12. conservació de la biodiversitat i del patrimoni natural. · carta d’Àalborg declara que la...

12. Conservació de la biodiversitat i del patrimoni natural. Objectius específics. Implementació en el planejament

CONSERVACIÓ DE LA BIODIVERSITAT I DEL PATRIMONI NATURAL

12.1 Objectius del planejament Objectius generals Conservar la biodiversitat territorial i assegurar-ne un ús sostenible Objectius específics

1. Establir, com a element bàsic i vertebrador del model territorial, una xarxa d’espais

d’interès natural, físicament contínua i connectada amb les xarxes exteriors i amb les d’espais lliures urbans.

2. Conservar i millorar la connectivitat biològica 3. Gestionar amb especial cura els sòls ocupats per ecosistemes fràgils o escassos i

per hàbitats d’espècies amenaçades

12.2 Indicadors bàsics Entre els possibles indicadors de la idoneïtat del model d’ocupació del nou planejament, poden con-siderar-se els següents: 1. Objectiu 1. Els indicadors proposats són els següents:

− Nombre de tipus d’hàbitats presents en el territori − Superfície total ocupada per cada tipus d’hàbitat

Poden aplicar-se a partir de la Cartografia d’hàbitats de Catalunya o d’altres cartografies de caràcter anàleg i s’han d’avaluar conjuntament amb els dels objectius següents. Es tracta, en aquest cas, de verificar que el pla no comporta la desaparició de cap tipologia d’hàbitat natural o seminatural, ni una disminució significativa de la seva presència. L’aplicació d’aquests indicadors pot resultar relativament simple i, fins i tot, pot automatitzar-se amb l’ús de la Cartografia d’hàbitats de Catalunya (vegeu 1.4).

2. Objectiu 2. Per tal d’avaluar si el planejament contribueix a la permeabilització o a la impermea-bilització ecològica del territori, resulta convenient inventariar les barreres i punts crítics per a la connectivitat abans i després del planejament, Complementàriament pot calcular-se l’evolució de la superfície mitjana de les unitats territorials de presència de cada tipus d’hàbitat. Aquest in-dicador, que pot obtenir-se de forma automatitzada a partir de la cartografia digital esmentada es complementa, a la seva vegada, amb el de fragmentació exposat al capítol 7.

3. Objectiu 3. Evolució de la superfície d’hàbitats d’espècies amenaçades a Catalunya presents en

l’àmbit d’ordenació (vegeu la fitxa 1.5 d’aquest capítol).

La conservació i l’ús sostenible de la diversitat biològica o biodiversitat és un requisit bàsic en totes les estratègiesde sostenibilitat i, lògicament també en les vinculades específicament a la sostenibilitat territorial i urbana. Així, laCarta d’Àalborg declara que la sostenibilitat ambiental significa preservar el capital natural i que requereix de lesciutats el manteniment de la diversitat biològica, entre altres objectius. El planejament pot desenvolupar un paper primordial en la conservació de la biodiversitat i dels altres componentsdel patrimoni natural a través de la preservació de mostres suficients i adequades de la varietat d’ecosistemes ihàbitats existents, el garantiment de la connectivitat biològica i el control de la fragmentació territorial, el tractamentde les xarxes d’espais lliures urbans i rurals i l’articulació de mecanismes de gestió apropiats, especialment peraquelles zones més valuoses, fràgils o amenaçades.

CONSERVACIÓ DE LA BIODIVERSITAT I DEL PATRIMONI NATURAL Objectiu 1: Establir, com a element bàsic i vertebrador del model territorial, una xarxa d’espais d’interès

natural, físicament contínua i connectada amb les xarxes exteriors i amb les d’espais lliures urbans.

12.3 FITXES: Implementació en el planejament: criteris d’ordenació i de reglamentació. Referències i exemples pràctics



Objectiu 1 Establir, com a element bàsic i vertebrador del

model territorial, una xarxa d’espais d’interès natural, físicament contínua i connectada amb les xarxes exteriors i amb les d’espais lliures urbans.



Objectiu 1 Establir, com a element bàsic i vertebrador del model

territorial, una xarxa d’espais d’interès natural, físicament contínua i connectada amb les xarxes exteriors i amb les d’espais lliures urbans.

Criteris d’ordenació i de reglamentació:

CRITERIS D’ORDENACIÓ

1.1 Incloure-hi tots els espais ja protegits mitjançant la legislació de conservació de la natura (Natura

2000/ZEPAs, PEIN, espais naturals de protecció especial, reserves naturals de fauna salvatge, etc.) o a través del planejament territorial i urbanístic de rang superior (PTP, PDU, POUM)

1.2 Garantir la presència de mostres suficients dels hàbitats d’interès comunitari (Annex 1 Directiva

97/62/CE) y dels hàbitats d’espècies d’interès comunitari (Annex 2) i d’altres espècies protegides de la flora i de la fauna, existents en l’àmbit objecte d’ordenació. Prestar especial atenció als hàbitats de protecció prioritària d’acord amb la Directiva d’hàbitats (PTP, PDU, POUM)

1.3 Incloure sistemàticament les àrees que formen part de l’Inventari de zones humides de Catalunya i

els espais litorals no urbanitzats (PTP, PDU, POUM) 1.4 Incloure mostres adequades i suficients d’altres hàbitats naturals i seminaturals no representats o

insuficientment representats en funció dels punts anteriors (PTP, PDU, POUM) 1.5 Altres criteris de configuració de la xarxa, en relació a la biodiversitat (PTP, PDU, POUM) 1.6 Integrar el patrimoni geològic. Incloure sistemàticament les àrees que formen part de l’Inventari de

geòtops i geozones de Catalunya (PTP, PDU, POUM) 1.7 Introduir criteris de biodiversitat i una concepció reticular en el disseny dels espais lliures urbans i,

en general, en el tractament de la vegetació urbana (PDU, POUM, PP, PMU). En aquest darrer as-pecte, utilitzar en la jardineria d’espais públics i privats espècies vegetals adaptades a les condici-ons bioclimàtiques de la zona (POUM,PP, PMU)

CRITERIS DE REGLAMENTACIÓ 1.8 En aquells àmbits protegits a través de règims jurídics específics (PEIN, espais naturals de pro-

tecció especial, etc.), establir una reglamentació congruent amb la seva legislació i planificació (plans especials de protecció del medi natural i del paisatge, plans rectors d’ús i gestió, etc.) (PDU, POUM, PEU)

1.9 En general, establir les mesures necessàries per evitar usos que, atenent els valors protegits o pre-

servats i les finalitats perseguides pel planejament, transformin la destinació o naturalesa dels sòls o bé lesionin o impedeixin la realització de dits valors i l’assoliment de les dites (PDU, POUM, PEU)

Des d’una perspectiva ambiental, els sistemes d’espais lliures, a més de desenvolupar funcions relatives al controlclimàtic, drenatge de les aigües, separació d’activitats, etc., han de garantir fonamentalment la conservació demostres suficients i adequades de la diversitat biològica del territori i una permeabilitat que permeti el mantenimentde les connexions biològiques, sens perjudici d’incloure també altres elements caracteritzats pels seus valors geo-lògics, paisatgístics, etc. Els sistemes d’espais lliures basats en aquests criteris han d’esdevenir elements estructu-radors dels sistemes urbans i del model global d’utilització del territori, de forma que els sistemes d’espais lliuresurbans i els espais exteriors protegits formin una xarxa físicament i ecològicament coherent.



El sòl no urbanitzable protegit ha d’incloure, generalment per imperatiu legal, aquells espais que han estat declaratsprotegits mitjançant l’aplicació de figures jurídiques de la legislació específica o bé que han estat objecte de protec-ció pel planejament de rang superior. Tots aquests espais han de constituir la base de la xarxa del pla de què estracti (PTP, PDU, POUM). Aquest plans han d’integrar adequadament les delimitacions preestablertes, sens perjudici que ampliïn els àmbitsprotegits i establir una normativa urbanística congruent amb els objectius i normes d’aplicació a aquests espais(vegeu 1.8).

1.1 Incloure-hi tots els espais ja protegits mitjançant la legislació de conser-

vació de la natura (Natura 2000/ZEPAs, PEIN, espais naturals de protec-ció especial, reserves naturals de fauna salvatge, etc.) o a través del pla-nejament territorial i urbanístic de rang superior

La imatge superior mostra els espais del Pla d’espais d’interès natural - PEIN (1992), dels quals assenyala tambéels que, a més tenen la condició d’espais naturals de protecció especial: parcs nacionals, parcs naturals paratgesnaturals d’interès nacional i reserves naturals. En tots aquests espais és d’aplicació el règim urbanístic propi del sòlno urbanitzable. Les disposicions jurídiques que regeixen aquests espais es troben a: http://www.gencat.net/mediamb (El Departa-ment. Legislació). Les delimitacions a escala 1:50.000 poden baixar-se en format digital de: http://www.gencat.net/mediamb (Servei de Mapes Ambientals). Les delimitacions detallades disponible (e. 1:5000) poden obtenir-se a la Direcció General de Boscos i Biodiversitat.



La imatge superior mostra els espais pirinencs, en bona mesura integrats en el PEIN, que s’integren a la xarxa Natura 2000 de la UE. És d’aplicació a aquests espais el que disposa la Directiva 93/42/CEE (d’hàbitats). Natura 2000 també integra aquells espais designats com a zones d’especial protecció per a les aus (ZEPAs) d’acord amb la Directiva 79/409/CEE. Les deli-mitacions d’aquests espais poden baixar-se també de l’adreça indi-cada a la pàgina anterior. La imatge contigua correspon a l’ordenació del sòl no urbanitzable del PTP de les Terres de l’Ebre (2001). La xarxa principal d’espais protegits (color blavós) és constitu-ïda pels espais del PEIN, els con-nectors biològics i vores del PEIN, els elements naturals de valor local i espais litorals. Es complementa amb els sòls denominats de pro-tecció funcional (colors verds), majoritàriament forestals i planes fluvial i deltaica i amb els sòls de protecció preventiva (colors ocres), conreus, erms, etc.



1.2 Garantir la presència de mostres suficients dels hàbitats d’interès comu-

nitari (Annex 1 Directiva 97/62/CE) y dels hàbitats d’espècies d’interès comunitari (Annex 2) i d’altres espècies protegides de la flora i de la fau-na, existents en l’àmbit objecte d’ordenació. Prestar especial atenció als hàbitats de protecció prioritària d’acord amb la Directiva d’hàbitats

La Directiva 97/62/CE (que actualitza la Directiva 93/42/CEE) conté dos annexos amb les relacions d’hàbitats id’espècies qualificats, respectivament com d’interès comunitari. A més, alguns d’aquests hàbitats i espècies sónqualificats com a prioritaris. És important remarcar que la Directiva d’habitats no planteja la protecció sistemàtica de tots els hàbitats d’interèscomunitari ni dels de les espècies d’interès comunitari, sinó de mostres suficients per a la formació d’una xarxaeuropea ecològicament coherent (Natura 2000). Tanmateix, és recomanable que el planejament (PTP, PDU,POUM i, si és el cas, PEU) inclogui en el sòl no urbanitzable de més alt nivell de protecció mostres suficients de ladiversitat d’hàbitats d’aquests tipus existents en l’àmbit d’ordenació i, de forma sistemàtica, aquells de caràcterprioritari d’acord amb la pròpia Directiva..

La imatge mostra les àrees on es localitzen hàbitats d’interès comunitari a Catalunya. Correspon a la Cartografiad’hàbitats d’interès comunitari. Es tracta d’una cartografia de qualitat desigual i força imprecisa però que tanmateix,en una primera aproximació, permet detectar les zones a estudiar. Pot utilitzar-se també la Cartografia d’hàbitats deCatalunya, més actual, fiable i exacta, per bé que d’utilització més complexa (vegeu 1.4). Ambdues poden obtenir-se a: http://www.gencat.net/mediamb (Servei de Mapes Ambientals). Aquests hàbitats no inclouen necessàriament els de les espècies declarades d’interès comunitari (vegeu al respectela fitxa 1.5).



1.3 Incloure sistemàticament les àrees que formen part de l’Inventari de zo-

nes humides de Catalunya i els espais litorals no urbanitzats (vegeu tam-bé capítol 7, fitxa 2.5)

La Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals, estableix (art. 11) que les zones humides han de ser preservadesde les activitats susceptibles de provocar-ne la recessió i la degradació. Aquest mandat afecta també el planejamenturbanístic, motiu pel qual aquests ecosistemes han de ser integrats sistemàticament en els sòls no urbanitzables demés alt nivell de protecció. L’Inventari de zones humides de Catalunya (2001), elaborat pel Departament de Medi Ambient (imatges inferiors),conté la delimitació i la diagnosi de més de dues-centes zones humides. La delimitació digital a escala 1:5.000 i labase de dades de l’Inventari, poden baixar-se de: http://www.gencat.net/mediamb.



Un instrument especialment valuós per a l’aplicació d’aquest criteri és la Cartografia d’hàbitats de Catalunya, (imat-ge superior), producte d’un conveni entre el Departament de Medi Ambient i la Universitat de Barcelona. La sevafinalització és prevista per al 2003. Es tracta d'una cartografia temàtica digital en la què són representats i digitalitzats georeferenciadament els siste-mes i subsistemes naturals que es poden identificar en el territori català, els quals signifiquen els hàbitats de lesespècies i la base de la biodiversitat a Catalunya. La cartografia, que és d’ús i accés públic, cobreix tot el territori de Catalunya i diferencia 280 tipologies d’hàbitats,que recullen les 463 unitats d’hàbitats del territori de Catalunya que han estat susceptibles de ser cartografiades. Aquesta cartografia permet, entre altres aplicacions, el disseny de xarxes d’espais protegits en funció de la diversitatd’hàbitats existents en un determinat territori (i no sols dels hàbitats d’interès comunitari esmentats a la fitxa 1.2),incloses les connexions físiques entre els distints elements que les integren. En aquest darrer sentit, el corredorsbiològics són entesos com a passadissos o àmbits de continuïtat d’hàbitats (vegeu objectiu 2 d’aquest Capítol). Cal tenir en compte, però, que l’escala de treball en l’elaboració d’aquesta cartografia (1:50.000), fa que no puguitransposar-se de forma automàtica a les escales gràfiques pròpies del planejament urbanístic. Per a informació sobre la cartografia i accés a les bases disponibles: http://www.gencat.net/mediamb/pn/2chabitats-2htm

1.4 Incloure mostres adequades i suficients d’altres hàbitats naturals i semi-

naturals no representats o insuficientment representats en funció dels punts anteriors

Per tal de possibilitar la conservació de la diversitat de sistemes naturals existents en el territori objecte del plane-jament, a més d’incorporar els espais prèviament protegits a través d’altres instruments (1.1), mostres suficientsdels hàbitats relacionats a la Directiva 97/62/CE i les zones humides existents, cal garantir la inclusió en la xarxa demostres suficients i adequades (vegeu fitxa 1.5) de la resta d’hàbitats presents en el territori o insuficientment repre-sentats pels espais anteriorment esmentats.



1.5 Altres criteris de configuració de la xarxa, en relació a la biodiversitat

A més dels criteris de selecció objecte de les fitxes anteriors cal tenir presents també els criteris següents en elmoment de la delimitació i configuració final de la xarxa, pel que es refereix a la biodiversitat:

− Incloure mostres suficients d’hàbitats amb presència d’espècies de la flora i de la fauna protegides. − Procurar la màxima variació possible d’orientacions, gradients altitudinals i de configuracions topogràfi-

ques dels ecosistemes i hàbitats representats. − Garantir que la protecció en cada un dels espais seleccionats resulti ecològicament viable, en funció de

les dimensions, la disposició, la connexió i la gestió. − Delimitar els espais necessaris per garantir la connectivitat de la xarxa d’espais d’interès natural i la

d’aquesta amb l’exterior i amb les xarxes urbanes d’espais lliures (vegeu objectiu següent).

Delimitar els espais necessaris per garantir la connectivitat de la xarxa d’espais d’interès natural i la d’aquesta amb l’exterior i amb les xarxes urbanes d’espais lliures. (Vegeu l’objectiu 2 d’aquest capítol).

Incloure mostres suficients d’hàbitats amb presència d’espècies de la flora i de la fauna protegides. La conservació de la biodiversitat comporta la dels ecosistemes, la de les espècies i, fins i tot la de les varietatsgenètiques de les distintes espècies. Tot i que una correcta aplicació dels criteris esmentats a les fitxes precedentspot permetre garantir una suficient representació de la diversitat d’hàbitats presents en el territori (indicadors a laseva vegada de la diversitat d’ecosistemes), això no assegura que s’hi trobin incloses la totalitat d’espècies a ellsassociades, ja que la seva distribució territorial depèn també d’altres factors. Per aquest motiu, cal tenir cura de quela xarxa inclogui, al menys, mostres suficients d’hàbitats de les espècies declarades protegides. En aquest sentit cal tenir en consideració les disposicions següents:

− Annex 2 de la Directiva 97/62/CE, amb especial consideració a les espècies de protecció prioritària. − Annexos del Real Decreto 439/1990, de 30 de marzo, por el que se regula el Catálogo Nacional de espèci-

es amenazadas (i successives modificacions). − Annex 2 de la Llei 3/1988, de 4 de març, de protecció dels animals. − Annexos de l’Ordre de 5 de novembre de 1984, sobre protecció de plantes de flora autòctona de Catalu-

nya. − Annexos 3 i 4 del Decret 328/1992, de 14 de desembre, pel qual s’aprova el Pla d’espais d’interès natural

(espècies de flora i fauna declarades com a estrictament protegides en espais del PEIN).

Màxima variació possible d’orientacions, gradients altitudinals i de configuracions topogràfiques dels ecosistemes ihàbitats representats. Per tal que les mostres d’ecosistemes i d’hàbitats seleccionades resultin suficientment representatives cap procurar que la xarxa inclogui tota la varietat de condicions físiques en què poden trobar-se, per raó de topografia i morfolo-gia, orientació, altimetria, substrats geològics, etc.

Garantir que la protecció en cada un dels espais seleccionats resulti ecològicament viable, en funció de les dimen-sions, la disposició, la connexió i la gestió. Existeixen una sèrie d’elements que, de forma aïllada o associada, poden generar dinàmiques de degradació en elshàbitats i en les seves poblacions, els quals cal tenir pressents a l’hora de configurar unes xarxes: dimensionsmínimes dels hàbitats en funció de la dinàmica de l’ecosistema i de les espècies que hi viuen; factors d’aïllament enrelació a l’entorn; de forma o de localització pel que fa a altres espais de condicions similars; condicions de gestióderivades de l’estructura de la propietat o d’altres factors, etc.

Bibliografia: − WRI; UICN; PNUMA. 1992. Estrategia Global para la Biodiversidad. (capítol 8).WRI. Washington. − Bennett, G. (Ed.). 1991. Towards a European Ecological Network. EECONET − IUCN. 1994. Parks for Life. Action Plan for Protected Areas in Europe. Gland. − Mallarach, J.M. 1999. Criteris i mètodes d’avaluació del patrimoni natural. Departament de Medi Ambient.

Barcelona. − EUROPARC España. 2002. Plan de Acción para los espacios naturales protegidos del Estado Español. Fun-

dación Fernando González Bernáldez. Madrid. − Generalitat de Catalunya; Departament de Medi Ambient. 1996. Pla d’espais d’interès natural. Barcelona.



Un element de suport al planejament el constitueix l’Inventari de geòtops i geozones de Catalunya, que conté unaselecció dels elements de més interès els quals pretenen constituir en conjunt un testimoni de l’evolució del territoricatalà. A aquests efectes, s’entenen respectivament per geòtop i per geozones llocs puntuals i àrees més extenses, defi-nits en funció de la seva configuració i interès geològics. L’Inventari conté informació cartogràfica i una base de dades que permeten al planejament delimitar els indrets aprotegit i definir un règim normatiu adequat. Per informació: http://www.gencat.net/mediamb/pn/2geotops.htm Pel que fa al patrimoni paleontològic, cal tenir també en compte el Reglament de protecció del patrimoni arqueològici paleontològic (Decret 78/2002, de 5 de març).

1.6 Integrar el patrimoni geològic. Incloure sistemàticament les àrees que

formen part de l’Inventari de geòtops i geozones de Catalunya

A banda dels criteris fonamentats en la biodiversitat, els quals esdevenen bàsics en la configuració d’una xarxad’espais protegits en qualsevol escala territorial en què es plantegi, existeixen altres factors a considerar, com elspaisatgístics (vegeu el capítol 13). Entre els factors abiòtics a tenir en compte es troba el patrimoni geològic. Es considera com a patrimoni geològic el conjunt de recursos naturals no renovables que permeten reconèixer,estudiar i interpretar l’evolució de la història de la Terra i els processos que l’han modelada. Per aquest motiu, dins de la xarxa de sòl no urbanitzable sotmès a protecció pels seus valors naturalístics, caldràincloure formacions i elements geomorfològics d’interès, afloraments d’interès científic, jaciments paleontològics,etc.



1.7 Introduir criteris de biodiversitat i una concepció reticular en el disseny

dels espais lliures urbans i, en general, en el tractament de la vegetació urbana. En aquest darrer aspecte, utilitzar en la jardineria d’espais pú-blics i privats espècies vegetals adaptades a les condicions bioclimàti-ques de la zona (vegeu també l’objectiu 2, fitxa 2.6 i el capítol 9, fitxa 4.3)

Ja l’any 1990 el Llibre verd sobre el medi ambient urbà encomanat per la Comunitat Europea, remarcava la impor-tància de les formes de vida silvestre dins de les ciutats i en la seva perifèria immediata. L’aplicació de les teoriesecosistèmiques als sistemes urbans han accentuat aquesta valoració. Per la seva banda, el Grup d’experts en medi ambient urbà de la Comissió Europea recomana (1996) la creaciód'una estructura verda per a la ciutat adreçada a establir connexions vitals (que garanteixin la viabilitat de la flora i lafauna) entre els espais verds existents i entre la ciutat i l'espai natural circumdant. Al mateix temps, propugna larestauració i l’enriquiment del sòl i de la flora, a través d’un tractament adequat de l’espai no urbanitzat, i el pas delmonocultiu a una biodiversitat major pel que es refereix a la vegetació dels espais públics.

Bibliografia: − Comisión de la Comunidades Europeas. 1990. Libro verde sobre el medio ambiente urbano. Brussel·les. − Grupo de Expertos sobre el Medio Ambiente Urbano. 1996. Ciudades europeas sostenibles. Informe. Comisión

Europea; Dirección General XI. Brussel·les. − Boada, M.; Capdevila, L. 2000. Barcelona. Biodiversitat urbana. Ajuntament de Barcelona. − Sukopp, H; Werner. P. 1991. Naturaleza en las ciudades. Desarrollo de flora y fauna en àreas urbanas. MOPT.

Madrid. − Asociación Europea de Vias Verdes. 2000. Guia de buenas prácticas de vias verdes en Europa. Ejemplos de

realizaciones urbanas y periurbanas. Ibergráficas. Madrid..

El Grup d’experts considera que perquè la creació de l’estructura verda esmentada compleixi el seu propòsit, ha d’estar forma-da pels recursos més impor-tants que es troben a la ciutat (sòl i hàbitats de sistemes naturals i artificials) i ha de basar-se en els següents prin-cipis de planificació i gestió: − Oferir hàbitats segurs i de

gran qualitat per a diverses espècies distintes.

− Definir clarament la natura i intensitat de les activitats que es realitzen al seu interior.

− Generar un sentiment d'identitat i familiaritat en els seus usuaris per a la seva bona conservació.

− Brindar oportunitats per educar i explicar com es manté aquest recurs i les tècniques innovadores que s'utilitzen amb aquest fi.

− Oferir mecanismes per seguir els avanços realitzats cap a la consecució de les fites originàries (indicadors quantitatius).

La imatge correspon a Krons-berg, Hannover. (font: GEOHA-BITAT. 2002. Manual de dise-ño. La ciudad sostenible. IDAE. Madrid.



1.8 En aquells àmbits protegits a través de règims jurídics específics (PEIN,

espais naturals de protecció especial, etc.), establir una reglamentació congruent amb la seva legislació i planificació (plans especials de pro-tecció del medi natural i del paisatge, plans rectors d’ús i gestió, etc.)

1.9 En general, establir les mesures necessàries per evitar usos que, atenent els valors protegits o preservats i les finalitats perseguides pel planeja-ment, transformin la destinació o naturalesa dels sòls o bé lesionin o im-pedeixin la realització de dits valors i l’assoliment de les dites finalitats (vegeu capítol 7, fitxa 4.5)

En aquells àmbits on regeixen règims de protecció establerts mitjançant la legislació de conservació de la natura iels seus instruments de planificació, el planejament (especialment PTP, PDU i POUM) ha d’establir règims norma-tius coherents amb els de les respectives disposicions declaratòries i/o instruments de planificació (normalment,plans especials). L’articulació pot realitzar-se amb una simple remissió a les disposicions i plans esmentats o tam-bé, si cal, amb l’establiment de normes urbanístiques complementàries i de lligam amb l’ordenació urbanísticaglobal establerta pel pla. En qualsevol cas, cal conèixer suficientment els règims de protecció existents, com a base per al tractament urba-nístic. dels espais corresponents.

Un exemple d’aquesta articulació a través de la normativa urbanística el pot constituir el Pla general de Sant Feliu de Guíxols, municipi en el què algunes parts del seu territori formen part d’espais del PEIN:

“1. El Pla General delimita, atenent el que disposa el Decret 328/1992 en relació al Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya, les zones corresponent al massís de l’Ardenya o Cadiretes que resten subjectes a una especial protecció per tal d’assegurar la conservació dels seu valors científics, ecològics, paisatgís-tics, culturals, socials, didàctics i recreatius que posseeixin. 2. Aquesta zona restarà protegida atenent el que disposa aquesta normativa i el propi PEIN per cada unade les àrees qualificades per aquest Pla General incloses dins l’àmbit protegit. 3. En tant no es disposi del Pla Especial que desenvoluparà el PEIN en la zona del massís de l’Ardenya oCadiretes aquest planejament general actuarà com a normativa transitòria de protecció. 4. Donada la superposició normativa que en aquesta zona es produeix, en cas de dubte o indeterminació prevaldrà la norma que de forma més clara asseguri la conservació dels valors existents en la zona des-crits en l’apartat primer d’aquest article.”

Fonts d’informació: − Disposicions declaratòries d’espais protegits: http://gencat.net/mediamb (El Departament. Legislació). − Plans especials de desplegament del PEIN. Estat de tramitació i documentació:

http://gencat.net/mediamb/pn/3tramitplans.htm − Plans especials d’espais naturals gestionats per la Diputació de Barcelona: http://www.diba.es/parcs/parcs.htm

CONSERVACIÓ DE LA BIODIVERSITAT I DEL PATRIMONI NATURAL Objectiu 2: Conservar i millorar la connectivitat biològica

Objectiu 2 Conservar i millorar la connectivitat biològica.


Objectiu 2 Conservar i millorar la connectivitat biològica.



2.1 Delimitar els passadissos d’hàbitats necessaris per garantir la connectivitat entre les grans xarxes

territorials d’espais protegits (PEIN, Natura 2000,...) (PTP, PDU, POUM) 2.2 Dotar d’una continuïtat física adequada a la xarxa d’espais d’interès natural establerta d’acord amb

els criteris expressats en relació a l’objectiu anterior i, en general, mantenir la connectivitat territorial dels diversos tipus d’hàbitats (PTP, PDU, POUM)

2.3 Detectar els punts crítics en relació a la permeabilitat ecològica del territori i establir-ne les mesures

preventives i de millora necessàries (PTP, PDU, POUM) 2.4 Delimitar els espais fluvials i els camins ramaders i dotar-los d’una adequada protecció urbanística

(PTP, PDU, POUM) 2.5 Potenciar la funció de corredor biològic en les franges de protecció administrativa contigües a les

infrastructures lineals i als dominis públics hidràulic i marítim terrestre (PTP, PDU, POUM) 2.6 Introduir el concepte de connectivitat biològica en el disseny de les xarxes d’espais lliures urbans i, en

general, en el tractament de la vegetació urbana (POUM, PMU, PPU, PEU)

CRITERIS DE REGLAMENTACIÓ 2.7 Establiment de les mesures necessàries per evitar usos que, atenent els valors protegits o preservats

i les finalitats perseguides pel planejament, transformin la destinació o naturalesa dels sòls o bé lesi-onin o impedeixin la realització de dits valors i l’assoliment de les dites finalitats (PDU, POUM, PEU)

Evitar l’aïllament dels espais naturals i mantenir la permeabilitat ecològica del territori, de manera que es possibilitila dispersió de les espècies, és una altra condició necessària per a la conservació de la biodiversitat, fins a tot aescala urbana, com s’ha vist anteriorment en aquest mateix capítol (fitxa 1.7). Per aquest motiu, el planejament ha d’assumir entre els seus objectius la conservació i millora de la connectivitatbiològica, impedint la formació de barreres i a través de la protecció i la creació dels passadissos d’hàbitats neces-saris.


El Pla Territorial General de Catalunya (1995) declara objecte de protecció els espais de lligam o de relació entreels espais del PEIN, entesos com aquells espais de connexió que estructuren els espais del PEIN en una xarxacontinua i els incorporen en un sistema territorial més ampli. El Pla estableix que els PTP i, en la seva absència elplanejament general urbanístic, han de contenir la delimitació indicativa d’aquests espais de connexió. En general, és important garantir el manteniment de la continuïtat territorial dels hàbitats compartits entre dos espaisnaturals. En aquest sentit, els PTP, PDU i POUM han d’incloure en la xarxa d’àrees protegides a què ha estat dedi-cat l’objectiu 1 d’aquest capítol, els espais necessaris.

2.1 Delimitar els passadissos d’hàbitats necessaris per garantir la connecti-

vitat entre les grans xarxes territorials d’espais protegits (PEIN, Natura 2000,...) (vegeu també fitxes 2.2 i 2.3).

Entre altres finalitats, per orientar la redacciódel planejament territorial i urbanístic elDepartament de Medi Ambient ha desenvo-lupat des de l’aprovació del PEIN un progra-ma específic destinat a garantir el manteni-ments de la connectivitat biològica entre elsespais protegits. Existeixen diversos treballsde caràcter general (vegeu 1.3) o amb pro-postes sobre zones concretes (vegeu 1.2). Laimatge superior correspon a un d’aquestsdarrers, de determinació de les àrees ambinterès pel que fa a les connexions biològi-ques entre els espais del PEIN del Ripollès ila Garrotxa (Mayor, X; Terradas, G. 1999.Direcció General de Patrimoni Natural i delMedi Físic). També en el marc del projecte de l’AnellaVerda Metropolitana de Barcelona (imatgelateral) han estat promoguts per la Diputacióde Barcelona diversos estudis amb finalitatsanàlogues.


2.2 Dotar d’una continuïtat física adequada a la xarxa d’espais d’interès na-

tural establerta d’acord amb els criteris expressats en relació a l’objectiu anterior i, en general, mantenir la connectivitat territorial dels diversos tipus d’hàbitats (vegeu també fitxes 2.1 i 2.3)

En general, caldrà garantir no sols la continuïtat entre els espais protegits en el conjunt del territori, sinó també, enla mesura possible, per a la globalitat de la xarxa local establerta pel planejament d’acord amb els criteris expres-sats a l’objectiu 1 d’aquest capítol. Les mesures del planejament, no sols han de consistir en la delimitació dels àmbits de connexió necessaris il’establiment d’una regulació adequada dels usos i de l’edificació, sinó també en la prevenció d’actuacions quepuguin generar efectes de barrera i, si és el cas, la previsió d’actuacions recuperadores.

Les referències bibliogràfiques als estudis esmentats a la fixa anterior i uns criteris bàsics de disseny i de gestió delsespais de connexió biològica es troben a:

− Labaree, J.M.2000. Com funcionen les vies verdes?. Fundació Territori i Paisatge. Barcelona, 2000. Pel que es refereix a cartografia, resulta d’especial interès la Cartografia d’hàbitats de Catalunya, ja ressenyadaanteriorment. Cal assenyalar que la utilització de sistemes d’informació geogràfica esdevé gairebé indispensableper al tractament de la connectivitat biològica, llevat que es tracti d’àmbits d’ordenació de dimensions reduïdes.

La imatge correspon a unaproposta de delimitació delconnector occidental entreCollserola i Sant Llorenç delMunt (Mayor, X. 2001), en unterritori fortament transformat. En general, els elements aconsiderar per a la detecció i ladelimitació dels espais deconnexió són, bàsicament, lescontinuïtats i discontinuïtats enla distribució territorial delsusos del sòl, de les unitats devegetació i dels hàbitats, laxarxa hídrica i l’absència debarreres irreversibles. L’estudi de les necessitatsespacials de dispersiód’espècies indicadores elegi-des adequadament pot resultartambé un bon indicador, per béque sovint de difícil disponibili-tat en el moment del’elaboració del plans. La presència de vies pecuàriestradicionals pot esdevenirtambé un valuós element derecolzament (vegeu fitxa 2.4). És important, així mateix,detectar aquells punts derellevància estratègica per a laconnectivitat, per tal de dotar-los d’un tractament especial-ment acurat (vegeu fitxa se-güent). A microescala, cal destacarl’interès connector dels mar-ges, recs i feixes agrícoles, deles tanques vegetals delscamps i de les franges perma-nents de vegetació natural fruitde servituds administratives.


2.3 Detectar els punts crítics en relació a la permeabilitat ecològica del

territori i establir-ne les mesures preventives i de millora necessàries

A la fitxa anterior s’ha fet esment a la necessitat que el planejament identifiqui aquells punts estratègics en relació ala permeabilitat i la connectivitat i també aquells altres on es pot aconseguir la recuperació de les connexions inter-rompudes per la creació de barreres, la modificació dels hàbitats o per altres causes. Aquesta tasca corresponbàsicament als PTP, PDU, POUM i, si és el cas, els PEU, per bé que en àmbits urbans també pot ser desenvolupa-da per PDU (vegeu 2.6). La identificació d’aquests punts ha d’anar acompanyada d’una diagnosi i, si és el cas, de la definició de les mesuresi actuacions necessàries. El planejament general pot preveure el desenvolupament, mitjançant PEU, d’una ordena-ció detallada d’aquells punts crítics i/o d’àmbits de contenció identificats que ho requereixin.

El gràfic mostra un conjunt de punts avaluats com a hipotèticament estratègics per a la connectivitat biològica en elconjunt del territori de Catalunya, per l’existència d’alguna d’aquestes causes: trobar-se en àmbits on pot produir-seuna discontinuïtat en la distribució dels usos del sòl bàsics, punts d’intersecció de tres o més conques hidrogràfi-ques i àmbits de separació entre espais del PEIN pròxims. A més s’hi identifiquen els trams fluvials d’interès poten-cial per a la connexió dels espais del PEIN. Fonts: − Departament de Medi Ambient.1999. Connectivitat biològica i Pla d’espais d’interès natural. Diagnosi general. − Departament de Medi Ambient. 1999. Directrius estratègiques per al manteniment de les connexions ecològi-

ques i paisatgístiques entre els espais protegits. (1r. esborrany) − http://www.gencat.net/mediamb/pn/3connex.htm.


2.4 Delimitar els espais fluvials i els camins ramaders i dotar-los d’una ade-

quada protecció urbanística

La xarxa hídrica constitueix un important connector, especialment si es mantenen les franges perimetrals devegetació de ribera. Per tant, és important que el POUM estableixi entorns de protecció de la xarxa hídrica (elselements bàsics de la qual són tractats normalment com a sistema urbanístic general). En aquells casos en quèresulti necessària una ordenació detallada d’aquests ambients caldrà la formulació de PEU específics. Cal asse-nyalar al respecte que l’article 67 de la Llei 2/2002, preveu expressament l’aplicació dels plans especials a laprotecció dels espais fluvials. Sobre el tractament dels espais fluvials, vegeu els capítols 7 i 8.

D’altra banda, per una gran part del territori discorre una complexa xarxa de camins ramaders (vegeu imatge supe-rior) utilitzada històricament en la transhumància, és a dir per al desplaçament dels ramats entre les zones d’estiu id’hivern, el funcionament de la qual es basa en l’existència de servituds de pas. Els elements d’aquesta xarxa, a més, desenvolupen en molts casos una funció de connector biològic i també podencontribuir al desenvolupament rural per les seves potencialitats turístiques. El principal problema és l’abandó i laconsegüent desaparició dels seus trams. La Llei estatal 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries, declara les vies pecuàries com a béns de domini públic deles comunitats autònomes que aquestes han d’inventariar, regular i assegurar-ne la conservació i un ús públicadequat. És important que el planejament territorial i general integrin els camins ramaders com a elements fonamentals de laestructura orgànica del sòl no urbanitzable (vegeu el capítol 7, fitxa 3.2), en garanteixin la continuïtat i fixin un règimd’usos adequat. La manca d’un inventari oficial de camins ramaders dificulta aquestes tasques, raó per la qual, cal recórrer a docu-ments històrics com el mapa de Llobet i Vilà i Valentí (imatge superior), a fonts locals o a publicacions més recents ii webs especialitzades ( vegeu referències). Referències:

− Rovira, J.; Miralles, F. 1999.Camins de tranhumància al Penedès i al Garraf. − Cuadernos de la Transhumancia (1992-1996). − http://ww2.grn.es/fmirall/aacr.htm (Associació d’Amics del Camins Ramaders).


2.5 Potenciar la funció de corredor biològic en les franges de protecció admi-nistrativa contigües a les infrastructures lineals i als dominis públics hi-dràulic i marítim terrestre

Entorn de les infrastructures lineals (carreteres, ferrocarrils, línies de transport d’energia elèctrica, etc.), de les lleresdels rius i de les platges i penya-segats costaners, les legislacions sectorials específiques estableixen unes frangesde protecció sotmeses a servituds administratives que en limiten els usos i l’edificació. Amb una regulació urbanística i, si s’escau, uns tractaments vegetals adequats, aquests espais poden desenvoluparfuncions de connexió biològica interessants. En qualsevol cas, és important assolir acords de gestió amb les admi-nistracions competents i, si és el cas, amb les empreses concessionàries.

El gràfic mostra algunes de les franges de servitud esmentades (font: Carceller, X.; Perez Lamas, C. 1995. Legisla-ció urbanística a Catalunya. Curs bàsic. Edicions UPC. Barcelona). Cal assenyalar que, llevat de la zona de dominipúblic adjacent a les carreteres, que acostuma a ser tota ella de titularitat pública, els terrenys afectats solen ser depropietat privada. Les principals disposicions que regulen aquestes servituds i el règim sectorial aplicable són:

− Ley 25/1988, de 29 de julio, de carreteras. − Llei 7/1993, de 30 de setembre, de carreteres de Catalunya. − Ley 16/1987, de 30 de julio, de ordenación de los transportes terrestres. Reglamento (R.D. 1211/1990, de

28 de setiembre). − R.D.L. 1/2001, de 20 de julio, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley de Aguas. Reglamento del

Dominio Público Hidráulico (R.D. 927/1988, de 29 de julio). − Ley 22/1988, de 28 de julio, de costas. Reglamento (R.D. 1471/1989, de 1 de diciembre, y modificaciones).


2.6 Introduir el concepte de connectivitat biològica en el disseny de les xar-

xes d’espais lliures urbans i, en general, en el tractament de la vegetació urbana (vegeu també 1.7)

Anteriorment (1.7), s’ha remarcat la importància d’introduir criteris de biodiversitat i de connectivitat biològica en lesxarxes d’espais lliures urbans. Això requereix una estructura verda reticular connectada amb els espais exteriors,tasca que correspon tant al POUM com al PMU i al PPU en els seus sectors respectius. És important, però, que elPDU i el POUM introdueixin aquest concepte, tant en les seves determinacions d’aplicació directa com en les condi-cions per al planejament de rang inferior. La imatge correspon al sistema d’espais lliures contemplat a l’Avanç de la revisió del Pla general de Mollet delVallès (2002). Al mateix temps, aquestes funcions de xarxa demanen un tractament adequat i integrat de la vegetació urbana. Nosols la dels parcs i jardins, sinó també de l’arbrat viari i, fins i tot, les cobertes dels edificis. És convenient que elplanejament general estableixi unes regulacions generals al respecte, per exemple amb la determinació dels espaislliures que hauran de ser objecte de tractaments “tous” basats en la presència majoritària de comunitats vegetalspròpies de la zona i la definició d’unes directrius suficients al respecte. Igualment, cal que el planejament derivatapliqui i desenvolupi aquestes determinacions del planejament general, en funció de les característiques específi-ques de la seva ordenació.

En definitiva, entre els criteris de planejament dels espais verds i les condicions exigibles al respecte en els plans iprojectes de desenvolupament, cal esmentar els següents:

− Connectivitat en xarxa. − Adopció d’espècies pròpies de l’ambient natural de la zona, amb pocs requeriments addicionals d’aigua. − Criteris ecològics: funcionament pròxim al dels sistemes naturals. − Reducció del consum de l’aigua i aprofitament de l’aigua de pluja i reutilització. − Reducció de les necessitats de manteniment. − Reciclatge dels residus vegetals.

Referències: Barcelona verda. Parcs i Jardins de Barcelona. Institut Municipal. http://www.bcn.es/parcsijardins

CONSERVACIÓ DE LA BIODIVERSITAT I DEL PATRIMONI NATURAL Objectiu 3: Gestionar amb especial cura els sòls ocupats per ecosistemes fràgils o escassos i per hàbitats d’espècies amenaçades

Objectiu 3 Gestionar amb especial cura els sòls ocupats

per ecosistemes fràgils o escassos i per hà-bitats d’espècies amenaçades.


Objectiu 3 Gestionar amb especial cura els sòls ocupats per ecosiste-

mes fràgils o escassos i per hàbitats d’espècies amenaçades.



3.1 Delimitar en el sòl no urbanitzable zones de protecció dels sòls d’interès paisatgístic, històric, arqueo-

lògic, científic, ambiental o cultural que incloguin les àrees ja protegides per plans de rang superior o en aplicació de legislacions sectorials (PDU, POUM)

3.2 Ordenar detalladament els espais amb presència d’ecosistemes fràgils i o escassos (espais litorals,

zones humides, ecosistemes estepàrics, hàbitats d’interès comunitari prioritaris, etc. (POUM, PPU) 3.3 Protegir els sòls agrícoles d’interès paisatgístic i els dedicats al conreu de varietats locals (POUM,

PPU) 3.4 Incloure catàlegs de béns protegits (monuments, edificis, jardins, paisatges, béns culturals,...) en la

documentació dels plans, per tal d’aconseguir la plena efectivitat de les mesures urbanístiques de protecció (POUM, PEU...)

3.5 Preveure la formulació de plans especials de protecció del medi natural i del paisatge (art. 5 Llei

12/1985, d’espais naturals) en sòls d’especial interès que requereixin un tractament supraurbanístic (PTP, PDU, POUM, PAUM)

CRITERIS DE REGLAMENTACIÓ

3.6 Programar la formació de reserves per protegir i tutelar el sòl no urbanitzable mitjançant la incorpora-

ció de terrenys d’especial interès al patrimoni municipal de sòl i d’habitatge, per cessió o expropiació (PAUM) i utilitzar la via dels convenis urbanístics per vincular el desenvolupament de sectors de pla-nejament en sòl urbà i en sòl urbanitzable a l’obtenció per cessió de sòls d’interès natural (POUM).

3.7 Potenciar les actuacions de custodia en els espais de més interès natural (POUM, PPU)

Els sòls de més interès pels seus valors naturalístics requereixen sovint un tractament específic, sigui a través dela seva delimitació i ordenació pel planejament general, la utilització de plans especials per a la seva planificaciódetallada i/o l’ús complementari del catàleg de béns protegits per individualitzar les mesures aplicables. Paral·lelament, en aquests espais resulta sovint necessari implementar mecanismes de gestió i de finançamentpoc freqüents, pel que fa a l’urbanisme, en la resta del sòl no urbanitzable i que, d’altra banda, poden ser moltdistints d’aquells propis dels sòls urbans i urbanitzables.


3.1 Delimitar en el sòl no urbanitzable zones de protecció dels sòls d’interès paisatgístic, històric, arqueològic, científic, ambiental o cultural que in-cloguin les àrees ja protegides per plans de rang superior o en aplicació de legislacions sectorials (vegeu el capítol 7, fitxa 4.1 i la fitxa 1.1 d’aquest capítol).

3.2 Ordenar detalladament els espais amb presència d’ecosistemes fràgils i

o escassos (espais litorals, zones humides, ecosistemes estepàrics, hà-bitats d’interès comunitari prioritaris, etc.) (vegeu les fitxes 1.2, 1.3 i 1.4 d’aquest capítol)

Anteriorment han estat desenvolupats uns criteris per a la selecció i la delimitació d’aquests tipus d’espais. Lògica-ment una vegada delimitats els espais que contenen ecosistemes fràgils o escassos caldrà procedir, directament oremetent-la al planejament derivat, a la seva ordenació acurada. Aquesta ordenació haurà de comprendre tant una regulació detallada dels usos, els aprofitaments i les construcci-ons com la previsió de les mesures de gestió i actuacions oportunes per a la seva avaluació econòmica i incorpora-ció als documents programàtics del pla. Com a exemple normatiu es reprodueix a continuació la norma reguladora d’un aspecte concret, la protecció de lavegetació, continguda al Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge de l’espai del PEIN de Tamarit ipunta de la Móra (1997). En aquest espai es troben espècies vegetals protegides a tot el territori de Catalunya,d’altres protegides específicament en aquest espai pel PEIN i hàbitats d’interès comunitari de la Directiva hàbitat (und’ells de caràcter prioritari).

“Article 18 Protecció de la vegetació 1. Els organismes amb competències de gestió en aquest espai han de vetllar per la preservació de les espèciesvegetals que hi habiten i de la seva diversitat. Quant a les comunitats vegetals, s'ha de vetllarper la preservació de laseva composició específica i estructura tot permetent l'evolució de la vegetació actual cap a la vegetació potencial enaquelles àrees assenyalades pel Pla especial. 2. D'acord amb el Decret 328/1992, de 14 de desembre, pel qual s'aprova el Pla d'espais d'interès natural, les espèciesde la flora savina litoral (Juniperus phoenicea spp. lycia) i Limonium gibertii tenen la consideració d'estrictamentprotegides en aquest espai. Com a conseqüència, i d'acord amb l'article 9 de la Llei 12/1985 d'espais naturals, esprohibeix la destrucció, desarrelament, collita o comercialització de les espècies esmentades i de llurs llavors. 3. D'acord amb l'Ordre de 5 de novembre de 1984 del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca, sobre la proteccióde plantes de la flora autòctona amenaçada de Catalunya, la recol·lecció, la tallada o el desarrelament del margalló(Chamaerops humilis), o d'alguna de les seves parts, requereix l'autorització del Departament d'Agricultura, Ramaderia iPesca. 4. Es prohibeix qualsevol actuació que produeixi la destrucció o degradació de les comunitats vegetals següents: savinarlitoral (Junipeterum Iyciae), comunitats de rereduna (Crucianellion maritimae) i comunitat de limònium i fonoll marí(Crithmo-Limonietum). La primera d'aquestes comunitats és definida com a tipus d'hàbitat prioritari i les altres dues sónconsiderades com a hàbitats d'interès comunitari per la Directiva 92/43, relativa a la conservació dels hàbitats naturals ide la fauna i flora silvestre (endavant Directiva 92/43 CEE). Les àrees on se situen aquestes comunitats són definides alplànol I-3 (Medi físic. Vegetació i flora). 5. A les àrees marines ocupades pels alguers de fanerògames, comunitat vegetal qualificada com a tipus d'hàbitatd'interès prioritari per la Directiva 92/43 CEE i que gaudeix de legislació protectora específica (Ordre de 31 de juliol de1991, per a la regulació d'herbassars de fanerògames marines), no s'hi poden dur a terme activitats que puguinmalmetre o empobrir florísticament aquesta comunitat, ni afectar negativament el sòl que li dóna suport. Aquestes àreeses reflecteixen al plànol I-3 (Medi físic. Vegetació i flora). 6. Es prohibeix la recol·lecció d'algues, líquens, briòfits i fongs, a excepció de la destinada a fins científics, la qual hauràde ser expressament autoritzada pel Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca. 7. Als efectes derivats de l'aplicació de l'article 10 de la Llei 12/1985, d'espais naturals, s'estableix la consideració del'àrea ocupada pel savinar litoral com a superfície forestal amb presència d'espècies forestals d'àrea reduïda dins delterritori de Catalunya. Com a conseqüència, el Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca, pot adoptar lesdeterminacions complementàries necessàries per assegurar el manteniment de l'esmentada comunitat vegetal en aquestespai.”


Diverses fitxes del capítol 7 (especialment la 4.2) han incidit en el tractament urbanístic dels sòls agrícoles. Enaquesta, es desenvoluparan alguns aspectes addicionals. Pel que es refereix al tractament de sòls agrícoles en zones amb denominacions d’origen, una mostra la constitueixel POUM de Vilafranca del Penedès (versió aprovació inicial, 2002) que qualifica com a sòl no urbanitzable deprotecció agrícola tipus 1 les àrees d’ús agrícola amb predomini de vinya que ocupen la major part del municipi(vegeu gràfic). La regulació específica d’aquesta zona és la següent:

1. L’ús principal és l’agrícola. 2. Es consideren usos complementaris, l’habitatge familiar existent (l’habitatge nou queda prohibit), la rama-

deria, els cellers i les instal·lacions vitivinícoles. S’admeten serveis tècnics i equipaments educatius i soci-oculturals. L’ús recreatiu i de turisme rural queda condicionat per la reutilització d’edificacions existents, elsostre de les quals es pot ampliar un 10%.

3. Pot admetre’s la rehabilitació o la reconstrucció de les antigues masies i cases rurals que no es trobin enun estat greu de degradació o de ruïna, les quals poden destinar-se a usos d’habitatge familiar, residenci-al turístic i hostaler rurals, així com a activitats d’educació en el lleure.

4. La instal·lació de noves granges ha de garantir l’adequació de la parcel·la i de les instal·lacions a la legis-lació sectorials vigent.

3.3 Protegir els sòls agrícoles d’interès paisatgístic i els dedicats al conreu de varietats locals (vegeu capítol 7, fitxa 4.2)


3.4 Incloure catàlegs de béns protegits (monuments, edificis, jardins, pai-

satges, béns culturals,...) en la documentació dels plans, per tal d’aconseguir la plena efectivitat de les mesures urbanístiques de protec-ció (vegeu capítol 7, fitxa 4.3)

Pel que es refereix als sòls agrícoles d’interès paisatgístic, el Pla especial del Parc natural de la Zona Volcànica dela Garrotxa (1995), estableix una qualificació específica per als terrenys que reuneixen aquesta condició. Un delstrets característics d’aquests paisatge és la tradicional disposició de les edificacions agràries en el límit entre elsconreus i els boscos que coincideix, normalment, amb el punt de trencament del pendent del terreny. La regulació adoptada és la següent: “Zona 2: agrícola d'interès paisatgístic especial

− Objecte. Comprèn unitats paisatgístiques caracteritzades pel mosaic de plans conreats que s'esglaonen pels vessants septentrionals de les serres de Lleixeres i de Finestres, en funció de la successiva accentu-ació dels pendents, amb la presència d'alineacions de vegetació arbòria i d'edificacions de caràcter tradi-cional. La intervenció humana ha configurat en aquests casos un paisatge peculiar de remarcable equilibri i harmonia. L'objecte de la intervenció del Pla és la conservació estricta dels valors d'aquelles mostres més representatives.

− Usos. S'admeten únicament els usos agrícoles, ramaders i l'habitatge vinculat a ells, així com els de ca-

ràcter científic, didàctic i divulgatiu congruents amb les finalitats de parc natural.

− Construccions. Podran efectuar-se edificacions de nova planta amb caràcter complementari dels edificis o agrupacions preexistents, sempre que formin un conjunt unitari i integrat.

− La vegetació de ribera es conservarà estrictament (...)”


3.5 Preveure la formulació de plans especials de protecció del medi natural i

del paisatge (art. 5 Llei 12/1985, d’espais naturals) en sòls d’especial in-terès que requereixin un tractament supraurbanístic

Molt sovint, els espais d’interès natural comprenen territoris de més d’un municipi. Com en altres casos, la figura delpla especial esdevé especialment indicada per a la seva ordenació. Els municipis i altres entitats públiques podenconstituir consorcis per a promoure i gestionar aquests plans, la formulació dels quals pot ser establerta pels PTP iels PDU. L’aprovació inicial i provisional poden ser efectuades pels consells comarcals La Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals (art. 5), regula una modalitat concreta, la del Pla especial de pro-tecció del medi natural i del paisatge, que pot ser formulada i tramitada, per l’administració de la Generalitat i tambépels ens locals amb competències urbanístiques. La tramitació d’aquests plans s’ha de dur a terme conforme al quedisposa la legislació urbanística. La intervenció d’aquests plans permet superar la dimensió estrictament urbanística per entrar també en l’ordenaciódels recursos naturals . Una vegada aprovat un pla especial d’aquest tipus, els ajuntaments han d’adequar-hi el seuplanejament en un termini de dos anys.

Un exemple clàssic, per bé que per una via estrictament urbanística, és el del Pla especial del Parc Metropolità deCollserola (1987) que va ser formulat d’acord amb les determinacions del Pla general metropolità de Barcelona(1976). El Pla especial estableix una zonificació en funció de les diferents condicions de naturalitat i ús del sòl: zones natu-rals de valor ecològic i paisatgístic, zones seminaturals de valor paisatgístic i zones agrícoles de valor paisatgístic. D’altra banda, l’ordenació de l’ús públic es desenvolupa fonamentalment entorn de les àrees de tractament paisat-gístic, àrees singulars on el Pla preveu una utilització més intensiva referida bàsicament al lleure passiu. Aquestesàrees formen part dels denominats àmbits de tractament paisatgístic definits com a línies de força que uneixen lesdiferents parts del Parc i que connecten aquest amb l’exterior.


3.6 Programar la formació de reserves per protegir i tutelar el sòl no urbanit-

zable mitjançant la incorporació de terrenys d’especial interès al patri-moni municipal de sòl i d’habitatge, per cessió o expropiació i utilitzar també la via dels convenis urbanístics per vincular el desenvolupament de sectors de planejament en sòl urbà i en sòl urbanitzable a l’obtenció per cessió de sòls d’interès natural

La Llei 2/2002, estableix que el patrimoni de sòl i habitatge dels ens públics es pot destinar, entre altres finalitats, aformar reserves per a protegir i tutelar el sòl no urbanitzable. Les reserves de sòl de possible adquisició poden serprevistes pels PAUM; en aquest cas han de ser adquirides per expropiació amb la tramitació prèvia d’un projecte dedelimitació. És possible també aplicar en els àmbits delimitats els drets de tanteig i de retracte. No obstant això, el cost de les expropiacions pot aconsellar establir mecanismes de finançament específics o béaplicar opcions alternatives o complementaries que comportin l’obtenció dels terrenys per cessió gratuïta, tot i que lalegislació no permet aplicar-la amb caràcter obligatori en el sòl no urbanitzable.

Una possibilitat per al finançament de la gestió del sòl no urbanitzable és la creació d’un fons municipal específic.Un exemple és el fons creat per l’Ajuntament de Cassà de la Selva a través d’una Modificació puntual de les Nor-mes subsidiàries de planejament per a la regulació d’usos del sòl no urbanitzable. El text de la disposició és elsegüent:

“Fons municipal del sòl no urbanitzable

1. L’Ajuntament de Cassà de la Selva destinarà el 5%, del total d’ingressos per llicències urbanístiques mu-nicipals que s’atorguin, en totes les classes de sòl, a la consecució del programa d’actuacions i en generalals objectius d’aquesta normativa, i en especial a les línies plantejades per l’Article 10 i Article 11 prece-dents.

2. Dins de cada exercici pressupostari es farà la previsió d’aquest fons municipal i es determinarà el destí

dels recursos disponibles. 3. L’existència d’aquest fons municipal no limita altres actuacions i projectes que es puguin portar a terme en

sòl no urbanitzable amb d’altres partides pressupostàries municipals o acordades amb d’altres adminis-tracions o altres formes de finançament.”

L’aplicació de convenis urbanístics en els processos de planejament (especialment POUM) pot permetre als ajun-taments l’obtenció gratuïta de sòls protegits en sòl no urbanitzable. Els convenis urbanístics s’han d’integrar en la documentació del planejament o de l’instrument de gestió al qual esrefereixin i estan sotmesos al principi de publicitat: es sotmeten a la informació pública corresponent i poden ésserobjecte de consulta un cop aprovats. A través dels convenis urbanístics poden pactar-se cessions addicionals a les establertes per la Llei, per exempleper al desenvolupament de sectors urbanístics, destinades a protegir i tutelar el sòl no urbanitzable. En un conveni d’aquest tipus, l’ajuntament i els propietaris d’un sector poden acordar un conjunt d’aspectes quehauran de ser ratificats pels instruments de planejament i/o de gestió urbanística corresponents. Per exemple

− Aspectes de l’ordenació, l’aprofitament urbanístic, el destí del sòls de cessió obligatòria i gratuïta destinatsa sistemes, polígons d’actuació urbanística, etc. (en el cas d’un sector)

− Els mecanismes de gestió: sistemes d’actuació, etc. A més poden acordar la cessió de terrenys no urbanizables contigus al sector o al polígon o ubicats en altres partsdel municipi. En aquest sentit, els àmbits de cessió corresponents han de quedar clarament identificats (finquesregistrals, parcel·les cadastrals o plànols annexos suficientment detallats) i cada propietari s’ha d’obligar mitjantçantel conveni a segregar el terreny (si és el cas) i a protocoloritzar la seva cessió a l’ajuntament en el moment que elconveni especifiqui. Així mateix, cal tenir en compte la possibilitat que el planejament qualifiqui com a sistema general aquells àmbits demés interès i adscriure’ls a sectors de planejament de sòl urbà o urbanitzable per a la seva cessió obligatòria igratuïta. Cal en aquests casos assegurar paral·lelament l’aplicació d’un règim normatiu que garanteixi els objectiusde protecció.


3.7 Potenciar les actuacions de custodia en els espais de més interès natu-

ral

Un exemple d’adopció de la custòdia pel planejament com a eina de gestió del patrimoni natural es troba en laModificació puntual de les Normes subsidiàries de planejament per a la regulació d’usos del sòl no urbanitzable deCassà de la Selva, esmentada a la fitxa anterior:

“Comissió de custòdia del territori.

L’Ajuntament de Cassà de la Selva impulsarà la creació de la Comissió de custòdia del territori de Cassàde la Selva, amb l’objectiu de disposar d’un òrgan municipal de participació social en les decisions de ges-tió i ordenació del sòl no urbanitzable del municipi. La comissió podrà debatre i opinar sobre aquellesqüestions que afecten el sòl no urbanitzable, i emetre informes no vinculants al respecte. La Comissiótambé podrà cercar mecanismes per facilitar la participació pública en la gestió dels espais d’especial va-lor natural i cultural, tal com actuacions d’educació i gestió de terrenys per part d’associacions, voluntariso programes de formació, acords amb propietaris particulars, o convenis de gestió de terrenys públics.”

La custòdia del territori es definida per la Declaració de Montesquiu (2000) com el conjunt d’estratègies diverses(d’educació, de gestió, de mediació, de desenvolupament comunitari...), que pretenen afavorir i fer possible laresponsabilitat en la conservació i l’ús adequat (sostenible) de l’espai terrestre, fluvial i marí i dels seus recursosnaturals, per part de propietaris i usuaris d’aquest territori, i s’adreça principalment a la propietat privada. La gestió pública pot trobar en la custòdia del territori una eina complementària a la seva acció. La custòdia delterritori es fonamenta en el principi de voluntarietat per a totes les parts implicades en la seva aplicació: propietat,societat civil i administració. Aquest caràcter voluntari es reforça amb l’educació, la informació, la participació, lapresa de decisions i el treball en partenariat entre aquestes parts implicades. Els acords de custòdia poden formalitzar-se a través de contractes de conservació i de convenis. Es tracta de facili-tar la rendabilitat econòmica de les finques tot protegint-ne els recursos i els valors naturals. També poden referir-sea cessions d’ús, usdefruits, etc. El planejament pot potenciar les actuacions de custòdia en sòl no urbanitzable a través de la fixació d’objectius iprioritats, la creació d’òrgans dinamitzadors o la previsió de mesures de finançament.

Bibliografia: − Xarxa de Custodia del Territori; Fundació Territori i Paisatge. 2002. Opcions per a la Custòdia del Territori en

Finques Privades. Guia pràctica per a la propietat. Barcelona. − Arquimbau, R.; Pietx, J.; Rafa, M. 2001. La custòdia del territori. Una guia per a la implantació a Catalunya. Fun-

dació Territori i Paisatge. Barcelona.

12. conservació de la biodiversitat i del patrimoni natural. · carta d’Àalborg declara que la...

Documents