S’inclouen dins el regne vegetal tots aquells organismes pluricel·lulars autòtrofs., és a dir, els METÀFITS, vegetals en el seu sentit més estricte, coneguts de manera general com a plantes, per tal de diferenciar-los millor dels organismes vegetals unicel·lulars que pertanyen al regne dels Protists.

Al llarg de l’evolució han adquirit una epidermis impermeable i estructures que les fixen al substrat, del qual absorbeixen els nutrients necessaris per al metabolisme, i, a més, els proporcionen una consistència que els permet mantenir-se dretes a l’aire.

• PLANTES INFERIORS

• PLANTES SUPERIORS

• CIANOFÍCIES – regne monera

• ALGUESª – regne protoctista

• BRIÒFITSª – regne vegetal

• PTERIDÒFITSª* – regne vegetal

• ESPERMATÒFITS*º – regne vegetal

* CORMÒFITS ª CRIPTÒGAMES ºFANERÒGAMES

Dins dels metàfits es distingeixen segons si tenen vasos conductors o no en tenen:

els briòfits o plantes no vasculars,

els cormòfits o plantes vasculars. (traqueòfits)

Els cormòfits comprenen, al seu torn:

el grup de pteridòfits, d’organització histològica relativament simple

el grup dels espermatòfits o plantes superiors.

Una altra possible classificació és la que ens parla de les plantes Criptògames i de les plantes Fanerògames.

Les plantes Criptògames (matrimoni tancat o secret) o anomenades també esporòfits, són plantes que generalment depenen en major o menor grau de l'aigua.

El cos vegetatiu pot ser des d’una cèl·lula fins a un veritable corm, i es reprodueixen mitjançant espores i mai a partir de llavors.

En aquest grup s’inclouen les algues, els briòfits i els pteridòfits.

Les plantes Fanerògames, també anomenades Espermatòfits, són plantes completament adaptades al medi terrestre.

El cos vegetatiu és un autèntic corm, amb vasos conductors de saba i d’altres productes perfectament formats.

Els òrgans reproductors són flors i la reproducció es realitza sempre mitjançant llavors. Són les grans dominadores dels ecosistemes terrestres i molt importants en l’alimentació humana.

Dins d’aquesta categoria inclouríem les gimnospermes i les angiospermes.

ELS BRIÒFITS

Aquesta divisió inclou les molses i les hepàtiques. Són vegetals amb una morfologia i un cicle biològic particulars que els diferencien de la resta dels vegetals. Es tracta de vegetals terrestres, generalment de mida petita i que, a causa de la seva adaptació encara incompleta a aquest medi, viuen en ambients humits. Algunes espècies s’han adaptat a ambients secs, aturant el seu metabolisme quan les condicions són adverses i engegant-lo amb l’arribada de les pluges ocasionals.

Algunes d’aquestes plantes són tal·loses, o sigui amb un tal·lus senzill i poc diferenciat, en canvi d’altres són folioses, amb estructures semblants a la tija (caulidi), les fulles (fil·lidis) i les arrels. Són poiquilohidres.

Els briòfits es troben àmpliament distribuïts, si bé viuen preferentment en indrets humits i ombrívols. Els podem trobar sobre el sòl, les pedres, l’escorça dels arbres o bé submergits a l’aigua.

Els briòfits tenen una funció molt important a la naturalesa, ja que molt sovint entapissen el sòl i contribueixen a mitigar els efectes de l’erosió i a mantenir la humitat. Juntament amb els líquens es troben entre les primeres formes vegetals que conquereixen un nou medi, i en descompondre els substrats, creen l’humus necessari perquè altres formes més complexes puguin establir-s’hi.

Briòpsids o molses: constitueixen el grup de briòfits més diversificat. El seu sistema vascular és primitiu, i no s’hi diferencien vasos especialitzats, com en les plantes superiors, tot i que és eficaç i capaç de distribuir l’aigua i els nutrients per tot el cos de la planta. Coneixem unes 14000 espècies de molses.

Heteròpsids o plantes hepàtiques: són briòfits d’anatomia més simple que les molses, amb una estructura que pot ser tal·losa o foliosa (Hepàtiques folioses i Hepàtiques tal·loses).

Un caràcter propi de les plantes hepàtiques és la presència de diminutes estructures molt brillants en el cos de la planta; quan els observen de prop resulta que són petits dipòsits de substàncies de reserva. La seva grandària oscil·la dels 2 a 20 centímetres de mida, i solen viure en llocs ombrius i amb un grau d’humitat elevat; en aquest aspecte són menys resistents que les molses, raó per la qual han conquerit un menor nombre de medis.

El cicle biològic dels briòfits es produeix alternança de dues generacions, una denominada gametòfit (que correspon a la planta visible) i l’altra denominada esporòfit (de mida molt petita). El gametòfit és dominant, en canvi l’esporòfit té una vida més curta i a més a més sol desenvolupar-se damunt del gametòfit que l’alimenta.

A partir d’una espora formada per meiosi de les cèl·lules de l’esporòfit, es desenvolupa el gametòfit. En aquest es formaran els òrgans sexuals masculins o anteridis (gàmeta=anterozoides) i els femenins o arquegonis (gàmetes=oosferes).

Els anterozoides necessiten d’un mitjà aquàtic per a poder nedar i arribar fins al coll de l’arquegoni i així poder fecundar les oosferes. A partir de la cèl·lula ou es desenvolupa un esporòfit col·locat damunt mateix del gametòfit i que està format per un peduncle o bolet que sosté en el seu àpex un estructura més o menys esfèrica anomenada càpsula. Dins de la càpsula es produirà la formació d’espores que quan es desprenen són transportades pel vent. Les espores que arribin a un ambient prou humit germinaran i es formarà un nou gametòfit que reiniciarà el cicle.

Grup de vegetals ja adaptats (al menys en la seva generació principal o esporofítica) a la vida terrestre, gràcies a la presència d’un sistema conductor i d’una epidermis protectora.

Juntament amb les FANERÒGAMES constitueixen les plantes vasculars o CORMÒFITS. La planta que es veu (arrel, tija, fulles) correspon a l’esporòfit. El gametòfit és de dimensions molt reduïdes i de vida curta.

En aquest grup s’hi troben molts representants fòssils d’importància evolutiva, i entre les plantes actuals hi trobem: Lycopodium, Selaginella, Isoetes, Equisetum (cues de cavall) i el gran grup de les falgueres.

ELS PTERIDÒFITS

Són vegetals terrestres amb un sistema vascular considerable i amb una cutícula o epidermis que les protegeix de la sequedat. Tenen un autèntic corm i serien les Criptògames més ben adaptades al medi terrestre. Els pteridòfits presenten arrel, tija i fulles veritables, conjunt que anomenem estructura cormofítica, i tenen un cicle reproductor sexual alternant.

Els pteridòfits van ser plantes terrestres predominants fa uns 450-300 milions d’anys enrere, època en què van arribar a assolir talles arbòries i constituir boscos molt densos.Trobem criptògames vasculars sobre tot tipus de substrat, generalment en zones humides (algunes, com Isoetes, fins i tot en medi aquàtic) i des de vora mar fins a l’alta muntanya.

Licopodòfits on trobem els licopodis. Tenen moltes més espècies fòssils que no pas vives actualment; aquestes presenten tiges reptants o subterrànies de les quals surten branques verticals que tenen esporangis a l’àpex. La reproducció dels licopodis recorda la de les plantes amb llavors, ja que, com aquestes, l’esporòfit produeix dos tipus d’espores, unes de més grans o megàspores, que originen els gametòfits femenins, i unes altres de més petits, les micròspores, que donen lloc als gametòfits masculins. Destaquem el peu de llop amb tiges reptants de fins 2 metres de llarg.

Esfenòfits on trobem les aspretes o equisets. Són plantes en la seva majoria fòssils, constituides per una tija i un rizoma subterrani, més evolucionats que els anteriors. La més freqüent és la cua de cavall, plantes de port herbaci, de fins a 2 metres d’alçada. Juntament amb els licopodis van contribuir a formar molts dels actuals dipòsits de carbó. Els esporangis s’agrupen en forma d’espigues, ja sigui en totes les branques o només en les branques fèrtils. Abunden en boscos ombrius i al voltant de llacs i rius.

Filicinòfits. Les falgueres són els pteridòfits més abundants actualment i es distribueixen principalment per les regions tropicals i les zones humides de la Terra. Les falgueres tenen l’esporòfit i el gametòfit separats. Les falgueres tenen teixits de creixement a les arrels, epidermis amb estomes a les frondes, teixits de sustentació i parènquima clorofíl·lic. Tot això els ha permès colonitzar molts ambients terrestres, sempre que, en alguna època de l’any, hi hagi prou aigua sobre el gametòfit perquè els gàmetes masculins puguin anar nedant fins als gàmetes femenins. Es coneixen unes 12000 espècies de falgueres que viuen avui dia, per la qual cosa constitueixen el grup més important dels pteridòfits.

Les falgueres presenten una alternança de generacions molt marcada. La planta visible de la falguera correspon a l’esporòfit, que es caracteritza pel fet de tenir unes fulles molt grans, anomenades frondes, generalment de vores retallades , on es troben els esporangis productors d’espores, situats a l’interior d‘uns bonys anomenats sorus. Quan les espores són madures, són alliberades i cauen a terra o bé són arrossegades pel vent.

El gametòfit, que es forma quan una espora germina al sòl, és una planta diminuta amb forma de cor que tan sols arriba a fer uns mil·límetres de mida, anomenada protal·lus. Aquesta estructura és totalment independent i pot reproduir-se vegetativament mitjançant propàguls, o bé sexualment, formant anteridis i arquegonis productor de les cèl·lules reproductores sexuals. Destaquem les falzies i la falguera aquilina.

Els espermatòfits han colonitzat la gran majoria d’ambients terrestres a causa de la gran independència que tenen dels medis humits gràcies a la capacitat absorbent de les arrels, a l’existència de vasos conductors molt eficients, que duen l’aigua i els nutrients dissolts a totes les parts de la planta, a la presència d’epidermis gruixudes i impermeables a les tiges, al fet que no necessiten humitat per a la reproducció sexual, i al fet que les llavors poden suportat durant molts anys, en forma de vida latent, condicions d’extrema sequera.

ELS ESPERMATÒFITS

Són vegetals terrestres, generalment verds, que produeixen llavors, i una estructura típica de rel, tija i fulles, estructura que coneixem amb el nom de corm. Són plantes vasculars, és a dir amb teixits conductors que permeten distribuir l'aigua, les sals minerals i els productes de la fotosíntesi per tota la planta. L'intercanvi de gasos es duu a terme a través d'obertures anomenades estomes.

Les plantes amb llavors tenen una importància enorme en l’economia mundial, ja que moltes espècies s’utilitzen com a aliment per a l’espècie humana o per als animals. De fa més de 10000 anys, la humanitat conrea diverses plantes superiors per a sustentació pròpia, però també les fa servir com a matèries primeres per a la construcció, en la indústria tèxtil, en farmacologia, en medicina, en l’elaboració del paper, com a combustible ...

Gimnospermes: són plantes amb llavors no tancades dins de fruits i l’embrió generalment té diversos cotilèdons. Els vasos conductors de saba encara són de tipus simple (traqueida). Les flors quasi sempre són unisexuals. Solen ser arbres i formen grans boscos. Van ser molt importants en el Mesozoic, entre uns 245 i 65 milions d’anys enrere, però actualment només en sobreviuen unes 700 espècies, tot i que són molt abundants. Generalment són arbres de fulla perenne, i les flors es troben formant inflorescències anomenades cons o estròbils. La pol·linització s’efectua a través del l’aire i, un cop produïda la fecundació, els estròbils femenins es transformen en pinyes, que no són fruits, ja que no tanquen totalment les llavors. Destaquem sobretot el grup de les coníferes amb el pi, avet, sequoia, tuia, xiprer, tell, ginebre ... Aquests boscos tenen una gran importància econòmica pels productes que es poden extreure d’aquests arbres, com ara fusta llavors o resina.

Angiospermes: s’anomenen plantes amb fruits, que és l’òrgan on estan tancades les llavors, i l ‘embrió té 1 0 2 cotilèdons. Les flors són unisexuals o hermafrodites, generalment grans i vistoses per atraure els insectes. Se’n coneixen més de 350000 espècies, i poden ser herbes, mates, arbusts, arbres... i creixen aïllades, en petits grups o formant boscos. En les flors, els gàmetes femenins es troben a l’interior de l’ovari; quan les cèl·lules femenines són fecundades per la part masculina, els ovaris es transformen en fruits, els quals duen a l’interior les llavors.

Les cèl·lules vegetals s’agrupen formant teixits, i la seva estructura és molt variable, ja que depèn de la funció que han de dur a terme. N’hi ha que tenen capacitat de divisió (teixits embrionaris), mentre que d’altres han perdut aquesta capacitat (teixits adults). Els teixits s’agrupen per formar òrgans, que són la base del cos vegetatiu de la planta. L’arrel és l’òrgan encarregat de fixar la planta i de captar l’aigua i els nutrients del sòl, la tija transporta substàncies per tota la planta, alhora que la sosté, i a les fulles es realitza la fotosíntesi.

ELS CORMÒFITS

Les arrels són generalment les parts subterrànies de les plantes, amb tres funcions principals: primera, subjecten la planta al sòl, segona, absorbeixen aigua i minerals dels espais que hi ha entre les partícules del sòl; les propietats absorbents de les arrels augmenten gràcies als pèls radicals (regió pelífera), que creixen darrere de la pilorriza. Tercera, l’arrel forma part del sistema de transport de la planta. Molt sovint l’aparell radical consta d’una arrel primària, de la qual arrenquen rels secundàries; el conjunt rep el nom de sistema radical axonomorf. Altres vegades l’arrel primària és substituïda per nombroses rels poc o molt ramificades, llavors tenim el sistema radical fasciculat. Altres tipus d’arrels són les arrels napiformes, amb funció d’emmagatzematge d’aliment, com les pastanagues, les arrels adventícies i les arrels tuberoses.

ARREL

Les tiges són estructures més o menys cilíndriques, que s’allarguen gràcies a la gemma apical, lloc o es localitzen cèl·lules indiferenciades i els primordis foliars, que coincideixen amb els nusos, zones de les quals surten les fulles. El gruix de les tiges és variable, des del tipus filiforme, fins a tiges inflades (cactus) per la retenció d’aigua.

TIJA

L’anatomia interna de les tiges consisteix en una part central o medul·la, formada per vasos conductors, el xilema, que transporta l’aigua i minerals de les arrels a les parts aèries de la planta (saba bruta), i el floema, que transporta els nodriments elaborats en els fulles a les altres parts de la planta (saba elaborada). Aquests vasos conductors han estat formats gràcies a les cèl·lules indiferenciades del càmbium. A mesura que les tiges creixent en gruix, s’origina l’estructura secundària rica en sistemes conductors, endurint-se progressivament la medul·la. La part externa de la secció de la tija és el còrtex, format per grans cèl·lules. En el còrtex diferenciem el límit més exterior, l’epidermis.

Els bulbs tubercles i rizomes serien modificacions estructurals d’una tija subterrània. Existeixen però tiges aèries, com ara els estolons, que són brots allargats que s’originen en la base d’altres tiges, i que arrelen a nivell dels nusos. Cada vegada que es trenqui l’estoló s’independitzaran nous individus. Unes altres tiges presenten branques acabades en punxa, que reben el nom d’espines, que no s’han de confondre amb els agullons (rosers, romegueres...) Els circells són unes rames modificades que utilitza la planta per enfilar-se.

Les fulles són òrgans verds, de forma generalment laminar, que apareixen als nusos i que tenen com a tasca essencial fer la funció clorofíl·lica. Produeixen compostos orgànics que posteriorment són repartits a tota la planta, i alliberen oxigen que, en part, reutilitzen les plantes en la respiració. També perden vapor d’aigua a través dels estomes en un procés anomenat transpiració, que possibilita la circulació de la saba.

FULLA

Les fulles s’originen a les gemmes, coincidint amb els nusos i a partir del primordis foliars. Però les primeres fulles, cotilèdons, no provenen de les gemmes, sinó de la llavor, com veurem més endavant. Altres tipus de fulles són les catafil·les, que són fulles d’estructura simple que apareixen en certes tiges subterrànies com rizomes i bulbs, les hipsofil·les, fulles simples que neixen a la base de les flors, i les antofil·les, que són les peces florals, pètals, estams... Les nomofil·les serien les fulles normals, que consten habitualment de limbe, o sigui la plana foliar, d’un mànec anomenat pecíol, tot i que hi ha fulles sèssils, o sigui sense pecíol. Observem també els nervis foliars, primaris, secundaris... útils en la classificació foliar. També classifiquem les fulles en simples i compostes (folíols), que es basa en l’existència o no de gemmes a l’axil·la de les fulles.Les dues superfícies foliars d’una fulla no solen ser iguals, diferenciant-se l’anvers del revers, centrant-se en el primer gran part de l’activitat fotosintètica, i en el segon la localització dels estomes.

Els cons són les estructures reproductores de la majoria de gimnospermes; els cons masculins produeixen micròspores, a l’interior de les quals els gàmetes masculins es desenvolupen; els cons femenins produeixen megàspores, a l’interior de les quals es desenvolupen els gàmetes femenins. Els cons madurs són estructures obertes per tal d’afavorir la pol·linització anemòfila.

Cons masculins

CONS

Cons femenins

Les gimnospermes, com ara pins, avets o xiprers, mai fan fruits, només produeixen llavors en branques o fulles especialitzades.

Cons sexuals de les Gimnospermes

Pol·linització Anemòfila

FLORSLes flors són els òrgans on s’encadenen els esdeveniments més decisius del cicle biològic dels espermatòfits, des de la formació d’espores, passant pel desenvolupament del gametòfits i la reproducció sexual, fins a la constitució dels embrions i les llavors.

Podem imaginar una flor com una rama de creixement limitat que porta al seu àpex un nombre variable de fulles modificades anomenades antofil·les. Els elements essencials de la flor són les fulles fèrtils, portadores d’esporangis, que poden ser de dos tipus: estams i carpels. El conjunt dels primers s’anomena androceu, mentre que parlem de gineceu per referir-nos als segons. Ben sovint acompanyen les fulles fèrtils un conjunt de peces estèrils, el periant, que les envolta i protegeix. Tota flor disposa a més d’un eix floral, que de vegades s’insereix directament a la tija, o bé, cosa més freqüent, s’hi uneix mitjançant un mànec que rep el nom de peduncle.Habitualment les flors són hermafrodites, amb androceu i gineceu alhora. Però també sovintegen les flors unisexuals, o sigui flors masculines o femenines.

PERIANTLes peces estèrils de la flor, situades a la seva perifèria, s’expliquen com una adaptació funcional al reclam i a la recepció d’animals transportadors de pol·len. Per aquesta raó són pràcticament inexistents a les gimnospermes, que han encarregat el transport de llur pol·len al vent, i en canvi són freqüents a les angiospermes. El periant consta típicament de dos tipus de peces que són, de fora cap a dins, els sèpals i els pètals, que constitueixen, respectivament, el calze i la corol·la. Habitualment, el calze té el color i la consistència de les fulles, mentre que la corol·la, més tendra, és de colors vius. Tot i això, calze i corol·la són a vegades indiferenciables, degut a la fusió dels sèpals i els pètals, que junts s’anomenen tèpals.

Flors sexuals de les Angiospermes

Pol·linització Entomòfila

ANDROCEUEls estams, són fulles modificades portadores d’esporangis, anomenats sacs pol·línics, a l’interior dels quals es produeixen les espores o grans de pol·len. El conjunt dels estams d’una flor rep el nom d’androceu. Els sacs pol·línics consten d’un teixit fèrtil, intern, anomenat arquespori, envoltat d’una paret cel·lular protectora.

Els estams de les gimnospermes presenten una morfologia molt diversa, en canvi en les angiospermes, els estams tenen tots aproximadament la mateixa forma. Consten d’un peu llarg i prim anomenat filament que porta al capdamunt quatre sacs pol·línics agrupats de dos en dos. Cada grup de dos sacs forma una teca, i les dues teques constitueixen l’antera.

L’alliberament dels grans de pol·len es produeix en esquinçar-se la paret de l’antera madura, en general com a conseqüència del dessecament i la contracció de les seves cobertes. Els grans de pol·len formats a partir de divisions meiòtiques de l’arquespori, són microspores haploides. Aquestes espores disposen de cobertes resistents anomenades esporodermis, formada per l’exina i la intina.

GINECEULa part femenina de la flor consta d’un nombre variable de carpels portadors de primordis seminals. Els carpels són fulles modificades que, ben sovint, conserven encara l’aspecte foliar.Els carpels de les gimnospermes són poc homogenis, presentant-se oberts tot deixant els primordis seminals directament accessibles als grans de pol·len. Els carpels de les angiospermes estan sempre tancats i soldats, formant una mena de recipients en forma d’ampolla, que reben el nom de pistil, un o varis en una mateixa flor. Cada pistil disposa d’una part basal més o menys inflada, que coneixem com a ovari, dins del qual es disposen els primordis seminals. Diferenciem també una zona apical o estigma, preparat per a la recepció i la germinació del pol·len, i d’una columna, anomenada estil, que uneix aquestes dues parts. Aquesta estructura suposa una barrera selectiva per a l’arribada dels grans de pol·len.

Els primordis seminals consten d’un nucli central, la nucel·la, envoltat d’una o més cobertes. La nucel·la és un esporangi amb un teixit fèrtil central anomenat arquespori, a on les seves cèl·lules mare experimentaran diferents divisions meiòtiques fins a donar cada una a 4 cèl·lules haploides, de les quals només en progressarà una. Els primordis seminals s’insereixen sempre en unes zones carpel·lars concretes que reben el nom de placentes.

HIDROFÍLIA

L'aigua és un agent pol·linitzador molt poc freqüent entre els espermatòfits, fins i tot entre els aquàtics. Sols en alguns gèneres la pol·linització té lloc estrictament en l'aigua.El pol·len de la posidònia està perfectament adaptat a la hidrofília

ANEMOFÍLIA

Un vegetal és anemòfil si efectua la seva pol·linització amb el vent com a agent de transport i distribució del pol·len. A les gimnospermes és el sistema primari i general de pol·linització, mentre que a les angiospermes, que generalment són sobretot pol·linitzades per animals, diversos grups de famílies (gramínies, fagàcies…) i/o gèneres (Populus, Sanguisorba, etc.) han passat secundàriament a aquest tipus de pol.linització anemòfila.

ZOOFÍLIA

La poden fer els insectes, anomenant-se aquest tipus de pol·linització entomofília. Tot i això i en regions tropicals, existeix també la ornitofília (ocells) i la quiropterofília (rats-penats).

Estratègia reproductiva de les plantes

R. asexual o vegetativa

R. sexual

• divisió cel·lular (algues unicel·lulars)

• gemmació (porífers i cnidaris)

• escissió múltiple (platihelmints)

• fragmentació: propàgul (bulbs,tubercles, esqueixos, rizomes i estolons)

• esporulació: mitòspores (algues, fongs, molses, falgueres i espermatòfits)

MITOSI clons

MEIOSI diversitat

• meiòspores: espores masculines i femenimes (plantes) o + i - (fongs)

• gàmetes: (plantes i animals)

• partenogènesi

• cicle haploide: algues i fongs

• cicle diploide: gametogènesi metazous

• cicle haplodiploide: alternança de generacions en els metàfits

L’aparició de la llavor va suposar un canvi notable en la forma de dispersió que tenien les plantes. Fins llavors les poblacions de plantes es reproduïen i es dispersaven a través d’espores (com encara ara ho fan avui dia les falgueres o les molses).

La llavor conté un embrió (una planta en petit), unes reserves nutrícies i una coberta sòlida.

Algunes d’aquestes plantes feien les llavors a prop de les fulles que produïen pol·len. Gràcies a aquest fet, alguns insectes, com ara els escarabats primitius, visitaven aquestes fulles productores de pol·len per alimentar-se. Aquests escarabats eren molt voraços, ja que menjaven el pol·len i les llavors que anaven trobant. De tal manera, que algunes plantes van començar a protegir les seves llavors a dins d’una cavitat: el fruit.

L’aparició d’una estructura que protegia les llavors assegurava a la planta la seva supervivència i alhora afavoria el seu transport. Existeixen diferents mecanismes que afavoreixen la dispersió de les llavors: hidrocòria, l’agent transportador és l’aigua, anemocòria, el vent s’encarrega del tranport, zoocòria, els animals col·laboren i finalment autocòria, on la mateixa planta disposa d’estratègies per afavorir la dispersió de les seves llavors.

MONOCOTILEDÒNIES

Arrel fasciculada

1 cotiledon

Nerviació paral.lela i lineal

Flors (3 peces i múltiples

(Herbàcies)

DICOTILEDÒNIES

2 cotiledons

Nervi central/primari

Arrel axonomorfa

Flors (4 o 5 i múltiples)

Diclamídies

Monoclamídies

Simpètals

Calze/corola

entomofilia

Sense corola

anemofilia

Pètals fusionats

entomofília

(Herbàcia o

llenyosa)