.: 03

:: 04

. :: :: 09

.: :: :: :: 15

: :: :: :: :: 19

55 | :: :: :: :: :: :: :: :: :: :: :: :: :: :.

. :: :: :: :: :: :: 25

: :: :: :: :: :: :: 26

03 | :.

:: | 04

Anna Politkovskaya anava sovint a

Txetxènia per veure, observar i so-

bretot per transmetre i explicar tot el

que estava passant. Va poder obser-

var la realitat d’un país on la neteja

ètnica, entre el 2001 i el 2002, va ser

una constant. Es buscava en aquell

moment esborrar qualsevol senyal

d’existència dels txetxens, una situa-

ció que en recorda d’altres com ara la

dels Balcans o de Palestina, amb què

es pretén l’anorreament d’un poble,

i no només d’això, sinó fins i tot del

paisatge en què habita.

En una entrevista van preguntar a

Politkovskaya si es podia parlar d’una

possible palestinització a Txetxènia,

la seva resposta va ser contundent:

«La guerra a Txetxènia fa deu anys

que dura. S’hi han destruït totes les in-

frastructures, les refineries, la indús-

tria..., qualsevol signe del que havia

estat la seva economia. Ara hi queden

les bandes criminals formades per

exmilitars russos barrejats amb com-

batents txetxens que es reparteixen

els guanys dels suborns i el xantatge

a la població txetxena a canvi d’infor-

mació sobre els desapareguts, o per

poder recuperar els cadàvers; guanys

obtinguts de la venda il·legal d’ar-

mament, o de la venda de petroli. En

aquests moments la població txetxe-

na està vivint en una mena de camp de

concentració i es fa difícil pensar com

se’n sortiran. Per tot això, crec que hi

ha clarament una gran similitud amb

el que està passant a Palestina».

De les guerres txetxenes es va passar

a l’eliminació en sèrie de les perso-

nes: detencions, assassinats, desapa-

ricions, segrestos, etc., principalment

dels nois entre els 18 i 25 anys. Mal-

grat aquesta situació tan difícil, so-

vint es podien veure petits grups que

s’hi manifestaven en contra. A ve-

gades fins i tot es tractava de nenes

i nens però eren sobretot les dones;

els homes que quedaven al país eren

gent gran que no interessaven mili-

tarment ni podien suposar cap perill.

Com Politkovskaya ben bé descrivia,

tant a la banda russa com a la banda

txetxena, la guerra esdevenia un afer

lucratiu per als senyors de la guer-

ra, ja fos mitjançant els suborns que

permetien passar impunement els

iiiiii

iiiiii

iiii

| vicky moreno | dones x dones| imatges: www.google.es

> > >

la realitat política denunciada. Bona part del conflicte entre Rússia i Txetxènia s’ha pogut donar

a conèixer justament gràcies al compromís d’ Anna Politkovskaya que no es va cansar mai de denunciar les injustícies

malgrat les contínues amenaces a què estava sotmesa. Segurament, sense ella, de les tres guerres txetxenes i de la

situació actual en sabríem ara ben poc, ja que de fa temps el silenci que regna al Kremlin quant al tema, n’és la tònica

general. Tampoc les organitzacions humanitàries o altres mitjans informatius arriben fins a Txetxènia, i si hi arriben, hi

topen amb moltíssims entrebancs.

05 | :: .

> > >

Anna Politkovskaya ha estat certa-

ment, i com molta gent l’anomena,

“la consciència moral de Rússia”.

A banda de ser una de les expertes

més rellevants en el conflicte de

Txetxènia, la seva honestedat profes-

sional va avalar-la com a mediadora

legítima en diferents ocasions. Una

d’elles en la crisi provocada durant

l’assalt al teatre Dubrovka de Mos-

cou (2002), i hagués estat el mateix

durant el segrest a l’escola de Beslan

(2004), si el servei Federal de Segu-

retat no l’hagués enverinada quan

anava cap a Beslan.

Anna Politkovskaya no era, però,

l’única veu crítica del país. Compta-

va amb el suport del diari en el qual

treballava, Novaia Gazeta i compta-

va també amb la complicitat d’al-

tres grups i organitzacions a Rússia,

com ara l’organització La Casa de la

Pau o el suport d’Elena Vilenskaia,

presidenta de l’esmentada organit-

zació amb qui mantenia contactes

freqüents i duien a terme conjun-

tament una tasca important a fa-

vor dels drets humans, a més d’un

treball de conscienciació que no cal

oblidar de cara als soldats russos.

Per la banda de Txetxènia, compta-

va amb el suport imprescindible de

l’organització Memorial i amb el de

la seva amiga Natasha Estevirova1.

Anna Politkovskaya reconeix, però,

la dificultat que sorgeixin més grups

pacifistes ja que el Kremlin no difon

informació i aplica constantment la

censura.

On s’aixequen les veus crítiques? On és el moviment pacifista?

1. Elena Vilenskaya i Natsha Estevi-rova van estar entre nosaltres durant les jornades del 8 de març de 2004.

llocs de control, per poder recuperar

els cadàvers desapareguts o per ob-

tenir informació sobre els segrestats

o desapareguts.

En moltes ocasions la periodista ha-

via participat en concentracions que

reclamaven el retorn de fills o fami-

liars desapareguts i que denunciaven

la situació, juntament amb les dones

txetxenes i amb algunes de les dones

de l’organització Memorial, una de les

poques veus crítiques de Txetxènia.

: :: | 06

> > >

1. L’opinió personal en relació al

conflicte i l’intent de resolució per

via no violenta. Un dels intents

de buscar una solució de diàleg

al conflicte va tenir lloc el febrer

de 2006 entre representants de la

població txetxena i la societat russa,

representada aquesta darrera per

l’associació de mares dels soldats

russos. No varen ser cap èxit però

era la primera vegada que membres

de la resistència txetxena feien

públiques unes propostes per posar

fi al conflicte. S’hi va poder declarar

oficialment una treva que afectava

ambdues parts i es va acabar amb les

accions terroristes. Lamentablement

a hores d’ara això encara està per

resoldre altra vegada, però cal que la

via política vagi molt per davant de

la via militar.

Una veu per a la Pau. Hi ha una sèrie d’elements que permeten

parlar d’Anna Politkovskaya com a dona per a la Pau. 07 | :: : .

< < | |

2. La militarització de la població.

Quan un conflicte armat es perllonga

durant tant de temps tan sols s’acon-

segueix radicalitzar la situació. Això

és el que ha passat a Txetxènia. Els

grups més islamitzats s’hi han radi-

calitzat, mentre que els moderats i

els seus líders, han estat assassinats.

A la part russa, l’exèrcit hi exerceix

una pressió constant, i en aquest

sentit es pot parlar de militarització

de la societat i de la mentalitat en

general de tot el poble.

Hauran de passar molts anys encara

perquè es produeixi una desmilita-

rització a les dues bandes, perquè la

gent deixi d’estar en alerta perma-

nent i amb la por constant de repres-

sió: por de ser delatat o delatada, por

a dir el que es pensa, por a negar que

l’enemic sigui la població txetxena.

3. Les negociacions. Existeixen crimi-

nals a les dues bandes. Aquestes per-

sones no poden estar presents en cap

negociació. Han d’estar-ne allunya-

des, portades davant d’un tribunal i

han de ser jutjades. Mentre no sigui

així, serà difícil el diàleg per a la pau.

Jo confio, continuo confiant, en el su-

port d’Occident malgrat que també

hi creia durant la segona guerra txet-

xena, perquè aquesta guerra s’estava

duent a terme a Europa. Ara entenc

i estic convençuda i així ho espero,

que Occident ens ajudarà quan de-

mostrem que som un moviment

antibèl·lic, un moviment democràtic

que vol posar fi al conflicte lluny del

soroll de les armes.

Llibres i articles publicats. La guerra sucia. Barcelona: RBA, 2003. | La deshonra rusa. Barcelona: RBA, 2004. | La Rusia de Putin.

Debate, 2005. | «Et designem terrorista» (darrer article publicat).Adreces d’internet per a més informació:

Institute for war and Peace Reporting (IWPR), www: iwpr.netMemorial, www:memo.ru/eng/memhrc/hotpoint_shtml

Federación Internacional de Derechos Humanos (FIDH), www:fidh.org La casa de la Pau. St. Petesburg, www.txetxenia.org

:: :: | 08

09 | :: :: .

> > >

occidental antiga, però també és part

indestriable de la cultura tradicional

i popular catalana; com a tal, aquesta

s´hi pot veure retratada, i fins i tot

pot succeir a la inversa, en el context

d´una retroalimentació contínua, a

la qual no és aliena la invenció (Hobs-

bawm i Ranger 1987), com tampoc ho

és la construcció de la identitat sò-

ciocultural i nacional hegemònica.

Gènere, de manera molt resumida,

és la construcció social de la dife-

rència sexual. Es tracta d´un con-

junt de valors i creences, normes i

pràctiques, símbols i representaci-

ons al voltant de la configuració o

construcció social de com són o com

haurien d´ésser els homes i les do-

nes, les relacions intra i intergenèri-

ques, a més de qüestions biològiques

i psicològiques (Fernández Poncela 1998).

Els refranys. «En totes les llengües

romàniques, la formació dels pro-

verbis ha anat precedida de l´ús

i la valoració de les sentències de les

sagrades escriptures judeocristia-

nes i dels savis i filòsofs grecs, llatins

i àrabs. Aquesta valoració responia a

l´interès que hom mostrava, a la bai-

xa Edat Mitjana, per la literatura de

caire didàcticomoral, especialment

adreçada al bon regiment de prínceps

i senyors, però que es va anar popu-

laritzant cada vegada més, de mane-

ra que els seus destinataris passaren

a ser els fills d´un pare amonestador,

no necessàriament noble. El recurs

d´autoritat que les sentències sà-

vies implicaven era un ingredient

fonamental a l´hora d´aconseguir

l´objetiu adoctrinador o moralitza-

dor. I més encara en les llengües romà-

niques naixents, les quals cercaven la

legitimació sapiencial aportada per la

cultura antiga». (Conca i Guia 1996:15)

En general, hom creu que els refranys

recullen la història menuda, no es-

crita, representativa del tarannà del

poble ras. El refrany conté força, vita-

litat, dicció sonora, brevetat i conci-

sió de conceptes; és com un llibre de

saviesa obert a tothom i que abraça

tots els temes de la vida quotidiana:

condensa idees, sentiments, consells

i normes, així com experiències i en-

senyaments. S´ha arribat a dir que

«El refrany ha estat la primera forma

d´expressió de la saviesa del poble»

(Amades 1980). Es tracta, bàsicament,

d´una fórmula de pensament i un

acte de comunicació (Conca i Guia

1996). «Màxima o sentència moral

i didàctica, de caire erudit o popu-

lar. Provinent de fonts diverses –els

llibres sapiencials bíblics, en especial

els proverbis de Salomó, preceptes

del Nou Testament, dites atribuïdes

a filòsofs clàssics, orientals i cristi-

ans– i transmesa per reculls i anto-

logies, la literatura proverbial fou

molt conreada a l´edat mitjana com

a gènere i influí en altres aspectes

literaris». (Enciclopèdia Catalana 1978)

De fet el refrany és sentenciós i sor-

neguer, representant del caràcter

popular i del medi rural o camperol,

i ha viscut a través dels segles en boca

de tothom. És l´expressió més breu

de l´anomenada literatura folklòrica

o “un mil·ligram de filosofia”, com

: :: :: | 10

11 | :: :: :.

:: :: :: | 12

13 | :: :: :: .

| | > >

maternitat: esclavitud o llibertat?

En aquell moment em va impactar

enormement, podia entendre que fos un altre punt de vista, però en el fons no

les comprenia. Pensava que s’havien begut l’enteniment (costa molt arribar a

certs nivells professionals, pensava, i ara ho llencen tot per la finestra). Després

vaig estar un temps treballant per ajudar a persones a trobar feina, intentava

orientar-les professionalment; es tractava sobretot de dones que sovint rebut-

javen ofertes que els exigien moltes hores. Algunes podien arreglar-s’ho amb

els fills, però la majoria, senzillament, no se’n volien separar excessivament.

Jo creia que era un problema personal, que eren dones que no s’adaptaven

al sistema. I no ho entenia, encara que respectava les seves decisions. I quan

les meves amigues de la carrera van ser mares, llavors ja no vaig entendre res

de res. Creia que la maternitat les havia trastocat perquè la independència i

la professionalitat que les caracteritzava s’havien transformat. Moltes dones

retardem, o fins i tot renunciem, a la nostra maternitat per la incompatibilitat

que suposa amb la nostra professió-dedicació. Però mai pensem en la materni-

tat com un fet positiu per a les nostres vides, només veiem que tenim al nostre

càrrec un ser petitó el qual estimem més que a cap altra cosa al món.

Per sort, avui dia, en algunes soci-

etats, les dones podem escollir ser

mares: abans de la concepció o si

decidim tirar endavant un embaràs

que en principi no era buscat i con-

tinuar amb la criança. Però podem

escollir certament amb llibertat

el fet de ser mares? Els entrebancs

poden ser econòmics, personals, però

poden ser també socials? Podríem

afirmar que tots els sectors de la so-

cietat coincideixen en una mateixa

idea de la maternitat? La maternitat,

quin lloc ocupa dins el sistema? Hi va

haver un temps que creia que la ma-

ternitat relegava la dona a un paper

secundari, a l’espai de la casa, on tra-

dicionalment se l’ha vista sempre i,

Fa molts anys vaig llegir un article en una revista que parlava de tres o quatre dones que havien tingut molt èxit en les seves carreres professionals i que havien decidit deixar de treballar per dedicar-se als seus fills i a la família i n’estaven francament encantades.

: :: :: :: | 14

> > >

iiiiii

iiiiii

iiii

| cristina silvente| psicòloga a titània-tascó membre de “el part es nostre” i alba lactància materna| imatges: www.google.es

cloure les dones en cercles tancats,

esdevé un motor potent i d’esperança per canviar en positiu la societat.

Ja des del moment de la concepció se’ns desperten desitjos, somnis, ideals,

sentiments que el sistema no sempre contempla. No se’ns ofereixen opcions,

per exemple, per escollir lliurement com volem portar els nostres fills al món.

Tenim tota la informació que ens cal? Disposa tothom dels recursos sufici-

ents?

Les dones i parelles que acuden a nosaltres busquen un part i una criança na-

turals. Han tingut aquesta informació i la llibertat d’escollir davant les opcions

de què disposaven; per tant, el part natural i la criança natural són elements

representatius d’aquesta llibertat.

Us convido a reflexionar sobre alguns exemples. El part natural és pos-

siblement la representació més clara de la llibertat i del poder de la dona.

Malgrat que s’hagi volgut presentar l’epidural com a alliberador del patiment

i del famós dolor, es tracta més aviat del contrari (sense esmentar els efec-

per tant, era considerada de manera

pejorativa en relació a una professió

de cert estatus.

I així ho vaig entendre fins que no vaig

ser mare jo mateixa, ara fa quasi dos

anys. Amb el treball com a psicòloga

amb d’altres mares, amb els grups de

preparació a la maternitat i de crian-

ça i també amb les associacions amb

les que col·laboro, estic sent testi-

moni d’una mena de revolució. És la

revolució de les mares i també

dels pares que ara es plantegen

la maternitat/paternitat i crian-

ça des d’una perspectiva nova.

Es tracta d’una transformació impor-

tant en la qual la maternitat, lluny de

15 | :: :: :: :.

> > >

tes secundaris que pot patir la salut

del bebè): la dona acostuma a pa-

rir estirada, anestesiada, sense

moviment ni voluntat i deixada

a mans de l’equip mèdic que l’as-

sisteix, en contra de totes les

lleis de la naturalesa i de la fisi-

ologia del propi cos, accelerant el

procés normal mitjançant químics i

intervencions mèdiques, per la pres-

sió assistencial i la manca de recursos humans (llevadores especialment). Parlo

sempre de parts normals. En canvi, en el part natural, la dona hi pren un

paper actiu, pren decisions, és independent (pot buscar la posició més

confortable, pot estar amb qui desitgi, etc.). Les llevadores que assisteixen

parts naturals acostumen a dir que no hi ha força més poderosa sobre la terra

que una dona parint. I parlen de força, no de patiment. El dolor no esclavitza,

allibera. Diversos autors han coincidit a dir que després d’aquesta experiència,

les dones se senten més fortes, incrementen la seva autoestima i se senten

més capaces de fer front a la maternitat i als nous desafiaments. Per desgràcia,

el part natural a casa no està cobert per la Seguretat Social, com passa a països

com Holanda i, per tant, aquí les dones no gaudeixen del dret d’escollir el part

que més els convingui.

Un altre exemple és el de la lactància materna. Tothom està d’acord que

la lactància materna és el millor aliment per al bebè. Però a l’hora de

la veritat els índexs de prioritat espanyols estan molt per sota de les recoma-

nacions de l’OMS i també si els comparem amb d’altres països europeus més

desenvolupats econòmicament i so-

cial. Els motius d’aquesta tria tenen a

veure amb la manca d’informació o,

també, amb el suport familiar i soci-

al. M’agradaria seguidament comen-

tar alguns dels aspectes més relle-

vants que afecten la dona en aquest

sentit.

Alletar és un dret. Un dret que a

vegades és vulnerat. Algunes no-

tícies aparegudes als mitjans de co-

municació així ho demostren, com va

ser el cas d’una dona que alletava la

seva filla en un parc públic i els mos-

sos d’esquadra la van convidar a anar

a un lavabo o marxar cap a casa, o

el cas d’algunes parelles que els han

fet fora del restaurant perquè volien

:: :: :: :: | 16

< < | |

alletar els seus fills mentre sopaven.

Aquests comportaments, segons

el meu parer, tenen a veure amb la

manca d’exemples en societat de la

dona que alleta i amb el fet que el pit

continua veient-se com a objecte se-

xual. La dona, doncs, continua encara

sent objecte sexual.

La dona no pertany exclusivament a

la llar: «Al promover el derecho

de las mujeres a amamantar, las

mujeres retan a los gobiernos

y a las comunidades para que

reconozcan el valor del trabajo reproductivo y productivo de las

mujeres y para que desarrollen lugares de trabajo amigables de las

madres». (WABA, WORD ALLIANCE FOR BREASTFEEDING ACTION).

Un bon exemple el tenim als països nòrdics on tenen els majors índexs de lac-

tància materna i, alhora, de dones incorporades al mercat de treball.

Si la dona alleta, l’home es veu obligat a participar en altres tasques

a l’entorn dels fills i de la llar. Segons la meva experiència, les parelles

de les dones que alleten sovint estan més implicades també en la criança; la

participació de la parella és inherent al fet d’alletar.

17 | :: :: :: :: .

| | > >

Per altra banda, la lactància materna contribueix a un augment de po-

der (de l’anglès empowerment) de les dones (increment de l’autoestima i

autoconfiança) i a una igualtat en la família i en la societat. Les dones que

lacten amb èxit són menys dependents dels professionals de la salut i dels

productes comercials. Alletar suposa un benefici econòmic per a la dona i la

família que no ha de gastar res en llet artificial ni en altres articles que s’hi

relacionen, sense parlar ja de la gran quantitat de vegades en què es vulnera

el Codi Internacional de Comercialització de Succedanis de la llet materna

incloent-hi la llei espanyola mateixa. Sens dubte la pressió de les cases farma-

cèutiques és molt gran i caldria preguntar-nos altra vegada fins a quin punt les

dones som lliures d’escollir.

La criança és un altre punt que sovint no es valora adequadament. En ser

mares, les dones desenvolupem una sèrie de capacitats que no tenen res a

envejar a les d’una directora general: capacitat logística, percepció, motivació,

resistència, eficiència... Com diu Katherine Ellison en el seu llibre Inteligencia

maternal, la maternitat no fa les dones més ximples sinó més intel·ligents.

I aquesta tasca s’hauria de recompensar atesa la responsabilitat que hi tenim:

a totes les societats les dones han estat i són les encarregades de transmetre

la cultura.

La criança natural, és a dir, aquella

que es fonamenta en la relació mare-

fill/a, que promou l’educació instin-

tiva, respectuosa, empàtica, atorga

a la dona l’oportunitat d’expres-

sar els sentiments, li permet créi-

xer com a persona i alhora modela

el creixement d’un ser, mantenint

l’equilibri entre les pròpies necessi-

tats i les dels fills, i repercuteix di-

rectament en la creació d’un món

millor. No hem de seguir uns patrons

marcats, estrictes, rígids, sinó que,

com que cada família és diferent,

caldrà respectar les diferents idiosin-

cràsies. És una oportunitat per poder

sentir i poder entendre el sentir dels

altres i, en definitiva, per aconseguir

la pau dins de nosaltres mateixos. Les

dones i parelles que estan adoptant

aquesta manera de viure, ancestral

d’altra banda, són crítiques amb el

que està establert, són responsables

(no culpables) de les seves decisions,

revolucionen i transformen el món i

d’aquesta manera esdevenen, sens

dubte, més lliures.

: :: :: :: :: | 18

> > >

1 . h t t p : / / w w w . e l p a r t o e s n u e s t r o .e s / i n d e x . p h p ? o p t i o n = c o m _ c o n t e n t& t a s k = v i e w & i d = 2 3 3 & I t e m i d = 1 0 1

He tingut l’oportunitat de veure un documental recent1, i al meu entendre

molt necessari, sobre la situació actual del part a l’Estat espanyol. Es tracta

d’un treball que denuncia l’excessiva medicalització dels parts al

nostre país, i que combina les entrevistes amb experts i les dades

estadístiques amb els testimonis de dones que han parit o estan a

punt de fer-ho, tant a Espanya com a altres països d’Europa i, més

específicament, a Gran Bretanya i a Holanda. Els protocols, les pràctiques

i el paper de la mare i dels professionals són tan radicalment diferents entre

uns països i altres que un habitant d’un altre planeta podria pensar que les

catalanes, per exemple, tenim cossos, fisiologies i necessitats molt diferents a

les de les angleses o holandeses.

Allò que efectivament diferencia uns i altres països és l’organització de la

Seguretat Social respecte a l’obstetrícia i la maternitat però, sobretot, ens

separa el que podríem anomenar la cultura del part (i de la lactància, de la

maternitat..., però això ja és farina d’un altre molí). Mentre que la nostra

cultura mèdica al voltant del part és patològica, intervencionista i

masclista a altres països d’Europa l’atenció al part està centrada en

el respecte i la cura de les mares i els nadons. Tenim una cultura del part

patològica perquè es considera que les dones que han de parir són malaltes;

és intervencionista i masclista perquè no deixa que les dones puguem decidir

com ha de ser el nostre part, de tal manera que ens convertim en menors

d’edat en una de les experiències més intenses i, per a moltes, de les més

importants de la nostra vida d’adultes.

quin part volem?

Quines són les rutines i els

hàbits més estesos a casa nostra

a l’hora de parir? Per començar,

la majoria de parts són hospitalaris.

Poques són les dones que poden parir

a casa o en cases de part com les que

existeixen a altres països d’Europa,

sobretot a l’Europa continental i del

nord. A Catalunya, i en general a tot

l’Estat espanyol, són molt pocs els

hospitals o clíniques que respecten la

necessitat d’intimitat i tranquil·litat

de la dona i la seva parella i ofereixen

un entorn amable i respectuós per tirar

iiiiii

iiiiii

iiii

| laura torrabadella| imatges: www.google.es

19 | :: :: :: :: :.

endavant el treball de part. Només

arribar a l’hospital, a la majoria de

dones se’ls indueix el part mitjançant

el goteig, és a dir, amb l’administració

d’oxitocina sintètica que accelera

les contraccions. Amb el goteig i la

constant monitorització del fetus

les dones no es poden moure i per

tant no poden acompanyar i mitigar

aquest dolor “sintètic” -però molt

real- provocat per les contraccions.

Per això el protocol continua amb

l’administració de l’epidural, una

anestèsia parcial que allibera en certa

mesura del dolor. En molts casos

es recorre als fòrceps i ventoses per

treure el nadó. I a la gran majoria de

dones se’ls practica una episiotomia

(un tall vaginal que en teoria evita

esquinçades i facilita la sortida del

nadó). Per a moltes dones, massa,

el part acaba al quiròfan amb una

cesària. Tal com adverteix l’Organització Mundial de la Salut totes aquestes

pràctiques porten implícites un risc, són necessàries en molts pocs casos i, en

canvi, formen part de la feina diària dels hospitals. Per què?

Al meu entendre, les causes de la medicalització del part i de la instrumentalització

invasiva, tant per a les dones com per al nadó, tenen a veure amb la por i la

conveniència o la comoditat dels metges, però no només amb això. La por dels

metges a ser denunciats si falla alguna cosa durant el part, però també la por de

moltes dones que alguna cosa falli, la por al dolor... La conveniència i comoditat

dels metges i llevadores de tenir a les parteres “lligades, en horitzontal, quietes

i sense piular” i la comoditat que per a algunes dones representa el fet de

delegar la seva responsabilitat com a parteres als professionals sanitaris. Com

que aquests sentiments i actituds de por i de conveniència han cristal·litzat

de manera generalitzada a la nostra societat, em sembla injust fer una crítica

exclusiva a les rutines obstètriques considerant els professionals com a únics

responsables de la qüestió.

Ara bé, al mateix temps hem de ser conscients que metges i dones no

partim d’una posició d’igualtat. Els primers gaudeixen d’una autoritat com a

professionals i són els responsables de transmetre missatges normatius sobre

tot allò que afecta la salut de la mare i del nadó; són ells els responsables de

determinar si hi ha risc o no per al fetus o per a la mare, etc. Tot i que a l’Estat

espanyol es pot dir que els índex de mortalitat de mares i nadons són molt

baixos, segons dades de l’OMS, hi ha deu països a Europa que perden menys

nadons que a Espanya. No és casualitat que aquests siguin països del nord. Però

malgrat aquesta evidència estadística, els professionals continuen refugiant-se

en l’argument de la seguretat per justificar la medicalització del part.

> > >

:: :: :: :: :: | 20

Per això, els professionals haurien de ser els primers en practicar la humilitat

i l’autocrítica respecte a les seves pràctiques, haurien de tenir en compte les

recomanacions de l’OMS, ser menys paternalistes i delegar el protagonisme a

les mares, primer, a les parelles i a les llevadores després i, en última instància,

intervenir-hi quan el part sigui considerat de risc. Si els metges respectessin el

temps i els ritmes marcats pel nen o la nena que està dins els nostres ventres i

no programessin el part en funció dels seus interessos, els naixements al nostre

país serien molt menys violents; si els metges confiessin més en les dones, ens

ajudarien a trobar o retrobar una seguretat i un protagonisme molt necessaris

per a gaudir d’un part plenament conscient i viscut sense pors.

Fins aquí la responsabilitat dels professionals. Quina és la nostra responsabilitat

i les nostres possibilitats com a dones i com a mares? Al meu entendre és

important que ens preguntem què volem per a nosaltres i per al nostre fill o

filla, de quina manera volem parir, amb qui, és important informar-nos de les

possibilitats al nostre abast i, a partir d’aquí, escollir i decidir: hi haurà dones

que, legítimament, optaran per un part induït i medicalitzat i demanaran, per

exemple, l’administració de l’epidural. Altres dones, com en el meu cas, hem

optat per viure un part al més natural possible.

portables gràcies al fet que vaig poder

dilatar moltes hores dins de l’aigua, en

una banyera envoltada d’espelmes,

amb essència de lavanda i amb una

música escollida per mi. Aquest treball

de part idíl·lic va culminar en un expul-

siu no tan idíl·lic. El meu fill portava

una doble volta de cordó umbilical i la

fase de l’expulsió va ser molt doloro-

sa. Certament, vaig patir un dolor físic

intensíssim, però en cap moment em

vaig sentir angoixada per aquest dolor.

Sabia que era un dolor fecund, un do-

lor no estèril. Un cop nascut el meu fill

em vaig sentir orgullosa del meu tre-

ball de part. Sí, el part va ser meu i va

ser un treball. Vaig estar acompanyada

d’aquelles persones que jo volia i el gi-

necòleg no va haver d’intervenir en cap

moment. Sé que ell estava en comu-

nicació amb les llevadores, eren elles

qui l’anaven informant sobre l’evo-

lució del part, sobretot per la qüestió

de la doble volta del cordó. Vaig saber

després que aquesta característica del

meu part (freqüent en molts naixe-

ments) hauria acabat en una cesària

en un hospital convencional. Gràcies

a la recomanació d’una veïna amiga jo

havia optat per parir en una clínica de

Vic2, coneguda per la seva experiència

i defensa del part natural.

Vaig tenir el meu primer fill a terra,

sobre una tovallola, envoltada de coi-

xins, i de veus i mans que m’encoratja-

ven i m’acompanyaven. Eren les veus i

les mans de la meva parella i de dues

llevadores a qui ja coneixia amb ante-

rioritat del curs de prepart. Els dolors

de les contraccions van ser molt su-

< < | |

21 | :: :: :: :: ::.

la maternitat en primera persona

Criar una nena de quinze mesos

vol dir, entre altres coses, que he

pogut escriure aquest text mentre la

Jana gaudia de la migdiada. Al meu

costat, la Marta intentava acabar un

capítol d’un llibre que li van encar-

regar fa temps i que s’ha anat allar-

gant, però és clar, tothom se’n fa el

càrrec quan tens canalla…

El boom que les lesbianes estem

vivint en la reivindicació de la ma-

ternitat i la no maternitat com a op-

cions, en el cas del nostre grup, ens

ha portat, per una banda, a criticar el

sistema patriarcal de filiació i inscrip-

ció al registre civil, i per l’altra, a fer

visible la discriminació que patim en

els processos de reproducció assisti-

da. En la nostra història tot allò que

fa referència a abans que nasqués la

Jana i als dies immediatament poste-

riors al part, també ens va limitar al

principi en el temps de la cura, en el

temps que desitjàvem per acompa-

nyar la Jana en els primers mesos de

la seva vida.

Fa poques setmanes, en una confe-

rència d’unes jornades d’innovació

en educació infantil, un investigador

mostrava com un grup d’educadores

–guiades per la seva expertesa– ha-

vien volgut estudiar la construcció

de la identitat infantil en una esco-

la bressol: havien fotografiat la vida

d’un nen de tres anys al llarg de vint-

Perquè la maternitat és nostra, la toquem, la sentim, la vivim. A Ca la Dona diverses dones han experimentat i estan experimentant

el fet únic de ser mare, i ens ho han volgut explicar. De diverses

maneres, amb diferents visions però amb el mateix objectiu: estimar

la Jana, l’Andrea i la Jamila.

| montse i marta, mares de la jana | grup de lesbianes feministes |iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

Quan uns anys després em vaig tornar

a quedar embarassada, vaig adreçar-

me directament a la mateixa clínica.

Aquest cop, la meva filla va néixer

dins de l’aigua. Vaig tornar a sentir

dolor però també una gran fortale-

sa interior. Quan, sense presses, vaig

agafar la meva filla i me la vaig posar

sobre el pit, encara dins de l’aigua, em

vaig sentir la dona més afortunada del

món, no només per tenir-la a ella, sinó

per haver tingut l’oportunitat de parir

en aquell espai i en aquelles condici-

ons. M’agradaria acabar aquest escrit

expressant la meva gratitud a l’Anna,

la Mar, la Roser, l’Olga i a totes les lle-

vadores experimentades que van fer

possible els meus dos parts. En elles i

en la seva clínica vaig trobar dignitat,

intimitat, tranquil·litat, saber fer, con-

fiança i molt de respecte. Sé que són

qualitats no gens generalitzades i, en

canvi, sí fortament anhelades per mol-

tes futures mares al nostre país.

2.http://www.cl in iv ic.com

| | > >

::::::::::: | 22

| montse i marta, mares de la jana | grup de lesbianes feministes |iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

i-quatre hores. Independentment del

que ens pugui semblar aquesta forma

de fixar la infància, el que vull fer no-

tar és que, durant la seva presentació,

el ponent només va poder reconstruir

visualment amb flaixos el que succe-

ïa en la vida quotidiana d’aquest nen

i de les seves cuidadores, des que es

llevava fins que arribava a l’escola al

matí, entre poc abans de les vuit i un

quart de deu.

I és que els temps que necessitem per

a la cura de la nostra filla difereixen

dels temps socials, tecnològics,

laborals, d’activisme i de relació

entre adults, i aquest és un dels

temes que ens preocupen. Canviar

un bolquer de roba, i és clar, rentar-

ne tota la pila i estendre’ls; preparar

el dinar a casa amb aliments de cultiu

biològic; aprendre a menjar amb les

mans i els coberts; distreure’s amb

les joguines de fusta i construir-

ne espontàniament en un món

dominat pel plàstic; preparar-se per

sortir de casa; anar a l’escola; riure

i plorar; passar les pàgines del llibre

de cartró que no conté estereotips

ni discriminacions; caminar –tot

esquivant els vehicles–, pujar escales

i gronxar-se; experimentar amb el

rasclet i la galleda al sorral; petonejar-

se; anar a música i a piscina; vestir-se

i posar-se el pijama; fer gargots amb

les ceres de colors; ballar a la cuina,

on fem vida; aprendre a descansar i

a dormir…

Al llarg d’aquests mesos hem

descobert des d’una perspectiva

feminista que totes aquestes accions

si es tornen lentes esdevenen plaents

i pedagògiques.

| alicia barbero domeño | dones x dones | iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii iiiiiiiiiiii

Sempre havia volgut ser mare,

independentment del fet de viure

amb parella o no. Segons el meu pa-

rer, tenir parella i ser mare són dos

projectes diferents que no necessàri-

ament han de coincidir. I també, des

de molt jove, més que desitjar fills

propis, volia fer-me càrrec de nens

o nenes que ja fossin al món i que,

pels motius que fos, la seva família

no els podia cuidar. Trobava que te-

nia més sentit adoptar un nen o una

nena que no crear una vida més per

a un món tan mal fet. La meva te-

nacitat es va veure recompensada

aquest estiu passat després de tres

> > >

23 | :::::::::::.

> > >

:::::::::::: | 24

anys d’espera des d’una primera

sol·licitud al Departament de Benes-

tar i Família. El dia 31 de juliol, que és

quan ens vam conèixer amb l’Andrea

Paola, marca un abans i un després

a la meva vida. Tot i que vaig tenir

temps de sobres per imaginar, pen-

sar, projectar i preparar la maternitat

(i també per preocupar-me’n), d’un

dia per l’altre la meva vida va canvi-

ar significativament. Vaig esdevenir

la mare d’una nena de sis anys: An-

drea Paola. La meva vida, molt activa

i compromesa socialment durant el

dia i plena de festes durant la nit, va

prendre noves dimensions. La quo-

tidianitat es revaloritza, assaboreixo

molt més cada instant i reajusto la

meva presència als espais socials i

artístics. Ser mare ha comportat afe-

gir-me una nova identitat a les que ja

tenia, ha fet que reorganitzés el meu

ser i ha ampliat les meves relacions, i

a més a més, em fa ser més creativa,

observadora, m’inspira i em fa més

sensible. Suposo que això els deu

passar a totes les mames. Però crec

que el valor afegit que té per a mi

el ser mare d’Andrea Paola són dues

coses. Primera, la meva situació de

mare sense parella d’una nena que

he conegut quan ja tenia sis anys.

Dit d’aquesta manera despullada, la

idea no resulta gaire engrescadora.

Però voler ser mare amb aquestes

condicions m’obliga a concebre una

maternitat molt més compartida

amb d’altres persones properes, amb

la família i els amics i amigues. És a

dir, ser mare però comptant amb una

colla d’afectes que m’acompanyen

i que em donen suport. Per tant, en

el meu cas, em sento força acom-

panyada i m’enriqueix poder com-

partir aquesta experiència de ma-

ternitat amb el teixit d’afectes amb

què compto. L’Andrea Paola sap que

té la seva mama però a més a més

tot un conjunt de referents afectius.

I segona, ser la mama d’Andrea Paola,

una nena colombiana de sis anys,

conscient del tot que és adoptada,

de l’abans i el després de la seva vida

tan curta, plena de continguts més

aviat negatius, m’exigeix una actitud

oberta, de recuperació contínua de la

nena interior (la que vaig ser) i, sobre-

tot, construir el dia a dia amb ella i al

costat d’ella. L’Andrea Paola és una

nena encantadora que aprofita cada

moment de manera impressionant,

es mostra molt oberta a tot el que

és nou i té la tendència a enfrontar el

present positivament tot i les seves

pors del passat. És una nena juga-

nera, discreta, molt creativa i que té

molta gràcia i li agrada fer broma de

tot. I sobretot, és molt agraïda. Re-

sumint, dóna bo conviure amb ella i

aporta un enriquiment personal con-

tinu. Sempre havia volgut adoptar

una nena grandeta, però certament

no m’esperava que fos tan gran. Va

ser una imposició de la normativa

del país d’adopció, en aquest cas, Co-

lombia. És natural que estigués una

mica espantada al principi, però tam-

bé estava preparada mentalment per

a totes les complicacions possibles

que poguessin sorgir en el transcurs

de l’adopció. La meva experiència ac-

tual ha trencat tot els motllos i pre-

judicis que hi pugui haver a l’entorn

de l’adopció de nens grans. Tot i així,

hem passat per moments difícils que

encara ara sorgeixen de tant en tant,

però ser la mama d’Andrea Paola és

una delícia inesperada que m’ha fet

créixer en molts sentits. És un plaer

immens poder compartir el temps

amb ella i poder-la acompanyar en el

camí perquè esdevingui allò que vol-

drà ser. I alhora aquesta experiència

m’enriqueix a mi mateixa . Resumint,

en el meu cas, ser mare de l’Andrea

Paola em fa jove, em renova i forti-

fica les meves relacions i projeccions

actuals.

| merche escursell | iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii-

< < | |

25 |::::::::::::.

Què ha significat per a mi la ma-

ternitat. Començaré dient que vaig

ser mare fa set anys, en tenia llavors

29. L’embaràs va ser una experiència

molt maca, però quan per fi vaig tenir

la Laia entre els meus braços no va ser

gens fàcil. Mirant-ho amb perspecti-

va i des del present, m’adono que en

aquell moment eren moltes les meves

limitacions com a persona i, per tant,

també com a mare. La Laia ha fet que

em plantegi moltes coses que jo ja

tenia integrades com a bones, m’ha

fet anar enrere en la meva infantesa

per netejar-hi allò que a hores d’ara

ja no tenia cap sentit que encara hi

fos. Crec que els nens són molt savis

i que ens apropen a les nostres limi-

tacions. Si som llestos, ells ens do-

nen tota una oportunitat per créixer.

Ha fet que em torni més creativa, ja

que els nens no són quadriculats; i per

què no dir-ho? més humana també.

Els objectius del concurs eren diversos. El principal, però, era promocionar

la web de Ca la Dona www.caladona.org per tal que cada dia més dones

tinguin present aquest nou recurs. A la web, s’hi pot trobar informació de

les activitats que realitzem a Ca la Dona, edicions anteriors de la revista en

format pdf, enllaços d’interès i l’Altaveu de totes, entre moltes altres coses.

El concurs ha tingut molt bona acollida. Hi han participat una vintena de

dones que han presentat un total de 58 fotos i han votat més d’un centenar

d’internautes. El primer premi, guardonat amb un MP3 d’última generació i la

tassa Ca la Dona Estiu, se l’ha emportat l’Alícia Oliver amb la instantània feta

a Jordània “Un somriure a Petra”. El segon premi, que consistia en un llapis de

memòria USB i també la tassa exclusiva, ha estat per a la Marta Farrés que va

presentar la fotografia feta a Larache “De secre a dama d’honor marroquina”.

Altres fotos molt votades han estat “Les dones sostenim el món... a tot arreu”

feta a Santiago de Atitlan (Guatemala) per la Neus Moreno i l’Anna Bel,

“Pixapins de vacances al seu poble” concretament el poble és Massalió (La

Franja) presentada per la Betlem Cañizar i “De passeig amb la mama” feta

a Kumburgu (Ghana) per la Gemma Sahun. L’entrega de premis es va fer el

passat 29 de novembre. També es van sortejar dues tasses

exclusives de Ca la Dona Estiu entre les participants i les

votants. Les afortunades van ser la Meli Tormo i la Xènia

Albà.

I ara, preparades per a l’any que ve? Nosaltres sí! Fins al Foto Estiu 2007!

foto estiu 2006Aquest any per primera vegada s’ha celebrat el Foto Estiu, un con-

curs de fotografia on no calia ser fotògrafa professional, l’únic re-

quisit era enviar una foto de l’estiu en format digital.

Alíc

ia O

liver

i Roj

o, “U

n so

mriu

re a

Pet

ra”

Marta Farrés i Anglada, “D

e secre a dama d’honor m

arroquina”

Les tasses exclusives de Ca la Dona, la de la primavera i la

de l’hivern”

L’Àngels i la Chari repartint els premis

i fent el sorteig

L’Alícia i la Marta esperant els premis

| |

::::::::::::: | 26

55 | :: :: :: :: :: :: :: :: :: :: :: :: :: :.