Seudònim: Sapientia

Curs: 2n Batxillerat Humanitats

Data de presentació: 13 de gener de 2016

ÍNDEX

Pàg.

1. Introducció

1.1. Objectiusskdskdsvmsddkjfbnskdskdsvmsddkjfbnskdskdsvmsddkjfbn 2

1.2. Metodologiaskdskdsvmsddkjfbnskdskdsvmsddkjfbnskdskdsvmsddkjfbn 3

2. Marc teòric

2.1. Fundació de Bàrcinoskddsvmsddkjfbnskdskdsvmsddkjfbnskdskds 5

2.1.1. Les llegendes sobre la fundació de Bàrcinoskdskdsvmsddkjfbndjfnbjdfbndfjmvsd 9

2.2. Bàrcino visigoda 10

2.2.1. Societat 11

2.2.2. Economia i comerç 12

2.2.3. Política 17

2.2.3.1. El comes ciuitatis 18

2.2.3.2. Els bisbes 19

2.2.4. Religió 20

2.2.5. Urbanisme 23

2.3. Dues seus episcopals a una mateixa ciutat 25

2.3.1. Basílica de Sant Just i Pastor 25

2.3.2. Conjunt episcopal de la Plaça del Rei 27

2.3.3. Cementiris episcopals 28

2.4. Importància de Bàrcino davant Tàrraco 30

3. Marc pràctic

3.1. Crítica museística 32

3.2. Entrevista del Dr. Josep Oriol Pascual Sanpons 35

3.3 Audioguies 37

4. Conclusions

49

5. Bibliografia i webgrafia

50

2

1. INTRODUCCIÓ

Aquest Treball de Recerca es proposa descobrir i aprendre sobre el passat de la ciutat

de Barcelona durant l'època tardoantiga, quina va ser la seva evolució al llarg d'aquell temps i

per què a una ciutat de dimensions limitades van existir dos nuclis religiosos a poca distància.

El motiu pel qual s'ha escollit aquest període de la història en comptes d'un altre és que

aquesta etapa generalment ha estat poc tractada i, en el cas concret de Barcelona, fins i tot per

als habitants de la ciutat és gairebé desconeguda si es compara amb les èpoques corresponents

a l'Imperi Romà i l'Edat Mitjana, etapes anterior i posterior a aquesta respectivament. Durant

aquella època, els visigots van residir a la ciutat i en diverses ocasions la monarquia visigoda i

les elits de la seva societat s'hi van establir, cosa que va portar a un creixement de la

importància i del poder de la ciutat fins arribar a fer ombra a Tàrraco, la qual durant l'època

romana havia sigut capital de la província Tarraconense.

1.1. Objectius

Els objectius que s'han establert per a aquest treball són:

1. Aprendre quin va ser el passat de la ciutat de Barcelona durant l'època tardoantiga i

quina va ser la seva evolució durant aquell temps.

2. Comprendre el motiu pel qual a una ciutat de dimensions limitades es trobaven

dues seus episcopals i com això va afectar a la ciutat en aquell moment.

3. Conèixer per què Bàrcino va ser escollida pels visigots com a lloc on establir els

seus monarques i alts càrrecs.

4. Descobrir per què la ciutat va aconseguir treure poder i importància a Tàrraco.

5. Conèixer quines són les restes arqueològiques de l'època tardoantiga que queden a

la ciutat i de quina manera són difoses al públic.

3

1.2. Metodologia

Per a la realització del primer objectiu es va recórrer a diferents llibres sobre la història

de la ciutat de Barcelona però sobretot s'ha fet servir el llibre del Museu d'Història de

Barcelona, De Barcino a Barcinona (segles I-VII). Les restes arqueològiques de la plaça del

Rei de Barcelona i es va assistir a una ruta guiada per Barcelona que varen dirigir els propis

autors del llibre Catalunya Romana, i que va ser organitzada pel Dr. Joan Santanach i Suñol.

Per a la realització del segon objectiu es van llegir diferents articles arqueològics,

destacant els de la Dr. Julia Beltrán de Heredia Bercero, i es va anar a visitar el subsòl del

Museu d'Història de Barcelona a la Plaça del Rei un total de set vegades, i la Basílica dels

Sants Màrtirs Just i Pastor, que va anar-se tres cops.

Per a la realització del tercer objectiu es va fer servir la mateixa bibliografia utilitzada

a l'objectiu número 1 i es va treballar la informació adquirida amb aquesta.

Per a la realització del quart objectiu es van trobar diferents articles arqueològics sobre

Tarragona i la seva decadència, es va realitzar un viatge per assistir a una visita guiada sobre

la Tarragona romana on també es van adquirir coneixements sobre la Tarragona tardoantiga

de mà de Geòrgia Costa Villaró, guia de l'equip de serveis educatius ITINERE, i indicacions

sobre on trobar restes de l'època.

Per a la realització del cinquè objectiu es va visitar la Basílica dels Sants Màrtirs Just i

Pastor, i el subsòl del Museu d'Història de Barcelona a la Plaça del Rei, on es van fer servir

tots els recursos a l'abast del públic per després realitzar una crítica museística recolzada amb

una entrevista al Dr. Josep Oriol Pascual Sanpons, responsable de la gestió de centres del

Museu d'Història de Barcelona. També es van elaborar unes audioguies de creació pròpia

basant-se en les indicacions donades al llibre Cómo escribir audioguías d'Almudena López

Molina. Aquestes estan publicades a SoundCloud.com i el seu ús és públic i aplicable al

jaciment situat al subsòl del MUHBA. L'accés les audioguies s'obté a través d'uns codis QR

creats gràcies a l'ús de la pàgina web http://www.codigos-qr.com/.

4

1- Quin és el seu paper al MUHBA?

2- Quin és el motiu pel qual les audioguies estiguin tan ben treballades a la zona de les restes

romanes i tan poc a la zona visigoda?

3- Per què les audioguies ofereixen una informació tan reduïda del que s'està veient?

4- Per què no s'ha actualitzat aquest recurs aprofitant la remodelació de la zona tardoantiga?

5- Com que no hi ha cap explicació sobre qui era el comes ciuitatis i on residia (a excepció de

l'última audioguia on fa una molt breu explicació)?

6- Per quin motiu hi ha elements del jaciment els quals no s'indica què són? (ex. forat al costat

de l'aula episcopal, làpides hebrees al costat del palau episcopal, una cosa semblant a un

conducte d'aigua dins del palau).

7- Per què mentre no disposen d'audioguies per cobrir algunes de les zones del conjunt

episcopal no organitzen visites guiades on s'expliqui quan va ser el descobriment d'aquest i

quines van ser les seves parts?

8- Han pensat a realitzar alguna mena d'interactius o audiovisuals, a més de les audioguies,

dirigit cap als nens o els joves que no puguin estar massa interessat en el tema?

9- Al museu no l'interessaria proporcionar audioguies en llatí, encara que fossin només per a

la zona del jaciment romà?

Fig. 1. Model d'entrevista realitzada al Dr. Josep Oriol Pascual Sanpons.

Fig. 2. Codi QR que porta a la playlist de totes les audioguies.

5

2. MARC TEÒRIC

2.1. Fundació de Bàrcino

Cap a l'any 14 a.C, l'emperador Octavi August1

va fundar la Colonia Iulia Augusta

Paterna Fauentia Barcino per tal de controlar les transaccions comercials i les activitats

portuàries de la desembocadura del riu Rubricatus2, així com l'activitat econòmica lligada a

l'explotació de la vinya i cereals i dels recursos minerals (ferro i potser plata) i piscícoles.

Va ser una ciutat romana de fundació tardana respecte d'altres ciutats de la Península

Ibèrica, com Empúries, on al voltant de l'any 100 a.C. es va instal·lar la ciutat romana al

costat de la ciutat grega d'Emporion i aquesta va acabar sent romanitzada; Carthago Nova,

fundada el 227 a.C., tot i que la fundació originària era cartaginesa; o la pròpia Tàrraco,

mencionada per primer cop l'any 218 a.C per Cneu Corneli Escipió Calb, general i polític

romà, a l'arribar des d'Emporion durant les Segones Guerres Púniques, entre d'altres. Aquesta

fundació tardana està relacionada amb les guerres càntabres, enfrontaments dirigits pel propi

emperador August que es van produir a finals del segle I a.C. entre l'Imperi Romà i els

diversos pobles que es trobaven al nord de la Península Ibèrica. Amb la victòria dels romans

va produir-se la culminació de la conquesta d'Hispània, i el procés de reforma administrativa i

viària que s'estava produint a la zona nord-est de la península. Un altre exemple de ciutat de

fundació tardana pel mateix motiu que Bàrcino va ser la colònia Emerita Augusta (Mèrida),

l'any 23 a.C; Astúrica Augusta (Astorga), el 29-19 a.C, i Caesaraugusta (actual Saragossa),

fundada l'any 15 a.C.

La construcció de la ciutat va produir-se ex novo, motiu que justifica la fundació de la

ciutat com a colonia i no com a municipium, ja que la majoria de colònies eren edificades de

nova planta. La diferència fonamental entre municipi i colònia consistia en què el primer era

una agrupació de ciutadans, ja fossin llatins o romans, que estaven vinculats per la comuna

participació en els càrrecs públics. En canvi, la colònia no era una agrupació que existia per

1 Gai Juli Cèsar August (Caius Iulius Caesar Augustus), successor de Juli Cèsar i el primer emperador romà entre els anys 27

a.C i 14 d.C. Va nèixer sota el nom de Gai Octavi Turí fins que Juli Cèsar el va adoptar i va donar-li el nom de Gai Juli Cèsar

Octavià August. Finalment, el Senat va permetre que fes servir el cognomen "Augustus", quedant el seu nom com a

emperador. 2 Riu Llobregat.

6

endavant, sinó el resultat d'un acte fundacional emès per Roma sobre un territori, que es

destinava a ser cultivat. El lloc escollit per a erigir la colònia va ser als voltants d'un petit turó

que s'alçava 15 metres sobre el nivell del mar, conegut a partir de l'Edat Mitjana com a mons

Taber, i que estava situat enmig d'un pla de característiques fèrtils entre els rius Besós i

Llobregat, i la serra del Collserola i el mar Mediterrani.

Durant el procés de reformes anteriorment mencionat, es van realitzar diferents obres

públiques construïdes per les unitats legionàries IV (Macedònica), VI (Ferrata) i X (Gèmina).

Es pot pensar que els veterans d'aquestes unitats van ser part dels primers ciutadans de les

colònies i municipis que ajudaven a edificar, tal com podria ser el cas de Bàrcino, ja que la

organització de la ciutat feia necessària la intervenció d'una mà d'obra nombrosa i efectiva,

però no hi havia gaires habitants, aproximadament uns 2000, dels quals els esclaus i els

lliberts van formar un gruix important a la piràmide social formada a més per militars,

magistrats municipals i la resta de ciutadans. Els primers habitants de Bàrcino van ser inscrits

a la tribu Galèria i van tenir una procedència itàlica. El que no es sap encara és si els primers

pobladors van venir directament d'Itàlia o bé de la ciutat gal·la de Narbona, ja que ambdues

ciutats posen de manifest unes arrels comunes originàries del nord d'Itàlia i Narbona tenia una

nombrosa població d'origen itàlic.

Fig. 3. Placa epigràfica de marbre (MUHBA).

7

Actualment resta una placa al Museu d'Història de Barcelona (fig.3) on es troba gravat

en lletres capitals el nom complet de la colònia. Aquesta inscripció probablement es trobava

col·locada sobre la porta d'entrada del col·legi dels sevirs augustals, qui eren un grup de

magistrats d'origen llibert que s'agrupaven a un col·legi sacerdotal que tenia com a funció

rendir culte a l'emperador. Van dedicar aquesta placa a Bàrcino i el text, que està abreujat, és i

diu literalment:

Colonia significa que la ciutat estava habitada per colons, és a dir, ciutadans vinguts

d'Itàlia. Aquest estatus de colònia feia que no pagués certs impostos i comptés amb alguns

privilegis, com la concessió del dret a la ciutadania romana a tots els seus habitants; Iulia

Augusta Faventia indica que la ciutat està sota la protecció del fundador i de la seva família,

els Julis; Paterna fa referència a l'origen itàlic del fundador i la seva família, anteriorment

mencionada; i Barcino és la forma llatinitzada del nom del antic poblat íber de Montjuïch,

Barkeno. El símbol situat a la banda esquerra inferior de la placa és senzillament l'escriptura

romana del número sis. S'observa que, contràriament al coneixement generalitzat que existeix

que el sis només es pot trobar representat amb una I darrere d'una V, era força comú escriure'l

de la forma com ens resta gravat a la placa. Que aquest número es trobi aquí indica que hi

havia sis magistrats (sevirs = sex viri).

La ciutat no mesurava més de deu hectàrees, cosa que la feia una ciutat petita i

categoritzada com una parvum oppidum el segle I d.C. per Pomponi Mela, primer geògraf

romà nascut a Hispània, a la seva obra Corografia (2,90):

COL(ONIAE) IVL(IAE) AVG(USTAE) FAV(ENTIAE) PAT(ERNAE) BARCIN(ONI)

SEXVIRI AUGUSTAL(ES)

_

"Els sevirs augustals a la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino"

8

"Inde ad Tarraconem parva sunt oppida: Blande, Iluro, Baetulo, Barcino,

Subur, Tolobi; parva flumina Baetulo, iuxta Iovis montem Rubricatum in

Barcinonis litore, inter Subur et Tolobin Maius".3

Bàrcino va disposar d'una complexa xarxa de clavegueres i des del principi va estar

delimitada per una muralla (fig. 4), fet que li conferia una forma rectangular, com era

l'estructura habitual de les oppida, tot i que era de planta irregular ja que la forma

emmurallada s'adaptava al relleu del turó i presenta, per això, els angles escapçats. A més, la

ciutat es va desenvolupar correctament segons la planificació de les ciutats romanes, que

requeria d'un fòrum i les infraestructures adients, tal com aqüeductes i vies principals a

l'interior de les muralles (el cardo i el decumanus maximus), i per la comunicació amb altres

ciutats (la variant litoral de la via Augusta que travessava la ciutat, tenint el seu punt d'entrada

i sortida situat on es troben la plaça de l'Àngel i el carrer de la Boqueria, respectivament).

Fig. 4. Plànol de Bàrcino a l'època romana.

3 Blande, Blandinis (f): Blanes.

Iluro, Iluronis (f): Mataró.

Baetulo, Baetulonis (f): Badalona.

Subur, Suburis (f): Sitges.

Tolobi, Tolobinis (f): Martorell.

C/ Regomir

Portal del Bisbe

Pl. Àngel C/ Boqueria

9

2.1.1. Les llegendes sobre la fundació de Barcelona

A més de la història de la fundació de la ciutat en ple dret romà, a dia d'avui han

arribat dues versions més sobre l'origen de Bàrcino que són de caire llegendari.

La primera llegenda, d'origen clàssic, explica que qui va originar la colònia va ser el

propi Hèrcules, heroi mitològic romà fill del déu Júpiter i una mortal, Alcmena, filla del rei de

Micenes, quatre-cents anys abans de la fundació mítica de Roma durant el seu periple per dur

a terme els dotze treballs que li van ser encomanats a mode de penitència per l'assassinat de la

seva dona, els seus fills i dos dels seus nebots.

Durant la realització del quart treball, capturar el senglar d'Erimant, que era un

animal mitològic el qual devastava els boscos d'Erimant, a l'Arcàdia, Hèrcules va unir-se als

argonautes que salpaven a buscar el Velló d'Or, velló del moltó alat Crisomal·los, però a

causa d'una tempesta es veuen obligats a

arribar fins a les terres de la Península

Ibèrica. Llavors, dels nou vaixells que van

salpar, Hèrcules havia de trobar un que no

havia aconseguit reunir-se amb la resta

d'embarcacions, la Barca Nona (literalment

"la novena barca"), i va començar a explorar

el territori desconegut fins arribar a

Montjuïc. Els mariners van quedar encantats

amb les costes del lloc i van decidir quedar-

s'hi, per tant Hèrcules, amb l'ajuda de

Mercuri, funden una ciutat que rep el nom de

la nau perduda que els va empènyer a

explorar el territori en el qual es trobaven.

Fig. 5. Carrer amb el nom d'un dels possibles fundadors situat al

costat de la Basílica de Sant Just i Pastor.

10

La segona llegenda és d'origen cartaginès. Aquesta assenyala que l'artífex de la

fundació va ser el capità Anníbal Barca, fill d'Amílcar Barca. L'hegemonia cartaginesa va

durar fins a mitjans del segle III a. C., quan Roma va aconseguir vèncer en la Primera Guerra

Púnica. Per compensar aquestes derrotes, els cartaginesos van voler dur a terme una expansió

territorial i expandir-se per la Península Ibèrica era una opció molt avantatjosa per a Cartago, i

d'això es va encarregar la família Barca. El 236 a. C. van iniciar la seva expedició de

conquesta per Hispània, que es va mantenir durant vuit anys fins a la mort d' Amílcar en

batalla l'any 228 a.C. Llavors, el 221 a.C., després de la mort d'Àsdrubal, germà d'Anníbal,

aquest queda al davant de les tropes cartagineses i les dirigeix cap a Itàlia. Abans, però, va

haver de passar Sagunt, ciutat dominada pels romans, i al aconseguir-ho, van poder creuar el

riu Ebre i van dirigir-se cap a Itàlia. Després, van arribar a una petita ciutat íbera i segons la

llegenda, per celebrar la victòria sobre Sagunt, van fundar una ciutat que van denominar

Barca Nova. Aquesta llegenda diu que el nom de la ciutat ve donat de la dinastia Barca, ja

sigui Barkenon, Barcelino o Barci Nova.

Altres versions relacionen les dues llegendes com que, efectivament, Hèrcules va

fundar la ciutat encara que posteriorment es va produir una reconstrucció per part d'Amílcar,

però en tot cas, aquests orígens estan basats en conjectures sense cap mena de base

arqueològica o històrica, proposats per historiadors del segle XV que van recollir els mites i

els van plasmar en paper, com Pere Tomic a la seva obra Histories e conquestes dels Reys de

Arago e Comtes de Barcelona, publicada el 1438, que narra la història en general des de la

creació de Catalunya fins els inicis del regnat d'Alfons V d'Aragó, i Jeroni Pau a Barcino,

primera monografia històrica dedicada a la ciutat que va ser publicada el 1491.

2.2. Bàrcino visigoda

Després que al segle III d.C. es visqués una gran crisi política, econòmica i social,

l'Imperi Romà d'Occident es va endinsar en una etapa de la història anomenat antiguitat

tardana, que comprèn un període de temps des del segle IV d.C. fins el segle VII d.C.

Tanmateix la Barcelona del segle III d.C. no va quedar gaire afectada per les incursions que

mostraven la debilitat de l'Imperi.

11

Els aspectes més importants de l'etapa tardoantiga van ser l'expansió del cristianisme i

els desplaçaments dels diferents pobles germànics, entre els quals es trobaven els visigots.

Bàrcino era, al segle IV d.C., una ciutat pròspera i dinàmica, amb un comerç obert i una clara

continuïtat dels espais públics i privats. En aquesta època es van reforçar les muralles de la

ciutat, que va ser un projecte de gran envergadura, i el manteniment de la xarxa de sanejament

urbana i l'abastiment d'aigua. Per tant hem d'interpretar el segle IV d.C. a la ciutat com un

període de pujança i no pas de decadència, a diferència del que s'observa a altres ciutats, com

Tàrraco, punt que és tractat més endavant en aquest treball.

Des del segle III d.C fins al V d.C. a Hispània van entrar tres pobles bàrbars diferents,

primer els sueus i els vàndals i més tard els alans. Aquests tres pobles es van anar desplaçant

pels territoris de la Península Ibèrica a mesura que els conquerien fins arribar a un punt que

l'Imperi Romà al segle V d.C. només tenia control sobre la província de la Tarraconense. Per

aquest motiu, es va decidir pactar amb els visigots i donar-los permís per a entrar a Hispània i

defensessin els drets de Roma. Finalment, els sueus van ocupar bona part del territori sent

Emerita Augusta la seva capital; els vàndals van marxar cap a l'Àfrica; i els alans van ser

absorbits pels hispanoromans. Llavors, els visigots s'estableixen a la Península, constituint la

seva cort a Bàrcino, que es va convertir en un dels centres de poder visigots amb un nucli

episcopal molt important (veure apartat 2.2.3.), degut a que aquesta ciutat els resultava més

beneficiosa que l'antiga capital de poder romana a la península, Tàrraco (veure apartat 2.4.).

Al llarg de l'època tardoantiga Bàrcino va viure tot un gran nombre de canvis a nivell

urbà, com la pèrdua de funció d'alguns edificis públics; el pas del manteniment de la xarxa de

clavegueram, mencionat al segon paràgraf d'aquest apartat, al seu abandonament progressiu;

l'augment dels nivells del terra de la ciutat, i l'aparició de nous estils d'habitatge o la

reutilització de les domus per tal de convertir-les en cases de veïns o en llocs de culte religiós.

Tanmateix, la ciutat va mantenir vius els circuits comercials.

2.2.1. Societat

La població de Bàrcino, entre els segles V i VII d.C., es pot dividir en dos gran grups:

hispanoromans i visigots. El visigots eren l'elit dominant a la societat, tot i que la seva

12

aportació al nombre d'habitants de la ciutat va ser limitada, continuant sent superior el nombre

d'hispanoromans. De totes maneres, la distribució de la població no es limitava a la societat de

l'interior del recinte emmurallat, sinó que, a diferència de les ciutats clàssiques romanes, al

suburbium4

van establir-se moltes persones amb els seus propis centres de culte religiós.

Amb l'arribada visigoda es va produir un xoc de cultures en diferents aspectes, com els

costums i la religió, ja que els visigots, al fer-se amb el poder, van fer de la seva variant

religiosa la principal, l'arrianisme, en contraposició amb el catolicisme, existent ja a Hispània.

Tot i així, aquest fet no va significar que la convivència fos especialment complicada, sobretot

a mesura que van avançar els anys, perquè durant el període arrià va existir una tolerància

envers els catòlics que no es van convertir a l'arrianisme i els va ser permès poder reparar les

seves esglésies i fer-ne de noves, encara que l'arrianisme tenia més poder i més influència que

el catolicisme. A més, la població d'origen hispanoromà va conviure amb els destacaments

militars d'origen visigot i els seus civils i alguns trets de la seva cultura van acabar adaptant-se

i introduint-se a la vida dels ciutadans de Bàrcino, com podem veure en els objectes que han

quedat avui en dia, que mostren tant formes de producció local com la continuïtat dels

contactes comercials a través de la Mediterrània; pel que fa a la indumentària, és en el treball

del bronze on s'aprecien amb major claredat la influència i les aportacions visigodes.

2.2.2. Economia i comerç

Barcelona va ser una ciutat activa al llarg de l'antiguitat tardana, ja que els circuits

comercials van continuar en funcionament durant l'etapa de domini visigòtic. Això es pot

apreciar a les troballes procedents de tot l'arc del Mediterrani (Eivissa, Itàlia, Sardenya, el

nord d'Àfrica, Cartagena, l'illa de Lípari, Pamfília [actual Turquia asiàtica] i Palestina, entre

d'altres centres comercials), però hi destaquen les importacions africanes en relació amb

altres. De fet, els estudis realitzats indiquen un creixement del comerç als segles IV i V d.C.

però, sobretot, un moment de màxim esplendor als segles VI i VII d.C. En vistes d'aquest

auge comercial, s'ha plantejat que la presència dels visigots a Bàrcino i la relació que aquests

havien establert amb els vàndals, els quals dominaven el nord d'Àfrica i les illes de la

Mediterrània d'Occident, podria haver sigut el motiu pel qual la ciutat havia tingut un èxit

4 Espai situat fora de la muralla.

13

mercantil tan fructífer. D'altra banda, un altre indicatiu de la gran varietat de moviment de

persones i mercaderies és la procedència de les monedes trobades a la ciutat. Moltes venen de

diferents illes i ciutats de la Mediterrània, d'altres africanes, com les de Cartago, però també hi

ha d'orientals, com de Tessalònica, Antioquia, Alexandria o Constantinoble, entre d'altres.

Bàrcino va ser una ciutat receptora i consumidora, però també es caracteritza per ser

productora. S'han pogut identificar diferents tallers de terrissa sota la Plaça del Rei que

mostren com era d'important la producció local, i mercats que proveïen la ciutat d'una gran

diversitat de productes. La ceràmica que es produïa per a l'exterior (fig. 6) també anava

destinada al mercat local o de la regió, tot i que no es té constància de cap forn de ceràmica

d'aquest període, però l'existència d'aquestes produccions no va comportar un trencament

comercial amb altres centres productors. Una característica de la ciutat és que Bàrcino

semblava tenir una dinàmica comercial complexa i particular que era diferent respecte a les

altres zones amb les quals la ciutat es relacionava, com per exemple les illes Balears o el

Maresme.

Tanmateix, a més de la producció de ceràmica, podem

parlar de la fabricació de metalls i vidre a la ciutat tardoantiga, ja

que s'ha trobat un forn del segle VII d.C. als nivells

d'amortització de la zona termal de la domus del Bisbe Caçador i

han quedat residus que estan relacionats amb l'activitat del vidre.

Pel que fa a la producció de metalls, al suburbium oriental, més

proper a la Via Augusta antiga, es van localitzar indicis de

l'existència d'un forn de fosa de metall, amb restes datades del

segle V d.C. Però amb l'aparició i auge d'aquestes dues línies de

producció, es van mantenir unes altres que tenen el seus origen a

la Bàrcino romana: el garum i el vi.

El garum era una salsa de peix molt apreciada a l'època

romana, arribant a ser un producte car i de luxe, que servia com a

complement indispensable en nombrosos plats. Aquesta salsa

estava feta a base de la maceració en sal dels menuts del peix

Fig. 6. Olpa de ceràmica típica visigoda.

14

(ous, sang, budells, ganyes, etc.), barrejats amb peixos petits sencers. El seu sabor podia anar

variant depenent dels productes que oferia la pesca de la zona on s'elaborava el producte. Hi

havia altres tipus de salses de peix, com l'hallec, la muria i el liquamen, però eren de molta

menor qualitat que el garum.

El procés de salaó era molt simple. Feien falta sal, aigua dolça i el peix. Llavors, en els

dipòsits es disposaven capes alternes de peix net i trossejat i sal fins a omplir el dipòsit.

L'última capa de sal havia de ser la més gruixuda i cobria totalment el peix impedint la

proliferació d'insectes. Al cap de vint dies, el producte era retirat dels dipòsits. Per elaborar el

garum, es posava la pasta al sol, per tal d'aplicar-hi calor, en piles on havia de mantenir-se

durant dos o tres mesos remenant-lo diàriament.

Les classes de garum més destacades i considerades com les dues millors i més

selectes eren el garum a la sang, elaborat amb les vísceres de la tonyina, i el garum sociorum

o negre, fet a base de verat. El garum de Bàrcino incorporava garotes a la base de la pasta, i el

sabor fort d'aquest animal devia donar un gust molt especial a la salsa ja que va ser lloada pel

poeta Ausoni, del segle IV d.C., a l'Epístola XXV, dirigida al seu deixeble Paulí de Nola, el

qual residia a Bàrcino i va enviar-li al seu mestre oli i garum sociorum:

"QUANTO me adfecit beneficio non delata equidem, sed suscepta mea querimonia,

Pauline fili! veritus displicuisse oleum, quod miseras, munus iterasti, addito etiam

Barcinonensis muriae condimento cumulatius praestitisti. scis autem me id

nomen muriae, quod in usu vulgi est, nec solere nec posse dicere, cum

scientissimi veterum et Graeca vocabula fastidientes Latinum in gari appellatione

non habeant. sed ego, quocumque nomine liquor iste sociorum vocatur".

TRADUCCIÓ:

"Quin tracte tan amable cap a mi, que la meva queixa es tracta sense ni tan sols

ser descoberta, Paulí, fill meu! Davant el temor que l'oli que vas enviar no hagués

donat satisfacció, repeteixes el regal i, amb l'addició d'una mica de salsa de

Barcelona anomenada 'múria', vas augmentar la seva mida. Però saps que no

estic ni acostumat ni sóc capaç de pronunciar 'múria', nom que s'utilitza

popularment, encara que els més savis dels ancians, fins i tot, mentre menyspreen

usar termes grecs, no tenen nom llatí pel qual anomenar 'garum'. Però on sigui es

diu pel nom de "licor dels aliats".

15

El poeta, a l'obra Opera, també recalca la qualitat de les ostres de la ciutat, cosa per la

qual també era coneguda Bàrcino:

"Occidui me ripa Tagi, me Punica laedit Barcino, me bimaris iuga ninguida

Pyrenaei. Nunc tibi trans Alpes et marmoream Pyrenem Caesarea et Augusta

domus, Tyrrhenica propter Tarraco et ostrifero superaddita Barcino ponto".

TRADUCCIÓ:

"Vaig descendir per la riba del Tajo, Púnica Bàrcino em va ferir, a mi la cimera

coberta de neu dels Pirineus entre dos mars. Ara la casa de Cèsar i August

descendeix a través dels Alps i el marmori Pirineu a tu, la propera a Tàrraco i a

més a més la fecunda en ostres, Bàrcino, a través del pont".

La majoria d'instalacions de salaó van durar molt anys i les troballes arqueològiques

(fig. 7) permeten precisar que es va mantenir en ple funcionament fins a la segona meitat del

segle V d.C., encara que el segle IV d.C. va ser el moment en el qual la factoria de Bàrcino es

trobava en ple funcionament i l'explotació que oferia el litoral va constituir probablement una

font important d'ingressos, i és per això que van haver d'existir altres factories de garum al

llarg de la costa.

Fig. 7. Recipients per a la elaboració del garum.

16

Pel que fa a la producció de vi, entre la segona meitat del segle IV d.C i el segle

VII d.C. a Hispània les instal·lacions vinícoles s'associen als àmbits eclesiàstics. Això

evidencia el procés de concentració de les terres en mans de l'església i la importància

simbòlica i ritual que continua tenint el vi durant el món tardoantic, importància que ja durant

l'època romana existia, sent el vi un producte bàsic de la dieta Mediterrània.

A Bàrcino, al costat de la factoria de garum i salaó, es localitzava un centre productor

de vi, és a dir, sota l'actual Plaça del Rei i prop d'on es situaria més tard el conjunt episcopal

arrià. Aquest tipus d'instal·lacions es coneixen a les villae romanes, però no en el medi urbà,

sent Bàrcino una excepció juntament amb Pompeia i Baetulo, per exemple. La instal·lació

vinícola, originada al segle IV d.C., va significar l'ampliació del patrimoni eclesiàstic i

l'assumpció per part de l'Església de les feines de producció de vi. Aquestes estructures de

producció ocupaven una superfície de 600 metres quadrats i presenten una organització que

atorgava a aquest centre una capacitat de producció de vi molt alta. L'espai

d'emmagatzematge del producte o cella uinari tenia la capacitat per guardar uns deu mil litres

de vi. L'alt volum de producció servia per a assegurar el vi de cerimònia, així com el destinat

al propi proveïment del bisbat de Bàrcino i aquell que es destinaria a l'intercanvi comercial

local.

Cap a la segona meitat del segle IV d.C., aquesta instal·lació és cedida al bisbat de la

ciutat, quedant dins del conjunt episcopal. A partir d'aquest moment la producció continua

sense canvis però ara es troba gestionada directament per les entitats religioses. Aquesta

situació es manté fins a finals del segle VI d.C, moment en què la bodega és amortitzada per a

la construcció d'una església cruciforme a causa de l'ampliació del propi conjunt episcopal.

L'important paper econòmic i comercial de Bàrcino estableix una simbiosi amb el

territori, ja que la terra és la base d'enriquiment de la ciutat. Per tant, el model urbà i rural

característic de la ideologia romana des de l'època de la República perviu, amb canvis molt

concrets, fins a l'arribada dels àrabs i els carolingis, el quals, amb les seves aportacions, van

establir les bases d'una nova Bàrcino.

17

2.2.3. Política

A l'antiguitat tardana, Bàrcino va haver d'assumir una funció política al ser escollida

en diferents moments dels segles V i VI d.C com a sede regia, i una funció religiosa com a

bisbat. Ambdues funcions van tenir una gran importància per a la formació de la idea de ciutat

fins entrat el segle VIII d.C., ja a l'Edat Mitjana.

Al llarg del període visigot, Bàrcino va ser un punt de trobada d'usurpadors i

monarques visigots. A principis del segle V d.C., Màxim, un aristòcrata hispànic, va ser

proclamat augustus de la diocesis hispaniarum per Geronci, general de l'Imperi Romà

d'Occident i en aquest moment, Màxim va encunyar monedes de plata i bronze a Bàrcino (tot i

que la seva base d'operacions era a Tàrraco), amb el seu nom gravat i amb la llegenda SMBA

(Sacra Moneta Barcinonensis) durant els anys 409 i 411 (fig. 8).

Fig. 8. Moneda encunyada per Màxim durant el seu mandat.

A partir de la presència visigoda a la Gàl·lia, l'emergència d'establir la seu de la cort de

la monarquia visigoda va ser gradual. Bàrcino va ser una opció clara com a centre de poder

per la seva localització clau a nivell estratègic per al control de la Mediterrània, i estava ben

protegida per una potent fortificació. Ataülf va establir la cort a la ciutat l'any 415, i el fill

nascut de la unió del monarca i Gal·la Placídia, Teodosi, va morir a la ciutat tot just acabat de

néixer. Al cap de poc temps, una conspiració va provocar la mort d'Ataülf i es van iniciar una

sèrie d'assassinats dels reis posteriors en un període de temps molt curt. La inestabilitat

política i social que això va provocar va causar un pacte dels visigots amb l'administració de

l'Imperi i es va donar la categoria de federats als visigots, permetent que s'instal·lessin al sud

18

de la Gàl·lia. Aquest moment va ser propici per Màxim, que s'havia refugiat entre els vàndals,

i va ser aclamat de nou i va tornar a Bàrcino l'any 419. Però tres anys més tard, després que

Geronci es suïcidés, va ser destituït i la Tarraconense va tornar a ser l'escenari d'una nova

usurpació quan a l'any 444 es va intentar portar a terme la creació d'un estat independent, però

va durar menys d'un any.

A finals del segle V d.C. el rei visigot Euric guia les seves tropes cap a Hispània i va

entrar a Bàrcino, que en aquells moments es trobava sota poder imperial, tot i que l'Imperi

Romà d'Occident es trobava a pocs anys de la seva caiguda. En aquell moment, la ciutat es

torna a escollir com a seu règia i l'any 507 el rei Gesaleic, davant la derrota de Vogladum5,

que va significar la caiguda del regne visigot de Tolosa, va refugiar-se al sud dels Pirineus i

d'allà es va instal·lar a Bàrcino, on des d'aquell moment es va disposar d'un palau a l'interior

de la ciutat per als monarques, els quals tot seguit van viure una altre període fosc, però hi ha

poques dades de l'activitat dels monarques durant aquests anys. El paper de Bàrcino com a

seu d'usurpadors i monarques visigots perd la seva representativitat quan la cort visigoda es

trasllada a Hispalis6

i després a Toletum7, però el poder episcopal encara fa que la ciutat

mantingui la seva importància a la Mediterrània Occidental. Bàrcino és, doncs, a finals del

segle VI d.C., un centre de poder en el qual el bisbe tenia molta importància i exercia una

responsabilitat fiscal. El document De Fisco Barcinonensis, de l'any 592, mostra com a la

ciutat s'aglutina el pagament dels impostos de tota la regió, des de Tàrraco fins a Emporiae8.

El document mostra la implicació de l'Església amb l'Estat, perquè els bisbes són els que

confirmen els recaptadors d'impostos.

2.2.3.1. El comes ciuitatis

A la ciutat visigoda existia una figura anomenada comes ciuitatis o dux, un alt càrrec

provincial del regne visigot, que era un delegat reial que tenia al seu càrrec el govern de la

ciutat que fos seu règia.

5 Vouillé. 6 Sevilla. 7 Toledo. 8 Empúries.

19

Quan el poder de Roma va desaparèixer, els visigots van prendre exemple de la seva

organització administrativa i van establir els seus propis funcionaris, amb divisions

administratives i diferents càrrecs militars i civils. Per tant, la figura del comes ciuitatis va

sorgir al voltant del segle V d.C., durant els regnats d'Euric i Teodoric, el seu predecesor.

En el comes ciuitatis s'encarnava el poder civil, judicial i fiscal, i era la màxima representació

de l'Estat visigot dins de la ciutat. Ostentava també el poder militar de la província i era el

magistrat suprem, immediatament posterior al rei, juntament amb els bisbes. Però, a mesura

que els segles van passar, el poder del bisbe va absorbir gairebé el del comes ciuitatis.

2.2.3.2. Els bisbes

En el cristianisme, un bisbe és un sacerdot que rep el sagrament de l'Orde Sacerdotal

en el seu màxim grau, que és l'episcopat. A ell se'l confia la responsabilitat de guiar una

diòcesi sobre la qual té total poder, tot i que el bisbe depèn directament del Papa.

A l'antiguitat tardana, la figura del bisbe apareix cap al segle IV d.C., però en canvi, la

seva influència augmenta al segle V d.C. i el seu poder es consolida al segle VI d.C. Llavors,

aquest passa a substituir els antics curials, membres del consell municipal d'una ciutat durant

l'antiga Roma, i pren un rol molt actiu a la vida ciutadana, comportant una certa continuïtat de

funcions. Aquesta transmissió es va fer factible a través de la incorporació de les grans

dinasties familiars tardoromanes a la jerarquia eclesiàstica. D'aquesta manera, el bisbe es

converteix en una mena de patró de la ciutat. En aquest sentit, el bisbe necessitava uns espais

de representació i en el cas de Bàrcino, encara que fos petita, la ciutat cristiana i el paper de

patronatge que duia a terme el bisbe va quedar expressat a les construccions associades a la

religió. A més, el dinamisme urbà estava impulsat per l'Església i l'Estat visigot, per tant,

s'amplien i s'incorporen els espais del poder civil visigot al centre neuràlgic de la ciutat.

El creixent poder episcopal serà una realitat sobretot durant els segles VI i VII d.C., ja

que és quan el bisbe es situa en una posició preeminent en el control, no només de les

qüestions religioses, sinó dels temes econòmics, fiscals i jurídics. Per tant, la seva funció

original es va acabar fusionant o confonent amb la política.

20

2.2.5. Religió

La religió va ser un dels punts més importants de diferència entre hispanoromans i

visigots i això va fer que la societat es veiés dividida en dos grans grups: arrians, el grup

dominant però minoritari, i catòlics, el grup majoritari.

L'any 314 d.C, l'emperador Constantí I va legalitzar el Cristianisme i el 380 d.C va

convertir-se en la religió oficial de l'Imperi quan l'emperador Teodosi I el Gran va decretar

l'Edicte de Tessalònica. Per aquest motiu, quan van arribar els visigots a Hispània, i més

concretament a Bàrcino, la religió que predominava era el catolicisme, mentre que la religió

que professaven els visigots era l'arrianisme. L'emperador Constantí també professava

l'arrianisme, i va ser batejat abans de morir per un bisbe arrià anomenat Eusebi de Nicomèdia.

L'arrianisme era una variant del cristianisme originada durant el segle IV d.C. a Orient

i més popularitzada entre els pobles germànics fins el segle VII d.C. Aquesta es basava en la

negació de la divinitat de Jesús però era fill de Déu. Aquesta vessant va ser condemnada

durant el Concili I de Nicea, però va ser definitivament declarat com a herètic al Primer

Concili de Constantinoble (381).

El catolicisme és també una variant del cristianisme que segueix l'Església Catòlica, el

principal tret de la qual és el reconeixement de l'autoritat i primacia del Papa, bisbe de Roma.

Als primers tres segles de la història de l'Església, aquesta s'organitzava en tres patriarques,

els bisbes d'Antioquia, Alexandria i Roma, després s'afegirien els bisbes de Constan-

tinoble i Jerusalem, però al I Concili de Nicea, es va considerar el bisbe de Roma com el

primer entre els patriarques (primus inter pares).

De la conversió de Bàrcino cap al cristianisme no es coneix gairebé res. Al segle

III d.C. tenim el testimoni d'Aureli Climent Prudenci, poeta i apologista cristià nascut a

Hispània, que parla a la seva obra Peristephanon, o Corona de màrtirs, del màrtir local de

Sant Cugat; però les primeres dades arqueològiques conegudes daten del segle IV d.C. quan

Bàrcino ja era seu episcopal i consten el nom del tres primers bisbes catòlics d'aquell segle:

Pretextat, el qual va assistir al Concili de Sàrdica en representació de la seu de Bàrcino, Pacià

21

i Lampi. Després, el primer bisbe arrià del que es té constància va ser Ugnas, que l'any 589 es

va convertir al catolicisme al II Concili de Toledo. Les dades arqueològiques mencionades

mostren l'existència d'un primer baptisteri.

Un baptisteri és un edifici que tenia com a funció albergar la litúrgia del baptisme.

Aquest edifici, proper o al costat d'una basílica, disposava d'una piscina baptismal i un bisbe

realitzava la cerimònia del bateig. La forma original de les primeres piscines baptismals

cristianes era rodona, però van anar evolucionant passant a ser de planta quadrada, després

rectangular o cruciforme, i finalment octogonal (fig. 9).

Fig. 9. Evolució de la forma de la piscina baptismal de la ciutat.

Originàriament, una basílica era un edifici públic que tant a Grècia com a Roma es

destinava al tribunal, i a les ciutats romanes ocupava un lloc preferent al fòrum. Més

endavant, els cristians van adoptar la forma de les basíliques o les pròpies basíliques com a

lloc per realitzar les seves litúrgies però després que el cristianisme es convertís en la religió

oficial de l'Imperi, el terme 'basílica' es va començar a fer servir per a referir-se a les esglésies

grans a les que es realitzaven ritus especials, com el baptisme.

El baptisme va ser un ritu religiós pagà que consistia en l'ús de l'aigua com a mitjà de

purificació. Aquest era practicat entre diferents pobles de l'antiguitat, com Egipte o Babilònia,

i els jueus realitzaven una immersió de l'individu a l'aigua per tal que aquest sortís purificat.

Els cristians van agafar directament aquesta metodologia dels jueus fins que, amb el temps,

van deixar d'introduir-se sencers dins l'aigua per passar a vessar aigua al cap de l'individu. Tot

i així, els cristians ortodoxes encara es banyen dins d'una piscina baptismal. Abans de

l'arribada dels pobles germànics a la ciutat, aquesta tenia la seva pròpia seu episcopal amb el

seu corresponent bisbe hispanoromà. Gràcies a l'existència de cinc sarcòfags d'iconografia

cristiana, es pot saber que al primer quart del segle IV d.C., ja existia una comunitat cristiana

22

consolidada que tenia entre els seus fidels famílies de les elits locals que podien permetre's el

luxe d'adquirir sarcòfags fets a Roma amb escenes de l'Antic Testament gravades. Un

exemple d'això és l'anomenat Sarcòfag Amatller (fig. 10), la iconografia del qual mostra les

escenes de la resurrecció de Llàtzer, la captura de Sant Pere, la curació d'una dona amb

hemorràgies, la predicció de la negació de Sant Pere i el miracle de les Noces de Canaan.

Fig. 10. Sarcòfag infantil de marbre blanc trobat al carrer Manresa (MAC).

La primera basílica paleocristiana estaria situada a l'angle nord de la ciutat, sota

l'actual catedral gòtica. Això justificaria el perquè de la posició del grup episcopal a un dels

angles de la ciutat i no al centre. Malauradament, d'aquesta basílica no es coneix encara cap

indici material perquè no s'han pogut realitzar treballs

arqueològics. Als peus d'aquesta basílica es situava el

baptisteri, del qual es conserva la pila baptismal i el

sistema d'evacuació de l'aigua, que va ser aprofitat al

segle V d.C. pels visigots al instal·lar la seva seu

episcopal arriana. A causa d'aquest fet, els catòlics van

haver de desplaçar el seu centre de culte a un altre lloc i

això va fer que es trobessin dos bisbes i dues seus

religioses a poca distància. El segon grup episcopal de la

ciutat va situar-se a la zona de l'actual Basílica dels Sants

Màrtirs Just i Pastor i per això aquesta seu hauria de ser

més petita i de menys importància a la

ciutat (fig. 11).

Fig. 11. Ubicació dels dos grups episcopals.

23

Aquest centre de poder religiós de Bàrcino va agafar més força quan al segle VI d.C.

es van afegir noves construccions visigodes al conjunt arrià i es va crear un nucli on les

jerarquies eclesiàstiques arrianes hi residien juntament amb el comes ciuitatis. D'aquesta

manera, es configura el barri on el bisbe arrià i la màxima representació de l'Estat visigot a la

ciutat residien. Aquesta localització acaba consolidant-se a l'alta Edat Mitjana.

2.2.5. Urbanisme

El segle IV d.C. a Bàrcino, a diferència d'altres ciutats, va ser un període clau de

continuïtat, de transformació, i de pujança, no pas de decadència com sempre s'havia

considerat, perquè els espais públics i privats van continuar fent-se servir, fins i tot estant

ricament decorats i ornamentats amb pintures murals i mosaics. És en aquest mateix segle que

es va dur a terme el costós projecte de reconstrucció de la muralla del que en sortiran les

setanta-vuit torres i les quatres portes d'aquesta. Aquesta va ser l'última gran empresa pública

de la Barcelona tardana, que per dur-la a terme es van aprofitar les pedres d'altres edificis que

en aquells moments ja es trobaven en desús.

A partir del segle V d.C. Bàrcino, una ciutat petita que sent la falta d'espai urbà, va

viure una transformació molt clara i una pèrdua de les funcions d'alguns edificis públics.

També una desestructuració urbana, van apareixen diferents estils d'habitatge i es van

espoliar i reutilitzar les pedres d'altres edificis vells per construir nous, com la seu episcopal

de la Plaça del Rei, i va descuidar-se la xarxa de clavegueram, que al IV d.C. s'havia

començat a abandonar progressivament, a causa de l'augment de la superfície urbana que, a

comparació amb la oppidum romana, s'havien acumulat fins a 2'5 metres de dipòsits més. Però

tot i això, al principi es va mantenir la distribució quadriculada dels romans, encara que

finalment es va veure modificada.

Al segle VI d.C., la imatge del fòrum havia de ser molt diferent de la que havia tingut

els primers anys de la colònia romana, ja que en aquell moment ja no restava en peu ni el

porticat del fòrum. No es sap res sobre el destí que van patir la basílica i la Cúria9, tot i que la

primera semblava que podria haver estat desmantellada.

9 Consell del municipi o colònia.

10 Espai existent entre la muralla i els primers habitatges de la ciutat romana.

24

Fig. 12. Restes del Temple d'August.

Respecte al temple d'August, no es sap què va

passar amb ell. En aquella època, els temples eren

readaptats o es deixaven en desús, però no hi ha dades

arqueològiques en relació al de Bàrcino. En tot cas,

l'edifici no va desaparèixer i actualment les restes del

temple, que consten de 4 columnes, una d'elles trobada

a la Plaça del Rei i que va ser incorporada amb les

altres tres, i el pòdium, on s'alcen les columnes, es

troben al carrer Paradís (fig. 12). A les domus es

documenta un procés de compartimentació fins a

arribar a fer desaparèixer la distribució original de la

casa romana per fer en el seu lloc estances més petites

o conjunts de cases de veïns.

L'espoliació i la reutilització de les pedres d'edificis d'època romana ja en desús va ser

un altre factor de canvi de la ciutat i que caracteritzava les ciutats tardoantigues, com ja s'ha

mencionat anteriorment, però aquest fenomen no es va dur a terme de forma descontrolada,

sinó progressiva i com una actuació sota la supervisió dels poders públics. Un exemple a

Bàrcino és el desmuntatge de l'escala de pedra que pujava al pas de ronda de la muralla a la

segona meitat del segle VI d.C. Una actuació d'aquest tipus només podia estar promoguda per

l'Església i pel poder polític visigot.

En aquest període es van ocupar també altres espais públics que abans no podien fer-se

servir, com l'intervallum10

. Els pòrtics i les façanes es van avançar fins arribar a l'altura de la

claveguera central del carrer i d'aquesta manera l'espai quedava cada cop més minvat i els

carrers es van anar convertint en carrerons més estrets i tancats. Per contra, a altres llocs de la

ciutat els espais es trobaven buits, amb una ocupació marginal i amb una certa

desestructuració urbana. A més, hi havia una gran diferència entre les construccions públiques

i les religioses. A l'arquitectura oficial destacava el paper dels bisbes, anomenats com a bisbes

constructors ja que eren els que s'encarregaven de promoure molts dels programes

arquitectònics.

11 Tielmes (Madrid).

25

2.3. Dues seus episcopals a una mateixa ciutat

Com s'ha explicat al llarg del treball, Bàrcino va viure una sèrie de canvis en el pas de

colònia romana a ciutat visigoda i un d'aquests canvis va ser el seu nomenament com a ciutat

episcopal, que s'articulava a partir d'una comunitat cristiana guiada per un bisbe. Però una de

les característiques més peculiars de la ciutat va ser l'albergar dues seus cristianes dins de les

seves muralles: una catòlica i una altra arriana, ambdues situades a diferents llocs però molt

properes. El fet de ser una ciutat amb dues seus episcopals és un cas molt inusual, ja que el

baptisme era administrat només pel bisbe la nit de Pasqua a la seva basílica, i aquest cas

només es coneix a la ciutat de Bàrcino i a Ravenna (Itàlia).

2.3.1. Basílica del Sant Just i Pastor

La Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor (fig. 13) es troba a la plaça de Sant Just,

prop de la Plaça de Sant Jaume, entre els carrers

més antics del barri Gòtic, com el carrer

d'Hèrcules i el carrer dels Lledó, al districte de

Ciutat Vella, i la historiografia sempre l'ha recollit

com una de les esglésies més antigues de

Barcelona, després de la Catedral.

Fig. 13. Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor.

La basílica no és de grans dimensions. La

nau consta de sis trams i té una decoració molt

simple, característica del gòtic català, ja que

l'edifici que resta es va construir al segle

XIV sobre on havia existit una construcció

romànica i l'antiga basílica del segle VI d.C.

Els sants Just i Pastor, coneguts també com a Sants Xiquets, Sants Nens o Sants

Infants, van ser uns germans, d'uns tretze i vuit anys aproximadament, nascuts a Thermeda11

i

que van ser martiritzats durant les persecucions de Dioclecià, l'última i més cruel persecució

12 Alcalà d'Henares.

26

dels cristians a l'Imperi Romà. Els dos nens van negar-se a abandonar la seva fe cristiana i van

ser fuetejats i decapitats per ordre del governador Dacià entre l'any 304-306.

La memòria dels sants màrtirs Just i Pastor podria haver sigut portada a Bàrcino per

Paulí de Nola, ja que estava casat amb una dona nascuda a la ciutat i vivien aquí. Paulí de

Nola havia sigut un senador romà, deixeble preferit del poeta Ausoni (anomenat al punt

2.2.2.) i governador de la Campània, ordenat prevere per l'aclamació del poble de Bàrcino la

nit de Nadal de l'any 393. El seu fill va morir als vuit dies de néixer i va enterrar-lo al lloc del

martiri dels infants Just i Pastor a Complutum12

per la devoció que sentia pel culte als màrtirs.

Llavors, en memòria al seu fill, va portar a Bàrcino la història i les relíquies d'aquests dos

nens. Així, hauria influït en la cristianització d’un espai que per la seva proximitat al fòrum i

el seu emplaçament dalt d’un turonet, podria haver tingut un ús cívic anterior.

En aquesta basílica s'ha rendit un culte cristià ininterromput des del segle IV d.C., tot i

que es troben diverses estructures monumentals del segle I-II d.C., és a dir, d'època romana, a

més de les d'un complex episcopal actiu d'època visigoda posterior. Les restes arqueològiques

trobades d'aquest són la base i el fust d'una columna romana reutilitzada per a la construcció

d'una basílica del segle VI d.C., una estructura absidal i part de la pica baptismal (fig. 14).

També resten dos capitells que devien pertànyer o a la basílica o al seu baptisteri, i que

s'utilitzen com a piques d'aigua beneïda. L'existència de la pica baptismal, probablement en

forma de creu degut a la forma d'angle de

l'única part que s'ha pogut alliberar fins

ara i l'estructura que continua sota una

paret de l'església gòtica, confirma que la

basílica exercia funcions episcopals. Es

creu també que es tracta de la piscina

baptismal perquè l'interior està totalment

revestit d'una capa hidràulica sobre la qual

es va aplicar pintura vermella.

Fig. 14. Fragment trobat de la pica baptismal.

27

A la Basílica de Sant Just i Pastor l'any 540 va tenir lloc el I Concili de Barcelona sota

la responsabilitat del bisbe Nebridi, però més tard, l'any 599, el II Concili es va celebrar a la

seu principal, sota la catedral actual, perquè en aquells moments ja no era la seu arriana

perquè les elits visigodes van marxar i van establir el seu regne definitivament a Toledo, així

que els catòlics van decidir tornar a la seu d'on van marxar.

2.3.2. Conjunt episcopal de la Plaça del Rei

Els estudis que s'han dut a terme al subsòl arqueològic del Museu d'Història de

Barcelona, situat a la Plaça del Rei, permeten fer un plantejament global sobre el conjunt

episcopal de Bàrcino. Els conjunts episcopals són grups complexos des del punt de vista

organitzatiu, perquè no corresponen a un model uniforme.

A Bàrcino, l'origen del conjunt episcopal s'ha de cercar a una domus situada al costat

del fòrum, de la qual només es coneix el perystilum13

, i que sens dubte va pertànyer a una

família influent. Al segle IV d.C., la donació d'aquesta domus va permetre la implantació del

primer grup cristià a la ciutat, encara que el més segur és que les habitacions d'aquesta ja

haguessin servit per al culte cristià.

El baptisteri és un cos independent de planta rectangular i on al centre de l'espai

baptismal es situava la piscina baptismal. La basílica i el baptisteri formaven una unitat

concreta i ben relacionada, a la qual es van haver de sumar altres dependències on s'acollia els

catecúmens i els neòfits que, després del baptisme, passaven a formar part de la comunitat

dels fidels. Més tard, al segle V d.C., al costat del baptisteri es va construir l'aula episcopal, un

edifici de tres naus destinat a la sala de recepció del bisbe, audiències, reunions amb figures

religioses o esdeveniments especials.

Quan Bàrcino es triada al segle VI d.C. pels visigots com a seu règia, la topografia

cristiana es torna més complexa, el bisbat de Bàrcino era molt important i exercia la seva

autoritat i influència a gairebé tot el territori, a més que el paper econòmic es va veure

reforçat. La condició de capitalitat i monumentalització semblen estar relacionades amb la

13 Pati interior envoltat de columnes i amb jardí que formava part de la domus romana.

28

figura del bisbe arrià de la ciutat, Ugnas. Això va afavorir l'ampliació del conjunt amb motiu

de la celebració del II Concili de Barcelona, contribuint al prestigi de la seu episcopal, que ja

no estava sota poder arrià sinó que havia tornat a ser catòlic a causa del desplaçament dels

visigots a Toledo l'any 511 on van establir definitivament el seu regne. El pla d'obres va ser

molt ambiciós, complex i unitari, fins a tal punt que es va modificar la imatge del conjunt.

Es va construir un nou complex eclesiàstic, on es va aixecar una església episcopal en forma

de creu, també aquest pla d'obres incloïa l'aixecament d'un nou palau per al bisbe i es van

realitzar reformes al baptisteri, en les quals la piscina primitiva del baptisteri es va substituir

per una altra de forma octogonal (fig. 15), i reformes a l'aula de recepció del bisbe. Aquestes

reformes estan datades als voltant del final de segle VI d.C.

Fig. 15. Piscina baptismal de planta octogonal (MUHBA).

2.3.3. Cementiris episcopals

L'aparició de necròpolis intra muros és un fenomen que va unit a la cristianització.

Amb el cristianisme els morts entren a les ciutats, a diferència dels romans que realitzaven els

enterraments fora de les muralles. A Bàrcino aquest fenomen apareix a finals del segle

IV d.C. amb el sorgiment dels cementiris episcopals. Les zones de necròpolis habituals on era

enterrada la majoria de la població es trobaven al suburbium i però hi havia uns quants

privilegiats que van ser enterrats a prop dels edificis de culte del grup episcopal. Tenim quatre

situacions de necròpolis intramurs:

29

1- A la necròpolis de l'església cruciforme, on només va acollir vint-i-cinc

inhumacions, les quals estan datades cap a finals del segle VI d.C. i principis del segle

VII d.C. Aquests enterraments presenten objectes personals, com arracades, una sivella de

cinturó, un braçalet i una fíbula14

visigoda, l'única peça d'aquestes característiques localitzada

a la Tarraconense. La troballa també mostra que la dona pertanyia a les elits visigodes.

2- Al nord-est del grup episcopal, entre la muralla i el nucli principal de la

basílica/baptisteri, també es localitzen altres enterraments privilegiats. Aquests sector, però,

va ser destruït els anys cinquanta sense que es pogués fer una documentació arqueològica

acurada. La incorporació d'elements aprofitats permet datar aquestes construccions al segle

V d.C., però les dades són escasses.

3- A un corredor situat al costat de

la sala de recepció del bisbe es van

documentar quatre inhumacions, però els

arqueòlegs creuen que podrien haver-hi

més. Es tracta de quatre individus

masculins d'edats entre els 20 i els 70

anys. Aquesta esperança de vida i la

presència de cap dèficit nutricional indica

que es tractaven d'individus que van tenir

una bona qualitat de vida.

Fig. 16. Tomba d'un nen de quatre anys.

4- Dins el grup episcopal s'han trobat dos enterraments infantils aïllats. Un es tracta

d'un nounat per al que es va obrir una fossa directament al paviment del baptisteri; l'altre es

tracta d'un nen de quatre anys enterrat a una estança comunicada amb la sala de recepció del

bisbe (fig. 16). Tots dos mostren clarament que es tractaven d'emplaçaments privilegiats, ja

que tots dos llocs representen la funció episcopal per excel·lència.

14 Peça femenina pròpia de la moda i la forma de vestir dels visigots.

30

2.4. Importància de Bàrcino davant Tàrraco

Després de la fragmentació de l'Imperi Romà es fa manifest la divergència evolutiva

entre l'Imperi Romà d'Occident i el d'Orient. A Occident, la figura de l'emperador cada cop

era menys autoritària, fet que implica una dependència dels regnes bàrbars i les ciutats

pateixen un procés de canvi diferent a les ciutats d'Orient. Bàrcino es mostra durant l'època

tardoantiga com un escenari de diversos fets vinculats amb la monarquia visigoda i dos

concilis, però d'altra banda, Tàrraco també va tenir la seva importància durant l'època

visigoda, encara que molt menys que Bàrcino.

A Tàrraco des del segle IV d.C. existia una gran població cristiana provinent del segle

III d.C. quan van tenir lloc a l'amfiteatre els martiris del bisbe Sant Fructuós i els diàcones

Auguri i Eulogi. L'evolució urbana també es va produir com a Bàrcino i com a qualsevol altra

ciutat tardoantiga però a diferència de Bàrcino, a Tàrraco els espais públics són tancats entre

els segles IV i V d.C., s'abandona el fòrum, després l'amfiteatre i finalment el circ, que es

reutilitza per a espais d'habitatge. Es desconeix

el traçat que pren la muralla en aquella època i

no es coneix cap domus tardoantiga

destacable. Tot i així, es creu que la ciutat va

posseir un palau per al poder civil, però encara

no està identificat, i la ciutat va tenir un

conjunt episcopal, format per unes

construccions localitzades a l'antic fòrum

provincial (fig. 17). El segle V d.C., a

l'amfiteatre es construeix una basílica

funerària en forma de creu amb un baptisteri

(fig. 18). Més tard, l'any 516, es realitzarà un

Concili a la ciutat.

Fig. 17. Restes tardoantigues a la Pl. d'en Rovellat (Tarragona).

31

Fig. 18. Vista des de l'aire de l'amfiteatre de Tàrraco.

Llavors, el motiu pel qual Bàrcino va ser escollida com a seu imperial i com a urbs

regia davant Tàrraco, que havia sigut capital de la província de la Tarraconense durant molts

anys i per tant posseïa una major tradició romana, va ser perquè Tàrraco tenia un passat molt

poderós i difícil, o impossible, d'ocultar. A més, era la seu episcopal metropolitana, per tant,

posseïa una comunitat cristiana molt forta, i aquests factors podien resultar un inconvenient

per als dirigents visigots, vinguts d'una cultura molt diferent i que seguien una doctrina

cristiana que no era la que estava establerta a la Península Ibèrica. En canvi, Bàrcino no tenia

aquest bagatge tant potent, es trobava molt més a prop de la Narbonensis i un factor que la

col·locava per davant era que Tàrraco no tenia una muralla tant important com Bàrcino, on va

durar en bon estat fins el 673, que a més de complir amb la seva funció defensiva també duia

a terme un paper propagandístic important.

32

3. MARC PRÀCTIC

En aquesta part del treball s'ha dut a terme una crítica museística de l'exposició

Barcelona a l'antiguitat tardana. El cristianisme, els visigots i la ciutat, del MUHBA

juntament amb una entrevista al Dr. Josep Oriol Pascual Sanpons que la complementa.

Posteriorment, també ha consistit a realitzar una sèrie d'audioguies, totes de creació pròpia,

corresponents als jaciments d'època visigoda que es troben actualment al Museu d'Història de

Barcelona, per tal que puguin tenir un ús pràctic per a qualsevol persona dins l'espai del

museu. S'accedeix a les audioguies per mitjà de l'ús d'un codi QR que hauria d'anar al costat

de l'objecte o lloc comentat i que porta al web SoundCloud.com, on es troben totes posades en

l'ordre en el que podem trobar les restes al MUHBA.

3.1. Crítica museística

Durant el temps de realització del treball s'han dut a terme diverses visites al MUHBA

(centrant-se sobretot en les restes tardoantigues) i s'han fet servir tots el recursos disponibles

al visitant, que en aquest cas han estat audioguies, vídeos, plafons i el llibre del museu15

.

El que s'ha pogut apreciar ha estat la falta d'audioguies en comparació a les que es

troben disponibles per a altres períodes de l'antiguitat romana, que són vint-i-vuit. En canvi,

s'han comptat un total de tres audioguies per a tot el que comprenen les restes de l'antic

conjunt episcopal, el qual ocupa un espai bastant ampli i és bastant complex. A més, s'ha

arribat a la conclusió que el seu contingut era molt pobre i la seva realització molt bàsica.

La primera audioguia està molt ben realitzada, perquè en 50 segons posa al visitant en

situació i explica què era el conjunt episcopal, motiu pel qual se l'ha catalogat d'introducció, i

es complementa amb la informació que podem trobar a diferents plafons explicatius, però les

altres dues proporcionen una informació molt pobre per a un visitant que no sap res o té un

coneixement molt bàsic.

15 BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO, JULIA: De Barcino a Barcinona (segles I-VII). Les restes arqueològiques de la

plaça del Rei de Barcelona. (MUHBA/Institut de Cultura). Barcelona 2001.

33

La segona, de 30 segons, tracta sobre el palau episcopal però no explica al visitant ni

què és ni si només el bisbe vivia en ell, l'única cosa que diu és que el palau va ser erigit sobre

una antiga domus de la qual es conserva un mosaic i explica certes dades sobre el propi

mosaic. Per tant, no dona cap informació sobre l'època tardoantiga, sinó anterior.

I la tercera audioguia, d'un minut, comença dient que s'ha arribat a la residència del

comtes reis que data del segle XII d.C., encara que en època tardoantiga Bàrcino va tenir un

comes ciuitatis i explica a grans trets qui era, però directament passa a parlar sobre l'Edat

Mitjana. És a dir, la informació que dóna es d'uns 15 segons i no explica ni per què fa la

menció al comes ciuitatis ni si el propi comes ciuitatis hauria viscut a un edifici annex al palau

(el qual existeix i està situat al costat de l'església cruciforme, però no se'n fa cap mena de

menció). Amb tot això, el visitant podria confondre's i pensar que vivia dins del palau

tardoantic o quedar-se amb dubtes, i l'objectiu d'un museu és transmetre coneixements, no

generar dubtes sense resposta. S'ha d'afegir que les audioguies s'han realitzat de forma molt

bàsica en comparació amb les que podem trobar a la zona de les restes romanes. A les de la

part visigoda només sona la veu que explica la informació de forma objectiva en tercera

persona, però a la part romana, mentre parla la veu del narrador, podem escoltar efectes

sonors de fons, com per exemple a la zona de les termes on podem apreciar el so d'aigua,

recurs que es podria haver fet servir en una hipotètica audioguia del baptisteri si s'hagués

creat. Tot i així, existeix una reposició en 3D del baptisteri que ofereix una imatge molt

propera a la realitat i pot compensar la falta d'audioguia.

Un altre factor que s'ha pogut apreciar ha estat

la falta d'explicacions sobre algunes de les restes del

conjunt, per exemple amb un forat al terra situat a la

zona de l'aula episcopal (fig. 19), a la zona de la

façana del palau episcopal (on a la paret contrària es

troben unes inscripcions en hebreu [fig. 20]), i dins

del mateix palau, on hi ha una zona amb una mena de

conducte del qual tampoc s'indica què és (fig. 21).

Fig. 19. Forat sense indicació de què és.

34

Fig. 21. Restes dins del palau que no s'indica què són.

Fig. 20. Inscripcions en hebreu.

Per trobar resposta, es va preguntar a tres treballadores del museu que no van saber

respondre i finalment es va haver de sortir del subsòl i pujar a la planta principal per preguntar

a un informador que va estar treballant a la zona de l'exposició visigoda. El forat es correspon

a un pou i les inscripcions són làpides dels fonaments del Palau del Lloctinent (fora, des de el

carrer dels Comtes, es poden trobar més làpides). Cap de les dues pertanyen a l'època

visigoda.

Relacionat amb això, cal indicar l'existència de cartells equivocats que no es

corresponen a la part del conjunt episcopal en la que es troben a la zona del final de

l'exposició. Hi ha dos cartells corresponents a dues zones diferents del passatge i aquests

cartells estan invertits, és a dir, el cartell que correspondria a la seva zona es troba al jaciment

contrari (fig. 22). Aquesta informació ha sigut obtinguda per part d'un dels treballadors del

museu, per tant, el museu és conscient d'aquest error però no ha substituït el cartell, i això pot

portar a l'error al visitant o a generar-li més dubtes al veure que la informació i el que veu no

es corresponen.

35

Fig. 22. Cartells invertits al final de l'exposició.

3.2. Entrevista al Dr. Josep Oriol Pascual Sanpons

1- Quin és el seu paper al MUHBA?

Sóc el responsable de la gestió de centres. Aquest és un museu que segueix un 'model difús',

això vol dir que hi ha una seu mare i hi ha una xarxa de 14 centres més que s'han anat afegint

al llarg del temps, i jo porto el manteniment museogràfic i temes de política de públics.

2- Quin és el motiu pel qual les audioguies estiguin tan ben treballades a la zona de les

restes romanes i tan poc a la zona visigoda?

Perquè les restes de la part visigòtica s'han reobert ara fa poc i s'ha aprofitat la reobertura per

fer un nou material museogràfic. Tot i així estem intentant fer una nova gravació.

3- Per què les audioguies ofereixen una informació tan reduïda del que s'està veient?

Perquè l'itinerari no estava complet. Ara, com que s'ha completat tot, és quan hem de pensar

en una audioguia diferent.

4- Per què no s'han actualitzat aprofitant la remodelació de la zona tardoantiga?

No s'ha remodelat perquè estem encara en aquest tema. Hi ha tota una discussió, perquè és un

museu on tu entres per una porta i has de passar per tots els jaciments per sortir, perquè

36

ocupem un edifici que no estava pensat com a museu. Llavors ens estem plantejant subdividir

l'itinerari de manera que puguis tenir entrades i sortides si tu només estàs interessada a veure

les restes romanes i puguis entrar i sortir sense recórrer totes les sales. La idea de tot això seria

fer un itinerari romà, un itinerari visigòtic i un itinerari medieval.

5- Com que no hi ha cap explicació sobre qui era el comes ciuitatis i on residia?

El comes ciuitatis en realitat va ser una estructura de poder que pràcticament no tenia

capacitat executiva, i el bisbe sí. És per això que és més important posar l'accent en el bisbe i

perquè les restes que han quedat són de cultura cristiana. És més un qüestió pràctica per

explicar el que succeïa en aquells moments que no parlar sobre un part de l'administració.

6- Per quin motiu hi ha elements del jaciment els quals no s'indica què són?

Hem de tenir en compte que la zona on es troba el conjunt episcopal és el racó al qual d'una

manera continuada s'ha concentrat el poder de la ciutat, on han estat els edificis més

importants, i per tant, tot el conjunt està connectat amb altres edificis superposats i es fa difícil

separar. Per tant, explicar-ho tot comportaria posar molts cartells i el que fem és prioritzar.

7- Per què mentre no disposen d'audioguies per cobrir algunes de les zones del conjunt

episcopal no organitzen visites guiades on s'expliqui quan va ser el descobriment

d'aquest i quines van ser les seves parts?

Hi ha visites guiades. El MUHBA té diverses modalitats de visita: la pots fer pel teu compte

amb audioguia o sense, i després hi ha tota una sèrie de visites que tu ports organitzar a través

del sistema de servei de reserves, independentment de que sigueu o no una entitat. El preu de

reserva actual és al voltant d'uns vuitanta euros que es divideixen entre els integrants del grup.

8- Han pensat a realitzar alguna mena d'interactius o audiovisuals, a més de les

audioguies, dirigit cap als nens o els joves que no puguin estar massa interessats?

Aquí hi ha una polèmica en aquests moments. Una possibilitat seria introduir elements

d'atrezzo en els diferents espais del museu que fan veure al visitant que allà va haver-hi

alguna cosa més, com es pot veure al Museu de Badalona. La Direcció d'aquest museu és

contrària a això i es dificulta molt l'elecció de recursos a utilitzar.

37

9- Al museu no l'interessaria proporcionar audioguies en llatí, encara que fossin només

per a la zona del jaciment romà?

Això és una cosa molt curiosa. Pel gran públic, el llatí no és més que una llengua morta.

Nosaltres com a museu no sé si podríem proporcionar material d'aquest tipus però sí que

existeixen polèmiques d'aquestes que sobretot el que fa és posar en comú la comunitat dels

qui coneixen el llatí, però nosaltres una cosa així no la podríem fer. Tot i així, hi ha altres

possibilitats i gent que està estudiant filologia podria desenvolupar material en llatí.

3.3. Audioguies

CONJUNT EPISCOPAL (MUHBA)

PUNT

1. Sala annexa a l'aula episcopal.

DURACIÓ

01 m. 26 s.

UBICACIÓ

Recorregut per un conjunt arqueològic.

CONTINGUT

Explicació sobre què era i per a què servia la sala que es situava

annexionada a l'aula episcopal, a més de l'existència de la tomba d'un

nen petit a aquesta.

NARRACIÓ

Veu narrativa: Primera, segona i tercera persona.

Punt de vista: Personatge del període i relacionat amb la ciutat.

Temps i espai: Combinació del temps passat i present dins l'espai del

conjunt episcopal.

Estructura: Introducció/Nus/Desenllaç.

Descripció: Sí. Acció: No. Diàleg: No. Figures: No.

DRAMATITZACIÓ

Hi ha dramatització. Interpretació per mitjà del personatge de Gala

Placídia, filla de l'emperador Teodosi I (veu pròpia).

MÚSICA

Lord of the Land. Música sense copyright d'Incompetech.com

38

AUDIOGUIA 1:

Benvinguts al conjunt episcopal visigot. Es tracta d'un complex amb diferents edificis

destinats a cobrir les necessitats administratives i de culte del bisbe de la ciutat.

Jo sóc Gala Placídia, filla de Teodosi I i esposa del rei Ataülf I, amb qui vaig residir a

Bàrcino al segle V d.C. fins que el meu pobre marit va ser assassinat aquí, a la ciutat. Ara he

tornat perquè m'han dit que diferents soldats han vist el seu esperit, i si m'acompanyeu us

explicaré què és tot això que us envolta.

Primer de tot, veureu que ens trobem davant una petita sala que està annexionada a

una altre molt més gran. Aquesta petita sala era feta servir pel clergat però si us hi fixeu bé i

mireu al mirall que teniu al davant, veureu que darrere la paret hi ha un forat al terra. Aquest

forat és la tomba d'un nen petit de quatre anys... Jo també vaig tenir un fill amb Ataülf, però

va morir a la ciutat als pocs dies de néixer i el vam haver d'enterrar molt més lluny d'aquí, a

un lloc més tranquil.

Disculpeu-me, vaig a eixugar-me les llàgrimes. Seguiu cap endavant, jo ara us seguiré.

Fig. 23. Codi QR que porta a l'audioguia 1.

39

CONJUNT EPISCOPAL (MUHBA)

PUNT

2. Dependències annexes i passatge del bisbe.

DURACIÓ

01 m. 32 s.

UBICACIÓ

Recorregut per un conjunt arqueològic.

CONTINGUT

Menció de l'existència de dependències privades per al bisbe i altres

personatges propers a aquest dins del conjunt episcopal i explicació

sobre què és el passatge que es troba al costat, per a què servia, cap a

on portava, qui el feia servir i per què existia.

NARRACIÓ

Veu narrativa: Primera, segona i tercera persona.

Punt de vista: Personatge del període i relacionat amb la ciutat.

Temps i espai: Combinació del temps passat i present dins l'espai del

conjunt episcopal.

Estructura: Introducció/Nus/Desenllaç.

Descripció: Sí. Acció: No. Diàleg: Sí. Figures: No.

DRAMATITZACIÓ

Hi ha dramatització. Interpretació per mitjà del personatge del comes

ciuitatis, màxima representació del poder visigot a la ciutat (veu

pròpia).

MÚSICA

Virtutes Instrumenti. Música sense copyright d'Incompetech.com

Efectes: Reverberació.

40

AUDIOGUIA 2:

Ep! Què fas tu aquí? Només el bisbe pot entrar aquí, l'entrada no t'és permesa. Faré

cridar els guàrdies! Ah... Que llavors jo tampoc hauria de ser? Vols callar?! Jo sóc el comes

ciuitatis, la màxima representació del poder visigot a la ciutat, puc anar on vulgui! Però bé...

Si vols, ens guardem el secret i t'explico on som.

Això són unes dependències annexes a l'aula episcopal i la zona on es troba el passatge

del bisbe. Però no et creguis que ha estat aquí sempre, no, no. El que trepitgem ara no existia

al segle V d.C., es va construir molt més tard quan es va fer una remodelació de tot el conjunt.

Abans les dependències havien estat una sola i són ara del bisbe, per això que, al costat

dret hi ha una mena de passadís. És el passatge del bisbe, per on ell podia arriba a l'aula

episcopal sense ser vist. Jo no tinc cap passadís... Per què sempre el bisbe és qui té més? Jo

sóc el comes ciuitatis!

*ENTRA UNA NOVA VEU*

Soldat: No us moveu! No podeu estar aquí!

Comes: (Veu baixa ) Oh no... No m'haurien d'haver vist. (Crida) Soldats! Atrapeu-lo!

És un enemic! (Veu baixa) Jo fujo, et suggereixo que ara caminis tot recte abans que arribin

els soldats. Arreveure!

Fig. 24. Codi QR que porta a l'audioguia 2.

41

CONJUNT EPISCOPAL (MUHBA)

PUNT

3. Aula episcopal.

DURACIÓ

00 m. 59 s.

UBICACIÓ

Recorregut per un conjunt arqueològic.

CONTINGUT

Explicació sobre què era l'aula episcopal, quina era la seva

importància, qui hi podia accedir, i descripció d'algunes de les restes

que queden, és a dir, de l'espai reservat al bisbe.

NARRACIÓ

Veu narrativa:Primera, segona i tercera persona.

Punt de vista: Personatge del període i relacionat amb la ciutat.

Temps i espai: Combinació del temps passat i present dins l'espai del

conjunt episcopal.

Estructura: Introducció/Nus/Desenllaç.

Descripció: Sí. Acció: Sí. Diàleg: Sí. Figures: No.

DRAMATITZACIÓ

Hi ha dramatització. Interpretació per mitjà del personatge del bisbe

Ugnas, bisbe arrià de la ciutat al segle VI d.C. (veu pròpia).

MÚSICA

Virtutes Vocis. Música sense copyright d'Incompetech.com

Efectes: Reverberació.

42

AUDIOGUIA 3:

Ostres! D'on surts? Si vens al baptisme de després el baptisteri és cap endavant i a la

dreta. Per què em mires així? No saps qui sóc? Jo sóc Ugnas, bisbe de la ciutat, i has entrat a

l'aula episcopal, on jo rebo aquells qui venen, realitzo audiències i on em reuneixo amb altres

religiosos. També puc jutjar aquí i celebrar esdeveniments especials. Ep, cap a on mires? Estic

davant teu, no em veus?

Mira, ara estic a l'espai reservat a mi, al bisbe, assegut a la meva cadira, ja saps, una

càtedra, i quedo separat i a una distància de seguretat d'aquells que em venen a veure, perquè

aquesta la zona està delimitada i només jo puc entrar.

*ENTRA EL SOLDAT*

Soldat: Quiet, no et moguis!

Ugnas: Què passa aquí?

Soldat: És un enemic! Vagi amb compte!

Ugnas: Correu, que s'escapa! Va en direcció al baptisteri! Cap endavant i a la dreta!

Fig. 25. Codi QR que porta a l'audioguia 3.

43

CONJUNT EPISCOPAL (MUHBA)

PUNT

4. Baptisteri.

DURACIÓ

01 m. 22 s.

UBICACIÓ

Recorregut per un conjunt arqueològic.

CONTINGUT

Descripció i comentari de les restes del baptisteri i de la pila

baptismal, a més d'una breu explicació sobre l'evolució d'aquest. Es fa

menció a què era un baptisteri i quina funció duia a terme a l'època.

NARRACIÓ

Veu narrativa: Primera persona.

Punt de vista: Pensaments d'un personatge fictici de l'època.

Temps i espai: Combinació del temps passat i present dins l'espai del

conjunt episcopal.

Estructura: Introducció/Nus/Desenllaç.

Descripció: Sí. Acció: No. Diàleg: No. Figures: No.

DRAMATITZACIÓ

Hi ha dramatització. Interpretació per mitjà del personatge d'una dona

inventada a punt de batejar-se (veu pròpia).

MÚSICA

Garden Music. Música sense copyright d'Incompetech.com

Efectes: Eco.

44

AUDIOGUIA 4:

Estic molt nerviosa. Per fi ha arribat el dia del meu bateig ara que ja sóc adulta i sóc

conscient de la meva fe, sent nena per molt que ho demanés no em podien batejar. Si ho

demanés m'enterrarien dins la ciutat? No vull que m'ajuntin amb els pobres... Sóc una dona de

família ben posicionada, d'alguna cosa haurà de servir, no?

Veig el bisbe Ugnas una mica alterat, ha arribat tard, i sembla com fora del baptisteri

hi hagi un rebombori, però segur que no passa res. Mai havia estat aquí dins, és tot molt gran.

Aquí el bisbe realitzarà el ritu del baptisme, on em submergiré dins l'aigua i ell des de fora

m'administrarà el sagrament. La piscina fa poc que l'han restaurat traient-li unes escales, però

jo he escoltat que abans de ser com és ara havia sigut de forma quadrada. Curiós, ara és molt

més maca.

Oh? No s'ha mogut alguna cosa? Hi ha una persona amagada aquí? Sí, i tant! Mira'l,

està baixant les escales per sortir. Serà per ell que el bisbe està nerviós? Aniria a seguir-lo,

però m'he d'introduir a l'aigua. Sí, he de batejar-me. El més important és el meu bateig.

Fig. 26. Codi QR que porta a l'audioguia 4.

45

CONJUNT EPISCOPAL (MUHBA)

PUNT

5. Pintures de l'aula episcopal.

DURACIÓ

01 m. 03 s.

UBICACIÓ

Recorregut per un conjunt arqueològic.

CONTINGUT

Breu descripció de les restes de pintures que decoraven les parets de

tota l'aula episcopal.

NARRACIÓ

Veu narrativa:Primera, segona i tercera persona.

Punt de vista: Personatge del període i relacionat amb la ciutat.

Temps i espai: Combinació del temps passat i present dins l'espai del

conjunt episcopal.

Estructura: Introducció/Nus/Desenllaç.

Descripció: Sí. Acció: No. Diàleg: Sí. Figures: No.

DRAMATITZACIÓ

Hi ha dramatització. Interpretació per mitjà del personatge d'Ataülf I,

monarca visigot que va morir a la ciutat al segle V d.C. (veu pròpia).

MÚSICA

Rites. Música sense copyright d'Incompetech.com

46

AUDIOGUIA 5:

No has tingut prou que encara voltes per aquí? Oh, si us plau, no t'espantis... Sóc el rei

Ataülf I. Bé, més ben dit el seu fantasma. Últimament m'agrada aparèixer i espantar els

soldats. S'ho mereixen. Si sabessin fer la seva feina no m'haurien assassinat i hagués gaudit

del meu palau i d'aquest conjunt episcopal.

Has vist les pintures que decoren l'aula episcopal? Què creus que representen? Altres

fantasmes m'han explicat que són motius arquitectònics aplacats de marbre i columnes, així

com volent imitar l'estil de les sales on l'aristocràcia duu a terme les seves activitats civils.

Molt sofisticat, oi?

M'agrades. Estàs posant les coses difícil als soldats que et volen atrapar. Si fossin bons

guàrdies no t'haurien deixat entrar i ja estaries a la garjola, però et diré el camí per sortir

d'aquí. Puja les escales que tens a la dreta i camina recte. Molta sort!

Fig. 27. Codi QR que porta a l'audioguia 5.

47

CONJUNT EPISCOPAL (MUHBA)

PUNT

6. Palau episcopal.

DURACIÓ

01 m. 49 s.

UBICACIÓ

Recorregut per un conjunt arqueològic.

CONTINGUT

Comentari de l'estructura i ús del palau episcopal, per a què servia,

qui hi vivia, descripció de la façana , del seu interior i del passatge

cap al palau. Menció i breu explicació sobre què són els gravats

hebreus que trobem a la paret contraria a la façana del palau i a què

pertanyen.

NARRACIÓ

Veu narrativa:Primera, segona i tercera persona.

Punt de vista: Personatge del període i relacionat amb la ciutat.

Temps i espai: Present dins l'espai del conjunt episcopal.

Estructura: Introducció/Nus/Desenllaç.

Descripció: Sí. Acció: No. Diàleg: No. Figures: No.

DRAMATITZACIÓ

Hi ha dramatització. Interpretació per mitjà del personatge del comes

ciuitatis, màxima representació del poder visigot a la ciutat (veu

pròpia).

MÚSICA

Ritual. Música sense copyright d'Incompetech.com

Efectes: So de passes.

48

AUDIOGUIA 6:

(Riu). Aquí, aquí... Posaré això i el bisbe... (Riu dolent). Oh, tu un altre cop? Els

soldats no t'han tret del mig? Quin grup d'inútils... Ara què vols? Marxar? Marxa! Aquí no hi

ha res que mirar, és només el majestuós palau del bisbe on ell viu i jo no tinc un igual...

(Sospir) Per què ell té tantes coses i jo no? Jo sóc l'important aquí, oi? Vaig just

després del rei, per què el bisbe sembla tenir més importància que jo? Mira. Un palau enorme

situat al cor del complex episcopal i que es va construir sobre una antiga domus. I jo visc al

altre costat prop d'una església, però no tinc un palau així. Ara estem a la façana, veus que té

unes pedres molt grans i com materials reutilitzats? No et confonguis amb aquestes plaques

hebrees que hi ha a l'altre paret, pertanyen al Palau del Lloctinent, no al del bisbe. Però vine,

vine, ja veuràs com es per dins. Hi ha diferents estances i es pot veure un conducte que permet

l'entrada i sortida de l'aigua. I si pugem les escales, mira, mira... Té un altre passatge privat

que el porta des del palau a la basílica i a l'església que tinc al costat de la meva residència.

Jo no tinc passatges secrets!

Mira... Et deixaré fugir. Ets l'únic que em fa cas. Moltes gràcies, i si tornes... Ja saps

on és casa meva!

Fig. 28. Codi QR que porta a l'audioguia 6.

49

4. CONCLUSIONS

Finalment, guiant-se pels objectius establerts a l'inici del treball, s'ha arribat a una sèrie

de conclusions que són les següents:

Pel primer objectiu, aprendre quin va ser el passat de la ciutat durant l'època

tardoantiga i quina va ser la seva evolució, la conclusió ha sigut que encara falten moltes

dades del passat tardoantic de Barcelona però ha quedat ben clar que Bàrcino, una petita

colònia romana, va aconseguir evolucionar com a ciutat i fer-se un nom d'importància.

Pel segon objectiu, comprendre el motiu pel qual a una ciutat de dimensions limitades

es trobaven dues seus episcopals i com això va afectar a la ciutat, s'ha conclòs que van existir

degut a la vinguda visigoda i el seu establiment al nucli religiós de la ciutat, fent que els

hispanoromans catòlics busquessin un altre lloc per als seus ritus. La conseqüència va ser la

divisió de la societat en dos grans grups, tot i que la coexistència va ser absolutament pacífica.

Pel tercer objectiu, conèixer per què Bàrcino va ser la ciutat escollida pels visigots, la

conclusió és clara: la van escollir per la seva fortificació i perquè era una porta al Mediterrani.

Pel quart objectiu, descobrir per què Bàrcino va treure poder davant a Tàrraco, la

conclusió a la que s'ha arribat és que el poder de Tàrraco li va ser tret perquè els visigots no la

van escollir al no disposar d'una bona fortificació i perquè existia una comunitat catòlica forta

que no haurien acceptat l'existència de l'arrianisme.

Pel cinquè objectiu, conèixer quines són les restes arqueològiques de l'època

tardoantiga que queden a la ciutat i de quina manera són difoses al públic, la conclusió és que

només existeixen dues zones amb restes d'època visigoda: la Basílica de Sant Just i Pastor, i el

subsòl del MUHBA. El primer, al haver-se descobert fa poc, encara li queda molt per excavar

i no disposa de gaire restes; i el segon disposa d'un bon número de restes disponibles al públic

però com a visitant s'ha conclòs que la informació que ofereix el museu és de moment molt

pobre i sembla que li queda molt per innovar en l'àmbit museogràfic, perquè no informa del

tot al visitant, podent generar-li dubtes o transmetre-li coneixements erronis.

50

5. BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA

AGUSTÍ, DAVID: Història breu de Barcelona. Editorial Comanegra. Barcelona 2014.

ALFÖLDY, G. ("TARRACO")- Fòrum. Temes d'Història i Arqueologia tarragonines, núm. 8 (1991),

p. 85-91.

BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO, J. (“BARCELONA DE COLÒNIA ROMANA A SEDE

REGIA, MEDINA ISLÀMICA I CIUTAT COMTAL: UNA URBS EN TRANSFORMACIÓ")-

QUARHIS, núm. 9 (2013), p. 16-118.

BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO, JULIA: De Barcino a Barcinona (segles I-VII). Les restes

arqueològiques de la plaça del Rei de Barcelona. Museu d'Història de Barcelona/Institut de Cultura.

Barcelona 2001.

BONNET, CHARLES/BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO, J. ("EL PRIMER GRUPO

EPISCOPAL DE BARCELONA")- Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona,

núm. 25 (2000). p. 467-490.

GARCÍA MORENO, LUÍS ANTONIO: Historia de la España Visigoda. Editorial Cátedra. Madrid

1989.

GIBBON, EDWARD: Historia de la decadencia y caída del Imperio Romano. Alba Editorial.

Barcelona 2003.

GRAU, RAMON: Presència i lligams territorials de Barcelona. Vint segles de vida urbana. Arxiu de

la ciutat de Barcelona/Seminari d'Història de Barcelona. Barcelona 2012.

GRIMAL, PIERRE: Diccionario de mitologia griega y romana. Editorial Paidos Ibérica. Barcelona

2009.

LÓPEZ MOLINA, ALMUDENA: Cómo escribir audioguías. Ediciones Trea. Gijón 2015.

MARTÍNEZ GÁZQUEZ, J. ("PAULINO DE NOLA E HISPANIA")- Boletín del Instituto de

Estudios Helénicos, vol. 7, (1973). p. 27-33.

http://arqueologiabarcelona.bcn.cat/intervencionsarqueo/noves-descobertes-arqueologiques-a-la-

basilica-dels-sants-martirs-just-i-pastor-de-barcelona-pla-barcino/ (Consultat el 20 de novembre de

2015)

http://www.loebclassics.com/view/ausonius-epistles/1921/pb_LCL115.87.xml (Consultat el 27

d'octubre de 2015)

http://www.raco.cat/ (Consultat el 30 de desembre de 2015)

https://www.tarragona.cat/patrimoni/museu-historia/historia-de-tarragona (Consultat el 25 de

setembre de 2015)

http://www.thelatinlibrary.com/ (Consultat el 6 d'octubre de 2015)