LITERATURA CATALANALITERATURA CATALANALITERATURA CATALANALITERATURA CATALANA

DECADÈNCIADECADÈNCIADECADÈNCIADECADÈNCIA

1. DEFINICIÓ

La paraula "decadència" és un mot utilitzat tradicionalment per anomenar el període de la

literatura que va dels inicis del s. XVI fins a principis del s. XIX: el 1497, any en què morí Joan

Roís de Corella, es considera la data d'inici de la Decadència, mentre que el 1833, any en

què Carles Aribau publica l'oda "La Pàtria", es considera la data del final de la decadència i

de l'inici de la Renaixença.

Ara bé, aquesta paraula es equívoca i confusa, perquè és usada com a sinònim de

anormalitat, amb connotacions de menyspreu i desprestigi.

Tanmateix cal matisar el terme: sí que va disminuir l'ús de la llengua catalana com a llengua

de conreu en la literatura culta i, per tant, sí que hi va haver decadència en qualitat i quantitat

de la literatura culta, la qual cosa beneficiarà la literatura en llengua castellana.

Però la literatura popular passava per uns moments de brillantor i esplendor, tant pel que fa a

la qualitat com a la quantitat.

D'altra banda, hi va haver una continuïtat i normalitat en relació amb els corrents de literatura

europea, de tal manera que es van produir el renaixement, el barroc, el neoclassicisme i el

preromanticisme.

Per tant, el mot decadència no és del tot correcte.

2. CAUSES DE LA DECADÈNCIA

Els esdeveniments iniciats a finals del s. XV i fins i tot abans, van provocar una sèrie de crisis

històriques que van incidir de forma decisiva i directa sobre la societat catalana.

Els fets més rellevants que hom pot considerar causes de la decadència són:

• Causes històriques: El Compromís de Casp (1412) i la instauració de la dinastia

castellana dels Trastàmara, fets que dugueren a:

� Els enllaços familiars de la noblesa catalana i castellana.

� La castellanització de la noblesa catalana i la cort.

� L'emigració de la noblesa catalana cap a Madrid, esdevenint una noblesa

centralista.

� Finalment la desaparició de la cort catalana en temps de Ferran el Catòlic.

• Causes econòmiques: La crisi econòmica:

� La prohibició del comerç amb Amèrica.

� El comerç català reduït al decadent i piratejat comerç mediterrani.

• Causes bèl·liques: Les diverses guerres i tractats:

� Les guerres de les "Germanies" i les revoltes produïdes al País Valencià.

� La guerra dels Segadors (1640-1652).

� El Tractat dels Pirineus (1659), pel qual es perdien les comarques de la

Catalunya francesa.

� La guerra de Successió (1705-1714), de la qual se'n derivà el Decret de

Nova Planta (1716).

• Causes socials: Socialment:

� La instauració de la inquisició castellana.

� L'expulsió dels jueus.

• Causes culturals: Culturalment:

� Les dificultats econòmiques per accedir a la impremta.

� El manteniment del medievalisme.

� L'Humanisme mal assimilat i la seva excessiva fascinació pel llatí.

� El desenvolupament precoç del barroc.

� Una vida universitària pobre davant del prestigi cultural del castellà.

Tot plegat suposarà una davallada per a la cultura catalana, de tal manera que la literatura

culta es farà en castellà i fins i tot en llatí.

Ja a principis del XVI, durant el virregnat de Germana de Foix a València, just on es produí

l'esplendor cultural del s. XV, en les representacions teatrals la llengua utilitzada era la

castellana, mentre que la llengua catalana, considerada pejorativa i ridícula, era usada per

personatges graciosos i còmics, com els bufons.

Les cultura popular, però, mantingué sense interrupcions l'ús i el conreu de la llengua, la qual

tenia una vitalitat normal, i de la literatura, la qual vivia uns moments d'esplendor, sent

treballada en les diverses formes: cançons, romanços, goigs, nadales, entremesos, dietaris,

col·loquis, etc.

3. RENAIXEMENT–HUMANISME

El Renaixement va ser l'època immediatament posterior a l'Edat Mitjana (dos primers terços

del XVI).

L'Humanisme com a parcel·la cultural del Renaixement, centrada la part filològica i literària,

es va centrar especialment en la investigació de llengües i literatures clàssiques: llatina,

grega i hebrea.

En conseqüència, el model literari fou el llatí, fins el punt que autors "erasmistes" com Joan

Lluís Vives van realitzar la seva obra en llengua llatina.

Pel que fa a la literatura catalana:

• El 1562 fou editat a Barcelona per Joan Timoneda el Cançoner Flor d'Enamorats, del qual

es pot destacar:

� És un recull de poemes bilingüe.

� Són poemes de caràcter trobadoresc.

� Alguns poemes presenten influències dels renaixentistes italians.

� Conté la versió de Bella, de vós só enamorós de Joan Timoneda.

• Joan Timoneda va escriure dos actes sacramentals de la Contrareforma: L'Església

militant i El Castell d'Emaús.

• Joan Pujol va escriure el poema èpic Lepant.

• Pere Serafí va publicar Dos llibres de poesia vulgar en llengua catalana.

• Quant a teatre, en la Cort virregnal de Germana de Foix es van representar dues obres: el

1525 es representà La Vesita de Ferrandis d'Herèdia i el 1561 es representà El Cortesano

de Lluís Milà.

• Pel que fa a farses, misteris o entremesos destaquen el Misteri d'Elx i la Farsa d'en

Cornei.

4. BARROC

El Barroc serà el moment de màxima "decadència" (finals XVI a mitjan XVIII).

El Barroc serà una etapa de la literatura caracteritzada de forma general per la complicació,

l'artifici i la desmesura formal, tenint com a model literari i lingüístic serà els clàssics

castellans com són Quevedo, Góngora, Calderón i Gracián.

En la literatura catalana, destaquen dos autors:

Francesc Vicent Garcia (1579-1623):

• Firmava amb el pseudònim "El rector de Vallfogona".

• Aconseguí una àmplia fama popular, similar a Quevedo, mitjançant els poemes còmics,

obscens i escatològics.

• La seva fama va provocar el fenomen del Vallfogonisme , és a dir, una colla d'autors que

imitaven el seu estil.

• Pel que fa a l'obra, tots els temes (l'amor, el desengany, la caducitat, la mort, el

bucolisme, l'obscenitat, etc.) i tots els gèneres (els madrigals, les paròdies, les letrilles, els

romanços, els sonets, les dècimes, etc.) són els propis del Barroc castellà.

• Seguia tant l'estil culterà de Góngora com l'estil conceptista de Quevedo.

Francesc Fontanella (1610/20-1680/85):

� Va escriure l'obra de teatre Lo desengany, comèdia mitològica amb influències de

Calderón.

� També escrigué poemes d'estil culterà amb temes amorosos i bucòlics, i poemes de tipus

patriòtic.

5. NEOCLASSICISME

El Neoclassicisme serà el moment de reactivació econòmica i cultural (mitjan XVIII a finals

XVIII). Basat en el racionalisme i en l'empirisme, té com a postulat bàsic la idea d'utilitat,

defensant de manera especial el didactisme, la qual cosa els durà a menysprear la lírica,

centrant-se en el conreu de la tragèdia de tema clàssic, la comèdia de caràcters, la poesia

pastoral, la sàtira i la faula didàctica.

D'altra banda, pel seu afany universalista, es valorarà sobretot el castellà i no el català,

arribant a considerar la llengua catalana com un dialecte no apte per a la creació.

En la literatura catalana, cal destacar dos autors:

Joan Ramis (1746-1819):

• El 1769 va escriure la tragicomèdia Lucrècia.

• Escrigué el drama Arminda.

• També escrigué la tragicomèdia Rosaura o el més constant amor.

Rafael Amat i de Cortada o "Baró de Maldà":

• Escrigué El Calaix de Sastre, destacable per:

- Ser un dietari de la vida barcelonina entre 1769 i 1816.

- Recrear-se en les anècdotes i en els personatges.

- Presentar unes descripcions preromàntiques.

- Tenir un to pintoresc i satíric.

- Ser de caràcter antineoclàssic.

6. PREROMANTICISME

El Preromanticisme (finals XVIII) no presenta obres de mèrit sent el moment d'un naixent

Romanticisme, tot i que amb una producció molt poc important, caracteritzant-se per

presentar el sentimentalisme característic de les obres romàntiques.