1. sobre l’origen dels israelites - vienaeditorial.com · sobre l’origen dels israelites p35...

33

1. Sobre l’origen dels israelites

La Bíblia jueva o Tanak (més endavant tornarem a aquest

terme) ocupa un lloc rellevant a les biblioteques de les cases

jueves, no sols perquè és un dels textos més antics i estimats del

judaisme, sinó perquè és una eina d’identificació nacional, l’ac-

te que dóna origen al sentiment de pertinença d’un poble que

s’ha anat fent al llarg del temps. El judaisme és principalment

una cultura escrita que amb l’exhibició, la lectura i l’exposició

d’un text ha construït tot un bagatge mil·lenari que cal tenir

present tothora. La Bíblia jueva correspon, en part, als mateixos

textos de l’Antic Testament cristià, tot i que amb un altre ordre.

La Bíblia jueva no és una obra sistemàtica, ni ordenada, ni

coherent; a més, no tots els llibres que la componen gaudeixen

de la mateixa credibilitat. El nucli del pensament religiós jueu

es troba en la potestat de la Torà (Llei, els cinc primers llibres de

la Tanak), revelada per Déu a Moisès i al poble jueu a la munta-

nya del Sinaí, cosa ben qüestionada avui dia, ja que la nova her-

34 P Martí Àvila

menèutica ha posat en dubte la historicitat d’algunes de les nar-

racions bíbliques, i ha obert el diàleg a l’aportació d’altres

ciències com l’arqueologia, la semiòtica, la filologia, la història

comparada i d’altres. Fem ara, doncs, una mirada retrospectiva

i succinta de tota la qüestió que envolta el naixement del poble

d’Israel i el procés d’elaboració del material bíblic.

La primera referència al terme Israel s’ha trobat en un docu-

ment egipci, l’estela del faraó Merneptà (del final del segle xiii

aec), fill de Ramsès II, que descriu una incursió militar a la

regió de Canaan, en la qual s’esmenta un poble anomenat Isra-

el que ocupava el massís central del territori actual i que podria

ser considerat el nucli del futur Israel. Tanmateix, segons estu-

dis recents, els israelites han estat relacionats amb grups nòma-

des semites (asiàtics) presents a Egipte, com els apiru, hapiru o

habiru (mencionats en els textos cuneïformes mesopotàmics i

en els egipcis) amb què s’identificaven els hebreus, definits

com un estrat social de nivell baix o una forma de vida baixa i

que no tenia res a veure amb un grup ètnic. Amb freqüència

eren designats com els estrangers, els vagabunds, els mercena-

ris o els treballadors que ocasionalment podien ocupar llocs

rellevants.

De fet, no hi ha cap documentació que provingui directa-

ment d’aquests apiru i, per tant, és gairebé impossible esbossar

les línies generals de la seva religió. Amb tot, com se subratlla

en els textos més antics de la Tanak, especialment en els primers

cinc llibres, el grup social dels apiru s’apropava al qualificatiu

d’ibri (Yod (י), He (ה), Vau (ו), He) i termes com Adonai (אדני, la columna del núvol (שכינה d’ibri (עברי, ‘hebreu’)

Jahvè (הוהי, tetragrama i el d’El (אל, paredra Aixerà (אשרה),

les bamot (במות). al déu Baal (בעל) sancta sanctorum (קודש הקודשים, Qodeix profetes (נביאים:

La diàspora (גלות: terme mashiah ( משיח) figura del rabí (רבי) «Al principi (בראשית: Bereixit

anomenat Elohim (ים barà :ברא La paraula crea (del verb :קודש הקודשים) sancta sanctorum .(אלה

s’està obrint (del grec κλαινω); terme hebreu (תהום, téhôm aigües. La ruah ( רוח), El fiat lux (יהי אור).

Adam (ם ( שם) hebrea xem .(eh’-den :עדן) logos spermatikós (λόγος σπερµατικός), de l’Edèn (אד

d’ofites (όφις, ‘serp’) tocar Déu ( ,משה ,arrel hebrea :עקידת) d’Isaac אברהם) El seu nom : בבל מגדל

Pasqua, Péssah (פסח), nom de Samuel (שמואל: hebreu nabí (נביא), grec per profeta (προφήτα),

HEBREA NABÍ רואה נביא (ro’e, ‘vident’) o חולם (holem, ‘somiador’ força la paraula נביא El terme נביא,

respecte a προφήτα ( La preposició προ- de προφήτα no Càntics (שיר השירים, «rotlles» (חמש מגילות,

Temple (תשעה באב, nom de Zóhar (זהר, Salomó: שמן oli’), שם (xem שלום xalom ‘pau’ Càntic (דודי, dodí

,koiné (ἡ κοινὴ γλῶσσα) וביםכת נביאים תורה

l’halacà (הלכה l’hagadà (הגדה procedeix el Talmud (תלמוד Pirkei avot (יקרפ אבות targum (תרגום

El mot Torà (תורה) Bereixit (בראשית: Xemot (שמות: d’Egipte, en grec ἔξοδος Levític, Wayyiqra (ויקרא:

Bemidbar (ב מדבר: Elleh ha-devarim (דברים

XEMÀ ISRAEL: שמע ישראל preceptes a la Torà (מצות , mitsvà, מצוה,

, ‘hebreu’), tal com ho testimonien els textos

següents: Gn 14, 13; 39, 14.17; 40, 15; 41, 12; 43, 32; Ex 1,

15.16.19; 2, 6.7.11.13; 3, 18; 5, 3; 7, 16; 9, 1; 21, 2; Dt 15, 21; 1S

4, 6.9; 13, 3.7.19, i d’altres.

Sobre l’origen dels israelites P 35

«Els apiru o habiru eren nòmades del desert considerats sovint pro-

blemàtics amb altres grups i que en ocasions eren contractats com

a mercenaris; és probable que aquest nom estigui familiaritzat amb

el terme hebreu, tot i que aquesta denominació no era reservada

únicament a una petita nació semítica.»

Abulafia, David (2013): El gran mar. Una historia humana del

Mediterráneo. Barcelona, p. 75. (Text adaptat.)

«Les cartes d’Amarna confirmen l’existència d’un grup social més

o menys al marge de la societat cananea urbana: els habiru, pre-

sents a les zones muntanyoses de la Cisjordània central, que s’oferi-

en com a mercenaris al millor postor.»

Lemaire, André (2005): La nascita del monoteismo. Il punto di vista

di uno storico. Brescia, p. 23. (Text adaptat.)

En fi, el poble d’Israel va sorgir d’un llarg i complicat procés

pel qual s’uniren grups diversos. És possible que els patriarques

formessin part d’aquest estrat social que vivia al marge de la

societat cananea, però segurament no tingueren res a veure

amb els apiru. En l’estela del faraó Merneptà, quan esmenta

Israel, ho fa com un grup de persones que vivien a Canaan,

però de cap manera es parla de la seva presència a Egipte. Per

tant, els israelites no arribaren a Canaan de fora, com a emi-

grants, sinó que sorgiren d’aquí, perquè no hi ha cap inscripció

egípcia d’aquests segles que parli de la seva presència a Egipte.

Fins i tot la construcció de la ciutat de Pi-Ramsès, que era el

principal argument per identificar Ramsès II com el faraó de

l’èxode bíblic, no és una prova del tot fiable que ens permeti

afirmar la presència dels israelites a Egipte; tan sols es coneixien

36 P Martí Àvila

famílies i grups de nòmades anomenats shasu (o shosu) que tra-

vessaven les fronteres de Canaan i Transjordània i s’endinsaven

en el desert.

«Els shosu són també esmentats en els textos egipcis; probablement

eren pastors nòmades, criadors d’ovelles i cabres que vivien sobre-

tot a les regions frontereres de Canaan i Transjordània. Hi ha una

bona descripció d’aquest poble en la narració d’una incursió egíp-

cia per controlar els rebels de Canaan pels volts del segle xii aec, en

el temps de Ramsès III. L’autor egipci il·lustra la misèria dels seus

campaments de tendes curulles de persones, propietats i bestiar, tot

barrejat. Òbviament, els shosu representaven un factor problemàtic

i incontrolat, molt presents en el desert i al llarg de les fronteres de

l’altiplà. Eren també coneguts pels seus moviments cap al delta ori-

ental egipcià.»

Finkelstien, Israel; Silberman, Neil Asher (2011): Le tracce di

Mosè. La Bibbia tra storia e mito. Roma, p. 117. (Text adaptat.)

La historiografia més recent creu que els primers israelites

eren nòmades o seminòmades i que, gràcies a les profundes

transformacions socials del seu entorn, es convertiren en agri-

cultors sedentaris, però no van deixar cap petja del dialecte que

parlaven, ni de la seva religió, ni tan sols dels seus costums.

L’única diferència que s’ha trobat respecte de la resta de pobla-

dors de l’altiplà de Canaan (filisteus, moabites, ammonites)

durant l’edat del ferro i que no obeeix a raons econòmiques o

ambientals és l’absència de consum de carn de porc.

Per la cultura material trobada als llogarrets de l’altiplà de

Canaan, sabem que el monoteisme no era la religió predomi-


nant o exclusiva que ens han volgut transmetre els primers lli-

bres de la Bíblia jueva. En efecte, l’Israel d’abans de l’exili de

Babilònia (586 aec) practicava un henoteisme que barrejava

diversos noms com el de Jahvè (

Yod (י), He (ה), Vau (ו), He) i termes com Adonai (אדני, la columna del núvol (שכינה d’ibri (עברי, ‘hebreu’)

















, tetragrama YHVH, forma

abreujada Jahu) i el d’El (


















, ‘Déu suprem d’Ugarit’) o el de

Jahvè i la seva paredra Aixerà (


















), identificada sovint amb

l’Astarte fenícia o la Ixtar mesopotàmica. En aquest sentit, s’han

trobat diverses tines domèstiques dels segles ix-viii aec que

contenen inscripcions que demostren la hipòtesi que Jahvè

tenia per companya una deessa (Aixerà). Aquest fet fou dura-

ment criticat pels profetes dels segles viii-vi aec. També han

aparegut en algunes poblacions de Palestina figures que perta-

nyien als primers segles del primer mil·lenni i que representa-

ven una dona nua amb pits enormes i malucs amples i amb un

pentinat complicat (Venus). És probable que es tracti d’una

deessa femenina molt venerada en la religió popular hebrea que

bé podria tractar-se de la deessa Astarte (Aixerà) o de qualsevol

altra que tingués quelcom a veure amb la fecunditat. Això

demostra que en certa manera el culte religiós no era exclusiu

de YHVH, sinó que era variat.

«El 1r Llibre dels Reis escriu la seva història des d’una visió total-

ment monoteista. En el moment de rellegir la història del seu

poble, s’escandalitzà de les abundants petges de politeisme troba-

des. Si la catàstrofe era conseqüència dels pecats d’Israel, la idola-

tria pul·lulava entre ells. L’autor recorda com els reis d’Israel i de

Judà, fins i tot els que es deien ser fidels a Jahvè, mantingueren tret

d’alguna excepció el culte de les bamot (


















). Les bamot eren pla-

taformes més o menys enlairades de terra en les quals se celebrava

38 P Martí Àvila

el culte a una divinitat masculina, simbolitzada per una estela, i

una divinitat femenina, representada en una columna o un tronc.

Normalment es tractava del culte al déu Baal (


















) i a la seva con-

sort; tanmateix, també hi podia haver altres bamot dedicades a

Jahvè i la seva companya.»

Sacchi, Paolo (2004): Historia del judaísmo en la época del Segundo

Templo. Madrid, p. 87. (Text adaptat.)

«Malgrat que en els textos bíblics no s’esmenta explícitament l’exis-

tència d’aquesta paredra de Jahvè, les últimes descobertes fetes a les

tombes de Khirbet el-Qom i de Kuntillet Ajrud en confirmen la

versemblança. En efecte, entre les inscripcions trobades als jaci-

ments de Khirbet el-Qom a l’oest d’Hebron i de Kuntillet Ajrud a

la península del Sinaí (ambdues del segle viii aC) s’ha trobat una

fórmula de benedicció que diu així: “Et beneeixo Jahvè i la seva

Aixerà”. Aquesta descoberta ha obert un gran ventall d’estudis que

han cercat de demostrar que Aixerà era el nom d’una deessa espo-

sa-paredra oficial de Jahvè. Probablement els estudis epigràfics de

la zona han ajudat a aclarir millor l’assumpte, tot i que no s’ha arri-

bat a conclusions definitives (són més aviat propostes hipotètiques

o bé arguments que es fonamenten en raonaments circulars). En les

cartes d’Amarna (s. xiv aC) i en les troballes fetes a Ugarit (s. xiii

aC) es parla del déu Amurru i de la seva paredra Ashirta o Ashartu

que podria ben bé coincidir en l’epigrafia hebrea amb la deessa

Aixerà.»

Lemaire, André (2005): La nascita del monoteismo. Il punto di vista

di uno storico. Brescia, p. 67-74. (Text adaptat.)

A Judà la tradició monoteista va aparèixer a finals del segle

viii o a principis del vii, corroborada per diversos profetes com


Elies, Eliseu, Amós i Osees. El culte exclusiu a YHVH al temple

de Jerusalem s’imposa sota el regnat d’Ezequies (716-687 aec).

Més tard, amb les reformes del rei Josies (639-609 aec), es des-

cobreix al temple de Jerusalem (622 aec) el Llibre de la Llei, que

s’havia perdut. La majoria d’autors accepten que és l’original

del Deuteronomi, que va significar la reformulació radical de la

identitat israelita. En aquest llibre es troben els principals ele-

ments del monoteisme bíblic: el culte exclusiu a un Déu, Jahvè

(YHVH), i a un lloc (Jerusalem); l’observança de les festes de

Pasqua i dels Tabernacles; diferents normes jurídiques relacio-

nades amb el benestar del poble, i alguns aspectes socials, de

justícia i de moral. Per tant, el Llibre de la Llei es va convertir en

el còdex definitiu de la Llei jueva. Precisament el Deuteronomi,

consagrat a la unitat d’Israel, i altres passatges del Pentateuc

crearen una saga èpica per expressar el renaixement de Judà en

què els diversos autors recolliren i reelaboraren les tradicions

més importants d’Israel en els quatre primers llibres de la Torà,

començant per les històries d’Abraham, d’Isaac i de Jacob,

i continuant amb la gran epopeia d’Egipte i la conquesta de

Canaan, d’un món que posseïa reminiscències del segle vii aec.

Així doncs, una gran part de la Bíblia jueva, que s’ocupa dels

antics regnes d’Israel i de Judà fins a la destrucció del temple

i l’exili a Babilònia el 586 aec, es va compondre probablement

després d’aquesta data. Fins aleshores, l’exclusivisme monoteis-

ta era reservat a una petita elit de sacerdots i profetes sota l’au-

toritat monàrquica. Més endavant, en el judaisme posterior,

l’exclusivitat del monoteisme esdevindrà absoluta. A continua-

ció, hi ha un breu resum que ens pot ajudar a entendre una

mica millor el que suara s’ha esmentat.

40 P Martí Àvila

«Fins fa pocs decennis el debat acadèmic, respecte a l’anàlisi dels

textos bíblics, partia de la convicció que entre la narració que con-

tenen els llibres de la Bíblia i el saber històric que prové de la inter-

pretació dels documents antics i de l’arqueologia hi havia una con-

tinuïtat sense ruptura. Però a mesura que han passat els anys, les

certeses de caràcter històric a propòsit de la narració bíblica s’han

posat en dubte. La investigació actual ha considerat, per exemple,

que les tradicions patriarcals eren d’època exílica; que la idea de les

tribus d’Israel va sorgir a l’interior de la població de Canaan, en

contra de la convicció de l’establiment de grups que provenien de

fora del país; que els fets de la història de la cort de David són fets

que corresponen a un autor (o autors) postexílic; que el conjunt

dels llibres de l’Antic Testament no van ser compostos abans de

l’època persa o fins i tot hel·lenística; que la monarquia unida, l’im-

peri de David i les figures de Saül, David i Salomó són ficcions; que

l’Israel bíblic és una creació teològica i literària; que les narracions

de l’edat d’or de la monarquia unida reflecteixen la fantasia i les

ambicions de la Jerusalem dels Macabeus (segle ii aec). Però de tot

això, què queda? Quina és la veritat dels fets? Primer de tot cal

acceptar que el concepte que usen els estudiosos de la Bíblia no és

unívoc i que és realment difícil arribar a evidències històriques

indiscutibles. Les fonts escrites són fonamentals, però la Bíblia ha

passat a ser considerada una font secundària per a la història d’Is-

rael pel fet que va ser escrita i editada molts anys, fins i tot segles,

després dels fets descrits. És veritat que el text pot dependre de

fonts antigues, però aquestes han estat adaptades a la cosmovisió

general de la Bíblia, de manera que la prioritat en els estudis con-

temporanis d’història d’Israel ha estat atorgada a les fonts primàri-

es, que provenen d’una època contemporània o gairebé contempo-

rània als esdeveniments escrits. Avui dia hi ha una tendència a

recuperar posicions de consens i evitar posicions extremes.»

Ferrer, Joan (2010): «La veritat de la història d’Israel» a La veritat i la

mentida. Scripta Biblica, 10. Barcelona, p. 11-36. (Fragment de l’article.)

Fragment del llibre El judaisme: història, espiritualitat, teologia,tradicions i festes, de Martí Àvila, Viena Edicions, 2015.

1. sobre l’origen dels israelites - vienaeditorial.com · sobre l’origen dels israelites p35...

Documents