Llengua literària. Recursos retòrics Classificació per nivells

Fònics Addició o supressió: Afèresi / Apòcope / Epèntesi / Delisió / Paragoge / Pròtesi Repetició : Al·literació / Onomatopeia / Paronomàsia / Similicadència Permutació: Anagrama / Palíndrom / Metàtesi

Morfosintàctics Addició o supressió: Asíndeton / El·lipsi / Enumeració / Epítet / Gradació / Juxtaposició / Parèntesi / Pleonasme / Polisíndeton / Redundància Repetició: Anàfora / Anadiplosi / Epanadiplosi / Concatenació / Paral·lelisme / Políptoton Substitució / permutació: Anacolut / Calembour / Habilitació / Hipèrbaton / Inversió sint. / Quiasme / Sil·lepsi

Lexicosemàntics Addició o supressió: Al·lusió / Antítesi / Antonomàsia / Apòstrofe / Comparació / Epífrasi / Epímone / Etopeia / Hipèrbole / Lítote / Prosopografia / Reticència / Retrat / Sinestèsia / Símil / Suspensió / Tautologia Substitució: Al·legoria / Dilogia / Disfemisme / Equívoc / Eufemisme / Ironia / Interrogació / Metàfora / Metonímia / Mite / Oxímoron / Paràbola / Paradoxa / Paràfrasi/ Perífrasi / Personificació / Preterició / Prosopopeia / Paràfrasi / Sinècdoque / Símbol

Ordenació alfabètica

ADAGI .- Formulació que resumeix breument un principi moral o una observació de caràcter general. També s'anomena màxima o sentència.

AFÈRESI .- Supressió de fonemes o síl·labes inicials de mot. [Quim, per Joaquim]

AFORISME .- Frase breu que resumeix un principi filosòfic o moral, sense argumentar-lo. Màxima. Dita popular.

AL·LEGORIA .- Expressió paral·lela d'idees reals, de sentit directe, i d'imatges, de sentit figurat, que es corresponen entre elles, i fan referència a una mateixa significació. Metàfora continuada.

AL·LITERACIÓ .- Repetició d'un mateix so al llarg d'una composició. [Un ruc arrossega un carro]

AL·LUSIÓ (PERIFRÀSTICA) .- Expressió que s'utilitza per referir-se a algú o a alguna situació o fet, sense anomenar-lo directament.

AMFIBOLOGIA .- Ambigüitat de significat, provocada per l'ús d'una construcció gramatical o d'una paraula polisèmica.

1

ANACOLUT .- Substitució de la construcció gramatical que correspondria lògicament, per una altra, per raons estilístiques. En condicions normals, es tracta d’un vici de forma. [Els homes que defensen uns principis, totes les conseqüències són acceptades.]

ANADIPLOSI .- Repetició d'una o diverses paraules del final d'un vers en el principi del següent. Comencen a dir-los mofes, / mofes els hi van tornant...

ANÀFORA .- Repetició d'una o diverses paraules al començament d'una sèrie d'oracions per emfasitzar-les.

ANAGRAMA .- Paraula formada a partir de les lletres d'una altra paraula, ordenades de diferent manera. [la Sinera d'Espriu, a partir d'Arenys]

ANTÍFRASI .- Expressió que significa just el contrari del que sembla. Generalment té una intenció irònica. Veg. ironia.

ANTÍTESI .- Figura que consisteix a contraposar dues expressions que tenen significats contraris. M’exalta el nou i m’enamora el vell, J.V. Foix.

ANTÒNIM .- Mot que significa el contrari d'un altre.

ANTONOMÀSIA .- Figura que consisteix en la substitució d'un nom propi per un de comú, o a l’inrevés, o per una perífrasi. [és un judes = traïdor; L'inventor de la penicil·lina = Flemming].

APÒCOPE .- Supressió de fonemes finals d'una paraula. [Anton, per Antoni; Montse, per Montserrat].

APOSICIÓ .- Juxtaposició d'una o diverses paraules, a unes altres de la mateixa categoria gramatical, amb funció explicativa o especificativa. [El futbol, l'esport rei,...]

APÒSTROFE .- Invocació o interpel·lació vehement a algú, ja sigui real o imaginari. Abril, no et torbis! Pren volada. J. Carner.

ARCAISME .- Mot que, malgrat pertànyer al sistema lingüístic, ha deixat d'utilitzar-se.

ASÍNDETON .- Omissió de la conjunció de coordinació entre els diversos elements que podrien anar units per ella.

BARBARISME .- Mot, l'ús del qual és impropi de la llengua que s'està usant.

CACOFONIA .- Efecte acústic desagradable, provocat per la repetició de sons. Contrari d'eufonia.

2

CALEMBUR .- Fenomen que es produeix quan les síl·labes d'una a o més paraules contigües, agrupades de manera diferent al que els és propi, gràcies a una altra partició de la tira fònica, produeixen un un sentit nou. [Si bada no menjarà el cavall = civada no...]

CARACTERITZACIÓ .- Atribució de trets, tant físics com psicològics, a un personatge. és directa si és feta explícitament, i indirecta si és el lector qui l'ha de deduir. Si la caracterització és dels trets físics, parlem de prosopografia, si es refereix als trets caracterològics, d'etopeia, i de retrat, si la caracterització és completa.

COMPARACIÓ .- Figura que consisteix a relacionar dos fets o idees, en base a una semblança real o imaginària entre ells, amb la intenció de fer més comprensible el primer.

CONCATENACIÓ .- Repetició d'un mot d'una frase o d'un vers, en el següent, a la qual segueix una successió de repeticions. Es tracta d'una seqüència d'anadiplosis, relacionades.

CONNOTACIÓ .- Significació figurada, gràcies a procediments diversos, que adquireixen els mots d'una llengua. és el fonament de la llengua literària. (Veg. denotació).

CULTISME .- Mot que ha estat incorporat al sistema lingüístic, en època recent, a partir de la seva forma llatina o grega i que, doncs, no ha sofert les transformacions pròpies de l'evolució lògica de la llengua.

DELISIÓ .- Supressió d'un mot que pot ser deduït pel context.

DENOTACIÓ .- Significació lèxica dels mots d'una llengua.(Veg. connotació).

DILOGIA .- Ambigüitat de significat, provocada per l'ús d'una construcció gramatical o d'una paraula que, en un mateix enunciat, vol dir coses diferents. Veg. amfibologia i equívoc.

DISFEMISME .- Substitució d'un mot o d'una expressió pertanyent al registre estàndard de la llengua per altres del registre vulgar. és el contrari d'eufemisme.

EL·LIPSI .- Figura que consisteix a suprimir una o més paraules d'una construcció gramatical, que s'han de sobreentendre pel context.

ÈMFASI .- Figura que consisteix a donar entendre més del que es diu, o, fins i tot, el que no és diu.

ENCAVALLAMENT.- És el trencament sintàctic d’una oració quan el vers s’acaba i aquesta ha de continua en el següent.

ENUMERACIÓ .- Acumulació successiva d'idees, fets, atributs, conceptes o imatges referits a una mateixa cosa.

3

EPANADIPLOSI .- Repetició d'una mateixa paraula al principi i al final d'una frase. Creix la seva fúria, i la tempesta creix.

EPÈNTESI .- Addició de fonemes o síl·labes al mig d'un mot. [la infixació, p.ex.]

EPIFONEMA .- Exclamació o comentari al final d'un text, en què l'autor reflexiona sobre el que acaba de dir.

EPÍMONE (REPETICIÓ).- Repetició d'una paraula, d'una expressió o d'un vers en un text.

EPÍTET .- Adjectiu que remarca una qualitat que és inherent al substantiu.

EQUÍVOC .- Paraula o expressió que té un doble sentit. Veg. amfibologia i dilogia.

ETOPEIA .- Descripció dels trets de caràcter d'un personatge. Si la descripció és física, parlem de prosopografia. Si és tant física com de caràcter, parlem de retrat.

EUFEMISME .- Substitució d'una paraula o expressió considerada vulgar, malsonant, desplaent o inconvenient per una altra, pretesament més adequada. traspàs, invident, donar a llum...

EUFONIA .- Efecte acústic agradable, provocat per la repetició de sons. Contrari de cacofonia.

EXCLAMACIÓ RETÒRICA .- Figura que consisteix a expressar amb certa vehemència l'alegria, la tristesa, el dolor, i, en general, els sentiments i les emocions.

GRADACIÓ .- Exposició successiva i en ordre progressiu, generalment ascendent, de mots que precisen o amplifiquen la significació dels anteriors.

HABILITACIÓ .- Substitució d'un element per un altre de classe gramatical diferent, que, no obstant això, exerceix la mateixa funció, en aquell context.

HIPÈRBATON .- Alteració de l'ordre logicogramatical de les paraules o les frases.

HIPÈRBOLE .- Exageració retòrica, que , interpretada literalment, deforma la realitat. Aleshores sense donar-me ni temps de respirar, em va donar un paper, Josep Maria de Sagarra.

HOMOFONIA .- Identitat fonètica entre paraules que tenen significats diferents. Dins quin cap cap que el nostre cap se n’hagi anat cap al Cap de Creus.

4

IMATGE .- Relació explícita, de tipus comparatiu, que s'estableix entre elements reals i imaginaris. Diferent de la metàfora en el fet que en aquesta no hi ha nexes comparatius. De vegades s'utilitza també per englobar, conceptualment, el símbol, la metàfora i la comparació.

INTERROGACIÓ RETÒRICA .- Figura que consisteix a formular, emfàticament, una pregunta que no espera resposta, perquè se suposa òbvia.

INVERSIÓ SINTÀCTICA .- Es produeix quan una part de l'oració, o tota ella, capgira el seu ordre lògic. [Fuig l'enemic espaordit].

IRONIA .- Figura que consisteix a considerar, aparentment, vertadera i certa una afirmació evidentment falsa. El que es diu és el contrari del que es vol dir. Veg. antífrasi. Amb aquesta cara de babau que fa mirant el conferenciant, de segur que entén perfectament el que explica.

JUXTAPOSICIÓ .- Supressió dels nexes de subordinació.

LÍTOTE .- Figura que consisteix a negar el contrari del que es vol afirmar. [No és bo que... = és dolent]. Més generalment, figura que consisteix en no expressar tot allò que es vol donar a entendre, per bé que es comprengui plenament la intenció de l’autor. Si parlava del discurset del Sr. Cambó, era gairebé segur que es tractava d’un discursàs ple de transcendència, Josep Pla.

METÀFORA .- Identificació entre dos elements, inicialment, diferents, de manera que l'un substitueix efectivament l'altre en el context. és possible gràcies a una comparació implícita. Veg. imatge. La pura neu del coll, Francesc Vicenç Garcia.

METÀTESI .- Alteració en l'ordre dels sons en un mateix mot. [catedral, per catedral]

METONÍMIA .- Figura que respon a la fórmula lògica Pars pro parte (una part en lloc d'una altra part). Consisteix a designar una cosa amb el nom d'una altra amb la qual guarda una relació de: causa a efecte, continent a contingut, lloc de procedència a cosa que procedeix d'allí, símbol a cosa significada, etc. [Llegir Espriu = un llibre/poema d'Espriu; beure un priorat = un vi del priorat; respectar els cabells blancs = la gent gran].

MITE .- Fet, personatge, idea que, més enllà del temps i de l'espai, assoleix un valor universal en un context cultural, independentment de la seva inclusió en una obra literària, i es converteix en un referent per a la conducta humana de la col·lectivitat.

NEOLOGISME .- Mot de nova creació.

ONOMATOPEIA .- Imitació lingüística de sons reals.

5

OXÍMORON .- Contradicció excloent entre el significat de dues paraules que, en el text, estan en contacte. [alegres plors; foscor clara]. Aquesta obscura claredat que cau de les estrelles, Pierre Corneille.

PALÍNDROM .- Mot o frase que es pot llegir tant de dreta a esquerra que d'esquerra a dreta. [Roma / amor].

PARÀBOLA .- Al·legoria que conté un ensenyament moral. Els països pobres són molt rics.

PARADOXA .- Expressió d'una idea, aparentment, contrària a la que s'expressa com a vertadera. S'afirma alguna cosa que sembla absurda en relació amb el text en què apareix.

PARÀFRASI .- Reproducció amplificadora d'un text. Per extensió, qualsevol reproducció lliure (amb modificació, supressió o amplificació).

PARAGOGE .- Addició de fonemes o síl·labes a fi de mot. [La sufixació, p. ex.].

PARAL·LELISME SINTÀCTIC .- Repetició d'una mateixa estructura sintàctica en diverses frases seguides.

PARÈNTESI .- Comentari que s'insereix en una frase. De llargada diversa, té entonació pròpia.

PARONOMÀSIA .- Joc de paraules que s'estableix entre mots de fonètica semblant. També és l'ús d'un mateix mot amb sentits diferents. Per mal argent; cruel, urgent, Jaume Roig.

PERÍFRASI .- Figura que consisteix a expressar alguna realitat o imatge amb més paraules de les precises. Van dinar a la capital dels calçots (Valls).

PERSONIFICACIÓ .- Figura que consisteix a atribuir qualitats humanes a animals, plantes o éssers inanimats. Si l'element personificat parla, la figura retòrica l'anomenem prosopopeia. No obstant això, personificació i prosopopeia sovint són usades amb significació sinònima. Sospira amb homes i arbres la campana, Jacint Verdaguer.

PLEONASME .- Repetició d'una paraula o d'una idea. Expressió redundant, que, tret de casos retòrics, és considerada un vici de dicció. Si vull combatre / no vull combat, Clementina Arderiu.

POLÍPTOTON o POLÍPTOT.- Repetició de la part invariable d'un mot (el lexema), mentre es canvia la part gramaticalment variable.

POLISÍNDETON .- Repetició de les conjuncions de coordinació, amb la finalitat de remarcar algunes paraules o de donar més vivacitat al text.

PREGUNTA RETÒRICA: no espera contestació. Manté l’atenció del receptor.

6

PRETERICIÓ .- Figura que consisteix a fer veure que no es diu allò que de fet interessa dir i es diu.

PROSOPOGRAFIA .- Descripció dels trets físics d'un personatge. Si la descripció és del caràcter, parlem d'etopeia. Si és tant física com de caràcter, parlem de retrat.

PROSOPOPEIA .- Figura que consisteix a donar veu humana, i doncs, les seves qualitats, a animals, plantes o éssers inanimats. Si no parla i només li són atribuïdes qualitats humanes, la figura retòrica l'anomenem personificació. No obstant això, personificació i prosopopeia sovint són usades amb significació sinònima.

PRÒTESI .- Addició de fonemes o síl·labes a principi de mot. [la prefixació, p.ex.].

QUIASME .- Canvi d'inversió de l'ordre de les paraules d'un grup sintàctic, en el següent, de manera que entre ells presenten un ordre simètric, però creuat (SN+V/V+SN). [Els homes passen, roman la terra]. Quina grua el meu estel, / quin estel la meva grua!, Joan Salvat-Papasseit.

REDUNDÀNCIA .- ús de paraules inútils per expressar un idea, perquè ja està prou ben expressada; i, en general, repetició.

RETICÈNCIA .- Interrupció de l'oració, a fi de deixar suspesa la seva exposició, que, no obstant això, deixa entendre el que es calla.

RETRAT .- Descripció dels trets físics i de caràcter d'un personatge. Si la descripció és només del caràcter, parlem d'etopeia. Si és física, de prosopografia.

SEMICULTISME .- Mot que va ser incorporat al sistema lingüístic en una determinada època, a partir de la seva forma llatina o grega i que, doncs, només ha sofert les transformacions pròpies de l'evolució lògica de la llengua, des d'aquell moment.

SENTIT FIGURAT .- Significat nou que prenen les paraules en un text, distint a l'habitual.

SIL·LEPSI .- Alteració de la concordança morfosintàctica.

SÍMBOL .- Representació d'un concepte per un altre amb el qual manté una relació d'analogia merament convencional. Sovint, determinats símbols van lligats a concrets àmbits culturals. Dins la meva ànima en pau sóc el nàufrag que en l’illa profunda... (exili) Carles Riba.

SÍMIL .- Comparació que no té com a objectiu expressar la superioritat, la inferioritat o la igualtat, sinó un judici qualitatiu. Bullirà el mar com la cassola al forn, Ausiàs March.

7

SIMILICADÈNCIA .- Repetició d'un mateix conjunt fònic, o molt semblant, al final de frases o de sintagmes consecutius.

SÍNCOPE .- Supressió de fonemes al mig d'un mot. Generalment, té un caràcter col·loquial. [Pro, per però].

SINÈCDOQUE .- Figura que respon a la fórmula lògica Pars pro tot (una part en lloc de la totalitat), o totum pro parte (la totalitat en lloc d'una part"). Consisteix a designar una cosa amb el nom d'una altra amb la qual guarda una relació de: gènere per l'espècie, el singular pel plural, o a l’inrevés. [bordava l'animal = el gos; el cavall és... = els cavalls].

SINESTÈSIA .- Figura que consisteix a associar dos elements, un de real i l'altre imaginari, provinents de dos camps sensorials diferents. [Un vi d'aroma d'àngel]. . Se’ns va morint la llum, que era color/de mel, i ara és color d’olor de poma, Gabriel Ferrater.

SINÒNIM .- Mot que té un significat equivalent al d'un altre.

SUSPENSIÓ .- Interrupció momentània de l'oració que l'autor acaba per finalitzar.

TAUTOLOGIA .- Repetició d'una mateixa idea o pensament, expressat de manera diferent.

TROP .- Figura que consisteix a canviar la significació ordinària d'un mot per una de sentit figurat, que s'entén pel context. Són trops la metàfora, la metonímia i la sinècdoque.

8