa Anna, el pare Jaume Vada, anima a la batalla a través d’un sermó fent una crida a la

noblesa, als rics, als menestrals i als pobres a morir per la fe, per la religió i per la pàtria.118

La ciutat organitza la seva defensa i es forma una línia militar a les muntanyes de Montgat, per

tallar el camí de la costa. El 16 de juny, dia de Corpus, un grup de voluntaris mataronins

intenten barrar el pas de les tropes del general Lechi, formades per 5.000 homes que van de

camí a Girona, però no ho aconsegueixen, i primer les tropes franceses assalten els pobles veïns

i després entren a la ciutat a sang i foc, la saquegen i l’ocupen. El juliol Mataró torna a ser

envaïda durant nou dies per 4.000 francesos, que es retiren del Vallès i van camí a Girona per

assetjar-la, però en fallar l’acció reculen de Girona cap a Barcelona i tornen a passar per

Mataró.

Del 1809 al 1811 Mataró queda sota la dominació francesa, i forma part de la seva rereguarda

com a lloc d’abastaments. Per tant, la població és víctima de constants demandes econòmiques i

saquejos a la recerca de queviures. Els anys 1810 i 1811, bo i que passen diverses vegades les

tropes per Mataró, són relativament tranquils i, tot i que l’economia està enfonsada i que la gent

espaordida fuig de la ciutat cada cop que s’acosten els francesos, s’aprofita per comerciar amb

Amèrica i es pot afrontar les urgències de la guerra i deduir el que s’ha de pagar als ocupants.119

El gener de 1812 la situació ha empitjorat al Principat, a més, la pèrdua de Girona suposa un gir

en la moral de la gent, i l’acomodament a l’ocupació és general. A Mataró el 29 de gener de

1812 el destacament francès del general Lamarque s’estableix i fortifica al convent dels

caputxins, la ciutat queda sota control directe de l’Exèrcit francès, i la vida econòmica i social

està desballestada. Però es viuen dos anys de pau (1812-1814), en què s’organitza una activitat

econòmica mínima però constant, basada en un cert mercadeig amb els francesos i

l’autoconsum, en el comerç ocasional amb Amèrica, i també es fa contraban amb els llocs

118 Florensa Parés, Joan. «Reflexions sobre el sermó per animar a la gent contra els francesos del Pare Joan Bada». A: VII Sessió d’Estudis Mataronins, 12 de juny de 1990. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 1991, p. 89-93. 119 Dressaire Gaudí, Albert. «Una de corsaris, francesos, anglesos... i algun mariner espanyol». A: IX Sessió d’Estudis Mataronins, 28 de novembre de 1992. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 1993, p. 153-157.

En

revi

sió




dominats pels enemics. El gener de 1813 cessen els regidors perpetus de designació reial i és

elegit el primer Ajuntament constitucional presidit per l’hisendat Ignasi Arnau. A finals de

gener marxen definitivament els ocupants de la ciutat abandonant la fortificació dels caputxins,

i el 2 de febrer de 1814 s’acaba la guerra.120

2.1.7.2 El retorn de Ferran VII i el règim absolutista (1814-1820)

Amb la fi de la Guerra del Francès el 1814 i el retorn del rei, no s’aplica la Constitució de Cadis

de 1812, 121 i comença una lluita entre els liberals que en són partidaris i els absolutistes que en

són contraris, i a Catalunya aquests enfrontaments sovint són sagnants. En termes generals, les

ciutats i els territoris de marina són liberals, mentre la muntanya, tradicionalista, es decanta pel

poder reial. 122

A Mataró tots aquests canvis també són viscuts amb intensitat. El 12 i 13 de febrer la ciutat

celebra amb diversos actes la proclamació de la Constitució, i el 29 i 30 de març Ferran VII

torna del seu captiveri a França i en passar per Mataró rep una gran acollida de les autoritats i

els ciutadans. Poques setmanes després el rei aboleix la Constitució i restaura el règim

absolutista, però de moment l’Ajuntament de la ciutat no es modifica i només s’hi afegeix que

entra a formar-ne part el governador militar, i els regidors liberals continuen reunint-se fins al

27 de juliol, però el 7 d’agost ja queda restaurat el Consistori absolutista, encapçalat per

l’hisendat Josep Antoni Migliaresi.123

Però a la ciutat i als pobles veïns l’esperit liberal està molt arrelat i s’organitza un important

intent de revolta. L’abril de 1817, el tinent general Luis Roberto de Lacy s’alça en armes, amb

l’objectiu de restaurar la Constitució, i compta amb el suport d’una gran part de la guarnició de

Barcelona i de diversos ciutadans. Lacy, que opera des de Caldes d’Estrac, té el suport del

guerriller liberal Francesc Milans del Bosch, veí de Sant Vicenç de Montalt, però l’operació

fracassa i arriba a Mataró el brigadier Manuel Llauder per controlar la situació, llavors Milans

fuig, però a Lacy se l’executa.

120 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 10 i 13 de gener de 1813. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 59-61. 121 Castillo, Damarís. La Revolució Francesa. De l’absolutisme a l’estat constitucional. Barcelona: Graó, 1988, p. 50. 122 Soldevila, Ferran. Resum d’història dels Països Catalans. Barcelona: Barcino, 1974, p. 155. 123 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 4, 8 i 9 de febrer, 27 de maig, 17 i 26 d’agost de 1814. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 61-62.

En

revi

sió




2.1.7.3 El Trienni Liberal (1820-1823)

Els sectors avançats donen suport al comandant Riego, que el gener de 1820 inicia , amb una

petita tropa de lleials, l’aventura de la restauració del règim constitucional, i finalment el rei és

forçat a jurar la Constitució el 9 de març, iniciant-se un període liberal de tres anys. Però a

Catalunya l’agost de 1822 el sector més tradicional de l’absolutisme constitueix a la Seu

d’Urgell una regència reialista absolutista (la regència d’Urgell) , intransigent i «apostòlica» (de

la qual forma part el mataroní Jaume Creus).124 Tot i que les tropes liberals posen fi a

l’aixecament tradicionalista, no poden aturar els Cent Mil Fills de Sant Lluís l’abril de 1823,

que són enviats per les potències de la Santa Aliança (Àustria, Prússia, França i Rússia) per tal

de frenar el constitucionalisme, i restableixen Ferran VII en la totalitat dels seus drets com a

monarca absolut, que suprimeix completament la legislació liberal.125

Mataró entra en aquest període amb la proclamació de la Constitució gaditana el 10 de març,

enmig del fervor popular; s’elegeixen els nous regidors i com a primer alcalde surt l’advocat

Gaspar Borràs, prenent possessió dels seus càrrecs l’11 de març i jurant la Constitució

solemnement a l’església de Santa Maria el 19 d’aquest mateix mes.126

A Mataró el constitucionalisme és un moviment popular acollit multitudinàriament, plural i

voluntària, que té ressò en tots els estrats socials com si es tractés d’una sublevació pacífica i

esperada, ja que rep el suport de persones relacionades amb camps molt diversos: del comerç

majorista (Cusachs, Isern, Guañabens, Martí, Mora), menestrals (Barbosa, Cuyàs, Margenat,

Puig, Vilardebò), notaris, mestres, metges, apotecaris i, sobretot, advocats (Borràs, Camín,

Font, Fins, Llentisclà, Nonell, Rafart, Simón, Torras). També els hisendats –com els Bofarull,

els Boet, els Baró, els Dorda, els Daviu, els Llauder, els Palau, els Pineda, els Sisternes– s’hi

apunten quan el consens sobre les virtuts del sistema és ampli, però davant les accions de la

fracció radical del liberalisme i l’aixecament en armes dels absolutistes deixen de participar-

hi.127

124 Soldevila, Ferran. Resum d’història dels Països Catalans. Barcelona: Barcino, 1974, p. 155. Vilar, Pierre. Historia de España. Barcelona: Crítica, 1989, p. 115. 125 Vilar, Pierre. Historia de España. Barcelona: Crítica, 1989, p. 85. 126 ACM. Fons AMM. Acords municipals d’11 i 18 de març, i 13 de juliol de 1820. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 63. 127 Costa Oller, Francesc. Mataró revolucionari. Contra el Rei i la religió. Mataró: Edicions La Rambla, 1989, p. 20. Martí Coll, Antoni. «L’inici del Trienni Liberal a Mataró (1820-1823)». A: IV Sessió d’Estudis Mataronins, 9 de juny de 1987. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 1988, p. 97-101.

En

revi

sió




A principis d’abril de 1820 es comença a organitzar la Milícia Nacional a Mataró,128 que és un

cos cívic i militar gestionat i finançat pels ajuntaments. Els seus reglaments van canviant, i si bé

hi ha algun període en què és voluntària, també n’hi ha en què en certes edats és obligatori de

servir-hi, però sempre amb l’esperit de fer-la l’instrument de la revolució burgesa.129 I, de fet,

esdevé eina imprescindible en la defensa del sistema a partir de 1822, quan els absolutistes

s’alcen en armes diverses vegades a la ciutat i es fortifica. En l’àmbit local, entre els que

preconitzen la reinstauració de l’Antic Règim i intervenen en l’aixecament de partides reialistes

hi ha Domènec de Caralt, que posteriorment tindrà protagonisme.130 Però el 1823 comença amb

una situació militar cada cop més desfavorable per als liberals, perquè les potències de la Santa

Aliança a finals de l’any anterior volen frenar el constitucionalisme espanyol i a mitjan abril de

1823 entren les tropes franceses, els anomenats Cent Mil Fills de Sant Lluís, que vénen a

auxiliar els absolutistes. L’ocupació de Mataró pels francesos té lloc el 20 de maig de 1823131, i

entre els espais que ocupen hi ha el convent de caputxins, i l’aula de primeres lletres de Santa

Anna s’utilitza durant uns mesos com a magatzem de provisions i comestibles.132

En el pensament popular, el Trienni Liberal genera una etapa de conflictivitat sobretot pel que

fa al sentiment religiós de la població. D’una banda hi ha un sector profundament religiós que

està al costat dels liberals i que topa amb les mesures aprovades per les Corts el 1820 de

supressió dels monestirs d’ordes monacals, però de l’alta existeix un gran sector en el qual hi ha

arrelat el sentiment anticlerical a causa dels privilegis de l’Església i el suport del clergat a la

reacció absolutista.133 Aquesta situació és viscuda intensament a Mataró, i si bé el 1821 poden

subsistir els convents de caputxins, carmelites i escolapis, el 1822, com que els caputxins no

reuneixen el nombre mínim de frares previst per la llei, abandonen l’edifici del gener al juliol i

s’hi tornen a fortificar els francesos el juny i el juliol, i finalment l’edifici queda derruït.

128 ACM. Fons AMM. Acords municipals d’1 i 8 d’abril, 5 i 15 de maig de 1820, 1 de desembre de 1821. 129 Pérez Garzón, Juan Sisinio. Milicia Nacional y revolución burguesa. Madrid: CSIC, 1978, p. 636. 130 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 22 i 23 de juliol, 13 d’agost, 6 de setembre de 1822. ACM. Fons AMM. AH-190. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 64. Costa Oller, Francesc. «Activitat repressiva dels constitucionals, els anys 1821-1823, al Corregiment de Mataró». A: VI Sessió d’Estudis Mataronins, 15 d’abril de 1989. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 1990, p. 89-99. Costa Oller, Francesc. Mataró revolucionari. Contra el Rei i la religió. Mataró: Edicions La Rambla, 1989, p. 21-24. Martí Coll, Antoni. Domingo de Caralt. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1965, p. 115-136. Puig Giralt, Enric. «Notes sobre la guerra reialista. 1821-1823 a Mataró». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 31 (abril, 1988), p. 24-28. 131 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 20 de juny i 31 d’agost de 1821; 31 de maig, 11 de juny, 1 i 25 de juliol de 1822, i 17 de març, 22, 23 i 25 d’abril de 1823; 23 de juny de 1838 i 29 de juliol de 1841. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 64-65. 132 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 26 de setembre de 1823. Vilá Palá, Claudio. Escuelas Pías de Mataró: su historial pedagógico. Salamanca: Calatrava, 1972, p. 173. 133 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 63-65.

En

revi

sió




2.1.7.4 La Dècada Ominosa (1823-1833)

De 1823 a 1833 es restableix per segona vegada l’absolutisme i es retorna a l’ordre anterior al

1820, temps que coneixem com la Dècada Ominosa. Durant aquest període els liberals són

perseguits però els «reia listes purs» o fanàtics més radicals, enemics del constitucionalisme,

estan descontents perquè volen un rei més absolutista (els Malcontents), i la primavera de 1827

inicien un aixecament i confien en l’adveniment de Carles, germà del rei, i tenen entre els seus

cabdills el mataroní Domènec de Caralt.134 A Catalunya hi ha un aixecament molt fort dels

Malcontents i la persecució dels liberals aquí la fa el capità general Carles d’Espagnac (comte

d’Espanya), que manté l’ordre contra els liberals i els absolutistes i té sotmès el Principat a un

règim de terror amb empresonaments i execucions del 1827 al 1832. I el 1830 mana organitzar

els Voluntaris Reialistes (a imitació de la Milícia Nacional) per tal d’assegurar el sistema polític

i també com a mesura de precaució davant dels aires liberals procedents del triomf de la

revolució a París aquest mateix any.135

El 1830 el rei Ferran anul·la la llei sàlica i restableix la successió femenina al tron espanyol,

també aquell mateix any neix la seva filla Isabel. Aquesta situació desfà les aspiracions de

successió del germà del rei, Carles, i es planteja el problema successori que divideix el país

entre partidaris de l’un i l’altre. El 1832, els seguidors de Carles aconsegueixen que durant una

greu malaltia que pateix el reu anul·li la seva decisió pel que fa a la successió, però tot just

recuperat es referma en la situació anterior, i a partir d’aleshores el rei es veu obligat a introduir

alguns canvis en les institucions i fer algunes concessions als liberals; a més, està malalt i per

refermar la seva decisió convoca les Corts perquè jurin com a hereva la seva filla, però

finalment mor el setembre de 1833. A finals de 1832 se substitueix el capità general de

Catalunya, Carles d’Espagnac, per Manuel Llauder (nascut a Mataró), que inicia una política

més flexible, que preconitzen els elements menys radicals i partidaris de la consolidació

dinàstica i que, en definitiva, representa un atansament als liberals. Un altre fet que cal destacar

és que durant aquest regnat Espanya acaba de perdre gairebé tot l’imperi colonial americà, i

només queden Cuba, Puerto Rico i les Filipines.136

A Mataró aquesta dècada s’inicia quan el maig de 1823 Domènec de Caralt és nomenat

governador militar i polític de la plaça i retorna l’ordre de l’Antic Règim. Emprèn repressions

134 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 377-380. Vilar, Pierre. Historia de España. Barcelona: Crítica, 1989, p. 86. 135 Soldevila, Ferran. Resum d’història dels Països Catalans. Barcelona: Barcino, 1974, p. 156. 136 Soldevila, Ferran. Resum d’història dels Països Catalans. Barcelona: Barcino, 1974, p. 156. Vilar, Pierre. Historia de España. Barcelona: Crítica, 1989, p. 86.

En

revi

sió




contra els liberals, restableix un Ajuntament absolutista i retorna el càrrec a alguns regidors

depurats, i queda controlat pels regidors vitalicis. La restauració de l’absolutisme suposa la

necessitat d’aplicar mesures de control i s’organitza una Comissió de Seguretat Pública, però

malgrat la repressió, el caliu constitucional és viu. 137

L’any 1827 la ciutat es posa en estat de defensa per prevenir els reialistes més exaltats. Després

d’algun intent fallit els Malcontents hi arriben a entrar però en són expulsats, i els liberals tenen

una certa aparició pública arran de la revolta.

A partir de la revolta dels Malcontents i durant la repressió del capità general comte d’Espanya

fins al 1832, a Mataró són perseguides i detingudes diverses persones per les seves opinions

polítiques liberals (Josep Mateu, Antoni Pesant, Pau Tosquelles, Josep de Caralt, Jaume Maset,

Antoni Culla i Manuel Coto; aquest darrer és afusellat), però la resistència liberal és ben viva.138

A partir de 1832 es va cap al nou sistema per a la renovació dels ajuntaments, que si bé encara

conserva regidors que tenen el càrrec en propietat, ja tendeix al model censatari del govern local

en introduir la figura dels majors contribuents en l’acte d’elaboració de les ternes per renovar

regidors, diputats i síndics. El març de 1833 es constitueix a Mataró el primer Ajuntament amb

aquest nou sistema i s’elegeix com a regidor degà el cavaller Josep de Belloch. A més, a partir

d’ara s’espaia progressivament l’assistència al Consistori del corregidor que hi deixa d’anar.139

El 1833 a la ciutat també es fan uns grans actes de celebració de la cerimònia que les Corts han

fet de la jura com a hereva de la filla del rei, Isabel, amb balls, focs d’artifici, enlairament de

globus, repartiment d’almoines, etc.140

2.1.7.5 La minoria d’edat d'Isabel II (1833-1843)

Amb la mort de Ferran VII, el seu germà Carles vol recuperar els seus drets a la corona amb el

suport dels partidaris de l’Antic Règim (a Catalunya, els Voluntaris Reialistes), que ja havien

intentat influir en aquest sentit en els darrers anys de malaltia del rei. Això provoca un

137 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 64-65. Costa Oller, Francesc. Mataró revolucionari. Contra el Rei i la religió. Mataró: Edicions La Rambla, 1989, p. 30-34. Martí Coll, Antoni. Mataró i els agraviats. Barcelona: Rafael Dalmau, 1973, p. 27-37. 138 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 379. 139 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 14 i 18 de febrer, 4 de març de 1833. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 380-383.

En

revi

sió




enfrontament entre absolutistes i constitucionalistes que desemboca en una guerra civil, que es

coneix com la Primera Guerra Carlina (1833-1840). Maria Cristina és nomenada reina

governadora, i la manté l’exèrcit que li és lleial mentre no es pot proclamar Isabel II reina

d’Espanya, però durant el seu regnat hi ha diverses lluites civils.141

A finals de 1833 Espanya queda dividida en quaranta-nou províncies subjectes al poder central,

que ja marquen el camí cap a l’Estat unitari: amb una administració centralitzada i racional

defensada per la ideologia liberal emergent, en la que es recolza a Maria Cristina per resoldre el

plet successori. Aquest suport dóna peu a la promulgació de l’Estatut reial de 1834, en què

s’instauren unes Corts generals compostes per dues cambres, una de les quals electiva , amb

competències legislatives –de major o menor grau segons la Constitució vigent–, i amb una

representativitat variable segons el sistema electoral, però que són la base del naixement d’uns

corrents d’opinió i dels partits polítics.142

La Primera Guerra Carlina afecta sobretot el nord d’Espanya i les muntanyes navarreses,

catalanes i valencianes. Maria Cristina, liberal a la força, vol governar amb els moderats i

l’oposició augmenta. A més, el 1835 una epidèmia fa que es desbordi a Madrid la còlera

popular contra els convents, i l’anticlericalisme triomfa momentàniament amb Mendizábal al

poder, que suprimeix la major part d’ordes religiosos i la desamortització dels seus béns. El

1836, a La Granja, els sergents progressistes imposen a la regent la Constitució de Cadis, però

aquesta aconsegueix reemplaçar-la l’any següent per una de més moderada i avançada. El 1839

sembla acabar la guerra quan el general Maroto, carlí, accedeix a signar la pau amb el general

Espartero, al servei d’Isabel II, però no s’acaba de fer efectiva fins a l’any següent. L’èxit

d’Espartero (duc de la Victòria), amb idees progressistes i que rep el suport de la Milícia

Nacional i de l’Exèrcit, xoca amb les tendències moderades de Maria Cristina, que finalment

dimiteix com a regent l’octubre del 1840 i Espartero ocupa el seu lloc.

El període 1840-1843 és el de la regència d’Espartero, marcat per la seva repressió i

autoritarisme i per les constants revoltes. A les eleccions de gener de 1840 els progressistes

guanyen a les províncies de Girona, Lleida i a la ciutat de Barcelona, però la popularitat

d’Espartero com a regent és breu i reprimeix tot intent de revolta o iniciativa en qualsevol

àmbit. En general a Catalunya es viu una etapa d’aldarulls politicosocials, el que s’anomena les

140 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 23 de juliol de 1833. 141 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 381-385. Soldevila, Ferran. Resum d’història dels Països Catalans. Barcelona: Barcino, 1974, p. 156. 142 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 382-391.

En

revi

sió




Bullangues (1836-1843). En concret a Barcelona es reprimeix l’enderrocament de la Ciutadella

(símbol de la tirania de Felip V) i se’n persegueix els promotors, però també s’inicien altres

accions que van en contra dels interessos econòmics: es vol iniciar una política lliurecanvista

que amenaça la naixent indústria catalana, i finalment esclata la revolta a Barcelona el

novembre de 1842, que és sufocada amb un bombardeig des de Montjuïc, però també creix

l’agitació a les ciutats. El descontentament és general a tot l’Estat, fins que el 1843 la situació es

fa insostenible i els moderats aprofiten el moment polític convuls amb sublevacions a tot el

país, que finalment porta a exiliar-se a Espartero. I pel novembre les Corts proclamen,

avançant-la, la majoria d’edat d’Isabel II.143

A Mataró tots aquests fets són viscuts molt intensament, tant en el pla polític com en el social.

La mort del rei és acollida amb esperança com una nova època, però l’esclat de la guerra urgeix

l’organització militar, i el capità general Manuel Llauder crea la milícia de voluntaris Batalló de

Voluntaris de la Reina Isabel II, per a la qual l’Ajuntament arriba a reclutar 800 homes a

l’octubre. La proclamació de la regència de Maria Cristina se celebra a principis de febrer de

1834 amb diversos actes, en els quals també participa el Batalló de Voluntaris, i el mes de juny

també se celebra la proclamació de l’Estatut reial.144 La reorganització del Batalló de Voluntaris

en Milícia Urbana (semblant a l’antiga Milícia Nacional i per guardar l’ordre als pobles) es

porta a terme a la ciutat el 1834 i 1835, i primer els seus components són persones amb

possessions o medis propis de producció , però després ja són d’extracció popular i pocs

recursos que són l’única font d’ingressos per a les seves famílies, cosa que porta al malestar si

han de marxar fora de la ciutat. La crema de convents del juliol de 1835 té un ressò immediat a

Mataró a causa de l’esperit anticlerical alimentat pel suport del clergat a l’absolutisme, per la

seva intervenció en la repressió dels constitucionals, i pel fet que en aquells mateixos moments

molts religiosos lluiten al bàndol carlí. Per tant, s’ha de mobilitzar la Milícia però el convent

dels caputxins arriba a cremar-se i s’intenta fer-ho al dels carmelites, la qual cosa fa que

l’Ajuntament tapiï l’entrada al dels escolapis i hi instal·la carrabiners per prevenir-ho. 145 L’estiu

de 1835 també es produeix una reforma de l’Administració municipal i se celebren eleccions

municipals d’elecció lliure, que afavoreix l’oligarquia local i el poder de la classe mitjana, però

suprimeix definitivament els oficis de regidor i càrrecs vitalicis, i li correspon a la ciutat tenir un

alcalde (Josep Renter), dos tinents d’alcalde, set regidors i un procurador del Comú. 146

Vilar, Pierre. Historia de España. Barcelona: Crítica, 1989, p. 86-87. 143 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 75-77. 144 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 13, 14 i 17 d’octubre de 1833; 2, 3, 4, i 5 de febrer, 10 i 15 de juny de 1834. 145 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 13 i 19 de maig, 6, 8, 18, 26, 29 i 31 de juliol, 1 d’agost de 1835. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 66-67.

En

revi

sió




Els primers mesos del 1836 a Mataró es viu un clima turbulent, a causa de l’anada de joves al

front i la insubordinació dels milicians que reivindiquen la Constitució, que finalment s’imposa.

I el mes de setembre es fan diversos actes de celebració. Per al règim municipal significa

restablir la llei de 1823 i és elegit alcalde primer Josep Peradejordi, i també es restableix la

Milícia Nacional. 147

La guerra contra els carlins segueix molt intensament i el febrer de 1837 moren milicians de

Mataró i comarca a Torelló, la qual cosa provoca avalots i fins i tot es fan recaptacions per a les

famílies dels afectats per part de la Secció Local de la Societat d’Amics del País i d’un diputat

provincial que va a Cuba.148 La promulgació de la nova Constitució l’estiu d’aquest mateix any

se celebra amb diversos actes religiosos i balls públics. L’Administració municipal també està

ocupada en la fortificació de la ciutat per defensar-se de possibles atacs dels carlins i el

manteniment de la Milícia, que tot plegat costa molts diners i s’han de fer recaptacions

extraordinàries. Però des de llavors i fins a les acaballes del conflicte, Mataró i els pobles veïns

viuen tranquils.149

Del 1839 tenim les primeres notícies de l’existència de partits a Mataró, si bé els corrents

progressista i moderat ja eren presents anys abans, com demostren les eleccions municipals del

1836 i 1837. El sector moderat està format per membres del grup benestant, el clergat i les

famílies ennoblides d’hisendats, que no organitzen mítings i en general la seva manera de fer

política està relacionada amb el control d’influències a través dels poders econòmics i

religiosos. Entre els components d’aquest sector hi ha terratinents (Boter, Llauder, Palau,

Viladesau, Torras), burgesos enriquits en el comerç (Bofarull, Mora, Guañabens, Gallifa),

professionals del dret (Borràs, Poy, Recoder, Serra, Thos, Torras), fabricants tèxtils (Baladia,

Ferrer, Planell, Rovira, Roldós) i comerciants majoristes (Blanch, Isern, Julià, Martí). El Partit

Progressista està format per membres de les capes mitjanes i els nous sectors socials, mentre

que els hisendats i persones d’una posició social més elevada (aristòcrates com Caralt i

Sisternes) l’abandonen a mesura que creix el radicalisme que dóna suport a les revoltes socials ,

que respon a la major influència que va aconseguint la base proletària , i hi trobem sindicalistes

com Antoni Paradís i Joaquim Baset. Aquest partit guanya totes les eleccions locals excepte les

de 1837. 150

146 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 7 de setembre, 13 d’octubre de 1835 i 7 de gener de 1836. 147 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 13 de gener, 14 i 18 de juliol, 4 i 16 d’agost, 3 i 20 de setembre, 6, 8 i 17 d’octubre de 1836. 148 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 20 i 21 de març, 17 d’abril, 4 i 16 d’octubre de 1837. 149 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 29 d’abril, 12 de juny, 6 juliol de 1837; 6 de juny de 1838, i 16 de setembre de 1839. ACM. Fons AMM. AH-179. 150 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 70-72.

En

revi

sió




La Guerra Carlina comença a acabar-se al nord d’Espanya l’estiu de 1839, però prossegueix a

llevant i, per tant, a Mataró, i no és fins a principis de maig de 1840 que es fan els primers

reconeixements oficials de la nova situació. A l’estiu el mateix Espartero aixafa la revolta

popular de Barcelona promoguda pels progressistes i el setembre la rebel·lia contra la regent

que s’ha iniciat a Madrid i ha arribat a Barcelona també ho fa a la ciutat. El mes d’octubre ja es

felicita Espartero com a regent, i en l’àmbit local els fets de la revolta que situa els progressistes

en el govern són pacífics.151 Al municipi, el 1841 l’alcalde és Josep M. de Caralt, que

reorganitza la Milícia Nacional: la depura d’exvoluntaris reialistes i hi allista homes de 18 a 50

anys propietaris de rendes o altres mitjans de subsistència . Així, doncs, té 1.373 infants, 83

artillers i 9 soldats de cavalleria, però el desembre cessa de les seves funcions i els depurats són

readmesos.152

El 1842 la revolta popular de Barcelona del mes de novembre contra el duc de la Victòria és

fortament reprimida amb un bombardeig, i les conseqüències arriben a la ciutat el gener de 1843

amb la dissolució de la Milícia Nacional local. Posteriorment també s’hi instal·la el

descontentament en contra d’Espartero, i el mes de juny l’Ajuntament, presidit pel moderat

Joan Camín, se suma a la rebel·lió i reinstaura la Milícia Nacional a la ciutat, i la revolució

contra Espartero triomfa pacíficament.153 Però la insatisfacció general després de l’exili del duc

de la Victòria també arriba a la ciutat. Els progressistes més radicals es revolten (la bullanga

anomenada Jamància) i hi ha moltes baixes, i els fets acaben amb una repressió dels revoltats i

la dissolució de la Milícia Nacional.154 La proclamació de les Corts pel novembre de la majoria

d’edat d’Isabel II és molt celebrada a la ciutat, amb ofici, repics, concerts, representacions

teatrals.155

Recordem que a aquest període també correspon la Sociedad de Mutua Protección de Tejedores

de Mataró, que ja està organitzada el 1841 i que perdura fins al 1843, en què és suprimida com

a conseqüència de la repressió que segueix les revoltes de la Jamància . La Sociedad participa

151 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 7 de maig, 14 de juliol, 20 d’octubre de 1840; 23 i 29 de setembre de 1841. Costa Oller, Francesc. Mataró revolucionari. Contra el Rei i la religió. Mataró: Edicions La Rambla, 1989, p. 113. 152 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 3 de maig, 12 de juliol, 31 d’octubre, 6, 7 i 15 de novembre de 1841. Costa Oller, Francesc. Mataró revolucionari. Contra el Rei i la religió. Mataró: Edicions La Rambla, 1989, p. 116-118. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 73-75. 153 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 3 de desembre de 1842; 7 i 11 de gener, 1 de febrer, 7, 8 , 11, 13 i 14 de juny de 1843. 154 Costa Oller, Francesc. Mataró revolucionari. Contra el Rei i la religió. Mataró: Edicions La Rambla, 1989, p. 136-158. 155 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 27 de novembre de 1843.

En

revi

sió




activament en les bullangues, en què s’ajuda els afiliats en casos de vaga o en la recerca de

feina.

2.1.7.6 La dècada moderada (1844-1854)

Amb la proclamació d’Isabel II com a reina s’inicia el domini dels moderats de la política

espanyola , que perdura fins al 1868, amb excepció del període 1854-1856. El 1845 la

Constitució és molt favorable al poder executiu i afecta molt Catalunya: la divideix en quatre

províncies; bandeja el català de l’escola, de l’Església i de l’Administració; imposa una política

aranzelària i el reclutament militar, etc. I també es creen nous instruments per fer efectiva una

xarxa administrativa centralista. El conjunt d’aquests fets dóna lloc, del 1846 al 48, a la Segona

Guerra Carlista o «dels Matiners», que són dominats pels sometents el 1848. 156

La reina es casa, però les intrigues amb els seus «favorits» i d’altres escàndols i corrupcions

cansen a tothom. El president del govern és Narváez, amb intervals, però es retira el 1851 i

reapareix el 1856. A mitjan juny de 1854 un grup de generals encapçalats per O’Donnell es

pronuncia contra el govern en la «Vicalvarada», que afavoreix les insurreccions populars arreu

de l’Estat i acaba amb el triomf del moviment, que significa l’inici del Bienni Progressista.

A Mataró la dècada moderada s’inicia amb la celebració de la proclamació de les Corts de la

majoria d’edat de la reina a finals del 1843, i quan el mes de març de 1844 retorna del seu exili

a França s’hostatja a la ciutat i és rebuda per tota la població junt amb les autoritats civils i

eclesiàstiques.157

Pel que fa a l’organització municipal, el desembre de 1843 entra en vigor la normativa per la

qual són electors tots els caps de família de més de 25 anys, residents a la població, majors

contribuents i en un nombre determinat segons el cens de població; a més dels que anomena

«capacidades», que són doctors, llicenciats, oficials retirats, eclesiàstics, metges i altres

professionals titulats. I com a elegibles només poden ser-ho els majors contribuents, i correspon

a Mataró tenir un alcalde, dos tinents d’alcalde, onze regidors i un síndic. El nou Ajuntament

està presidit per Antoni Borràs, que en pren possessió el maig de 1844. 158 El 1845 aquesta

normativa es modifica en alguns aspectes per tal d’assegurar el control governatiu sobre les

156 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 79-81. Vilar, Pierre. Historia de España. Barcelona: Crítica, 1989, p. 87. 157 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 2 de març de 1844. 158 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 6, 10 i 16 de gener, 5 de maig de 1844.

En

revi

sió




ciutats, i els ajuntaments d’aquesta època moderada no tenen gaires problemes greus i es limiten

a succeir-se en una actuació merament administrativa, essent el primer Ajuntament elegit amb

aquest nou sistema el que pren possessió a principis de 1846 amb Joaquim Martí com a

alcalde.159 Costa ressalta que el Consistori d’aquesta dècada pateix les conseqüències de que els

regidors assisteixen poc als plens i molts d’ells eludeixen les seves responsabilitats, i a més hi

ha una acusada manca d’iniciatives dels regidors. I pel que fa a l’extracció social a la qual

pertany la classe política local, confirma que segueix la llei de 1845, que limita els càrrecs a les

capes benestants, i constata que les professions dels 66 regidors d’aquests anys són: 20

industrials, 19 comerciants, 12 hisendats i 15 professionals (12 dels quals pertanyen al món del

dret). El mes de gener de 1845 també es fa instal·lar la Guàrdia Civil a la ciutat, al cap de poc

d’haver-se creat.160

Els mataronins, però, no estan aliens a les lluites dinàstiques de la Segona Guerra Carlina i l’any

1845 ja es comencen a manifestar en aquest sentit, i també la classe obrera de la ciutat està en

una situació crítica. L’Ajuntament organitza el sometent el 1847, que afecta a tothom entre els

setze i cinquanta anys, però són anys de crisi econòmica –tant l’anterior com l’actual–, i hi ha

molts acomiadaments d’obrers, reducció de salaris, i en general molt malestar entre el

proletariat. Els carlins entren a la ciutat molt breument el novembre de 1848, a les acaballes de

la guerra, i es reforça el convent de les Escoles Pies per a més seguretat de la població; però

quan acaba la guerra l’edifici queda ocupat fins almenys el 1856, perquè se n’habilita una part

com a quarter interí. 161

En aquesta dècada moderada, l’esdeveniment més important a Mataró és sens dubte la

inauguració el 28 d’octubre de 1848 del primer tren de la Península, que va de Barcelona a la

ciutat, tot just un mes abans de l’entrada dels carlins.

159 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 24 de gener de 1846. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 392-394. 160 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 79. 161 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 12 de juliol de 1845; 23 d’abril, 20 d’agost, 20 de desembre de 1847, 25 de novembre i 15 de desembre de 1848; 9 de febrer, 1 d’abril, 1 de maig, 26 d’agost, 8 de setembre, i 14 de desembre de 1849; 22 d’abril, 4 de maig, 4 de juny, 9 i 13 de juliol, 6, 13 i 20 d’agost, 3, 14 i 20 de setembre de 1852; 17 d’octubre de 1856. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 394. Puig Giralt, Enric. «Mataró i la guerra dels matiners (1846-1849)». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 34 (abril, 1989). p. 15-18.

En

revi

sió




2.1.7.7 El Bienni Progressista (1854-1856)

El triomf del pronunciament del general O’Donnell contra el govern de l’Estat el juny de 1854

culmina el juliol amb el suport que finalment rep dels progressistes, i representa la victòria del

moviment fins al 1856, que té com a president del nou govern Espartero. El 1854 es convoquen

eleccions generals però hi vota un 19% escàs, i en les eleccions parcials de 1856 només un 5%.

En canvi, hi ha grans problemes socials, però és que el país real i el polític no coincideixen, i

arriba la crisi definitiva el juliol de 1856, quan els enfrontaments al si del Consell de ministres

provoquen la dimissió d’Espartero i s’inicia a Madrid la resistència armada d’una part de la

Milícia a favor del líder progressista. Però el general O’Donnell aconsegueix el poder, el

succeeix i suprimeix la Milícia Nacional. Entre les lleis que es promulguen durant el Bienni en

podem destacar la desamortització de 1855 de Madoz. Catalunya viu una rebrotada del

problema social, amb revoltes dels obrers, vagues generals com la de 1855, etc. I la revolta que

s’inicia a la capital de l’Estat el 1856 s’estén a Barcelona, on del 18 al 22 de juliol s’alcen

barricades i es produeixen durs enfrontaments a Sants, a la Barceloneta i a Gràcia, que acaben

amb la victòria de l’Exèrcit i l’execució sumària dels qui hi han participat.162

A Mataró, la revolta contra el règim moderat arriba tot just l’endemà de Barcelona, el 15 de

juliol, i l’Ajuntament i tota la ciutat s’hi suma amb molta eufòria. Però es protagonitzen alguns

aldarulls als quals cal afegir l’arribada de molts pagesos de la comarca que volen cremar les

fàbriques de vapor perquè les consideren responsables de la malura de l’oídium, que assota les

vinyes, i els obrers del tèxtil defensen les indústries. El 16 de juliol, havent desertat de les seves

obligacions les autoritats militars i civils, s’anomena una Junta de Govern per controlar la ciutat

constituïda inicialment per progressistes radicals i elements obreristes. Mentre discuteixen les

mesures que cal prendre, arriben a la ciutat quatre companyies de l’Exèrcit, que els detenen i els

envien a la Ciutadella, tot i que aviat són deslliurats, renuncien al seu càrrec i l’agost s’inicia

l’elecció d’un nou Ajuntament, però s’ha de suspendre perquè es declara el còlera.163

L’epidèmia, com ja hem dit anteriorment, té molta incidència els mesos d’agost i setembre, i la

ciutat queda sense direcció perquè molts regidors marxen i d’altres cauen malalts, per la qual

cosa el Governador Civil, Pasqual Madoz, acudeix en persona a la ciutat per fer elegir una Junta

de Sanitat, que presideix Joaquim Martí, i ordena que es formi un Ajuntament provisional, amb

162 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 81-83. 163 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 15 de juliol de 1854. Costa Oller, Francesc. Mataró revolucionari. Contra el Rei i la religió. Mataró: Edicions La Rambla, 1989, p. 172-173.

En

revi

sió




els tinents d’alcalde i regidors dimitits, fins que el 3 d’octubre jura el nou Consistori dirigit per

Manuel de Sisternes. L’epidèmia causa més de 800 morts en tres mesos.164

Els conflictes socials són constants durant tot el Bienni i els sindicats actuen àmpliament

radicalitzant les seves postures. En l’àmbit local tenim la Sociedad de Tejidos con Volante, que

és la prolongació de l’existent del 1840-1843. 165 Entre els episodis més agitats podem destacar

el ja descrit dels pagesos i obrers del juliol de 1854. A finals del mateix any hi torna a haver

conflictes perquè alguns fabricants endureixen les condicions de treball dels obrers (més hores,

menys sous, etc.). El juny de 1855 es dissolen totes les associacions obreres i el juliol se segueix

la primera vaga general històrica de Catalunya. L’any 1856 hi ha una crisi de treball a la ciutat, i

l’Ajuntament dóna algun subsidi als treballadors sense feina, que també reben ajuts d’altres

treballadors que no han parat.166

Dels moderats167 hi ha poques notícies, però consta que membres d’aquesta ideologia demanen

signatures contra la base segona de la Constitució , sobre la llibertat religiosa, quan les Corts la

discuteixen. Pel que fa als demòcrates, la seva presència cada vegada és més activa, perquè en

les eleccions generals Pi i Margall i Terradas obtenen gairebé 300 vots, la qual cosa demostra

que hi ha un electorat republicà entre els sectors amb dret a vot; però la seva base social es troba

entre els obrers, que no són electors.

De la incidència de la crisi de 1856 a Mataró, no n’hi ha gaires dades, però se sap que es viu un

ambient de subversió social des de començaments de juliol amb atemptats a les fàbriques, i la

Milícia ha de mantenir l’ordre patrullant pels carrers. Finalment el 24 de juliol es canvia

l’Ajuntament i se’n nomena un dins del nou ordre, amb Josep Tuñí com a alcalde, i també se

suprimeix la Milícia Nacional.168

Dins d’aquest Bienni destaquen l’obertura de diversos centres escolars d’envergadura de nens,

com el Colegio de Juan B. Viza el 1854 (ja ha obert el 1833 com a petit centre) i el Colegio de

164 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 7, 14, 16, 17, 18 i 29 d’agost, 7, 8 i 9 de setembre, 3, 17 i 28 d’octubre, 5 i 16 de novembre de 1854. 165 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1985, p. 266. 165 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 50-51. 166 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 7 i 11 de novembre de 1854; 13 de març, 5, 7, 8 i 9 de juliol de 1855. Revista Mataronesa, 2 de febrer, 2 i 30 de març de 1856. 167 Costa Oller, Francesc. Mataró revolucionari. Contra el Rei i la religió. Mataró: Edicions La Rambla, 1989, p. 180. 168 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 24 de juliol i 16 de novembre de 1856. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 394-398. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 81-83.

En

revi

sió




Cataluña (Valldemia ben aviat) el 1855, o l’obertura de les escoles de nenes als convents de les

caputxines i les carmelites per eludir la desamortització de l’any 1855. I quant a l’ensenyament

d’adults, s’inaugura la Societat d’Amics de la Instrucció el 1854 (Ateneu Mataronés ben aviat),

fundada pel progressista Josep Garcia Oliver i que està vinculada a altres iniciatives culturals i

econòmiques locals.

2.1.7.8 El moderantisme (1856-1868)

Amb el tancament del període progressista per part d’O’Donnell el juliol de 1856 es va cap al

moderantisme, en què s’alternen en el poder el Partit Moderat de Narvàez amb la Unió Liberal

(moderats i progressistes) d’O’Donnell, en el qual es reiteren les velles formes d’exercir el

poder a través del control electoral. És especialment interessant destacar que durant aquests

anys sorgeixen nous partits democràtics, com el republicà de Salmeron i Castelar, o el republicà

federal de Pi i Margall. També entren en l’escena política nous generals relacionats amb els fets

de política exterior a Marroc (1859-1860) o a Mèxic (1861) , com ara Serrano i Prim (heroi de la

Guerra del Marroc i que intenta diverses vegades l’aixecament per canviar el règim). El poder

es va desgastant i, amb la restricció de les llibertats electorals de 1863, els progressistes es

retiren de les eleccions. Llavors el moderantisme es veu amenaçat pertot arreu i es dóna

l’Església com l’únic referent per fer front a la revolució i recórrer a la repressió. Amb tot això,

la reina no és ben vista a causa de la seva vida privada, i Narváez i O’Donnell moren el 1868.

En aquest ambient, la flota amb l’almirall Topete, sectors de l’Exèrcit amb Serrano i Prim, i les

juntes locals formades per progressistes, demòcrates i membres de la Unió Liberal, organitzen

la revolució de setembre de 1868, que enderroca la reina i obre un nou període liberal fins a la

restauració (1874), amb la proclamació de les llibertats fonamentals i el sufragi universal. I la

reina es refugia a França.169 A Catalunya la revolta de juliol de 1856 arriba el mateix mes i es

produeixen durs enfrontaments a Barcelona, on acaba guanyant l’Exèrcit, i en perdre el poder

els progressistes l’obrerisme torna a la clandestinitat.

A Mataró s’entra en aquest període en un ambient de subversió social que manté la Milícia,

però el 24 de juliol es canvia l’Ajuntament ja dins del nou ordre, amb Josep Tuñí com a alcalde

i amb un Consistori que designa el governador provincial el novembre, ja constituït segons la

restablerta llei municipal de 1845, en què en ciutats d’aquesta envergadura l’alcalde i els tinents

són nomenats per la Corona entre els escollits com a consellers. I de 1860 a 1862 el Govern

169 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 83-84. Vilar, Pierre. Historia de España. Barcelona: Crítica, 1989, p. 88.

En

revi

sió




també nomena alcalde-corregidor, amb la qual cosa exerceix un control totalment

governamental de la ciutat i concentra el poder local en molt poques mans.

Pel que fa a la representació municipal, a Mataró hi ha uns 550 electors i les eleccions a

regidors són preses com un tràmit amb un desinterès absolut. Ho demostra que en els comicis

de 1866 voten un 10% dels electors, ja que el poder polític municipal es concentra en el que es

pot considerar una oligarquia , on la rotació dels regidors és escassa, i alguns s’hi estan sis anys

o més. En aquest període l’activitat política es redueix a la preparació dels comicis a través dels

grups d’influència, i es pot considerar que arrela el caciquisme, fruit de la interrelació

d’interessos entre els homes forts i els electors que en depenen, i l’adscripció a l’unionisme o al

moderantisme és de tipus conjuntural. Entretant, els progressistes organitzen el Comitè

Democràtic , creat el 1865, que manté viva la flama ideològica i en el qual participen molts

obrers, sobretot a partir de la crisi industrial de 1861 a 1865, però no participen a cap dels

comicis.170 Dins d’aquest marc és on hem de situar els actes que organitza l’Ajuntament arran

de la visita que fan a la ciutat els ducs de Montpensier, Felip d’Orleans i Luisa Fernanda

(germana d’Isabel II), l’octubre de 1857, en què porten el seu fill al Colegio Valldemia; la

celebració de la tornada de vuit voluntaris mataronins de la Guerra d’Àfrica, i la visita de Prim a

la ciutat el 1860. 171

El moviment obrer es reprimeix el 1856, però continua tenint una vida soterrada que el porta a

un replantejament fins al 1860, i a Mataró comença a actuar semiclandestinament aquest any la

Societat de Resistència, predecessora de la cooperativa L’Obrera Mataronesa, que es forma el

1864 però ha d’esperar fins a la revolució de 1868 per fer-se realitat, i dóna suport al

reformisme dels republicans.172

Pel que fa a la producció industrial, la ciutat del 1861 al 1865 pateix la fam del cotó arran de la

Guerra de Secessió als Estats Units d’Amèrica, que provoca una aturada de les fàbriques per la

manca de la provisió de la matèria primera, i molts obrers queden a l’atur. Aleshores

l’Ajuntament emprèn una sèrie d’obres per donar feina als obrers, subscripcions popula rs, etc.

Altres esdeveniments locals són la inauguració de la Caixa d’Estalvis de Mataró el 1863, i

170 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 24 de juliol i 16 de novembre de 1856. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 83-84. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 398-399. 171 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 27 d’octubre i 10 de novembre de 1857; i d’11 de maig, 29 d’agost i 8 de setembre de 1860. 172 Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 416. Pomés Vives, Jordi; Rodríguez Calleja, Maria. L’Obrera Mataronesa. Un bell i efímer somni (1864-1890). El cooperativisme a Mataró al segle XIX. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1997, p. 19 i 22-24.

En

revi

sió




l’obertura de múltiples centres educatius de tots els nivells educatius i adreçats a totes les

classes socials, així com l’obertura de tot un seguit d’escoles públiques (2 primàries de nens, 2

de nenes i 1 de pàrvuls), que amplien ostensiblement l’oferta educativa.173

Els efectes de la revolta del 18 de setembre de 1868 a Cadis del general Prim i altres militars

contra la dinastia borbònica, que porta a l’expulsió d’Isabel II i transforma el sistema polític,

arriba a la ciutat a finals de mes.

2.1.7.9 La revolució de 1868

Amb el triomf de la revolució el setembre de 1868 i destronada la reina, Serrano i Prim són

governants provisionalment i convoquen les Corts de Cadis, que el 1869 voten la primera

Constitució amb sufragi universal, democràtica però monàrquica, i s’escull Amadeu de Savoia

com a rei. A partir d’aquí se succeeixen les lluites i intrigues que porten a l’assassinat de Prim,

represa de la guerra carlista, l’agitació social, l’abdicació del rei i la proclamació de la república

l’11 de febrer de 1873.174

A Mataró la notícia de la caiguda d’Isabel II arriba el 29 de setembre i causa un gran enrenou.

L’endemà s’organitza una junta local revolucionària , que presideix Josep Saurí, advocat liberal,

amb el vicepresident Josep Abadal, que és republicà, i dóna suport a la revolució, organitza la

defensa de l’ordre i la propietat, cessa l’Ajuntament i en nomena un de provisional presidit per

Joaquim Llobet, propietari. Però dels comicis de desembre fets per sufragi universal en sorgeix

un Consistor i de majoria republicana, amb Marià Espín com a alcalde.175

La Junta Local Revolucionària adopta una sèrie d’acords, com ara abolir la Llei estatal

d’instrucció pública del 2 de juny, que restableix la llei de 1857; reposar els mestres que han

cessat; gestionar el restabliment de l’Escola de Nàutica; habilitar la duana de Mataró per a la

importació d’articles determinats (màquines, sofre, sucre); dissoldre diverses societats

cristianes, com les societats de Sant Vicenç de Paül i Sant Lluís Gonzaga, bo i que el seu

president –Josep Saurí– és catòlic. A mitjan octubre aquesta Junta exerceix només funcions

173 Ligos Hernando, Víctor. «Quatre anys de crisi econòmica a Mataró (La fam del cotó: 1861-1865)». A: Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró [Mataró], núm. 25 (abril, 1986), p. 14-23. 174 Soldevila, Ferran. Resum d’història dels Països Catalans. Barcelona: Barcino, 1974, p. 156. Vilar, Pierre. Historia de España. Barcelona: Crítica, 1989, p. 88. 175 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 10 de gener de 1869. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 85.

En

revi

sió




governatives i renuncia a les administratives, que delega a l’Ajuntament, i a final de mes

s’autodissol.176

En la proclamació de la Constitució el juny de 1869 l’Ajuntament resol no adherir-se als actes

que s’organitzen a Barcelona, i el malestar entre els sectors més radicals es fa cada vegada més

evident davant del manteniment de la monarquia i la manca de reformes, alhora que la separació

entre el proletariat i la classe mitjana cada vegada és més gran i es materialitza de manera

violenta, i cal prendre mesures per prevenir els aixecaments republicans el mateix setembre. El

mes d’octubre l’Ajuntament és destituït per l’autoritat i els republicans perden el control del

municipi perquè se’n destitueixen els regidors, ja que no hi col·laboren. Llavors n’anomena un

de provisional format per membres procedents dels rengles liberals, amb l’hisendat Manuel de

Sisternes com a alcalde, ja que els liberals són el sector ideològic que deriva dels progressistes i

constitueixen la segona força política de la ciutat, que arrela en les classes mitjanes que

defensen la legalitat constitucional. El seu cap és Josep Garcia Oliver i tenen el diari La Voz de

Iluro. En les noves eleccions de principis de 1870 els regidors republicans no volen prendre

possessió perquè refusen el procediment que s’imposa, i és alcalde Josep Garcia Oliver, que

exerceix en el càrrec fins al març de 1872, quan és substituït per un consistori republicà sota el

comandament de Marià Espín. Aquest Ajuntament de 1870 ha d’enfrontar-se a les

manifestacions dels republicans i acatar la proclamació d’Amadeu I com a rei l’octubre

d’aquest any en contra dels consellers municipals republicans, que es mantenen fora del

Consistori i que no s’hi incorporen fins al mes de febrer de 1871.177

Els republicans van prenent força durant el període anterior, i s’organitzen de tal manera que en

els fets de 1868 de seguida controlen el moviment, i és que el Comitè Democràtic de Mataró es

crea el 1865 i el presideix l’obrer Salvador Palmerola, tot i que deuen estar organitzats

anteriorment perquè la crisi industrial de 1861 a 1865 ja l’afavoreix i el 1863 ja els visita

Castelar. Amb la revolució de setembre hi ha una gran activitat dels partits polítics, i en concret

el partit republicà està ben organitzat i té uns 700 militants, líders com Marià Espín, Josep

Antoni Rabella i Maurici Roca, el diari El Eco de la Costa , i el seu electorat arrela en els sectors

populars, la qual cosa li atorga sempre la victòria en les eleccions.178

La república de 1873 és proclamada el 12 de febrer, l’endemà que les Corts la voten com a

forma de govern, enmig del fervor dels republicans. Però la ciutat accepta el nou règim sense

176 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 6, 14 i 30 d’octubre de 1868. BCEL. «Junta Provisional Revolucionaria de Mataró. 1868. Actas». 177 ACM. Fons AMM. Acords municipals d’1, 11 i 19 de gener de 1870, 7 de febrer de 1871. 178 Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 85-87.

En

revi

sió




alegria a causa del conflicte carlí, que aquells mesos atemoreix la població. I en les eleccions

municipals va a votar poca gent.

En

revi

sió




2.2 La construcció del sistema educatiu al segle XIX

2.2.1 La legislació educativa més remarcable del segle XIX

En començar el segle XIX Espanya és un país gairebé analfabet, no té un sistema educatiu, i fins

al 1821 no hi ha el primer Reglamento General de Instrucción Pública.

El procés d’institucionalització del sistema nacional d’educació s’inicia amb la crisi de l’Antic

Règim i manté una estreta relació amb el desenvolupament de la nova societat liberal. Els

liberals creuen fermament que el progrés i la modernització d’Espanya depenen de

l’ensenyament, i per tant, l’educació es converteix en l’objectiu principal de la política nacional.

Durant el segle XIX es fa un gran esforç per crear un sistema educatiu nacional i generalitzar

l’educació sobretot a primària, però hi ha moltes dificultats per dur-ho a terme, sobretot a causa

de la inestabilitat política, els enfrontaments entre l’Església i l’Estat, i la manca de recursos.

No obstant això, intenten conjugar liberalisme i tradició en les seves actuacions. Durant la

primera meitat de segle hi ha intents d’aixecar una xarxa d’ensenyament primari públic , i és

quan neix la idea de l’escola laica, però no és fins la segona meitat que es materialitza molt

progressivament.

El caràcter i l’evolució del sistema escolar espanyol contemporani parteix del reformisme

pedagògic del discurs il·lustrat sobre l’educació i l’interès de l’autoritat política179 d’intervenir

en aquest camp, però a la instrucció pública s’hi dediquen esforços i polítiques dèbils, irregulars

i amb manca de finançament estable.

Primerament hi ha un projecte de política escolar i una afirmació decidida del paper i dels drets

dels poders polítics en l’educació: organització de les escoles públiques, ordenació del

magisteri, etc. També hi ha un reconeixement de la necessitat de millorar les condicions de

l’ensenyament i l’aprenentatge i els primers intents de renovació escolar. En aquest pensament

il· lustrat l’educació té una aportació doble: al desenvolupament humà i perfeccionament moral

dels individus, i a la prosperitat social de la nació, a més, l’educació ha de ser universal.

Aquestes preocupacions entren a Espanya en el segle XIX influenciades per les idees franceses

amb Quintana i el seu Informe de la Junta creada por la Regencia para proceder al arreglo de

179 Cerdà Manuel, Robert, i altres. Historia y escuela. La escuela como objeto de estudio de la historia enseñada. Valencia: Nau llibres, 1997, p. 6-9.

En

revi

sió




los diversos ramos de la Instrucción Pública, que es coneix com a Informe Quintana (de 9 de

setembre de 1813), en què per primera vegada180 es formulen de manera sistemàtica i general

les bases de la política educativa liberal a escala nacional:

• La instrucció ha de ser tant igual y completa com les circumstancies ho permetin

• L’educació ha d’estendre’s a tots els ciutadans

• El Pla d’ensenyament ha de ser uniforme (continguts i mètodes), pública i gratuïta (és

una obligació de l’Estat)

• Ha d’haver-hi llibertat per a la creació d’escoles privades i llibertat per a elegir-les.

La Constitució de 1812 promulga uns principis fonamentals on en “tots els pobles s’establirien

escoles de primeres lletres en les que s’ensenyi als nens a llegir, escriure, comptar i el catecisme

de la religió catòlica, que comprendrà també una breu exposició de les obligacions civils”

(article 366). A partir d’aquí l’evolució de la política escolar espanyola ha anat evolucionant.

El 1821 les Corts aproven el Reglamento General de Instrucción Pública, que és la primera

estructuració moderna del nostre sistema escolar, i que posa les bases de la politica pedagògica

liberal.

La mort de Ferran VII el 1833 possibilita la instauració d’un nou règim polític, amb una

monarquia liberal i parlamentària, i d’un nou ordre social i econòmic que requereixen una nova

educació i, per tant, un sistema educatiu nacional consolidat. Aquest sistema es va

materialitzant, de manera centralista, en:

• El Plan General de Instrucción Pública del 1836, conegut com Plan del Duc de

Rivas, representa la definició del liberalisme moderat en educació, abandonant el vell

ideal de l’educació universal i gratuïta.

• La Ley autorizando plantear provisionalmente un Plan de Instrucción Primaria i el

Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primaria Elemental del 1838,

que accentua la línea conservadora del moderantisme i fixa posa importants mesures

de control a nivell econòmic, d’inspecció i avaluació.

• El Plan General de Estudios sobre Enseñanza Secundaria y Superior del 1845, d’una

orientació seculalitzadora, centralista i uniforme

• La Ley de Instrucción Pública del 1857, coneguda com Llei Moyano, és la que

ordena finalment el sistema educatiu per molt temps i perdura, amb poques

modificacions fins la Ley General de Educación de 1970.

180 Viñao Frago, Antonio. Política y educación en los orígenes de la España contemporánea. Examen especial de sus relaciones en la enseñanza secundaria. Madrid: Editorial Siglo XXI de España Editores S.A., 1982, p. 203.

En

revi

sió




La Ley de Instrucción Pública de 1857 té unes disposicions especialment importants:

• El primer ensenyament es divideix en elemental i superior.

• L’ensenyament primari elemental comprèn els ensenyament de: doctrina cristiana i

nocions d’història sagrada, lectura, escriptura, principis de gramàtica castellana, principis

d’aritmètica, i breus nocions d’agricultura, insdustria i comerç.

• L’ensenyament primari superior comprèn, a més d’una ampliació de les matèries

anteriors: principis de geometria, dibuix lineal i agrimensura, rudiments d’història i

geografis, i nocions generals de física i història natural.

• Els continguts per a les nenes són diferents. No fan agricultura, industria, comerç,

geometria, dibuix, agrimensura, física i història natrual. En el seu lloc hi ha les labors

típicament femenines, elements de dibuix aplicat a les labors i nocions d’higiene

domèstica.

• L’obligatorie tat de l’ensenyament primari és entre els 6 i 9 anys.

• La gratuïtat de la primària elemental és només pels nens que els seus pares o tutors no

puguin pagar-la i aquesta certificació els la fa el rector i està visada pel l’alcalde.

• Les escoles primàries estan a càrrec de cada poble, i ha nd’incloure les seves despeses en

els pressupostos municipals.

• En els pobles de més de 500 ànimes ha d’haver-hi una escola primària elemental pública

per a nens i una, encara que sigui incompleta, per a nenes.

• Es fomentarà l’establiment de lliçons de nit o dominicals per als adults.

• Parla explícitament de la formació de les mestres i de les escoles normals femenines.

• Fa incompatible la professió de mestre amb qualsevol altre treball, i molts mestres

abandonen la docència, i per tant això és una oportunitat per a les mestres.

• De les juntes locals d’instrucció pública,181 se n’explicita que seran formades per

l’alcalde, un regidor, un eclesiàstic (que designa el bisbe) i tres o més pares de família .

Les seves funcions seran promoure que millorin i avancin els centres d’ensenyament,

vigilar-ne la bona administració, vigilar l’ensenyament que es fa i la direcció dels

establiments.

• A la pràctica, i a pesar d’aquesta llei, les escoles elementals i les superiors no es

corresponen amb el que es diu en la legislació, i gairebé no hi ha diferència entre les

escoles elementals i superiors, tot i que la superior ha de ser la continuació de l’elemental

i donar un ensenyament complementari a les elementals. Per tant, el mestre d’escola

181 Aquestes juntes, tant provincials com locals, són els mateixos òrgans que en la Llei de 1838 s’anomenen formalment comissions.

En

revi

sió




superior es veu obligat a ensenyar el mateix que el de l’elemental, però afegint-hi més

assignatures i sovint amb alumnes que van dels 7 als 12 o 13 anys.

Pel que fa a la supervisió de l’ensenyament, el 1849 es crea el Cos Estatal d’Inspecció

d’Ensenyament Primari i en la Ley de Instrucción Pública de 1857 apareixen els inspectors de

nomenament reial. Aquest control de l’ensenyament es pot fer perquè s’ha establert una

jerarquització clara entre els ensenyaments i els centres, que fins ara no havia existit.182 La

funció inspectora sobre els col·legis, però, s’exerceix de maneres molt diverses, que van des

d’un qüestionari elaborat per la Direcció General d’Instrucció Pública i que ha d’emplenar un

delegat del rector només en visitar alguns centres, o informes i dictàmens de totes les escoles

d’una àrea geogràfica que fan els inspectors per al rector, i aquest els eleva a la reina. No

obstant això, hem de pensar que els exàmens públics que realitzen la majoria de centres

d’ensenyament cada any també es poden considerar un indicador de l’ensenyament que es fa, i

amb els quals els pares constaten els avenços dels seus fills i les autoritats exerceixen un mínim

control.183

Amb posterioritat, la Llei de 23 de juny de 1909 fixa que el període d’escolaritat obligatòria és

entre els 6 i 12 anys.

El 1945 la Ley de Educación Primaria regula l’ensenyament primari i li atribueix els següents

objectius:

• Promocionar la cultura general obligatòria.

• Formar la voluntat, la consciència i el caràcter del nen per a l’acompliment del deure i

en ordre al seu destí etern.

• Infondre als alumnes l’amor a la pàtria i la idea del seu servei, d’acord amb els

principis del “movimiento”.

• Preparar la capacitat per a estudis posteriors i per a activitats culturals.

• Contribuir a l’orientació i formació professional.

San Roman, Sonsoles. Las primeras maestras. Los orígenes del proceso de feminización docente en España. Barcelona: Ariel, 1998, p. 134. 182 San Roman afirma, però, que les juntes locals són un fre al desenvolupament del nou establiment d’escoles perquè els seus membres són apàtics sobre aquest tema, ja que normalment els representants de l’autoritat són analfabets. San Roman, Sonsoles. Las primeras maestras. Los orígenes del proceso de feminización docente en España. Barcelona: Ariel, 1998, p. 136-138. 183 No obstant això, les inspeccions tenen uns resultats molt desiguals segons qui les faci. En el cas de la vila de Madrid, sabem que el 1846 el director general d’Instrucció Pública elabora un qüestionari per passar-lo en dos instituts privats de nova creació i que han d’omplir dos comissionats del rector. El 1849 els inspectors fan una visita general en què redacten un informe i un dictamen per al rector i aquest l’elevarà a la reina. El 1854 el rector mana una visita d’inspecció. El 1857 Claudio Moyano fa una visita als centres i emet les seves opinions, que són molt diferents de les anteriors.

En

revi

sió




• L’ensenyament contenia diversos grups de coneixements:

o Instrumentals: lectura interpretativa, espressió gràfica, (escriptura, ortografia,

redacció i dibuix), i càlcul.

o Formatius: formació religiosa, formació de l’espirit nacional, formació

intel·lectual (llengua nacional i matemàtiques), i educació física.

o Complementaris: iniciació a les ciències naturals, ensenyaments artístics

(música, cant i dibuix), ensenyaments utilitaris (treballs manuals, pràctiques de

taller i labors femenines, hàbits d’educació social).

L’anys 1970 la Ley General de Educación es planteja com un intent de resposta

sociopedagògics als nous temps i necessitats. Veeu l’educació com una formació humana

inegral que aconsegueixi un desenvolupament armònic de la persona litat i la preparació “ per a

l’exercici responsable de la llibertat”, es posa al servei de la integració i la promoció social i el

foment de l’esperit de convivència, i s’hi incorporen a les finalitats educatives temes com

l’adquisició d’habits d’estudi i de treball, o les diferències regionals, o el fomentar l’esperit de

comprensió i cooperació internacional. Un dels seus objectius mñes destacables és la

generalització de la E.G.B. com obligatoria i gratuïta, i en aquest nivell es preténs donar una

fromació integral, igual per a tots, i adaptada a les capacitats i aptituds dels educants.

2.2.1.1 Dues lleis d’especial rellevància

Aquestes dues lleis tenen un significat especial per a les escoles de Mataró perquè són les que

acompliran la majoria dels centres que es van obrint a la ciutat, ja siguin de nens o de nenes, ja

que seran d’ensenyament primari. La minuciosa concreció d’alguns articles d’aquestes lleis ens

permeten conèixer detalls referents a continguts, mètodes educatius i prescripcions estatals que

sovint no consten en la documentació dels centres educatius estudiats, i per tant ens seran

d’especial interès.

En el període d’implantació definitiva del sistema liberal a partir de 1833, les lleis i disposicions

que inicien la consolidació del nou sistema educatiu són: el Plan General de Instrucción

Pública de 1836, que no arriba a tenir vigència però que influeix en els posteriors; la Ley

autorizando plantear provisionalmente un Plan de Instrucción Primaria de 1838, i el

Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primaria Elemental també de 1838 (en què

Simón Palmer, M. Carmen. La enseñanza privada seglar en Madrid 1820-1868. Madrid: Instituto de Estudios Madrileños, 1972, p. 14 - 15.

En

revi

sió




es concreta més la normativa del Plan), i que amb petites variacions són les vigents fins la Ley

Moyano de 1857, que a més recull les esmenes fruit del Concordat de 1851 entre el Govern

d’Espanya i la Santa Seu.

Ley autorizando plantear provisionalmente un Plan de Instrucción Primaria de 1838

La Ley autorizando plantear provisionalmente un Plan de Instrucción Primaria és de 21 de

juliol de 1838,184 i consta d’onze títols i trenta-nou articles. Els tít ols són: la instrucció primària

i rams que comprèn; les escoles públiques i els seus mestres; els títols per exercir el càrrec de

mestre; el nomenament de mestres per a les escoles públiques; les escoles privades i cases de

pensió; els deures dels pares de família o persones de qui depenen els nens; les autoritats

encarregades de la inspecció i govern de les escoles primàries; les escoles de nenes, les escoles

de pàrvuls i les d’adults; disposició transitòria, i disposició general. Amb aquesta llei es

deroguen totes les lleis, ordres i disposicions anteriors referents a la instrucció primària (art.

39).

El contingut general l’hem agrupat segons els diversos temes, per facilitar les consultes

posteriors, per tant a vegades no segueix el mateix ordre del document:

Classes d’escoles:

• La instrucció primària és pública i privada (art. 1).

• Les escoles públiques són les que estan sostingudes pels fons públics dels pobles, i es

consideren també públiques les escoles gratuïtes pagades totalment per llegats, obres

pies o fundacions (art. 2).

• La instrucció primària pública es divideix en elemental i superior (art. 3).

• La instrucció primària pública elemental per ser completa ha de comprendre: principis

de religió i moral, lectura, escriptura, principis d’aritmètica (le s quatre regles de

comptar amb números abstractes i “denominados”) i elements de gramàtica castellana

(amb possible extensió a l’ortografia). Quan no es facin totes aquestes matèries, es

considerarà incompleta (art. 4).

• La instrucció primària pública superior tindrà a més del comprès a l’elemental: més

nocions d’aritmètica, elements de geometria amb les seves aplicacions més usuals,

dibuix lineal, nocions generals de física i història natural aplicades, i elements de

geografia i història (particularment d’Espanya) (art. 5).

184 Ministerio de Educación y Ciencia. Historia de la educación en España. Textos y documentos. Vol. II. Madrid: Servicio de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia, 1979, p. 149-158.

En

revi

sió




• En els pobles que tinguin recursos es podrà ampliar l’ensenyament elemental i superior

amb el que cregui convenient la comissió local (art. 6).

Les escoles públiques i els seus mestres:

• Tots els pobles de més de 400 veïns han de sostenir una escola primària elemental

completa (art. 7).

• Les ciutats o vil·les que tinguin 1.200 veïns han de sostenir una escola primària superior

(art. 9), i els pobles menors que la puguin sostenir també en tindran una (art. 10).

• Les poblacions més petites de 400 veïns, però que s’agrupin amb d’altres i arribin a

aquesta xifra, mantindran una escola elemental completa on vagin tots els nens (art. 8).

• Cada província, o conjuntament amb d’altres limítrofes, mantindrà una Escola Normal

d’ensenyament primari per ensenyar als mestres (art. 11). A la capital del regne hi haurà

una Escola Normal Central d’ instrucció primària per formar els mestres per a les

escoles subalternes (art. 12).

• Per ser nomenat mestre d’escola primària elemental completa, es necessita: tenir vint

anys, tenir el títol i l’examen, i presentar un certificat de bona conducta de l’Ajuntament

i el rector del poble on viu (art. 13). No podran ser mestres d’escola els que hagin estat

condemnats a penes aflictives i infamatòries, i els que estiguin processats criminalment

i hagin estat a presó (art. 14).

• Als mestres d’escola primària pública se’ls donarà: casa o habitació per a ell i la seva

família, sala per a l’escola amb els atuells per ensenyar, i un sou fix superior a 1.100

rals anuals si és una escola primària elemental, i 2.500 per a una escola superior (a part

rebran les retribucions dels nens que no són pobres). El sou pot ser en metàl·lic o en

espècies, segons el conveni del mestre amb l’Ajuntament, i els ajuntaments podran

augmentar el sou segons els seus recursos per aconseguir mestres més instruïts (art. 15).

L’Ajuntament decidirà els alumnes que són pobres i seran admesos gratuïtament a

l’escola (havent escoltat el mestre) i quina quantitat han de pagar els nens que no siguin

pobres. La comissió local decidirà els nens que han sobresortit en els exàmens de les

escoles elementals i ocuparan una plaça gratuïta a les escoles primàries superiors

(aquestes places no poden ser més de la dècima part de les dels nens contribuents que

assisteix in a aquesta escola superior) (art. 18).

• Per tal de donar habitació, sala per a l’escola i sou del mestre, es podrà utilitzar: les

fundacions, donacions i llegats, a més dels fons destinats en els pressupostos municipals

(art. 16).

• Els pobles que per manca de recursos no puguin establir una escola elemental completa,

en procuraran establir una d’incompleta on s’ensenyin les parts més indispensables,

En

revi

sió




com són llegir, escriure i doctrina cristiana, per una persona que tingui títol de mestre o

no el tingui, però que sigui de bons costums (art. 17).

• Com que no és possible establir pensions de jubilació i viduïtat, el Govern, a part dels

drets adquirits pels reglaments anteriors o fundacions particulars, promourà

associacions de socors mutus o caixes d’estalvis per a mestres (art. 19).

Titulació per exercir de mestre:

• Cada província tindrà una comissió especial encarregada d’examinar tots els que

vulguin tenir el títol de mestre d’escola elemental o superior. Els exàmens seran públics

i tindran un reglament que n’especifiqui les èpoques i els mètodes (art. 20).

• La comissió especial provincial farà un certificat de l’aprovació de l’examen i els

interessats podran anar al Ministeri de Governació (mitjançant el cap polític), perquè se

li expedeixi el títol corresponent a la seva classe (art. 21).

• Es continuaran pagant les mateixes quantitats per l’examen i expedició de títols,

exceptuant els aspirants que acreditin ser pobres de solemnitat, que se’ls perdonarà part

de la quota (art. 22).

Nomenament dels mestres d’escoles públiques:

• El nomenament dels mestres correspon als ajuntaments, però els mestres no podran

exercir sense l’aprovació del cap polític que ha d’escoltar la comissió provincial (art.

23).

• A les escoles de patronat, els mestres, els proveirà la fundació, amb l’aprovació del cap

polític , després d’haver escoltat la comissió provincial (art. 24).

Les escoles privades i cases de pensió:

• Per establir i dirigir una escola o casa de pensió per a la instrucció primària privada,

s’ha de ser espanyol, amb més de vint anys, tenir el títol i examen de mestre del grau de

l’escola que es vulgui establir, i presentar un certificat de bona conducta de

l’Ajuntament i el rector del poble on viu, i notificar per escrit a l’autoritat la casa on

pensa posar el seu establiment (art. 25).

Deures dels pares i tutors:

• Els pares i tutors han de vetllar perquè els nens al seu càrrec tinguin instrucció per fer-

los útils a la societat i a si mateixos, i les comissions locals estimularan els pares i tutors

perquè ho acompleixin, i en les actes de les comissions constaran les accions empreses

per fomentar l’ensenyament (art. 26).

En

revi

sió




La inspecció de les escoles:

• La direcció i règim de la Instrucció Primària en tot el regne correspon al Govern de S.

M. mitjançant el Ministeri de Governació (art. 27).

• A cada capital de província s’establirà una comissió d’ instrucció primària (composta

pel cap polític com a president, un representant de la diputació provincial, un eclesiàstic

elegit per la diòcesi, i dues persones il·lustrades nomenades pel cap polític a proposta de

la diputació; aquests càrrecs seran gratuïts, honorífics i renunciables) (art. 28).

• Les comissions provincials hauran de fer el següent. Tenir cura que s’estableixin les

escoles en tots els pobles que n’hi ha d’haver. Formar els districtes d’agrupaments de

pobles quan siguin menors de 400 veïns. Proposar al Govern les mesures per fomentar

la instrucció primària a la província . Vigilar (persones de dins o de fora la comissió)

almenys una vegada l’any tots els establiments d’ instrucció primària de la província, i si

ho creuen oportú, les escoles de diversos pobles la posaran sota la inspecció d’una

comissió local. Vetllar perquè els mestres compleixin els seus deures, i si no ho fan els

suspendran un mes el sou, i fins i tot poden proposar al Govern expulsar-los si SM ho

autoritza. Proposar al Govern els mitjans necessaris per millorar l’educació a la

província i les reformes necessàries en els reglaments d’instrucció primària . Nomenar

els membres de la comissió d’examen. Tenir cura que els fons destinats a ensenyament

no es desviïn per a altres fins, i proposar al Govern que les obres pies que ja no tinguin

la seva finalitat inicial es dediquin a ensenyament. Donar al Govern totes les dades que

demani sobre ensenyament i fer l’estadística anual de les escoles de la província (art.

29).

• Les despeses autoritzades que facin les comissions provincials s’inclouran en els

pressupostos de cada província (art. 30).

• En tots els pobles on per aquesta llei hi hagi d’haver una escola , hi haurà una comissió

local d’ instrucció primària subordinada a la de la província. Aquesta comissió local

estarà formada per l’alcalde com a president, un regidor, un capellà elegit per

l’Ajuntament (si n’hi ha més d’un), i dues persones nomenades per l’Ajuntament. (art.

31).

• Les comissions locals hauran de: vigilar la conducta dels mestres de les escoles

públiques i privades; proposar a la comissió provincial on caldria establir escoles noves

i com dotar-les; proporcionar a la comissió provincial totes les dades que li demani

sobre la instrucció primària ; vetllar perquè no es desviïn per a altres fins els fons

assignats a les escoles, i demanar a l’alcalde que es passi comptes als administradors de

les obres pies que les sostenen (art. 32).

En

revi

sió




• Les despeses autoritzades de les comissions locals s’inclouran en els pressupostos

municipals (art. 33).

• Les comissions provincials i locals tindran uns reglaments particulars que farà el

Govern (art. 34).

Les escoles de nenes:

• Les escoles de nenes s’establiran en els llocs on hi hagi recursos, i estaran separades de

les de nens, i els seus ensenyaments s’adaptaran als corresponents a les escoles

elementals i superiors de nens amb les modificacions que siguin necessàries per la

diferència de sexe (art. 35).

• Hi haurà un reglament específic per a aquestes escoles (art. 35).

• Les escoles públiques de nenes que hi hagi estaran sota la inspecció de les comissions

creades per aquesta llei igual que les dels nens, i vetllaran especialment perquè es

millorin i augmentin aquests establiments (art. 35).

Les escoles de pàrvuls i adults:

• Es consideren molt útils les escoles de pàrvuls i el Govern procurarà generalitzar-les

(art. 36)

• El Govern procurarà conservar i fomentar les escoles d’adults (art. 37).

Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primaria Elemental de 1838

El mateix Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primaria Elemental de 26 de

novembre de 1838185 precisa que l’objectiu de la seva aplicació és contribuir que l’ensenyament

de les escoles públiques «sea tan eficaz y útil como conviene a los adelantamientos intelectuales

y morales del pueblo, y a la ulterior prosperidad general» i justifica que les disposicions siguin

tan detallades perquè són indispensables per al bon funcionament de les escoles. A més, hi ha

algunes pràctiques poc conegudes pels mestres i es vol que les adoptin; per tant, s’han

d’explicar en què es fonamenten i com es porten a terme. També exposa que sovint la pràctica

educativa està ben lluny de les disposicions legals vigents.

Consta de vuit capítols amb un total de noranta-dos articles. Els vuit capítols són: les matèries

de la instrucció primària, el local i els atuells, l’admissió de nens (calendari, horari i règim de


En

revi

sió




l’escola), premis i càstigs, instrucció religiosa i moral, l’ensenyament de les diferents matèries

(lectura, escriptura i altres matèries), exàmens generals i les escoles de nenes.

Com en el cas anterior, el contingut general l’hem agrupat segons els diversos temes, per

facilitar les consultes posteriors, per tant a vegades no segueix el mateix ordre del document:

Contingut general del Reglamento

Objecte i finalitat de l’ensenyament a les escoles primàries o elementals:

• Desenvolupar les facultats mentals de l’home, donant-los a tots (sense distinció de

classes) els coneixements necessaris (pròleg).

• Es destina especialment a qui no té mitjans econòmics per accedir a l’educació (pròleg).

Règim intern (admissió d’alumnes, calendari i horari de classes):

• L’edat dels nens ha de ser per norma general de sis a tretze anys, però les comissions

locals poden autoritzar l’admissió de nens més grans o més petits sempre que no

entorpeixin els ensenyaments. No obstant això, el mestre pot admetre en concepte de

passant tots els que aspirin al magisteri de primeres lletres (art. 12).

• El mestre elegirà entre els deixebles més aplicats, intel·ligents i avançats els ajudants

que necessiti perquè l’ajudin en els exercicis de les diferents classes. Aquests ajudants

els elegirà davant els altres alumnes i els farà entendre que aquest nomenament és una

recompensa al seu mèrit. El mestre podrà variar els ajudants com i quan ho cregui

convenient (art. 17).

• Les noves incorporacions de nens a l’escola es faran els vuit primers dies de gener,

abril, juliol i octubre, però si la comissió local vol variar-ho, ho ha d’aprovar la

comissió superior provincial (art. 13).

• Hi haurà un llibre de matrícula en què el mestre anotarà el nom, cognom i edat del nen

quan es presenti per primera vegada a l’escola, el del seu pare o tutor, el domicili i el

dia (art. 10).

• El mestre portarà un registre diari de l’assistència dels alumnes, i en un quadern separat

posarà les notes setmanals o mensuals dels seus avenços i conducta, i cada tres mesos

els passarà a la comissió de l’escola (art. 11).

• L’ensenyament elemental ha de ser gratuït per als nens pobres segons el Plan General

de Instrucción Pública aprovat per Reial Decret de 4 d’agost de 1836. Els nens que són

En

revi

sió




pobres ho decidirà la comissió local, i els qui no ho siguin hauran de pagar al mestre

una retribució setmanal, mensual o anual (art. 19).

• Pel que fa al calendari de classe, se’n farà tots els dies excepte: els dijous a la tarda de

les setmanes que no hi hagi un dia de festa sencer, els diumenges i dies festius sencers,

del 24 de desembre al 6 de gener, dilluns i dimarts de Carnestoltes, des de diumenge de

Rams fins al segon dia de Pasqua de Resurrecció, els dies de SM, i els dies de festa

nacional (art. 14). En les àrees rurals, i on sigui necessari treballar al camp, les

comissions locals, d’acord amb els ajuntaments i amb l’aprovació de la comissió

provincial, podran proposar un màxim de sis setmanes extraordinàries (art. 15).

• L’horari de classe serà de 3 hores al matí i 3 a la tarda, excepte les tardes d’estiu , que

podran ser d’1 o 2 hores, segons fixi l’escola. Les hores d’entrada i sortida variaran

segons les estacions, clima i circumstàncies locals, i ho fixarà també l’escola (art. 16).

• L’inici de les classes es farà seguint aquest ordre:

o Els ajudants entraran mitja hora abans a l’escola per ajudar el mestre a preparar

els llibres, les mostres i els quaderns, que han d’estar preparats, i les plomes

tallades abans d’entrar els nens a l’escola (art. 18).

o Els nens, a mesura que entrin, es presentaran i saludaran el mestre, posaran el

seu capell o altres robes en el lloc assenyalat i després aniran al seu seient

ordenadament (art. 19).

o Abans de començar els exercicis, el mestre passarà llista per saber si hi ha tots

els nens o per anar més de pressa els ajudants prendran nota dels que falten.

Aquestes llistes seran revisades cada tres mesos per la comissió local (art. 20).

o El mestre examinarà si els nens van nets i anotarà els que no hi vagin per

corregir-los (art. 21), i no s’admetrà cap nen amb erupcions sense que un metge

acrediti que no és contagiós (art. 22).

o Es farà un senyal perquè els nens s’agenollin i el mestre resarà en veu alta una

oració breu que repetiran tots els nens (les comissions provincials hauran dit

quines són). El mestre procurarà anar-les variant i alguna vegada farà preguntes

i explicacions curtes perquè entenguin les oracions (art. 23).

• Quan entri a l’escola una autoritat, un sacerdot, un inspector o qualsevol persona

important, els nens s’aixecaran fins que el mestre els faci asseure (art. 24). A més, els

alumnes han de tenir bons modals i no han de fer servir males paraules (art. 25).

• A l’escola no es pot comprar, vendre o canviar coses entre els alumnes sense permís del

mestre (art. 26).

El local i els atuells:

En

revi

sió




• En tots els pobles hi haurà una escola que ocuparà un espai especialment destinat a ella

que no compartirà per a altres usos, hi haurà una sala proporcionada al nombre de nens

i tindrà ventilació (art. 3).

• El mestre tindrà els llibres de matrícula, assistència i notes dels alumnes (art. 10 i 11).

• La taula del mestre serà davant de la dels alumnes i des d’ella ha de veure totes les

classes i el que passi a l’escola (art. 5).

• Les taules d’escriure convé que siguin llargues i estretes (de setze a divuit polsades

d’ample), amb inclinació perquè els nens puguin treballar còmodament. S’evitarà tenir

taules amples on hi hagi nens a cada costat perquè és més difícil vigilar-los. A sobre les

taules es posaran tinters que seran utilitzats cadascun per dos nens (art. 6).

• A les parets de la sala hi haurà cartells amb lliçons impreses o manuscrites, amb

l’abecedari, taules de multiplicar, pesos i mesures, i els principals deures dels nens a

l’escola amb lletres grans (art. 7).

• Com a norma general, cada cosa té el seu lloc específic. Si no hi ha espai on guardar els

capells o gorres, es posaran dins l’escola en penjadors o claus a l’alçada dels nens (art.

8).

• Cada dia el mestre vetllarà perquè s’escombri l’escola i s’obriran totes les portes quan

els nens no hi siguin (art. 9).

Matèries de l’ensenyament primari:

• Principis de religió i moral, lectura, escriptura, principis d’aritmètica (quatre regles) i

elements de gramàtica castellana amb ortografia (art. 1).

• En els pobles que sigui possible, a elecció de l’Ajuntament, d’acord amb la comissió

local i informant la comissió provincial d’ instrucció primària , es faran: més nocions

d’aritmètica i rudiments de geometria, nocions de geografia i història d’Espanya, i

dibuix lineal (art. 2).

Continguts específics per a cada edat:

• De sis als vuit anys: religió (aprendre de memòria oracions i punts de doctrina

cristiana), lectura (conèixer les lletres i llegir) i aritmètica (comptar de paraula i

conèixer els números i els signes) (art. 55).

• De vuit a deu anys: història sagrada, doctrina cristiana (continuació), llegir i escriure

(fins a fer-ho amb facilitat), aritmètica (saber bé les quatre regles), gramàtica castellana

i ortografia (art. 56). Molts nens pobres deixen l’escola en aquest segon nivell i per tant

és molt important que es treballi bé (art. 57).

En

revi

sió




• De deu a tretze anys: doctrina cristiana, història sagrada (especialment el Nou

Testament), lectura i escriptura (en les diferents lletres), aritmètica (quatre primeres

regles senzilles i compostes, nombres abstractes, l’aplicació pràctica de les operacions, i

aprendre els pesos i mesures del regne), gramàtica castellana (sintaxi, i exercicis

pràctics d’anàlisi i composició), i si els mestres són instruïts i hi ha dotació es podran

ampliar amb l’especificat en l’article 2 (art. 58).

Mètodes d’ensenyament:

• Hi ha tres mètodes generals: individual, simultani i mutu, segons el nombre de nens que

s’ensenyi a la vegada (pròleg) 186:

• Mètode individual: el mestre ensenya només un nen i ensenya cadascú segons el seu

ritme d’aprenentatge. Per tant, es pot utilitzar quan el mestre té al seu càrrec de dos a

quatre deixebles, i no és útil per a les escoles públiques perquè el mestre mentre

ensenya un alumne, els altres perden el temps. Per tant, s’ha deixat d’utilitzar

progressivament sense que s’hagi hagut de prohibir , i només s’utilitza en algun poble

petit.

• Mètode simultani: tots els alumnes que poden seguir una mateixa lliçó la fan a la

vegada. Amb aquesta finalitat es fan petites divisions atenent petites diferències en la

instrucció i se’ls fa fer els mateixos exercicis col·lectivament. Amb aquest mètode el

mestre pot atendre una escola bastant nombrosa i tenir-la en ordre i disciplina. És el

mètode aconsellable quan l’escola té de seixanta a setanta alumnes.

• Mètode d’ensenyament mutu: és semblant al mètode simultani, però cada secció i cada

classe depenen i reben la lliçó d’un alumne més avançat en lloc de rebre-la del mestre.

El mestre instrueix els instructors o monitors, i aquests ho fan als altres. Aquest mètode

té avantatges sobretot quan hi ha molts alumnes i s’han de fer moltes seccions, i cada

una té molts alumnes. Per tant, llavors el mestre ha de recórrer a altres nens, però és

evident que aquests no ho fan tan profitosament i ordenada com el mestre.

• El mestre pot adoptar el mètode que vulgui (art. 51), però es proposa el mètode

simultani (es pot modificar si es considera convenient) i el d’ensenyament mutu o una

combinació d’ambdós, però es desaconsella el mètode individual (art. 50).

• Demana que tots els nens d’una escola estiguin distribuïts en tres divisions segons la

seva edat i instrucció, a més del que estudien (art. 53). Els nens de sis a vuit anys

formaran la primera divisió, els de vuit a deu anys la segona divisió i els de deu a tretze

anys la tercera divisió. Però poden haver-hi excepcions segons la capacitat, els avenços


En

revi

sió




i l’edat en què s’hagi entrat a l’escola (art. 54). El mestre ha d’organitzar el temps i els

exercicis perquè mentre doni la lliçó a una secció cap nen de les altres estigui sense fer

res (art. 63).

Mètodes que s’han d’aplicar segons les matèries:

• Els mestres procuraran merèixer i obtenir el respecte afectuós dels seus deixebles (art.

49).

• S’explica molt concretament el mètode que s’ha d’aplicar en la lectura, escriptura,

aritmètica i doctrina cristiana. Es remarca que els nens se subdividiran en seccions en

què no hi hagi gaire diferència de coneixements entre ells, i per tant cada secció farà

servir els mateixos llibres i rebrà les mateixes lliçons (art. 59 i 71). Els alumnes d’una

mateixa secció d’escriptura poden correspondre a diferents seccions de lectura (art. 72).

• De cada matèria , passa a detallar-ne com es faran les classes:

Lectura: s’ha de procurar que la pronúncia dels nens sigui clara, fent les pauses de la

puntuació, i que entenguin el que llegeix in (art. 60). També s’ensenyarà a llegir

manuscrits (art. 62). Els nens de la secció es posaran en semicercle i segons l’ordre que

tenien en la lliçó anterior. Amb el seu llibre respectiu , començarà a llegir el primer fins

que el mestre (passant o ajudant) digui, i després cada un dels altres. Quan algun nen

s’equivoqui, el corregirà el proper, i si aquest no ho sap, el proper o l’altre, fins que n’hi

hagi un que el corregeixi, i llavors ocuparà el lloc del primer que s’hagi equivocat (art.

64). El mestre només corregirà si no hi ha cap nen que ho sàpiga i tots repetiran la

paraula o frase fins que ho facin bé (art. 65). Si algun nen no atén, s’interromprà l’ordre

i llegirà el que no atenia (art. 66). Les lectures seran variades, però a vegades es pot fer

que els alumnes sil·labegin les paraules fent-los dir a cadascun una síl·laba i després

lletrejar-les (útil per a l’ortografia) (art. 67). Els alumnes de les primeres seccions

hauran d’aprendre les lletres o síl·labes repetint-les en els taulers i repetint-les diverses

vegades (art. 68). Els alumnes de les seccions superiors i els que han fet d’ajudants

practicaran els exercicis de la seva classe pel mateix mètode (art. 69). En acabar la lliçó,

el primer alumne de cada secció rebrà un bitllet i el mestre l’apuntarà en el registre (art.

70).

Escriptura: els alumnes han d’arribar a fer una lletra igua l, neta, llegible i agradable,

alhora que escriure amb claredat, soltesa i bona ortografia els dictats (art. 73). Els textos

que facin de mostra seran sobre coses útils als nens (dogmes o preceptes de religió,

màximes morals, fets històrics, etc.) (art. 74). Els mestres procuraran tenir col·leccions

de mostres per les diferents seccions perquè puguin anar canviant i no fer servir el

costum que copiïn la mostra que s’hagi posat a la primera línia de la pàgina (art. 75).

En

revi

sió




Les seccions inferiors de lectura formaran part de la primera secció d’escriptura perquè

l’exercici d’escriure facilita el programa de llegir , i s’anirà substituint la utilització de la

pissarra pel paper com a mitjà més econòmic i idoni per als principiants (art.76). Primer

els nens aprendran a fer les lletres a la pissarra, el tauler negre o en bancs de sorra

(art.77). Després d’haver llegit totes les seccions, el mestre corregirà els fulls

començant pels que hagin llegit primer, i per tant hagin tingut més temps per escriure

posant els quaderns d’una mateixa secció en fila i a la vista perquè els vegin tots els

alumnes de la secció, i els farà les correccions (art 78). L’alumne que hagi escrit la

millor pàgina obtindrà un bitllet, com en la lectura (art. 80). I en la secció superior es

tindrà una cura especial en la correcció ortogràfica, i almenys dues vegades a la

setmana hi haurà lliçó d’ortografia i gramàtica castellana (art. 79 i 81).

Aritmètica: quan els nens entrin a l’escola, independentment de l’edat, aprendran a

comptar almenys verba lment (art. 82). La classe d’aritmètica també estarà dividida en

seccions. Els nens que puguin escriure els números tindran una pissarra o quadern per

fer les operacions que es corregiran després d’haver-ho fet en totes les seccions de la

classe d’escriptura. Es començarà la correcció per les seccions inferiors posant els nens

amb la seva pissarra o quadern en semicercle davant la pissarra de la classe. El mestre

agafarà la llibreta d’un dels nens perquè faci l’operació davant dels altres i alhora

aquests corregiran els seus errors, i així passaran diversos alumnes fins que al final el

mestre corregirà les llibretes de tots. Els alumnes es corregiran entre ells guanyant i

perdent llocs com en els altres ensenyaments (art. 83). Els exercicis de càlcul mental

són molt importants (art. 84).

Geografia, història i dibuix lineal: en les escoles que es pugui fer, el mestre utilitzarà

els mateixos mètodes que en les matèries anteriors (art. 85).

Instrucció religiosa i moral: en aquests àmbits l’exemple és més important que

qualsevol altre ensenyament (art. 36). Aquesta instrucció tindrà el primer lloc en totes

les classes de l’escola (art. 38). La lliçó de doctrina cristiana serà diària i curta,

acompanyada d’alguna part d’història sagrada, en què es vegin les màximes i preceptes

explicats i adaptant-ho a les diferents classes (art. 39). Cada tercer dia al matí o a la

tarda, després de l’oració que es faci al principi dels exercicis amb els nens en els seus

seients, un deixeble avançat llegirà en veu alta durant un quart d’hora un capítol o un

tros de la Sagrada Escriptura, principalment del Nou Testament, i el mestre en farà una

explicació (art. 40). Però prèviament el prelat diocesà haurà dit quins exercicis serien, o

bé els que hagi aprovat el vocal eclesiàstic de la comissió superior provincial

d’instrucció primària (art. 41). L’estudi de la doctrina i les pràctiques religioses estan

sota la inspecció del rector o l’eclesiàstic de la comissió local (art. 37). Tots els

En

revi

sió




dissabtes a la tarda es dedicaran exclusivament a fer examen de doctrina cristiana i

història sagrada que s’hagin estudiat durant la setmana (el mestre comptarà amb els

ajudants o deixebles més avançats per anotar les faltes i progressos) i estudiar el

catecisme i explicacions de doctrina cristiana (el mestre anirà passant per les diferents

divisions, farà l’explicació de les preguntes i respostes del catecisme, després els

alumnes les aprendran i se les preguntaran entre ells, i seria molt convenient que el

rector o vocal eclesiàstic fes aquest examen a l’escola una vegada al mes), i s’acabarà

amb una lliçó de l’evangeli de l’endemà feta pel mestre o un ajudant, seguida del rosari

i una oració per demanar a Déu per la salut de SM i prosperitat de la nació (art. 44, 45,

46 i 47). En els pobles on els nens vagin a la missa parroquial amb el mestre els

diumenges, se’n conservarà el costum i en els que no es faci, els mestres i les

comissions respectives procuraran que es faci (art. 42). Els nens que tinguin la

instrucció i edat adient, es prepararan per a la primera comunió amb el seu rector i

després de fer-la cada tres mesos el mestre els portarà a l’església perquè es confessin, i

també hi aniran els altres nens per acostumar-los a aquests actes religiosos i perquè no

es quedin sols a l’escola (art. 43). És molt convenient que els mestres es posin d’acord

amb els pares perquè cooperin a fomentar en els seus fills els bons hàbits i principis

religiosos adquirits a l’escola (art. 48).

Material escolar:

• No s’especifiquen els mobles i instruments necessaris per a l’ensenyament perquè es

considera que ja es coneixen, i només s’insinuen algunes variacions sobretot perquè són

més econòmics (pròleg).

• Es recomanen les lliçons impreses i posades en cartells o cartons, perquè manquen

cartilles, sil·labaris i en general llibres per als nens pobres quan aprenen a llegir i

escriure. I com que s’utilitzen contínuament i tenen poca durada, és més econòmic tenir

les lliçons en cartells fixos i permanents, que a més de ser barats serveixen

simultàniament per a molts nens i per als repassos que es facin. A part, els pares si

volen poden comprar les cartilles o sil·labaris corresponents (pròleg).

• Proposa l’ús dels cartells, les pissarres de sorra i els bancs per als nens petits, però els

llibres per llegir i el paper per escriure en els nens més avançats en lectura i escriptura

(pròleg).

• Els llibres, els elegiran els mestres i les comissions locals, que ho comunicaran a la

comissió provincial, i aquesta ho aprovarà i alhora n’informarà el Govern (pròleg).

• En les classes pobres és molt difícil que hi hagi llibres uniformes, i per tant, convindrà

que els ajuntaments i les comissions proporcionin als mestres sèries de lliçons impreses

En

revi

sió




en fulls solts que pugin enganxar-se sobre cartons o taulells , i tots els nens d’una

mateixa secció puguin llegir-los (art. 61).

Premis i càstigs:

• El mestre procurarà que els nens adquireixin bons hàbits i aprofitin l’ensenyament, però

no donarà massa recompenses perquè no perdin el seu valor (art. 27).

• El mestre distribuirà en acabar els exercicis petits bitllets o vals de premi als alumnes

que hagin sobresortit en les classes (art. 28).

• L’alumne que durant tota la setmana s’hagi portat especialment bé tindrà un bitllet de

més valor que els anteriors, que es repartirà el diumenge al matí. I aquests nens,

juntament amb els que hi hagin anat, aniran a missa amb el mestre. Aquests premis

setmanals formaran part d’una llista d’honor que es posarà a l’escola durant la setmana

vinent (art. 29 i 30).

• Després de l’examen mensual, també s’anotaran els noms dels alumnes que s’hagin

distingit, i a més d’estar en la llista d’honor durant un mes, podran dur una cinta o

medalla dins l’escola fins al mes següent. A aquests exàmens, hi ha d’anar un membre

de la comissió local o la persona que aquesta designi (art. 31).

• Les llistes d’honor amb les notes s’ensenyaran quan visiti l’escola algun membre de

l’Ajuntament, la comissió local o l’inspector, i són les que s’utilitzaran quan

l’Ajuntament o comissió hagin que distribuir alguns premis (art. 32).

• Els càstigs han de ser variats i justos, adequats al caràcter del nen, i no han d’afavorir

que el nen perdi la vergonya (art. 33) , ni debiliti o destrueixi el sentiment de l’honor

(art. 35).

• S’ha de procurar que els càstigs siguin corporals i aflictius, i proposa com a més

comuns: fer llegir al nens en veu alta una màxima moral que hagi incomplert, recollir-li

alguns bitllets o vals, esborrar-lo de la llista d’honor, posar-lo en un lloc a part dret o de

genolls on tots el vegin durant mitja hora o més, retenir-lo a l’escola després de les

classes avisant els seus pares del perquè. Si aquests càstigs o semblants no donessin

resultat, hi ha l’expulsió temporal de l’escola. I per als nens incorregibles que poden

perjudicar els altres pel seu exemple, hi ha l’expulsió definitiva. Les expulsions, però,

han de tenir l’aprovació de la comissió local (art. 34).

Exàmens generals:

• Els exàmens generals es faran dues vegades l’any, pel juny i desembre (a part hi ha els

exàmens privats, setmanals i mensuals , que ja s’han descrit en altres articles) (art. 86).

En

revi

sió




• Els exàmens generals s’anunciaran anticipadament al públic en general i se celebraran a

l’escola o a l’Ajuntament, si l’escola no té local per fer-los amb solemnitat. Seran

presidits per la comissió local i en les capitals de província per la comissió superior de

la província. Els nens s’examinaran per seccions en les diferents classes i matèries, se’ls

faran preguntes clares però que no s’hagin estudiat expressament per a l’acte (art. 87).

• Després dels exàmens es farà una llista de mèrit que s’exposarà a l’escola i es publicarà.

Si es donessin premis, la comissió els adjudicaria a partir d’aquesta llista (art. 90).

• Els exàmens generals serviran per: passar alumnes a una divisió superior (art. 89),

veure quins alumnes ja tenen prou instrucció i poden sortir de l’escola (si volen poden

demanar un certificat amb l’aprofitament obtingut en cada matèria) (art. 91), i perquè la

comissió local faci un informe sobre l’escola per trametre a la provincial (art. 88).

Ensenyament de les nenes i formació de les mestres:

• Es considera convenient que els mestres tinguin les seves dones o serventes atenent en

el mateix edifici de l’escola elemental de nens, però en sales separades, una escola de

pàrvuls o una de nenes, però això no ha de comportar que el mestre desatengui la seva

classe (pròleg).

• El mestre podria fer conferències domèstiques a aquestes mestres en hores fora d’escola

per instruir-les (ja que no necessiten gaires coneixements), o bé podria variar l’horari

d’aquestes escoles particulars per atendre-les algunes hores (pròleg).

• Les disposicions que el Reglamento diu per a les escoles de nens seran comunes a les

escoles de nenes, sense perjudicar les labors que els són pròpies (art. 92). El Plan

General de Instrucción Pública de 1836 també diu que les escoles de nenes

s’adequaran a les elementals i superiors corresponents de nens (art. 21).

Ley de Instrucción Pública de 1857

La Ley de Instrucción Pública de 9 de setembre de 1857 (també anomenada Llei Moyano) 187

consta de quatre seccions subdividides en diversos títols, i aquests en capítols, sense cap pròleg,

contenint un total de tres-cents set articles. Reglamenta tots els tipus d’ensenyament i fa

referència a: ensenyants, locals, matèries, llibres de text, professorat, règim interior, juntes

d’ensenyament, inspecció, entre d’altres.


En

revi

sió




És una llei molt extensa, de la qual destacarem els apartats que són més remarcables per a

l’ensenyament a Mataró. Primer detallarem les diverses seccions i títols que conté, i després

passarem a veure el contingut general agrupat segons els diversos temes, com hem fet en els dos

casos anteriors.

Les seccions són:

Secció primera: els estudis

• Títol primer: el primer ensenyament.

• Títol segon: el segon ensenyament.

• Títol tercer: les facultats i els ensenyaments superior i professional. Capítol primer: les

facultats. Capítol segon: els ensenyaments superiors. Capítol tercer: els ensenyaments

professionals (entre els quals hi ha el de mestre de primer ensenyament elemental i

superior)

• Títol quart: com fer els estudis.

• Títol cinquè: els llibres de text.

• Títol sisè: els estudis fets a l’estranger.

Secció segona: els establiments d’ensenyament

• Títol primer: els establiments públics. Capítol primer: les escoles de primer

ensenyament. Capítol segon: les escoles normals de primer ensenyament. Capítol

tercer: els establiments públics de segon ensenyament. Capítol quart: els establiments

públics d’ensenyament superior i professional. Capítol cinquè: els col·legis.

• Títol segon: els establiments privats.

• Títol tercer: l’ensenyament domèstic.

• Títol quart: les acadèmies, les biblioteques, els arxius i els museus.

Secció tercera: el professorat públic

• Títol primer: el professorat en general. Capítol primer: els mestres de primer

ensenyament. Capítol segon: els mestres de les escoles normals de primer ensenyament.

Capítol tercer: els catedràtics d’institut. Capítol quart: els catedràtics d’ensenyament

professional. Capítol cinquè: els catedràtics de facultat.

Secció quarta: el govern i l’administració de la instrucció pública

• Títol primer: l’Administració en general. Capítol primer: el Ministeri de Foment i el

director general d’Instrucció Pública. Capítol segon: el Reial Consell d’Instrucció

Pública.

En

revi

sió




• Títol segon: l’Administració local. Capítol primer: divisió territorial. Capítol segon:

l’administració dels districtes universitaris. Capítol tercer: el règim interior dels

establiments d’ensenyament. Capítol quart: les juntes d’instrucció pública.

• Títol tercer: la intervenció de les autoritats civils en el govern de l’ensenyament.

• Títol quart: la inspecció.

Disposicions transitòries

Contingut general de la Ley

Classes d’escoles i continguts generals de cada ensenyament:

• Els programes generals per a totes les assignatures de tots els ensenyaments els

publicarà el Govern, i els professors els hauran de seguir, a excepció dels estudis

posteriors a la llicenciatura (art. 84).

El primer ensenyament:

• El primer ensenyament es divideix en elemental i superior (art. 1). Aquests estudis no

duren un nombre de cursos determinat, i les lliçons duraran tot l’any, però a l’estiu es

faran menys hores (art. 10).

• El primer ensenyament elemental comprèn: doctrina cristiana i nocions d’història

sagrada, lectura, escriptura, principis de gramàtica castellana amb exercicis

d’ortografia, principis d’aritmètica amb el sistema legal de mesures, pesos i monedes, i

finalment, breus nocions d’agricultura, indústria i comerç (segons les localitats) (art. 2).

L’ensenyament que no tingui totes aquestes matèries es considerarà incomplet (art. 3).

Aquest ensenyament és obligatori per a tots els espanyols dels 6 als 9 anys i es farà a les

escoles públiques, en establiments privats o particularment (art. 7), i els pares que no

acompleixin aquesta obligació (quan hi hagi una escola al poble o no massa lluny) seran

amonestats per l’autoritat i castigats amb una multa d’entre 2 i 20 rals (art. 8). Aquest

ensenyament serà gratuït a les escoles públiques per als nens que els seus pares o tutors

no puguin pagar-lo, i el rector i l’alcalde del poble en faran una certificació (art. 9).

• El primer ensenyament superior comprèn: l’ampliació de les matèries del primer

ensenyament elemental; principis de geometria, dibuix lineal i agrimensura; nocions

d’història i geografia especialment d’Espanya, i finalment, nocions generals de física i

història natural aplicades (art. 4).

• El primer ensenyament elemental i superior de nenes serà igual que el dels nens

excepte:

En

revi

sió




Ensenyament elemental: no faran les nocions d’agricultura, indústria i comerç, i en el

seu lloc faran labors típicament femenines.

Ensenyament superior: no faran els principis de geometria, dibuix lineal i agrimensura,

ni tampoc nocions generals de física i història natural, i en canvi faran elements de

dibuix aplicats a les labors i nocions d’higiene domèstica (art. 5).

• El primer ensenyament per als sordmuts i cecs es farà amb modificacions en

establiments especials, tant en els que ja existeixen com en els que es crearan (art. 6). I

el Govern procurarà que hi hagi una escola a cada districte universitari i que en les

escoles públiques de nens s’atengui en el que sigui possible aquests nens (art. 103).

Segon ensenyament:

• El segon ensenyament comprèn: els estudis generals i els estudis d’aplicació a les

professions industrials (art. 12).

• Els estudis generals de segon ensenyament es faran en dos períodes: el primer durarà

dos anys i el segon, quatre (art. 13). Per fer aquests estudis s’han de tenir nou anys i

haver aprovat un examen general de les matèries del primer ensenyament elemental

complet (art. 17). Quan s’acabin aquests estudis i s’hagin aprovat els sis cursos, els

alumnes podran ser admesos a l’examen del grau de batxiller en arts (art. 23).

• Els estudis generals del primer període de segon ensenyament comprenen: doctrina

cristiana i història sagrada, gramàtica castellana i llatina, elements de geografia i

exercicis de lectura, escriptura, aritmètica i dibuix (art. 14). Les lliçons duraran tot

l’any, però a l’estiu es faran menys hores (art. 19).

• Els estudis generals del segon període de segon ensenyament comprenen: religió i

moral cristiana, exercicis d’anàlisi, traducció i composició llatina i castellana;

rudiments de llengua grega; retòrica i poètica; elements d’història universal i

d’Espanya; aplicació d’elements de geografia; elements d’aritmètica, àlgebra i

geometria; elements de física i química; elements d’història natural; elements de

psicologia i lògica, i llengües vives. Els reglaments diran quines s’ensenyaran i

estudiaran (art. 15). Per entrar a aquests estudis s’ha d’haver aprovat un examen general

de les matèries que comprenen el primer període (art. 20). Les lliçons començaran l’1

de setembre i acabaran el 15 de juny (art. 21).

• Els estudis d’aplicació són: el dibuix lineal, nocions d’agricultura i aritmètica

mercantil. També s’hi afegeixen altres coneixements que s’apliquin a l’agricultura, arts,

indústria, comerç i nàutica (art. 16). Per fer aquests estudis s’han de tenir deu anys i

haver aprovat un examen general de les matèries del primer ensenyament superior (art.

18). Els reglaments diran la durada del curs de cada un dels ensenyaments i el nombre

En

revi

sió




de cursos que tindrà cada un (art. 22). Quan s’acabin aquests estudis els alumnes podran

rebre un certificat de pèrits en la carrera que han estudiat (art. 24).

Ensenyaments professionals:

• Els ensenyaments professionals són: veterinària, professors mercantils, nàutica,

mestres d’obres, aparelladors i agrimensors, i mestres de primer ensenyament (art. 61).

• Els estudis de nàutica comprenen: aritmètica, àlgebra, geometria i trigonometria;

geografia física i política; física experimental; cosmografia; pilotatge i maniobres;

dibuix lineal, topogràfic, geogràfic i hidrogràfic; estudis pràctics en els vaixells;

elements de mecànica aplicada i resistència de materials; i finalment, construcció i

arquitectura naval (art. 65). La carrera de nàutica es dividirà en dues seccions: la de

pilots i la de constructors navals, i el reglament determinarà quina part dels estudis han

de fer els que vulguin cada títol (art. 66).

• Els estudis per obtenir el títol de mestre de primer ensenyament elemental

comprenen: catecisme explicat de la doctrina cristiana, elements d’història sagrada,

lectura, cal·ligrafia, gramàtica castellana amb exercicis pràctics de composició,

aritmètica, nocions de geometria, dibuix lineal i agrimensura; elements de geografia;

compendi d’història d’Espanya; nocions d’agricultura; principis d’educació i mètodes

d’ensenyament; i finalment, pràctica de l’ensenyament (art. 68).

• Per obtenir el títol de mestre de primer ensenyament superior: s’han d’haver estudiat

les matèries dels estudis de mestre de primer ensenyament elemental, i tenir nocions

d’àlgebra, història universal i dels fenòmens comuns de la naturalesa (art. 69). Els

mestres de primer ensenyament tindran una Escola Normal pública a la capital de cada

província i una altra de central a Madrid (art. 109) que tindrà agregada una escola

pràctica (art. 110).

• Per ser mestra de primer ensenyament: s’ha d’haver estudiat a l’Escola Normal les

matèries del primer ensenyament de nenes elemental o superior (segons el títol que es

vulgui), i estar ben instruïda en principis d’educació i mètode d’ensenyament. També

s’admetran els estudis privats mentre acreditin dos anys de pràctiques en alguna escola

model (art.71). El Govern procurarà que s’estableixin escoles normals per a mestres

(art. 114).

Escoles públiques de primer ensenyament:

• Són escoles públiques de primer ensenyament les que se sostenen totalment o parcial

amb els fons públics, obres pies o altres fundacions destinades a aquest fi (art. 97). Les

En

revi

sió




escoles són elementals o superiors depenent de les matèries assenyalades per cadascun

d’aquests dos graus d’ensenyament (art. 99).

• Aquestes escoles estaran a càrrec dels pobles respectius i les inclouran en els seus

pressupostos municipals com a despesa obligatòria. No obstant això, cada any en els

pressupostos generals de l’Estat s’inclourà almenys un milió de rals per ajudar els

pobles que no puguin fer front a les despeses del primer ensenyament (art. 97). Els drets

de patronat seran respectats per aquesta llei, excepte els de suprema inspecció i

direcció , que corresponen al Govern (art. 98).

• En tots els pobles de 500 ànimes hi haurà una escola pública elemental de nens i una

altra, però incompleta, de nenes. Les incompletes de nens només es permetran en els

pobles més petits (art. 100), però s’aconsella que s’uneixin amb d’altres pobles veïns

per formar un districte i establir una escola elemental completa, i si això no és possible ,

que n’estableixin una d’incompleta o per temporada que portaran adjunts o passants

sota la direcció del mestre d’escola completa més propera (art. 102). En els pobles de

2.000 ànimes hi haurà dues escoles completes de nens i dues de nenes, en els que

tinguin 4.000 ànimes n’hi haurà tres, i així successivament, augmentant una escola per a

cada sexe per cada 2.000 habitants (en aquest nombre s’hi compten també les escoles

privades, però almenys una tercera part sempre seran escoles públiques) (art. 101).

• Només en les escoles incompletes podran assistir nens i nenes en un mateix local, tot i

que estaran separats adequadament (art. 103).

• En les poblacions de més de 10.000 ànimes i les capitals de província, una de les

escoles públiques haurà de ser superior (art. 104), i també s’hi establirà una escola de

pàrvuls (art. 105), hi haurà un establiment de lliçons de nit o de diumenge per als adults

(art. 106), i hi haurà una classe de dibuix lineal i de guarniment amb aplicació a les arts

mecàniques (art. 107).

• El Govern promourà almenys una escola de sordmuts i cecs en cada districte

universitari (art. 108).

Establiments públics de segon ensenyament:

• Hi haurà instituts públics de segon ensenyament en les poblacions importants, i seran de

tres classes: de primera els de Madrid, de segona els de capitals de província de primera

o segona classe o que hi hagi universitat, i de tercera els de la resta de poblacions (art.

115).

• Seran provincials o locals depenent de si són a càrrec de la província o dels pobles (art.

116).

En

revi

sió




• A cada província hi haurà un institut amb tots els estudis generals de segon

ensenyament i els d’aplicació que el Govern cregui convenient una vegada escoltada la

junta provincial d’instrucció pública (art. 117). Les províncies han d’incloure en els

pressupostos els sous dels catedràtics i de l’establiment (art. 118), tot i que el Govern

pot fer-se’n càrrec si la província li dóna una quantitat (art. 119).

• Els instituts locals han de ser autoritzats pel Govern, però se li n’ha de justificar la

necessitat, i s’han de tenir els fons per cobrir les despeses (art. 120). Se sostindran amb

les rendes que tenen, amb les matrícules i els drets acadèmics, i si no cobreixen

despeses, s’hauran de cobrir amb el pressupost municipal (art. 121). Es farà com a

mínim el primer període del segon ensenyament i els estudis d’aplicació que siguin més

convenients per a la població (art. 122), i no es podrà donar de baixa cap establiment

sense l’autorització del Govern (art. 123).

• En les poblacions on hi hagi institut, s’hi refondran les escoles elementals que hi hagi,

les d’indústria, agricultura, comerç, nàutica i altres estudis d’aplicació de segon

ensenyament (art. 124). En els pobles on hi hagi escoles d’aplicació i no institut, es

procurarà establir-lo (art. 125).

Establiments públics d’ensenyament superior i professional:

• Les universitats i escoles superiors i professionals seran sostingudes per l’Estat, que

rebrà les rendes dels establiments i els drets de matrícula, graus i títols científics. Les

escoles normals seran diferents i es regiran pels articles 111 a 113.

• Hi ha deu universitats, la Central de Madrid i nou de districte: Barcelona, Granada,

Oviedo, Salamanca, Santiago, Sevilla, València, Valladolid i Saragossa (art. 127 i 128).

• L’ensenyament professional de nàutica per a pilots es farà a les escoles de Barcelona,

Bilbao, Cadis, Cartagena, la Corunya, Gijón, Màlaga, Sant Sebastià, Santander i Santa

Cruz de Tenerife. Per a constructors navals, hi ha les escoles a Barcelona, Cadis,

Cartagena, la Corunya i Santander (art. 140).

• En els mateixos edificis que hi hagi els instituts de segon ensenyament o a prop, s’hi

establiran el col·legis que tindran alumnes interns en canvi d’una aportació econòmica

(art. 141).

Establiments privats:

• Són els pagats i dirigits per persones particulars, societats o corporacions (art. 148).

• Per poder obrir i dirigir una escola particular de primer ensenyament s’han de tenir vint

anys i el títol per exercir el magisteri de primer ensenyament (art. 149).

En

revi

sió




• Per obrir un col·legi privat de segon ensenyament és necessari tenir autorització del

Govern (que la dóna a partir del consell del Reial Consell d’Instrucció Pública i dels

documents que s’han presentat). Tràmits que cal acomplir:

o L’empresari ha de ser persona de bona vida i costums, tenir vint-i-cinc anys,

que pugui exercir els drets civils i polítics i estar disposat a donar la fiança que

prescriu el reglament.

o El director ha de tenir el títol de llicenciat o carrera superior.

o El local ha de tenir les condicions higièniques necessàries segons els nombre

d’alumnes interns i externs que hagi de tenir.

o El reglament interior no por tenir disposicions en contra de les generals

dictades pel Govern, o perjudicials per als alumnes.

o El col·legi ha de tenir els professors necessaris amb el títol corresponent.

o El col·legi ha de tenir els mit jans materials que es requereixin per ensenyar (art.

150).

o Els directors de col·legis privats de segon ensenyament que en publicar-se

aquesta llei portin deu anys dirigint un establiment d’aquesta classe amb bona

nota, se’ls podrà facultar per continuar dirigint aquests centres sense tenir el

títol de llicencia t (disposició transitòria 6a).

o Els estudis fets en aquests col·legis privats només tindran validesa acadèmica

si: els professors tenen l’edat i el títol universitari per ser catedràtic d’institut;

s’envien anualment a l’institut provincial les llistes de matrícula i s’han satisfet

la meitat dels drets; els estudis segueixen els llibres de text assenyalats pel

Govern; s’ha seguit el mateix programa que en els establiments públics, i

finalment, els exàmens anuals es fan a l’institut en què està incorporat el

col·legi (art. 151).

• Les societats i corporacions, si estan autoritzades per les lleis i el Govern, podran

establir escoles o col·legis privats de primer i segon ensenyament, i se les pot dispensar

de l’obligació de pagar la fiança (art. 152).

• Als instituts religiosos legalment establerts a Espanya (recordem que en aquests

moments pocs instituts religiosos tenen l’aprovació civil, i per tant, no es poden

considerar legals) que vulguin establir escoles o col·legis de primer i segon

ensenyament públic, el Govern els pot concedir autorització per obrir-los dispensant els

seus caps i professors de tenir el títol i donar la fiança de l’article 150 (art. 153).

• En els reglaments de les escoles superiors i professionals, hi constarà els casos en què

els estudis fets en establiments podran servir per a les carreres respectives (art. 154).

En

revi

sió




• Els estudis de facultat fets en un centre privat no tenen cap valor acadèmic, però els

catedràtics d’institut podran optar pels graus de llicenciat i doctor que necessitin per

ascendir en el professorat, estudiant les matèries que els faltin i comptant-los cada tres

anys d’ensenyament per un any acadèmic , i hauran de fer els exàmens i pagar els drets

de matrícula i títol (art. 155).

Per exercir de professor en qualsevol nivell:

• Per exercir de professor en qualsevol ensenyament s’ha de ser espanyol (se’n pot

dispensar els que són professors de llengües vives i els de música vocal i instrumental),

i justificar bona conducta religiosa i moral (art. 167). No podran exercir els que tinguin

alguna malaltia o defecte físic que els impossibiliti ensenyar, i els que hagin estat

condemnats a penes aflictives o estiguin inhabilitats totalment per a càrrecs públics i

polítics, si no tenen una rehabilitació suficient i especial per a l’ensenyament (art. 168).

• El nomenament dels professors dels establiments públics el fa el Govern o els seus

delegats (art. 169).

• Cap professor no podrà ser separat si no és per sentència judicial o expedient governatiu

amb audiència de l’interessat i consulta del Reia l Consell d’Instrucció Pública (art.

170).

• Els professors que no es presentin a servir en els seus càrrecs en els terminis que

prescriguin els reglaments, o estiguin absents de la seva residència sense autorització ,

s’entendrà que renuncien als seus destins (art. 171).

• No es podrà traslladar cap professor del seu establiment o assignatura sense consultar-

ho prèviament al Reial Consell d’Instrucció Pública (art. 172).

• L’exercici del professorat és compatible amb qualsevol altra professió honrosa que no

perjudiqui la docència , i incompatible amb un altre treball o destí públic (art. 174).

• Els professors d’establiments públics no podran ensenyar en establiments privats ni

donar lliçons particulars si el Govern no els ho autoritza (art. 175).

• Els professors que tinguin beneficis eclesiàstics només cobraran la meitat del sou que

els correspon com a professors (art. 176).

Per exercir de mestre de primer ensenyament:

• Per ser mestre d’escola pública, a més dels requisits generals per exercir de mestre, s’ha

de tenir vint anys i tenir el títol (art. 180).

• Els mestres d’escoles elementals incompletes i d’escoles de pàrvuls no cal que tinguin

el títol, i podran exercir amb un certificat d’aptitud i moralitat expedit per la junta local

respectiva i visat pel governador de la província (art. 181).

En

revi

sió




• Els mestres d’escola pública amb dotació inferior a 4.000 rals i de menys de 3.000 rals

per a les mestres seran nomenats pel rector del districte. Els mestres amb dotació

inferior a 6.000 rals i de menys de 5.000 rals per a les mestres seran nomenats per la

Direcció General d’Instrucció Pública. Els mestres que tinguin una remuneració

superior tindran un nomenament reial (art. 182). Les escoles amb dret de patronat no

seguiran aquesta norma (art. 183).

• Les escoles amb una dotació superior a 3.000 rals per als mestres i 2.000 rals per a les

mestres es proveiran per oposició (art. 186). Les places dels mestres amb dotació

inferior a 3.000 rals i de 2.000 per a les mestres, es cobriran sense oposició, però

s’anunciarà la vacant, hi haurà un termini per presentar sol·licituds, i tenint en compte

els mèrits, es farà el nomenament a proposta de la junta provincial d’ instrucció pública

(art. 185).

• Els mestres i les mestres que tinguin plaça per oposició, si ho sol·liciten, poden ser

nomenats en una altra escola de la mateixa classe encara que tingui més dotació i sense

fer una altra vegada els exàmens (art. 187).

• En les escoles elementals incompletes podrà fer de mestre el rector, el secretari de

l’Ajuntament o altres oficis compatibles amb l’ensenyament (art. 189).

• Els mestres d’escoles públiques elementals completes tindran: habitació per a ell i la

seva família, i un sou fix (2.500 rals anuals si el poble és de 500 a 1.000 habitants,

3.300 rals si el poble té de 1.000 a 3.000 habitants, 4.400 rals en els de 3.000 a 10.000

habitants, 5.500 rals en els de 10.000 a 20.000 habitants, de 6.600 rals en els de 20.000

a 40.000 habitants, 8.000 rals en els de 40.000 habitants i més, i 9.000 rals a Madrid

(art. 191). En els pobles de menys de 500 habitants, el governador, escoltat

l’Ajuntament, fixarà la dotació que l’Ajuntament ha de donar al mestre (art. 193).

• Els mestres i les mestres de les escoles a més del sou fix percebran el producte de les

retribucions dels nens que puguin pagar-les i les fixarà la junta local amb l’aprovació de

la província (art. 192). Les mestres tindran una dotació respectiva d’una tercera part

menys del dit pels mestres (art. 194). Els mestres i les mestres d’escola superior tindran

1.000 rals més de sou que els de les escoles elementals dels pobles respectius (art. 195).

Els mestres i les mestres de l’escola pública tindran un augment gradual del sou a

càrrec del pressupost de la província (art. 196).

• Els mestres i les mestres es divideixen en quatre classes i passaran d’una a l’altra

segons l’antiguitat, els mèrits i els serveis a l’ensenyament, segons diguin els

reglaments. De cada 100 mestres homes i mestres dones, 4 pertanyen a la primera

classe, 6 a la segona, 20 a la tercera i la resta a la quarta. Aquesta classificació es farà

en cada província (art. 196). Els mestres i les mestres de les tres primeres classes

En

revi

sió




tindran un augment de sou sobre el que els correspon a les seves escoles que consistirà

en: 200 rals per als de tercera, 300 rals per als de segona i 500 rals per als de primera

(art. 197).

• El Govern prendrà les mesures pertinents per assegurar que els mestres rebin el sou

puntualment, i si és necessari podrà establir a les capitals de província la recaptació i

distribució dels fons designats com a sous i com a material d’escoles (art. 198).

• Les condicions exigibles als mestres de les escoles de sordmuts i cecs, i els seus sous,

tindran unes disposicions especials (art. 199).

Llibres de text:

• S’utilitzaran llibres de text en totes les assignatures de primer i segon ensenyament,

carreres professionals i superiors, i en les facultats fins al grau de llicenciat. Aquests

llibres seran els assenyalats pel Govern i sortiran en unes llistes cada tres anys (art. 86).

• La doctrina cristiana s’estudiarà pel catecisme que digui el prelat de la diòcesi (art. 87).

Les obres de religió i moral han de tenir el consentiment previ de l’autoritat eclesiàstica

(art. 92).

• La gramàtica i ortografia en l’ensenyament públic tindran com a text obligatori i únic el

de l’Academia Española (art. 88).

• Per als exercicis de lectura, es vetllarà que els llibres de text formin els nens en

màximes religioses i morals, els apropin als coneixements científics i industrials

senzills d’aplicació a la vida quotidiana, i tinguin en compte les particularitats de la

localitat (art. 89).

• De la resta de matèries de primer ensenyament, hi haurà un màxim de sis obres de text

possibles, i tres per a les assignatures de segon ensenyament i instrucció superior i

professional (art. 90).

• Quan no hi hagi llibres de text d’una assignatura, el Govern obrirà concursos o

utilitzarà altres mitjans per tenir-ne, sota la supervisió del Reial Consell d’Instrucció

Pública (art. 91).

Premis i càstigs:

• Es donaran premis cada any als alumnes que sobresurtin per la seva aplicació,

progressos i conducta, i poden consistir en diplomes especials, medalles, obres,

instruments, o no pagar els drets de matrícula, graus o títols (art. 85). (No nomena cap

mètode d’ensenyament ni de càstigs i sancions, com feia el Reglamento de 1838.)

Els exàmens i les titulacions:

En

revi

sió




• Els exàmens i exercicis per obtenir graus i títols seran públics en tots els ensenyaments

(art. 83).

• Cada establiment d’ensenyament farà els exàmens per obtenir els títols professionals a

què tinguin dret segons les carreres que s’hagin estudiat (art. 82).

• Per obtenir els graus acadèmics i títols de les carreres superiors i professionals, s’hauran

de fer els exàmens i exercicis generals i satisfer els drets que en cada cas fixa aquesta

Llei (art. 79).

Ensenyament domèstic:

• Els alumnes que hagin adquirit el primer ensenyament a casa amb els seus pares, tutors

o encarregats de la seva educació, seran admesos als exàmens d’ingrés per al segon

ensenyament (art. 156).

• Es podrà fer a casa dels pares, tutors o encarregats de la seva educació, el primer

període del segon ensenyament, si: tenen nou anys, es matriculen a l’institut local o

provincial que els correspon (hauran d’haver aprovat un examen general de primer

ensenyament i pagar la meitat dels drets de matricula), estudiar amb un professor

autoritzat, i fer els exàmens anuals del curs en l’institut que estiguin matriculats (art.

157).

Acadèmies, biblioteques, arxius i museus:

• Les acadèmies, biblioteques, arxius i museus es consideren, a l’efecte d’aquesta Llei,

dependència del ram de la instrucció pública (art. 158).

• Per establir acadèmies o corporacions que tinguin per objectiu discutir o estudiar

qualsevol ram del saber, es necessitarà l’autorització del Govern, que la concedirà

després d’escoltar el Reial Consell d’Instrucció Publica (art. 162).

• El Govern promourà els augments i les millores de les biblioteques existents i vetllarà

perquè a cada província n’hi hagi almenys una de pública (art. 163).

El govern i l’administració de la instrucció pública:

• L’administració general correspon al ministre de Foment, al director general

d’Instrucció Pública i al Reial Consell d’Instrucció Pública (art. 243-258).

• Pel que fa a l’ensenyament públic , el territori espanyol es dividirà en tants districtes

com universitats (art. 259), i el rector serà el superior de tots els establiments

d’instrucció pública del seu districte (art. 260-280).

• A cada capital de província hi haurà una junta d’ instrucció pública. Estarà composta pel

governador com a president, un diputat provincial, un conseller provincial, un membre

En

revi

sió




de la comissió provincial d’estadística, un catedràtic d’institut, un membre de

l’Ajuntament, l’inspector d’escoles de la província, un eclesiàstic delegat diocesà, i dos

o més pares de família (art. 281). El secretari d’aquesta junta serà nomenat pel Govern

entre mestres amb títol d’escola superior i serà un càrrec retribuït (art. 282 i 283).

• Les juntes provincials han d’informar el Govern del que els mana la llei i de les

consultes que els faci, promoure les millores dels establiments de primer i segon

ensenyament, vigilar la bona administració dels fons dels establiments, i finalment

informar el rector i el Govern de les faltes que es vegin en l’ensenyament i règim dels

instituts i escoles del seu àmbit (art. 286).

• Les juntes municipals de primer ensenyament seran a cada districte municipal, i estaran

formades per l’alcalde com a president, un regidor, un eclesiàstic (designat per la

diòcesi) i tres o més pares de família (art. 287). Aquests membres seran nomenats pel

governador de la província (art. 288).

• Les juntes locals tindran les mateixes atribucions que les provincials (descrites en

l’article 286) amb la diferència que dirigiran les seves comunicacions a la junta

provincial en lloc del rector o Govern (art. 289). Si la població no és capital de

província però té institut o escola d’aplicació, també exercirà les seves atribucions en

aquests establiments (art. 290).

• Quan els presidents de les juntes d’instrucció pública assisteixin a actes acadèmics en

els establiments que tinguin a l seu càrrec, ocuparan la presidència si no hi ha el rector

del districte o algun inspector general d’instrucció pública (art. 292).

• Els governadors i els alcaldes, com a delegats del Govern de les províncies i pobles,

tindran a més les facultats que els assenyalin els reglaments, i hauran de vigilar que

s’acompleixen les lleis referents a la instrucció pública, però sense interferir en el règim

interior ni en la part literària ni administrativa dels establiments, i limitant-se a informar

els rectors i el Govern del que considerin que s’ha de corregir (art. 293).

Inspecció dels establiments d’ensenyament:

• El Govern exerceix la inspecció dels establiments d’instrucció públics i privats (art.

294), i les autoritats civils i acadèmiques s’ocuparan que l’Església vetlli per l’educació

religiosa dels alumnes (art. 295 i 296).

• Els inspectors seran nomenats pel rei (art. 298).

• Al primer ensenyament, el Govern vigilarà mitjançant els seus inspectors especials i

inspectors generals d’instrucció pública. Els rectors de les universitats visitaran tots els

establiments del seu districte i faran una inspecció constant (art. 297).

En

revi

sió




• A cada província hi haurà un inspector d’escoles de primer ensenyament, però se’n

podran nomenar fins a dos, i en el cas de Madrid , tres; en canvi, les tres províncies del

País Basc tindran un sol inspector (art. 299).

• Per ser inspector d’ensenyament primari s’ha d’haver estudiat a l’Escola Normal

Central i exercit de mestre a l’escola pública durant cinc anys, o deu en l’escola privada

(art. 300).

• Els inspectors provincials visitaran totes les escoles de primer ensenyament de la seva

província (art. 303).

• Hi haurà tres inspectors generals de primer ensenyament que seran nomenats entre els

inspectors de província de primera classe, directors d’Escola Normal o mestres del curs

superior de l’Escola Normal Central. Hauran d’exercir el seu darrer càrrec durant cinc

anys i tenir el títol de batxiller en arts (art. 304). Visitaran les escoles normals de

mestres (homes i dones), vigilaran el treball dels inspectors provincials i faran totes les

tasques que els mani el Govern (art. 305). El Govern publicarà un reglament per a

aquests inspectors (art. 307).

2.2.2 L’ensenyament secundari

En el segle XIX és quan s’identifica el nivell secundari d’ensenyament amb el propi de les noves

classes mitjanes que s’autoqualifiquen de dirigents i elements dinàmics responsables dels canvis

socials. A més, també és quan es fan realitat les bases organitzatives materials i financeres que

en fan possible el naixement i la consolidació, que porten a tenir una entitat específica, tot

seguint un procés lligat a la implantació del règim liberal (com en d’altres països veïns) i a la

formació del sistema educatiu espanyol.

Els objectius primordials d’aquests estudis són possibilitar l’accés a la universitat i preparar per

a professions de grau mitjà útils per a les professions que van sorgint (comercials, mercantils,

empresarials i industrials), i no és vist també com a formació general de la persona fins al

Sexenni Revolucionari.188

A la primeria de segle no hi ha ensenyament secundari com a nivell educatiu i l’educació

equivalent a aquest grau s’imparteix en institucions molt diverses d’ensenyament mitjà :189

188 Sanz Díaz, Federico. La segunda enseñanza oficial en el siglo XIX (1834-1874). Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 1985, p. 35-47. 189 Florensa Parés, Joan. L’ensenyament a Catalunya durant el Trienni liberal (1820-1823). El mètode dels escolapis . Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996, p. 242-243.

En

revi

sió




escoles de gramàtica, col·legis de llatinitat i gramàtica municipals o privades, seminaris

eclesiàstics, facultats d’arts, col·legis d’humanitats, Reials Estudis de Sant Isidre, seminaris de

nobles, instituts o càtedres dependents de les Societats Econòmiques d’Amics del País o de les

Juntes de Comerç, col·legis privats i formació domèstica amb preceptors. Totes aquestes

institucions segueixen diferents plans d’estudis, els ensenyaments tenen valors acadèmics

diversos; amb sistemes de finançament, organització interna i provisió del professorat propis,

etc.190

El que s’anomena “ensenyament intermedi” no es planteja com una nova modalitat del sistema

educatiu fins l’Informe para poner los medios para proceder al arreglo de la Instrucción

Pública (Informe Quintana) de 1813 i el Proyecto de Decreto sobre la Enseñanza Pública de

1814, però la seva implantació legal queda avortada amb el retorn de l’absolutisme amb Ferran

VII.191

La creació definitiva de l’ensenyament secundari és a partir de 1835, amb la revolució liberal i

la desamortització eclesiàstica que ho fan possible, mentre que la seva consolidació es

materialitza amb el liberalisme moderat i el pla d’estudis de 1845. Primer es creen els

establiments i després es fan els plans d’estudis de 1836 i 1845 legalment. A partir d’ara aquest

nivell educatiu és anomenat segon ensenyament, ensenyament mitjà o batxillerat.

Un cop consolidat l’Estat liberal, el 1845 els moderats es preocupen només dels nivells mitjans i

universitaris, i ho materialitzen amb el Plan General de Estudios sobre Enseñanza Secundaria y

Superior (Plan Pidal) que reordena legalment els “estudis de segon ensenyament”, que són els

que consideren destinats a les classes dirigents i que els burgesos defensen com a propis.

En concret, a nivell d’aquests estudis de segon ensenyament són elementals i d’ampliació o

superiors. Els estudis elementals són de cinc anys i comprenen matemàtiques, ciències naturals,

gramàtica, llengua llatina, llengua francesa i principis de psicologia, ideologia i lògica, posant

un èmfasi especial en les matemàtiques i el llatí. Els estudis d’ampliació o superiors tenen un

programa de ciències i un altre de lletres amb matèries específiques, i que són l’esbós de les

futures llicenciatures en ciències i lletres.

Vilá Palá, Claudio. Escuelas Pías de Mataró: su historial pedagógico. Salamanca: Calatrava, 1972, p. 48-49. 190 Escolano Benito, Agustín. “De la educación secundaria de élites a la educación secundaria de masas: cambio de modelo, cambio de cultura”, comunicació inèdita a ISCHE XXIV. París, 2002. Viñao Frago, Antonio. Política y educación en los orígenes de la España contemporánea. Examen especial de sus relaciones en la enseñanza secundaria. Madrid: Ediciones Siglo XXI en España Editores S.A., 1982, p. 20-105.

En

revi

sió




La creació i difusió dels instituts de segon ensenyament està presidida per la centralització (en

el govern de la nació i en les capitals de província) i la uniformitat per a tot el país. En la

majoria de l’Estat, la iniciativa de creació i manteniment dels nous instituts ve del Govern

central i compta amb l’ajut d’algunes corporacions (diputacions, ajuntaments, societats

econòmiques) i l’elit local, que assegura l’ensenyament per als seus fills. En canvi, en els llocs

on hi ha una burgesia local que ja tenia unes càtedres i establiments docents, com poden ser les

Juntes de Comerç de Màlaga o Barcelona, en representa la supressió i integració als nous

instituts. La centralització dels instituts en les capitals de província suposa, per afectació de les

seves rendes i béns a l’ institut provincial, el tancament de les escoles de llatinitat i gramàtica, i

col·legis amb finançament municipal o eclesiàstic de ciutats que no són capitals de província,

tot i que tinguin una llarga tradició universitària, i la soluc ió que a vegades s’accepta pel

Govern és crear instituts locals mantinguts pels ajuntaments corresponents.192

El Concordat amb el Vaticà de 1851 representa l’aliança del liberalisme moderat amb l’Església

catòlica i que educativament estableix el control eclesiàstic sobre la religió en tots els nivells. A

més, pel que fa al segon ensenyament, reconeix els seminaris episcopals com a establiments

d’aquest nivell donant-los validesa acadèmica i la possibilitat de tenir alumnes externs. Per tant,

el primer impuls liberal per crear i estendre els nous instituts és frenat per una política favorable

cap als seminaris eclesiàstics, que augmenten els seus alumnes, i també se li afegeixen

problemes financers perquè les diputacions provincials i ajuntaments no poden fer front a les

despeses.

La Ley de Instrucción Pública de 1857 assumeix les línies generals del Plan General de

Estudios sobre Enseñanza Secundaria y Superior de 1845 per a l’ensenyament secundari. És la

primera llei general d’educació i fa sobretot una notable tasca d’ordenació administrativa, traça

el primer organigrama del sistema escolar espanyol, fa definitives les regulacions del segon

ensenyament, i resol la provisionalitat de moltes mesures contradictòries que s’havien dictat

entre el 1845 i el 1857.

Ja ens hem referit al contingut de la Llei anteriorment, i aquí només volem recordar que en

referència a l’ensenyament secundari, encarrega el finançament dels instituts a les províncies i

reconeix tres categories d’instituts, com el 1845. També estableix un examen d’ingrés als nou

anys (art. 17). Precisa que el segon ensenyament comprèn els estudis generals i els estudis

191 Ruiz Berrio, Julio. Política escolar de España en el siglo XIX (1808-1833). Madrid: C.S.I.C., Instituto de Pedagogía “San José de Calasanz”, 1970, p. 492. 192 Sanz Díaz, Federico. La segunda enseñanza oficial en el siglo XIX. Madrid. Ministerio de Educación y Ciencia, 1985, p. 107-146.

En

revi

sió




d’aplicació a les professions industrials (art. 12). Distingeix per a l’ensenyament secundari un

període elemental d’estudis de dos anys i un de superior de quatre anys (art. 13). Aprova un

currículum predominantment humanista amb un primer període que pretén ampliar els

coneixements dels escolars a més d’introduir-hi l’estudi del llatí, la geografia i la història

sagrada, i el segon que inclou dinou assignatures que s’han d’estudiar en quatre cursos, en què

queda palès l’enciclopedisme del batxillerat espanyol, que perdura fins al segle XX (art. 14-24).

Afavoreix el sistema d’oposicions per ser professor, concedeix llibertat d’ensenyament per crear

centres i en detalla les exigències, de les quals eximeix els centres d’instituts religiosos (art.

153). S’ocupa del control ideològic dels textos, les titulacions dels professors, l’administració,

entre altres, i en general reglamenta tots els aspectes possibles.

La promulgació de la Ley de Instrucción Pública de 1857 proporciona una certa estabilitat als

plans d’estudis, i tot i que es produeixen algunes variacions, són menys freqüents que

anteriorment, i mentre que abans responien a la seva implantació progressiva, ara obeeixen als

canvis polítics profunds 193.

El Plan de 1868 ja respon a una concepció de l’ensenyament molt diferent de la línia dels

anteriors, seguint els plantejaments de la revolució democràtica de 1868 que suposen una

àmplia renovació en l’àmbit docent durant tot el Sexenni (llibertat i autonomia dels centres i

dels alumnes, un quadre d’assignatures amb novetats remarcables, etc.), i que té vigència fins al

1880 en un ambient polític conservador ja dins la Restauració.194

2.2.3 La formació professional

Els ensenyaments corresponents a la formació professional inicialment es reben en el camp del

treball, a través de l’organització gremial, però al llarg del segle XIX aquest sistema entra en

crisi fins a desaparèixer. Mentrestant s’origina una situació caòtica de desordre i confusió , en

193 Sanz Díaz, Federico. La segunda enseñanza oficial en el siglo XIX. Madrid. Ministerio de Educación y Ciencia, 1985, p. 237-283. De la normativa legal reguladora específica del segon ensenyament i dels seus plans d’estudis fins al 1868, en destaquen: Programa General de Estudios de Segunda Enseñanza de 1858 (Reial Decret de 26 d’agost de 1858), Reglamento General para la Administración y Régimen de la Instrucción Pública de 1859 (de 20 de juliol de 1859), Real Decreto-Ley de Organización de la Segunda Enseñanza de 1866 (Reial Decret de 9 d’octubre de 1866), Reglamento de Segunda Enseñanza de 1867 (Reial Decret de 15 de juny de 1867), Decreto-Ley de Nueva Organización de Estudios de Segunda Enseñanza y las Facultades (de 25 d’octubre de 1868). 194 El nou Plan de 1880 segons Reial Decret de 13 d’agost de 1880. Sanz Díaz, Federico. La segunda enseñanza oficial en el siglo XIX. Madrid. Ministerio de Educación y Ciencia, 1985, p. 283-349.

En

revi

sió




què s’emprenen iniciatives diverses per tal de fer front a la situació, però l’Estat se sent en

general incompetent i abúlic. 195

Les primeres actuacions en aquest camp vénen de la iniciativa privada, ja sigui de particulars o

d’entitats, i molt abans de la consolidació de l’ensenyament secundari, a cavall entre el segle

XVIII i XIX. La nova burgesia, els grans comerciants i industrials s’interessen a impulsar les

ciències, les tècniques i les arts per desenvolupar la navegació, la indústria i el comerç, a més de

l’agricultura (objectiu fonamental de les Societats Econòmiques d’Amics del País). I és en

aquest context que hem de situar la important acció educativa impulsada i portada a terme per

les Juntes de Comerç. A més, també hi influeix el fet que el 1778 es promulga el reglament de

lliure comerç amb ultramar que porta a una gran demanda d’ensenyaments tècnics (relacionats

amb el comerç i la manufactura), als quals s’ha de donar resposta. En concret, a Catalunya la

Junta de Comerç de Barcelona 196 es crea el 1758 i inicia els seus ensenyaments

tecnicoprofessionals el 1769 amb l’Escola de Nàutica; a partir de llavors realitza una notable

obra educativa tant en l’àmbit de la ciutat (on supleix també en gran mesura la manca

d’Universitat) com en un bon nombre de ciutats d’arreu del Principat fins la seva desaparició, el

1850, que les seves càtedres passen a dependre directament de la nova estructura estatal

d’ensenyament tècnic a partir del curs 1851-52.

Des del punt de vista institucional, la nota més característica d’aquests centres és que tenen un

origen extragremial i extrauniversitari, i estan fora de l’organització acadèmica establerta. Per

una banda són necessaris per cobrir les necessitats d’expansió industrial i comercial, i per tant

estan protegits per la burgesia, i per l’altra, tenen popularitat davant del caràcter selectiu dels

ensenyaments aristocràtics i gremials. En definitiva, per als polítics i burgesos resulta més fàcil

i pràctic iniciar establiments nous que reformar els tradicionals.

Com ja hem dit, en el període 1845-1857 es consolida d’educació secundària pública, però

també hi ha una sèrie de modificacions i reformes mitjançant plans o projectes, els quals afecten

el que serà la posterior formació professional. D’entre aquestes modificacions és important el

Reial Decret de 8 de setembre de 1850 d’Isabel II, en què es fixa un nou pla d’estudis secundari

i superior , i que es consolida amb la Ley de Instrucción Pública de 1857, en què l’ensenyament

195 Alberdi, Ramón. “Formación profesional, industrialización y sociedad en Valencia y en Cataluña desde finales del XVIII hasta la Ley de educación de 1970”. A: Actes de les XIV Jornades d’Història de l’Educació als Països Catalans. Mataró: Ajuntament de Mataró, 1999, p. 115-119. 196 Monés i Pujol-Busquets, Jordi. L’obra educativa de la Junta de Comerç 1769-1851. Barcelona: Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, 1987. Iglesias, Josep. L’obra cultural de la Junta de Comerç (1760-1847). Episodis de la Història núm. 121. Barcelona: Rafael Dalmau, 1969. Ruiz, A. Historia de la Real Junta Particular de Comercio de Barcelona (1758-1847). Barcelona, 1919.

En

revi

sió




secundari oficial queda dividit en dues branques, com ja hem vist, els estudis generals (de

preparació a la universitat i d’orientació clàssica humanista) i uns estudis d’aplicació a les

professions (i inclouen dibuix, estudis mercantils i nocions d’agricultura, estudis fets en funció

d’ocupacions específiques i de nivells concrets de qualificació, d’orientació professional i

utilitària , als quals s’accedeix després de l’ensenyament primari superior als deu anys, i al final

dels estudis, que tenen una durada variable, s’obté el títol de pèrit).197

Aquestes dues iniciatives són les primeres que intenten aconduir institucionalment198 el que serà

l’ensenyament d’arts i oficis. Amb la revolució de 1868 i la Primera República (1873-1874) es

comencen a obrir centres amb aquestes orientacions, com per exemple l’Escola Pública i

Gratuïta adjunta a l’Escola d’Enginyers Industrials (1868-1873) , que compta amb l’ajut de la

Diputació de Barcelona, després l’Escola Lliure Provincial d’Arts i Oficis (1873-1913) i

posteriorment l’Escola Elemental de Treball (1913).

No és fins al 1886 que per Reial Decret de 5 de novembre de 1886 es creen set escoles d’arts i

oficis, entre les quals hi ha les d’Alcoi, i Vilanova i la Geltrú. A Catalunya, gairebé

simultàniament al Reail Decret, també s’obren escoles d’arts i oficis no creades per l’Estat i que

són municipals, com són les de Terrassa i Mataró, i posteriorment les de Gràcia el 1890 i Sant

Martí de Provençals el 1892. En aquesta línia també poden incloure fora de l’àmbit municipal la

tasca desenvolupada per l’Ateneu Català de la Classe Obrera a partir del 1862, i el que podem

considerar el seu successor, l’Ateneu Obrer de Barcelona els primers anys de la dècada dels

vuitanta.199

2.2.4 Les escoles de pàrvuls

L’interès per l’educació de nens abans de l’edat escolar ve de voler atendre assistencialment els

nens de famílies treballadores i pobres que volten pels carrers dels nuclis urbans. Aquesta

situació és fruit del desenvolupament de la industrialització i de l’impacte social de la

Revolució Industrial, en què la família pateix una profunda transformació i les mares que

treballen fora de casa, sobretot en les fàbriques, no poden educar i controlar els fills petits. Els

liberals progressistes són els primers que es preocupen per atendre aquest gran problema en les

197 Grana Gil, Isabel. “Las escuelas de comercio en España durante el siglo XIX”, comunicació inèdita a ISCHE XXIV. París, 2002. 198 Alberdi, Ramon. “Formación profesional, industrialización y sociedad en Valencia y en Cataluña desde finales del XVIII hasta la Ley de educación de 1970”. A: Actes de les XIV Jornades d’Història de l’Educació als Països Catalans. Mataró: Ajuntament de Mataró, 1999, p. 115-119.

En

revi

sió




regions industrialitzades, i inicialment l’aborden des d’una mentalitat beneficosocial i

deslligada del sistema escolar. Predomina la urgència de «recollir» els nens durant la llarga

jornada de treball dels seus pares i protegir-los de les insanes influències de la vida al carrer en

els barris obrers.200

Abans que existeixin les escoles de pàrvuls, hi ha «escoles amigues», que són reunions de nens

petits a càrrec d’una persona, a la qual la mare deixa els nens per sortir a treballar. En general,

s’hi dediquen dones grans que ja no serveixen per al treball, i sovint s’ubiquen en locals poc

adequats amb una atmosfera poc sana que arriba a afeblir més la poca salut dels infants. A

mitjan segle XIX en els nuclis industrials catalans els nens encara són confiats majoritàriament a

«dones d’aguantar criatures», fins que els nens tenen una certa autonomia per anar pel carrer i

poden anar a treballar o a l’escola ,201 i aquesta pràctica perdura fins ben entrat el segle XIX,

coexistint amb els parvularis.

Legislativament es posen les bases per a les escoles de pàrvuls a partir de la dècada dels trenta,

quan s’articula i defineix l’ensenyament elemental, que és el prioritari a causa de l’alt grau

d’analfabetisme,202 però no és fins la segona meitat del segle que entren amb força en la

legislació i s’estenen irregularment per tot el país, amb les mateixes deficiències que la resta

d’etapes educatives.

A Espanya aquest nivell educatiu figura per primera vegada en una llei d’ensenyament en la Ley

Autorizando al Gobierno para Plantear Provisionalmente el Plan de Instrucción Primaria de

21 de juliol de 1838, que constata la conveniència d’establir escoles de pàrvuls per la seva

notòria utilitat i les vol generalitzar, i és a partir d’aquest moment que es comencen a obrir, però

no es generalitzen, i només n’hi ha a grans ciutats.

En la pràctica, en aquestes escoles, hi assisteixen molts nens, i en les activitats que fan

predomina el formalisme, la disciplina i la uniformitat, però sobretot la voluntat d’impartir el

199 Alberdi, Ramon. La formación profesional en Barcelona. Política pensamiento, instituciones. 1875-1923. Barcelona: Don Bosco, 1980, p. 535-606. 200 González Agàpito, Josep. La educación infantil. Lecturas de un proceso histórico en Europa. Barcelona: Octaedro, 2003, p. 31-35. 201 González Agàpito, Josep. La educación infantil. Lecturas de un proceso histórico en Europa. Barcelona: Octaedro, 2003, p. 35-36. 202 Al principi de segle hi ha un analfabetisme entorn del 94% (índex de persones que no saben llegir ni escriure respecte de la totalitat de la població), i al 1860 (any del primer cens amb dades sobre alfabetització) encara hi ha un 75,5% d’analfabets. Cens de 1860. Moreau de Jonnes. Statistique de l’Espagne. París, 1834, p. 5. Vilanova Ribas, Mercedes i Moreno Julià, Xavier. Atlas de la evolución del analfabetismo en España, de 1887 a 1981. Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 1992, p. 62.

En

revi

sió




màxim de continguts o disciplines possibles de manera acadèmica (arribant en alguns casos a

assolir que nens de quatre a sis anys comptin fins a cent, multipliquin les quatre i cinc primeres

xifres, sumin, restin, cerquin errors en els comptes i els sàpiguen raonar, sàpiguen els punts

cardinals i els localitzin a l’esfera, tinguin nocions sobre pesos i mesures, llegeix in paraules i

identifiquin les parts de l’oració, etc.).203 Molts parvularis estan regentats per monges, d’acord

amb la finalitat inicial de beneficència, però comencen a ser una resposta educativa davant el

concepte de les sales per guardar els nens.

La Ley de Instrucción Pública de 9 de setembre de 1857 explicita que, almenys en les capitals

de província i pobles de 10.000 habitants, s’estableixin escoles de pàrvuls, en què els mestres

poden exercir amb un certificat d’aptitud i moralitat expedit per la junta local i visat pel

governador de la província .204 La legislació durant el Sexenni Revolucionari no s’hi fixa

especialment.

L’expansió dels parvularis a Espanya és escassa, però paral·lela a la industrialització. El 1850 hi

ha 95 escoles de pàrvuls (41 públiques i 54 privades) escampades per tot el territori i el 1860 ja

en són 220 (125 de públiques i 95 privades),205 després d’haver-se articulat aquest nivell amb el

sistema educatiu en la Ley de Instrucción Pública de 1857.

2.2.5 L’ensenyament d’adults

L’educació d’adults és un concepte i una realitat canviants en el temps i sobretot multiforme.

No obstant això, tot i que la seva gènesi hem de cercar-la al nostre país amb anterioritat al segle

XIX en la catequesi d’adults, la formació gremial o les escoles creades a la segona meitat del

segle XVIII per les Societat Econòmiques d’Amics del País, no és fins a la primeria del segle

XIX que tenim les primeres tímides referències teòriques, legislatives i les primeres escoles

d’adults on es fa educació formal.206

203 En aquestes escoles poden assistir fins a 250 pàrvuls, si estan ben organitzades. Delgado Criado, Buenaventura (coordinador). Historia de la educación en España y América. Vol. III. Madrid: Fundación Santa Maria- Ediciones SM, 1994, p. 137. Viñao Frago, Antonio. “Una cuestión actual: sobre el academicismo en la enseñanza preescolar en el siglo XIX”. A: Historia de la educación. [Salamanca], núm. 2 (1983), p. 179-184. 204 Articles 105, 180 i 181. Ministerio de Educación y Ciencia. Historia de la educación en España. Textos y documentos. Vol. II. Madrid: Servicio de publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia, 1979, p. 245-300. 205 Gil de Zárate, Antonio: De la instrucción pública en España. Madrid: Imprenta del Colegio de Sordomudos, 1855 (edició facsímil: Oviedo: Pentalfa ediciones, 1995), p. 354-355. González Agàpito, Josep. La educación infantil. Lecturas de un proceso histórico en Europa. Barcelona: Octaedro, 2003, p. 34. 206 Guereña, J.L. “Los orígenes de la educación de adultos en España contemporánea”. A: Escolano, A. (coordinador). Leer y escribir en España. Doscientos años de alfabetización. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 1992, p. 282-307.

En

revi

sió




L’educació formal d’adults en el segle XIX es planteja com una rèplica de l’ensenyament

primari, sense uns continguts, ni uns materials ni una metodologia propis, que es fa a les

mateixes escoles i pels mateixos mestres que ensenyen els nens. Hi assisteixen adolescents i

joves que es volen alfabetitzar perquè en l’edat que la llei prescriu no hi han assistit o bé ho han

fet irregularment, i això ha portat que tinguin un nivell baix d’instrucció. El 1860 encara hi ha

un 75,5% d’analfabets.207 El treball infantil és generalitzat al llarg de tot el segle i alhora és

incompatible amb els horaris dels treballadors, i si bé la Ley de Instrucción Pública de 1857

estableix un període d’escolaritat obligatòria que inclou dels sis als nou anys, no s’acompleix,

perquè els infants treballen des dels sis o set anys amb jornades de treball que arriben a les 10 o

14 hores diàries, a causa de la necessitat de les famílies que els ajudin en el treball domèstic o

per ingressar un sou més que ajudi la seva precària subsistència. Aquesta situació coincideix

amb l’interès dels empresaris o propietaris de tallers i camps que amb el treball infantil poden

reduir els costos de producció, ja que les seves retribucions són inferiors a les que reben els

adults, i en canvi se’ls exigeix la mateixa qualitat en el treball.

No serà fins la Llei de 24 juliol 1873, en la Primera República, que s’estipula rà una jornada

laboral màxima per als nens menors de tretze anys i nenes de catorze anys de 5 hores dià ries,

per als nens entre els catorze i quinze anys i les nenes entre catorze i disset anys de 12 hores, i

els prohibeix el treball nocturn en les fàbriques que tinguin màquines de vapor.208

La primera referència legal a l’educació d’adults és al Reglamento General de Instrucción

Pública de 1821, en què parla de les dones adultes, a qui s’ensenyarà labors i habilitats pròpies

del seu sexe en les escoles públiques de nenes (art. 120). Posteriorment, en la Ley Autorizando

al Gobierno para Plantear Provisionalmente el Plan de Instrucción Primaria de 21 de juliol de

1838,209 només anomena que el Govern vetllarà per la conservació i el foment de les escoles

d’adults (art. 37). A partir d’aquesta legislació i amb l’impuls de les comissions provincials

d’ensenyament primari, s’obren les primeres escoles d’adults cap al 1840, i en aquesta mateixa

dècada comencen a sorgir iniciatives dels sectors liberals i les primeres organitzacions obreres

Moreno Martínez, Pedro Luis; Viñao Frago, Antonio. “La educación de adultos en España (siglos XIX-XX): Historia de una realidad cambiante y multiforme”. A: García Carrasco, Joaquín (coordinador). Educación de Adultos. Barcelona: Ariel, 1997, p. 23-24. 207 Cens de 1860. Vilanova Ribas, Mercedes i Moreno Julià, Xavier. Atlas de la evolución del analfabetismo en España, de 1887 a 1981. Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 1992, p. 62. Viñao, Antonio. “Primera mitad del siglo XIX. Escolarización y alfabetización”. A: Delgado, Buenaventura (coordinador). Historia de la educación en España y América. Volum 3. Madrid: Ediciones SM, 1994, p. 123-133. 208 Ballarín Domingo, Pilar. La educación de las mujeres en la España contemporánea (siglos XIX-XX). Madrid: Síntesis, 2001, p. 61-62.

En

revi

sió




per crear escoles d’adults fora del sistema educatiu formal amb finalitats utilitàries i

aplicades.210

Segons Gil de Zárate,211 a l’Espanya de la meitat de segle s’entenen com a escoles d’adults

aquelles que fan la instrucció primària als adults que no han pogut fer-la quan eren nens. Les

dades que ens aporta referides a 1850 són que:

• Hi ha 264 escoles a Espanya.

• Els mestres són els de les escoles primàries.

• En alguns casos l’ensenyament és gratuït i en d’altres en canvi d’una petita retribució.

• Les lliçons es fan al capvespre i algunes vegades els diumenges.

El 1857, la Ley de Instrucción Pública, apunta que el Govern fomentarà en les poblacions de

més de 10.000 ànimes i les capitals de província un establiment de lliçons de nit o de diumenge

per als adults que hagin tingut una instrucció descuidada o que vulguin avançar en els seus

coneixements (art. 106), i una classe de dibuix lineal i de guarniment amb aplicació a les arts

mecàniques (art. 107). Progressivament, el nombre d’aquestes escoles va creixent, i el 1855 són

394 escoles (299 públiques i 95 privades), el 1860 són 1.672 (amb 28.949 assistents, que són

28.626 homes i 323 dones), el 1865 són 1.672 i el 1870 passen a ser 1.848. Durant el Sexenni

Revolucionari, amb la llibertat d’ensenyament, neixen moltes escoles d’adults municipals i

d’associacions d’educació popular de vida efímera.212

Bona part dels seus alumnes tenen entre onze i setze anys, i la majoria han abandonat l’escola

als nou o deu anys i així compaginen treball i estudi. Aquestes escoles estan plantejades com

una segona xarxa d’alfabetització amb uns problemes i unes carències tant o més grans que la

primera xarxa de l’escola primària , a la qual pretén suplir. La manca de recursos i mitjans

específics que pateixen, sumats a les llargues jornades de treball que fan els seus alumnes, fan

que aquí l’absentisme també sigui molt gran.213

209 Ministerio de Educación y Ciencia. Historia de la educación en España. Textos y documentos. Vol. II. Madrid: Servicio de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia, 1979, p. 149-158. 210 Guereña, J.L. “Los orígenes de la educación de adultos en España contemporánea”. A: Escolano, A. (coordinador). Leer y escribir en España. Doscientos años de alfabetización. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 1992, p. 286-287. 211 Gil de Zárate, Antonio: De la instrucción pública en España. Madrid: Imprenta del Colegio de Sordomudos, 1855 (edició facsímil: Oviedo: Pentalfa ediciones, 1995), p. 356-365. 212 Moreno Martínez, Pedro Luis; Viñao Frago, Antonio. “La educación de adultos en España (siglos XIX-XX): Historia de una realidad cambiante y multiforme”. A: García Carrasco, Joaquín (coordinador). Educación de Adultos. Barcelona: Ariel, 1997, p. 26-28. 213 Guereña, J. L.; Tiana, A. “La educación popular”. A: Guereña, J.L.; Ruiz Berrio, J.; Tiana, A. Historia de la educación en la España contemporánea. Diez años de investigación. Madrid: Centro de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia, CIDE, 1994, p. 149.

En

revi

sió




Pel que fa a l’ensenyament que s’ofereix a les dones, normalment és escàs i diferent del dels

homes, i en general no es fa en les escoles d’adults, sinó en escoles dominicals adreçades a

empleades del servei domèstic (la primera es crea a Madrid el 1857 per una associació catòlica

de senyores de la noblesa i benestants adreçades a joves serventes i obreres), on es fa una sessió

setmanal d’una hora i mitja , en què els aspectes religiosos i morals tenen un paper destacat en el

currículum.214

Però no tot l’ensenyament que es fa per a adults fins al 1868 és dins del sistema formal amb el

model escolar. Des de mitjan segle comencen a sorgir, tal con succeeix en altres països, diverses

modalitats i formes d’educació d’adults, sobretot en les ciutats d’una certa envergadura:215

• En els ateneus, cercles, associacions, societats i institucions diverses (tant pel que fa a

la ideologia, com a la classe social a què pertanyen els seus membres) organitzen tot

tipus d’activitats, ja siguin recreatives, culturals o educatives, adreçades als seus afiliats

i simpatitzants: conferències, xerrades, debats, etc. I tenen una biblioteca on hi ha

premsa, revistes periòdiques i llibres de tota mena que es llegeixen públicament o

individualment. Algunes d’aquestes institucions tenen escoles i centres d’instrucció.

• Les escoles dominicals destinades a treballadores del servei domèstic .

• Els gabinets de lectura.

• Els sindicats obrers i partits polítics fan activitats de formació específiques per als seus

afiliats.

2.2.6 L’ensenyament de nenes

Cap a la darreria del segle XVIII a Europa es comencen a fer els primers plantejaments

igualitaris pel que fa a la incorporació de les dones al sistema educatiu, però l’evolució real

d’aquest procés segueix un ritme completament diferent respecte al dels homes, ja que la seva

educació es considera una prioritat secundària i els objectius educatius són ben diferents.216 De

fet, a Espanya, quan en el segle XIX a la dècada dels trenta comença a créixer el sistema

214 Viñao Frago, Antonio. “Escolarización y alfabetización”. A: Delgado, Buenaventura. Historia de la Educación en España y América. La educación en la España contemporánea 1789-1975. Madrid: Ediciones S.M., 1994, p. 389-394. 215 Moreno Martínez, Pedro Luis; Viñao Frago, Antonio. “La educación de adultos en España (siglos XIX-XX): Historia de una realidad cambiante y multiforme”. A: García Carrasco, Joaquín (coordinador). Educación de Adultos. Barcelona: Ariel, 1997, p. 30-31. 216 Nash, Mary . Més enllà del silenci: Les dones a la història de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, 1988, p. 287.

En

revi

sió




nacional d’educació i sorgeix la voluntat d’estendre l’ensenyament primari a tota la població de

nens i nenes es respecten les diferències de classe social i sexe.217

És constatable al llarg de tot el segle com la incorporació de la dona a l’escola és inferior a la

dels homes i es fa només en institucions dedicades específicament a elles (escoles elementals,

dominicals i normals femenines). Però a mesura que avancen els anys es va incrementant la

seva escolarització, tot i que està molt lluny dels percentatges masculins i de la totalitat de la

població. La situació de menor atenció que rep l’educació de la dona en el sistema escolar

públic afavoreix que aquesta sigui feta en un gran percentatge per congregacions religioses.218

A mesura que en l’opinió pública es va estenent la convicció de la conveniència d’educar les

dones, es van adoptant una sèrie de mesures polítiques encarregades de regular, aconduir i

dirigir aquesta educació. A Espanya aquestes dispos icions legals s’inicien a la darreria del segle

XVIII, i primer només reconeixen l’interès pel projecte recomanant crear establiments per educar

nenes. Però amb els anys es va perfilant un model educatiu per a la dona que es fa extensiu a

totes i culmina en l’època isabelina , a través de la Ley Moyano de 1857, que imposa

l’obligatorietat de l’ensenyament primari a tota la població.

Durant el segle XIX hi ha un doble creixement pel que fa a l’educació de les dones: per una

banda, creix el nombre de les que accedeixen a l’educació , i per l’altra, s’augmenten

progressivament les matèries i els coneixements en els plans d’estudis. No obstant això, també

és en aquest període que les disposicions legals van consolidant un ensenyament de la dona

diferent del que rep l’home, en funció de la divisió sexual del treball, i la llei des del primer

moment veu les sobretot en qualitat de reproductores de l’espècie i de la cultura, i base de la

família (unitat econòmica primària, base de la societat occidental), i que cal protegir. És amb

l’afany de preservar aquesta funció que s’atorga a la dona, que es prohibeix l’educació de nens i

nenes en el mateix establiment. En definitiva, la legislació liberal s’esforça a remarcar espais

d’actuació diferenciats per sexes, lluny de ser igualitària.

La primera expansió considerable de l’educació primària respecte a la dona és la que es porta a

terme per la Ley autorizando plantear provisionalmente un Plan de Instrucción Primaria de

217 San Roman, Sonsoles. Las primeras maestras. Los orígenes del proceso de feminización docente en España. Barcelona: Ariel, 1998, p. 103-105. 218 El 1849 assisteixen a l’escola 516.177 nens (77% dels alumnes escolaritzats) i 153.400 nenes (22%); el 1870 estan escolaritzats 778.868 nens (59%) i 522.749 nenes (41%). Burgell Grollero, M. Isabel. El carisma educativo de Joaquina de Vedruna. Roma: Carmelitas de la Caridad Vedruna, 1994, p. 89. Cortada Andreu, Esther. Escuela mixta y coeducación en Cataluña durante la Segunda República. Madrid: Ministerio de Asuntos Sociales, Instituto de la Mujer, 1988, p. 30 i 33.

En

revi

sió




Someruelos de 21 de juliol de 1838, en què s’obliga a obrir una escola d’educació elemental en

cada poble de 400 veïns i una escola d’educació primària superior en cada poble de 1.200 veïns ,

però alhora precisa que a les escoles de nenes es faran les modificacions necessàries per la

diferència de sexe, i que les escoles de nenes només es recomana que s’obrin i només es crearan

si hi ha recursos econòmics. Aquest interès per l’educació de les nenes en els cercles de poder

dóna lloc a un augment, si bé minso però significatiu , del nombre d’escoles de nenes que es

creen a partir del 1838.219

La signatura del Concordat de 1851 entre l’Estat i l’Església possibilita una intervenció àmplia

dels ordes religiosos femenins, que experimenten una gran expansió en els àmbits en què hi ha

més mancances, entre ells l’ensenyament de nenes. Arriben a realitzar una tasca molt

significativa sobretot en els sectors marginals de la població, en els pobres o en les dones, i en

aquests camps són en els que la seva intervenció no té traves i compta amb el consentiment

explícit dels poders polítics.

No és fins al 1857 que trobem legislativament canvis significatius respecte a l’ensenyament de

noies, amb la Ley de Instrucción Pública, que extén l’educació primària elemental a tota la

població, i normalitza plenament la instrucció de les nenes, però el model educatiu per a la

dona és diferent que per als homes, i la igualtat de drets en l’educació encara és compartida per

pocs.220 Fins molt entrat el segle XX les nenes de classes populars es veuen obligades a ajudar

en les tasques domèstiques, a tenir cura dels seus germans o a treballar, i per tant tenen moltes

faltes d’assistència, i l’escolarització femenina no es considera imprescindible.

Pel que fa a l’escolarització de les dones, es constata que a mesura que avança el segle ,

s’aprecia un increment i alhora una tendència a l’anivellament entre nens i nenes, tot i que estan

molt lluny del total de la població :221

Anys Nens % Nenes %

1849 516.117 77 153.400 22

1855 680.714 67 332.471 33

1865 898.662 64 511.754 36

1870 778.868 59 522.749 41

219 Rivière Gómez, Aurora. La educación de la mujer en el Madrid de Isabel II. Madrid: Horas y Horas Editorial, 1993, p. 70-72. San Roman, Sonsoles. Las primeras maestras. Los orígenes del proceso de feminización docente en España. Barcelona: Ariel, 1998, p. 120. 220 Roig, Mercedes. A través de la prensa, la mujer en la historia. Francia, Italia y España, siglos XVIII-XIX. M adrid: Ministerio de Asuntos Sociales, 1989, p. 127. 221 Cortada Andreu, Esther. Escuela mixta y coeducación en Cataluña durante la Segunda República. Madrid: Ministerio de Asuntos Sociales, Instituto de la Mujer, 1988, p. 30 i 33.

En

revi

sió




La classe social a què pertanyen les dones durant aquest segle també és clau per definir quines

possibilitats i límits té la seva educació, de la mateixa manera que el tipus de la que rebran.222

Pertànyer a la classe alta o baixa marca quines són les seves funcions socials i quina és la seva

educació, però les necessitats de les dones de la creixent classe mitjana fa convenient que se’n

determinin clarament els límits perquè l’ordre social continuï inalterable:

• Les dones de les classes populars, a més de treballar en la pròpia llar, treballen al camp,

a les fàbriques i manufactures, al treball domèstic fora del domicili, etc. Ho fan des de

ben petites, i no és fins al 1873 que es prohibeix una jornada laboral superior a 5 hores

per a les noies menors de catorze anys i 12 hores entre els catorze i disset anys, com

hem vist. Tots aquests elements afavoreixen una escassa escolarització, que alhora és

inconstant, i per tant al llarg del segle perdura un alt índex d’analfabetisme.

• Les dones de classes altes no són un grup homogeni: l’aristocràcia i l’alta burgesia són

dos grups interconnectats per la fusió matrimonial entre la noblesa i els diners, i per a

les dones burgeses el matrimoni és el principal vehicle per incorporar-se a l’estrat

superior. En general aquestes dones s’instrueixen a casa seva, mentre esperen un

matrimoni adequat a la seva condició.

• Les dones de classe mitjana estan entre les dues classes descrites anteriorment, i és un

grup emergent. Per una banda té un nivell de vida superior a l’assalariat, del qual es vol

distanciar, i que li permet tenir certes comoditats, cultura i relacions socials, i alhora

aspira a aconseguir ser de la classe alta, sovint mitjançant el casament.

L’ensenyament secundari i universitari no són espais femenins en tot el segle . I si bé no hi ha

legislació que ho impedeixi, sembla que és perquè és una situació impensable , ja que tant el

batxillerat com la universitat han estat pensats i dissenyats pels homes i adequats a les seves

funcions socials. El 1871 es donen els primers casos de sol·licituds per cursar ensenyament

secundari i es concedeix que sigui privat i no oficial, però el 1888 ja han fet estudis universitaris

deu dones i s’ha de parlar de la situació. No obstant això, hem d’esperar fins al 1910 que es

dicti una ordre que permeti a les dones matricular-se lliurement en l’ensenyament universitari

oficial sense haver-ho de consultar a l’autoritat. 223

222 Ballarín Domingo, Pilar. La educación de las mujeres en la España contemporánea (siglos XIX-XX). Madrid: Síntesis, 2001, p. 59-68. 223 Viñao Frago, Antonio. “Espacios masculinos, espacios femeninos. El acceso a la mujer al bachillerato”. A: Mujer y educación en España, 1868-1975. VI Coloquio de Historia de la Educación. Santiago de Compostela: Universitat de Santiago, 1990, p. 568-577.

En

revi

sió




2.2.7 Església, societat i ensenyament

El segle XIX a Espanya està marcat pel procés secularitzador de l’ensenyament, que s’inicia

d’una manera explícita la segona meitat del segle anterior, però que es va preparant pels

diferents esdeveniments universals amb repercussió a Espanya, con són la Reforma protestant o

la Il·lustració. Durant aquest procés es revisen i delimiten les esferes d’acció tant de l’Estat com

de l’Església, les seves relacions, les seves actuacions, etc., i l’Església va canviant i adaptant-

se a les noves situacions.

A Espanya no és fàcil separar Església i Estat, que durant molt temps han estat units, i en aquest

procés es passa per diferents cicles de convivència i enfrontaments, que arriben a ser molt

violents. Fins al 1868 podem distingir un primer període en què entra en conflicte l’Església de

l’Antic Règim amb els successius governs liberals i un segon seria a partir de 1851, que amb el

Concordat l’Església es reorganitza i adapta les seves actuacions als nous temps, i assegura la

seva intervenció en el control de l’ensenyament, tot i les crisis que també hi ha entre Església i

Estat, amb els governs progressistes de 1854-1856 en el Bienni, i a partir de 1868 amb el

Sexenni Revolucionari, com per exemple la desamortització de 1855 o la supressió d’ordes i la

dissolució de societats cristianes el 1868, etc.

Unes de les manifestacions més clares d’aquests enfrontaments les trobem en els processos

desamortitzadors (que són el conjunt de disposicions que pren el poder polític per tal d’alliberar

les propietats acumulades en les “mans mortes” i tornar-los en béns lliures de propietat

particular ordinària ) que es porten a terme i que tenen una gran incidència en l’àmbit econòmic,

social i religiós, estant sota els seus efectes durant més de mig segle XIX. Podem parlar de

quatre fases de desamortització (independentment de les mesures adoptades contra la clerecia

de 1803 a 1820), que afecten de diferent manera l’Església i el patrimoni de les corporacions

civils:

• Les tres primeres afecten fonamentalment els béns que han pertangut a l’Església , i són:

la iniciada el 1798, la del 1820-23 i la iniciada el 1836.

• La darrera, iniciada el 1855, afecta principalment el patrimoni de les corporacions

civils, és la que està vigent més anys i la que té més volum.

Pel que fa en concret a l’ensenyament, el segle XIX a Espanya s’inicia el procés secularitzador,

que en altres països també es dóna, i que vol transferir a la societat civil una sèrie d’activitats i

funcions que fins aleshores fa l’Església, a vegades sola i d’altres en col·laboració amb les

institucions civils. Per tant, suposa la «desclericalització» de les institucions polítiques, socials,

En

revi

sió




culturals, administratives, etc., mitjançant les quals l’Església desplegava la seva activitat,

passant les funcions i responsabilitats de l’Església a la societat civil. Aquest procés, però, no és

lineal ni constant, i l’alternança de períodes liberals i absolutistes és dete rminant.

En el camp educatiu, aquest procés de secularització representa el trencament de la tradició de

docència d’alguns ordes religiosos dedicats especialment a l’ensenyament des de fa molts anys,

fins i tot segles, que s’han d’adaptar a la nova situació i que en alguns moments dóna lloc a la

seva supressió, mentre que en d’altres és motiu de transformacions o fins i tot de noves

fundacions. Per la seva banda, l’Estat també dicta les mesures que li han de permetre donar

resposta civil en els sectors que cobria l’Església , alhora que a l’extensió de l’educació. Un punt

transcendental en aquest procés és el Concordat de 1851, perquè representa un punt d’inflexió,

ja que assegura la intervenció eclesiàstica en el control de l’ensenyament i queden

desdibuixades les aspiracions secularitzadores liberals.

L’expulsió de la Companyia de Jesús el 1767224 obre les mesures secularitzadores i l’Estat

intenta omplir el vuit deixat pels jesuïtes. Al llarg del segle pateix una sèrie de supressions i

restauracions que coincideixen respectivament amb els períodes liberals o els absolutistes: de l

1815 al 1820 és la primera restauració de la Companyia (Ferran VII), del 1820 al 1823 és la

primera supressió (Trienni Liberal), del 1823 al 1835 és la segona restauració (retorn de Ferran

VII i inici de la regència de M. Cristina amb els moderats), i de l 1835 al 1852 és la segona

supressió (Regència i regnat d’Isabel II amb liberals progressistes i moderats), del 1852 al 1868

és la tercera restauració (regnat d’Isabel II), el 1868 és la tercera supressió (Sexenni

Revolucionari) , en que es tanquen totes les cases i col·legis, i els jesuïtes són exiliats i

dispersats. Però alguns , atenent-se a la llibertat d’ensenyament i com a ciutadans particulars,

poden exercir el seu dret a establir col·legis lliures, i certs bisbes demanen als jesuïtes fundar

col·legis de segon ensenyament per poder atendre les demandes que tenen. Ara els alumnes dels

seus col·legis procedeixen generalment de les classes mitjanes i elevades que tenen els seus fills

en règim d’internat, però també hi assisteixen nens fills d’artesans i pobres en règim d’externs.

Pel que fa al sistema pedagògic que adopten, sempre mantenen l’essència i l’esperit de la Ratio

studiorum i coordinen, en el possible, els continguts humanistes i filosòfics amb els programes

escolars dels plans oficials, conservant alguns recursos pedagògics característics.

224 Delgado Criado, Buenaventura (coordinador). Historia de la educación en España y América. Vol. III. Madrid: Fundación Santa Maria - Ediciones SM, 1994, p. 87-94 i 291-293.

En

revi

sió




Els escolapis225 no pateixen ni les supressions ni les exclaustracions del segle XIX que afecten la

resta d’ordes religiosos, ja que l’Estat els considera indispensables per a l’ensenyament gratuït

que fan i que no pot atendre, i poden així fer front a la manca de professorat i escoles. Pel que fa

a la desamortització, tampoc no els afecta perquè no tenen béns desamortitzables. Generalment

els seus col·legis neixen de contractes bilaterals entre els ajuntaments i les Escoles Pies, però

sovint hi ha problemes perquè els municipis no abonen les quantitats acordades per a la

subsistència. Pedagògicament segueixen les directrius inicials de Sant Josep de Calassanç del

segle XVII, i la legislació escolar gairebé no els afecta fins la llei de 5 de març de 1845, que

prescriu que les escoles s’adaptin organitzativament als plans oficials d’estudis, si bé la

metodologia didàctica ho fa lentament i es manté fins al punt que arriba a ser original i

diferenciada de la resta d’ordes religiosos. En referència al nombre de centres que tenen, el

1808 hi ha 27 escoles a tot Espanya amb 300 escolapis , però durant la segona meitat de la

centúria es funden 38 centres (12 d’ells fins al 1868) i és l’únic orde religiós masculí que creix

en el segle XIX, ben al contrari del que fan la resta. En les seves escoles fan ensenyament públic

i gratuït, i fins i tot arriben a proveir el material escolar gratuïtament a molts alumnes pobres

que no el poden pagar, i els escolapis castellans i catalans obtenen permís per editar els seus

propis llibres de text, que cobreixen totes les assignatures i cursos. Els col·legis fan tots

ensenyament primari i en alguns casos mitjà .

Un altre orde d’especial rellevància en el camp de l’educació és el dels dominics, que també

pateixen la secularització de l’ensenyament i la desaparició de molts dels seus centres, si bé al

principi de segle el seu convent a Àvila arriba a ser acceptat com a universitat entre el 1808 i

1824, i els seus estudis tenen reconeixement oficial. Resulten afectats sobretot a partir de

l’exclaustració i desamortització de 1835, quan se’ls expulsa del país, se’ls prenen tots els béns ,

i els dedicats a la docència se suprimeixen. En reprendre’s les relacions d’Espanya amb la Santa

Seu i iniciar-se el retorn dels ordes religiosos, els dominics van tornant a assumir els llocs on

havien exercit.

Al llarg del segle XIX es produeix l’esclat de l’ensenyament religiós femení. Del total de 74

congregacions religioses que es funden a Espanya, quasi la totalitat són femenines, amb un

percentatge entre el 85% i el 90% que s’ocupen de l’ensenyament com a activitat exclusiva o

combinada amb l’atenció als malalts o la beneficència .226 Catalunya és capdavantera en la

225 Saenz-Rico Urbina, Alfredo. Educación general en Cataluña durante el trienio constitucional (1820-1823). Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Filosofia i Lletres, 1973, p. 17-18. 226 Samper, P. Genís. Instituts i comunitats. Qui som, on som. Guia de la unió de religiosos de Catalunya. Vol. 1. Barcelona, Editorial Claret 1988.

En

revi

sió




fundació congregacionista, ja que 41, del total de 74, són d’iniciativa catalana, i realitzades dins

de Catalunya.227

2.2.8 Les dades estadístiques: l’escolarització i l’alfabetització

Les estadístiques educatives es van realitzant amb més o menys detall i periodicitat des de

principi del segle XIX, però fins la primera meitat les dades són poc acurades, varien segons les

diverses fonts i a més mesuren ítems diferents, per la qual cosa és difícil fer comparacions. Hem

d’esperar fins a la segona meitat de la centúria per tenir les primeres dades fiables i amb una

certa continuïtat, fruit de que l’administració educativa, per tal de poder constatar la realitat i

actuar, es va dotant progressivament dels mecanismes per obtenir les dades que necessita i

planifica i sistematitza aquesta recollida.

En el període 1808-1868, tant l’escolarització com l’alfabetització , primer retrocedeixen i

s’estanquen, però després de la primera meitat inicien una recuperació positiva important que

entre la dècada dels seixanta i dels setanta es frena. També es fan evidents les diferències entre

l’escolarització masculina i la femenina, i la seva diferent progressió, a més de l’evolució

favorable de l’alfabetització, si bé molt lentament.

Els resultats de la primera meitat de segle reflecteixen el desmantellament de l’administració

educativa i sovint la incapacitat, el fet de no saber el que es vol i la impotència de l’Estat en

educació. A mesura que els governs van definint i concretant el sistema educatiu nacional, ho

fan de la seva administració i dels seus òrgans de control, els quals estan directament relacionats

amb l’obtenció de dades i la continuïtat en la realització d’enquestes i estadístiques. La creació

del Cos estatal d’Inspectors d’Instrucció Primària el 1849, representa un punt d’ inflexió en

aquest sentit, i en el període 1850-1855 es fa la primera estadística, d’una certa fiabilitat,

d’ensenyament primari228

227 Almerich Padró, Paulina. Les congregations religiousses d’origine catalan. Aproache Sociographique. París: E.P.H.E.- Section de la Sorbone-5, p. 215. Cadena Cortada, Margarida. Joaquim Masmitjà i de Puig (1808-1886) i la seva obra educativa: les missioneres “Cor de Maria”. Tesi doctoral. Director: Salomó Marquès i Sureda. Barcelona: Universitat de Barcelona, Divisió de Ciències de l’Educació, Departament de Teoria i Història de l’Educació, agost de 1990, p. 213. Rivière Gómez, Aurora. La educación de la mujer en el Madrid de Isabel II. Madrid: Horas y Horas Editorial, 1993, p. 121-125 228 Estadística de la primera enseñanza de la Península e islas adyacentes correspondiente al quinquenio de 1850 a 1855, formada por la Comisión Auxiliar del Ramo. Madrid: Imprenta del Colegio de Sordomudos y Ciegos, 1858.

En

revi

sió




Les estadístiques i dades que veurem en aquest apartat són d’àmbit estatal, i majoritàriament es

refereixen a l’ensenyament primari, però sofreixen les limitacions que imposen les fonts de què

es disposa.

De l’any 1830-1831 tenim les dades d’escolarització a tot l’Estat a partir de l’estadística

publicada a la Gaceta de Madrid el 1833:229

Alumnes d’ensenyament primari:

Alumnes

Escoles de primeres lletres de nens 356.520

Escoles de nenes 119.202

Col·legis d’humanitats 683

Col·legis d’escolapis 10.946

Total d’escoles d’ensenyament primari

487.351

Província de Barcelona:

Escoles Alumnes

Nens Nenes Nens Nenes

Barcelona 598 174 30.116 6.361

Escolarització de 1797 a 1831:

Escolarització de 6 a 13

anys

Cens de població 1797 Enquesta 1821/2 Cens escolar 1831

Escolaritzat

s

Taxa Escolaritzat

s

Taxa Escolaritzat

s

Taxa

Nens 304.613 368.149

Nenes 88.513 10,4% 119.202 12,1%

Total

393.126

23,3%

15%

487.351

24,7%

En

revi

sió




De l’any 1840-1841 tenim les dades de les estadístiques d’ensenyament primari i

alfabetització d’àmbit estatal a partir de la seva publicació el 1843:230

Total Total Total

Escoles

16.805

Públiques 11.810

• De nens 9.260

• De nenes 2.550

Privades 4.995

• De nens 2.880

• De nenes 2.550

Mestres

15.478

Mestres de nens 11.644

• Examinats 4.064

• No examinats 7.580

Mestres de nenes 3.834

• Examinades 634

• No examinades 3.230

Alumnes

653.738

Nens 475.815

• De 3 a 10 anys 315.946

• De més de 10 anys 141.869

Nenes 195.923

• De 3 a 10 anys 132.893

• De més de 10 anys 63.030

229 Viñao Frago, Antonio i Guereña, Jean-Louis. Estadística escolar, proceso de escolarización y sistema educativo nacional en España (1750-1850). Barcelona: Ariel, 1996, p. 97-103. 230 Aquestes dades no se sap exactament quina fiabilitat tenen ni com s’han elaborat, però es pensa que han pres com a base les de les comissions provincials dels anys 1840 i 1841, i formen part de la publicació Estadística moderna del territorio español, de la península e islas adyacentes, comprendida y arreglada bajo un nuevo método según los datos y noticias más exactos que han podido adquirirse. Barcelona: Imprenta del Imparcial, 1843, p. 160. Frago, Antonio i Guereña, Jean-Louis. Estadística escolar, proceso de escolarización y sistema educativo nacional en España (1750-1850). Barcelona: Ariel, 1996, p. 147.

En

revi

sió




Alfabetitzats 3.237.247

(24,2%)231

Saben llegir i escriure 1.290.257 (9,6%)

• Homes 1.141.644

• Dones 148.613

Saben llegir 1.946.990 (14,5%)

• Homes 1.480.344

• Dones 466.646

Del primer període del regnat d’Isabel II tenim dades referents a les estadístiques de 1846 i

1850, tenen una fiabilitat bastant alta:232

Nombre d’escoles primàries:

Escoles

Tipus d’escoles Any 1846 Any 1850 Augment

Públiques completes 3.468 4.369 901 Privades completes 998 894 -104 Públiques incompletes 2.234 6.488 4.254

De nens

Privades incompletes 256 1.393 1.137 Públiques completes 937 898 -39 Privades completes 590 535 -55 Públiques incompletes 382 1.140 1.058

De nenes

Privades incompletes 602 1.117 515 Públiques completes 1.749 Privades completes 105 Públiques incompletes 3.376

D’ambdós sexes

Privades incompletes 660 Totals Escoles completes 7.847 (51%) 6.696 (39,8%) Escoles incompletes 7.510 (49%) 10.138 (60,2%) Total:

15.357

16.834

Nombre total d’escoles i pobles sense:

Escoles

Any 1846 Any 1850 Augment

Pobles sense escola 8.935 Pobles sense escola de menys de 100 habitants 8.704 Nombre total d’escoles

15.620

17.434

1.814

231 Segons aquesta dada sembla que el cens total de població en aquest moment és d’aproximadament 13.377.053 hab. 232 Gil de Zárate, Antonio: De la instrucción pública en España. Madrid: Imprenta del Colegio de Sordomudos, 1855 (edició facsímil: Oviedo: Pentalfa ediciones, 1995), p. 303-356.

En

revi

sió




Mestres d’ensenyament primari:

Escoles

Tipus d’escoles Any 1846 Any 1850 Total

Mestres amb títol 7.157 (52,02%) (53,1% en altres fonts)

De nens

Mestres sense títol 6.601 (47,98%)

13.758

Mestres amb títol233 1.871 (46,02%) De nenes Mestres sense títol 2.195 (53,98%)

4.066

Total:

17.824

Mestres públics i particulars amb títol (inclosos els antics de tercera i quarta classe)

6.847

Mestres particulars amb títol

1.109

Nombre d’alumnes de les escoles primàries:

Escoles

Tipus d’escoles Any 1846 Any 1850 Augment

Públiques 432.526 474.634 42.108 Nens Privades 77.585 74.291 -3.294 Públiques 117.081 179.674 62.593 Nenes Privades 36.419 53.128 16.709

Total:

663.611

781.727

121.410

A partir de 1850 els mecanismes d’obtenció de dades educatives ja està molt estructurat, i això

es materialitza en el fet que n’hi ha més, són sistemàtiques i també fiables.

Nombre d’escoles primàries i alumnes234

1830-1831

1850 1855

Escoles 12.719 17.434 20.743 Escoles primàries (excloses les d’adults i dominicals )

17.170 20.349

233 Pensem que es refereix a la titulació exigible en aquell moment, ja que si bé existeixen algunes escoles de formació de mestres, l’Escola Normal Central de Madrid, que ha de servir de model a la resta, no es crea el 1858. 234 Viñao Frago, Antonio. “Alfabetización y escolarización en la primera mitad del siglo XIX”. A: Delgado, Buenaventura. Historia de la educación en España y América. Siglos XVI al XVIII. Madrid: Ediciones SM, 1993, p. 657-708. Viñao Frago, Antonio. “Escolarización y alfabetización”. A: Delgado, Buenaventura. Historia de la educación en España y América. La educación en la España contemporánea (1789-1975). Madrid: Ediciones SM, 1994, p. 125 i 389.

En

revi

sió




Alumnes 487.351 778.477 1.004.974 Alumnes, exclosos els matriculats com a “assistents ”

781.727 1.004.974

Alumnes de 6 a 10 anys 781.727 Alumnes menors de 6 anys 225.653 Total d’alumnes menors de 10 anys 1.007.380 Pobles sense escola 8.935 Pobles inferiors als 100 habitants sense escola 8.704

Nombre d’escoles primàries segons la tipologia235

Escoles

Tipus d’escoles Augment 1846-18 50

Any 1850 Any 1855 Augment 1850-1855

Públiques completes 901 4.369 (5.411) 1.042 Privades completes -104 894 (992) 98 Públiques incompletes 4.254 6.488 (7.172) 684

De nens

Privades incompletes 1.137 1.393 Públiques completes -39 898 (1.816) 918 Privades completes -55 535 (860) 325 Públiques incompletes 1.058 1.140 (1.319) 179

De nenes

Privades incompletes 515 1.117

Evolució de l’escolarització236

Anys Escoles Alumnes Alumnes

/escola

Públique

s

Privades Total Públiques Privades Total

1850 *13.144 *4.026 *17.170 654.308 127.419 781.727 45,5

1855 16.410 3.939 *20.349 867.874 137.100 1.004.974 49,3

1865 20.998 4.437 25.435 1.154.763 171.558 1.326.321 52,1

1870 21.278 4.991 26.269 1.154.463 199.632 1.354.095 51,5

235 Gil de Zárate, Antonio: De la instrucción pública en España. Madrid: Imprenta del Colegio de Sordomudos, 1855 (edició facsímil: Oviedo: Pentalfa ediciones, 1995), p. 303-356. 236 Les dades d’escolarització no inclouen les escoles d’adults ni dominicals, i les dades amb * tenen una petita variació respecte a les donades en quadres anteriors, perquè aquí s’han exclòs les 264 escoles d’adults i dominicals, però en canvi inclou les 95 escoles de pàrvuls. L’analfabetisme és el brut, o sia, sobre el total de la població i no sobre la població més gran de 10 anys. Viñao Frago, Antonio. “Escolarización y alfabetización”. A: Delgado, Buenaventura. Historia de la educación en España y América. La educación en la España contemporánea (1789-1975). Madrid: Ediciones SM, 1994, p. 125 i 389. Viñao Frago, Antonio. “Historia de un largo proceso”. A: Cuadernos de pedagogía [Barcelona], núm. 179 (març de 1990). Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes. Reseña bibliográfica y estadística de España. Tom III. Madrid, 1914, p, 364-365.

En

revi

sió




L’evolució de les dades d’escolarització per sexes és:237

Anys Nens % Nenes % Taxa escolaritzats

(aprox.)238

1849 516.117 77 153.400 22 45,6 %

1855 680.714 67 332.471 33 40,6 %

1865 898.662 64 511.754 36

1870 778.868 59 522.749 41 41,9%

50% (segons altres

dades)239

1880 922.280 55 758.560 45

Si ens fixem amb les dades d’escolarització de 1850 a 1870 podem veure que:

• Augmenta considerablement el nombre d’escoles, passant de 17.170 a 26.269, però que

s’inicia amb una mitjana de 635 escoles/any, que va decreixent fins a les 166

escoles/any, en què les que més augmenten són les públiques.

• L’escolarització és majoritàriament en escoles públiques (el 1850 les escoles públiques

tenen 654.308 i les privades, 127.419) i aquest és el que experimenta un creixement

més alt, tot i que el privat també experimenta un creixement (el 1850 les escoles

públiques tenen 654.308 alumnes i les privades, 127.419, i el 1870 les escoles

públiques tenen 1.154.463 alumnes i les privades, 199.632).

• El nombre d’alumnes puja passant de 781.727 a 1.354.095, però aquest gran increment

no s’aconsegueix només creant escoles noves, sinó també augmentant el nombre

d’alumnes per aula passant de 45,5 a 51,5, repercutint en tots els aspectes educatius i

instructius.

• En els centres públics, hi assisteix una majoria de nois, mentre que en els privats el

percentatge és més igualat, sempre a favor dels nens. Però el 1865 ja es comença a

entreveure la tendència que el percentatge de nenes escolaritzades en l’ensenyament

237 Aquesta taula reflecteix algunes petites variacions en el nombre total d’alumnes dels anys 1855, 1865 i 1870 respecte de les taules anteriors, però la reproduïm tal com l’ha elaborat Cortada perquè ens són importants els % que conté i pensem que no poden variar gaire. Cortada Andreu, Esther. Escuela mixta y coeducación en Cataluña durante la Segunda República. Madrid: Ministerio de Asuntos Sociales, Instituto de la Mujer, 1988, p. 30 i 33. 238 Escolano Benito, Agustín. La educación en la España contemporánea. Políticas educativas, escolarización y culturas pedagógicas. Madrid: Biblioteca nueva, 2002, p. 32. 239 Delgado Criado, Buenaventura (coordinador). Historia de la educación en España y América. Vol. III. Madrid: Fundación Santa Maria - Ediciones SM, 1994, p. 389-396.

En

revi

sió




privat és superior al dels nens, i això en gran part és degut a l’increment d’escoles

religioses dedicades a l’ensenyament de nenes.

• Es consolida l’augment de nenes escolaritzades i es fa significatiu, ajudant a reduir les

distàncies en la generalització de l’ensenyament, tot i que encara el nombre global és

molt inferior al dels nens. L’escolarització masculina gairebé es duplica, mentre que la

femenina es més que quadruplica: els nois passen de ser 516.117 escolaritzats a

922.280, mentre que les noies passen de ser 153.400 a 758.560.

Evolució de l’alfabetització a partir dels censos:240

1860 1877

Total % Total %

Total

Saben llegir i escriure 3.129.921 19,9 4.071.823 24,5

Saben llegir 705.778 4,5 578.978 3,5

Analfabets 11.837.391 75,5 11.978.168 72,0

Homes

Saben llegir i escriure 2.414.015 31,1 2.823.964 34,7

Saben llegir 316.557 4,1 210.930 2,6

Analfabets 5.034.545 64,8 5.096.758 62,6

Dones

Saben llegir i escriure 715.906 9,0 1.247.859 14,7

Saben llegir 389.221 4,9 368.048 4,3

Analfabets 6.802.846 86,0 6.881.410 81,0

Amb aquestes xifres és evident que les dades d’analfabetisme continuen essent molt elevades

amb un 75,5% el 1860 i un 72% el 1877. Segons el cens de 1860, dels 15.673.090 espanyols ,

només 3.129.921 saben llegir i escriure (una cinquena part), i d’ells , 2.414.015 són homes i

715.906 dones. Per tant, el tractament desigual segons el sexe de l’ensenyament es fa evident, i

un de cada tres homes és alfabet, mentre que només una de cada onze dones, tot i que

progressivament amb la incorporació de la dona a l’escola els percentatges augmenten

progressivament al seu favor, però les diferències continuen essent molt grans. Les xifres, però,

no són homogènies a tot l’Estat espanyol, i si estatalment l’analfabetisme el 1860 és del 75,5%,

En

revi

sió




hi ha importants diferències regionals que van des del 50% en algunes zones de Castella al 90%

a Andalusia . Quan disminueix lleument el 1877, les diferències continuen persistint. Amb

aquestes dades d’alfabetització, Espanya està molt lluny de la majoria de països europeus.241

2.2.8.1 L’alfabetització i el procés d’escolarització

Alfabetització i escolarització estan molt relacionats, però no són dos termes sinònims, i el

procés alfabetitzador tampoc no implica necessàriament el procés escolaritzador. Hi ha diversos

models d’alfabetització que responen a motivacions diverses amb agències diverses (escola,

família, Església, exèrcit, gremi, etc.) i l’alfabetització és una pràctica social més, en què

l’escolarització només és una de les seves modalitats.

Sobre les causes de l’analfabetisme espanyol, hi ha diverses postures, totes complementàries,

que podem sintetitzar en els factors escolar i econòmic , i el paper de l’Església. L’endarreriment

econòmic espanyol és evident que genera un dèficit crònic d’escoles i un elevat absentisme

escolar, però alhora hi ha un nivell de renda baix i distribuït d’una manera molt desigual, al qual

s’ha de sumar que l’Església refusa la lectura popular de la Bíblia fins a la segona meitat de

segle, i per tant també endarrereix l’alfabetització.242

Hi ha diversos estudis 243 que afirmen que l’evolució dels processos d’alfabetització i

escolarització a Espanya avancen molt a la darreria del segle XVIII, però en canvi s’estanquen o

fins i tot retrocedeixen durant la primera meitat del XIX, mentre que l’escolarització de la

segona meitat del segle XIX segueix un model escolaritzador de continuïtat del període anterior

amb una tendència general de creixement dèbil del nombre d’escoles (sobretot a partir de 1865) ,

i aquestes influències queden constatades en l’alfabetització.

240 Vilanova Ribas, Mercedes i Moreno Julià, Xavier. Atlas de la evolución del analfabetismo en España, de 1887 a 1981. Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 1992, p. 62. 241 Sanz Garcia, F. “El proceso de institucionalización e implantación de la primera enseñanza en España (1838-1870)”. A: Cuadernos de investigación histórica. [Valladolid], núm. 4 (1980), p. 229-268. Vilanova Ribas, Mercedes i Moreno Julià, Xavier. Atlas de la evolución del analfabetismo en España, de 1887 a 1981. Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 1992, p. 62. 242 Els autors que es decanten cap al factor escolar són: Luzuriaga, Guzmán Reina, Gil Carretero, Rodríguez Garrido, Samaniego, etc. Els autors que es decanten cap al factor econòmic són: Cerrolaza, Fernández Ferré, Maíllo, Bragulat, Núñez, etc. Per veure la bibliografia d’aquests autors, consulteu: Vilanova Ribas, Mercedes i Moreno Julià, Xavier. Atlas de la evolución del analfabetismo en España, de 1887 a 1981. Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 1992. 243 Bennassar, Bartolomé. Orígenes del atraso económico español. Barcelona: Ariel, 1985, p. 159. López, François. “Lisants et lecteurs en Espagne au XVIIIe. Siècle. Ebauche d’une problemátique”. A: Livre et lecture en Espagne et en France sous l’Ancien Régime. París: Editions A.D.P.F., 1981, p. 147.

En

revi

sió




Durant el segle XVIII, hi ha indicis 244 que permeten afirmar que les taxes d’alfabetització a

Espanya són comparables a les de França o Anglaterra, amb una alfabetització

predominantment masculina, urbana i majoritàriament entorn de nuclis comercials. De

l’estancament a l’inici del segle XIX, se’n donen motius molt diversos, però tothom coincideix

que és catastròfic pel que fa a guerres, reis i polítiques liberals, i tota aquesta conjuntura no fa

més que quedar reflectida en l’àmbit escolar i de l’alfabetització.

El segle XIX comença amb un analfabetisme entorn del 94%245 (amb una distribució molt

desigual i a les ciutats els alfabetitzats estan entorn el 34%)246 i el 1860 (any del primer cens

amb dades sobre alfabetització) encara hi ha un 75,5% d’analfabets. Entre els fets més destacats

hi ha la Guerra del Francès i les dues desamortitzacions.

Encara ens resta afegir que en el cas espanyol també es dóna l’analfabetisme per desús,

problema que sorgeix de fer l’alfabetització en castellà on la llengua familiar i vehicular és una

altra, en el cas de Catalunya és molt important.

2.2.9 La situació educativa a Catalunya

A Catalunya el desenvolupament del sistema escolar es fa en el marc de l’estructura estatal i,

seguint la seva tònica general, és lent i molt deficient durant tot el segle XIX, en què, tot i el seu

creixement, molts sectors de població queden sense rebre cap instrucció elemental i

l’ensenyament secundari és molt minoritari. El sistema escolar està emmarcat dins d’una

estructura estatal de caràcter centralista i uniformador, en què no es presta cap mena d’atenció a

les diferències culturals o lingüístiques ni a l’adaptació a les dinàmiques econòmiques i socials.

A més cal afegir que els poders públics estan més preocupats pel control que per l’eficàcia , i en

canvi no tenen resolt el finançament de l’ensenyament, i aquesta manca d’atenció pública per la

qualitat de l’ensenyament i els problemes de finançament són especialment importants a

Viñao Frago, Antonio i Guereña, Jean-Louis. Estadística escolar, proceso de escolarización y sistema educativo nacional en España (1750-1850). Barcelona: Ariel, 1996, p. 207-210. 244 Bennassar, Bartolomé. Orígenes del atraso económico español. Barcelona: Ariel, 1985, p. 172. Vilanova Ribas, Mercedes i Moreno Julià, Xavier. Atlas de la evolución del analfabetismo en España, de 1887 a 1981. Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 1992, p. 62 245 L’analfabetisme cap al 1803 Moreau de Jonnes el situa al voltant del 94%, considerant així l’índex de persones que no saben llegir i escriure respecte de la totalitat de la població. Moreau de Jonnes. Statistique de l’Espagne. París, 1834, p. 5. 246 Hi ha pocs treballs sobre la seva distribució però aquesta xifra és l’obtinguda per Soubeyroux utilitzant les enquestes fetes al final del segle XVIII de les ciutats de Santander, Lleó, Burgos, Barcelona, Madrid, Ciutat Reial, Múrcia i Zafra. En alguns casos inclouen també l’àmbit rural immediat. Soubeyroux, J. “Niveles de alfabetización en la España del siglo XVIII. Primeros resultados de una encuesta en curso”. A: Anales de la Universidad de Alicante, núm. 5 (1985), p. 165-167.

En

revi

sió




Catalunya, València i les Balears, on el buit de la iniciativa pública afavoreix l’escola privada,

sobretot de les congregacions religioses i de grups socials i particulars que donen resposta al

major dinamisme de la societat civil.247 En aquest context, a Catalunya s’introdueixen novetats

pedagògiques i didàctiques provinents de l’estranger, i a principi de segle és la porta d’entrada a

l’Estat espanyol de l’aplicació del mètode Pestalozzi, i posteriorment s’aplica el de Lancaster.

Ja des dels inicis de modernització educativa es mostren diferències entre els interessos de la

política oficial del despotisme il·lustrat i la dels grups burgesos del Principat, fruit de les

diferents dinàmiques econòmica i social, tot i que coincideixen que és necessari millorar

l’educació. D’una banda des del Consell de Castella es creu que s’han de suprimir les traves

imposades pels gremis i crear escoles de nobles arts per als menestrals i d’altres per als

camperols per ensenyar tècniques lligades a una indústria popular propera a l’economia agrària

i de poca volada. De l’altra, els cercles comercials i industrials catalans volen un ensenyament

que afavoreixi l’aplicació pràctica dels avenços científics i la introducció de procediments

industrials nous i la millora del comerç, i troben la resposta a les seves necessitats educatives en

les escoles creades per la Junta de Comerç de Barcelona i els programes que fomenten els

viatges a països europeus per ampliar la formació.248

A Catalunya, en el període il·lustrat hi ha una forta pressió cultural i lingüística a favor de la

llengua oficial espanyola i l’exclusió de la catalana del món escolar i culte, que es manté amb

les lleis espanyoles liberals del segle XIX amb fortes mesures uniformadores i centralistes.

Aquestes restriccions afecten molt especialment l’estructura educativa, la legislació escolar i la

llengua d’escolarització, incidint molt directament en la vida de les institucions escolars

catalanes d’aquest període i dels posteriors, afectant també directament a mantenir un alt grau

d’analfabetisme per desús.

La instauració de la monarquia absolutista de Ferran VII (1814-1820 i 1823-1833) ajorna la

modernització de les estructures educatives, i la iniciativa privada és la que dóna resposta a les

demandes de formació, especialment en les zones urbanes i en les que hi ha un gran

desenvolupament industrial i comercial. En el camp de l’ensenyament privat és on hi ha més

diferències entre la situació de Catalunya i la resta de l’Estat espanyol, ja que la Guerra del

247 Monés Pujol-Busquets, Jordi. El pensament escolar i la renovació pedagògica a Catalunya (1833-1938). Barcelona: Edicions la Magrana, 1977, p. 24-27. Sureda Garcia, Bernat. “Revolució industrial, Renaixença i educació”. A: Pedagogia a Catalunya. Dos-cents cinquanta anys de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixac. Cent anys de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Barcelona: Fundació Jaume I, 1999, p. 16-17 i 24. 248 Sureda Garcia, Bernat. “Revolució industrial, Renaixença i educació”. A: Pedagogia a Catalunya. Dos-cents cinquanta anys de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixac. Cent anys de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Barcelona: Fundació Jaume I, 1999, p. 16-17.

En

revi

sió




Francès té una gran incidència en el món sociocultural i socioeducatiu, i representa un pas cap a

la superació de les estructures socials, polítiques i econòmiques de l’Antic Règim. En no trobar

la nova classe mitjana una resposta a les seves necessitats culturals i professionals en

l’estructura educativa existent al llarg del XIX, la busca en l’ensenyament privat, en què en els

nivells elemental i superior té un paper molt rellevant l’Església, ja que l’ensenyament públic té

unes mancances evidents. Aquest ensenyament, però, passa èpoques en què pateix la supressió

d’ordes religiosos i els centres escolars dependents directament de l’Església viuen, com la resta

d’Espanya, una vida molt precària fins a la concreció de la convivència entre l’Estat i l’Església

el 1851 amb el Concordat.249 La formació tècnica superior que reclama la burgesia industrial i

comercial i les professions liberals la donen institucions com la Junta de Comerç de Barcelona,

que amplia les seves ofertes formatives després de la Guerra del Francès (accentuada pel dèficit

derivat de la manca d’una universitat a Barcelona fins al 1836), les congregacions religioses

com els escolapis que creen col·legis nous a Barcelona, Sabadell i Calella, o col·legis i

acadèmies privats.250

Amb la implantació definitiva del règim liberal el 1833, s’inicia la configuració del nou sistema

escolar d’acord amb els principis de les Corts de Cadis i el Trienni Liberal. Amb la revolució de

1835 s’inaugura a Catalunya un període de llibertats públiques, amb la presència de corrents

polítics i ideològics nous, en què el gran instrument de difusió són els llibres que passen de mà

en mà, les reunions o les xerrades. No obstant això, estatalment a partir de la dècada moderada

(1844-1854) hi ha un centralisme i conservadorisme, juntament amb idees secularitzadores, que

es fan sentir en tots els àmbits i evidentment en l’educatiu. Però els centres d’ensenyament

secundari creats els primers anys del règim liberal per iniciativa d’algunes institucions o

associacions locals i que incloïen en els plans d’estudis matèries científiques, econòmiques,

humanístiques i jurídiques amb més aplicació pràctica a l’activitat econòmica (com ara

l’Instituto Barcelonés), veuen com se’ls uniformitzen els plans d’estudis a partir de 1845. No és

fins al 1857 amb la Ley de Instrucción Pública de Moyano que es consolida i expandeix el nou

sistema educatiu, tot i que és molt desigual pel cas dels nois i les noies, les quals accedeixen al

sistema educatiu més lentament i en institucions especifiques per a elles, que en molts casos són

institucions de caire confessional perquè el sistema públic no pot assumir les seves escoles.251

249 Monés Pujol-Busquets, Jordi. L’obra educativa de la Junta de Comerç 1769-1851. Barcelona: Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, 1987, p. 19 i 54-55. 250 Sureda Garcia, Bernat. “Revolució industrial, Renaixença i educació”. A: Pedagogia a Catalunya. Dos-cents cinquanta anys de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixac. Cent anys de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Barcelona: Fundació Jaume I, 1999, p. 17-18. 251 Monés Pujol-Busquets, Jordi. El pensament escolar i la renovació pedagògica a Catalunya (1833-1938). Barcelona: Edicions la Magrana, 1977, p. 41-49. Sureda Garcia, Bernat. “Revolució industrial, Renaixença i educació”. A: Pedagogia a Catalunya. Dos-cents cinquanta anys de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixac. Cent anys de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Barcelona: Fundació Jaume I, 1999, p. 19.

En

revi

sió




Les escoles privades són molt diverses. Les que hi ha més són les anomenades «escoles de pis»,

amb un mestre sovint sense títol i molts nens per ensenyar; a les que s’afegeixen les escoles

religioses, entre les quals sobresurten les dels escolapis, i les escoles que intenten oferir una

nova alternativa política o ideològica partint d’unes bases morals i religioses diferents de

l’escola tradicional, vinculades als moviments progressistes i que depenen normalment dels

ateneus obrers. La burgesia té les seves pròpies escoles privades laiques, com pot ser: el

Col·legi Carreras de Barcelona, que rep aprovació reial el 10 de setembre de 1835 i fa

ensenyament elemental i segon ensenyament amb professors prestigiosos, que també fan classe

a l’institut de segon ensenyament i la Universitat; o el Colegio Valldemia de Mataró, que es

funda el 1855, que si bé és laic, es pot considerar religiós perquè un dels fundadors, que alhora

és director, ho és i atén fills de membres de l’alta burgesia catalana, de la vella aristocràcia i

alumnes d’arreu del món; o el Col·legi Terrassenc de Terrassa, que el 1865 obre oficialment

com a centre de primer i segon ensenyament per iniciativa d’un grup de ciutadans i dirigit pel

prevere Anselm Ignasi Cabanes, amb alumnes interns i externs procedents tant de la vila, la

província o l’estranger i pertanyents majoritàriament a la classe noble i benestant. També

destaca el 1869 l’obertura a Barcelona del Col·legi d’Ignasi Ramon Miró, que prèviament ha

col·laborat amb Carreras i ha regentat un col·legi a Manresa, en què es fan classes de pàrvuls,

ensenyament primari elemental i superior, segon ensenyament, estudis mercantils i preparació

per entrar a la Universitat, amb un marcat pes de la religió catòlica i que té un gran prestigi

entre la burgesia barcelonina. 252

En el terreny lingüístic, la implantació del sistema educatiu liberal suposa un reforçament de la

pressió castellanitzadora de l’escola, que és unitària a tot l’Estat i que afavoreix la identificació

entre el progrés i la unitat lingüística i cultural. No obstant això, les contradiccions provocades

per aquest procés i el desencís per la incapacitat de l’Estat de donar resposta a les expectatives

educatives, són els elements que ajuden a la reflexió lingüística, cultural i social que es troba a

la base de la Renaixença. La castellanització imposada pel sistema escolar s’enfronta amb la

utilització del català pels sectors populars, i aquella prospera especialment entre les classes

intel·lectuals que la identifiquen amb l’activitat cultural i científica, mentre que en els sectors

populars es va introduint lentament a mesura que s’incrementa l’alfabetització i la difusió de les

publicacions periòdiques. L’ús literari del català es manté en les produccions destinades al

poble, com les publicacions que busquen el suport popular antiliberal, les satíriques i els

catecismes. El moviment de la Renaixença comporta la recuperació del català com a llengua de

252 Monés Pujol-Busquets, Jordi. El pensament escolar i la renovació pedagògica a Catalunya (1833-1938). Barcelona: Edicions la Magrana, 1977, p. 57 - 77.

En

revi

sió




producció literària en alguns cercles erudits, però la primera generació de la Renaixença, si bé

escriu en català les seves poesies, ho fa en castellà quan publica textos.253

Malgrat els importants canvis en l’estructura educativa introduïts pels liberals, no s’aconsegueix

donar resposta suficient a les demandes socials ni crear una valoració positiva de l’escola

pública en els diferents sectors socials. Els més dinàmics econòmicament i social són els que

evidencien més que el procés d’escolarització liberal és lent, que utilitza mètodes

d’ensenyament poc renovadors, amb poca eficàcia, que té uns continguts de poca aplicació

pràctica, i a més té dificultats per accedir a l’escola. El sistema educatiu públic tampoc no és

valorat entre els sectors de la burgesia urbana, industrial i comercial, perquè no troben en els

centres d’ensenyament primari i secundari públics la formació científica, tècnica i cultural que

volen per als seus fills, que els faciliti incorporar-se al món del treball i alhora garantir el seu

prestigi social. En el medi rural tampoc no es valora socialment l’escola pública, ja que com que

té un model unitari no atén les seves necessitats. En la segona meitat de segle es fa més evident

que l’escola pública no dóna resposta a les demandes de la societat. És per això que sorgeixen

una àmplia xarxa d’institucions escolars i culturals d’iniciativa social que, amb la seva capacitat

d’adaptar-se a les demandes formatives i respondre al pluralisme social i ideològic,

competeixen amb el sistema escolar públic i en cobreixen les mancances. I també juntament

amb iniciatives d’Església, sobretot a partir del Concordat de 1851, que són portades a terme

per congregacions religioses que sovint compten amb la col·laboració dels sectors benestants i

que incideixen majoritàriament en els grups més desafavorits, com és l’ensenyament de nenes i

l’assistència social i sanitària.

Les propostes formatives paral·leles a l’escola sorgeixen lligades al desenvolupament del

moviment associatiu de la segona meitat del segle, que es produeix als Països Catalans quan

s’inicien noves formes de sociabilitat culta i popular que substitueixen les de l’Antic Règim, i

que tenen un paper important en la transmissió de valors i d’idees. Com a institucions cultes i

elitistes, tenim el Liceu de València el 1836, o l’Ateneu Català que més tard és l’Ateneu

Barcelonès, que es crea el 1860, juntament amb nombroses associacions culturals, instructives i

lúdiques populars amb orientacions ideològiques molt diverses i canviants en el temps, com són

el Centre de Lectura de Reus creat el 1859, l’Ateneu Català de la Classe Obrera de Barcelona el

1862, l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera del 1863, o l’Ateneu Manresà de la Classe Obrera

del 1864, etc. Durant el Sexenni Revolucionari aquestes associacions proliferaran més i es

decantaran més cap a opcions polítiques.

253 Sureda Garcia, Bernat. “Revolució industrial, Renaixença i educació”. A: Pedagogia a Catalunya. Dos-cents cinquanta anys de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixac. Cent anys de l’Associació

En

revi

sió




2.3 Elements de la pràctica educativa

Aquest apartat inclou un conjunt d’aspectes que permeten apropar-nos més directament a la

pràctica educativa a l’escola i a l’aula d’ensenyament primari, i així poder intuir el seu dia a dia.

En aquestes concrecions del procés educatiu és on es posa de manifest que les propostes

pedagògiques, la legislació i la realitat no coincideixen, però interactuen entre si i en cada una

d’elles podem veure les petjades de les altres. Per tant, davant la manca gairebé generalitzada de

dades respecte a la pràctica pedagògica real a l’escola, intentarem intuir-la i concretar-la a partir

també de les altres dues fonts d’informació.

2.3.1 Els espais escolars

L’educació, com qualsevol activitat humana, necessita un espai i un temps determinats, i

conèixer aquests dos elements ens és bàsic per a l’estudi acurat de l’activitat educativa, però

n’hi ha poques dades precises.

L’emplaçament dels centres educatius és un element important que cal tenir en compte, però no

és fins a la primera meitat del segle XIX que en els manuals de pedagogia hi ha les primeres

referències sobre les condicions que ha de tenir l’espai destinat a una escola. És d’especial

rellevància que el Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primaria Elemental de

1838 precisa que a tots els pobles hi haurà una escola en un espai especialment destinat a ella i

no compartit per a altres usos, i tindrà una sala proporcionada al nombre de nens que tingui i

amb ventilació. Però en general, pràcticament, el que condiciona la localització dels col·legis

són les orientacions de caràcter higiènic (en llocs secs, airejats, amb sol, i si pot ser en lloc

elevat) i moral (lluny de tavernes, cementiris, hospitals, quarters, presons, clavegueres, cases de

joc, etc.), no essent fins més endavant que es tindran en compte el desplaçament dels alumnes,

la tasca educativa i les dimensions de l’establiment.254

A mesura que les ciutats creixen i el model organitzatiu de l’escola graduada s’amplia i es

consolida, també es van imposant altres criteris com és el de la comoditat, i s’ubiquen en llocs

Protectora de l’Ensenyança Catalana. Barcelona: Fundació Jaume I, 1999, p. 19 - 23. 254 Figuerola, Laureano. Manual completo de enseñanza simultánea, mutua y mixta, o instrucciones para la fundación y dirección de escuelas primarias, elementales y superiores . 2a edició. Madrid, 1842, p. 29-30.

En

revi

sió




cèntrics de la població. Alhora també s’inicia una tendència a la planificació i ordenació urbana

relacionada amb la dimensió petita o gran dels edificis escolars i el seu emplaçament passa a ser

un aspecte més del pla urbanístic que es considera juntament amb altres espais d’ús públic .255

Pel que fa referència específicament a les aules, el Reglamento de las Escuelas Públicas de

Instrucción Primaria Elemental de 1838 deixa ben clar que el mestre ha d’estar sempre a l’aula ;

per tant, com que l’escola només té un mestre, aquesta només pot tenir una sala, i tot i que

admet la possibilitat d’altres sales o escoles diferents on hi hagi auxiliars, l’escola des del punt

de vista legal s’entén com una única dependència fins que no s’introdue ix el model d’escola

graduada les primeres dècades del segle XX.256 El Reglamento també precisa que la taula del

mestre estarà davant de la dels alumnes des d’on pugui veure totes les classes i el que passa a

l’escola; les taules d’escriure dels alumnes seran llargues i estretes (de 16 a 18 polsades

d’ample), amb inclinació perquè puguin treballar còmodament, i a les parets de la sala hi haurà

cartells amb lliçons impreses o manuscrites, amb l’abecedari, taules de multiplicar, pesos i

mesures, i els principals deures dels nens a l’escola amb lletres grans.

Amb el pas de l’escola -aula a l’escola -col·legi, la disposició i distribució interna dels espais en

els edificis escolars comença a ser una qüestió important. Per una banda es reflecteix quines

funcions o activitats es consideren rellevants i per tant han de tenir reservat un lloc propi, però

també és important la seva disposició i distribució per la relació que s’estableix entre elles (les

aules, despatx del director, habitatge del professor, gimnàs, espais de trobada, dutxes, etc.). En

general es tendeix progressivament a fragmentar-los i diferenciar-los segons les diferents

activitats, i per tant a incrementar-ne el nombre.

La realitat és que les referències als edificis escolars o fins i tot a les aules d’ensenyament són

molt minses i en general aquests es redueixen a una sala, més o menys dotada amb mobiliari i

algun material didàctic. No obstant això, a mesura que s’amplia l’oferta educativa per atendre

les demandes procedents de diferents sectors, els espais són un dels trets diferencials que van

prenent rellevància.

En general, durant el segle XIX les aules estan en locals inadequats per a la docència, en edificis

construïts per a altres finalitats, en llocs reduïts, i en males o regulars condicions: amb escassa

il·luminació i ventilació, sovint sense lavabos, pati o jardí, amb mobiliari insuficient, llibres i

material no uniformitzats i escassos, etc. Tots aquests fets s’agreugen al llarg de la centúria, ja

255 Viñao Frago, Antonio. “Del espacio escolar y la escuela como lugar: propuestas y cuestiones”. A: Historia de la educación. [Salamanca], núm. 12-13 (1993), p. 29-33 i 49 - 60.

En

revi

sió




que l’augment d’escolaritat que s’aconsegueix es fa mitjançant l’increment de la mitjana

d’alumnes per aula, que passa dels 35,7 alumnes el 1797 als 62,3 el 1900 (passant per 38,3

alumnes el 1831, després 45,5 el 1850, i posteriorment 52,1 el 1865).257

2.3.2 Els mètodes educatius

Les referències concretes sobre l’organització de l’aula provenen d’alguns gravats i dels

promotors de les reformes liberals quan es refereixen a la situació anterior al 1838, que volen

canviar. A la primeria de segle, i fins que no surten els primers mestres formats a les escoles

normals creades a partir de la reforma de 1838, l’aula s’organitza sense aplicar cap mètode, o a

tot estirar l’individual, i en general trobem un mestre que té la seva taula i cadira, una taula amb

els alumnes que escriuen, la majoria dels alumnes asseguts en bancs desordenadament formant

petits grups que repassen o estudien, i en definitiva, manca d’ordre i molt soroll.258

A partir del 1818 s’introdueix el mètode lancasterià (conegut com a mètode d’ensenyament

mutu), i amb ell el govern absolutista vol fer front a la manca d’escoles i mestres, ja que les

classes poden tenir molts alumnes, on els més avançats s’organitzen per ajudar el mestre a

atendre individualment grups de nens i informar-lo del resultat. Però el mètode no rep un impuls

decisiu fins al triomf definitiu del liberalisme a partir de 1834, en què és considerat com el més

eficaç perquè garanteix una economia de temps i despeses.

L’escola sorgida de la reforma liberal de 1838 vol ser un espai on hi hagi disciplina, ordre i

regularitat, que vol aconseguir-se mitjançant un sistema o mètode, on la distribució de l’espai i

el temps, les matèries, exercicis i activitats, siguin els elements per assegurar un aprofitament de

l’ensenyament i facin innecessaris els càstigs físics. Això es vol fer efectiu eradicant el mètode

individual d’ensenyament i substituint-lo pel simultani o el mutu, i a més ordenar

ininterrompudament les activitats distribuint el temps escolar. Per a aquesta finalitat serà

transcendental l’Escola Normal Central i la resta d’escoles normals, en què Montesino dins la

direcció i organització escolar, que han de fer possible un bon funcionament de l’aula i un

aprofitament del temps, hi inclou una distribució del temps i de les activitats, una classificació

256 Viñao Frago, Antonio. Tiempos escolares, tiempos sociales. Barcelona: Ariel, 1998, p. 14-15 i 34. 257 Viñao Frago, Antonio. Tiempos escolares, tiempos sociales. Barcelona: Ariel, 1998, p. 54-56. 258 Florensa Parés, Joan. L’ensenyament a Catalunya durant el trienni liberal (1820-1823). El mètode dels escolapis. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996, p. 235 i 388-389. Viñao Frago, Antonio. Tiempos escolares, tiempos sociales. Barcelona: Ariel, 1998, p. 13, 24-25 i 34.

En

revi

sió




dels nens i de les matèries (la seva graduació en seccions o divisions) i el mètode seguit (el

simultani, el mutu o el mixt, mai l’individual).259

Legislativament el Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primaria Elemental de

1838 classifica les escoles primàries en elementals i superiors, i les primeres en completes i

incompletes, i aquesta diferent tipologia també condiciona les matèries que s’han d’ impartir, el

nombre d’hores diàries de classe, el local, etc. Progressivament es va proposant teòricament

organitzar l’escola primària sobre la base de tres divisions d’alumnes en funció de la seva edat i

nivell de coneixements, i que hi hagi tantes classes generals com matèries amb un nombre

determinat de seccions (entre 5 i 10, segons els mètodes i la matèria) per cada classe o matèria:

• Si el mètode és el simultani (un mestre amb petits grups homogenis d’alumnes on

explica, fan treballs personals i corregeix) es proposen entre 5 i 6 seccions, amb un

màxim de 12 alumnes a cadascuna. Les escoles que apliquen aquest mètode han de

tenir fins a 60 alumnes, i com a màxim 80.

• Si el mètode és el mutu o mixt (amb elements del simultani i mutu) es proposen 8

seccions i en la classe d’aritmètica, 10. En el mètode mutu les seccions tenen un

monitor al capdavant i un màxim de 8 alumnes. A les escoles que apliquen el mètode

mixt les classes són de 60 o 80 fins a 150 alumnes, i per a grups superiors a aquest

nombre, el mutu.

Progressivament a primària es proposa el mètode simultani, amb el recurs dels mestres auxiliars

i alumnes avantatjats que ve a ser el mètode mixt, en detriment del mètode mutu. La precària

formació dels ensenyants fa que sovint desconeguin les característiques i els mecanismes dels

diferents mètodes. Pensem que el 1850 el 53,1% dels mestres tenen títol oficial, al cap d’onze

anys d’haver-se obert la primera Escola Normal.260

En la pràctica educativa, el nombre d’alumnes de l’escola i la seva realitat condicionen el

mètode que se segueix, i en augmentar progressivament al llarg del segle el nombre d’alumnes

per aula, la necessitat d’ajudants per al mestre es fa indispensable. Les estadístiques oficials

demostren que si bé el mètode individual es va replegant al llarg del segle , passant del 54,4% de

les escoles que l’apliquen el 1850 al 2,6% el 1885, creix l’aplicació del mixt, que passa del

259 Segons Pablo Montesino i Antonio Valcárcel en el Boletín Oficial de Instrucción Pública, 1 juny 1845, p. 104-128, 284-289, 312-320 i 375-376. Com ens indica: Viñao Frago, Antonio. Tiempos escolares, tiempos sociales. Barcelona: Ariel, 1998, p. 7, 15-16 i 20-23. 260 Viñao Frago, Antonio. “Alfabetización y escolarización en la primera mitad del siglo XIX”. A: Delgado, Buenaventura. Historia de la educación en España y América. Siglos XVI al XVIII. Madrid: Ediciones SM, 1993, p. 657-708.

En

revi

sió




21,2% el 1850 al 72,6% el 1885, i es manté el simultani al voltant del 23,5% i el mutu al voltant

de l’1,2% del 1850 al 1885.

De la província de Barcelona, hi ha constància dels mètodes que s’utilitzen la primera meitat del

segle per la inspecció de 1841,261 i en ella l’aplicació del mètode individual ja no és el

predominant perquè s’ha iniciat la tendència a utilitzar majoritàriament el mixt, i en molta

menys mesura el simultani i el mutu. En concret, les xifres són: que es visiten 302 escoles i s’hi

aplica el mètode individual en el 40%; el mixt (de simultani i individual), en el 42,4%; el

simultani, en el 13,2%, i el mutu, en el 3,7%. No obstant això, no podem generalitzar aquestes

dades per a tot Catalunya, però sí que és l’àrea on contextualitzem Mataró.

2.3.3 El calendari i els horaris escolars

En aquest punt és potser on es constata que la cultura escolar del segle XIX fa més evident que

es troba entre la tradició i el canvi, les continuïtats i les innovacions, i on la discordança entre el

prescrit i la realitat només fan que evidenciar una realitat externa amb una forta importància del

treball infantil i un predomini del món rural que interacciona amb les propostes teòriques i les

prescripcions legals.

Al principi de segle i fins que s’aprova el Reglamento de la Escuela Públicas de Instrucción

Primaria Elemental de 1838, en general són vigents les pràctiques i regulacions de l’Antic

Règim, 262 especialment en aquest tema.

L’escola anterior al 1838 no té la noció de curs i els alumnes s’incorporen a mesura que

arriben, però en el Reglamento de las Escuelas de Primeras Letras del Reino de 1825 ja s’han

marcat quatre èpoques fixes de tres mesos per admetre alumnes, i la idea d’un final i inici de

curs amb un període de vacances és pràcticament inexistent.263

La noció de curs tampoc no existeix legislativament en el Reglamento de las Escuelas Públicas

de Instrucción Primaria Elemental de 1838, i només arriba a fixar que s’admetran alumnes els

vuit primers dies dels mesos de gener, abril, juliol i octubre; per tant, hi ha classe al llarg de tot

261 Hi ha dues escoles en què no hi ha nens, el que representa que un 0,7% d’escoles no sabem quin mètode utilitzen. El sistema mixt, en aquest cas, el considera del sistema individual i simultani. AGHUB 20/2/5/8. 262 Viñao Frago, Antonio. Tiempos escolares, tiempos sociales. Barcelona: Ariel, 1998, p. 7. 263 Viñao Frago, Antonio i Guereña, Jean-Louis. Estadística escolar, proceso de escolarización y sistema educativo nacional en España (1750-1850). Barcelona: Ariel, 1996, p. 97-103.

En

revi

sió




l’any, tot i que s’inclou la possibilitat de fer unes vacances extraordinàries en les zones rurals

pel treball al camp. Hem d’esperar perquè es fixi un període de vacances fins a la llei de 16 de

juliol de 1887, que les concreta en 45 dies, sense precisar en quin moment, i ja l’any següent

que per Reial Ordre de 6 juliol de 1888 es concreten del 17 de juliol a l’1 de setembre.264

La setmana com a unitat de distribució de les matèries i tasques no existeix al principi de segle,

i cada dia es fa pràcticament el mateix, excepte que en general el dijous a la tarda no hi ha

escola (costum que ja ve del segle anterior), normalment el dissabte a la tarda es dedica a

l’ensenyament del catecisme i pràctiques religioses, i els diumenges i dies festius no hi ha

escola .265 Si bé el Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primaria Elemental de

1838 enumera quantes sessions a la setmana han de tenir com a mínim algunes de les matèries,

a la pràctica no s’aplica al llarg de tot el segle, però puntualitza que es farà classe tots els dies

excepte els dijous a la tarda de les setmanes que no hi hagi un dia de festa sencer, els diumenges

i dies festius sencers, del 24 de desembre al 6 de gener, dilluns i dimarts de Carnestoltes, des del

diumenge de Rams fins al segon dia de Pasqua de Resurrecció, els dies de SM, i els dies de

festa nacional.266

Pel que fa a l’horari escolar, a la darreria del segle XVIII, el Reglamento de Escuelas de

Primeras Letras de 15 juny de 1797 concreta que a l’hivern és de 8 a 11 del matí i de 2 a 4.30

de la tarda, i a l’estiu és de 7 a 11 del matí i de 4 a 6 de la tarda; per tant, entre cinc i mitja i sis

hores de classe dià ries. El Reglamento de las Escuelas de Primeras Letras de 1825 reconeix la

pràctica habitual de sis hores diàries en sessions de matí i tarda de tres hores i les juntes locals

fixen els horaris concrets, tot precisant que a l’aula d’escriure es dediquin a la lectura les dues

primeres hores del matí i de la tarda, i a la gramàtica, ortografia i aritmètica, la tercera i última

hora d’ambdues sessions, excepte les tardes dels dimecres i dissabtes, que s’han de dedicar a la

doctrina cristiana, urbanitat i bona conducta, i les dels dijous, que són festives.

L’horari lectiu de classes no es modifica legislativament més al llarg del segle i queda fixat per

a nens i nenes en un total de 6 hores repartides en dues sessions de matí i tarda de 3 hores i amb

l’horari que determinin les comissions locals d’instrucció primària. La distribució de les classes,

264 Viñao Frago, Antonio. Tiempos escolares, tiempos sociales. Barcelona: Ariel, 1998, p. 34-38, que remet per a més informació: Onsolo Uroz, Florencio. Manual del maestro. Compendio de legislación de primera enseñanza. Pamplona: Nemesio Aramburu, 1898, p. 318. 265 Ja des de l’Estatuto del Colegio Académico de Primeras Letras de 22 desembre de 1780 s’ordena que els mestres els dijous a la tarda tinguin les seves acadèmies, i es manté el costum. Viñao Frago, Antonio. Tiempos escolares, tiempos sociales. Barcelona: Ariel, 1998, p. 11-12. 266 Vegeu l’apartat referent a la legislació educativa més remarcable del segle XIX, i en especial la referència que es fa al Reglamento de 1838.

En

revi

sió




el Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primaria Elemental de 1838 la defineix

molt per sobre, i aconsella combinar els ensenyaments però establint el següent:

• La lectura, l’escriptura i l’aritmètica han de tenir uns temps específics.

• L’ortografia i la gramàtica s’han d’impartir almenys dues vegades la setmana en les

seccions superiors que s’escripturen.

• La instrucció moral i religiosa ha de ser la primera en totes les classes de l’escola.

• La doctrina cristiana i història sagrada ha de fer-se cada dia en una lliçó curta.

• De la Sagrada Escriptura, en llegirà un capítol un alumne avançat durant un quart

d’hora i l’explicarà el mestre els dimecres, matí o tarda, després de l’oració inicial.

• Els dissabtes a la tarda es dediquen a l’examen de la doctrina i història sagrada feta

durant la setmana, a estudiar el catecisme, a explicacions de la doctrina cristiana, a

llegir l’evangeli de l’endemà, a resar el rosari i una oració per la salut de SM i

prosperitat de la nació.

• Els diumenges el mestre acompanyarà els nens a missa, tant en els pobles on hi hagi

aquest costum com en els altres.267

• Cada tres mesos els alumnes que han fet la primera comunió s’han d’acompanyar a

confessar-se a l’església, i els altres nens també els acompanyaran perquè s’acostumin a

les pràctiques religioses i no es quedin sols a l’escola (però sovint no s’acompleix per

part dels mestres i no s’arriba a derogar).

Els quadres horaris en aquesta organització són fonamentals, ja que preveuen una descripció

detallada de què es fa en cada moment i què es farà després, recollint totes les activitats,

exercicis i moviments dels alumnes i, en definitiva, assegurant que totes les seccions tinguin

sempre alguna cosa a fer, evitant les interrupcions i temps morts, els desajustos i el desordre.

En la pràctica educativa no es dóna una única solució a cada un dels aspectes relacionats, sinó

que hi ha un ampli ventall per tal d’ajustar-se a una realitat molt diversa al llarg de tot el segle,

ja que l’assistència, és en general molt irregular perquè està en funció de les necessitats

familiars i productives, tant en les zones agrícoles com en les industrials. El treball infantil, des

dels sis o set anys, amb jornades laborals de fins a 10 o 12 hores dificulta aquesta assistència a

l’escola, tot i que a partir de la Ley de Instrucción Pública de 1857 estableix un període

d’escolaritat obligatòria que inclou dels sis als nou anys, però que en general no s’acompleix.

267 No es deroga fins el Reial Decret de 19 desembre de 1885.

En

revi

sió




L’horari de l’escola està determinat pel tipus i el mètode que se segueix i l’espai de què es

disposa, és per això que hi ha una gran varietat de solucions. Tanmateix , la base formativa dels i

les mestres en què s’hauria de basar l’aplicació de mètodes nous i l’organització escolar és

generalment deficitària, i com hem dit, i això fa que es reprodueixi en general l’après amb altres

mestres que apliquen el sistema individual. A més, els mestres han de compatibilitzar la

docència amb altres ocupacions, i en concret el 1850 només el 47,9% dels mestres ha arribat a

la professionalització del magisteri que es pretenia.

En general ens trobem que: 268

• En ciutats catalanes d’importància, com són Barcelona, Lleida, Girona i Reus, es fa

efectiu que les classes tant en escoles públiques com privades són durant tot l’any,

l’assistència dels alumnes és intermitent i les festes escolars són les de precepte.

• En els col·legis escolapis i en els d’envergadura el curs escolar s’inicia al setembre i

acaba al juliol. Normalment es demana disminuir l’horari lectiu el mes d’inici a causa de

la calor i es conclou el curs celebrant exàmens.

• El nombre d’hores de docència és molt divers segons les poblacions, sobretot en la

primera educació. Generalment hi ha sessions de matí i tarda, i es fan des de 2 hores fins

a 6 al dia.

De la inspecció de la província de Barcelona de 1841, en què s’han visitat 302 escoles,

s’hi fan 2 hores en el 23,5%, 2.30 hores en el 12,6%, 3 hores en el 59%, una sessió de 3

hores i una de 2 hores en el 3,6%, i dues sessions de 3 hores en l’1,3%, que corresponen

només a 4 escoles.

2.3.4 Els llibres de text

Els manuals escolars són una bona font per apropar-nos a la representació concreta de com es

concep i practica l’ensenyament, però alhora són un producte complex, suport de molts codis

(expressats o tàcits), sobretot a partir de la implantació dels sistemes educatius nacionals en els

primers decennis del segle XIX, i que evolucionen molt al llarg d’aquesta centúria.269

268 AGHUB 20/2/5/8. Florensa Parés, Joan. L’ensenyament a Catalunya durant el trienni liberal (1820-1823). El mètode dels escolapis. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996, p. 270-273. 269 Delgado Criado, Buenaventura. “Los libros de texto como fuente para la Historia de la Educación”. A: Historia de la educación. [Salamanca], núm. 2 (1983), p. 353-358. Escolano Benito, Agustín. “Los comienzos de la edición escolar moderna en España”. A: Diversos autors. El libro y la educación. Madrid: ANELE, 2000, p. 15-33. Puelles Benitez, Manuel. “Los manuales escolares: un nuevo campo de conocimiento”. A: Historia de la educación. [Salamanca], núm. 19 (2.000), p. 5-11.

En

revi

sió




Legislativament, el Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primaria Elemental de

1838 recomana les lliçons impreses i posades en cartells o cartons, perquè manquen cartilles,

sil·labaris i en general llibres uniformes per als nens pobres. I com que s’utilitzen contínuament

i tenen poca durada, és més econòmic tenir les lliçons en cartells fixos i permanents, que a més

de ser barats serveixen simultàniament per a molts nens i també són útils per als repassos que es

facin. A part, els pares, si volen, poden comprar les cartilles o els sil·labaris corresponents.

També proposa l’ús dels cartells, les pissarres i els bancs de sorra per als nens petits, però els

llibres per llegir i el paper per escriure en els nens més avançats en lectura i escriptura. Els

llibres, els elegiran els mestres i les comissions locals, i es recomana que els ajuntaments i les

comissions proporcionin als mestres sèries de lliçons impreses en fulls solts.

L’evolució del manual escolar està íntimament lligada a la gènesi, l’evolució i consolidació dels

sistemes educatius nacionals , en què esdevé una eina fonamental del mestre en la seva aula.270

En concret a Espanya, el llibre de text modern sorgeix 271 i es desenvolupa en el període que va

de la Constitució del 1812 a la revolució de l 1868. L’Informe Quintana de 1813 fa de la

uniformitat de l’ensenyament un dels puntals bàsics del nou sistema educatiu, tant pel referit al

mètode com als continguts, i els llibres de text estan íntimament relacionats amb aquests dos

aspectes, per tant, tots els han de tenir el mateix llibre, ja que s’ha d’utilitzar un sol motlle per a

tota la població. L’absolutisme de Ferran VII prescriu als mestres els llibres que han d’utilitzar

per a cada assignatura i nivell, per aconseguir la uniformitat, però aquestes bases ideològiques

són totalment contràries a les liberals. No és fins el Plan General de Instrucción Pública de

1836 que es dóna llibertat al professor per decidir el llibre escola r en tots els nivells educatius,

però aviat es veu que s’ha de posar alguna restricció per garantir la qualitat dels textos i la

idoneïtat de les doctrines, i el Decret de la Regència provisional de 18 novembre de 1840,

autoritza la Direcció General d’Estudis per nomenar una comissió d’examen de llibres de text.

Així s’inicia el sistema de llista de llibres autoritzats en què es vol conjugar la uniformitat de

l’ensenyament amb la llibertat d’elecció del professorat, i no queda totalment implantat i definit

fins la Ley de Instrucción Pública de 1857 que es manté vigent més de cent anys, només

interromputs per canvis legals d’escassa durada.

Però si bé legislativament hi ha unes directrius educatives, aquestes no s’apliquen

automàticament ni s’acompleixen exactament, per la qual cosa ens és difícil poder afirmar fins a

270 Puelles Benitez, Manuel. “Los manuales escolares: un nuevo campo de conocimiento”. A: Historia de la educación. [Salamanca], núm. 19 (2.000), p. 7. 271 Escolano Benito, Agustín. Historia ilustrada del libro escolar en España. Del Antiguo Régimen a la Segunda República. Madrid: Pirámide, 1997, p. 47 - 50.

En

revi

sió




quin punt es fan efectives, ja que amb tota probabilitat l’escàs control estatal afavoreix aquest

incompliment. No obstant això, el mestre sempre està sotmès per a l’elecció dels llibres pel

control de les famílies, pels grups socials i pel seu gremi professional. Així doncs, a l’hora

d’elegir-los, es veu obligat a fer-ho entre els aprovats oficialment per l’Església, per l’Estat o

pels seus representants (bisbe , prevere o ecònom, municipi, junta local d’ instrucció pública,

associació de pares, direcció del centre, etc.), tenint en compte que si el professor és d’algun

orde religiós la seva llibertat és pràcticament nul·la, ja que el seu estil preval per damunt de

tot.272

Fins que no surten els primers mestres formats a les escoles normals creades a partir de la

reforma de 1838, és difícil trobar llibres a l’aula, i al llarg del segle els que s’utilitzen són

escassos i no són uniformes, alhora que el material escolar és molt minso i insuficient en la

majoria d’escoles.273

Pel que fa a la producció, el llibre escolar es veu afectat positivament pels avenços en les arts

gràfiques i el conjunt de les innovacions mecàniques i artístiques de l’època, igual que la resta

de productes editorials. Els primers manuals escolars, per les característiques específiques que

tenen, arriben a donar lloc a un model editorial diferenciat amb maquetacions peculiars,

composició, edició, enquadernació, tipografia, il·lustracions, etc., i s’arriben a definir com un

producte editorial específic amb característiques pròpies. Però una vegada aconseguida la seva

identitat, es renoven molt lentament i es fan moltes reedicions que no incorporen canvis, o molt

pocs, i la uniformitat i el plagi són habituals, el que porta a reutilitzar-se sistemàticament per

diversos alumnes.

Progressivament els llibres escolars incrementen la seva difusió entre les classes populars, i això

es deu principalment a dos motius: que les millores tècniques en les arts gràfiques permeten

incrementar les tirades i reduir els costos (alhora que milloren la qualitat de les edicions), i que

amb l’extensió del mètode d’ensenyament simultani el llibre es converteix en un objecte d’ús

individual i a poc a poc es va refermant com una pràctica cultural cada vegada més arrelada a la

vida quotidiana de les aules (tot i algunes reticències teòriques, ideològiques o de relatiu alt cost

a causa dels nivells adquisitius baixos de les classes treballadores).274

272 Delgado Criado, Buenaventura. “Los libros de texto como fuente para la Historia de la Educación”. A: Historia de la educación. [Salamanca], núm. 2 (1983), p. 355-356. 273 Viñao Frago, Antonio. Tiempos escolares, tiempos sociales. Barcelona: Ariel, 1998, p. 54-55. 274 Escolano Benito, Agustín. “Los comienzos de la edición escolar moderna en España”. A: Diversos autors. El libro y la educación. Madrid: ANELE, 2000, p. 18, 24 - 30.

En

revi

sió




La producció, edició i difusió dels llibres escolars es concentra majoritàriament a Madrid i

Barcelona (a Barcelona: Paluzie, Gaspar, Bursi, Torner, Verdaguer, Torras, Roca, etc.; a

Madrid: Hernando, Aguado, Nuñez, Escola Pia, Arranz, etc.), però també hi ha tota una

estructura més regionalitzada i local (entre ells troben a Mataró els Abadal i els Horta.),

configurant una xarxa d’editors, impressors i llibreters que cobreixen sobretot els antics

territoris dels regnes d’Aragó i Castella, als quals hem de sumar les edicions dels mateixos

autors.275

Gràficament, en els manuals escolars hi ha un ampli predomini del text, i s’hi van incorporant

progressivament gravats per il·lustrar el contingut, tot en tinta negra. No s’introdueixen els dos

colors a l’interior fins als anys vint del segle XX; tot i que innovacions com el color i les

reproduccions fotogràfiques ja s’utilitzen en altres tipus d’edicions, però en els llibres de text no

perquè repercuteixen en el preu, i els mercats populars als quals van destinats tenen forts

condicionaments econòmics.

De la província de Barcelona tenim constància de la inspecció de 1841,276 en què s’han visitat

302 escoles, els llibres que s’utilitzen, i si bé no es pot generalitzar a tot Catalunya ni per a tot el

període, és en el context que podem ubicar Mataró:

Escoles Total

Lectura: Naharro 193

Catón 52

Fleuri 218

Simón de Nantua 69

Lecciones 139

Amigo de los niños 131

Padre Isla 60

Selectas 55

Fábulas de Samaniego 41

Historia de España de varios autores 18

Regla de vida 23

Meditaciones de Granada 11

Urbanidad 12

1.022

275 Botrel, J. F. “Les recherches sur le livre et la lecture en Espagne”. A: Chartier, R. Histories de la lecture. París: IMEC, 1995, p. 52. 276 AGHUB 20/2/5/8.

En

revi

sió




Gramàtica: Herranz 49

Ballot 48

Colegio Académico 21

Alemany 16

Real Academia 16

Riera 6

Costa 4

Latina 3

Palucié 2

Moraleja 2

Salvá 1

Puig 2

Cau y Aner 1

Escuelas Pías 1

172

Aritmètica: Riera 75

Poy 74

Padre Ferrer 12

Vallejo 5

Puig 3

Palucié 2

Escuelas Pías 1

Mas 1

Vila 1

174

En

revi

sió




2.4 L’ensenyament i l’escolarització a Mataró

2.4.1 L’ensenyament a Mataró abans del segle XIX

Mataró funda l’Escola Municipal de Primeres Lletres durant el segle XVI , dins del context de

generalització d’escoles en l’àmbit local per a la instrucció popular elemental més enllà dels

cercles restringits de l’Església i l’aristocràcia, que s’ha iniciat a la baixa edat mitjana i que

primerament apareix a les ciutats per després fer-se progressivament més general. 277 El 1556 el

Consell de la vila considera els beneficis que reporta l’ensenyament i resol contractar un mestre

amb la condició que no n’hi haurà cap altre i que tothom està obligat a portar-hi els fills, li

assigna un salari de deu lliures barcelonines procedents dels béns de la Universitat (la meitat de

les quals seran per pagar la casa de l’escola) i es precisa que les matèries d’ensenyament són:

llegir, escriure, comptar, doctrina cristiana i gramàtica. El seu sou va augmentant

progressivament al llarg del segle, i si bé el 1556 és de deu lliures barcelonines, el 1586 passa a

ser de 44, el 1589 de 50 i el 1593 de 60, i també hi hem d’afegir que té casa franca.278

A principis del segle XVII l’ensenyament és responsabilitat del Consell de la Universitat de la

vila, i l’any 1604 hi ha dos mestres dedicats al magisteri, un de primeres lletres, que cobra 59

lliures anuals i un de gramàtica, que en cobra 70. El que la vila compti des de principi de

centúria amb una càtedra de gramàtica que ofereix la possibilitat d’una instrucció a nivell mitjà

a la pròpia localitat, és segurament degut a la importància que Mataró va tenint en aquesta

època i les necessitats que genera com a centre urbà, però aquesta educació és elitista i dirigida

principalment a persones destinades a accedir a estudis universitaris de dret, medicina, teologia,

etc., un grup molt minoritari i amb poca incidència en el conjunt de tota la població. 279

A partir de 1684 hi ha tres mestres a càrrec de la Universitat de la Vila: un de gramàtica; un

altre de llegir, escriure i comptar, i un tercer de minyons que comencen a llegir. Ensenyen a la

Casa de la Universitat o de la Vila i es destinen 350 lliures l’any per pagar aquests tres sous: un

277 Ventura Munné, Montserrat. Lletrats i illetrats a una ciutat de la Catalunya moderna. Mataró, 1750-1800. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1991, p. 34-36 i 113-114. 278 Colomer, J.M. Mataró al mil cinc-cents. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1969, p. 100-102. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 125. 279 Giménez Blasco, Joan. «Aspectes culturals d’una vila de l’Antic Règim. Mataró s. XVII». A: I Sessió d’Estudis Mataronins. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 1985, p. 32. Florensa Parés, Joan. L’ensenyament a Catalunya durant el Trienni Liberal (1820-1823). El mètode dels escolapis . Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996, p. 242-243.

En

revi

sió




cobra 150 lliures i els altres dos 100 cadascun. També es paga el mestre de capella, que té

l’obligació d’ensenyar als alumnes més aptes cant, i a llegir i escriure.280

Tot i que l’alfabetització s’ha iniciat el segle anterior, només arriba a ser detectable fins ara

entre els sectors més benestants i la classe menestral, centrant-se majoritàriament en els grups

del clergat i les professions liberals.281

En el segle XVIII Mataró experimenta un desenvolupament demogràfic i urbà que la porta a

final de la centúria a consolidar-se entre les poblacions capdavanteres del Principat. A principis

de segle l’ensenyament continua tutelat pel Consell de la Universitat de la vila (que obté el títol

de ciutat el 1702), es mantenen els tres mestres, igual que s’ha fet durant tot el segle anterior, i

ensenyen també a la Casa de la Universitat, de la Vila o Ciutat.282

A començament de segle, com a ciutat rica i pròspera, i dins les condicions generals de

desenvolupament de l’època, el municipi vol posar l’escola a l’abast de la major part de la

població, i llavors es fa palès la insuficiència dels tres mestres que manté i ha de cercar una

solució. Els mestres que paga el Consell atenen 150 alumnes, mentre que la resta assisteix a

escoles privades. Però si es vol augmentar el nombre d’ensenyants això suposa necessàriament

un increment dels costos del servei escolar. Perquè aquest augment afecti al mínim possible, a

principis de 1707, durant la Guerra de Successió, el Consell Municipal manifesta per primera

vegada l’interès d’obtenir informació sobre el funcionament i les condicions d’establiment de

l’Escola Pia perquè ofereixen instrucció elemental a les classes populars gratuïtament, les seves

escoles tenen un finançament parcial de les administracions locals i imparteixen en general

estudis de gramàtica, retòrica i filosofia, i per tant poden cobrir totes les necessitats d’instrucció

local amb uns costos moderats per a la comunitat local.283 Però les gestions no prosperen.

280 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 20 de juliol de 1684. ACM. Fons AMM. AH-21. Llovet, Joaquim. Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, p. 160-169. 281 Giménez Blasco, Joan. Economia i societat. Mataró, 1600-1639. Mataró, 1984, p. 75. Giménez Blasco, Joan. «Aspectes culturals d’una vila de l’Antic Règim. Mataró segle XVII ». A: I Sessió d’Estudis Mataronins. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 1985, p. 31-35. 282 ACM. Fons AMM. AH-21. 283 Acords municipals de 14 de gener de 1707 i de 21 de juny de 1786. Ventura Munné, Montserrat. Lletrats i illetrats a una ciutat de la Catalunya moderna. Mataró, 1750-1800. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1991, p. 35-38 i 101. Vilá Palá, Claudio. Escuelas Pías de Mataró: su historial pedagógico. Salamanca: Calatrava, 1972, p. 5-6.

En

revi

sió




El 1716 en l’ Apeo s’enregistren un total de sis mestres: Marià Codina, Tomàs Germà, Joan

Gual, Pau Pareta, Salvador Sala i Josep Serra. L’any 1717 s’inicien novament els tràmits per a

l’establiment dels escolapis, però tampoc no arriben a bon port.284

El 1737 l’Ajuntament evidencia que amb els tres mestres que té assalariats no n’hi ha prou per

atendre l’ensenyament a la ciutat. Així, doncs, acorda iniciar unes noves capitulacions amb

l’Escola Pia, que es materialitzen definitivament el 24 d’abril d’aquest mateix any. Les

clàusules fixen que està sota el patronatge perpetu de l’Ajuntament, que hi ha vuit ensenyants

que asseguren la instrucció de primeres lletres (llegir, escriure i comptar) amb una extensió dels

coneixements literaris fins a «vers i retòrica» i extensiu a filosofia a partir del tercer any del seu

establiment, tenen una dotació anual de 400 lliures (per a tots els ensenyaments: 350 com el que

paga ara als tres mestres que hi ha i 50 per l’aula de filosofia) dividides en pagaments

quatrimestrals avançats, i es facilita les aules i allotjament mentre no en tinguin de pròpies. El

26 de desembre de 1737 es fa la inauguració oficial de la residència interina de la comunitat

escolàpia a la ciutat en una casa llogada pel municipi a la cruïlla del carrer Sant Antoni i Camí

Ral, amb una part destinada a habitatge i l’altra, a les quatre classes: dues de gramàtica, la

d’escriure i comptar, i la de llegir. A causa de la gran afluència d’alumnes l’any següent

l’Ajuntament lloga una altra casa per a les classes, a més d’utilitzar també la Casa Consistorial.

També s’assignen els terrenys on s’ubicarà el nou edifici, i dos anys després els escolapis els

compren per construir-hi la nova casa-habitatge de la comunitat, escola, església i un local per

als alumnes interns de famílies benestants (anomenat «seminari de nobles») al Camí Ral

cantonada amb la Baixada de Santa Anna. El 1742 comença a funcionar al col·legi l’aula de

filosofia com a ensenyament superior, i posteriorment, durant la dècada dels seixanta, també hi

ha alumnes que segueixen classes i s’examinen de principis de nàutica o pilotatge per tal de

donar resposta a la demanda d’estudis de fills de mariners i personal auxiliar per a la navegació.

L’edifici nou queda enllestit en una primera fase amb la casa-habitatge de la comunitat el 1754,

i la part de les aules no queda inaugurada fins l’any 1814 per problemes relacionats amb qui ha

d’assumir-ne els costos (comunitat religiosa i Ajuntament), mentre que l’església s’inaugura el

1789.285

284 ACM. Fons AMM. Apeo 1716. ACM. Fons AMM. Acords municipals de 17 de gener de 1707; 3 d’agost i 3 de novembre de 1717; 23 de novembre de 1722, i 15 de gener de 1723. ACM. Fons AMM. AH-83. Poch, J. Las Escuelas Pías de Mataró. La iglesia de Santa Ana y el Ho. Guardia de S. Juan Bautista. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1963, p. 14. Vilá Palá, Claudio. Escuelas Pías de Mataró: su historial pedagógico. Salamanca: Calatrava, 1972, p. 13-29 i 53. 285 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 15 de gener de 1723; 18 de gener, 8 de febrer, 1 i 14 d’abril , 1 i 3 de juny i 16 de desembre de 1737; 15 de gener de 1738; i 3 de desembre de 1739. ACM. Fons AMM. AH-83. Salas i Oliveras, Ramon. Mataró i l’ensenyament. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1962, p. 26.

En

revi

sió




Un altre establiment educatiu d’aquest segle és l’Escola de Nàutica, que funciona de 1780 a

1792. Reobre el 1798 durant un temps (essent el precedent de l’Escola Oficial de Nàutica, que

s’inaugura el 1830) i està sota el patronatge del Gremi de Mariners, que construeix un edifici de

nova planta de dos cossos als terrenys de la drassana, al carrer Sant Felicià.286

A les cases de les famílies amb poder econòmic segueixen tenint preceptors particulars, no n’hi

ha cap constància.287 Sobre l’ensenyament de nenes a la ciutat el que és més freqüent en l’època

són les mestres de costura, que no estan obligades a instruir les alumnes en la lectura i

l’escriptura, sinó només en les tasques útils i apropiades al seu sexe, prioritzant les tasques

domèstiques i la formació cristiana, seguint les directrius.288

Amb aquesta minsa infraestructura educativa, l’analfabetisme és gairebé general i només se’n

salva una elit il·lustrada formada pels eclesiàstics, hisendats, professionals i burgesos, que fan

servir l’escriptura en les transaccions comercials, els llibres de comptes, la correspondència, els

llibres de les seves biblioteques, etc. En canvi, és un luxe per a les classes treballadores, i les

dones són pràcticament analfabetes, excepte algunes pertanyents a la classe benestant.

2.4.2 Alfabetització i escolarització al Mataró del segle XIX

2.4.2.1 L’alfabetització

Com a punt de partida del nivell d’alfabetització a Mataró prenem l’estudi elaborat per

Ventura289 de la segona meitat del segle XVIII, basat en l’anàlisi dels signants dels testaments i

capítols matrimonials. L’estudi demostra que en el període 1750-1800 es produeix una lenta

progressió de la població alfabetitzada, que passa aproximadament del 25% al 30%,290 però té

una incidència molt diversa per sexes i grups socioprofessionals; cal tenir en compte que

Mataró al segle XVIII és una ciutat rica i pròspera.

Vilá Palá, Claudio. Escuelas Pías de Mataró: su historial pedagógico. Salamanca: Calatrava, 1972, p. 44-48, 51-71, 96-97, 253-315 i 318-367. 286 Salas i Oliveras, Ramon. Mataró i l’ensenyament,. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1964, p. 102. 287 Ventura Munné, Montserrat. Lletrats i illetrats a una ciutat de la Catalunya moderna. Mataró, 1750-1800. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1991, p. 53. 288 Llovet, Joaquim. La ciutat de Mataró. Barcelona: Barcino, 1961, vol. 2, p. 149-150. 289 Ventura Munné, Montserrat. Lletrats i illetrats a una ciutat de la Catalunya moderna. Mataró, 1750-1800. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1991. 290 Aquests percentatges són aproximats, ja que si s’apliquen factors de correcció sobre les dades obtingudes, donen a Ventura uns marges d’alfabetització de mitjan segle d’entre 19 i 27,3%, i per a final de segle, entre 24 i 37,7%. Aquest fet s’esdevé en totes les xifres que apareixen en la publicació.

En

revi

sió




El nivell d’alfabetització d’homes i dones és molt diferent, i la població femenina és gairebé

analfabeta. En xifres globals, els homes passen d’una alfabetització aproximada del 40% al

45%, i les dones ho fan del 5% al 10%, i pel que fa als alfabetitzats a mitjan segle XVIII són

aproximadament el 90% homes i el 10% dones, mentre que el 1800 són 78% homes i 22%

dones. La instrucció és un patrimoni gairebé exclusiu dels homes (majoritàriament membres del

grup dominant: aristocràcia urbana, eclesiàstics, professionals liberals, grans comerciants,

pagesia rica; o dels grups socioeconòmics intermedis: artesans, botiguers, mariners i pescadors,

pagesos i hortolans) i les dones que accedeixen a uns certs coneixements de lectura i escriptura

són les que pertanyen al sector dels privilegiats i professions liberals, bo i que cap a finals de

segle hi ha un augment significatiu de les dones pertanyents al sector de les activitats

comercials, i en menys proporció al dels artesans.

L’alfabetització mataronina del segle XVIII és fonamentalment obra dels recursos escolars que

es van tenint a l’abast i de la millora de les condicions d’accés a la instrucció. A principi de

segle l’aprenentatge bàsic de la lectura i l’escriptura depèn principalment de l’escola municipal

instituïda que té tres mestres, a més dels tutors privats. Però a partir de 1737 s’amplia molt

l’ensenyament públic gratuït de les Escoles Pies, i això es tradueix en un augment del nombre

d’alfabets masculins; mentre que les noies només disposen d’alguna mestra particular que

ofereix lliçons privades a famílies que econòmicament s’ho poden permetre.

Sobre l’alfabetització a Mataró al segle XIX no hi ha cap estudi tan exhaustiu com l’anterior, i

només disposem de les dades del cens d’habitants de 1860,291 en què consten els alfabets, els

parcialment alfabetitzats i els analfabets (amb poques dades sobre escolarització). Mitjançant

aquesta informació podem fer alguns càlculs que ens permetin arribar als percentatges totals

d’alfabets junt amb la distribució de l’analfabetisme entre homes i dones:

Ventura Munné, Montserrat. Lletrats i illetrats a una ciutat de la Catalunya moderna. Mataró, 1750-1800. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1991, p. 87-97, 101 i 111-113. 291 ACM. Fons AMM. AH 224/07. En el cens de 1857 no hi consten el nombre d’alfabets i analfabets, però el total d’habitants és gairebé el mateix que el de 1860, ja que comptabilitza 16.595 habitants; si bé hi ha diferències en el cens per sexes i hi ha 8.042 homes i 8.553 dones.

En

revi

sió




Total Men

ors

10

anys

Majo

rs 10

anys

*

Saben

llegir i

escriur

e

Taxa

neta

alfabets

(sobre

*)

Taxa

bruta

alfabets

Sabe

n

llegir

i no

escri

ure

No

saben

llegir

Total

analfab

ets i

parc.

alfabet

s

Taxa

bruta

analfab

ets292

Home

s

7.872 1.98

0

5.892 2.990 50,75 % 38 % 302 4.580 4.882 62 %

Dones 8.731 1.90

4

6.827 1.348 19,74 % 15,4 % 282 7.101 7.383 84,56%

Total

16.603

3.88

4

12.71

9

4.338

34,11%

26,13%

584

11.68

1

12.265

73,87%

Amb aquestes dades referents a 1860 i les de 1800 podem afirmar que el nivell d’alfabetització

ha augmentat lleugerament, passant d’aproximadament el 30% a principis de segle al 34%. Si

ens fixem en l’alfabetització de dones i homes, podem constatar com encara hi ha grans

diferències entre el percentatge d’alfabetització, i que les dones el tenen molt baix. En canvi

observem que la tendència iniciada la segona meitat del segle XVIII d’un major augment de

l’alfabetització de les dones es consolida, i aquesta alça general de l’alfabetització es basa

majoritàriament en l’increment de l’alfabetització femenina: la masculina passa del 1800 al

1860 d’aproximadament el 45% al 51%, i la femenina del 10% al 20%. En aquest augment de

l’alfabetització de ben segur que hi ha incidit l’obertura de nous centres educatius de nens, i

sobretot de nenes, que atenen un ventall cada vegada més ampli d’infants provinents de

diferents nivells socials i també adults.

En aquestes dades hem de tenir en compte que hi ha un analfabetisme per desús, perquè

l’alfabetització és en castellà i la llengua vehicular és majoritàriament el català.

292 Nosaltres hem considerat analfabetes les persones que no saben llegir ni escriure, però també les que només saben llegir (semianalfabets).

En

revi

sió




2.4.2.2 L’escolarització

La primera referència oficial sobre l’escolarització a Mataró del segle XIX és fruit de l’enquesta

de 1821, que han de respondre els ajuntaments per tal que l’Administració liberal conegui la

situació escolar i pugui portar a terme els seus projectes de reforma educativa. Arran d’aquest

estudi, el 28 de febrer de 1822293 l’Ajuntament notifica a la Diputació de Catalunya que les

dotacions dels mestres són curtes, perquè l’Ajuntament no té fons per pagar-los, ningú vol ser-

ne, i per tant no es poden seguir les directrius de les Corts, però informa que a la ciutat hi ha els

pares escolapis per impartir l’ensenyament des de primeres lletres fins a gramàtica i filosofia.

Pel que fa a la inspecció d’ensenyament local, la primera Junta Inspectora d’escoles es crea el

1826 en compliment del Plan y Reglamento de las Escuelas de Primeras Letras del Reino, de

16 de febrer de 1825. El 1834 es constitueix la Comissió Local d’Instrucció Pública, que

exerceix les funcions d’inspecció, vetlla per l’ensenyament i actua en situacions conflictives. El

1838 l’Ajuntament de Mataró demana als mestres particulars de primària que ensenyen a la

ciutat que presentin els títols per poder exercir. Dels catorze mestres que hi ha només en

presenten la documentació onze, la majoria dels quals tenen petites escoles, de les quals tenim

poques dades. El 1841 hi ha una inspecció a nivell provincial i es visiten nou centres educatius,

tots de nens.294

A partir de la primera dècada del segle cal remarcar que l’Ajuntament sosté totalment o parcial

tres centres que fan estudis d’ensenyament professional: l’Escola de Dibuix (amb certa

protecció des de 1815), la de Nàutica (de 1830 a 1850) i la de Música (de 1840 a 1868); les

dues primeres reben un ajut de la Junta de Comerç de Barcelona.295

La segona referència que tenim de l’escolarització és de l’estadística sobre escoles que es fa

entre 1840-1842 al partit de Mataró, amb les dades de l’any 1841-42 que ens proporciona

l’inspector Laureano Figuerola 296 sobre la instrucció primària, però són dades globals i de la

ciutat valora positivament l’escola dels pares escolapis.

Durant les dècades dels trenta i quaranta obren diferents centres privats, majoritàriament

d’ensenyament primari i tant de nois com de noies, d’envergadura molt diversa, d’entre els que

293 AHGDB lligall 14. 294 AGHUB document 20/2/5/8. ACM. Fons AMM. Acords municipals de 3 de juliol de 1826, 2 de desembre de 1834; i 22 de febrer de 1838. MASMM. Arxiu del Rector. Caixa de Beneficència. Carta del rector al seu superior, de 30 de juny de 1853. 295 Veure més dades sobre aquests ensenyaments en els respectius centres. 296 AGHUB document 20/7/7/11.

En

revi

sió




en destaquen el de nens de Joan B. Viza (amb diverses aules), els senyors Mumpá i Joan B.

Marqués, i de nenes de Francesca Vilardebó i el Colegio de señoritas de Ana Casañas.

El Plan General de Estudios sobre Enseñanza Secundaria y Superior, de 17 de setembre de

1845, afecta sobretot Santa Anna perquè reestructura els estudis de les aules de gramàtica que

corresponen a l’antic ensenyament mitjà i l’aula de filosofia que corresponia a l’ensenyament

superior. No obstant no té l’ensenyament secundari complet fins al curs 1867-1868.

El 1846 s’obre la primera escola pública primària de nenes pobres de Sant Josep en conveni

amb l’Ajuntament i regentada per les monges de l’Associació de la Sagrada Família (després

Germanes de la Puríssima Concepció i actualment Missioneres de la Immaculada Concepció),

que també atén nenes de pagament i inicialment és d’ensenyament primari elemental, però el

1851 s’hi afegeix el primari superior.297

La dècada dels cinquanta Mataró està experimentant un gran creixement, el que significa també

una major demanda educativa, i per tant comencen a obrir escoles noves d’una certa

envergadura a partir d’iniciatives molt diverses: privades, institucions, associacions i

congregacions. En destaquem les següents:

• L’any 1854 s’amplia el Colegio de Juan B. Viza, de nois, que a partir d’aleshores serà

d’ensenyament primari elemental i superior de pagament que també té pàrvuls; i s’obre

l’escola nocturna de la Societat Mataronesa d’Amics de la Instrucció (posterior Ateneu

Mataronés), que imparteix ensenyament d’adults.

• L’any 1855 s’obre el Colegio de Cataluña (aviat anomenat Valldemia), de nois,

d’ensenyament primari i secundari complets de pagament i per a nens de famílies

benestants, amb alumnes d’arreu del país i de l’estranger. És el primer de la ciutat que

té l’ensenyament secundari complet.

Paral·lelament a aquests centres també hi ha mestres privats i algunes iniciatives de curta durada

i amb poca incidència en l’ensenyament. També en aquesta dècada obren escoles gratuïtes de

nenes les monges carmelites i caputxines arran de les mesures desamortitzadores i per quedar-

ne exceptuades, però tenen una curta durada i poca significativitat.

Les primeres dades estadístiques d’escolarització referides a Mataró són de la inspecció

d’ensenyament amb data 12 de febrer de 1858, i si hi afegim les del cens corresponent a 1860

297 Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana, 1985, p. 38-39.

En

revi

sió




amb 16.603 habitants (el cens de 1857 comptabilitza 16.595 habitants, pràcticament el mateix

que el 1860), que també conté algunes dades d’escolarització, tenim la taula següent:298

Nens Nenes

Núm.

nens

Núm. nenes

públiques completes 3 194 1 117

públiques incompletes 2 209 2 64

privades completes 5 397 3 152

privades incompletes

2 85 - -

Escoles

primàries

segons la llei hauria de tenir

escoles

9

completes 9

completes

6-10 anys 817 783

11-15 anys 872 822

estudiants ensenyament

elemental

318 326

estudiants de 2n. ensenyament 59

estudiants d’escoles

preparatòries

44

estudiants d’estudis superiors 33

Cens de

nens /

nenes

estudiants de carreres

especials

22

Cens de

mestres

14 9

A partir d’aquesta taula constatem que de les nou escoles primàries completes de nois que ha de

tenir Mataró segons la Ley de Instrucción Pública de Moyano de 1857 només n’hi ha vuit (si

comptem les quatre incompletes sobrepassa la xifra); en canvi, per a les noies, de les nou

completes que ha de tenir només en té quatre, més dues d’incompletes, i per tant està molt lluny

del que marca la llei. També es constata que l’escolarització dels sis als nou anys està molt

Lozano, J.M. Biografía M. Alfonsa Cavín. Barcelona: Editorial Claret, 1979, p. 41, 66-69 i 82. 298 AGHUB document 19/3/1/7. ACM. Fons AMM. AH-224.

En

revi

sió




lluny de ser generalitzada i el percentatge d’escolarització en aquestes edats està entorn del

40%: per als nens estaria en el 39% aproximadament i per a les nenes, al voltant del 41%.

No obstant això, comparant aquestes dades amb les referides a tot l’Estat, Mataró també segueix

la tònica general pel que fa al procés d’escolarització, tant per la manca d’escoles, com per la

distribució entre la titularitat pública i privada de les existents, de les completes i incompletes,

la diferència entre el nombre dels mestres i les mestres o la diferent taxa d’escolarització entre

nens i nenes.

A partir del 1857 es comencen a desenvolupar a la ciutat les escoles específiques de pàrvuls

arran de la Ley de Instrucción Pública, que legisla amb força en aquest sentit, i en el període

1857-1862 s’obren quatre centres privats que en general tenen moltes mancances, si bé ja

funcionen a la ciutat aules de parvulari en centres que tenen altres nivells educatius. No és fins

al 1867 que s’obre la primera escola pública específica de parvulari.

El 1858 la Congregació de Germanes de Sant Felip Neri (posteriorment religioses filipenses

missioneres de l’ensenyament) obre a la ciutat la primera escola dominical amb classes per a

nenes i noies joves, i el 1859 obre l’escola gratuïta de nenes pobres de la Congregació de les

Clarisses de la Divina Providència d’ensenyament primari per a nenes de famílies obreres.

Fins al 1859 l’Ajuntament només fa assignacions a escoles de nivell primari al col·legi de les

Escoles Pies de nois i de Sant Josep de noies, i el governador provincial el vol forçar perquè

augmenti el nombre d’escoles que subvenciona, però l’Ajuntament al·lega que no té capacitat

econòmica per fer-hi front. L’ensenyament, però, encara té molta necessitat d’estendre’s, cal

recordar que el cens de l’any 1860 constata un 73% d’analfabets.299

Als inicis de la dècada dels seixanta hi ha noves iniciatives per ampliar l’oferta educativa. Pel

que fa a les escoles primàries públiques, l’Ajuntament finalment no pot mantenir la seva

negativa a obrir-ne de noves quan el 1861 la Direcció General d’Instrucció Pública denega

formalment aquesta exempció. Així que el 1862 s’obren dues escoles primàries elementals (una

de nens i una altra de nenes) i el 1864 dues primàries més (una superior de nens i una elemental

de nenes).300

299 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 24 de setembre de 1859, i 20 de setembre de 1861. Costa Oller, Francesc. Mataró liberal 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris . Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana, 1985, p. 39. 300 ACM. Fons AMM. AH-105.

En

revi

sió




Pel que fa als centres privats de la dècada dels seixanta podem destacar l’ampliació el 1861 del

Colegio Mataronés de nens, que imparteix primer i segon ensenyament (que abans és de menor

envergadura), o l’establiment el mateix any a la ciutat de les Missioneres del Cor de Maria per a

obrir una escola elemental de pagament per a nenes de classe mitjana (les classes comencen

entre aquest any i el següent), entre altres centres.

Dels anys seixanta tenim diferents informes de les visites d’inspecció i no és fins el 1866 que la

ciutat té totes les escoles que li mana la llei, i per tant hem de considerar que la situació

finalment s’ha normalitzat.301

Ja dins del Sexenni Revolucionari, el maig de 1869 els escolapis de Santa Anna es neguen a

jurar la Constitució, i per tant la Junta d’Instrucció Pública de Primer Ensenyament de

Barcelona els separa del càrrec de mestres de les escoles públiques i l’any següent se’ls treu la

subvenció per a l’ensenyament primari elemental i superior i es destina a dues noves escoles

laiques.302

El 1869, una de les llibertats que també s’estableix és que els municipis poden fundar tota mena

d’establiments d’ensenyament lliure de segon ensenyament, i l’Ajuntament demana a la

Comissió d’Instrucció Pública que ho sigui Santa Anna, que està sota la protecció municipal.

S’aconsegueix aquell mateix any i s’amplia per a l’ensenyament de nàutica i pèrits industrials el

1871. L’Escola de Dibuix, amb suport municipal, funciona fins a enllaçar amb l’Escola d’Arts i

Oficis, que s’inaugura el 1886. 303

El 1874 s’obre l’escola del Sagrat Cor de Jesús per a obreres, nocturna, dominical i gratuïta, que

vé a continuar la tasca iniciada per la treballadora Dolors Clariana el 1869, i els ensenyaments

que s’hi fan són religió i moral, llegir, escriure i cosir i n’és el director el prevere F. Galí. El

1888 es comença a comptar per a l’ensenyament amb l’ajut de les religioses terciàries

franciscanes, i l’any següent les monges són totalment responsables de l’educació de les

obreres.304

Acords municipals de 20 de setembre de 1861i 3 de juny de 1864. 301 AGHUB documents 20/5/2/4 i 20/8/6/6. 302 ACM. Fons AMM. Acords municipals de 17 i 21 de setembre de 1869 i 24 de maig de 1870. 303 AGHUB document 22/4/4/11. Costa Oller, Francesc. Mataró al segle XIX. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, p. 11-12. 304 Patronato Escolar Obrero de Revista Social. Escola del S Cor de J per a obreres. Mataró. Aplec de datos. Homenatge del Butlletí del Círcol C. de Mataró. Les escoles menageres de La Veu de Catalunya. Mataró: Impremta H. Abadal, 1908, text sense numerar. Boter de Palau Gallifa, Ramon. L’Abans. Mataró. Recull gràfic 1865-1965. El Papiol: Efadós, SA, 2003, p. 590-591.

En

revi

sió




2.4.2.3 Els centres educatius de més envergadura fins el 1868

En aquest apartat hi relacionarem els centres educatius locals de més envergadura i

significativitat fins el 1868, però hem de tenir en compte que hi ha tot un gruix de petits centres

privats que fan majoritàriament ensenyament primari i algunes matèries específiques adreçades

a adults (matemàtiques, tenidoria de llibres, dibuix, etc.), a més d’alguns preceptors particulars

per a famílies benestants i que no hi consten.

En la relació que segueix anomenem col·legis als centres educatius que tenen més d’un mestre

(a més de l’Escola Pia, que té vuit mestres), i escoles els que generalment tenen un mestre amb

una aula.

Centres educatius de nois

Centre educatiu Obertura Tancam

ent

A càrrec Títol Adreça Classe

social

alumnes

Ensenyament Núm.

alumnes

Ensenyament primari

Escola Pia Santa Anna 1737 En

funciona

ment

8 Escolapis Sí. Propi Camí Ral /

Plaça Sta.

Anna

Totes

(pobres i

nobles)

Parvulari

Primari elem. i sup.

Segon enseny.

Filosofia

Externs, interns i

mig-pens.

700 – 1000

alumnes

Colegio de Juan B. Viza 1833

1854

(ampliació)

1863? Joan B. Viza Primària.

Títol

(1833)

Barcelona, 50

(1833)

Pujol (1848)

Duc Victòria, 5

(1854)

Més o

menys

benestants

Parvulari

Primari elem. I sup.

Tenidoria i

complement.

Extens, interns i

migpens.

40 (1841)

Colegio Cataluña

Valldemia

1855 En

funciona

ment

Diversos La Riera Benestants

i nobles

Primària elem. I sup

Segons ens.

Comercials i

complement.

Interns

Colegio Mataronés (1861)

Colegio Santo Tomás

(1867)

1861

(ampliació)

Més

enllà

1870

F. Comas i J.

Capdevila

(1861)

Sadurní i

Clariana

(1866)

J. Bru i M.

St. Roc, 16 Primari elem. i sup.,

complementàries.

Segon ens.(63 – 66)

Pàrvuls (1867)

Externs i interns

90 (1861)

En

revi

sió





ent


social

alumnes

Ensenyament Núm.

alumnes

Barceló (1867)

Colegio Mataronés

1867 Més

enllà

1879

J. Mauri

(1867)

Pujol, 47

Palau, 3

Pàrvuls, primari i

complementàries

230 (1879)

Escola pública primària

elemental de Josep

Mañosas

1862

1870 (2

mestres)

1877 Josep Mañosas

Miquel Bleach

(1870)

Sí

Sí

C. Palau

C. Molinos

(1864)

St.

Bonaventura

(1872)

Primari elemental


superior de Josep Sirvent

1864 Més

enllà

1879

Josep Sirvent

Marc Barceló

(1870)

Ciprià Ruiz

(1872)

Sí C. Palau Primari superior


elemental

1870 Més

enllà

1879

Josep

Dasquens

Sí Sant Benet, 43 Primari elemental

Ensenyament secundari i estudis professionals

Escola Pia Santa Anna 1737 En

funciona

ment

8 Escolapis Sí. Propi Camí Ral /

Plaça Sta.

Anna

Totes

(pobres i

nobles)

Parvulari

Primari elem. i sup.

Segon enseny.

Filosofia

Externs, interns i

mig-pens.

700 – 1000

alumnes

Colegio de Cataluña

Valldemia

1855 En

funciona

ment

H. Coll de

Valldemia

P. Ferrer

R. Cuspinera

I altres

professors

Sí La Riera Benestants

i nobles

Primària elem. I sup

Segons ens.

Comercials i

complement.

Interns

40 (1855)

Escola de Nàutica

(1780 – 1791/2)

(Gremi mariners: 1798 –

1808?)

(1829) 1830 1850

1871 -

74

E. Calvet

(1830)

F.Soler

(substitut i aux.

1830)

J. Espín (1835)

J. Ruiz (1847)

J. Espín (1871)

i altres

St. Felicià? Estudis de Nàutica:

pilots

24 + 9

matem.àtiq

ues (1832)

20 (1830)

32 (1847)

Escola de Dibuix

(Municipal)

1815 Incorpor

ada a

l’IES.

J. Ros (1815)

P.Narbona (29)

F. Soler (1830)

Ajuntament

Menestrals

i altres

Dibuix 25 – 30

(1815)

En

revi

sió





ent


social

alumnes

Ensenyament Núm.

alumnes

M.

Biada

J. Barba (1837)

J.Robreño (51)

St. Felicià

(1830)

C. Palau, 17

(1834)

Escola de Música

(1884 reobre amb C.

Collet) (Municipal)

1840 1868 J. Isern (1829) Músic Sta. Maria

(1829)

C. Barcelona,

41 (1840)

C. Molas

(1852?)

Solfeig, piano, violí

Escoles de pàrvuls

Joan Millach 1857 Més

enllà

1879

J. Millach Mercè, 12

(1879)

Pàrvuls (1862)

Primària (1879)

33 (1862)

24 (1879)

Joan Mauri (nou Colegio

Mataronés)

1867 Més

enllà

1879

J. Mauri Certificat

Aptitud

escoles

pàrvuls

Pujol, 47

(1867)

Palau, 3 (1867)

120 (1879)

amb

primària i

25? són de

parvulari

Escola pública de pàrvuls

de Mateu Ferran

1867 Més

enllà

1881

M. Ferran

(1867)

P. Cusachs

(1872)

Primària

Elemental.

Títol

Ravalet (1867)

? (1867)

Camí Ral, 81

(1879)

Pàrvuls 50 (1879)

Escoles d’ensenyament d’adults

Institut de Joves de la

Societat de Sant Lluís

Gonzaga

1850 ? 1868 Societat de

Sant Lluís

Gonzaga

Sant Pelegrí Joves

treballador

s

Primària i esbarjo

Dominical?

Societat Mataronesa

d’Amics de la Instrucció –

Ateneu Mataronés

1854 1890 Socis

acadèmics de

l’entitat ( i

algun

contractat)

C. Nou, 13 Adults.

Treballado

rs i socis

petitburges

os

Primari

Ens.

Complementaris

Acadèmies

públiques i privades

Nocturna

200 (157)

Col·legi de la Societat de

Sant Vicenç de Paül

1857 1868 Societat de

Sant Vicenç de

Paül

Les Espenyes,

14

Adults

treballador

s i nens

pobres

Primària nens?

Dominical i general

adults?

160 (1867)

En

revi

sió




Centres educatius de noies

Centre educatiu Any

obertura

escola

Any

tancam

ent

escola


social

alumnes

Tipus

ensenyamen

t

Núm.

alumnes

Francesca Vilardebó 1840-54

1854 ?

?

posterior

1868

Francesca

Vilardebó

Elemental primària.

Examen 1854

Benestant Elemental

primari

complet

20-30 ?

(any

1858)

Colegio de Señoritas de

Ana Casañas

1840-55

1855 ?

?

posterior

1868

Anna Casañas Elemental primària

Examen 1854

Benestant Elemental

primari

complet

70-80 ?

(any

1858)

Col·legi de Sant Josep.

A càrrec de l’Associació

de la Sagrada Família

(1846)

i

Missioneres de la

Immaculada Concepció

(1850)

1846 1996 Alfonsa Cavin

(1846)

Coloma Anyes

(1864)

Elem. pri. Ex.1850

Elem.sup.

Ex. 1851

Elem.pri.

Ex. 1854

Sant Josep, 9 Pobres Elemental

primari

Superior

també el

1851

120-140

Col·legi de Sant Josep 1846 1996 Alfonsa Cavin

(1846)

Coloma Anyes

(1864)

Elem. pri. Ex.1850

Elem.sup.

Ex. 1851

Elem.pri.

Ex. 1854

Sant Josep, 9 Benestants Elemental

primari

complet

48

(1849)

70

(1862)

Escola de les caputxines 1855 1859? Monges

caputxines

No L’esplanada ? Elemental

primari

incomplet

Escola de les carmelites

descalces

1855 1859 ? Monges

carmelites

No Carrer Sant

Benet (actual

Pl. Tereses)

? Elemental

primari

incomplet

Escola nocturna i

dominical de la

congregació de les

Germanes de S. Felip Neri

1858

(1857)

1868

(desallot

jament

casa)

Gertrudis

Castañé

? Sant Josep

18-20

Treballado

res pobres

(nenes i

joves)

Escola

nocturna i

dominical

300

Colegio de Señoritas

Virgen del Rosario

1859?

1864

funciona

segur

?

més

enllà

1872

Germanes

Lleonart

? ? Benestants Elemental

primari

60

(1867)

Escola de les clarisses de

la Divina Providència

1859 En

funciona

ment

Clarisses de la

Div. Prov.

No Iluro, 50 Pobres Elemental

primari

incomplet

Col·legi de les Religioses

Missioneres del Cor de

Maria

1861 En

funciona

ment

Carolina Font

(direct.)

Anna Domingo

Elem. prim. Ex.

1862

Elem. prim. Ex.

1860

La Riera, 19

(actual 50-

64) el 1862

Classe

mitjana

Nenes

pobres

Elemental

primari

complet

100

(1863)

En

revi

sió




Centre educatiu Any

obertura

escola

Any

tancam

ent

escola


social

alumnes

Tipus

ensenyamen

t

Núm.

alumnes

Mariangela

Rovira

Elemental primari (1864)


elemental d’Antònia Sola

1862 ? Antònia Sola i

altres

Elemental primari Sant Antoni ? Elemental

primari

complet

?


elemental de Carme

Calafell

1864 ? Carme Calafell Elemental primari.

Oposició 1864

Sant Ramon ? Elemental

primari

complet

superior

?

Codi Tipologia dels centres

Públics

D’associacions i/o congregacions sense ànim de lucre i gratuïtes

Privats d’envergadura

En

revi

sió




3 Annex

3.1 Historia del sistema educativo español

Document procedent de: www.campus-oei.servidorprivado.com/quipu/espana/ESPA02.pdf

[Data de consulta : 17 de gener de 2005]

Los sistemas educativos nacionales surgen en Europa a principios del siglo XIX como

consecuencia de la Revolución Francesa. En España, la Constitución de 1812 incorpora la idea

de la educación como un entramado en cuya organización, financiación y control debe

intervenir el Estado, con lo que se sientan las bases para el establecimiento del sistema

educativo español. Sin embargo, su concreción definitiva ha de esperar hasta la segunda mitad

del siglo, con la aprobación, en 1857, de la llamada Ley Moyano.

En el presente capítulo se presentará una breve historia del sistema educativo español, haciendo

especial referencia a los hitos normativos que han establecido sus líneas definitorias. Para su

necesaria contextualización, se ofrecerá una panorámica de los acontecimientos políticos que

los acompañaban. En el cuadro final se ofrecen la relación de acontecimientos políticos y la

normativa de carácter educativo que serán desarrollados en el texto.

El capítulo se ha estructurado en siete epígrafes, que se corresponden con otras tantas etapas

con entidad propia desde el punto de vista histórico-educativo.

La educación desde finales del Antiguo Régimen hasta la promulgación de la Ley

Moyano en 1.857

La reacción española a la invasión napoleónica pone en marcha la revolución liberal, que tiene

como consecuencia legislativa más importante la aprobación, por parte de las Cortes de Cádiz,

de la constitución de 1812. En la misma se promulgan la soberanía de la ley sobre el rey y una

nueva sociedad basada en los principios de libertad, igualdad y propiedad. Es la única

Constitución en la historia de España que ha dedicado un título en exclusiva, el IX, a la

instrucción pública. Este título, a pesar de respetar la estructura educativa existente en ese

momento -sólo se recogen la enseñanza primaria y la de las universidades-, incluye importantes

ideas renovadoras en el campo educativo. Entre ellas cabe señalar su defensa de la

En

revi

sió




universalidad de la educación primaria para toda la población sin excepciones y la uniformidad

de los planes de enseñanzas para todo el Estado. Igualmente, se señala que las competencias en

educación recaen sobre las Cortes y no sobre el Gobierno.

Promulgada la Constitución, la siguiente preocupación de los diputados fue la elaboración de

una ley general de instrucción pública que ampliara y desarrollara los principios

constitucionales. A tal efecto, Manuel José Quintana elaboró en 1814 un informe de gran

transcendencia para el futuro de la educación en España: el Informe para proponer los medios

de proceder al arreglo de los diversos ramos de instrucción pública (llamado Informe Quintana),

posteriormente convertido en norma legal en 1821 con algunas modificaciones. El informe es

una exposición de principios básicos en la que defiende que la instrucción debe ser igual,

universal, uniforme, pública y libre; es decir, que constituye la mejor formulación del ideario

liberal en lo que respecta a la educación.

Pocos meses después se produce el primer alzamiento militar de la historia del siglo, a manos

del general Elío. El gobierno surgido del golpe de Estado declaró nula la Constitución y los

decretos de las Cortes, volviendo, de esta manera, al antiguo régimen. En las cuestiones

educativas, la principal consecuencia fue la vuelta de la educación a manos de la Iglesia,

fundamentalmente la enseñanza primaria.

El trienio de 1820-23 es un período importante para la historia de la educación, dado que se

regula una nueva estructura educativa con la aprobación del Reglamento General de la

Instrucción Pública de 1821. En 1820 se produjo el pronunciamiento militar de Rafael de Riego.

Fueron tres años en que los liberales llevaron el peso de la política española. El Reglamento de

1821 supone la redacción en forma de ley del Informe Quintana, ya comentado. Este

reglamento dio carácter legal a una estructura del sistema educativo dividida en primera,

segunda y tercera enseñanza, estructura inexistente formalmente en el antiguo régimen.

Igualmente, esta normativa sancionaba la división de la instrucción en pública y privada, y

determinaba la gratuidad de la enseñanza pública.

En 1823 se reestablece el poder absoluto de Fernando VII por la intervención de las tropas

francesas. Durante los diez años que dura esta época -el rey muere en 1833- la reacción

absolutista llega con la derogación del Reglamento General de Instrucción Pública de 1821 y la

posterior promulgación del Plan literario de estudios y arreglo general de las universidades del

Reino (1824), del Plan y Reglamento de escuelas de primeras letras del Reino (1825), y del

Reglamento general de las escuelas de latinidad y colegios de humanidades (1826). Estas

En

revi

sió




reformas, que se denominaron Plan de Calomarde, por ser éste el responsable de su elaboración,

significaron un claro intento de hacer de la instrucción pública un instrumento eficaz del

absolutismo. Las novedades más importantes serían el establecimiento de la uniformidad de los

estudios de todas las universidades y su exhaustiva reglamentación, la centralización de las

universidades, y la articulación jerárquica del gobierno, la inspección y la dirección de las

escuelas.

En 1833 comienza la regencia de Mª Cristina y, con ella, la llamada «década liberal». Durante

esos diez años se definen dos tendencias entre los liberales: los moderados y los progresistas.

Estos últimos lograrán afianzar sus ideas y su poder: desamortización, supresión de señoríos y

órdenes religiosas, secularización de la enseñanza, etc. En 1836 se aprueba el Plan General de

Instrucción Pública (Plan del duque de Rivas), que apenas tuvo vigencia pero que supuso un

importante antecedente de la Ley Moyano de 1857. Este Plan regulaba los tres grados de

enseñanza: la instrucción primaria, que comprende la primaria elemental y la superior , la

instrucción secundaria, dividida en elemental y superior, y la instrucción superior, a las que

corresponden las facultades, las escuelas especiales y los estudios de erudición,

respectivamente. Tras la aprobación de la Constitución de 1837 hubo intentos de desarrollar

normativamente los preceptos constitucionales, pero la sublevación de Espartero imposibilitó su

aplicación.

En 1843, con la mayoría de edad de Isabel II, se abre un nuevo período en la historia de España

que dura hasta 1854: es la llamada «década moderada». La ley clave de esta etapa, de marcado

carácter liberal moderado, es la Constitución de 1845. Con ella se pretendía servir a la nación

española paliando cualquier atisbo de radicalidad o de actitudes idealistas y encauzando por ella

la vida política del país. En el terreno educativo se aprueba en 1845 el Plan General de Estudios

(llamado Plan Pidal). En él se renuncia a una educación universal y gratuita en todos los grados

y se establecen las bases para la primera definición del sistema educativo contemporáneo, que

se realiza con la promulgación de la Ley Moyano en 1857.

De la Ley Moyano a la Primera República. 1.857 – 1.874

La Ley de Instrucción Pública de 9 de septiembre de 1857, llamada Ley Moyano por ser

Claudio Moyano Ministro de Fomento en el momento de su aprobación, fue fruto del consenso

entre progresistas y moderados, y significó el término de la consolidación del sistema educativo

En

revi

sió




liberal y el comienzo de la estabilidad, sobre todo a nivel legislativo y de administración, del

desarrollo de la instrucción pública durante más de un siglo.

La Ley Moyano consta de cuatro secciones. La primera, «De los estudios», regula los niveles

educativos del sistema: primera enseñanza, dividida en elemental (obligatoria y gratuita para

quien no pueda costearla) y superior; segunda enseñanza, que comprende seis años de estudios

generales y estudios de aplicación a las profesiones industriales; y, en el nivel superior, los

estudios de las facultades, las enseñanzas superiores y las enseñanzas profesionales. En la

sección «De los establecimientos de enseñanza» se regula los centros de enseñanza públicos y

privados. La tercera, «Del profesorado público», regulan la formación inicial, forma de acceso y

cuerpos del profesorado de la enseñanza pública. Por último, en la sección «Del gobierno y

administración de la instrucción pública» se establecen tres niveles de administración educativa,

central, provincial y local, perfectamente jerarquizados, y se regulan unos tímidos intentos de

participación de la sociedad en el asesoramiento a las diversas administraciones.

Así, las características fundamentales de esta ley son: su marcada concepción centralista de la

instrucción; el carácter ecléctico y moderado en la solución de las cuestiones más

problemáticas, como eran la intervención de la Iglesia en la enseñanza o el peso de los

contenidos científicos en la segunda enseñanza; la promoción legal y la consolidación de una

enseñanza privada, básicamente católica, a nivel primario y secundario; y, por último, la

incorporación definitiva de los estudios técnicos y profesionales a la enseñanza postsecundaria.

El 19 de septiembre de 1868 estalla la revolución conocida como «la Gloriosa», comenzando el

llamado sexenio revolucionario, y en 1873 es proclamada la Primera República española. Una

de las características básicas de este período en el campo de la educación es el impulso de la

libertad de enseñanza; el Decreto de 21 de octubre de 1868 defendía el necesario equilibrio

entre la educación pública y privada, la necesidad de unos estudios distintos en duración para

personas con desiguales capacidades y la libertad de cátedra. Otro importante decreto, aprobado

el 25 de octubre de ese año, organizaba la segunda enseñanza, entendiéndola como un

complemento o ampliación de la educación primaria, que debía formar ciudadanos ilustrados

dotándoles de una amplia instrucción, y regulaba las facultades de filosofía y letras, ciencias,

farmacia, derecho y teología. Así, aunque no hubo grandes innovaciones en este período en

materia de política educativa, muchas de las reformas introducidas en el tema de la libertad de

enseñanza se incorporaron al sistema educativo español de modo definitivo.

En

revi

sió




La educación en la época de la Restauración. 1.874 – 1.923

Tras los agitados sucesos del sexenio revolucionario, los deseos de paz y orden de amplios

sectores de la población facilitaron la llegada de la Restauración. En 1876 se aprueba una nueva

constitución que restaura la monarquía constitucional y que, siendo marcadamente

conservadora, supo conjugar principios de carácter más progresista: el sufragio universal, la

declaración de los derechos y la tolerancia religiosa.

La vocación conciliadora de esta ley, sin embargo, no facilitó el consenso en política escolar.

Esta dificultad se desprende de la propia interpretación que del articulado constitucional harán

los diferentes sectores políticos. La Constitución, en su artículo 11, reconoce la religión católica

como la oficial del Estado, pero a su vez proclama la libertad de cultos y de conciencia. El

sector más intransigente del catolicismo español mantenía que la confesionalidad del Estado

implicaba el control ideológico de las escuelas y, por el contrario, las tesis de los liberales más

progresistas afirmaban que la tolerancia de cultos y la libertad de conciencia significaban, de

modo necesario, la libertad de cátedra.

Además, el sistema de partidos turnantes hizo de la educación un espacio de lucha política por

la libertad de enseñanza, describiendo la legislación educativa un movimiento de péndulo en

función de quién ocupase la cartera de educación. Así, aunque en un principio se reafirmó la

confesionalidad del Estado, excluyendo la tolerancia religiosa y la libertad de cátedra, más

adelante se sucederán momentos en los que se proclama y defiende la libertad de enseñanza y

de conciencia.

La educación volvió a tener un gran protagonismo a finales del siglo XIX. La crisis interna y la

independencia de las últimas colonias en Asia y América hicieron que se acuñase la famosa

frase de «salvar a España por la escuela». La regeneración de España pasaba por la reforma de

la escuela. Fruto de este sentimiento será el período de cambios producido a principios del siglo

XX, en el que, una vez más, el consenso entre progresistas y liberales volverá a dar sus frutos.

Se reformarán las escuelas normales, la enseñanza secundaria y los planes de estudio de las

enseñanzas universitarias. Las reformas también afectarán a la reglamentación de los exámenes,

a la regulación de la enseñanza de la religión, a la titulación del profesorado, a la reordenación

del bachillerato y a la autonomía universitaria. Un hecho muy destacado será el intento de que

los maestros pasen a ser pagados por el tesoro público, puesto que hasta entonces eran pagados

por los ayuntamientos y su salario era bastante deficiente. Hasta 1923, la política en general, y

la educativa en particular, fueron vacilantes e inestables. Los gobiernos se fueron precipitando

En

revi

sió




más que sucediendo, ya que la duración media de los mismos apenas llegaba a los cinco meses.

En cualquier caso, en estos años no puede hablarse con rigor de una política educativa

coherente.

El 13 de octubre de 1923 el general Primo de Rivera encabezó un golpe militar que puso fin a la

Restauración. El planteamiento antiliberal del nuevo régimen se concretó en la negación de la

libertad de cátedra. Durante el mandato primorriverista se llevaron a cabo reformas en el

bachillerato y en la universidad; esta última estaba muy contestada, puesto que permitía a

ciertos centros privados universitarios la colación de grado.

La Segunda República. 1.931 – 1.936

Tras el triunfo de los partidos republicanos y socialistas en las elecciones municipales, el 14 de

abril de 1931 se proclama la Segunda República española y se abre una nueva etapa en el

sistema educativo español. Tras la marcha de Alfonso XIII se convocaron elecciones generales

a Cortes constituyentes, cuyos diputados se propusieron como primer objetivo la elaboración de

una nueva constitución. Efectivamente, el 9 de diciembre se aprueba la Constitución de la

República Española y comienzan a dictarse leyes que suponen profundos cambios frente a la

anterior situación.

La Constitución republicana proclamaba la escuela única, la gratuidad y obligatoriedad de la

enseñanza primaria , la libertad de cátedra y la laicidad de la enseñanza. Igualmente, establece

que los maestros, profesores y catedráticos de la enseñanza oficial serán funcionarios y que se

legislará en el sentido de facilitar a los españoles económicamente necesitados el acceso a todos

los grados de enseñanza, a fin de que no se hallen condicionados más que por la aptitud y la

vocación. Respecto a la normativa de carácter educativo que se aprueba en estos años, destacan

los cambios respecto a la regulación del bilingüismo, permitiendo que en las escuelas primarias

se enseñe en lengua materna, aunque sea diferente del castellano; se suprime la obligatoriedad

de la enseñanza religiosa; se reforma la formación inicial de los docentes; y se regula la

inspección de primera y segunda enseñanza.

En 1933 se celebraron las segundas elecciones a Cortes de la República, dando la victoria a los

partidos de derecha. Esto supuso que se diera marcha atrás en muchos de los planteamientos

educativos del anterior gobierno. Los ataques principales se centraron en la coeducación,

«prohibiéndose a los maestros e inspectores su implantación en las escuelas primarias

En

revi

sió




nacionales», en el Plan de Escuelas Normales, que se pretendió derogar, y en la Inspección

Central de Primera Enseñanza, que quedó suprimida. Como aportaciones de esta etapa destacan

las reformas de la segunda enseñanza, fundamentalmente la aprobación, en 1934, del Plan de

estudios de bachillerato. Por último, cabe ser señalada la continuación de la reforma

universitaria con las mismas directrices del anterior bienio.

Las terceras elecciones de la República, en 1936, dieron la victoria al Frente Popular, alianza de

partidos y organizaciones de izquierdas. A pesar de que entre sus promesas electorales se

incluían profundas reformas educativas, el alzamiento militar, que trajo consigo la guerra civil y

el punto final a la república, no permitió su puesta en práctica.

El 18 de julio de 1936 comienza la guerra civil española con el alzamiento militar del general

Franco. Durante los tres años que dura la confrontación, la vida social, cultural y política del

país vive conmocionada, por lo que habrá que esperar hasta la victoria de los sublevados para

reanudar la historia del sistema educativo español.

La dictadura del general Franco. 1.936 – 1.975

El régimen político que se impone en España a partir de la guerra civil no se preocupa de

diseñar un sistema escolar distinto del preexistente. En los primeros años, la educación sólo

interesa al Gobierno como vehículo transmisor de ideología, sin importarle en exceso su

organización y estructura interna. Así, proliferan decretos y órdenes ministeriales con una sola

idea fija: la educación debe ser católica y patriótica. Hay, por tanto, un rechazo frontal a la

política educativa de la República.

Podría caracterizarse someramente el sistema escolar de la posguerra por una serie de rasgos.

En primer lugar, se define una enseñanza confesional católica basada en tres premisas

fundamentales: educación de acuerdo con la moral y dogma católicos, enseñanza obligatoria de

la religión en todas las escuelas, y derecho de la Iglesia a la inspección de la enseñanza en todos

los centros docentes. Se observa igualmente una politización de la educación por medio de una

orientación doctrinaria de todas las materias. En tercer lugar, se establece la subsidiariedad del

Estado en materia de educación, porque es la sociedad la que asume las competencias en este

terreno; ello no se entiende como subsidiariedad en el sentido liberal, sino que significa que el

Estado se desentiende de la tarea educativa y la deja plenamente en manos de la Iglesia. Como

ya se ha comentado, se produce una ruptura total con la época anterior, rechazándose todos los

En

revi

sió




avances de la república en cuanto a renovación de los métodos pedagógicos y mejora del nivel

intelectual de la enseñanza. También es importante la separación de sexos, debida a la

prohibición de la coeducación. Y, por último, se incrementan el elitismo y la discriminación en

la enseñanza, manifestados principalmente por la existencia de un sistema educativo de «doble

vía»: una para las élites de bachillerato y otra para las clases más desfavorecidas.

En este período se promulgan cuatro leyes importantes en materia de enseñanza. La primera, la

Ley de Reforma de la Enseñanza Media de 20 de septiembre de 1938, pretende regular el nivel

educativo de las élites del país. En esa misma línea, el 29 de julio de 1943 se promulga la Ley

que regula la Ordenación de la Universidad. La tercera ley, la que afecta a la Enseñanza

Primaria, deberá esperar hasta el 17 de julio de 1945, y la cuarta, la Ley de Formación

Profesional Industrial, hasta el 16 de julio de 1949.

En la década de los 50 se observa una cierta apertura en el mundo de la enseñanza. Persisten la

confesionalidad y el predominio de la Iglesia, pero remiten un poco el patriotismo y la

preponderancia del adoctrinamiento político sobre lo técnico-pedagógico.

Tres leyes básicas se promulgan en esta etapa. En primer lugar, la Ley sobre Ordenación de la

Enseñanza Media, de 26 de febrero de 1953. Esta normativa significa un nuevo enfoque de la

educación, algo menos dogmático y más atento a la calidad intelectual de la enseñanza; además,

supone un primer paso hacia la generalización de la escolaridad hasta los 14 años, aunque se

mantiene la doble vía. La segunda ley fundamental, decisiva en este caso para la escolarización

real de la población infantil, fue la de 22 de diciembre de 1953 sobre Construcciones Escolares,

donde se establece un sistema de convenio entre Estado y ayuntamientos y diputaciones para la

construcción de escuelas. Por último, la Ley de 20 de julio de 1957 sobre Enseñanzas Técnicas

contribuye también, de alguna manera, a la «normalización» del sistema, al incorporar a la

universidad las escuelas de ingenieros y arquitectos y abrirlas a un mayor número de alumnos.

En los años 60, la expansión económica, el proceso de industrialización, la explosión escolar y

las tensiones internas del sistema político hacen que sea indispensable una reforma total y

profunda del sistema educativo.

En

revi

sió




La Ley General de Educación de 1.970

La Ley 14/1970 de 4 de agosto, General de Educación y Financiamiento de la Reforma

Educativa (LGE), regula y estructura, por primera vez en este siglo, todo el sistema educativo

español. Fue una ley de gran alcance, que pretendió superar las contradicciones internas en las

que el sistema había caído por sucesivas reformas sectoriales, insuficientes para responder al

acelerado cambio social y económico de la España de aquellos momentos.

Los planteamientos de la ley se inscribían en la tradición educativa liberal y suponían un

reconocimiento implícito del fracaso de la educación autoritaria de los últimos 30 años. Desde

una perspectiva global de educación permanente, la LGE diseñó un sistema unitario (se suprime

la doble vía en los primeros niveles) y flexible (se crean numerosos «puentes» y posibilidades

de paso de una rama a otra en los niveles superiores). Así, se estructura el sistema en cuatro

niveles: preescolar, educación general básica, enseñanzas medias y enseñanza universitaria.

Dado que esta ley sigue vigente en parte, en posteriores capítulos se ofrece más información

acerca de la estructura que regula.

Un resumen de las características más relevantes del sistema regulado por la LGE puede ser el

siguiente:

a) Generalización de la educación de los 6 a los 14 años para toda la población, en el doble

sentido de integración en un sistema único, no discriminatorio, de todos los niños comprendidos

en estas edades, y de escolarización plena.

b) Preocupación por la calidad de la enseñanza. Así, no sólo supuso la extensión de la

educación, sino que procuró una enseñanza de calidad para todos.

c) Fin del principio de subsidiariedad del Estado, presente hasta 1970. Esta ley reconoce la

función docente del Estado en la planificación de la enseñanza y en la provisión de puestos

escolares.

d) Presencia notable de la enseñanza privada en los niveles no universitarios.

e) Un sistema educativo, pretendido teóricamente con esa estructura, poco selectivo en

comparación con otros países.

f) Preocupación por establecer relaciones entre el sistema educativo y el mundo del trabajo, en

el sentido de que la educación prepare para el trabajo.

g) Configuración de un sistema educativo centralizado, que trajo consigo una uniformidad en la

enseñanza.

En

revi

sió




La transición democrática y la reforma del sistema educativo

Franco muere en noviembre de 1975. Le sucede en la jefatura del Estado Juan Carlos I, rey de

España, quien nombra a Adolfo Suárez presidente del gobierno en 1976. Inmediatamente se

anuncia el desmantelamiento de las instituciones franquistas y se promulga una Ley de Reforma

Política, que es aprobada mayoritariamente por el pueblo español en un referéndum. Se

convocan las primeras elecciones democráticas desde 1936, donde triunfa la Unión de Centro

Democrático, que gobernará por espacio de seis años. El parlamento surgido de estas elecciones

diseña una constitución democrática, que es debatida y pactada por la mayoría de las fuerzas

políticas del país y aprobada por referéndum en 1978. El artículo 27 de la Constitución marcó

los principios generales de toda la legislación en materia educativa, introduciendo, como es

lógico, profundas diferencias de enfoque y ciertas modificaciones parciales.

El ajuste de los principios democráticos y de participación presente en la Constitución hace que

se vayan regulando nuevas leyes educativas. Será el Gobierno del Partido Socialista Obrero

Español, llegado al poder tras las elecciones generales de 1982, quien se encargue de dicha

tarea. En estos años se han aprobado cuatro leyes orgánicas básicas para el sistema educativo.

Tras las elecciones generales que tuvieron lugar el 3 de marzo de 1996, se encuentra en el poder

el Partido Popular. A pesar de este cambio en el poder, las leyes orgánicas aprobadas durante el

gobierno del anterior partido siguen vigentes, pues si bien el Partido Popular ha realizado

propuestas relacionadas con la educación, aún no se han llevado a la práctica en su totalidad.

Debido, por tanto, a que estas leyes orgánicas constituyen la realidad actual de nuestro sistema

educativo, se abordarán en el siguiente capítulo.

Cuadro:

Esquema – resumen de los acontecimientos políticos y normativa más importante para

la historia del sistema educativo español

Acontecimientos políticos Normativa educativa

Creación y consolidación del sistema liberal. 1812-1868

1812 Constitución

1814 Retorno de Fernando VII. Pronunciamiento del general Elío

1814 Informe para promover los medios de proceder al arreglo de los diversos ramos de instrucción pública (Informe Quintana)

1820 Sublevación de Rafael del Riego y 1821 Reglamento General de Instrucción

En

revi

sió




vuelta a la Constitución de 1812 abolida por el monarca

Pública

1823 Restablecimiento del poder absoluto de Fernando VII

1824 Plan literario de estudios y arreglo general de las universidades del Reino

1825 Plan y Reglamento de escuelas de primeras letras del reino

1826 Reglamento general de las escuelas de latinidad y colegios de humanidades

1833 Muerte de Fernando VII y regencia de Mª Cristina

1837 Constitución 1836 Plan General de Instrucción Pública (Plan del duque de Rivas)

1838 Reglamento de las escuelas públicas de instrucción primaria elemental

1841 Regencia de Espartero 1843 Mayoría de edad de Isabel II 1845 Constitución 1845 Plan General de Estudios (Plan Pidal) 1857 Ley de Bases autorizando al gobierno

para formar y promulgar una Ley de Instrucción Pública. Ley de Instrucción Pública (Ley Moyano)

1866 Pacto de Ostende entre progresistas y demócratas contra Isabel II

1868 Ley de Instrucción Primaria

Sexenio revolucionario. 1868-1874

1868 Alzamiento de Cádiz. Deposición de Isabel II

1868 Decreto por el que se deroga la Ley de Instrucción Primaria . Decreto por el que se proclama la libertad de enseñanza

1869 Cortes Constituyentes 1870 Amadeo I rey de España 1873 Primera República Española 1873 Decretos de reordenación de los estudios

universitarios y de regulación de la enseñanza media (Reformas de Chao)

Restauración. 1874-1923 1874 El General Pavía disuelve las Cortes y Alfonso XII es proclamado rey

1874 Real Decreto regularizando el ejercicio de la libertad de enseñanza

1876 Constitución 1885 Muerte de Alfonso XII 1890 Establecimiento del sufragio universal masculino

1894 Real Decreto de reforma del bachillerato (Reforma Groizard)

1901 Real Decreto disponiendo que el pago de las obligaciones de personal y material de las escuelas públicas de instrucción primaria corra en lo sucesivo a cargo del Estado. Creación de un ministerio independiente de Instrucción Pública

1902 Real Decreto sobre inspección de

En

revi

sió




establecimientos de enseñanza no oficial 1903 Real Decreto modificando el plan de

estudios generales para obtener el grado de Bachiller

1907 Real Decreto creando una Junta para la ampliación de estudios e investigaciones científicas

1909 Regulación del derecho de huelga 1914 España se declara neutral en la Primera Guerra Mundial

1917 Juntas militares de defensa. Huelga general revolucionaria

1919 Escalada de terrorismo en Barcelona. Regulación de la jornada laboral de ocho horas

1919 Real Decreto sobre autonomía universitaria

Dictadura de Primo de Rivera. 1923-1930 1923 Golpe de Estado de Primo de Rivera: directorio militar al poder

1925 Real Orden sobre propagandas antipolíticas y antisociales

1926 Real Decreto sobre reforma del bachillerato (Plan Callejo)

1928 Real Decreto-Ley sobre reforma universitaria

1930 Dimisión de Primo de Rivera Segunda República. 1931-1936

1931 Establecimiento de la Segunda República. Elecciones Generales a Cortes. Constitución republicana

1931 Decreto que crea el Patronato de Misiones Pedagógicas. Decreto de Consejos de Primera Enseñanza. Decreto que crea 7.000 plazas de maestros y maestras con destino a las escuelas nacionales. Decreto de reforma de la Escuela Normal.

1932 Orden sobre la escuela laica. Decreto sobre el desarrollo orgánico de la Inspección de Primera Enseñanza

1933 Elecciones Generales a Cortes y triunfo de la derecha

1933 Ley de confesiones y congregaciones religiosas

1934 Orden Ministerial de instrucciones técnico-higiénicas relativas a las construcciones escolares. Decreto del nuevo plan del bachillerato

1936 Elecciones Generales a Cortes y triunfo del Frente Popular. Levantamiento de Franco y comienzo de la guerra civil

Dictadura de Franco. 1939-1975 1938 Ley de reforma de la enseñanza media 1939 Fin de la guerra civil. España se declara no beligerante en la Segunda Guerra Mundial

1939 Depuración de los cuerpos docentes

1943 Ley sobre ordenación de la universidad

En

revi

sió




española 1945 Ley sobre educación primaria 1949 Ley de formación profesional industrial 1953 Reforma del bachillerato.

Ley de construcciones escolares 1955 Admisión de España en la ONU 1957 Ley sobre enseñanzas técnicas 1963 Primer Plan de Desarrollo

1970 Ley General de Educación 1975 Muerte de Franco y subida al trono de Juan Carlos I

Democracia. 1975- 1977 Gobierno de la Unión de Centro Democrático

1978 Constitución 1982 Gobierno del Partido Socialista Obrero Español

1983 Ley de Reforma Universitaria (LRU) 1985 Ley Orgánica reguladora del Derecho a

la Educación (LODE) 1986 España ingresa en la Comunidad Europea

1990 Ley Orgánica de Ordenación General del Sistema Educativo (LOGSE)

1995 Ley Orgánica de Participación, Evaluación y Gobierno de los Centros Docentes (LOPEG)

1996 Gobierno del Partido Popular [2004 Gobierno del Partido Socialista Obrero Español]*

* Afegit al document original.

1.elements referencials9-marca aigua - xtecmgurrera/4-1.elements referencials - marca aigua.pdf ·...

Documents